Revolució pacífica (i que s'hi pugui ballar!)

Quan feia primer de carrera, ara fa.... 31 anys! (gràcies, calculadora), vam fer unes vagues i unes manifestacions a la Universitat Autònoma (que es van escampar a la Central i a les altres universitats). Vam començar demanant més busos entre Cerdanyola i l'Autònoma, vam continuar volent millorar la universitat i vam acabar per voler canviar el món. 

Ara em sento una mica com llavors. Ahir vaig penjar un cartell (em vaig pujar a una escala i tot, oju!) que deia "Democràcia. Si tu no hi vas, ells guanyen" (que està inspirada en un eslògan del PSC, curiosament). També em recorda al No a la guerra. En definitiva, em recorda a aquells moments en què per poc polititzat que estiguis, la realitat t'"interpel·la". I et fa sortir al carrer. 

No sé com anirà l'1-O. Si puc, votaré i votaré Sí, tot i que com ja he explicat aquí, no era pas independentista, i realment soc poc nacionalista o patriòtica. M'hi he tornat i tinc moltes ganes de construir una república catalana (potser federada o confederada amb l'espanyola després, per mi perfecte). De moment, surto al carrer més per poder votar que pel resultat del vot. Això m'interpel·la però de quina manera.

Em sap greu que la meva amiga i la meva cosina que votarien No, no vulguin votar. Que no se sentin interpel·lades (la paraula del mes, junt amb "tumultuosos", "sediciós" i "piolín"). Ni després d'aquests dies de repressió. N'hem parlat, després d'unes hores prudencials, i estem d'acord amb algunes coses, però hi ha un punt que no, que no hi ha manera. Llavors deixem de parlar-ne. S'havia d'intentar. Pensava que hi havia dues realitats paral·leles indissolubles, però la tercera via existeix i també és forta.

També espero que no hi hagi violència. Em fa pànic. Crec que ens passa a tots. Que el que passi abans, durant i després de l'1-O sigui pacífic, plis. Ens veiem al carrer i a les urnes??!!

PS. Vam aconseguir els autobusos ;)

Contrast i contradicció

Ahir el Carles Capdevila va publicar aquest article, Són 48 milions (i són criatures), sobre els nens refugiats, que Unicef calcula en 48 milions, és a dir, com tot l'estat espanyol, 28 milions de nens a conseqüència de conflictes i guerres, i 20 milions per la misèria i la fam. 

I ho contrasta amb les preocupacions quotidianes pels nostres nens, que aprenguin música o anglès, que dormin les hores necessàries i, ai, que no estiguin massa sobreprotegits, que hi tenim tendència.

El contrast, efectivament, és brutal, i perquè no sigui tan brutal podem fer dues coses, relativitzar una mica si el nostre nen no s'acaba el plat de macarrons (mal exemple, volia dir el de verdura) o intentar que arribi un plat de macarrons (o de verdura), i un sostre, als nens refugiats. O les dues coses. Però, ep, el llenguatge em delata, parlo dels "nostres" nens, com si els nens refugiats no fossin "nostres", i aquí és on posem el contrast. 

Jo dilluns vaig a una obra de teatre per col·laborar amb Proactiva Open Arms, però acabo d'apuntar la Sara a Kids 'n' Us, que costa un ull de la cara. Suposo que hem de viure amb aquest contrast i no sé si dir-ne contradicció. Si ho considerem una contradicció, no tenir cura de tots els nostres nens, ens hem de posar les piles i ajudar molt més.

Perquè entre la sobreprotecció i la desprotecció no hauríem de tendir a la protecció? Sí, esclar, és fàcil de dir.

ONG: sí, no, sí

Avui m'han parat, bé, m'han intentat parar, dues ONG: Acción contra el hambre i Creu Roja. A la noia de la primera li he dit que ja sóc de 6 ONG. "6? Quina sort!", ha dit. Al noi de Creu Roja li he dit que ja sóc de Creu Roja i s'ha posat content.

Però resulta que jo em sentia una mica en fals, els veia la cara d'il·lusió i pensava "ja caureu del cavall, ja". I és que m'acabo de llegir un llibre que es diu Blanc bo busca negre pobre. Per si la ironia del títol no quedés clara, el subtítol ho acaba de reblar: Crítica de la cooperació i les ONG. L'autor és l'antropòleg Gustau Nerín i està clar que sap del que parla. Els exemples són nombrosos per defensar la tesi que la cooperació a l'Àfrica no només és inútil sinó que de vegades és contraproduent. A sobre. No només els meus diners serveixen de ben poc sinó que potser fan mal. Què coi estic fent. 

Eurocentrisme, corrupció per la banda occidental, corrupció per la banda africana, projectes que no s'avaluen, projectes que queden a mitges... I la conclusió: "Els desafiaments dels africans no es poden resoldre mitjançant projectes de desenvolupament: ni amb pous, ni amb escoles, ni amb latrines... Les causes dels problemes del Sud són tan profundes, que tan sols es poden atacar amb canvis estructurals. Qualsevol intent de superació dels problemes africans, si no va associat a una reforma en profunditat de les relacions Nord-Sud està condemnat al fracàs. (...) Cap sistema polític és etern. Algun dia, als humans el capitalisme els semblarà tan depassat com l'Imperi romà o el feudalisme, uns sistemes que es creien, també, eterns i immutables. Un altre món no només és possible: és inevitable." 

He llegit crítiques d'aquest llibre per part de cooperants, que diuen que el llibre té raó en part, però que l'altra part, la dels projectes reeixits, no apareix. I que cada vegada la cooperació és menys eurocèntrica. També ho diu un mestre d'EGB meu que treballa a Intermón. Bé, m'interessa fer cas a aquestes veus perquè després de 20 anys col·laborant en ONG ara se'm fa una muntanya desfer-me'n. M'hi resisteixo. Però almenys tinc una visió més acurada, menys idíl·lica, menys satisfeta. I vull pensar que si continua havent-hi cooperació no és només perquè alguna gent viu molt bé d'ella, sinó perquè la balança és positiva mentre no arriben els canvis estructurals. Vull pensar.

Liberté, égalité, fraternité

Voldria fer un post relacionat amb França, amb la manifestació de demà, d'avui, però no sé ben bé com enfocar-lo... parlar de llibertat, igualtat i fraternitat seria un bon començament, o un bon final, o un bon entremig.  Voldria dir que necessitem més igualtat perquè hi hagi més llibertat real, però això és una obvietat, i també que la fraternitat, que sempre s'oblida, s'hauria de recuperar d'alguna manera, és a dir, que som germans perquè som humans, però això sembla una ingenuïtat, i potser ho és. 

També podria recordar que vaig viure dos anys a França, que hi tinc amics i bons records. Que m'agraden el Gainsbourg i el Truffaut, que l'au fènix de la universitat de Caen és un dels meus símbols preferits, que m'encanta el camembert i la frase d'aquella pel·lícula que no recordo, "bizarre? vous avez dit bizarre? comme c'est bizarre!"

Voldria anar a la mani de demà (vaig anar a una contra el Front Nacional fa 20 anys, me'n recordo!), voldria dir que els drets humans em semblen el gran invent de la humanitat, abans que la roda i el whatsapp.

Podríem encetar un debat sobre el si el Front Nacional ha de ser a la mani o no, no hi tenien cap interès o sigui que no crec que hi siguin, no té sentit que hi siguin els extrems, els fanàtics, els que no entenen que llibertat, igualtat i fraternitat o són universals o no són.

Doncs ja està, podríem dir que he fet un post sobre França, ara hem de posar una mica de música, per què no la versió que va fer el Gainsbourg de la Marsellesa en plan reggae? En el seu moment va ser polèmica, ja veus tu!

                        La Marsellesa en reagge, doblement revolucionària.

D'acord, en poso una altra!

Amb Moustaki, que la llibertat només sigui a canvi d'una prison d'amour et sa belle geôlière.

Herois 2015!

No sé si és massa aviat per felicitar l'any nou, però és que avui una amiga m'ha enviat aquesta foto del David Fernàndez i l'Arcadi Oliveres, que sabia que em posaria de bon humor, i tinc ganes de compartir-la amb vosaltres (com diria el creador de Facebook, comparteixo, llavors existeixo).

Ep, no és cap abraçada sorpresa, però com diu ella, els abraçaries tots dos alhora, i ja posats, dóna bon rotllo per felicitar l'any. Perquè són una mica els meus superherois (és que acabem de veure Big Hero 6, de la Disney): justos, savis, forts, valents, amb cor... Perdona, he dit de la Disney? no ens contradiem, aquí, amb els anticapitalistes? ehem... potser una mica, però la revolució ja es va fent, com diu la Marina Garcés, amb els moviments d'autogestió, les cooperatives, etc., i la Disney, afegeixo jo, també té els seus valors, a més de ser inevitable si fas menys d'1,30 cm.

I per això, amb el David i l'Arcadi i amb Big Hero 6, us desitgem un fantàstic 2015!! (en algunes coses serà millor i en d'altres, pitjor, segurament, però hem de partir de la hipòtesi més optimista :)

                                                             Foto: Johnkolo

  

                                                               Foto: Disney


PS: Parlava de la Marina Garcés... podria formar part del nostre Big Hero 6 per a 2015. Aquí un article que em va agradar, diu que li van rebutjar per a l'edició estatal d'El País: La revolución de lo posible.
 

Peixos com nosaltres (en tres actes)

                                                   El Roto

Avui m'ha donat pels peixos de colors... (un poc llarg, sorry)

I. Paraules de David Foster Wallace a uns estudiants, en una cerimònia de graduació el 2005:

"Van dos peixos nedant de bon matí i es troben un peix vell que els diu 'bon dia, nois, què, com està avui l'aigua? Els dos peixos joves continuen nedant fins que un d'ells es para de cop i diu a l'altre "què coi és l'aigua?'"

Clau interpretativa: consciència de la realitat que, de tant avesats com estem, no veiem.

Clau interpretativa siempre positifa: cada cop en som més conscients, sembla, i s'encomana, sembla.


II. El peix del mig (conte meu de fa 11 anys, inspirat en una llegenda africana):

El peix del mig començava a sentir-se incòmode. En el banc de peixos començava a mirar-se el primer amb enveja i l'últim amb menyspreu. Un dia, la seva mare, que l'estava observant, li va explicar una història.

-Fa molts anys, en el principi dels temps, el cel era tan a prop de la terra que només calia treure el cap per a tocar-lo. Un dia, uns peixos molt atrevits van començar a saltar fins que van fer forats al cel. El cel va dir "m'esteu fent mal, voleu parar de saltironar?" però ells no li van fer cas i vinga a saltar. El cel va començar a enretirar-se fins que va quedar on és avui en dia.

-Ah, va dir el peixet, que era molt llest, els forats que van fer els peixos són les estrelles, perquè a la nit la llum del sol passa a través dels forats!

-Sí, aquesta és la part bona de la història. La dolenta és que aquells peixos, de tant saltar van anar a parar a terra.

-I es van morir?

- Aquesta és la part bona i dolenta alhora. No es van morir, perquè eren molt vius. Però no van poder tornar al mar i ara els seus fills no són carn ni peix.

-Vols dir que és perillós ser atrevit?

-Aquesta és la part dolenta. És perillós, sí, perquè les estrelles aquestes... tampoc no te'n refiïs, són com els hams dels pescadors, que també brillen a la nit.

-Però a mi m'agraden les estrelles...

-I a mi, fill, i a mi.

Clau interpretativa: és perillós voler trencar el que hi ha, el sostre que et limita, i obrir nous horitzons.

Clau interpretativa siempre positifa: si dels peixos atrevits en van sortir amfibis, no "ni carn ni peix" sinó "carn i peix", val la pena arriscar-se.


III. The Meaning of Life, dels Monty Python, escena dels peixos, inici del film (dura 1 min.):

Clau interpretativa: l'absurd de la vida, I al final se't mengen.

Clau interpretativa siempre positifa: val la pena mentre hi som, veritat, Howard?

I fins aquí la trilogia del peix! (els colors són de la Sara i l'esperit positiu és dels meus caps, sempre evangaalitzant).

La truita sense ou existeix i està entre nosaltres...

L'independentisme sense nacionalisme és com una truita sense ou

Així parlà Vicenç Villatoro un cop, i jo me'n recordo perquè m'hi vaig sentir interpel·lada. Crec que ja n'he parlat més d'un cop, al blog, i no em vull fer pesada, però m'agradaria insistir que aquest fenomen (independentisme sense nacionalisme o poc nacionalisme, que seria el meu cas) és digne, que en som uns quants i que encara que no cantem "Els Segadors" amb el mateix sentiment (ai mare, que m'he d'aprendre la lletra), ens il·lusiona la idea de fer una nova truita, la possibilitat de girar-la (bé, no exagerem) o almenys de pensar-la, debatre-la i, si pot ser, construir-la.

Hi ha vàries maneres de fer truites sense ou, heus ací la del Carles: 

TRUITA DE PATATES SENSE OU – Carles

"Quan a casa fem truita sense ou, la preparem igual que la truita convencional, simplement substituïm l’ou batut per una mescla d’una tassa de llet de soja i mitja de farina de cigrons". 

Jo em sento catalana, però també aragonesa-riojana, espanyola, francesa-normanda i del món en general, sobretot de la banda occidental (deu ser per això que em sento com un peix fora de l'aigua a ioga?). Tornant a la truita del Villatoro, no cal eliminar l'ou, no cal passar de la nació sense estat a l'estat sense nació, però hi podem posar una mica de farina de cigrons o de farina de galette bretona, i les patates? com han de ser les patates? millor d'albergínia? no ho sé, ja ho anirem decidint (tot i que estic fent campana a totes les reunions del Procés Constituent), l'important és que puguem decidir. Aquest argument l'he fet servir amb dues persones que creia que podien passar-se a aquest costat del mirall, però crec que pateixen de colesterol, no hi ha hagut manera! 

Bona Diada a tothom! Ens Veiem!! 

PS. Si algú vol llegir l'article en qüestió (veig que és de fa 2 anys, com se'm va quedar a la neurona...)

Tres idees de cara a la consulta (compartir no és només per al màrqueting)

Bon dia! m'he despertat pensant en la consulta. A vore, crec que....

.... els polítics són importants i imprescindibles per arribar a fer la consulta (era necessari l'acord de data i pregunta, i tant!), però el procés l'ha de liderar/continuar liderant, visualitzar, potenciar, etc. la "societat civil", és a dir, tu, jo, ell, ella, etc. La legalitat, com s'ha vist en els processos històrics imporants, és secundària i moltes vegades nociva.

.... la doble pregunta em sembla bé, és més fàcil passar d'un estat mental "federalista d'esquerres" (psc catalanista, iniciativa, etc. -ep, que a iniciativa hi ha gent clarament i històricament independentista, com el Romeva...) a un estat mental independentista. Ho dic perquè és el meu mateix procés mental. Hi ha molta gent, com jo, que fa 3 anys no es plantejava la independència (tampoc el federalisme, realment, però era més a prop nostre ideològicament). Si en tres anys hem decidit, de manera progressiva però cada cop més decidida, a votar sí/sí, en un any encara s'hi pot afegir gent.

.... si fa 25 anys va caure un sistema que semblava indestructible, si es va canviar per un que ara mateix sembla abocat al col·lapse, si el capitalisme es basa en la competitivitat i ara el que està de moda=el que ven és col·laborar i compartir.... perquè no treballar en aquest sistema "x" que ens permeti evolucionar com a espècie? I què té a veure això amb la independència de Catalunya? Ni idea, però per a mi (i no estic sola, veig) aquest estat mental enllaça amb un Estat propi, coses del màrqueting, suposo.

Val, però l'important és que es pugui votar el que es vulgui, l'Estat que es vulgui segons l'estat mental de cadascú, identitari, ideològic, sentimental, racional, històric, il·lús, realista, etc. Hem d'aconseguir fer la consulta.

So different

- Mama, no m'ho puc creure, estic cansada de lo molt que he dormit.

Aquest fenomen estrany que li ha passat a la Sara, de vegades passa: quan dormim molt, ens llevem cansats, potser ens ha passat això durant molt de temps, ara potser estem despertant, no ho sé, i veiem dos camins:

- Hi ha el camí independentista que il·lusiona, però sense voler ser il·lusos (que no ens expliquin contes de la independència amb final feliç, per poder dormir tranquils, com en el gag de Polònia de dijous). Cal més democràcia (poder votar) per aconseguir-ho.

- Hi ha el camí del procés constituent i el de la CUP, que té la independència com a via per poder arribar a una societat més justa i democràtica, sense límit geogràfic. Cal més independència (en tots els sentits) per aconseguir-ho.

El Gerardo Pisarello, professor de dret constitucional, diu que un procés constituent pot ser de moltes maneres. La qüestió és que, en cas de proclamar-se la república catalana, sigui el que nosaltres volem. Això és possible? Home, si en tres anys la independència s'ha fet possible en tants caps, això també, no? Ara bé, segons Gerardo, s'han de vèncer 3 discursos (tres estats mentals, jo diria):

- el de la resignació

- el de la por

- el de la inevitabilitat

Crec que a més es retroalimenten. Perquè que les coses siguin com són sembla inevitable. Si ens atrevim a canviar-les, aniran maldades. Per tant, por i resignació (en realitat, de por, poca, ni ens arribem a plantejar alguna mena de canvi real a nivell social, ni a petita ni a gran escala).

No vull ser ingènua, no vull que m'expliquin contes de la societat justa amb final feliç (espero que en facin un gag a Polònia ja). Però coi, intentem-ho, ni que sigui imaginar-ho, pensar-ho.

                              

El David Fernàndez citant Allende. Com pot ser que s'apassioni tant aquest home si és completament impossible el que diu?

I ara ve la falca publicitària: avui a les 11h a les Fonts de Montjuïc. 

Kinembe - Simu

El traductor de Google diu que, en suahili, "kinembe" vol dir "clítoris" i "simu" vol dir "telèfon mòbil".

Una dona massai, que he trobat aquí, brutal la bijuteria! (segurament és una foto de fa uns quants anys, pre-mòbil).

Ahir vaig estar parlant amb una botiguera del barri sobre com havia anat el seu voluntariat a un poblat de Tanzània. Molt bé, em va dir, hi tornaria demà mateix. No era el primer cop que anava a l'Àfrica, però sí com a voluntària. Em va ensenyar unes fotos precioses, sobretot de dones i nens massai (realment, molt poc a veure amb els interessos de les protagonistes de Paradís: Amor, que tenen la seva mateixa edat).

Em va explicar que aquests massai no tenen electricitat ni aigua corrent, que els nens fan tres quarts d'hora caminant a l'escola per fer elefants de plastilina i per poder menjar, i que encara es practica l'ablació del clítoris a nenes de 13 i 14 anys (als 15 ja poden ser mares). Això sí, totes les dones porten un mòbil penjant enmig dels collarets espectaculars. No seré jo qui negui a les amigues massai el plaer del mòbil, si jo hi estic totalment enganxada, però el contrast és brutal. (Per cert, "Ola ke ase" en suahili seria "Ase ke ola", segons Google).

Vam riure sobre els usos que poden donar al mòbil, "per dir que arriben tard perquè hi ha un embús no serà!", deia ella, i sobre on coi carreguen la bateria si no hi ha electricitat (sospita que hi ha un espavilat amb un generador). També vam parlar de com acabar amb l'ablació, segurament imposar des de fora és contraproduent, i el millor és fer-ho des de dins, amb l'educació, però rapidet.

I jo vaig pensar que faria un post i que plantejaria que a la nova constitució catalana penséssim en aquesta gent (no en aquesta en concret, s'entén), perquè el concepte lluny/a prop és més relatiu que mai (d'aquí 4 dies li demano a la noia de la foto que m'accepti com a amiga al Facebook). A més, Google, Apple & Co. ja hi tenen tractes, la qual cosa sempre és una garantia de seriositat.

Miriam Makeba amb el súper èxit "Pata Pata" (toca toca). El 1972 li va dedicar a l'Allende, quines coses...

PS. Reconec que si hagués de demanar beca menjador per a la Sara no parlaria tan alegrement (ni pagaria tan religiosament) de cooperació internacional. Però si la CUP i l'Oliveres diuen que ho podem tenir tot, jo me'ls crec.

Tram 36 Carter Lane - Tram 90 El Perelló

Post dedicat a la Lali

Fa 27 anys vaig anar a Londres amb la meva amiga Lali. Teníem 18 anys. A l'alberg del carrer Carter Lane número 36, una de les dèries de la Lali era la "Catalanish Concienseixon": quan ens preguntaven d'on érem, jo deia "from Spain" i ella deia "from Catalonia", a la qual cosa afegia una explicació d'un minut o dos, lleugereta, però perquè a l'individu/a en qüestió li quedés ben clar per sempre.

Potser algun d'aquests individus conscienciats per la Lali fa 27 anys, ara ens veurà per la tele -amb les tres criatures i algun quilo de més- a l'altura del Perelló, i dirà "I knew it!" o "je le savais, ça!".  I ara que penso, ves que no ho digui mirant per la finestra de casa seva!

Uns pastissets ens aniran de perles als del tram 90... (ep, que jo tinc arrels per allà al Matarranya!)

I jo estaré contenta, perquè pioners i somiadors i kamikazes com la Lali potser, no, segur, faran que la resta, més mandrosos o menys tocats per la cosa nacional, aconseguim viure en una nova república, en un estat nou, que potser no serà millor, però ens fa il·lusió intentar-ho (almenys no viurem en un anacronisme absurd). I des de la nova república, podem anar convidant alcoians, cordovesos i manxecs a sumar-s'hi, i inventar-nos sobre la marxa, perquè també vull convidar la Catalunya nord i tot el nord de França... stop desbarrada).

See you a la gran enllaçada!!

P.S. XeXu, puc dir-me independentista de pa sucat amb oli, oi?

                                                        

He llegit una mica La rebel·lió catalana, d'Antonio Baños, i m'han agradat vàries idees, per exemple:

"Comptat i debatut, el catalanisme polític i la seva versió més actual, la republicana, el que volen és una cosa molt més propia de la cultura del nostre segle: pasar de la utopia a l'eutopia".

"Una pluralitat d'identitats personals i culturals i una lleialtat comuna a un projecte de comunitat política, aquesta és la idea."

"No podem fer una revolució perquè ja hem oblidat com es fan. Ens falten crueltat i intolerància. No tenim odi ni desig de venjança. Però sí que ens podem rebel·lar. I ho haurem de fer".

Estem en un tram blogaire molt poètic i molt Carmeril/Carmerià, venim d'Itineràncies poètiques, de la Carme, i enllacem amb Música, poesia i altres contes, de la Carme...
(Això em fa pensar en la meva amiga Carme, aquesta tarda intentaré fer una mica de Catalanish Consciencieixon...)

Never Marry a Journalist Man (or Woman)

Vinyeta de David Horsey, d'aquí

- Començo a pensar que és molt avorrit que el papa treballi tant

La Sara té tota la raó. Com diu el gran Oliveres, s'ha de repartir la feina, i més si és una feina com la dels periodistes, amb estrès, horaris intempestius, incertesa pel futur de la professíó, i una alta taxa d'atur.

 

Si no, et pots trobar amb un periodista apassionat de la seva feina, però esgotat, i una dona i una filla que han de demanar l'ingrés al Club de mares desesperades amb fills únics. (Creiem que ens acceptaran, perquè la Sara és molt simpàtica i alegre i això sempre ajuda).

 

Ara que està de moda això del Win-Win, guanyem tots, estem pensant la manera de guanyar tots, amb un repartiment més equitatiu del temps: el cap del diari se sentirà més satistet amb si mateix (a ningú li agrada explotar, en el fons), el periodista més tranquil, la dona i la filla més contentes, i la societat, amb una informació encara millor, Win-Win.

 

Els Shocking Blue ja ho advertien el 1970: mai et casis amb un ferroviari ni amb un periodista

 

- Juguem a córrer i jo guanyo?

 

Aquesta és de la Duna, la filla preciosa de la meva amiga Lali, de 3 anys (la Duna, no la Lali). Hi vaig pensar ahir perquè reflecteix una mica la mentalitat empresarial habitual (inconscient, segurament). El que passa és que l'organització jeràrquica habitual es veu desfassada i s'intenta que sigui més horitzontal, com passa a la meva feina. Ara mateix hi ha una situació força estranya, amb caps que ara són menys caps i altres que ho són més, i tenim una graella que em sembla que torna a ser jeràrquica però d'una altra manera.

 

La part còmica és que ahir havia d'enviar un e-mail col·lectiu que envio periòdicament amb una informació i em vaig col·lapsar: a qui li he d'enviar com a destinatari principal i a qui amb còpia? per ordre alfabètic? de jerarquia? però no havíem quedat que corríem en horitzontal? Total, que he proposat (a un cap) de penjar la informació a la intranet i que la consulti qui vulgui (la poesia és de qui la necessita, deien a El cartero y Pablo Neruda; la informació, també).

 

Si tinc èxit, tothom tindrà accés a la informació i jo tindré la satisfacció d'haver fet un passet (minúscul, s'ha de dir), en l'horizontalització de la meva feina (calla, que d'aquesta igual m'ascendeixen). Win-Win.

 

       El Quino ja ho deia, també, estem o no estem tots a la mateixa barca? (que s'enfonsa).

 



Límit: 2 hores! (21 de març a les 24h)



 

 

Atenció, atenció, a les 24.00h d'avui s'acaba el límit per votar en el concurs "Idees obertes" per millorar l'app del Parlament.

 



El nostre amic ROBIN HOOD ha fet una proposta que ens sembla molt bona:

Permetre que els ciutadants participin votant sobre temes d'interès general.

- Els ciutadants poden proposar temes per ser votats.
- Cada ciutadà (numero de mòbil) pot votar una sola vegada.
- En cas de que una proposta rebi més de 100.000 vots haurà de ser portada al Parlament

Com diu ell, la idea és semblant al portal change.org però d'àmbit més local i amb la garantia que les propostes més votades serien portades al Parlament, això pot fer entrar temes que normalment no es tracten, ampliar la participació, fer-la més directa.

Així que si us agrada la idea i teniu temps (3 min), aquí teniu l'enllaç per votar:

http://ideesobertes.gencat.cat/parlament2012/loadHomeAction.action?request_locale=cat

Moltes gràcies!!!

PS. Acabo de mirar les votacions i la cosa està difícil.

PS de les 0.43h. Doncs ha guanyat millorar la informació més que participar activament.... de moment ;)

Jorge Boix

Som uns cracks!

 

Això ens hem dit a nosaltres mateixos els papes i mames de primer de l'Escola Mestre Gibert, que vam organitzar una festassa dissabte, la tradicional Festa de la Solidaritat de l'escola que organitzen cada any les mames i papes de primer. Hi ha hagut tallers, jocs de pista, botiga gastronòmica (amb pastissos nostres, bé, per sort el meu brownie no va arribar a veure la llum), mercat solidari, bricolatge, paella, extraescolars solidàries, dansa solidària (els nens de primer amb una mare ballarina, un clàssic), xocolatada, rifes, animació...

 

Jo em vaig apuntar al mercat de segona mà, és el que vaig pensar de seguida: pulsió consumista + pulsió solidària = mercat solidari. I allí que em vaig passar gran part de la jornada, a la nostra paradeta de tot a 0'50, 1 euro, 2 euros i 3 euros (bé, hi havia 3 bicis a 5 euros, que una bici és una bici). I no va ser fàcil posar preus, eh? teníem les variables: envergadura, bon estat i interès. En llibres vam acabar per posar un euro a pràcticament tots, perquè prioritzes un Vargas Llosa voluminós en bon estat sobre la Metamorfosi de Kafka una mica vellet?, un llibre de l'Asimov sobre els egipcis per sobre de La cuina de l'amor? I les joguines, després de comptar els puzzles que tenien un nombre de peces raonable (pels que passaven d'aquest nombre confiàvem en la bona fe del proveïdor), havíem de decidir si un o dos euros, sabent que probablement faríem alguna injustícia irreparable. I els de tres euros? els de tres eren joies excepcionals, joguines pràcticament noves d'aquelles que quan les compres et mires el full d'instruccions amb cara incrèdula, coooom, que diu que hem de fer quèèè? Nosaltres ens vam autocomprar una casa per jugar la Sara (un trastot), dues boles de colors, dos llibres (Filosofia dels drets humans i La natura no té drets, ara me n'adono que va de drets, la cosa), un Tatano, un joc de mates, un tupper del Barça (que van tenir molt èxit, eren de primera mà, no sé d'on van sortir), uns llapissos i tres contes. És el que té treballar en una botiga, que tens la temptació a prop, com deia una mama, no sé que passaria si treballés al Maxipan.

 

Hem descobert que entre nosaltres, papes i mames, hi ha, per exemple, un dibuixant de còmics professional, una crack en la captació de patrocinadors (caldo Aneto mmm), un parell de mames "born to coordinate", un papa (el nostre) que ha aconseguit el regal més preuat, un llibre sobre el Guardiola, i sobretot la revelació de la jornada, el Jorge, un showman i ballarí cubà que va fer ballar a tope les mestres i el director de l'escola, entre expressions de joia i admiració, un bon rotllo total. 

 

I hem recaptat més de 2.000 euros, es veu que el president de Bankia ens vol demanar una festa solidària, que passen un mal moment i els ajuts públics no els arriben. S'haurien d'adaptar els tallers, però, "Taller de blanqueig de diners", "Joc de bitlles: a veure qui es carrega més gent", en comptes de "Xocolatada", "Caviarada".... Però hem dit que no, que només treballem per bones causes. En aquest cas, els diners són per al departament d'oncologia infantil de la Vall d'Hebron, a través de l'Associació Espanyola Contra el Càncer i per als 25 anys de l'escola. Potser és un pèl estrany que ajudem la sanitat pública des de l'escola, o potser no. El que està clar és que com La Sopa de pedres en versió de Xesco Boix, que van representar els de l'extraescolar de Teatre, ho hem aconseguit perquè hi hem participat tots, o una gran gran majoria, i a més amb ganes.

 

Bé, tampoc no hem inventat la sopa d'all, el Joan diu que a la seva escola no feien festes, a la meva sí, i ma mare feia pastissos (bons!) i venia el Xesco Boix i tot. La veritat és que el Gripau blau s'ha convertit una mica en els grans èxits ballables de la temporada, però és impagable veure la mestra de la teva filla i el director de l'escola ballant com locus, i les mames i papes, i els nens, i la teva filla amb cara de felicitat, apa som-hi tots!!!

 

 

 

Feina lliure (i altres contradiccions austeres)

- Tu a la teva classe, fa molts anys, feies feina lliure? Si és típic de primer...

 

 

Obviarem això de "fa molts anys"... No ho sé, si és feina no és lliure i si és lliure no és feina, em sembla d'entrada, però més que res això em serveix d'introducció al tema de la vaga de demà, d'avui. Hi ha gent de la meva feina que no fa vaga perquè no s'ho pot permetre. I gent que no pot fer-la perquè no té feina. Bé, doncs jo faré vaga també per ells. Faré vaga perquè és la manera de queixar-me com a personeta i com a col·lectiu.

 

Aquests dies li dono voltes al tema de l'austeritat: d'un banda està clar que les polítiques d'austeritat no funcionen, només creen més misèria, i per això ens queixem. De l'altra, sembla que s'hauria de tendir a l'austeritat en el sentit del decreixement, almenys en les economies avançades. Suposo que la gràcia en la combinació dels dos elements està en la redistribució de la riquesa i la redistribució del treball, que si cal un decreixement perquè la Terra no pot més, que sigui equilibrat i "volgut" i no la conseqüència de l'avarícia financera que cau sobre les espatlles de la majoria de la població (això no vol dir que siguem uns sants, tampoc). Hi ha una dada que trobo molt bèstia i és que amb els diners que s'han donat als bancs des del principi de la crisi, 4,6 bilions de dòlars, s'hauria pogut eradicar la fam al món 92 vegades. Això ja depassa la vaga europea, això és per posar-se en vaga la humanitat sencera.

 

Suposo que com a cosa humana el capitalisme també pot mutar i canviar i fins i tot desaparèixer. Van sortint llibres i veus que parlen d'una superació del capitalisme (que tampoc pot ser el "socialisme real" o també anomenat "capitalisme d'estat"). No ho sé, sembla clar que si és capitalisme no és just i si és just no és capitalisme... De moment, fem passets com el de demà, vull dir avui.

 

Ho ha dit la Patti

- Tu estàs compromesa, mama?
- Compromesa, què vols dir?
- És que hi ha un anunci que diu "El Periódico, per a gent compromesa"

Bona aquesta. Compromís. Li vaig dir que una mica sí que estava compromesa i li vaig intentar explicar què volia dir... i què coi vol dir?

Fent una mica de teoria barata (low cost, vull dir) diria que hi ha tres tipus de compromís dins l'esfera pública:

1. Compromís social amb el benestar de les persones properes i llunyanes (eix esquerra-dreta)

2. Compromís nacional amb el propi poble/nació/país (eix nacionalisme-internacionalisme o també eix autonomisme/unionisme-independentisme)

3. Compromís ecològic amb la Terra com a ésser viu i amb la resta d'éssers vius (eix... de la Terra)

Ara calcularem el meu grau de compromís en cadascun d'ells (que potser té algun interès i tot).

1. COMPROMÍS SOCIAL

Es poc dir que sóc una pijaprogre o una bobo o alguna cosa així. M'agradaria viure en un món millor però em costa fer el canvi que realment caldria per arribar-hi (per exemple, no m'hauria d'haver canviat el mòbil per un iphone, ja que això és a costa de la guerra pel coltan al Congo, Oliveres dixit).

Total que vaig a les manis sense saber massa si puc fer o no puc fer fotos amb el meu iphone... les acabo fent, esclar, cal un bon testimoni gràfic de les lluites populars! De vegades hi porto la Sara, que veig que promet amb les seves idees per fer un món millor.

 

Sigui com sigui, el moviment indignat encara respira, cueja, es mou, parla, fa soroll, fa soroll i s'espera que faci molt soroll el 13 d'octubre, en una acció que es vol mundial i que cada país adaptarà a les seves característiques. Aquí es tracta de denunciar el deute il·legítim, que es considera que no hem de pagar. Com diu el Manifest: "més d'un 60% de la totalitat del deute correspon als bancs i grans empreses (principalment constructores) i que es va originar portant a terme activitats especulatives destinades a l'obtenció d'un benefici econòmic." A les 18h a la Plaça Catalunya. Hi serem. Amb l'iphone.

 

 

D'altra banda, el 17 d'octubre és el Dia Mundial Contra la Pobresa, dia que s'aprofitarà per sensibilitzar els partits polítics perquè tinguin en compte les polítiques socials en els seus programes. He llegit que el capitalisme s'ha de substituir per una economia social de mercat, que tingui la persona com a eix (potser aquest és el millor eix que podem trobar).

Compromisòmetre: tenim la col·laboració a 3 oenagés, un compte de Triodos a mig fer, assistència a manis, signatures d'Amnistia i Avaaz... però vivint més o menys bé (amb retallades) dins el capitalisme consumista... Grau de compromís: mitjà.

2. COMPROMÍS NACIONAL

Avui llegia a El Periódico, precisament, en un article de Nacho Corredor, que "l'èxit de l'independentisme està a generar il·lusió en un món fosc." Segurament té raó, almenys en el meu cas m'he anat anat apropant a l'independentisme perquè em fa il·lusió pensar en una república catalana, amb la seva història, però sobretot amb un nou guió per escriure.

 

Compromisòmetre: A veure, tenim la senyera penjada amb un Visca Catalunya (model inaudit, només n'he vist un altre igual el dia de la mani), voluntat de votar per un partit independentista o independentista/federalista, assistència a uns 25 concerts de Raimon a llarg de la vida (i aviat el proper)... però passat de lectures savaterianes "Contra las patrias", poca vibració amb els símbols nacionals... Grau de compromís: mitjà-baix.

 

3. COMPROMÍS ECOLÒGIC

Mai he estat molt compromesa amb aquest tema, més enllà de reciclar i votar Iniciativa en 4 de cada 5 eleccions. Ah, i l'escola de la Sara cuida molt aquest tema. És una de les coses que em va agradar de l'escola (per compensar).

 

Nota frívola: ahir vaig comprar al Veritas i em vaig assabentar que un pollastre triga 90 dies a créixer i que els que mengem habitualment en triguen 25. Aquesta diferència és exactament la diferència de preu entre un i altre. Per a ecologistes amb pasta.

 

Compromisòmetre: A veure, reciclatge, escola... però poca cura per la natura en general, hi pensaré. Grau de compromís: baix.

 

RESUMINT...

Ara que he fet aquesta anàlisi acurada del meu nivell de compromís, ja puc dir-li a la Sara que estic... una mica compromesa.

I commit my dream to you!!

 

 

 

 

Celebru 44

- Se'm veuen arrugues, Sara?

- Sí, algunes, però estàs guapa, eh?

Amb aquesta frase animosa inauguro aquest post de celebru del meu aniversari. Un fet que pot semblar banal, i de fet ho és, però que em fa il·lusió. I també m'ha fet il·lusió saber que el 2 de juny de 1968 la Mafalada es va tornar a publicar al setmanari Siete Días, després de 5 mesos de no publicar-se pel tancament del diari El Mundo.

De vegades he dit que vaig néixer amb la ressaca del Maig del 68. (De fet, ara que ho penso, ja sé per què no es publicava la Mafalda, perquè la teníem a París aixecant llambordes i dient frases desarmants).

Una pel·lícula que em va encantar, Milou en Mai, de Louis Malle.

Però també hi havia la Primavera de Praga i moviments de protesta a molts altres llocs. Com diu el Dany Cohn-Bendit, en un llibre que no m'he llegit però que té un títol que m'agrada molt, La revolución y nosotros que la quisimos tanto: "En 1968, el planeta se inflamó. Parecía que surgía una consigna universal. Tanto en París como en Berlín, en Roma o en Turín, la calle y los adoquines se convirtieron en símbolos de una generación rebelde. We want the world and we want it now ('Queremos el mundo y lo queremos ahora') cantaba Jim Morrison".

La música, per cert, va ser molt important per aquest moviment. L'altre dia vaig anar a una taula rodona en què Fermín Muguruza, la cantant americana Buffy Sainte-Marie i un activista de la cultura lliure discutien sobre el paper de la música en els moviments socials. Es plantejava si en el moviment 15 M - Occupy Wall Street la música és tan important com ho era als anys 60 i 70. Es pot dir que la música hi és, però no identifica un moviment. Muguruza creu que aquest moviment musical relacionat amb  l'anticapitalisme està per venir, i que no trigarà gaire. (?). Algú altre va dir que fins fa poc la música ocupava un lloc central en l'experiència juvenil i que ara ja no, que potser aquest paper ara el tenen les noves tecnologies. Em sembla un tema interessant...

Però ja que parlem d'identitat, de música i d'aniversari, se m'ha acudit recuperar les meves arrels musicals tal com em vénen de ma mare i de mon pare, perquè jo sóc Raimon i també Camilo Sesto. Que no faltin a la festa, doncs!

Aquí una gravació matussera, amb cors incorporats, m'ha fet gràcia.

També m'ha fet gràcia, en el seu estil de fer gràcia.

I com tothom ja sap, Raimon + Camilo = Janis...

Tornant a les revolucions (quin liu de post, m'estic marejant a mi mateixa), crec que la dels anys 60 potser no va canviar el món, però el va deixar més lliure. No sé ben bé en quin punt estem nosaltres.

I ara arriba el millor del post, us convido a birres, caipirinyes, tequila, mojitos, gintònics i cubates!! sense por a la ressaca*!!

* Un cop vaig llegir que la ressaca és com tenir tot de vidres trencats al cervell, i em va semblar una bona descripció. Però amb vidres trencats al cervell també es poden fer coses, no? Per exemple, un celebru!

Douze points: un altre món és possible

Sara: Quant em poses?
Gemma: Sobre què?
Sara: Sobre la cançó.
Gemma: No, sobre què, sobre 10?
Sara: Sobre 1.009.

Això em passa per fer preguntes tontes. I és que no es fàcil puntuar en el nostre festival de la cançó (lleugera). Normalment guanya la Sara, perquè sóc incapaç d'igualar títols com ara "Suc de taronja", "La carta de los sueños" o "El ojo es para ti", la majoria en castellà, perquè diu que els que li fan les cançons parlen en castellà, és el que té la cançó lleugera.

Per compensar tanta lleugeresa, ahir vam anar a la manifestació contra la dictadura financera, que traduït a llenguatge sarià és que hi ha uns pocs rics i molts pobres i que els rics cada cop són més rics i els pobres més pobres. La Sara va calcular que érem mil mil-cents vint, però em sembla que ni que haguéssim estat 7 milions hauríem pogut canviar res.

O potser sí, hem fet una mica de brainstorming com si fóssim al Fòrum Social Català i hem arribat a la conclusió que els rics han de donar diners als pobres, i com que els agraden tant els diners, als rics, nosaltres els en donarem una mica i així ells donaran diners als pobres... em sembla que encara hem de donar un parell més de voltes al tema... (ara, la gràcia seria que ningú hagués de donar res a ningú o tots a tothom), tenim temps de presentar "propostes per fer possible un altre món" fins al 23 de març.

Em sembla que tenim més possibilitats si ens presentem a Eurovisió.


PS. El manifest que va llegir l'Arcadi Oliveres a la mani.
PS2. La versió del La la la que Eurovisió es va perdre.
PS3. En properes entregues veurem si la Sara evoluciona cap a la cançó protesta: és quan canto que hi veig clar :-).

Futur simple

- Mama, vull anar al futur.

Sí, amics, després de desafiar l'espai amb el viatge a Saturn d'aquest estiu, què no farà una mare, hem desafiat el senyor temps, que encara imposa més, i ens hem plantat, tal com volia la Sara, a l'any 2050. Què com ho hem aconseguit? Primer de tot certifiquem que ho hem aconseguit i que hem desmentit Stephen Hawking quan deia que l'absència de turistes del futur desmentia els viatges en el temps.

Doncs bé, després de mirar a la Viquipèdia viatge en el temps vam veure que això de construir una màquina del temps era ben complicat (que si un forat de cuc, que si uns cilindres rotatoris gegantins, que si una corda còsmica...). Fins que se'ns va aparèixer ella, la Geganta del Temps. Ara feia temps que no hi parlàvem (amb ella sí que hi ha bona relació), però enmig dels preparatius per a la festa d'avui, encara va tenir temps d'enviar-nos 39 anys enllà.

Jo, francament, em veig molt arrugada, però el Joan encara m'aguanta i la Sara ens porta sovint els nens, els dos clonats, un d'ella i un del Dídac, la seva parella des de P4 ("El Dídac i jo serem nòvios per sempre", sí, noia, tenies raó). Tenim un cine brutal al Canòdrom, inaugurat el 2034, quan per fi van saber que és el que s'hi havia de fer, i fem una vida prou plàcida i entretinguda, gràcies, també, al Barack, el robot de casa, que ens fa la vida més agradable.

Al món ara mateix som molts, 9.100 milions de persones, i les desigualtats i la pobresa encara no s'han resolt, però s'ha millorat considerablemet gràcies a organitzacions-partits polítics internacionals, transversals i multilaterals com Justice & Peace, presidit per Arcadi Oliveres júnior, que ha sabut incidir en les principals potències del planeta (la Xina -que ara és una democràcia-, els Estats Units, l'Índia, Brasil i Mèxic -cap sorpresa, no?). Catalunya és independent i interdependent, com tots els països (el tema dels Països Catalans segueix sent complicadot). (Primer havia posat que Catalunya i Aragó formaven el país Zona Nordest, que és com anomena la consultora Nielsen aquest territori per reportar les vendes, és a dir, és un mercat, però m'ha semblat un xic depriment).

En definitiva, aquí estem bé, però avui tornem perquè no ens volem perdre les festes de la Mercè amb ulls de 4 i de 40 i pico. I aquesta tarda, esperem que no plogui, veurem la Mercè, que és la Geganta del Temps, i li direm primer felicitats i després que moltes gràcies, però que de moment ens quedem i farem el nostre camí (bé, intentarem avançar això del Canòdrom, però no volem crear cap paradoxa, tampoc!).

PS. Felicitats a les Mercès, que encara que som ateus, al present i al futur, ens agraden algunes tradicions...
PS2. El futur del Leonard Cohen és força obscur, no?
PS3. En teoria, el Canòdrom és un Centre d'Art Contemporani, però de moment el que hi ha de més contemporani som els veïns (alguns força artístics).
PS4. Això no és un Post Scriptum.

Propostes Oliveres per sortir de la crisi

Ahir l'Arcadi Oliveres va fer una conferència dins el cicle Informa't amb el títol de "La situació econòmica actual. Solucions i resistències". Volia apuntar 4 idees, encara que ens perdem la seva ironia i la claca del públic, que estava entregat. Em salto la part dels origens de la crisi, els exemples de corrupció, molts i variats, i els EROS escandalosos, i anem directament a les propostes per solucionar la crisi. Abans, dues idees prèvies:

- L'autèntica crisi és la fam al món. Cada dia moren 80.000 persones. I hi ha els mitjans per eradicar-la.

- Estem en mans de delincuents. Els que governen són titelles en mans dels especuladors. I sovint són els mateixos.

Propostes

1. Implantació de la Taxa Tobin: pagament d'un 1 per 1.000 de la quantitat comprada en les transaccions econòmiques. L'especulació mundial es reduiria a la meitat i es recaptarien 200.000 milions d'euros anuals, 4 vegades el que l'ONU demana per eradicar la fam al món.
L'únic que ha votat a favor d'aquesta taxa és el Parlament Europeu, perquè no té facultat per aplicar-la. (Gordon Brown ho va intentar el 2009 i el ministre d'economià nordamericà va pressionar-lo perquè s'ho tragués del cap, cosa que va fer).

2. Lluita contra el frau fiscal: Segons un estudi de la UPF, el frau fiscal a Espanya és de 80.000 milions d'euros. (Repartits entre els 5 milions d'aturats sortiria a 16.000 milions d'euros per aturat).
A Espanya hi ha la SICAV (Sociedad de Inversión de Capital Variable), gràcies a la qual les grans fortunes només paguen l'1% d'impostos.

3. Nacionalització de la banca que hagi rebut diners públics: Algú poc sospitós d'esquerranisme com Bush ja es va quedar 2 bancs que havia ajudat. I Brown ho ha fet amb 11. Caja Castilla-La Mancha va fer un forat de 3.500 milions d'euros, perquè els seus directius es donaven crèdits a ells mateixos i no els tornaven.

4. Lintxar els banquers com a Islàndia.

5. Aturar l'escandalera de la privatització de les caixes d'estalvi: No hi haurà Obra Social. La Caixa dedica un 20% a Obra Social, un 20% a reserves i el 60% a especular, per exemple comprant REPSOL, una empresa que a l'Equador va ser condemnada per robar.

6. Utilitzar la banca ètica: No és un oxímoron, encara que ho pugui semblar. Aquí hi ha Triodos i Fiare. Es basen en la transparència, en què els diners no es dediquen mai a les armes, drogues, nuclears, etc., i tenen 3 finalitats: cultura i educació, generació d'ocupació i protecció medioambiental. En tot cas, es poden tenir els diners que entren i surten al banc de la cantonada i posar els estalvis a la banca ètica.

7. Destrucció de l'euro: S'hauria de fer 2 euros, un per als països com Alemanya, Holanda o Àustria, i un segon per als països que no poden seguir, com Grècia, Portugal o Espanya. No té sentit que països amb rendes, dèficits públics i fiscalitats diferens tinguin la mateixa moneda. Per mantenir l'euro es fan barbaritats.

8. Repartir el treball: No es pot trobar feina per a 5 milions d'aturats... a no ser que es reparteixi. S'ha passat de treballar 16 hores, a 14, 12, 10 i 8. Qui som nosaltres per aturar el progrés? Hem de seguir l'exemple de França, que fer el pas de 40 a 35 hores i va reduir significativament l'atur.

9. Aturar el creixement: Hem crescut prou i hem destruït el planeta. Hi ha 900 milions de rics i 5.500 milions de pobres (2009).

10. Ser solidadris: Col·laborar amb el Banc dels Aliments, les ONG. Amb la justícia no n'hi ha prou, cal la solidaritat.

12. No gastar en absurds com la despesa militar. Hi ha 1.300 milions d'euros menys per pensions però són els que es gasta el govern en la construcció d'una avió militar europeu (hi participa amb un 13%, equivalent a la cua i l'ala esquerra :).  El ministeri de la Chacón té un pressupost 6 vegades més gran que el de la ONU, i per a cometre crims.

(Després algú del públic va parlar de l'objecció fiscal. Consisteix a dir en la declaració de la renda que no vols que els teus diners vagin a pressupost militar i has d'especificar a quin projecte solidari ho vols donar.).

13. Els immigrants no són un problema sinó part de la solució: Per la piràmide d'edat, que s'aprima cap a la meitat, a la segona edat, es necessiten immigrants. Segons un estudi de l'ONU, del 1999 al 2015 Espanya hauria de rebre 155.000 immigrants l'any. S'ha fet un estudi entre el que reben i aporten els immigrants i aporten de més 6.000 milions d'euros.

__________________________________________________________

Després algú va preguntar com es pot reactivar l'economia (comprant i venent, s'entén) i alhora aturar el creixement. No va quedar molt clar, sembla que en un moment s'ha de reactivar l'economia i que després ja aturarem el creixement. O no ho vaig entendre bé o no ho va acabar d'aclarir.

Jo vaig fer un repàs de tenguis i faltis, tengui ONG, tengui a mitges la banca ètica (tinc un compte però sense diners, que així poc que ajudarem a projectes solidaris)... Em falta pillar al Botín i fer-li una cara nova.