And the winner is...!

Ja som a 16 de gener! 7 anys per aquí rondant!

Moltes gràcies per les felicitacions i per participar al concurs. No era fàcil (de fet, el Joan n'ha encertat 4 de 7...).

Heu participat 6 blogaires i atenció, en el millor estil cupaire hi ha hagut un QUÀDRUPLE EMPAT!
Han guanyat, amb 5 encerts sobre 7:

XeXu
Sergi
Artur
Pons

L'Elfree ha fet 4 encerts i la Carme Rosanas, 3.

Ara les solucions, en negreta i subratllat. I després, el DESEMPAT... quina emoció, escolta.

1. Comencem per una frase... de la Sara, who else? (és de fa uns anyets, això sí)

Juguem ..........

a) a perruqueres?

b) de manera abstracta?

c) a alguna cosa divertida?

2. Una altra frase de la Sara:

No t'enfadis, mama, ..........

a) que estem de vacances!

b) que tinc raó jo!

c) que no tens raó!

3. Una frase de la Gemma de fa poquet:

I vull pensar que si continua havent-hi .......... no és només perquè alguna gent viu molt bé d'ella, sinó perquè la balança és positiva, mentre no arriben els canvis estructurals.

a) germanor

b) tràfic d'armes

c) cooperació

4. Una altra:

Coi, que és una addicta a comprar, no pot ser, i a mi em costa dir que no, però bé, crec que ..........

a) progresso adequadament

b) ho estic fent fantàsticament bé

c) si li faig una cura de desintoxicació consumista, ens en sortirem

5. Aquesta família va fer unes primàries per escollir la ciutat per anar de vacances, mitjançant power point. Les ciutats eren ...........

a) Roma, París i Londres. Va guanyar Roma

b) Roma, Venècia i Florència. Va guanyar Venècia

c) Roma, Venècia, i Florència. Van guanyar Venècia i Florència

6. Aquest mes d'agost, la Sara va descobrir la vertadera naturalesa dels Reis Mags ...........

a) al càmping, li va dir el seu cosí de 10 anys

b) al cine, ho va dir el personatge d'una pel·lícula argentina

c) pel carrer, sentint una conversa

7. La Sara s'ha llegit uns quants llibres de Geronimo Stilton aquest any passat. Per casualitat tenim aquí El tresor dels turons negres, a què es refereix l'autor quan diu?

La .......... és el tresor més preciós!

a) joia de la corona

b) Llacuna dels Mosquits

c) natura

(d'acord, això no surt al blog, aquí cal una mica d'imaginació intuïtiva...).

Què hem fet? Doncs el famós recurs a la mà innocent...

Efectivament, PONS, has guanyat! Em posaré en contacte amb tu per fer-te arribar l'obsequi, en cas que tinguis domicili físic com les personetes. Ah, espero que ho comparteixis amb l'Ahse i el becari!

Ens seguim veient per aquí, que és molt maco això de tenir un blog, no sé si ho havíeu notat!!

El Gegant del Pi ha portat pastís de nata i xocolata, amb maduixes primerenques, no us talleu!!

Felicitats, 6 anys, blog!

La Sara ha escollit el títol, la imatge i el vídeo. Això sí, a partir d'ara diu que li he de demanar permís quan vulgui parlar d'ella, i té raó, perquè ja no és aquella nena-bebè de 2 anys que volia trucar al Gegant del Pi per desitjar-li bones festes. Doncs res, suposo que seguirem per aquí. Demà actuem al Roda el món. 

Hem fet unes galetes-brownies de cola-cao bastant potables, agafeu-ne!!

Els Minions també s'uneixen a la festa mundial d'aniversari del blog.


I de regal, un acudit d'humor intel.ligent i no diré qui me l'ha explicat:

- Digues catorze
- Catorze
- Agafa un cagarro i esmorza

Existeix?

-Sí que existeix!

Ho ha tingut claríssim des del minut 0. Estàvem llegint un mite romanès sobre la creació de la terra del llibre de mites, contes i llegendes. Hi sortien Déu i Satan. Primer m'ha preguntat per Satan, li he deixat clar que és el dimoni i que no existeix (li ha semblat correcte). I què és Déu? m'ha dit. Aquesta pregunta ja me l'havia fet, ho he verificat ara a l'arxiu del blog, però li he tornat a respondre el millor que he sabut (un ésser, un senyor -fem-ho fàcil- que va crear el món, que ho sap tot, que és molt poderós i que ajuda les persones), però el primer que li he dit és que hi ha gent que creu que existeix i gent que creu que no. Llavors és quan m'ha dit que sí que existeix, ben convençuda, i quan li he preguntat que com ho sabia, m'ha dit que existia i ja està i que si no, em mossegava (instints inquisidors?), (bé, ho ha dit amb carinyo).

La qüestió és que jo sóc una atea convençuda i m'ha fet gràcia i també m'ha sobtat aquesta convicció en camp contrari. Potser el seu caparró ha pensat que un superheroi d'aquesta mena (les Winx es queden petitones al seu costat) val la pena que existeixi, ja que li he donat l'opció. Però això no quedarà així, em sembla que se'ns presenten unes interessants discussions sobre el tema, espero que sense violència. De fet, jo vaig ser creient fins als 14 anys...





P.S. Per acabar-ho d'adobar, des del principi del blog, el Gegant del Pi simbolitza Déu, d'alguna manera. (Això la Sara encara no ho sap). O sigui que trucar-li seria com trucar a les portes del cel...

Knockin' On Heaven's Door

Aquest post no m'està sortint com jo voldria. Resulta que he vist una frase, vull dir una cita, que m'ha agradat força, no sé ben bé per què, i que és aquesta:

"El lenguaje es el alma de los ateos"
José Lázaro, citat per Julio Quesada a Ateísmo difícil, Anagrama, 1994.

Voldria escriure alguna cosa amb sentit inspirada en aquesta frase, però no la veig. Per què seria el llenguatge més propi, més de l'ànima, dels ateus? (entenent ànima en un sentit ampli, esclar). Serà per què no es poden referir a una instància superior i per tant d'alguna manera el llenguatge ho és "tot"? Una mena de transcendència en la immanència? (sempre m'ha fet gràcia aquesta fórmula tan rimbombant).

Per altra banda, tenim els nostre particular Olimp. Els nostres dos gegants, el Gegant del Pi i la Geganta del Temps. El Gegant del Pi representa la força, el poder, diria jo, i la Geganta del Temps, que en realitat es diu Mercè, representa el Temps, això ja ho tenim.

I mira per on, ens hem empescat un altre gegant, concretament una gegantona: la Laia. La Laia ens va fantàsticament bé perquè és bonica, té nom i representa la bona parla. (I tinc una amiga de l'ànima que es diu Lali i que l'hi puc dedicar). Fins i tot li he deixat escollir a la Sara què preferia: "llenguatge", "llengua" o "parla" i ella, amb molt bon criteri, ha escollit "parla". La Gegantona de la Parla.

(Per cert, llegeixo que originàriament la Laia va ser una il·lustració de Carme Solé per a les Festes de Santa Eulàlia del 1997 i que es va estrenar com a gegantona l'any següent).

Resumint, i per ser coherents amb el blog:

1. El Gegant del Pi representa Déu però també el déu de la Força. Tots tres existeixen com a metàfores, com a éssers mitològics, com a ficcions.

2. Tenim dos gegants més que també són déus a l'estil grec, com els que li agradaven a Nietzsche (a nosaltres ens agrada Nietzsche).

3. La nova adquisió, la Gegantona de la Parla (no quedaria millor de la Llengua, ?), té un paper molt important en l'ecosistema. El llenguatge és molt important per als ateus (que no teòfobs), perquè... No, mira, ara que hi penso, "en el principi va ser el verb", aquest José Lázaro deu estar equivocat.

Truquem-hi

Sara: Mama, per què no truquem al Gegant del Pi de veritat?
Gemma: El de veritat? vols dir el que té un nen a dins que dèiem que era de broma?
Sara: Sí, aquest.
Gemma: I com sabem quin número té?
Sara: És el 32547903
Gemma: ??? Vale, truquem-hi, truca tu.
(truca)
Sara: No diu res.
Gemma: Passa-me'l. Hola, Gegant del Pi, som la Gemma i la Sara i et volíem dir que tenim un blog amb el teu nom i que ens agrades molt, però també ens agrada la Geganta del Temps. Té, parla-hi tu.
Sara: Hola, Gegant del Pi. No diu res.
Gemma: Però de broma, home.
Sara: No, no vull.

No acabo de pillar com entenen els nens això de la realitat i la ficció. A la carrera no m'ho van explicar.

Cau el mite!

-El Gegant del Pi és de broma

Ni 2 anys ha durat el miratge. Resulta que venint més o menys fluidament de l'escola m'ha dit que volia veure el Gegant del Pi. I jo per fer-me la graciosa li he dit que si volia que li truquéssim i ella va i em diu que això no pot ser, que el Gegant del Pi és de broma i que hi ha un nen a sota.

Però jo no defalleixo. A mi se'm va dir que havíem de trucar a aquest senyor, que se'l veu que té poder, i ja ho crec que li trucarem. Ens ha de solucionar moltes coses. El que m'emprenyaria és que em diguessin que està reunit.

PS. En aquest blog, per això, som cada cop més de la Mercè, la Geganta del Temps.

Congelem?

-Congelem!

De vegades amb la Sara congelem els dibuixos, perquè ens hem de banyar o hem de marxar o fan el telenotícies.

Avui pensava que seria fantàstic poder congelar el temps a la vegada que congeles la tele. Com en aquell horror de peli, Funny Games, en què els assassins tiren enrere el vídeo i el temps també tira enrere, per desgràcia dels habitants de la casa. Però aquest cop seria a fi de bé. Congelaríem el temps abans dels desastres, com Haití, perquè no fossin desastres (10 mesos, 10 anys?); congelaríem el moment abans de la mort de l'amic, perquè segur que hi ha una solució que es pot trobar amb temps; congelaríem els bons moments, per fer-los durar... quant? el temps que faci falta, fins que ens cansem. De vegades, quan torno amb la Sara de l'escola, ja m'ho sembla, una mica, que el temps es para, que no fa falta que ens afanyem per arribar a casa, à quoi bon? El seu temps és diferent del meu, sembla ser. Potser hi ha algú que li ha premut la tecla pause. Està clar: la nostra Geganta del Temps.

I com que tenim una Geganta del Temps que pot molt, li demanarem això, que ens deixi congelar el temps, amb el suport de les noves tecnologies i la complicitat de la ficció, que no se'n penedirà.

Però esclar, m'imagino la feinada de la Geganta a gestionar diversos móns paral·lels congelats, esperant el millor moment per arrencar. També necessita temps per fer aquesta feina, la dona, però no sé si té una altra Geganta del Temps a qui l'hi pugui demanar (el Gegant del Pi és dels que té pressa i a la que et descuides et planta el fast forward sense mirar-s'hi gaire). Fins que no es resolguin aquests problemes interns, l'únic món paral·lel que podem seguir congelant és el de Mickey Mouse.

La Geganta del Temps (Mercè)

Tinc poc temps

-Tinc poc temps, però tinc ganes d'escriure just for fun (a veure si pesco un lector)

La Sílvia, la nostra nova cangur i també cosina, està a punt d'arribar. He de dinar (però ja tinc els boniatos preparats) i he de fer una mica de neteja perquè la cosina no s'espanti i tampoc la dona de la neteja (la senyora de fer feines, la queli, la Fina, però si ja és com de la família i sort d'ella, sort que existeix i que només em cobra 10 euros l'hora -havia pensat pagar-li més però no em decideixo, definitivament sóc una burgesa amb sentiment de culpa). Tot això per fer una mica de safareig online blocaire o bloggero, perquè acabo d'entrar al meu blog i no hi ha cap comentari dels últims posts, ni del meu lector fidel, que jo sé que en tinc un perquè m'ho va dir. I he pensat, va, fes un post que convidi al comentari (comentari bo), però no se m'acut. En un moment així, el millor és recórrer als clàssics:

http://www.youtube.com/watch?v=7vThuwa5RZU&feature=related

I a més parla del temps (temps d'amor, el meu d'ara mateix és una mica més prosaic). Realment, quant val una hora de neteja de la casa d'un altre? quant val una hora de cangur dels teus fills? Depèn de si és la iaia o la cosina adolescent, depèn, tot depèn, però crec que les dones de la neteja estan mal pagades, en general, això la Geganta del Temps ho deu saber.

P.S. Llegir blogs també és temps, això fins i tot ho sap el Gegant del Pi.

Treballo, llavors penso. 15 anys a l'Administració (3)

-Vull que penseu.

Amb aquesta frase del meu jefe tanco la trilogía de l’Administració, per celebrar que el 8 de març, Dia de la Dona Treballadora, vaig fer 15 anys a la casa (ep, la casa de tots).

En qualsevol baula de la cadena hi ha gent que té ànima (per cert, molt bé el nou programa de TV3) i que pensa (podríem no pensar?), i per tant, pensa com fer-ho millor, i millora i, per tant, podria millorar de baula. Però les lletres són escasses, es veu que van relacionades amb els números, que tenen les seves pròpies prioritats (PP).

En realitat, més que una cadena és un cercle, una xarxa, com ho és cada cop més el món. I m’agrada que sigui així, potser fa una mica de por, perquè et fa ballar les estructures piramidals, del poder de tota la vida, però excita els meus instints més esquerrosos i revolucionaris (amb seny i mesura, esclar, que sóc mama).

L’Obama és un polític però em cau bé, com a milions de persones. Suposo que la gràcia està en que no pretén (o sembla que no pretén) ser l'ull de Déu. És intel·ligent i sap que necessita la gent, la xarxa, o, més aviat, que és part de la xarxa, això és el més fascinant de tot.

Però la temptació és mitificar-lo, perquè tenim aquesta tendència (jo la tinc) a mitificar, a crear superherois, gegants del Pi. Hi ha alguna contradicció en alguna banda, oi? Qui és el superheroi de l’Obama? La dona negra de l’autobús que es va negar a cedir el seient a un blanc? No és una mena de cercle, això? No és el mestre que segueix el deixeble? (aquests orientals...). No és la mare que segueix el fill? Ep, compte, encara acabarem parlant de Nietzsche!

Nota: Per esquerrós i despertador de conciències, aquest article que he descobert d’El Viejo Topo, del profesor de filosofia Carlos Fernández Liria (article que va ser censurat per la mateixa universitat on treballa). http://www.espacioalternativo.org/node/3399

També em va agradar molt l’article de Jordi Pigem d’ahir al Cultura/s de La Vanguardia (no l’he pogut linkar) sobre la crisi i el món actual, què en fem, com el pensem.

Tengo el reto de estar siempre perfecta

-He trobat l'argument definitiu contra l'existència de Déu

La perfecció és una llauna, una pallissa. S'ha de reconèixer que més qui menys tots intentem fer les coses el millor que podem i, si podem, assolir la perfecció. És una mania que tenim, mira.

S'ha de reconèixer, també, que tots ens equivoquem, a casa, a la feina, a la vida... i normalment ens en sortim. I per molt que intentes no equivocar-te, a casa, a la feina, a la vida... t'equivoques.

Aquest post m'ha vingut perquè acabem d'editar un fulletó que crec que s'acosta força a la perfecció del món dels fulletons. Però hi ha una petita pífia, que jo sàpiga (per sort, la gran la vaig trobar just abans d'imprimir). Aquesta és d'estil i al costat de la gran ni vaig pensar a corregir-la (així, qui ho llegeixi podrà pensar, mira, tampoc no són perfectes!).

El tema de l'error és un gran tema. I el d'amagar els errors. Diuen que la premsa anglosaxona posa més fe d'errates que la nostra. Que no els fa vergonya reconèixer que han fet un error i que el saben corregir.

En el camp mèdic és on el tema és més espinós, més dur, més problemàtic. Un error mèdic pot costar una vida. No és una falta d'ortografia ni d'estil, ni tant sols un número que vol dir diners.

Quan hi ha molt estrès a la feina de vegades dic "ei, que no treballem en un hospital". Em semblen paraules majors i, tot i que tots, en qualsevol lloc, hem d'intentar fer les coses el millor possible, tinc molt clar que la feina de la meva germana (infermera) és molt més important que la meva. Però fins i tot ella es pot equivocar.

I a què treu cap el meu amic nostrusenyor? Doncs que és evident que la perfecció no existeix (una esfera, que és una cosa molt perfecte, no té les virtuts d'un triangle, no es pot tenir tot...). Bé, existeix com a concepte, esclar, com a anhel, digues-li com vulguis.

Però tornant al principi del post, que se me'n va de les mans, la veritat és que la perfecció, i Deú com al seu representant tautològic, és una autèntica llauna.

Nota: Per cert, no entenc l'èxit del disseny intel·ligent com a prova de l'existència de Déu (que és una versió del clàssic argument teleològic). A mi em sembla bastant poc intel·ligent (i molt cruel) tot plegat. Un dia repassem tots els arguments, que és una de les coses més divertides de la filosofia (l'argument ontològic és espectacular). Llàstima que Kant situés Déu fora dels límits de la Raó, que és on el se'l pot salvar més fàcilment.
Realment, de vegades m'agradaria ser agnòstica; als ateus ens importa tant la no existència de Déu com als creients la seva existència (i hem de fer busos surrealistes i coses rares). De fet, el que menys m'agrada és el Deu monoteista (avui estic tautològica) dels jueus, cristians i musulmans, per ordre d'aparició. Perquè els déus grecs, en minúscula, són fantàstics, i la cosa oriental, que se m'ecapa, té aquella gràcia hippypanteista.
Ara, els millors, per autòctons, són la Geganta del Temps i el Gegant del Pi. Ni monoteisme ni politeisme ni panteisme. Biteisme.

Carta al Gegant del Pi

-Però, d'on treus el TEMPS????

Benvolgut Gegant del Pi,

Des que vam començar aquest bloc la meva filla i jo que no t'hem demanat mai res. Hem utilitzat el teu nom, esperem que no en va, i t'ho agraïm, però ha arribat el moment de demanar-te una cosa, que per a tu segur que és fàcil: Temps, en general, per a la humanitat, i en concret per als nostres amics i amigues.

Ja saps que un des comentaris que més ens fan al blog és "però, d'on treus el temps????" (amb quatre interrogants com a míním). Al principi ens feia una mica de ràbia perquè pensàvem: serà que vol dir "però d'on treus el temps per fer aquestes xorrades?", però sembla que no, perquè a la gent, vull dir als amics i companys, en general, els agrada, i a alguns, sembla que molt.

Per tant, hem arrribat a la conclusió que tenim un problema (també es veu amb els amics, companys i companysamics que diuen que no tenen temps d'entrar al Facebook, etc.). I també es veu amb les periodistes (aquell article de l'Ada Castells a l'Avui, que va córrer com la pòlvora, que deia que les dones, ara, a més, hem de trobar temps per fer esport!). Sí, me n'adono que he dit "les" periodistes, sí, crec que és un problema encara més aguditzat en les dones, o que les dones tenen més consciència que és un problema.

Perquè la manca de temps, per fer el que vols, sobretot, o per poder fer tot el que has de fer, o per poder fer les dues coses (l'autèntica conciliació), és un problema d'homes i dones, però les dones se'n queixen més, potser perquè saben què s'estan perdent, no ho sé, hi ha un filó per pensar, aquí.

La qüestió, Gegant del Pi, és que et demanem que hi facis alguna cosa. Tu, que has desafiat l'Espai, segur que no et costa gaire desafiar el Temps...

Ep, estic pensant que potser ens estem equivocant d'interlocutor, Sara. Potser hem de parlar directament amb la Geganta. Però quina geganta, entre totes les gegantes, és la Geganta del Temps?

Aquest matí hi ha Trobada de Gegants a Barcelona. No ens ho podem perdre. Quan es despertin, ataco amb el Pla.

Nota: Els gegants de la primera foto no són el Gegants del Pi, com molts haureu observat. Són gegants de l'Agrupació de Colles de Geganters de Catalunya, en un viatge a Tallin el 2008 (m'han encantat, amb el rellotge al fons). El Gegant del Pi, com déunostrusenyor, es troba a molts llocs, p.ex. wikipèdia Fort Farell. La geganta és la Geganta Mercè de Sant Jaume, de la Coordinadora de Geganters de Barcelona. Diuen que és una recuperació històrica, és esperançador.

El Gegant del Pi i l'existència de Déu

-Truquem al Gegant del Pi?

Bé, la idea no és original i tothom ho sap, que els nens són petits filòsofs, que fan riure amb les seves ocurrències (per nosaltres són ocurrències, per ells, sentit comú), però quan t'hi trobes, quan és el teu propi fill, et sembla encara més fantàstic. I et fa pensar. Una mica com fan els autors de Plató i un ornitorrinc entren en un bar... però més casolà.

Així doncs, el dia 31 de desembre estàvem trucant i reben trucades de felicitació i de sobte la Sara, amb 2 anys acabats de fer, em diu: "truquem al Gegant del Pi?" (ho va dir amb majúscules, per això ho poso). Boníssim. Com que anava a trucar a una amiga, la Lali, l'hi comento i em diu, digues-li que sóc el Gegant del Pi (també amb majúscules), i van tenir una conversa, molt bàsica, però crec que la nena no s'ho va empassar, no era versemblant (com a mínim hauria d'haver trucat a l'Ajuntament, deuria pensar).

La qüestió filosòfica ve ara: per als nens realitat i ficció són u, oi? No hi ha diferència entre els seus cosins, el Pingu, el Gegant del Pi i els Reis Mags. Tot és igual de real (i suposo que de fantàstic). Això ve a tomb, també, per una mítica frase d'un altre nen de la família, el Pau, quan els seus pares li van dir (confirmar, suposo), que ells eren els Reis. Doncs el nen va i diu "i Déu també sou vosaltres?".

En realitat, aquesta frase m'ha fet ballar el cap bastant, sembla increïble, no? Perquè realment (probablement, es diu ara) Déu són els pares. Déu és la perfecció i el poder i la protecció (mira, li direm les tres p, per contrarrestar el clàssic omniscient i omnipotent), per tant, és una projecció elevada a la màxima potència del que som (o pretenem ser) els pares. (El cristianisme ho té claríssim, "Pare nostre..."). A més, dóna raó del principi de la vida, però també del final (aquí els pares de veritat no hi arribem, només podem constatar la putada que és morir-se).

Llavors, Déu existeix? Sí, esclar, com existeixen la Blancaneus i el Gegant del Pi. És una ficció necessària per qui la necessiti. Ara, si la gent deixa de creure en els Reis o en el Pare Noël quan té una determinada edat, com és que alguns encara creuen en Déu, que és més inversemblant? Jo sóc incapaç de fer creure això a la meva filla.

I Jesús i la resta de figures històriques? sí, d'acord, ja farem el pessebre, que és història i tradició, però no ens hem passat tres pobles? el Gegant del Pi també va exisitir, ho vam llegir l'altre dia al CAP la nena i jo: fa molt temps va salvar Barcelona del Gegant de la Ciutat, que era moro (ojo amb el missatge).

I si li hem de trucar, li truquem, perquè si hi ha gent que parla amb Déu, segur que el Gegant del Pi encara és més accessible (com els sants). Començarem per l'Ajuntament.