La Kondo i els records trobats

Estem en ple procés de remodelació de l'habitació de la Sara. Fa un temps em va dir que s'estava fent gran, que estava canviant i que volia canviar l'habitació. Un procés lògic, vam pensar, si no fos que no fa els deu anys fins al desembre. Ja vol canviar l'habitació de nena? Però don't panic. El 90% dels peluixos es queden. Això sí, hem incorporat un coixí en forma d'emoticona burleta.

No és la primera vegada que faig neteja a fons d'un espai, però sempre em sorprèn trobar objectes que em porten un record-flaix. Els contes de la Sara, els preferits, aquests no els donem. La Kondo, a qui no he llegit el llibre però sí algues idees, diu que només s'han de conservar aquells objectes que produeixen "joy", alegria. No sé si aquest seria el criteri, pots voler guardar com a record un episodi dolorós. Per exemple, hi ha una jersei que em recorda un crisi maníaca que vaig tenir i que salvo a cada neteja de roba. No em produeix "joy", al contrari, però vull tenir-lo allà, controlat, dominat, com si volgués poder tornar a dominar una situació semblant.

D'acord, això potser és un extrem. Per a la resta d"objets trouvés", sí que apliquem la màxima kondoniana. Té alguna cosa d'instintiu, suposo.

També em fa gràcia l'efecte dòmino d'aquest procés. Tu et poses a remodelar l'habitació de la teva filla i de sobte penses: per què no canviem aquell quadre que fa 15 que tenim al menjador i que, realment, tampoc ens entusiasma? I per què no canviem aquestes fotos de lloc, aquestes fotos que sempre ens miren des del mateix angle? I fas canvis, alguns, poquets, però que et fan sentir bé.

Llavors entens la teva filla, i t'agrada que et saccegi el decorat i els records. I l'habitació li quedarà la mar de xula. Aquesta tarda ens posem a pintar els tres, dues parets de quatre, de color blau àrtic!

El Millor 2013 de la Nostra Vida

- Ens està quedant xuli, eh?

Amb aquesta apreciació optimista de la Sara cap a la nostra exposició (és la segona que fem, la primera va ser de post-its, però va ser retirada a temps), us volem desitjar un 2013 molt xuli.

Que es compleixin tots els vostres desitjos personals i col·lectius i de la humanitat (per no dir de l'univers, que algun ésser pot haver en algun univers paral·lel que també vulgui millorar-se ell i les seves circumstàncies...).

El canvi d'any potser només és una il·lusió momentània, però no podem deixar de rendir-nos als seus encants. Així, per si el missatge no havia quedat clar...

FELIÇ ANY 2013!!

Petonets!!!

 

I què seria un canvi d'any sense MÚSICA????

Només es viu una vegada diuen les Azúcar Moreno....

També ens agrada la versió de Joan Colomo per a la Marató....

Els Gabinete també van tenir la mateixa idea.....

I els Strokes....

... Potser tenen raó... serà qüestió de cuidar-se i aprofitar-ho al màxim!!!

Conserve este prospecto, ya que puede tener que volver a leerlo

Sara: I com es diu la teva malaltia?

Gemma: Trastorn bipolar

Sara: Sembla una pel·lícula!
 

         La Carrie Fisher, que diumenge va fer 56 anys, també ha tastat el costat fosc.

 

Efectivament, sembla una pel·lícula, i avui volia fer un post sobre aquesta pel·lícula, i m'està costant.

Perquè vull mostrar la malatia, el trastorn (d'una malatia te'n surts -o no-, el trastorn el tens sempre) d'una manera positiva. Un trastorn pot tenir alguna cosa de positiu? cal trobar-li? doncs aquest et permet viure experiències paranormals que no viuries en condicions normals: deliris i al·lucinacions, (o sigui, estats alterats de consciència que de fet també es poden obtenir amb les drogues) i sobretot l'experiència de la hipomania, que s'assembla molt a la felicitat, que és felicitat, vaja, amb un grau d'autoestima brutal, el cervell que fa connexions ultraràpides, i la sensació que tot és més brillant, que tot és més. Fins a quin punt és una felicitat "natural"? Paradoxalment és natural i no ho és.

Però hi ha una part fosca, la relacionada amb la depressió, amb les ganes de voler desaparèixer del mapa, de no voler viure. Tothom que hagi viscut una depressió (no cal ser bipolar) sabrà el grau de patiment a què s'arriba (i en el meu cas no he tingut depressions realment greus, potser per això mai he pensat en el suïcidi, només volia desaparèixer un temps). No tenir ganes de res, no sentir plaer per res, no poder concentrar-se, una autoestima pel terra, el cervell que fa connexions ultralentes, una culpabilitat irracional. Una infelicitat total.

Per acabar-ho d'adobar, la mania/eufòria, que hem dit que tenia la seva gràcia, també té el seu costat fosc. La psicosi (ja sigui de bipolar o d'esquizofrènic) és la bogeria de tota la vida, és el que et pot portar a pensar que el món és una pel·lícula, precisament, o que de sobte estem al 2025 i tot és un caos. La línia de flotació de l'inconscient puja i pots passar por. I pots fer patir molt els que tens al voltant.

Per tornar al costat positiu de la força -almenys per pensar-hi- hi ha el tema de la creativitat i la bipolaritat. Sembla que entre els artistes hi ha una quantitat considerable de bipolars. Per internet corren vàries llistes de famosos bipolars (entre els quals Kurt Cobain, Sting,  Robert Schumann, Stephen Fry, Vivien Leigh, Mel Gibson, Jim Carrey, Carrie Fisher, Tim Burton, Francis Ford Coppola, William Faulkner, Tennessee Williams, Hermann Hesse, Graham Green, Ernest Hemingway, Edgar Allan Poe, Sylvia Plath, Virgina Woolf, Jackson Pollock, Vincent Van Gogh...). Hi ha estudis que relacionen aquestes dues variables i sembla que l'etapa hipomaníaca afavoriria la creació (és veritat, ho puc certificar, una altra cosa és que sigui bona).

L'Eduard Vieta, un expert en la matèria, diu a Creatividad y bipolaridad: "Una de las premisas mejor establecidas entre creación artística y bipolaridad es que lo aprendido y vislumbrado durante las fases de mayor intensidad emocional, eufórica o de dolor puede ser aprovechado para conferir mayor sentido y profundidad a la propia actividad después de haber sacudido a las estructuras más profundas del ser humano". Suposo que per fer això "primer" s'ha de ser un artista. Un artista "gràcies a" o "a pesar del" trastorn? Té sentit la pregunta?

Com dèiem, és una malaltia molt pel·liculera. Jo ho sóc en grau 1, els més pel·liculeros de tots; hi ha el grau 2, amb manies menys acusades, sense deliris; els ciclotímics, amb pujades i baixades menys acusades, que de vegades poden confondre's amb un tret de caràcter; i els cicladors ràpids, que poden tenir episodis de depressió i mania en un sol dia. I tenim un sant grial, perquè d'aquestes estructures profundes, d'aquests límits extrems et rescata un element tan simple com el liti.

  

LLEGA EL LITIO
José Agustín Goytisolo

Mucha tristeza nunca le humilló
pero temía el hondo pozo oscuro
que él envolvió en sus aguas cenagosas.
Mucho haloperidol; pinchazos de antabús
probó electroterapia veinte veces
y salió disparado hacia una vida
que ahora ya no recuerda: quince años
hasta que llegó el litio: quince años
perjudicando a todos los que amaba
pues gastó su dinero y el ajeno
en alcohol en viajes y en delirios.
Pero el litio llegó y está en su sangre
y ahora es su compañero de por vida
hasta la oscuridad o la luz total.

 

De per vida. Hi ha bipolars que treballen i fan una vida més o menys normal i d'altres que tenen la incapacitat temporal o permanent perquè els continus episodis els deixen tocats. Perquè matxaquen, especialment l'atenció i la memòria. I també poden afectar les relacions.

De vegades penso que la Sara pot heretar el trastorn (com jo l'he heretat de ma mare, ma germana no), però no em fa por, el conec, l'he llegit moltes vegades.

 

 

 

 

Sinestèsies

- SAPS CANTAR AMB L'OLFACTE?

Estava sinestèsica, avui, la Sara. Trobo que els nens ho són força, barregen els sentits, com barregen moltes coses. En aquest cas, es tracta de posar-se en mode pipa amb les dues mans tapant-se el nas i treure aire pel nas mentre es canta (treure aire no és ben bé olorar, però és que topem amb una impossibilitat fisiològica que passarem per alt).

Això m'ha fet pensar que m'agraden les sinestèsies (i m'agrada la paraula, també). Aquí n'hi ha algunes:

Color d'olor de poma (del poema "Cambra de la Tardor" de Gabriel Ferrater) (gràcies, Lali)
Plorar amargament (gràcies, Viqui)
Olor rasposa i hidratada (Joan Perucho)
Com es diu en groc? (de la Sara més petita)
Una caricia rosa (Juan Ramón Jiménez)
Veig una veu (llibre d'Oliver Sacks sobre el món dels sords)
Un mal rotllo marronós (aquesta és meva, més aviat prosaica, d'aquí vindria "un marron", ara que hi penso)
Una alegria vermella, groga i lila (meva, una alegria republicana, vaja)
Campanya amb gust de xampanya (la del PP...)

Algú en vol afegir?

P.S. Vull posar una imatge, però no sé què coi posar. Quin és el color d'olor de poma? No sé per què però a mi em ve la imatge d'una poma verda...

Metablog

-Tot és vanitat i encalçar el vent.

M'encanta aquesta cita de l'Eclesiastès. Per a una atea militant com jo no deixa de tenir gràcia. És evident en la meva filla, en mi, en el seu pare (potser ell no tant, ara que hi penso...), en els bloggers, en els facebooks, en els periodistes, en els polítics, a la feina, a la família (ma mare i ma germana tampoc no gaire, ara que hi penso...).

Un dels temes que més tracten els llibres d'autoajuda és una paradoxa: per una banda t'has d'estimar i per l'altra t'has d'oblidar. A l'Ofici de viure, que escolto sovint, crec que també intenten explicar això: com més dónes més reps, però no has de donar per rebre, que si no no reps, has de donar sense voler res a canvi, però a canvi et donaran, perquè no ho has volgut, uf.

Ostres, quatre anys a cal psicòleg (d'això ja fa temps, puntualitzo ;-) i ara resulta que em psicoanalitzo en el blog/bloc. Tot va començar amb les ocurrències de la Sara, és veritat, però ara resulta que no només interpreto el pensament sarià sinó que estic entrant en una autèntica voràgine bloggera.



Ara entenc l'expressió d'un amic quan li vaig dir que havia començat un blog: tu tambééé??!! els que feu blocs tot el dia esteu pensant en el bloc, que si precisament acabo de comentar això en el meu bloc, etc.

Crec (vaja, no em sembla cap gran revelació) que els que fem blocs, a molts, almenys, ens agrada escriure i potser de petits volíem ser escriptors i fèiem diaris i guanyàvem els jocs florals. Però molts no som cracks ni genis ni escriptors ni filòsofs (per què parlo en la segona del plural?). Però escrivim i de vegades ens llegeixen i ens encanta.

Ei, i també ens agraden els altres blocs (a mi m'agrada anar d'un bloc a l'altre, de gent que conec i que no conec) i opinem i els linkem, i esperem que ens retorni, però sense voler-ho, esclar.

Si posem la frase de l'Eclesiastès en positiu (que la religió té la mania de culpabilitzar el personal), podríem dir que la felicitat està relacionada amb la creativitat (vanitat?) i també amb la relació amb els altres (encalçar el vent?). O potser la felicitat és encalçar el vent, ara ja m'estic liant.

El que volia dir és que no és estrany que, a més de bloggers, la meva famíla virtual amb els facebookers, hi hagi tants fotobloggers, videobloggers, flickers, myspacers, tuentis, linkedins... sembla que la xarxa és com el Red Bull: et dóna ales.


Iep! prou per avui, només quatre metadades (vull dir etiquetes).

Nietzsche sí, Nietzsche no

-Què farem avui per sopar...
-Titelles!

Potser m'estic preocupant massa de la seva vida cultural i massa poc de la culinària... (totes culpables). Bé, tampoc cuino tan malament (millorable, molt) i segur que menjarà més i millor amb el temps...

Què té a veure això amb Nietzsche? M'hi ha fet pensar pel tema de la creativitat (una mica pillat, sí, però és el que té aquest blog).

Que et parlin de menjar i tu pensis en titelles em sembla que és molt de nens. Quan et fas gran, a la casella "menjar" hi tens "espaguetis, bistec, mariscada, etc." i, com a molt, ho acompanyes de "bona companyia", "cine"... ("titelles no, i estaria bé).

La gràcia, em sembla, és que els nens encara no tenen ben etiquetat tot el seu món (ara és moda etiquetar la gent al facebook, els posts... tot perquè després ho puguis trobar i reconèixer). Però l'etiquetatge és una manera de funcionar molt humana i molt adulta, per aclarir-nos. I això també ho explica Nietzsche.

Perdem riquesa i vitalitat de la vida? No ho sé, però no podem funcionar d'una altra manera, almenys podem ser-ne conscients i ja és molt.

Per què "Nietzsche no"? Perquè el seu pensament també té una deriva perillosa. L'home ha donat tants seguidors entusiastes d'esquerres i anarcos com feixistes i nazis (només de posar la paraula se'm remou l'estómac).

Però les interpretacions que se n'han fet no són ell. Em sembla que el tema superhome (ultrahome o com es vulgui dir) anava una mica pel que deia abans: el superhome, que és el nen després d'haver passat pel camell i el lleó, és el que crea. Crea valors, no està subjecte a cap moral preestablerta ni a cap etiquetatge muntat. Tot això és molt exagerat esclar, com el mateix Nietzsche, però no deixa de ser fascinant.

De tota manera, com en el llibre de contraris de la Maisy, els contraris ajuden a pensar. I el filòsof en qüestió era i segueix sent una contradicció en ell mateix (alguns diuen que això va contribuir a la seva bogeria i debacle final). I jo segueixo tenint aquesta ambivalència, tot i que em quedo amb el sí.

Per cert, Lou Salomé li va dir que no. Això també el deuria deixar tocat, encara que els llibres no en parlen gaire (potser ho etiqueten com a "vida privada que no contamina el pensament pur").

Ostres, tot aquest rotllo i la pobra Sara potser només volia dir-me que cuino malament...