Jorge Boix

Som uns cracks!

 

Això ens hem dit a nosaltres mateixos els papes i mames de primer de l'Escola Mestre Gibert, que vam organitzar una festassa dissabte, la tradicional Festa de la Solidaritat de l'escola que organitzen cada any les mames i papes de primer. Hi ha hagut tallers, jocs de pista, botiga gastronòmica (amb pastissos nostres, bé, per sort el meu brownie no va arribar a veure la llum), mercat solidari, bricolatge, paella, extraescolars solidàries, dansa solidària (els nens de primer amb una mare ballarina, un clàssic), xocolatada, rifes, animació...

 

Jo em vaig apuntar al mercat de segona mà, és el que vaig pensar de seguida: pulsió consumista + pulsió solidària = mercat solidari. I allí que em vaig passar gran part de la jornada, a la nostra paradeta de tot a 0'50, 1 euro, 2 euros i 3 euros (bé, hi havia 3 bicis a 5 euros, que una bici és una bici). I no va ser fàcil posar preus, eh? teníem les variables: envergadura, bon estat i interès. En llibres vam acabar per posar un euro a pràcticament tots, perquè prioritzes un Vargas Llosa voluminós en bon estat sobre la Metamorfosi de Kafka una mica vellet?, un llibre de l'Asimov sobre els egipcis per sobre de La cuina de l'amor? I les joguines, després de comptar els puzzles que tenien un nombre de peces raonable (pels que passaven d'aquest nombre confiàvem en la bona fe del proveïdor), havíem de decidir si un o dos euros, sabent que probablement faríem alguna injustícia irreparable. I els de tres euros? els de tres eren joies excepcionals, joguines pràcticament noves d'aquelles que quan les compres et mires el full d'instruccions amb cara incrèdula, coooom, que diu que hem de fer quèèè? Nosaltres ens vam autocomprar una casa per jugar la Sara (un trastot), dues boles de colors, dos llibres (Filosofia dels drets humans i La natura no té drets, ara me n'adono que va de drets, la cosa), un Tatano, un joc de mates, un tupper del Barça (que van tenir molt èxit, eren de primera mà, no sé d'on van sortir), uns llapissos i tres contes. És el que té treballar en una botiga, que tens la temptació a prop, com deia una mama, no sé que passaria si treballés al Maxipan.

 

Hem descobert que entre nosaltres, papes i mames, hi ha, per exemple, un dibuixant de còmics professional, una crack en la captació de patrocinadors (caldo Aneto mmm), un parell de mames "born to coordinate", un papa (el nostre) que ha aconseguit el regal més preuat, un llibre sobre el Guardiola, i sobretot la revelació de la jornada, el Jorge, un showman i ballarí cubà que va fer ballar a tope les mestres i el director de l'escola, entre expressions de joia i admiració, un bon rotllo total. 

 

I hem recaptat més de 2.000 euros, es veu que el president de Bankia ens vol demanar una festa solidària, que passen un mal moment i els ajuts públics no els arriben. S'haurien d'adaptar els tallers, però, "Taller de blanqueig de diners", "Joc de bitlles: a veure qui es carrega més gent", en comptes de "Xocolatada", "Caviarada".... Però hem dit que no, que només treballem per bones causes. En aquest cas, els diners són per al departament d'oncologia infantil de la Vall d'Hebron, a través de l'Associació Espanyola Contra el Càncer i per als 25 anys de l'escola. Potser és un pèl estrany que ajudem la sanitat pública des de l'escola, o potser no. El que està clar és que com La Sopa de pedres en versió de Xesco Boix, que van representar els de l'extraescolar de Teatre, ho hem aconseguit perquè hi hem participat tots, o una gran gran majoria, i a més amb ganes.

 

Bé, tampoc no hem inventat la sopa d'all, el Joan diu que a la seva escola no feien festes, a la meva sí, i ma mare feia pastissos (bons!) i venia el Xesco Boix i tot. La veritat és que el Gripau blau s'ha convertit una mica en els grans èxits ballables de la temporada, però és impagable veure la mestra de la teva filla i el director de l'escola ballant com locus, i les mames i papes, i els nens, i la teva filla amb cara de felicitat, apa som-hi tots!!!

 

 

 

Bocins sarians d'estiu

A la manera de la rits amb els dimecres, se m'ha acudit abocar bocins d'aquest estiu, amb la Sara de protagonista, un xic desordenats i sense gaire criteri temàtic i/o estilístic, però és que encara sóc de vacances...

- "Sabies que a la prehistòria els romans menjaven estirats?" Ep, d'això ja fa teeeemps, ara ja sap distingir la prehistòria de la història, que si et pares a pensar, és ben curiós.

- Al cap de 10 minuts de manifestació independentista, la Sara s'agobia i vol marxar a casa. Jo em quedo perquè si a més de nouvinguts hem de marxar només començar... no crido gaire però m'hi trobo bé.

- El Jerry, el nostre hàmster, desapareix de les nostres vides, drama contingut, decidim que ha mort de mort natural.

- "Aquest càmping necessita un Spa!", sospites de tenir una filla pija, per sort, afegeix "ho he dit de broma perquè riguis".

- Primer dia de primer curs, el pare s'adorm (perquè no ha sonat el despertador, eh) i la nena arriba tard el primer dia de primer.

- Primer dia de primer, porta una nova agenda que no tenim molt clar on s'ha d'ubicar, s'ha de quedar a casa però si hi ha d'apuntar alguna cosa de l'escola se'n recordarà? Necessitarà una agenda per apuntar-se el que ha d'apuntar a l'agenda.

- Primer dia de primer, ens ha tocat la mestra de P4, la que ens va dir que era molt llesta però molt mandrosa i que l'havíem d'espavilar. El curs promet.

- Maquíllate, maquíllate. Descobrim o més aviat confirmem que li encanta maquillar-se, de noia, de papallona, de Hello Kitty, del que sigui. Li poso la cançó de Mecano, un èxit.

- El purpuritzador. Descobrim o més aviat confirmem que és una malalta de la purpurina. Li encanta, de fet, no sé com s'ho fa que per molt que la banyo sempre porta algun punt brillant al damunt. Un dia fins i tot em va fer comprar-li una joguina que no sabem perquè serveix però que li diem el purpuritzador, tot el que entra surt purpuritzat, no sé, em fa pensar que les coses tristes i lletges de la vida podrien passar pel purpuritzador i sortir brillants i renovades.

- L'enganxamenta al mòbil. Sí, és un joc per aprendre els països, però no li hauríem de deixar jugar tant, culpa meva culpa meva, ma germana està igual amb el seu fill de 7 anys i la Nintendo, i això ens porta al punt següent.

- Xantatges/eines motivacionals a dojo que fem sabent que no hauríem de fer: si fas els deures et deixo 10 minuts de Nintendo, per cada paraula que m'escriguis un xoco-crispi....

- La farra nocturna que es van muntar la Sara i la seva cosina el dia que va venir a casa. El crit del Joan que va donar per acabada la farra.

- La il·lusió de veure com els cosinets de la Sara, l'Albert i l'Aina, són com els seus germans. Que no s'hagi queixat mai de no tenir germans potser és gràcies a això.

PS. Volia penjar una foto de la criatura amb un dels seus maquillatges però no hi ha manera, a veure si un altre dia...

Celebru 44

- Se'm veuen arrugues, Sara?

- Sí, algunes, però estàs guapa, eh?

Amb aquesta frase animosa inauguro aquest post de celebru del meu aniversari. Un fet que pot semblar banal, i de fet ho és, però que em fa il·lusió. I també m'ha fet il·lusió saber que el 2 de juny de 1968 la Mafalada es va tornar a publicar al setmanari Siete Días, després de 5 mesos de no publicar-se pel tancament del diari El Mundo.

De vegades he dit que vaig néixer amb la ressaca del Maig del 68. (De fet, ara que ho penso, ja sé per què no es publicava la Mafalda, perquè la teníem a París aixecant llambordes i dient frases desarmants).

Una pel·lícula que em va encantar, Milou en Mai, de Louis Malle.

Però també hi havia la Primavera de Praga i moviments de protesta a molts altres llocs. Com diu el Dany Cohn-Bendit, en un llibre que no m'he llegit però que té un títol que m'agrada molt, La revolución y nosotros que la quisimos tanto: "En 1968, el planeta se inflamó. Parecía que surgía una consigna universal. Tanto en París como en Berlín, en Roma o en Turín, la calle y los adoquines se convirtieron en símbolos de una generación rebelde. We want the world and we want it now ('Queremos el mundo y lo queremos ahora') cantaba Jim Morrison".

La música, per cert, va ser molt important per aquest moviment. L'altre dia vaig anar a una taula rodona en què Fermín Muguruza, la cantant americana Buffy Sainte-Marie i un activista de la cultura lliure discutien sobre el paper de la música en els moviments socials. Es plantejava si en el moviment 15 M - Occupy Wall Street la música és tan important com ho era als anys 60 i 70. Es pot dir que la música hi és, però no identifica un moviment. Muguruza creu que aquest moviment musical relacionat amb  l'anticapitalisme està per venir, i que no trigarà gaire. (?). Algú altre va dir que fins fa poc la música ocupava un lloc central en l'experiència juvenil i que ara ja no, que potser aquest paper ara el tenen les noves tecnologies. Em sembla un tema interessant...

Però ja que parlem d'identitat, de música i d'aniversari, se m'ha acudit recuperar les meves arrels musicals tal com em vénen de ma mare i de mon pare, perquè jo sóc Raimon i també Camilo Sesto. Que no faltin a la festa, doncs!

Aquí una gravació matussera, amb cors incorporats, m'ha fet gràcia.

També m'ha fet gràcia, en el seu estil de fer gràcia.

I com tothom ja sap, Raimon + Camilo = Janis...

Tornant a les revolucions (quin liu de post, m'estic marejant a mi mateixa), crec que la dels anys 60 potser no va canviar el món, però el va deixar més lliure. No sé ben bé en quin punt estem nosaltres.

I ara arriba el millor del post, us convido a birres, caipirinyes, tequila, mojitos, gintònics i cubates!! sense por a la ressaca*!!

* Un cop vaig llegir que la ressaca és com tenir tot de vidres trencats al cervell, i em va semblar una bona descripció. Però amb vidres trencats al cervell també es poden fer coses, no? Per exemple, un celebru!

Revival filosòfic

Vaig estudiar filosofia. M'agradaria ser filòsofa però només tinc una carrera, alguns coneixements que m'han quedat i el costum de comprar-me el Filosofía Hoy. En la vida diària no acostumo a fer frases "filosòfiques" ni reflexions massa profundes, em considero bastant primària i amb molta por a equivocar-me o a ficar la pota. D'altra banda, poques vegades m'ho he passat tan bé com quan feia treballs de filosofia (no exàmens, treballs). Estava durant uns dies llegint i agafant apunts i després, en una nit, ben proveïda de tabac i de llet, escrivia el treball fins a la matinada, fins al dia següent, vaja. El fet de treballar a la nit/matinada potser donava certa sensació d'irrealitat, la qual cosa ja m'anava bé, pel que té d'irreal la filosofia, un discurs que paradoxalment acostuma a parlar de la realitat.

I tot això per justificar aquest parell de textos que he plantificat aquí, que formen part de les conclusions de dos treballs, sobre la recerca de l'absolut a través de la bellesa i sobre la insubmissió. La justificació útima és l'atac de nostàlgia que m'ha agafat, sorry.

DE KANT A PLATÓ: DAIMONS, ANHELS I ALTRES EXPERIÈNCIES ESTÈTIQUES

Plató i Kant es mantenen en l'anhel (per Kant és una tendència inevitable de la raó) de l'essència. El territori de la noesi serà propi de neoplatònics i postkatians. L'art i l'eròtica són processos que van "en direcció a", que expressen una unitat oculta amb el suprasensible que neoplatònics i romàntics desvetllaran. Aquests voldran aconseguir la unitat essencial i la concebran expressable i sensibilitzada en l'art.

És possible que la història de la filosofia sigui un anar dels límits al més enllà d'aquests, per a tornar-los a traçar després, sense saber quin va ser el principi ni quin serà el final. El "pensiero debole" de la postmodernitat és un pensament de límits, de petits problemes i anhels fragmentats, d'ironies i multiplicitat. En aquest relativisme de "collage" s'ha perdut l'absolut. El problema és que ja no sabem si l'anhelem o no. L'art com a daimon ens ha de descobrir quelcom amagat. I sempre tindrem la sensació que hi ha quelcom de la realitat que se'ns escapa. Essència o absolut roman darrera o vorejant els límits, obrint-los i tancant-los entre belleses i anhels. Però aquest discurs -i aquesta és la seva riquesa- sembla que no té fi...

DOWN BY LAW O LA CAUSA DE LA INSUBMISSIÓ ÉS UNA BONA CAUSA

És veritat que estic forçant els termes però la idea última era il·luminar -donant-ne entitat- aquest lloc de fricció i la paradoxa tan connatural al sistema democràtic: per una banda es sofreix un procés d'individuació amb qui tracta el mercat -penso ara en García Calvo- i de l'altre un procés d'anivellació, uniformitat, control, desembocant així en una massa d'Individus, als quals interessa tenir identificats i a la vegada ben agafats. Jo tinc una idea certament no-idíl·lica de la democràcia, però tanmateix -i precisament per això- demano el reconeixement de la seva crítica, de la necessitat de la seva crítica. El dret a la objecció (i la despenalització de la insubmissió) ha de ser garantit, en primer terme, per respecte a aquells que opten pel dissentiment d'acord amb un concepte de dignitat humana basat en uns drets fonamentals, ja que aquests (i com no, els supletoris d'obediència cega a la llei i al mercat) s'han instituït per a tots. "I scream, you scream, we all scream for ice cream".

Una fragment de la pel·lícula The Wall, de la qual vam fer un treball a 4 (8) mans.

L'escena de Down By Law

 

Amb la Barbie i el Nietzsche

- L'important és veure-la així de contenta.

Aquesta és de la meva fornera Montse referint-se a la Sara. Referint-se al fet que jo li he comprat la revista Barbie, quan fa pocs dies li havia comprat la revista de les Winx, i em sentia una mica culpable (per allò de que tenen de tot, que no tenen tolerància a la frustració, etc.). Llavors la Montse m'ha dit que no passa res, que ella feia el mateix amb els seus fills i que li han sortit la mar de bé.

La veritat és que m'ha deixat bastant tranquil·la. No és que m'entusiasmi la Barbie, precisament (de fet el que li ha fet més gràcia són els accessoris), però no m'hi podia negar gaire, perquè jo m'acabava de comprar... atenció... la revista Filosofía Hoy. Quina descoberta, és el primer número i ha estat una agradable sorpresa. Val 5,90 i et regalen l'Así habló Zaratustra (en castellà, això sí) del Nietzsche. A més també et pots comprar per 5,90 euros el llibre La gran historia del capitalismo, amb el prometedor subtítol: Para entender qué pasa hoy y qué va a pasar mañana.

Total, que ens hem posat les dues a llegir les respectives revistes, ella immersa en el ric vestuari de la Barbie i les seves amigues, que "quieren estar guapas y elegantes", retallant tot el retallable, i jo immersa en la gran pregunta "¿Existe Dios?" i altres preguntes sobre la felicitat, el capitalisme, un especial Nietzsche (uau) (i retallant, també).

La Sara m'ha dit que la seva revista era més maca que la meva. Jo no ho tinc tan clar.

La natura, la gran desconeguda

-La neu!!!!!!!!!!!!!!!!!!

La primera vegada que portes un crio a la neu és màgic, no?

Aquest post (que modern queda això de "post") és quasi un encàrrec (el primer post d'encàrrec, quina emoció!). Tinc una amiga que sempre em retreu que "tinc poca natura", que és tan lleig, si t'ho mires bé, com tenir poca cultura. Però mai m'ho he mirat bé del tot.

La família de la meva amiga va sovint a la muntanya, a la neu, a "passar fred, que és sa" (s'entén que és sa perquè és de muntanya, passar fred a la ciutat o al despatx li fa tan poca gràcia com a mi). Jo me l'escolto, sé que té raó, però em costa, ens costa fer el pas, perquè a més el pare de la criatura és de la mateixa corda que jo.

L'altre dia, gràcies a que el meu cunyat també és un malalt de la natura, vam anar a conèixer la neu amb la nena i el cosinet gran. La Sara va al·lucinar amb tota aquella extensió de blanc. Va ser poca estona, però encara se'n recorda.

Amb la meva amiga hem anat algun cop al teatre amb les nenes, la seva i la meva. I està bé, però crec que té raó, hem de veure més verd, més blanc, més blau, ara m'està quedant poètic. Kant també s'admirava de la bellesa i de la força de la natura, ell que era tan racional, tan cap quadrat, tan puntual, tan rigorós, tan avorrit, potser. Però a què treu cap aquest bon home? Només necessitem un cotxe i una muntanyeta, no?