Replicants com nosaltres

-Perquè jo, sap?, jo he sentit coses que vostè no es podria creure.

Això ho diu el protagonista de la segona història real d'Esquizo, de Ricard Ruiz Garzón. I l'acabo de llegir per aquelles coses bones que té la blogosfera (http://tintaxinesa.blogspot.com/).

Evidentment, fa referència a l'escena mítica del Roy de Blade Runner. Aquest deu ser el meu vint-i-pico post i encara no havia dit que tinc un trastorn bipolar. És poc sensat dir-ho públicament, però penso que tampoc no hi tinc gaire a perdre. El blog el llegeix algú o ningú i, de tota manera, ja en vaig donar testimoni en un programa de ràdio i he col·laborat a la revista (anava a dir dels Súpers, no, a la revista El pèndol, de l'Associació de Bipolars de Catalunya).

I què carai, que sóc un exemple d'estabilitat i normalitat i, a més, sóc mama. La meva mare també és mama bipolar i molt bona. (Per pocs mesos no surt en aquella peli, també se'n parla en el llibre, de Joaquim Jordà, Mones com la Becky. La vam anar a veure totes dues, amb una sensació d'esdeveniment i reivindicació).

Si tinc por que la Sara tingui el trastorn? Sí i no. La veritat és que em fa menys por que un altre tipus de malaltia. Aquesta la conec, no em fa por. I tampoc et mors, a no sé que et suïcidis, que és el risc de la malatia mental.

Ja m'agradava la ciència ficció abans de desenvolupar el trastorn, però ara puc dir que, efectivament, els que hem viscut deliris, hem viscut la ciència ficció literalment (de fet, els processos químics són semblants als de les drogues, al·lucinògens especialment, tampoc no és tan estrambòtic). Per citar-ne només un: vaig pensar, vaig creure, vaig viure, que el món era una pel·lícula, en plan Show de Truman. I que hi havia actors i hi havia gent real, i jo intentava endevinar qui era què.

De fet, vaig llegir fa poc que aquest deliri, amb les seves variacions, és freqüent des que es va estrenar la pel·lícula, és a dir, la pròpia pel·lícula entra en l'imaginari del malalt i el fa viure allò com a real (jo sóc molt pel·liculera, també recordo que, com en aquella escena de "E la nave va", de Fellini, vaig mirar el mar i vaig pensar "que bonic, sembla un decorat, és un decorat").

També recordo un altre moment que vaig mirar a ma mare i la vaig veure vella, com si de cop tingués 90 anys, també literalment. El meu cap va fer de David Martí i Montse Ribé en una dècima de segon. Em vaig espantar molt, vaig pensar que s'havia fet vella perquè l'estava fent patir i vaig intentar tirar enrere i sí, va tornar al seu aspecte normal (he de dir que amb 65 anys, la meva mare té molt poques arrugues).

Aquest és un dels pols de la malaltia, el que s'assembla més a l'esquizofènia i que acostuma a donar-se en l'estat d'eufòria. (Abans d'arribar a aquest extrem, passes per una fase anomenada hipomania que s'assembla molt a l'estat que tots coneixem per felicitat).

L'altre pol és el de la depressió, el de no voler viure, el de voler desaparèixer, i que sembla que mai més en sortiràs. Fa molts anys que no sento això, i també sóc conscient que és l'estat més fàcil d'entendre, vull dir que hi ha molta gent que ha viscut una depressió sense ser bipolar.
Francament, prefereixo l'altre, encara que per a la família és molt pitjor.

Doncs bé, el que reivindiquem és que no se'ns identifiqui amb la malaltia, que no se'ns "cosifiqui" per utilitzar un terme filosòfic sartrià. És veritat que de vegades fins i tot nosaltres ho fem, perquè ens toca d'alguna manera l'arrel del que som, del que hem arribat a creure que som o el que hem arribar a veure o a creure que hem vist. Som una mica com el Roy i la Rachel de Blade Runner. Però som bastant normals, en el fons, o a l'inrevés, els Deckards també són una mica com nosaltres (de fet, a la peli no queda clar si el Harrison Ford és replicant o no, oi?).

És a dir, la ment té un poder i, tornant al llibre, com diu un altre dels protagonistes: "I així vaig entrar a l'espiral espiritual, de la qual vaig incorporar, sobretot, una idea: que això que nosaltres anomenem bogeria, d'altres cultures consideren que és simplement una cosmovisió alternativa". Hi ha molt per pensar, aquí. I molta feina social per fer. I molta millora mèdica per endavant, també.

Bé, ja "he sortit de la closca", un cop més (també ajuda el fet de tenir una feina estable i que molts ja ho saben, no és una gran heroïcitat).

http://www.youtube.com/watch?v=lad3ZlzPD4k

Nota: "Sortir de la closca" és una expressió que va inventar-se algú de l'Associació de Bipolars (ara ja no hi vaig, però durant un temps em va anar bé), inspirant-se en la cèlebre expressió de gais i lesbianes. La closca també fa referència al cap, aquí està la gràcia.

Bri i brie

-Faré un experiment

Dit i fet. Ara mateix. He anat a la Setmana del Llibre en Català amb la peque i he vist el que em temia, molt bé la ficció i l'infantil i juvenil, i molt fluixa la no-ficció. Però m'he comprat uns quants llibres, que s'ha de fer gasto (després em llegeixo trossos i a per un altre, m'he llegit més llibres a mitges que sencers). Doncs faré això ara mateix. Un experiment en semidirecte. Copiaré 4 fragments a l'atzar, dos ficció i dos de no-ficció i els aniré penjant. A veure què surt. De moment publico això.

Val, el primer. Ah, i el títol tindrà una paraula de cada fragment. Comencem per la no-ficció:

"Mis autores favoritos, por un resto de vergüenza, se detenían a mitad de camino de lo sublime. Ni siquiera en Zévaco había un paladín que deshiciese a más de veinte truhanes a la vez."

Vaja, el primer de no-ficció resulta que és una autobiografia: Sartre, Las Palabras.

Ara un de ficció:

"En realidad, estas consideraciones me detuvieron. Hice una suerte de alto y comencé poco a poco a declinar mi proyecto y a considerar que me había equivocado en la resolución de atacar a los salvajes, que no debía entrometerme en sus asuntos a menos que me atacasen, lo cual debía evitar si fuese posible."

Molt bé, un clàssic de la literatura que no he llegit (però que llegiré): Robinson Crusoe, de Daniel Defoe.

Seguim:

"Mais, en même temps, elle ne cesse de faire opérer l'extérieur dans l'intérieur. Elle organise la concurrence, provoque par elle des conflits qui éclatent, entre individus ou entre Éstats. Nouvelle "représentation" au sens théâtral de la "scène primitive": mais, dans les guerres, les États qui s'opposent sont des individus complexes, des "corps sociaux". "

Parla de la llei (ho dedueixo pel paràgraf anterior que acabo de mirar). Aquest és un dels que m'he llegit a trossets i és del meu admirat, anys enllà, Michel Field, Excentriques. Presentador del mític Le cercle de minuit, un programa de cultura molt bó que començava amb una cançó deliciosa de Geoffrey Oryema.

Publico i faig l'últim, de ficció, espero que sigui en català:

"Es va treure l'abric i el va penjar a l'armari. Va entrar al lavabo, va pixar i es va rentar les mans. Després va sopar, va escoltar la ràdio i va jugar (va perdre) una partida d'escacs contra la màquina."

Hombre, si en conec l'autor! i l'he llegit i tot i em va agradar! (tot i que no recordo gaire les històries, les hauria de rellegir... glups): Pell d'armadillo, de Jordi Puntí. M'ha fet il·lusió, mira.

Doncs ja ho tenim: una representació del que és la meva biblioteca i potser la meva ànima, feta de llibres que he llegit i que no he llegit, de gent que conec i que no conec, de pensaments, històries. M'ha agradat molt aquest experiment. El tornaré a fer. Ara penso títol i etiquetes. O no, primer una frase amb tots quatre:

"A meitat de camí, vaig considerar que m'havia equivocat: volia fer operar l'exterior dins l'interior, però, en realitat, era la màquina qui manava. La màquina o les meves ganes de pixar."

Ep, no ha quedat tan malament, jo crec que hi ha un bri de pensament i un brie de literatura.


La foto és de lori-an http://www.flickr.com/photos/lori_an (les germanes Viñas han de fer una expo ja). Espera, que en penjo una de la Blanche i me'n vaig a sopar, que avui he comprat unes gambes.

Doncs ara no em funciona la màquina. O són les meves ganes de sopar.