diumenge, 20 de març del 2011

He mirat aquest camembert

- A tu el Raimon t'agrada, oi?

És fort que ma mare em pregunti això després de la quinzena de concerts del Raimon que devem portar, des que amb 7 anys em va portar al d'Arenys de Munt, amb els grisos apareixent al final del concert. Llavors, quan em va preguntar per la cançó que més m'havia agradat vaig dir "Non non vine son" ("Una vaca amb un vedellet en braços").

Ara venim del concert al Tívoli i, com sempre, semblava que era jo qui l'acompanyava a ella, sense que quedés clar si a mi m'agradava perquè li agradava a ella o si m'agradava perquè m'agradava a mi (té sentit la distinció, no?).

Tot això ve a tomb perquè m'he sorprès a mi mateixa arrencant un aplaudiment (o sigui, que he sigut la primera a aplaudir) amb els primers acords d'"He mirat aquesta terra". Sabia que m'agradaven vàries cançons, entre elles "Veles e Vents" i "He mirat aquesta terra", però no m'esperava que tant. Per això ma mare m'ha dit de seguida: "aquesta t'agrada eh?," i després ha fet la broma, inèdita després de 42-7=35 anys de concerts del Raimon: "a veure si resultarà que t'acompanyo jo a tu i no tu a mi!". Bona broma.

Tot això vol ser una mena de reflexió sobre els gustos i els afectes. Per exemple, quan tenia la mateixa edat que el primer concert del Raimon, 6 o 7 anys, els meus pares no sabien si m'agradava el camembert, tan fort, perquè m'agradava o perquè li agradava al meu pare. La qüestió és que encara m'agrada el camembert. Molt. (Màxima número 13 de Gemma Sara Glaukopis).

No sé si a la Sara li agradarà el Leonard Cohen o el Lou Reed, o els Manel (que al Joan li agraden molt i per edat li toca més -de fet, ja ha anat a un concert i li encanta Al mar!). I potser algun dia descobrirà que realment li agrada allò que li agrada. O no. I tampoc no passa res.






P.S. Veig que a la màxima 13 vaig posar que el camembert venia de la meva estada a França i no del meu pare. Curiós... com que aquest blog és d'investigació i està en constant evolució em sembla que modificaré una mica la màxima.

dilluns, 14 de març del 2011

Va haver de volar, a la fi!

-Fora Mandra!

La marieta mandrosa
En aquesta casa hem iniciat un programa educatiu intergeneracional que es diu Fora Mandra! (que vulguis que no, posar-li nom a un programa educatiu ha de ser garantia d'èxit). (Bé, la Sara li diu Fora Caca!, els nens i l'escatologia, ja se sap).

La qüestió és que la mestra de la Sara ens ha renyat (bé, el pare ha sortit pràcticament il·lès), perquè la Sara  és molt llesta i molt intel·ligent, però molt mandrosa. I la mandra li ve de tenir-ho tot fet. I té raó, si no s'acaba el menjar li dono jo, si no s'acaba de vestir la vesteixo jo, estic amb ella fins que s'adorm... fatal.

Doncs ni curta ni peretzosa he muntat un programa insipirat en Aristòtil (que vulguis que no, tenir un filòsof en el programa també ha de ser garantia d'èxit) i que consisteix en dos moments: esforç i plaer. Diu Aristòtil a l'Ètica a Nicòmac (tradueixo del castellà de l'edició de Gredos): "La vida feliç, d'altra banda, es considera que és una vida conforme a la virtut, i aquesta vida té lloc en l'esforç, no en la diversió" i:  "Donat que les activitats difereixen per la seva bondat o maldat, i unes són dignes de ser cercades, altres evitades, i altres indiferents, el mateix passa amb els plaers, ja que a cada activitat li correspon el seu propi plaer".

I això com es tradueix? Doncs bastant fàcil, si ho penses, en comptes del fins ara clàssic: "vaaaa fes aixòò, que ja tens 4 aaanys", passem al "fes això, jo no ho faré" (esforç) "veus? ho has fet, t'estàs fent gran!" (plaer). I està funcionant!

Però, ai, hem dit que era un programa intergeneracional... L'altra generació sóc jo (el pare supervisa). Em fan mandra vàries coses, com ara carregar i descarregar el rentaplats o, encara pitjor, cuinar, la qual cosa em fa sentir culpable. Doncs bé, gràcies a aquest programa això s'ha acabat i per demostrar-ho em comprometo a fer croquetes aquest dimarts dia 15 de març. Començo per aquí perquè a la Sara, al Joan, a Aristòtil i a Les Luthiers els agrada, i a mi també (les croquetes, quan són bones, són molt bones, màxima número 12 de Gemma Sara Glaukopis).




P.S. Tenir mandra és un luxe que en molts punts del Planeta no es poden permetre, està clar.


divendres, 11 de març del 2011

Our Way

Humans! (o no). Jo acabo l'aventura Píxel amb una frase de la Sara (ja sabeu que sense la meva filla estic perduda): "Cadascú té la seva manera".

Doncs sí, aquests píxels han estat ben polièdrics i els finals de la història també (amics per sempre, cosina salvadora...). En aquest blog hem patit una mica de ment dividida, d'ésser mutant, estàvem integrant "allò altre" en nosaltres i una mica sí que ho hem aconseguit. Una mica pixelades de bon rotllo sí que estem la Sara, la Gemma, la Glaukopis i el Gegant del Pi...


El vídeo és una mica decadent, però jo crec que als pix els agradarà.

dimecres, 9 de març del 2011

Blog Pixel·lat o Pixelat (encara no ho tenim clar, hem de consultar l'Acadèmia Píxel de la Llengua)

HUMANS! ARRIBA LA INVASIÓ PIXEL·LAIRE. AQUEST BLOG DE CRIATURADES PSEUDOFILOSÒFIQUES HA ESTAT FELIÇMENT PIXEL·LAT.

EL QUE ÉS PIXEL·LAT ÉS I EL QUE NO ÉS PIXEL·LAT NO ÉS.




(Ara fem veure que tot el blog està pixel·lat -o pixelat).

divendres, 4 de març del 2011

Tengo el reto de estar siempre perfecta 2

Atenció: si no has vist i vols veure Cisne Negro/Black Swan, NO llegeixis aquest post.

-Existeix una mica, però no.

El que existeix una mica però no és la perfecció, segons la Sara. Li he preguntat si existeix la perfecció perquè ella és la meva filòsofa de capçalera i de moment sembla que no li és contraproduent.

I li he preguntat això, perquè avui li estic donant voltes al tema de la perfecció, com vaig fer en aquest post fa un any: Tengo el reto de estar siempre perfecta.

La conclusió d'aquell post és que l'argument definitiu contra l'existència de Déu és que la perfecció és una llauna. I si mirem, com vam mirar ahir el Joan i jo, Black Swan, no només és una llauna sinó que és perillós per a la integritat física i mental. Que pot matar, vaja.

L'anècdota tonta és que avui he fet un informe a la feina que m'han dit que era perfecte, la qual cosa m'ha pujat l'ego déu n'hi do, per al cap d'una estona dir-me que no, que hi havia un parell de coses millorables, la qual cosa m'ha tornat l'ego on estava, que és on ha d'estar. 

O sigui, que com diu la Sara, era una mica perfecte, però no. Però i què? M'hauria de transformar en informe, en text (home, és maco això de transformar-se en text) per arribar a la perfecció? I aquesta transformació no em costaria la vida? (home, no sé si deu ser dolorós transformar-se en text... i que fa menys mal, transformar-se en lletra de pal o en lletra lligada?).

I aquí tenim a la Natalie Portman que (quasi?) arriba a la perfecció amb el seu paper de Nina (que els seus disgustos li haurà costat, suposo), i la gran frase final: "It was perfect" o "I was perfect" (que potser estava pensant la Natalie de la seva actuació). Per sort la Natalie n'ha sortit íntegra i amb un Oscar a la butxaca.


Per cert, calia que fos una peli de terror? Calien tants ensurts? D'acord que hi hagi patiment i confrontació amb si mateixa i descobriment de les profunditats i de la part fosca, però no es podia haver quedat en drama, la cosa?

Un final alternatiu per al tema...