En el despatx del conseller de Cultura:
Conseller: I aquest ha de ser el nou equipament cultural de la ciutat, el definitiu, l’equipament pel qual se’m recordarà d’aquí a 300 anys?
Cap de Gabinet: Sí, conseller, no ho dubti, aquest equipament reuneix les característiques de tot equipament cridat a passar a la posteritat: té personalitat (el conseller té personalitat, sap què vol), és sòlid (el conseller és una persona sòlida, de qui te’n pots refiar), és històric (el conseller passarà a la història).
Conseller: I la gent haurà de pujar tots aquests esglaons per veure els espectacles?
Cap de Gabinet: Sí, però ja sap vostè que el que costa es valora més. Només els més forts arriben al final (missatge neoliberal subliminal, que sempre va bé).
Conseller: Però no havíem bastit el nostre discurs sobre l’accessibilitat a la cultura? “Cultura de tots per a tothom” era l’eslògan que tu mateix em vas aconsellar!
Cap de Gabinet: Però, conseller, no s’ha de prendre els seus propis eslògans al peu de la lletra. Com ha de ser una “cultura per a tothom”? on s’és vist? Faci’m cas i compri l’edifici.
Conseller: Perdona, però em sembla que vas una mica a la contra dels temps que corren, dels vents que bufen, m’assegures que si el fem construir, no se’m tiraran a la jugular?
Cap de Gabinet: Li asseguro, li asseguro, confiï en mi, l’eslògan va funcionar, oi??
Passa 1 any...
Conseller: Has vist aquest article? “Cultura de ningú per a ningú”? Què n’has de dir?!!!
Cap de Gabinet: Que ell no hi serà d’aquí a 300 anys, però vostè, sí.
