divendres, 13 de desembre del 2013

Tres idees de cara a la consulta (compartir no és només per al màrqueting)

Bon dia! m'he despertat pensant en la consulta. A vore, crec que....

.... els polítics són importants i imprescindibles per arribar a fer la consulta (era necessari l'acord de data i pregunta, i tant!), però el procés l'ha de liderar/continuar liderant, visualitzar, potenciar, etc. la "societat civil", és a dir, tu, jo, ell, ella, etc. La legalitat, com s'ha vist en els processos històrics imporants, és secundària i moltes vegades nociva.

.... la doble pregunta em sembla bé, és més fàcil passar d'un estat mental "federalista d'esquerres" (psc catalanista, iniciativa, etc. -ep, que a iniciativa hi ha gent clarament i històricament independentista, com el Romeva...) a un estat mental independentista. Ho dic perquè és el meu mateix procés mental. Hi ha molta gent, com jo, que fa 3 anys no es plantejava la independència (tampoc el federalisme, realment, però era més a prop nostre ideològicament). Si en tres anys hem decidit, de manera progressiva però cada cop més decidida, a votar sí/sí, en un any encara s'hi pot afegir gent.

.... si fa 25 anys va caure un sistema que semblava indestructible, si es va canviar per un que ara mateix sembla abocat al col·lapse, si el capitalisme es basa en la competitivitat i ara el que està de moda=el que ven és col·laborar i compartir.... perquè no treballar en aquest sistema "x" que ens permeti evolucionar com a espècie? I què té a veure això amb la independència de Catalunya? Ni idea, però per a mi (i no estic sola, veig) aquest estat mental enllaça amb un Estat propi, coses del màrqueting, suposo.

Val, però l'important és que es pugui votar el que es vulgui, l'Estat que es vulgui segons l'estat mental de cadascú, identitari, ideològic, sentimental, racional, històric, il·lús, realista, etc. Hem d'aconseguir fer la consulta.


dissabte, 7 de desembre del 2013

7 i pujant!

- Sara, pots posar música, sisplau, que així és menys horrible estar malalt?
- Com la crisi?



Evolució de la vida humana segons la qualificació actual de pel·lícules per edats.



Dilluns 9 de desembre aquesta criatura que fa 5 anys en tenia 2, en farà 7. M'estic mentalitzant, i l'estic mentalitzant, que 7 anys és una edat especial. Si et mires les classificacions dels videojocs i de pel·lícules per edats, després de "l'apta per a tots els públics", ve "no recomanada per a menors de 7 anys". Segur que això és conseqüència d'un gran estudi insipirat en Piaget i de l'observació directa de la realitat: no és casualitat que a aquesta edat (7, 8 anys) es descobreixi la Gran Veritat sobre els Reis Mags. La Sara ja sap la primera part de la Gran Veritat: el Tió (va ser l'animal del seu cosí Albert, que té dos anys més). Vam fer un petit Consell Familiar sobre el tema i li vam dir que era prou gran per saber-ho. I tot seguit el Joan va puntualitzar "però els Reis són veritat, eh?" (moment intens, aguantem la respiració) i la Sara va dir "esclar que són veritat, perquè els Reis són persones, no són un tronc amb ulls de plàstic!" Sí, senyora, i després diran que anem malament en ciències...!

L'estic mentalitzant, sobretot, perquè vull que no s'assembli tant a mi. L'altre dia en XeXu en parlava, d'assemblar-se o no als pares, i jo últimament hi dono força voltes, perquè vale que et fa il·lusió quan et diuen que la teva filla s'assembla a tu (però més guapa, dic jo), però quan la mestra et diu, a tu i al seu pare, que és llesta però mooolt despistada, i desendreçada, i que es perd mentre estan llegint tots a classe.... les lleis dels gens i els mems (més perillosos, tu!) t'apunten directament. Objectiu: que s'assembli més al seu pare, millor: que no s'assembli a cap dels dos, que s'assembli a ella mateixa, o, almenys, que progressi adequadament. Això requereix un esforç de part nostra, sobretot de part meva, ho sé. Això sí, és molt carinyosa, i això també ho ha tret de mi, que consti, i també és de bona pasta (sobretot espaguetis), i això ho ha tret del seu pare. Però té moltes coses que són molt d'ella: és eixerida, creativa, sensible... i té alma de cantaora. 


Sis mesets, a Calafell, aquell dia va riure molt perquè se'm va acudir donar-me cops al cap amb el sonall, en plan slapstick...


Una de les seves passions, el patinatge, potser que li talléssim el serrell, no?

 Amb el gurú de la tribu (el que coneix el secret del Tió) i la seva cosineta germaneta.

 Amb el regal d'aniversari (dos dies abans del previst, coses que passen!)

                                   Qui ho diu que en aquesta casa no es menja bé?


                                       La Sara té "alma de cantaora".

                                    Ens ha inspirat l'Amparo Sánchez .


         FELICITATS SARA, T'ESTIMEM!!!!!!!!!!