Primera presentació: uf, va dir ella!

Va ser dissabte passat i va anar molt bé. Quinze dies abans vaig tenir una mena de pànic escènic avant la lettre (però si jo soc tímida de mena, per què m'he embolicat a fer aquest sarau??). 

Això, mentre pensava què havia de comprar, a qui li havia de dir i començava a escriure el que volia dir. I sí, al final va ser bonic. Va venir quasi tothom (a veure, tothom és impossible) i em vaig sentir tant a gust que vaig gaudir fins i tot les preguntes.

I perquè la gent no era hater sinó liker ;)

Només en queda una i avall.

Molt ben acompanyada de la Débora Castillo, una de les meves dues fades socràtiques, i el Germán Bartolomé d'El Punt Volat.

Al Centre Cívic Cultural Can Clariana (CCCCC, dues C més que el CCCB). En comptes de venir menys gent de la confirmada, en va venir més (misteris de l'univers).

                                  A veure si voltes una mica, noi.

Aigües tranquil·les

Feia un dia calorós. El Josep em va convidar a baixar a la terrassa. Sempre em trucava quan sabia que era al poble. Al principi em va fer mandra, perquè ja veia la seqüència sencera: baixar a la Plaça del Pou a la terrassa de sempre, fer l'aigua amb gel de sempre i parlar del de sempre: de la seva feina a la botiga, de la meva a la gestoria, de la seva separació trista, de la meva família d'anar tirant, de la colla i del seu amor impossible, la Marta, que havia marxat lluny. El Josep era un ésser extraordinàriament avorrit i jo tampoc era cap gínjol. El repicar dels glaçons seria el més excitant de la tarda. 

No m'hi vaig resistir. Vaig anunciar a la família que havia quedat amb el Josep i que arribaria aviat, com sempre. El meu marit va fer cara d'aprovació i els meus fills van seguir veient els Simpson. Què podia sortir malament? 

Vaig arribar a la Plaça del Pou i vaig demanar-me l'aigua amb gel. Al cap de cinc minuts va arribar el Josep, desencaixat. Em fa dos petons ràpids, es demana un whisky i m'etziba, sense cap avís ni preparació:

—Maria, he matat un home.

Se'm va quedar el glaçó travessat a la gola. Potser no l'havia entès bé.

—Què? Què coi has fet, Josep?

Em va explicar que havia sigut un crim passional (passional! ell!). La Marta havia tornat aquella primavera i s'havien estat veient. Fins que la va descobrir amb un altre home, un client de la botiga. I portava un ganivet. Va ser inevitable. I la Marta? Havia marxat.

—I per què m'ho expliques? 

—Perquè necessitava netejar la consciència. 

Li vaig dir que l'hauria de netejar a la presó, la consciència, que s'entregués. Es va contrariar molt. No s'esperava aquesta reacció, tan freda, segons ell. Se'n volia anar. 

Quan s'aixecava de la cadira, vam sentir una veu greu, pel timbre i pel to:

—Josep Bondia Pla?

—Sí, soc jo.

—Ha de venir amb nosaltres.

El Josep se'n va anar, acompanyat. A mi no em quedaven ni aigua ni glaçons. Però em sentia glaçada sota aquell sol d'agost de primer hora de la tarda. Desconfia de les aigües tranquil.les, deia la meva àvia. D'un glop, em vaig empassar el whisky que quedava.

Participació als Relats d'estiu de la Carme.

Tram 36 Carter Lane - Tram 90 El Perelló

Post dedicat a la Lali

Fa 27 anys vaig anar a Londres amb la meva amiga Lali. Teníem 18 anys. A l'alberg del carrer Carter Lane número 36, una de les dèries de la Lali era la "Catalanish Concienseixon": quan ens preguntaven d'on érem, jo deia "from Spain" i ella deia "from Catalonia", a la qual cosa afegia una explicació d'un minut o dos, lleugereta, però perquè a l'individu/a en qüestió li quedés ben clar per sempre.

Potser algun d'aquests individus conscienciats per la Lali fa 27 anys, ara ens veurà per la tele -amb les tres criatures i algun quilo de més- a l'altura del Perelló, i dirà "I knew it!" o "je le savais, ça!".  I ara que penso, ves que no ho digui mirant per la finestra de casa seva!

Uns pastissets ens aniran de perles als del tram 90... (ep, que jo tinc arrels per allà al Matarranya!)

I jo estaré contenta, perquè pioners i somiadors i kamikazes com la Lali potser, no, segur, faran que la resta, més mandrosos o menys tocats per la cosa nacional, aconseguim viure en una nova república, en un estat nou, que potser no serà millor, però ens fa il·lusió intentar-ho (almenys no viurem en un anacronisme absurd). I des de la nova república, podem anar convidant alcoians, cordovesos i manxecs a sumar-s'hi, i inventar-nos sobre la marxa, perquè també vull convidar la Catalunya nord i tot el nord de França... stop desbarrada).

See you a la gran enllaçada!!

P.S. XeXu, puc dir-me independentista de pa sucat amb oli, oi?

                                                        

He llegit una mica La rebel·lió catalana, d'Antonio Baños, i m'han agradat vàries idees, per exemple:

"Comptat i debatut, el catalanisme polític i la seva versió més actual, la republicana, el que volen és una cosa molt més propia de la cultura del nostre segle: pasar de la utopia a l'eutopia".

"Una pluralitat d'identitats personals i culturals i una lleialtat comuna a un projecte de comunitat política, aquesta és la idea."

"No podem fer una revolució perquè ja hem oblidat com es fan. Ens falten crueltat i intolerància. No tenim odi ni desig de venjança. Però sí que ens podem rebel·lar. I ho haurem de fer".

Estem en un tram blogaire molt poètic i molt Carmeril/Carmerià, venim d'Itineràncies poètiques, de la Carme, i enllacem amb Música, poesia i altres contes, de la Carme...
(Això em fa pensar en la meva amiga Carme, aquesta tarda intentaré fer una mica de Catalanish Consciencieixon...)

fer rentadores, revisar el correu, fer un post

He fet un petit reportatge sobre les vacances a França, és allò de voler atrapar el moment, la idea era fer més vacances blogaires, però el post està tossut que vol sortir i qui li diu a un post que no!

9 dies a França per ordre alfabètic

A. Avió. Cada cop em fa més respecte, als 18 anys no me'n feia. Li preguntem a la Sara què és el que més li ha agradat de l'avió i diu "les turbulències!" Redéu!!!

                                   Le soleil et les nuages, des de l'avió.

B. El Bateau Mouche al Sena. Encara no ho havíem fet cap dels tres i caram, és maco! M'agafen ganes de pujar a un bus turístic a Barcelona, però és una pasta indecent si no ets un turista. (Em jugo un sugus que molts parisencs no hi han posat mai els peus, al Bateau Mouche).

C. El Carinyo generalitzat a Caen (abraçades!). De vegades la realitat supera les expectatives, xe.

D. Descobrir la Lou Doillon, filla de la Jane Birkin i el Jacques Doillon (fa 10 anys vaig descobrir la Carla Bruni, esperem que tingui més bon gust per escollir nòvio).

             M'encanta "I.C.U.", de Lou Doillon (videoclip rodat a París, per cert).

E. L'Entusiasme de la Sara en arribar a Eurodisney. "Estem a punt de viure una cosa important, emociona't, mama!".

F. La sensació que és el Final de les vacances i encara queda una setmana. (I el concert del Pablo Alborán amb la meva germana, això sí que és un brotx final!).

G. La distància Geogràfica va fer que visquéssim l'accident de Galícia amb menys intensitat, segur. Els mitjans francesos es preguntaven si això podria passar a França (normal); es van respondre que no.

H. La honte, la vergonya pròpia en sentir-me dir a la dependenta que volia una crema hidratant barata perquè m'havia deixat la meva a casa, ha ha, que fantasma i que pija, la meva encara és més barata...

I.  La Il·lusió de trepitjar la universitat i fotografiar-me amb l'au fènix, símbol de la reconstrucció de Caen després de la segona guerra mundial.

L'au fènix al campus de la universitat. Tinc un parell de fotos de fa 20 anys al mateix lloc, un dels dos ha canviat.

J. El Joan i la Sara s'ho passen molt bé, a Caen. Bieeen (i em fa sentir menys egoista).

K. Por "k" no me viene nada...

L. Llibres: m'he comprat un munt de llibres, ara el repte és llegir-los de manera integral i omnicomprensiva.

La llibreria Memoranda de Caen, amb llibres de 2a mà i saló de te al pis de dalt, un caos delicíós.

M. Riure amb el còmic "Mères Anonymes". La frase de la Sara: "És que, mama, ets una mica friki".

Mères Anonymes, de Gwendoline Raisson i Magali Le Huche, editorial Dargaud, 2013.

N. "Mai oblidaré aquest dia". La Sara a la Torre Eiffel el 27 de juliol de 2013. Nosaltres No oblidarem que ho va dir.

                   La Sara, amb una Torre Eiffel a la Torre Eiffel.

O. Els moments Obscurs, que haberlos húbolos, per exemple, la bronca que vaig rebre (amb raó) del Joan a Eurodisney, quan em vaig penjar durant més d'una hora llegint La vie révée des philosophes mentre m'estaven buscant desesperadament. El Mickey i la Minnie encara se'n recorden.

PPI. Aquella mousse de xocolata a l'aeroport: un Petit Plaer Inesperat.

Q. "Quant falta per arribar?", "Quant falta perquè s'acabi la cua?" "Quant falta??"

Així va parlar la Sara Quantfalta Justribó Barberan.

R. De Rohmer. El dinar a casa dels pares de la Flo a la campagne, amb el solet, el vi, xerrant, per un moment em va semblar estar a la pel·lícula Le rayon vert...

S. De Salivar. El que vam fer el Joan i jo quan vam veure les tres tendes i sis plantes de Gibert Joseph, espectacular llibreria-botiga de discos i pel·lis al barri llatí de París. I amb exemplars de segona mà al costat dels de nou de trinca en moltes referències, gran idea. Per salivar i estalviar.

                   Qui es pot resistir a una caixa amb 8 LP de Johny Cash per 8 euros...

T. El Temps de les vacances és diferent, passa més rápid, però alhora dura més, una paradoxa que no em veig capaç de desentrallar ara mateix.

U. Univers: "mama, darrera teu hi ha una constel·lació, crec" (i després sóc jo la friki...).

V. La Vie, les Vacances, on a de la chance.

W, X, Y, Z. Resumim, que m'està quedant llarg. De tota manera, aquestes lletres sempre han sigut una mica rares. Bizarre? Vous avez dit bizarre? Comme c'est bizarre!

No he vist la pel·lícula (Drôle de Drame, Marcel Carné, 1937), però aquestes paraules de Louis Jouvet formen part de l'imaginari lingüistic (?) dels francesos, i s'enganxen, eh? 


Ja pots estar content, post, ja has sortit a la llum. 

Límit: 2 hores! (21 de març a les 24h)



 

 

Atenció, atenció, a les 24.00h d'avui s'acaba el límit per votar en el concurs "Idees obertes" per millorar l'app del Parlament.

 



El nostre amic ROBIN HOOD ha fet una proposta que ens sembla molt bona:

Permetre que els ciutadants participin votant sobre temes d'interès general.

- Els ciutadants poden proposar temes per ser votats.
- Cada ciutadà (numero de mòbil) pot votar una sola vegada.
- En cas de que una proposta rebi més de 100.000 vots haurà de ser portada al Parlament

Com diu ell, la idea és semblant al portal change.org però d'àmbit més local i amb la garantia que les propostes més votades serien portades al Parlament, això pot fer entrar temes que normalment no es tracten, ampliar la participació, fer-la més directa.

Així que si us agrada la idea i teniu temps (3 min), aquí teniu l'enllaç per votar:

http://ideesobertes.gencat.cat/parlament2012/loadHomeAction.action?request_locale=cat

Moltes gràcies!!!

PS. Acabo de mirar les votacions i la cosa està difícil.

PS de les 0.43h. Doncs ha guanyat millorar la informació més que participar activament.... de moment ;)

Jorge Boix

Som uns cracks!

 

Això ens hem dit a nosaltres mateixos els papes i mames de primer de l'Escola Mestre Gibert, que vam organitzar una festassa dissabte, la tradicional Festa de la Solidaritat de l'escola que organitzen cada any les mames i papes de primer. Hi ha hagut tallers, jocs de pista, botiga gastronòmica (amb pastissos nostres, bé, per sort el meu brownie no va arribar a veure la llum), mercat solidari, bricolatge, paella, extraescolars solidàries, dansa solidària (els nens de primer amb una mare ballarina, un clàssic), xocolatada, rifes, animació...

 

Jo em vaig apuntar al mercat de segona mà, és el que vaig pensar de seguida: pulsió consumista + pulsió solidària = mercat solidari. I allí que em vaig passar gran part de la jornada, a la nostra paradeta de tot a 0'50, 1 euro, 2 euros i 3 euros (bé, hi havia 3 bicis a 5 euros, que una bici és una bici). I no va ser fàcil posar preus, eh? teníem les variables: envergadura, bon estat i interès. En llibres vam acabar per posar un euro a pràcticament tots, perquè prioritzes un Vargas Llosa voluminós en bon estat sobre la Metamorfosi de Kafka una mica vellet?, un llibre de l'Asimov sobre els egipcis per sobre de La cuina de l'amor? I les joguines, després de comptar els puzzles que tenien un nombre de peces raonable (pels que passaven d'aquest nombre confiàvem en la bona fe del proveïdor), havíem de decidir si un o dos euros, sabent que probablement faríem alguna injustícia irreparable. I els de tres euros? els de tres eren joies excepcionals, joguines pràcticament noves d'aquelles que quan les compres et mires el full d'instruccions amb cara incrèdula, coooom, que diu que hem de fer quèèè? Nosaltres ens vam autocomprar una casa per jugar la Sara (un trastot), dues boles de colors, dos llibres (Filosofia dels drets humans i La natura no té drets, ara me n'adono que va de drets, la cosa), un Tatano, un joc de mates, un tupper del Barça (que van tenir molt èxit, eren de primera mà, no sé d'on van sortir), uns llapissos i tres contes. És el que té treballar en una botiga, que tens la temptació a prop, com deia una mama, no sé que passaria si treballés al Maxipan.

 

Hem descobert que entre nosaltres, papes i mames, hi ha, per exemple, un dibuixant de còmics professional, una crack en la captació de patrocinadors (caldo Aneto mmm), un parell de mames "born to coordinate", un papa (el nostre) que ha aconseguit el regal més preuat, un llibre sobre el Guardiola, i sobretot la revelació de la jornada, el Jorge, un showman i ballarí cubà que va fer ballar a tope les mestres i el director de l'escola, entre expressions de joia i admiració, un bon rotllo total. 

 

I hem recaptat més de 2.000 euros, es veu que el president de Bankia ens vol demanar una festa solidària, que passen un mal moment i els ajuts públics no els arriben. S'haurien d'adaptar els tallers, però, "Taller de blanqueig de diners", "Joc de bitlles: a veure qui es carrega més gent", en comptes de "Xocolatada", "Caviarada".... Però hem dit que no, que només treballem per bones causes. En aquest cas, els diners són per al departament d'oncologia infantil de la Vall d'Hebron, a través de l'Associació Espanyola Contra el Càncer i per als 25 anys de l'escola. Potser és un pèl estrany que ajudem la sanitat pública des de l'escola, o potser no. El que està clar és que com La Sopa de pedres en versió de Xesco Boix, que van representar els de l'extraescolar de Teatre, ho hem aconseguit perquè hi hem participat tots, o una gran gran majoria, i a més amb ganes.

 

Bé, tampoc no hem inventat la sopa d'all, el Joan diu que a la seva escola no feien festes, a la meva sí, i ma mare feia pastissos (bons!) i venia el Xesco Boix i tot. La veritat és que el Gripau blau s'ha convertit una mica en els grans èxits ballables de la temporada, però és impagable veure la mestra de la teva filla i el director de l'escola ballant com locus, i les mames i papes, i els nens, i la teva filla amb cara de felicitat, apa som-hi tots!!!

 

 

 

Joana

Gemma: Ja tenim 6 seguidors al blog!
Sara: I quan vindrà el 7?
Gemma: No ho sé...
Sara: Li podem dir a la Joana!

Tindria gràcia que la seva amiga de l'ànima, que té 4 anys com ella, fos seguidora del blog. Quins comentaris posaria? "Això ja ho va dir Bob Esponja" o "M'agrada més la versió de la Bella Durmiente d'El País"...

La seva amiga de l'ànima, d'això volia parlar un poquet. La Joana és la primera amiga i la millor amiga de la Sara. Jo no recordo qui va ser la meva primera amiga, però crec que ens recordarem de la Joana. M'encanta veure com s'abracen i es fan petons. (Ara comença Infidels, que també va d'amigues, ara no sé què fer, faré les dues coses, o sigui cap de bé). També es fan regals. Fer-se regals crec que és un dels primers símptomes de l'amistat. Passar del no regal o del típic regal col·lectiu al regal individualitzat vol dir molt. També volen estar juntes, volen anar l'una a casa de l'altra, fins i tot un dia van dormir juntes (m'agradaria saber què es van dir abans d'anar a dormir...).

En paraules d'Epicur: "De tots els béns que proporciona la saviesa per assolir la felicitat de tota una vida, el més important és l'obtenció de l'amistat." i aquesta, més senzilla, que m'agrada molt: "No tenim tanta necessitat de l'ajuda dels amics com de la seguretat de poder-la tenir". Epicur, Ètica (Proteus).

De vegades te n'adones que algú és amic teu de sobte, com una revelació (fa poc em va passar). I d'altres vegades la relació està en un terreny entre el company/conegut i l'amic. Com l'Albert Espinosa, que es va inventar allò dels grocs/amarillos (amants-amics), em faltaria una paraula per aquest estat. Però no la trobo.

Millor escoltem al Lou Reed. Dedicada a la Joana, a la Pia i a tots els amics i amigues de tots els temps (inclosos els d'Epicur).

amics i companys

-Petons i abraçades als teus companys de feina!

Això ho diu la Bruna a la seva mare molts matins. Té 3 anys i mig. Quan la mare ho va explicar un dia a la feina ens va fer molta gràcia. Es estrany imaginar-se un adult dient el mateix, i amb aquesta alegria. La veritat és que, a més, no sé si la frase era "companys" o "amics". Potser era amics, "amics de la feina".

Val la pena dedicar-hi uns minuts, no? (jo també em pregunto com tinc temps de fer un blog i em sembla evident, el temps es troba quan t'agrada una cosa). Quants minuts val el tema dels amics i els companys? Farem un experiment, em cronometraré, posarem 10 minuts, fins a les 23:04...

A bote pronto, crec que per a l'amistat fa falta igualtat i "haver-se vist el cul", com diem amb la Lali. Tenim una autoritat en la matèria, Aristòtil, que ens pot ajudar, almenys pel que fa al primer "requisit".

Googlejo i trobo un text de l'Ètica a Nicòmac. "Hi ha tres classes d'amistats, igual que hi ha tres classes d'amabilitats [d'estimabilitats]. En cadascuna d'elles trobem reciprocitat i amor no secret. Els que s'estimen mútuament volen el bé els uns dels altres, segons la natura del seu amor. Els que s'estimen per la utilitat no s'estimen per si mateixos, sinó amb l'esperança d'obtenir de l'altre algun bé. I el mateix ocorre amb els que s'estimen amb vista al plaer; no estimen les gents de talent per les seves qualitats, sinó per com els resulten de grates."

I afegeix que l'amistat perfecta és la dels nomes bons i que el cim de l'amistat és voler el bé dels amics per si mateixos.

La igualtat, la reciprocitat, el desinterès, voler el bé de l'altre, serien característiques de l'amistat (ja són les 23.03, no arribo). És possible que es doni això a la feina? Em sembla clar que sí, una altra cosa són els jefes, no n'estic tan segura que es pugui salvar el tema de la igualtat.

El tema de "veure's el cul" és un pas més enllà, implica que amb aquella persona t'has vist la "part fosca", "l'ombra" que diria Jung, una debilitat, una feblesa, el que tenim tots però intentem que no se'ns noti massa. "En las distancias cortas es cuando una colonia se la juega", doncs això. Però a la feina també pot passar, són moltes hores i amb les coses de menjar no s'hi juga, però t'hi jugues l'ego, la pròpia vàlua, les inseguretats i un munt de coses.

I ja està, m'he passat de molts minuts, però el tema s'ho val, i encara més temps, perquè tot això no deixa de ser una simplificació força barroera. A mi m'encanta la Bruna dient-li això a la seva mare. Em fa sentir més companya? amiga? de la mare.