Un no parar de paraules

El 2025 he llegit més del doble del que llegeixo habitualment: els llibres dels grups de novel·la o de lectura, els assajos que explico a Ripollet Ràdio, els que m'han arribat i els que he buscat. Soc a anys llum dels estimats bookhunters, però, escolta, quin any!

Feliç 2026 a totis!

1. Nocturn, Albada, Anna Pascual

2. L'enveja, Marina Porras

3. La visió grega de la vida, Adriano Tilgher

4. La filosofia de l'envellir, Jean Lombard

5. Dissabte, Antoni Biosca. (Un llibre deliciós de relats d'un amic d'Alacant. Quan el vaig llegir no m'havia dit que tenia un càncer avançat. Es va morir uns mesos més tard. Encara em costa de creure).

6. Abusadors i abusables, Anna Carpena (un llibre d'El Punt Volat, de la família de Les cent hores per fer una amiga).

7. Empujar el sol, Dioni Porta (de company de feina de números a llibreter i novel·lista de paraules: hem sortit guanyant!).

8. Marxarons, Crisitina Massanés (un dels bons llibres "obligats" pel Triatló de Núvol).

9. Tan lluny de casa, de Sergi Purcet (molta il·lusió, el llibre de relats del XeXu, m'encanta el Günter).

10. Viatges i flors, Mercè Rodoreda (Mercè, aprofitaré alguna citació, si no et sap greu).

11. Panza de burro, Andrea Abreu (un altre llibre "obligat", ara per Ada Castells, una bonica coneixença. Els dos llibres següents també són boníssims):

12. El meu gos idiota, John Fante

13. Últims dies a l'Eixample, Ferran Escoda

14. A l'altra banda de la por, Marta Orriols (un plaer de club de lectura de la Triatló).

15. Intérieur nuit, Nicolas Demorand (el vaig llegir en un viatge a França per visitar un amic que acabava de sortir d'un coma, una de les coses més heavies que m'han passat).

16. L'adversaire, Emmanuele Carrère (al·lucinant).

17. La policia irà de bòlit, Enric Casasses (soc curta per a la poesia, però va entrant).

18. Càlcul de metàfores, Lluís Nacenta (el primer assaig que vaig comentar a la secció Tub d'Assaig de Temps de Llibres a Ripollet Ràdio, una de les coses que més m'ha agradat engegar enguany).

19. No consentiràs pensaments impurs, Sira Abenoza

20. Valenta com tu, Iolanda Batallé

21. No mentiràs, Carla Vall

22. Algun dia tothom hi haurà estat sempre en contra, Omar El Akkad (una mirada que ens qüestiona en un any d'horror).

23. Quel che ho visto, udito, apreso... Giorgio Agamben (flaixos de saviesa que vaig aprofitant).

24. L'art de ser humans, David Bueno (molt fan de tot el que escriu).

25. Difamació, Eva Piquer (contundent, també en vaig parlar a la ràdio).

26. Supèrbia, Jordi Graupera.

27. Homes, amor i cures, Francesc Miró

28. Pedra de tartera, Maria Barbal (gràcies, Núvol).

29. Hi ha algú, allà fora? Joan Anton Català (un dels llibres que més he gaudit).

30. Jo, vella, Anna Freixas (sí, un dels meus temacles del moment).

31. Presència d'una absència, Ferran Sáez Mateu (la connexió, espiritual o no, amb la Granja d'Escarp).

32. La revolución de la edad, Juan Carlos Pérez (el que deia).

33. El cartero de Neruda, Antonio Skármeta (trobat en mercat de segona mà, gràcies).

34. Un llumí a la llengua. Dotze poetes diuen el desig (el vaig repassar abans de regalar-lo, per si de cas).

35. Una aniquilació fallida, Carlota Gurt (em quedo amb les ganes de veure-la en stand-up).

36. Le Livre des soeurs, Amélie Nothomb (el seu primer llibre encara el tinc a la memòria: Higiene de l'assassí).

37. Seda, Alessandro Baricco.

38. I vaig rellegir per classe Vienen mal dadas de Laura Gomara, gran novel·lista i gran profe meva.

Primera presentació: uf, va dir ella!

Va ser dissabte passat i va anar molt bé. Quinze dies abans vaig tenir una mena de pànic escènic avant la lettre (però si jo soc tímida de mena, per què m'he embolicat a fer aquest sarau??). 

Això, mentre pensava què havia de comprar, a qui li havia de dir i començava a escriure el que volia dir. I sí, al final va ser bonic. Va venir quasi tothom (a veure, tothom és impossible) i em vaig sentir tant a gust que vaig gaudir fins i tot les preguntes.

I perquè la gent no era hater sinó liker ;)

Només en queda una i avall.

Molt ben acompanyada de la Débora Castillo, una de les meves dues fades socràtiques, i el Germán Bartolomé d'El Punt Volat.

Al Centre Cívic Cultural Can Clariana (CCCCC, dues C més que el CCCB). En comptes de venir menys gent de la confirmada, en va venir més (misteris de l'univers).

                                  A veure si voltes una mica, noi.

Atenció al moment umbralià (que serà molt pitjor el proper 29 de març):

Si voleu i podeu, blogueres i bloguers, jo encantada de la vida. Petonets!

Un segon abans de passar-te

Em diu una amiga a l'hora d'esmorzar que ha llegit no sap on que en l'obra d'art s'ha de posar el punt final just un moment abans del final, de la perfecció, diguéssim. En la pinzellada o en el text. (També m'ho va dir un escriptor: hi ha un moment que més que millorar, empitjores). Una altra amiga afegeix que clar, que és com en el menjar: diuen que no t'has d'afartar sinó que t'has de quedar amb un punt de gana. 

Potser amb el menjar és més fàcil, penso, perquè és fisiològic, però amb una pinzellada o un text ho trobo molt difícil. Hi ha allò de voler acabar rodó, inapel·lable, definitiu, almenys a mi em passa. I, alhora, sé que és impossible aconseguir-ho, per tant, et pots passar tres pobles. És curiós que una cosa (relacions, també?) sigui millor quan no pretens que sigui perfecta, no? Potser, almenys, menys estressant!

Recompte de desgràcies domèstiques

1. La rentadora nova que ens ha comprat ma mare, que comença a manifestar l'alzheimer tot sigui dit de passada, no es pot connectar perquè el paio que ens va instal·lar la caldera va tapar l'endoll amb un tub.

2. El llum del lavabo fa pampallugues des de fa mesos. Has de ser precís a l'hora d'obrir el llum. Depèn de com, és com una discoteca. I ens coneixem l'espai prou bé per no fer cap desgràcia.

3. S'ha trencat un botó del forn. Gràcies a la perícia de la Sara i el seu xicot podem engegar el forn amb una mena de pal que fa les funcions del botó.

4. Les claus del cotxe xulíssim que tenim, un Mazda, no ens estem de res, s'han desmagnetitzat. O és alguna cosa de dins del cotxe, no m'ha quedat clar. La qüestió és que el mecànic de Mazda, que no és japonès, ens ha dit que ens costarà uns 400 euros. Gràcies, company.

5. No hi ha quatre sense cinc, però ara no em ve al cap res mes... Com no sigui que encara hem de pintar les humitats de quan filtrava la banyera i l'assegurança es va fer l'orni. Sort que tenim Luis Aguilé, el nostre gurú espiritual: la vida pasa felismente si hay amor. 

Textuals contra numèrics

  

1.000. Què és mil? És molt? Poc? Depèn de què i de com. Ho has de contextualitzar, comparar. En relació amb el Big Bang és un no-res; en relació amb un euro és deu-n’hi-do. Els mileuristes. Encara ho som, saps? Ho som més que fa anys, tot i que cobrem més.

Bellesa. No cal que em contextualitzis gaire que ja sé per on vas. La paraula s’explica per ella mateixa, oi? És més autònoma i més lliure. I la pots declinar, si vols. La pots adjectivar de mil (ai) maneres.

Tot això ho penso, filla, ara que aviat tocaran les sis (d’acord, va bé) de la matinada o del matí. Per mi és la matinada, ja t’ho dic. Et sonarà el despertador i sortiràs allà fora a lluitar i a divertir-te. I pertot arreu et diran que el número és el més important. Creu-te’ls a mitges. La paraula sedueix. La xifra, no. Només t’encanta a final de mes. I tampoc seria la paraula.

El sentit de la vida, hòstia

 -Doncs troba-li el sentit a la vida d'una puta vegada, hòstia!

Segur que no és la millor manera de desencallar una depressió que fa quasi dos anys que dura ni d'animar una mare. Però m'ha sortit així, caminant per Premià amb ella i la gossa (la gossa al seu rotllo). Estava molt saturada, fins al capdamunt. Ens estimem, sí, però ens fem mal, no sabem cuidar-nos, o només a estones. Som tremendament egoistes i ens sentim tremendament culpables, les dues. 

Hi ha el fenomen de l'empatia: la Joan Baez diu que ara és l'hora de l'empatia (ho diu pels nord-americans, però em serveix igual). Com li demanes empatia a una persona deprimida, que és la cosa més "self-centered" que hi ha? Perquè hi ha una paradoxa: "jo, jo i més jo", mentre que et menystens en un grau màxim. Com li demanes empatia a una persona que es vol morir? No, mira, jo t'ho dic: no es vol morir, el que no vol és estar sola.

Quan he marxat, ja més tranquil.la, li he trucat. Li he demanat si ja havia trobat el sentit de la vida i la seva resposta m'ha donat un bri d'esperança: "no, el trobaré aquesta nit quan faci el sopar".

PS. Potser estem picant molt alt amb això del sentit. Amb un anar fent ja faríem.

Descol·locada pel corona

M'observo i veig que en un moment de descol·locament pel corona em faig la ratlla a l'altre costat, porto pantalons amples (sempre els porto estrets) no puc llegir ni mirar pel·lis (acostumo a fer-ho amb fruïció), plego roba compulsivament i teletreballo més del que em toca (treballar per objectius, diuen: el meu objectiu és no tornar-me boja i no col·lapsar encara més el sistema sanitari).

També posem junts el rentaplats amb el Joan (abans, només després de rondinar), la Sara fa bromes ironicosarcàstiques de les seves (abans ja les feia), però, atenció, està més carinyosa, en el seu estil més punki que bavós.

I encara més variacions de la vida quotidiana, menys quotidiana que mai.

El bitxo no podrà amb nosaltres, em dic, i no deixo de trucar a ma mare per monitoritzar el seu perfil baix amb la vida. Un perfil que no aixeca cap, que no treu relleu, que no agafa forma. Però l'agafarà, que no hem arribat fins aquí perquè vingui una cosa minúscula amb forma de sol de teletubbie i s'ho emporti tot per davant. Una cosa que ha viatjat gratis amb nosaltres per terra, mar i avió, un autèntic paràsit invisible que només vol sobreviure per perpetuar-se, perpetuar-se per sobreviure, de manera cega, només això. Una vida absurda, que ho sàpigues, corona. Per això la meva germana, que està a primera fila del camp de batalla, fent jornades de 12 hores amb la mascareta i els guants, t'esclafarà, a tu i a tots els de la teva espècie, i després se n'anirà a fer bici, mentre nosaltres l'aplaudirem.

No, ni ho saps ni t'importa, corona, però jo ja m'he desfogat, per una estona (rima involuntària, ni rimar vull).

Cuidem-nos-vos-los-les.

Canvi d'any

Ep, fa un munt que no bloguejo.

Aquest any ha estat complicat. Ma mare ha passat de ser una dona força independent (i de jove molt activa i implicada amb les causes socials; era de la JOC), a força dependent. Hem demanat l'ajut de la dependència i l'ajut de teleassistència. He fet un munt de quilòmetres a l'Hospital de Mataró, un munt de papers i fotocòpies, i un munt de càlculs en full excel a veure com ens ho muntem. El repte és que pugui tornar a viure sola amb ajuda. Hem fet un horari tetris perquè estigui sola el menys possible, tendint a zero. 

Estrany, això de fer de mare de la teva mare. Hi ha tendresa, també ràbia i incertesa, i tristesa i tot de coses. D'altra banda, sembla que he de fer "menys" de mare de la meva filla, o d'una altra manera. La Sara està en aquella època de "deixa'm estar" o, en una formulació extraordinària que va fer un dia: "mama, t'odio, per això t'estimo tant". Quin embolic, això de l'adolescència, filla meva. (De vegades també està carinyosa, tot s'ha de dir!).

I aquí estem, fent equilibris. Sort que tinc la meva sister que encara que és un caos estressat, ens ajudem. I el Joan, que encara que és un estrès ordenat, també ajuda.

I em venen al cap els Manel i el "de vegades ens en sortim", i també la Rosalia amb "Fucking Money Man" (heu vist el preu de les residències i dels centres de dia??). I penso que sí, que el tetris sortirà bé, que millorarà i es farà més forta. I, a l'altre flanc, em vaig preparant per un "t'estimo, per això t'odio tant".

MOLT BON ANY 2020!!!!

                                  M'encanta aquesta foto :))

Fent Coses

Per un corrent subterrani de la memòria he arribat als contes de la Sílvia. Sabeu quins contes vull dir? Els de Fent punyetes (un nom ben prosaic que a ella, que feia prosa, li agradava). Eren contes dolços i amargs alhora, com els bons, com la vida, oi? Era molt bona, la Sílvia. És molt bona. I en un revolt de l'hipocamp m'he trobat amb la joventut de la Yáiza en forma de paraules certes, agudes i clarividents. Recordo com es va fer indepe, aquell senyal que li van fer a la mà a l'insti. I que jugàvem a parlar en francès, en fi, Coses de la vida.

Ara el XeXu del Bona nit, ves per on, em fa pensar-hi. Penso en com ens activàvem les neurones mirall quan ens llegíem, perquè la gràcia és que els blogaires ens ressonem entre nosaltres... alguna cosa així. Tu que tens un poder blogaire, XeXu, fes que tornin ;)


I aquesta és la meva participació al celebru dels 12 anys del Bona nit i tapa't. Felicitats!!

Dos microrelats d'ara i aquí

Interacció

Deixeu-m'ho dir d'entrada: soc un gos. Més concretament, una gossa. Una gossa gelosa, això és el que sento dir, i no sé per què. Sé que no puc suportar les carícies si no m'inclouen. Tampoc la violència. Tota mena de contacte físic. Només accepto interaccions verbals, sempre que no arribin als crits, que també em fan emprenyar. Jo vull pau, i si hi ha cap festa, que m'hi comptin.

És estressant, ho reconec. De vegades m'obliga a treure les dents. Amb la mesura justa, tampoc vull fer mal, només un toc d'atenció. Vull fer valer la meva condició de gossa, que no només consisteix a olorar cantonades amb fruïció ("fruïció és un terme que ens agrada, als de la meva espècie). Trec les dents, sí, no em fa cap vergonya reconèixer-ho.

Per això no entenc què hi faig aquí. Només he pogut llegir "comportament animal" a la porta d'entrada. No presagia res de bo.


Sense descans

Quan vaig sortir de la fàbrica xinesa de nom força conegut, no em van dir que hauria de treballar tant. Faig jornades de quatre o cinc hores entre setmana i de vuit o nou hores els dies festius, amb intervals sense activitat d'uns deu minuts de tant en tant, després de la insistència de la mare.

Pràcticament visc a l'insta i al whatsapp. El que més m'agrada són els vídeos musicals de l'Ariana Grande i de l'Alfred Garcia: em fan sentir com si flotés. En canvi, trobar-me 1.400 comentaris al whatsapp del grup de classe em posa nerviós. Tantes coses s'han de dir si es veuran a l'endemà? Però no vull queixar-me. Em fan sentir jove les selfies, el postureig i el tumblr, i aprenc un munt de coses dels vídeos random.

Només demano una mica de descans, per refer els meus circuits. I els seus.

Hey, tius, fem 10 anys!

Ahir vam anar a veure el Neil dels Joves, perdó, el Nigel Planer. Entranyable i divertit com ell sol (bé, sol, no, que estava acompanyat per la Ivana Miño a la traducció i Xavi Mestres al piano). Tot això a què venia? Ah sí, que avui fem 10 anys de blog!!

És veritat que sovintegem poc aquesta casa i aquest barri, però li tenim carinyo. Aquí hem explicat coses, hem recopilat frases de la Sara, hem conegut gent maca virtualment i presencialment, hem fet dos llibres (el del Zurich, evidentment, i l'Apleganúvols també és força blogaire -com va notar el XeXu).

I, encara més fort, a partir del blog m'he atrevit a posar una denúncia o a demanar perdó a algú. És a dir, que això té un poder.

I com que té un poder i ens agrada, volem convidar-vos a aquesta festa tan animada d'en Neil i a un tros de pastís, perquè estem contentes que encara estigueu per aquí (i si pot ser, més enllà!) i nosaltres per allà (i més enquí! i ara m'he liat). Petonets.

Espòiler: el Neil acaba ballant.

Pastís curull de xuxes, exigències del guió.

Alguns flims que s'han quedat

Amb la dèria de les llistes que ens agafa per aquestes dates, he volgut fer-ne una de pel·lícules que he vist al cine, però en comptes de llistar-les totes, volia parlar-vos de les que més m'han agradat i tocat:

El fotógrafo de Mauthausen, de Mar Targarona. Aquesta em va tocar molt. La història de Francesc Boix i la seva gesta enmig de l'horror em va tocar tant que de seguida vaig enllaçar amb Si això és un home, de Primo Levi, que el tenia per casa sense llegir. I Primo Levi diu: "Els personatges d'aquestes pàgines no són homes. La seva humanitat està enterrada, o ells mateixos l'han enterrada, sota l'ofensa soferta o inflingida als altres. Els SS malvats i estúpids, els Kapos, els polítics, els criminals, els prominents grans i petis, fins a arribar als Häftlinge indiferenciats i esclaus, tots els graus de la folla jerarquia volguda pels alemanys estan paradoxalment emparentats ens una unitària desolació interna.

      Però Lorenzo era un home; la seva humanitat era pura i incontaminada, ell era fora d'aquest món de negació. Gràcies a Lorenzo no vaig oblidar que jo mateix era un home."

Tully, de Jason Reitman. Una Charlize Theron mare de família absolutament desbordada rep l'ajuda d'una jove mainadera, y hasta ahí puedo leer, s'ha de veure. La Theron està esplèndida.

En Ralph destrueix internet, de Rich Moore i Phil Johnston. Al XeXu, que li agrada l'animació, aquesta li agradarà, perquè jo no hi anava gens convençuda i mira, vam passar una molt bona estona amb la Sara (que diu que últimament la faig anar a veure cine d'adults). El millor, per a mi, l'autoparòdia de les princeses Disney. Genial.

Bohemian Rhapsody, de Bryan Singer. Encara que els molt melòmans del pop i del rock hi posin pegues (no prou fidel, edulcorat, etc.) a mi em va semblar un bon biopic amb què pots gaudir si t'agrada la música de Queen. I com que la música de Queen agrada molt, tot un fenomen, tu! Per cert, que curiós que la crítica músical els tractés tan malament al principi, no?

Lou Andreas-Salomé, de Cordula Kablitz-Post. Potser no és una gran pel·li, però em va encantar veure en pantalla la Lou, Rilke i Nietzsche. Es veu que la Lou era una dona molt intel·ligent i lliure que fascinava els intel·lectuals de l'època. No sé si per això va donar carbasses a Nietzsche (segur que no era un home gens fàcil!). Va escriure sobre ell, sobre psicoanàlisi... segur que val la pena conèixer-la més.

I més pel·lis que s'han quedat i que es quedaran aquest 2019!! Molt bona anyada tingueu!!

Si no t'hagués conegut (versió canina)

Tenim una gossa que es diu Aura. L'hem agafat de la gossera. I mentre escric sobre ella es va passejant pel pis, a veure si rep una carícia o algú agafa la corretja.

És tranquil·la, en principi, excepte en el moment de sortir de casa. Llavors treu el seu "poderío" i s'abraona i borda al primer vianant, humà o ca, que passi. És carinyosa; quan l'acaricies, acotxa el cap i fa ullets de benestar. El problema és que es fa les seves necessitats a casa, sempre al mateix lloc. I això que la reforcem positivament quan les fa fora. Però a casa s'hi deu trobar més a gust. O era com vivia a la gossera, on no hi ha dins i fora. O ha desaprès de la seva vida anterior. O mai n'ha après.

I és que, ja m'ho deien, un gos lliga molt. Hem/he d'estar pendents que estigui sana i ben alimentada, que baixi al carrer les vegades suficients... un gran afecte implica una gran responsabilitat, també per a la Sara, que demanava un gos des de sempre. És veritat que al Joan no li agraden els animals, en abstracte, però un animal en concret? S'ho pren amb esportivitat.

Com ens canviarà la vida, l'Aura, encara no ho sabem del cert. Com a la sèrie "Si no t'hagués conegut", qualsevol decisió que prenem ens porta a un univers diferent del que viuríem si no l'haguessim pres. Qui sap què pot passar en una passejada a les 7 del matí, o què deixarà de passar si torno més d'hora a casa per baixar-la, o què descobrirem a la muntanya perquè pugui córrer? I per a ella, com seria de diferent la seva vida a la gossera, amb menys carícies, probablement -i les carícies fan viure-, o en una casa amb jardí?

També veig que si no solucionem el tema de les necessitats, implosionarem. I haurem de reconstruir aquest univers àuric.

Crustacis i dutxes escoceses

Diu el pedagog Jaume Funes que conviure amb un adolescent és com estar sota una dutxa escocesa: ara un raig d'aigua freda, ara un raig d'aigua calenta. I jo afegiria que també és així pel que fa als preadolescents, almenys pel que fa a la preadolescent que tinc a casa.

I és que, en poca estona, la Sara pot passar de la ignorància activa (que li fas nosa, vaja) a dir-te que t'estima molt i molt. Jo, com que tinc el mestre Funes a prop, m'ho prenc amb esportivitat emocional. Sé que això probablement anirà a més i que s'anirà construint, en bona part, per oposició a mi, a nosaltres. "Cada generació d'adolescents s'ha dedicat a fer d'adolescent en un entorn dominat per la necessitat de ruptura amb el món dels seus adults". És veritat, però també sabem que no podem marxar gaire lluny, que han de saber que som aquí, ni que sigui per rebutjar-nos, perquè resulta que aquests éssers meravellosos són meravellosament vulnerables: "Els passa com a alguns crustacis, perden la closca protectora (les seguretats de la infància) i han de construir una llar personal nova."

Així, si us apropeu a un d'aquests crustacis i us rep amb un "adeu", no passeu ànsia, potser al cap de cinc minuts us regala una cançó. I és que, si aquest crustaci és com la Sara, tindrà "la meitat del cervell ocupat amb cançons". Coses de preadolescents! 

Aigües tranquil·les

Feia un dia calorós. El Josep em va convidar a baixar a la terrassa. Sempre em trucava quan sabia que era al poble. Al principi em va fer mandra, perquè ja veia la seqüència sencera: baixar a la Plaça del Pou a la terrassa de sempre, fer l'aigua amb gel de sempre i parlar del de sempre: de la seva feina a la botiga, de la meva a la gestoria, de la seva separació trista, de la meva família d'anar tirant, de la colla i del seu amor impossible, la Marta, que havia marxat lluny. El Josep era un ésser extraordinàriament avorrit i jo tampoc era cap gínjol. El repicar dels glaçons seria el més excitant de la tarda. 

No m'hi vaig resistir. Vaig anunciar a la família que havia quedat amb el Josep i que arribaria aviat, com sempre. El meu marit va fer cara d'aprovació i els meus fills van seguir veient els Simpson. Què podia sortir malament? 

Vaig arribar a la Plaça del Pou i vaig demanar-me l'aigua amb gel. Al cap de cinc minuts va arribar el Josep, desencaixat. Em fa dos petons ràpids, es demana un whisky i m'etziba, sense cap avís ni preparació:

—Maria, he matat un home.

Se'm va quedar el glaçó travessat a la gola. Potser no l'havia entès bé.

—Què? Què coi has fet, Josep?

Em va explicar que havia sigut un crim passional (passional! ell!). La Marta havia tornat aquella primavera i s'havien estat veient. Fins que la va descobrir amb un altre home, un client de la botiga. I portava un ganivet. Va ser inevitable. I la Marta? Havia marxat.

—I per què m'ho expliques? 

—Perquè necessitava netejar la consciència. 

Li vaig dir que l'hauria de netejar a la presó, la consciència, que s'entregués. Es va contrariar molt. No s'esperava aquesta reacció, tan freda, segons ell. Se'n volia anar. 

Quan s'aixecava de la cadira, vam sentir una veu greu, pel timbre i pel to:

—Josep Bondia Pla?

—Sí, soc jo.

—Ha de venir amb nosaltres.

El Josep se'n va anar, acompanyat. A mi no em quedaven ni aigua ni glaçons. Però em sentia glaçada sota aquell sol d'agost de primer hora de la tarda. Desconfia de les aigües tranquil.les, deia la meva àvia. D'un glop, em vaig empassar el whisky que quedava.

Participació als Relats d'estiu de la Carme.

Nota postllibre

Fer un llibre (llibret) m'ha agradat. I molt. Escriure, remenar el blog per reescriure, corregir, recorregir, pensar l'ordre, trobar les imatges, descartar, recuperar... 

El resultat és que tinc un objecte artesanal prou decent que no serà a les llibreries ni a les biblioteques, però sí a casa de gent estimada. I veig que, de moment, és força llegit (ep, que és curtet) i apreciat. Caldria veure si també seria apreciat per gent que no m'aprecia. És un dels avantatges de l'edició tradicional, de l'objecte industrial, amb el seu ISBN reglamentari. Sembla que vaig estar a prop, vaig ser semifinalista, però no em van fitxar.

No importa. Amb les vibracions que m'arriben ("és agut", "m'ha encantat", "es llegeix ràpid", "millor els narratius que els dialogats", "els que tenen molts noms no s'entenen", "aquest final no m'ha agradat", "molt xulo"...), m'han entrat ganes de potser, qui sap, fer-ne un altre, a tres o quatre anys vista. També soc conscient de les meves limitacions literàries. M'hi he d'esforçar. 

Sense estressar-nos, sense donar la murga i sense flipar-nos massa ;)

Tinc uns llibrets (no de formatge, de tinta fresca)

Sí! Ho he aconseguit! He publicat el llibre que fa uns mesos era un projecte!

Són contes de ficció i de no ficció, amb una tercera part amb frases de la Sara. M'ha sortit blavós i lleugeret. Em fa il·lusió.

Com que és una autoedició de 50 exemplars, els estic regalant a la família i els amics. També volia compartir-los amb vosaltres, si a algú li fa gràcia, perquè alguns dels textos són reescriptures del blog i perquè sí, perquè li tinc carinyo a aquest barri, encara que hi vinc poc.

He pensat a regalar-vos uns quatre exemplars. No sé molt bé com fer-ho. Els quatre primers que me'ls demaneu, per exemple. Podem quedar o us els envio per correu.

Potser el més pràctic és que m'envieu un correu a gembarberan@gmail.com, amb l'adreça si voleu que us l'enviï per correu. I si hi ha molta gent de vacances, reprenem al setembre.

Petonets!

El quadre magdalena

Vaig entrar en aquella sala i vaig veure el quadre. Què era? Goya? Velázquez? Era molt famós, segur. Però les meves amigues no hi van parar massa atenció. Al cap d'un segon hi vaig caure: era famós però només per a mi. Era el quadre del menjador dels meus avis!

Vaig mirar qui havia fet aquella còpia -perquè l'autèntic era el nostre, esclar-: Marià Fortuny, "La vicaria". Em va transportar directa a la infantesa, a aquell menjador petit amb la taula que l'ocupava tot i la cuina americana (com si fos moderna).

I ara que tinc capturat el quadre el torno a mirar i veig la meva iaia, rodona i riallera, fent empanadilles i el meu avi, que s'assemblava a Fred Astaire, jugant al Tente. I m'hi vull quedar una estona.

I penso que he viscut un episodi de magdalena de Proust com una casa de pagès (com uns baixos al barri d'Horta).

Cultura? No, gràcies

Avui la Sara m'ha dit:

"No vull fer res cultural en tot el cap de setmana".

Com a influencer no tinc parangó.