La princesa Leia i el seu pare

-Soy tu paaaaaadree


Aquesta és del Joan. Veig que fins ara al bloc tenim 3 etiquetes de "ficció", que encapçala la llista, i després, empatats amb dues, "Bonet de San Pedro", "Kant" i "amor". Curiós, no? (la Sara va sense etiquetes, que està una mica a tot arreu).

Crec que és el moment de reforçar aquesta tendència i parlar de la recreació de Darth Vader per part del pare de la criatura. Bé, ara és la pròpia criatura la que ja diu "Soy tu paaaaadre". I jo també. Tots repetim aquesta mena de mantra, perquè ens fa molta gràcia.

Era la segona part de La Guerra de las Galaxias, àlies Star Wars. Moment culminant i mític: el Darth Vader, el dolent, va i li diu al Luke Skywalker, el bo (una mica soset), que és el seu pare.

Aquí hauríem de fer una anàlisi psicoanalítica de la cosa, segurament, però hi hem de fer entrar Bonet de San Pedro i Kant. (L'amor, ça va de soi, només cal veure la devoció que senten mútuament pare i filla, vull dir Luke/Leia i Darth).

No és tan difícil, Bonet de San Pedro li agradava al pare del pare, és a dir, seria l'avi del Luke i la Leia, i el sogre del Harrison Ford. La Leia n'està encantada, perquè canten plegats i s'entenen la mar de bé. Com més pau i harmonia a la galàxia familiar, millor.

Kant tampoc no és difícil. Kant va desenvolupar tota una senyora ètica deontològica, de la qual encara se'n parla (sobretot a la facultat de filosofia), i que reformula la clàssica regla d'or de la moral: "el que no vulguis per a tu, no ho vulguis per a ningú". O sigui, "quan dic que no és que no". Molt educatiu, molt de pares. Crec que podem nomenar Kant padrí de la Sara, amb la Carme, que hi ha molta feina a fer.

I ja hauríem d'anar acabant, perquè m'he ficat en un jardí. Ah sí, volia dir que ara fa un any, quan tornàvem de Venècia de passar 4 dies i vam anar a recollir la Sara a casa els meus pares, la princesa Leia es va llençar directament als braços del seu pare i a mi em va ignorar totalment. Digues-li càstig, digues-li devoció estel·lar.

Sóc el Google de la meva filla

-Mama, què és això????

M'ha semblat enginyós, això de ser el Google de la meva filla. I bastant cert.

L'última ha estat un xupa-xups que ha trobat dins d'un calaix (malament...) i li he dit que era un caramel amb un pal (i un català s'ha fet molt ric amb aquest invent, he pensat). I hem quedat que se'l menjaria per després de sopar. No sé si es per això que s'ha menjat tot l'ou ferrat i la crema de llimona (sàvia combinació de llimona i llet condensada desnatada). Per sort, no s'ha menjat tot el xupa-xup i li he fet rentar les dents (el sucre fa posar les dents negres, li he dit, i ella ha respost: sí, jo els tinc blaus).

Parlàvem del Google. Hi he pensat perquè una companya de feina que s'ha llegit el blog (quina ilu, Mònica) m'ha dit que com és possible que no conegui Bonet de San Pedro i que fes el favor de googlejar (ara no sé si amb majúscula o amb minúscula). I sí, vaig fer-ho fa un parell de dies i vaig descobrir el Rascayú, cuándo mueras que harás tú, al Youtube. Quin xoc, la versió que vaig veure era amb l'Orquestra Mondragón i no em quadrava gaire amb el meu sogre, però em va agradar, era com recuperar la memòria històrica de la família.

Però volia parlar també de l'origen de la filosofia. "Què és això?" em fa pensar en l'astorament, en l'"asombro" de quan estudiàvem (sembla més acurat "asombro" que astorament, sembla que uneixi astorament i admiració en una sola paraula). Bé. Si la filogènesi reprodueix l'ontogènesi o a la inversa (mai ho he sabut del tot), això és un clar exemple: la Sara descobreix el món, i "se asombra" (he mirat al diccionari i també existeix "aombra"??), i pregunta, com feien els primers humans.

"I per què hi ha alguna cosa en comptes de no res?" Aquesta és una elaboració més adulta de la cosa, per això té un nom tan rimbombant: metafísica.

Bonet de San Pedro

-Posem música? Per grans o per petits?
-Per grans!

Em fa gràcia pensar que la Sara és producte, entre d'altres coses, de la música que ens agrada als nosaltres, els seus pares, i als pares dels seus pares. Del Jorge Drexler i els Ramones, del Raimon i el Camilo Sesto, i del Sinatra (en castellà (?)) i el Bonet de San Pedro, que no sé ben bé qui és. I ja tindrem l'arbre genealògico-musical de la Sara (simplificat).

Es pot complementar amb tiets i tietes i besavis i besàvies. Però cada cop és més difícil obtenir informació. Crec que podem afegir Lenny Kravitz de la tieta Esther.

Esquemàticament tindríem:

• Iaia-Raimon Avi-Camilo Sesto / Iaia-Frank Sinatra Avi-Bonet de San Pedro
• Tieta-Lenny Kravitz
• Mare-Jorge Drexler Pare-Ramones
• Criatura-??? (de moment, cançons tradicionals catalanes...)

No em sembla un mal arbre. Tenim una mica de cançó protesta (per cert, la del moro judío del Drexler és molt apropiada ara mateix, i el Raimon... què n'hem de dir, si per mi és com de la família, i veles e vents de les meves cançons preferides), de grans veus (Camilo Sesto era -és?- una gran veu, diu l'avi, i amb un sentiment que no te l'acabes, i Sinatra és La veu!). El Bonet aquest és un misteri.

També tenim d'aquí i d'allà, el més d'aquí seria el Raimon i el més d'allà... n'hi ha uns quants. I ritmes ràpids i frenètics i ritmes lents i reflexius.

D'aquí uns anys li direm a la Sara que n'esculli un. Una mica com a joc i una mica perquè sense la música la vida seria un pal (sembla que Nietzche va dir que un error), un pal, seria. En això em sembla que coincidim tot l'arbre genealògic.

Nota: he escollit Ramones per al papa juanitu, però també podria haver dit els Kinks, per exemple, que no se m'enfadi, que és molt sensible al tema. Per a mi podria haver dit Lou Reed o Janis Joplin, que hi trobo a faltar una dona, aquí.