La nit americana i més!

Aquest any he vist 55 pel·lis al cine. No les havia comptat mai i fan patxoca, totes juntes.

Per grups, veig que hi ha les que hem vist amb i per la Sara, de les quals la millor, per mi, és Zootròpolis. 

També veig que hi ha les feministes, en països on ser feminista és un acte de supervivència i d'heroïcitat. Formarien una mena de trilogia: Mustang (a Turquia), La estación de las mujeres (a l'Índia) i Bar Bahar (a Israel). El contrast entre tradició i modernitat en aquestes societats és molt potent, molt recomanables les tres.

Hi ha les que m'han fet patir de valent, com La habitación, història d'un segrest i de com viure després d'aquest fet traumàtic, amb unes interpretacions brutals. Hem gaudit molt amb la dels Beatles i la de la Janis (amb el Joan, que és el melòman de la family, of course). També ens va interessar i indignar molt Spotlight.

Espero que s'endugui molts premis Gaudí La propera pell, d'Isa Campo i Isaki Lacuesta, una de les catalanes que hem vist, encara que també vull que se n'endugui El rei borni, de Marc Crehuet.

Vaig flipar amb el surrealisme de la grega La Langosta, però no em va entrar gens. Tampoc em va entrar la coreana La doncella, per molt de culte que sigui el seu director, Park Chan-Wook.

I que bonica que és Un amor de verano (La belle saison), mon dieu. Ah, i també és maca la nova de Jim Jarmusch, Paterson.

Però la pel·lícula que més em va emocionar veure va ser La nit americana, del Truffaut. L'havia vist al cinema quan tenia 10 o 12 anys, amb l'escola, i m'havien quedat gravades algunes escenes i l'atmosfera del film. Doncs bé, vaig veure que la feien a la Filmo i li vaig dir a la Sara si m'hi volia acompanyar. Primer no li va fer gràcia, però després va decidir que sí, que ho faria per mi. I va ser fantàstic. I també li va agradar. I vam veure al prota, Jean-Pierre Léaud, ja molt gran, que venia convidat per la Filmo.

Amb La nit americana, que explica el rodatge d'una pel·lícula amb la fermosa Jacqueline Bisset, us desitgem un gran 2017, amb moltes històries que ens passaran i que ens explicaran!!!

Títol Data estrena 1 Nadie quiere noche 27/11/2015 2 Langosta 04/12/2015 3 Carlitos y Snoopy, la pelicula de Peanuts 25/12/2015 4 Joy 08/01/2016 5 The Hateful Eight 15/01/2016 6 Down by Law 00/00/1986 7 Mia Madre 22/01/2016 8 Spotlight 29/01/2016 9 Zootròpolis 12/02/2016 10 La Habitación 26/02/2016 11 Brooklyn 26/02/2016 12 Janis 04/03/2016 13 Mustang 11/03/2016 14 Batman V Superman: El Amanecer de la Justicia 23/03/2016 15 Nuestra hermana pequeña 23/03/2016 16 Kiki, el amor se hace 01/04/2016 17 El Libro de la selva 15/04/2016 18 Cegados por el Sol 22/04/2016 19 El Hombre perfecto 13/05/2016 20 El rei borni 20/05/2016 21 Un doctor en la campiña 27/05/2016 22 Buscant la Dory 22/06/2016 23 The Program (El idolo) 22/06/2016 24 Mi panaderia en Brooklyn 01/07/2016 25 Un amor de verano 01/07/2016 26 Todos queremos algo 01/07/2016 27 Money monster 06/07/2016 28 Zipi y Zape y la Isla del Capitan 29/07/2016 29 Pastel de pera con lavanda 29/07/2016 30 Mascotas 05/08/2016 31 Star Trek: Mas alla 19/08/2016 32 La Estacion de las mujeres 19/08/2016 33 El Petit Príncep 09/09/2016 34 The Beatles: Eight days a week and concert at the shea stadium 15/09/2016 35 Bridget Jones' Baby 16/09/2016 36 El Hombre de las mil caras 23/09/2016 37 Cigonyes 30/09/2016 38 Elle 30/09/2016 39 Spain in a day 30/09/2016 40 Un monstre em ve a veure 07/10/2016 41 La propera pell 21/10/2016 42 Terra 03/11/2016 43 Animales fantasticos y donde encontrarlos 18/11/2016 44 Arrival 18/11/2016 45 Aliados 25/11/2016 46 Bar Bahar. Entre dos mundos 25/11/2016 47 Los Exámenes 25/11/2016 48 Vaiana 02/12/2016 49 Doncella, La 02/12/2016 50 Paterson 07/12/2016 51 María (y los demás) 07/12/2016 52 53     Rogue One: Una historia de Star Wars Passengers 16/12/2016 30/12/2016 54 Una noche en la ópera 00/00/1935 55 La nuit américaine 00/00/1973

Estrès

- Mama, hi ha molt estrès laboral
- On?
- A l'escola

Indagant una mica més (era estrès dels mestres? dels nens? dels monitors del menjador?), vaig saber que la font estava en la quantitat de controls que tenien. Època d'examens abans de Nadal, vaja. I els deures, un clàssic. Sobre aquest tema, he arribat a la conclusió (sempre revisable) que, com diuen els clàssics, el millor és el "just mitjà". No som una escola innovadora d'aquestes que tenen espais diàfans temàtics i no posen deures. Però tampoc vull que l'escola estressi els nens amb deures i controls. No cal, que tenen 10 anys. D'acord que va bé per reforçar, d'acord que és un entrenament per a l'ESO (com s'ho faran, els de les escoles innovadores?), però no cal arribar a l'estrès (laboral!).

L'any passat, un grup de pares (amb el corresponent grup de Whatsapp) vam intentar que es reduís una mica la pressió dels deures i ho vam aconseguir (una mica).

No el reactivarem, perquè ningú més ha donat senyal d'alarma i m'ha dit que ja ha afluixat la pressió. De fet, pràcticament només queda el Concert de Nadal. I aquí l'estrès el passem els papes i mames intentant caçar la millor foto del nostre cadell. Ho superarem!

D'aquí

Del Chelsea Hotel fins sempre

L'amic que em va fer conèixer el Leonard Cohen em diu que escolti l'última cançó de l'últim disc. Preciosa. Precioses les dues. Amb la primera jo tenia 18 anys, era "Chelsea Hotel", sí, aquella en què el Leonard Cohen i la Janis Joplin tenen un rotllo. S'escau a la joventut, a l'amistat, a la trobada, és lleugera (però mai banal). Fins i tot ell acaba dient "That's all. I don't think of you that often".

L'última que escolto, que escolto bé, perquè m'havia comprat el disc però no m'havia parat a escoltar-lo, és "String Reprise / Treaty". Greu, de maduresa, de vellesa, de bellesa sempre. La poso sencera:

"I wish there was a treaty we could sign
It's over now, the water and the wine
We were broken then but now we're borderline
And I wish there was a treaty, I wish there was a treaty between your love and mine"

Pura bellesa. Potser és això el que el defineix, bé, no m'atreveixo a definir-lo però aquesta bellesa ens ha seduït a molts, en discos i en directe, encantador, fins i tot balla, en directe. Potser és el que hem de fer ara, escoltar-lo i ballar. Fins al final de l'amor. Fins sempre.

                                    

L'any que ve, si anem a Grècia, m'agradaria anar a Hydra, on el Leonard va comprar una casa i va conèixer i viure amb la Marianne. A veure si la família em deixa!

https://www.leonardcohenfiles.com/hydra2.html

                                         

La Kondo i els records trobats

Estem en ple procés de remodelació de l'habitació de la Sara. Fa un temps em va dir que s'estava fent gran, que estava canviant i que volia canviar l'habitació. Un procés lògic, vam pensar, si no fos que no fa els deu anys fins al desembre. Ja vol canviar l'habitació de nena? Però don't panic. El 90% dels peluixos es queden. Això sí, hem incorporat un coixí en forma d'emoticona burleta.

No és la primera vegada que faig neteja a fons d'un espai, però sempre em sorprèn trobar objectes que em porten un record-flaix. Els contes de la Sara, els preferits, aquests no els donem. La Kondo, a qui no he llegit el llibre però sí algues idees, diu que només s'han de conservar aquells objectes que produeixen "joy", alegria. No sé si aquest seria el criteri, pots voler guardar com a record un episodi dolorós. Per exemple, hi ha una jersei que em recorda un crisi maníaca que vaig tenir i que salvo a cada neteja de roba. No em produeix "joy", al contrari, però vull tenir-lo allà, controlat, dominat, com si volgués poder tornar a dominar una situació semblant.

D'acord, això potser és un extrem. Per a la resta d"objets trouvés", sí que apliquem la màxima kondoniana. Té alguna cosa d'instintiu, suposo.

També em fa gràcia l'efecte dòmino d'aquest procés. Tu et poses a remodelar l'habitació de la teva filla i de sobte penses: per què no canviem aquell quadre que fa 15 que tenim al menjador i que, realment, tampoc ens entusiasma? I per què no canviem aquestes fotos de lloc, aquestes fotos que sempre ens miren des del mateix angle? I fas canvis, alguns, poquets, però que et fan sentir bé.

Llavors entens la teva filla, i t'agrada que et saccegi el decorat i els records. I l'habitació li quedarà la mar de xula. Aquesta tarda ens posem a pintar els tres, dues parets de quatre, de color blau àrtic!

Impost sobre el matrimoni

No, no us penseu que és un nou impost per a parelles casades, és que és una "feminització" de l'impost sobre el patrimoni que he vist en un facebook amic i m'ha fet gràcia.

Però aquest post que estic fent ja ha fet tard, perquè venia d'una notícia de l'Ajuntament de Barcelona: un nou ajut d'entre 100 i 250 euros al mes per a famílies monoparentals i, atenció, famílies monomarentals. "Monomarental" com a família encapçalada per una mare i no per un pare. L'Empar Moliner, amb la seva gràcia habitual, en va fer un article a l'Ara: Qui et va parir!, perquè resulta que "monoparental" ve de "parent" i de "parir", no de "pare", així que la paraula ja venia feminitzada de sèrie, encara que no ho sembli. És aquest el problema, que no ho semblava. Però ara, per documentar el post, he buscat la notícia original i l'han substituït per una nova fórmula: 

"Les famílies monoparentals, el 94% de les quals estan formades per dones amb fills a càrrec i amb ingressos baixos, i les dones grans i amb diversitat funcional que visquin soles, disposen d’un nou ajut per garantir la cobertura de les necessitats bàsiques".

I em sembla bé l'esmena. No estic en contra de forçar una mica la llengua per visibilitzar la desigualtat i intentar fer una societat més igualitària entre dones i homes, però amb compte. 

També estic a favor de les quotes: potser afavoreixen dones menys vàlides pel fet de ser dones, però fins ara s'ha afavorit homes menys vàlids pel fet de ser homes. Com diu la Natza Farré a Curs de feminisme per microones: 

"La majoria d'homes que estan en determinats llocs hi són perquè són homes. Ni estan més ben preparats, ni són els més intel·ligents ni els més eficaços ni els més bons. Ni ho estan". 

Així que si hem de forçar una realitat que no ens agrada, forcem-la, però vigilem com ho fem, i que la forma no se'ns mengi el fons.

Percepció motivada

Això és un bodeguer andalús, ens vam enamorar d'una gosseta d'aquesta raça de la gossera de Mataró. No sé que hagués passat si no l'haguessin agafada unes hores abans...

La percepció motivada és aquell fenomen que et fa veure tot d'embarassades quan estàs embarassada o cartells d'immobiliàries quan busques pis. Doncs bé, jo he viscut aquest fenomen durant dues setmanes veient gossos pertot arreu. M'he adonat que el parc del Canòdrom és una mena d'àgora per a gossos (li escau el nom), entre els quals he identificat un bitxó maltès (es veu que Frank Sinatra en va regalar un a la Marilyn Monroe). També he après tot de coses interessants, com ara que l'Snoopy és un beagle i que els beagles tenen un caràcter molt tossut. Sé que si vols comprar un cadell canitxe has de desembutxacar més de 600 euros, però que el pots trobar d'oferta si ja té 8 o 9 mesos. També sé que a les gosseres, els gossos que no vol ningú són els grans de mida i els grans d'edat. I els que tenen malalaties o problemes de comportament.

I bé, tot això ho sé perquè hem estat dues setmanes meditant si tenir un gos a casa, per petició entusiasta de la Sara i amb la tolerància resignada del Joan. Així que jo estava una mica al mig. I sé que els gossos són fantàstics per als nens. Vaig tenir el Jack als 3 anys i em va acompanyar tota la infantesa. Però... em llevaria d'hora per treure'l a passejar? I tindria paciència amb els pipis i les caques? Avui, parlant amb una amiga m'he acabat de convèncer: s'ha posat de part de l'hipotètic gos i m'ha dit, seriosa: però el podreu cuidar bé? 

Posar-se de part de l'animal no treu que la renuncia sigui egoista. Li hem dit a la Sara i s'ho ha pres força bé. A més, tenim la gossa dels avis i la de la tieta. Les convidarem a passar algun cap de setmana a la gran ciutat.

Contrast i contradicció

Ahir el Carles Capdevila va publicar aquest article, Són 48 milions (i són criatures), sobre els nens refugiats, que Unicef calcula en 48 milions, és a dir, com tot l'estat espanyol, 28 milions de nens a conseqüència de conflictes i guerres, i 20 milions per la misèria i la fam. 

I ho contrasta amb les preocupacions quotidianes pels nostres nens, que aprenguin música o anglès, que dormin les hores necessàries i, ai, que no estiguin massa sobreprotegits, que hi tenim tendència.

El contrast, efectivament, és brutal, i perquè no sigui tan brutal podem fer dues coses, relativitzar una mica si el nostre nen no s'acaba el plat de macarrons (mal exemple, volia dir el de verdura) o intentar que arribi un plat de macarrons (o de verdura), i un sostre, als nens refugiats. O les dues coses. Però, ep, el llenguatge em delata, parlo dels "nostres" nens, com si els nens refugiats no fossin "nostres", i aquí és on posem el contrast. 

Jo dilluns vaig a una obra de teatre per col·laborar amb Proactiva Open Arms, però acabo d'apuntar la Sara a Kids 'n' Us, que costa un ull de la cara. Suposo que hem de viure amb aquest contrast i no sé si dir-ne contradicció. Si ho considerem una contradicció, no tenir cura de tots els nostres nens, ens hem de posar les piles i ajudar molt més.

Perquè entre la sobreprotecció i la desprotecció no hauríem de tendir a la protecció? Sí, esclar, és fàcil de dir.

Reversible, o no

La Sara fa uns dies que experimenta amb programes d'edició de vídeo, sobretot amb un programa que es diu "Reverse" i que fa això, fer reversibles les imatges. I d'aquí sorgeix alguna cosa semblant a un mini vídeo de màgia, Ens ho hem passat molt bé, i només és 1 minut i 12 segons (ens ha fallat un vídeo molt bonic amb unes floretes que anaven soles cap a la mà i n'hem descartat alguns més pel nivell de cutresa). Esperem que us faci gràcia!

Pero no se vayan todavía, aún hay más, aquest meditar sobre la reversibilitat de les coses ha coincidit en el temps i quasi en l'espai amb un poema de Brian Bliston sobre els refugiats que ha traduït la cantireta, que és reversible (el poema, no la cantireta), i aquí la idea seria: són reversibles les mentalitats i els prejudicis?

REFUGIATS (de Brian Bliston amb traducció de Montserrat Aloy 'cantireta')

no els cal la nostra ajuda

per tant no em diguis que

aquestes cares ulleroses podrien ser la teua o la meua

si la vida els hagués donat millors cartes

cal que els veiem com són realment

aprofitats i penques

dropos i mandrosos

amb bombes sota la màniga

assassins i lladres

no són 

benvinguts aquí

hauríem de fer-los 

tornar d'on vénen

no poden

compartir el nostre menjar

compartir les nostres llars

compartir els nostres països

en lloc d'això consentim

aixecar un mur per allunyar-los

no està bé admetre

aquestes són persones igual que nosaltres

un lloc hauria de pertànyer només als que hi han nascut

no sigueu tan rucs de creure que

el món es pot veure d'una altra manera

(ara llegeix de baix cap a dalt)

Però el colmo de la reversibilitat és fer reversible la mort. I, a falta de Déu, només pot fer-ho algú súper humà. Potser per això es va inventar la ficció (per això i per a moltes altres coses).

No sé si només en la ficció es pot tirar enrere o donar-li la volta al mitjó mental.

BV

La Sara i jo tenim un missatge ultrasecret per donar-vos, un missatge que s'activa quan el despertador està desactivat (que guai!!), quan pots llegir fins a les tantes, quan fas olor de crema solar, quan sopes a la fresca, quan love is in the air (cursi, també).

         Missatge ultrasecret, 4 dies abans de fer les maletes.


Si obrim el focus, fer vacances és un luxe.

De vegades veig cançons

- Per què mires el youtube i no busques a l'Spotify, Sara?
- Perquè així veig el videoclip, també.

És veritat, pregunta tonta. Avui he anat a unes conferències al PrimaveraPro, la part professional del Primavera Sound, i una de les conclusions és que el Youtube és el primer canal de consum de música per als més joves. En aquest gràfic es veu l'ús del Youtube per veure/escoltar música als EUA, per trams d'edat i és força il·lustratiu. El que és curiós, també, és que no sempre es mira la imatge. Per exemple, la Sara de vegades es posa una cançó i després es posa a cantar o a fer la vertical sense veure el videoclip, però allà està.

Recordo que als anys 80, quan jo era adolescent, gravava en VHS els videoclips de la tele (I want to break free de Queen, amb el Freddy Mercury passant l'aspiradora), però diria que era complementari als discos, havies de tenir l'objecte disc i llavors enganxar el videoclip era com un trofeu extra. Ara no, ara l'objecte és el continent, la tablet, i el contingut el fas aparèixer en un instant. No estic descobrint res de nou, només que m'ha fet gràcia arribar a casa i lligar caps entre el que diuen els experts i el que veig cada dia. 

I jo mateixa busco cançons al Youtube, encara que diversifico més, a la feina em poso iCat, a casa em poso un disc o busco per l'Spoti... Potser és que els joves són molt audiovisuals, estan immersos en aquest mitjà, no ho sé. També em plantejo si té a veure amb el tipus de música. De moment, la Sara diu que li agrada la música comercial. I és molt accessible amb el Youtube, com és lògic. Però la música menys comercial també és fàcil de trobar. Potser més endavant buscarà altres coses, ja veurem. També canta "El Mag d'Oz" i "Mar i Cel"...  A mi als 9 anys m'agradaven Los Diablos, més comercial, impossible. Amb un parell de clics, els veig!

El videoclip de Queen que em vaig gravar de la tele, és fantàààstic (bé, no és exactament el mateix, però quasi).

Les Sweet California versionant Justin Bieber, a la Sara li encanta (i a mi també, aquesta).

"Un rayo de sol", de Los Diablos, com m'agrada el Youtube, tu!

PS. Com que això sembla un publireportatge de Youtube, direm, en la seva contra, que paga poc per les reproduccions dels vídeos.

El llibre del Zurich: drets d'autor

Si recordeu, vam decidir donar l'import dels drets d'autor del nostre llibre a la fundació Arrels. Doncs bé, la Sílvia i jo acabem de fer aquesta donació i us ho volíem explicar.

Com que només generàvem drets d'autor a partir de la venda de l'exemplar 201, els 33 autors del llibre hem generat 60,52 € en concepte de drets d'autor (40 llibres venuts), que són els que hem ingressat a Arrels.

Aquesta és la liquidació del llibre, tal com ens l'ha enviat el Nou Grup Editorial:

QUEDEM AL ZURICH?
                             Exemplars                  Total
Tirada                          400
Venda Tram 1              200                   0,00 €
Venda Tram 2                40     1,78     71,20 €
Venda institucions          7
Magatzem                       9
Dipòsit: Àgora               85
Promocions                   32
Dipòsits en distribució  27
TOTAL                                                71,20 €
Retenció IRPF (15%)                          10,68 €
Total a percebre                                60,52 €

No és gaire però fa il.lusió. I encara queden exemplars per l'espai exterior.

Joc ressenyil

El Sergi Monteagudo (Àtoms i lletres) està a punt de publicar el seu primer llibre de relats, amb els somnis com a fil conductor. S'ha empescat una manera divertida de promoure el llibre, a través d'un concurs: ell t'envia un dels seus contes, en fas una ressenya i pots guanyar un llibre, pas mal, no?

Aquí hi ha la meva ressenya, no sé si li faig justícia, però en fi, és el que m'ha sortit. Animeu-vos!

Somnis de color (negre)

Viatge al país de la democràcia parla dels somnis desperts d’un món millor que no és tan millor com semblava. El reality check es farà en uns grans magatzems en època nadalenca, el somni consumista, el somni dels nens. I un nen serà el desllorigador de la història, amb un final preciós. Però abans, en Sergi Monteagudo ens presentarà els seus personatges amb ironia, alhora amable i carregada de mala llet contra els prejudicis i el bonisme acrític. Però ni tan sols els dolents són molt dolents, són dolents sense voler-ho. Simplement, les coses no són tan bones com ens pensàvem. Els somnis destenyeixen.

El pleistocè ens visita

Gran moment: entro a la biblio i em trobo la Sara llegint aquest llibre, AQUEST LLIBRE:

Los Cinco! I el primer llibre, a més! M'ha donat una alegria! I se m'ha notat, esclar. M'ha preguntat si l'havia llegit, i tant! i n'he llegit uns quants de la col·lecció, m'agradaven molt! Potser era una mica més gran que tu, 10 o 11 anys (perquè se sentís important) i m'agradaven molt (per reforçar el missatge). Llavors ha dit: doncs ara m'estic llegint un dels Hollister i aquest, 2 llibres antics!"

Ehhhhh, com que antics!!!???? Bé, potser sí, que la senyora Enid Blyton el va escriure el 1942 i per a una nena de 9 anys, això equival a pleistocè.

És igual, el cas és que està llegint un dels meus llibres preferits i em fa molta il·lusió. Això sí, quan hem arribat a casa, el llibre s'ha quedat on estava i s'han desplegat màgicament i a l'uníson dues pantalles: la tablet i la tele. Bé, tres, perquè no se m'ha acudit una altra cosa que venir a explicar-vos-ho.

Sóc capaç de llegir-me'l jo.

Ficció (92)

IEEEEEPP!!!!

El nostre Quedem al Zurich? és un dels títols que opten a La llança de Sant Jordi d'enguany, que organitza Ômnium Cultural.

Aquí trobareu la info i la manera de votar, si no us crea problemes de consciència votar-vos per davant de la Patricia Highsmith o el John Irving :D

La llança de Sant Jordi

S'escullen 5 llibres de cada categoria: ficció, no-ficció, infantil i juvenil, i coberta. A ficció, la nostra categoria, som 92 companys de nominació.

De fet, es tracta d'avançar-se a Sant Jordi, amb la pregunta "Quins llibres regalareu per Sant Jordi?".

Home, guanyar no crec que guanyem, però té gràcia, no?

Hi ha temps fins al 16 d'abril. El veredicte, el dia 19 d'abril, a la sala Bikini.

Ah! se sortegen 80 lots de llibres i entrades a la festa de Bikini entre els votants.

La Sílvia i jo ja hem votat!! ;))

La curació del cec (relats conjunts)

Els deixebles estaven expectants, i també alguns curiosos. Jesús no les tenia totes, el seu darrer miracle no havia estat gaire reeixit i notava certa suspicàcia en l'ambient. I és que acabava de curar un coix, és veritat, però a canvi l'havia deixat cec. Una errada del sistema miraculós, es deia. Però per què li passava això? és que potser no era l'Elegit? potser no era el fill de Déu? 

Per això, en aquell moment crucial, recordant el Pare nostre que havia resat la darrera vegada, posà la mà sobre els ulls del cec i declamà: "Mare nostra que esteu en el zel..."

Un dels deixebles marxà, indignat, tot i l'èxit del miracle.

                 

La curació del cec, El Greco

PS. Ep, espero que ningú s'ofengui!

El segon post

El segon post que vaig fer en aquest blog va ser per parlar d'un abús sexual que vaig patir quan tenia 8 anys, durant un estiu, al poble de la meva mare. El vaig deixar publicat uns 5 minuts i el vaig esborrar. Uns anys més tard, en un post del XeXu vaig fer un comentari en aquest sentit i també el vaig esborrar. Amb tot això dels maristes, el tema m'ha retornat i vull fer el post pendent.

Voldria dir que l'abusador en qüestió era el iaio (a mi em semblava un iaio, però potser no tenia més de 50 anys) que portava la carn a la carnisseria de la meva amiga. El iaio se'ns emportava a les dues a una casa abandonada i ells feien de pares i jo de filla. El paper de filla es veu que em va lliurar de la penetració, que en canvi vaig veure (o em va semblar veure) en el cas de la meva amiga. El meu abús van ser tocaments i, evidentment, el Secret. 

En l'article "La regla d'en Kiko", de Vilaweb, es diu que cal parlar als nens dels secrets bons i dels secrets dolents. Jo no vaig trencar el secret dolent (es veu que alguna cosa en mi intuïa que era dolent) fins al final de l'estiu. Li vaig explicar a la meva mare.

També diu l'article "Com protegir els teus fills dels pederastes", del Periódico, que els casos s'han de denunciar, que "si els pares no informen la policia de l'abús, els nens els veurà com a còmplices". És veritat, encara no entenc com els meus pares es van limitar a parlar amb el capellà del poble perquè el fes fora (al poble del costat segur que estaven encantats d'acollir-lo), entenc que van fer el que van considerar millor, però no, la veritat és que no ho entenc.

Diuen tots els articles que cal informar els nens. Jo ho he fet amb la Sara, el millor que he pogut, perquè no és fàcil, i crec que, efectivament, informar és protegir.

Suposo que moltes vegades no es denuncia per vergonya, i és ben absurd, perquè la vergonya l'ha de passar el culpable, no la víctima, però què he de dir jo, que fins i tot m'ha costat fer-ne un post en el meu propi blog.

A aquella amiga no l'he tornat a veure més. Algun cop que he anat al poble de ma mare he estat a punt de buscar-la, potser ho faré un dia, per què no.

També volia dir que és un tema que puc tenir superat, però que de tant en tant em retorna, per exemple, durant l'embaràs un dia vaig estar molt dura amb la meva mare recriminant-li com havien actuat. Amb aquest post descarrego i denuncio, però suposo que em retornarà.

Els titellaires i la diferència entre realitat i ficció

Ja fa 4 dies de l'empresonament dels titellaires Raúl i Alfonso. Em sembla indignant i ratllant el surrealisme que hi hagi dues persones a la presó (incondicional sense fiança, no sigui cas que s'escapin a fer titelles al país veí) per un espectacle en què un personatge adjudica a un altre el cartell de "Gora alka-ETA". Un espectacle que a més estava erròniament programat per a tots els públics (i de la qual cosa els titellaires van avisar abans de començar).

He llegit un article sobre el tema que diu que la identificació entre ficció i realitat, entre literatura i literalitat, és pròpia dels règims dictatorials. M'ha semblat una reflexió interessant. De fet, el menyspreu de les dictadures per la cultura deu tenir a veure amb aquesta incapacitat. L'article és "El cambio y los titiriteros", de Santiago Alba Rico i Carlos Fernández Liria, creadors del mític programa "La bola de cristal". Diu que "en uno de los libros de Svetlana Aleksievich, una víctima del gulag cuenta que, entre los condenados, algunos lo estaban por haber contado un chiste sobre Stalin, otros por haber pronunciado el nombre de Stalin e incluso uno por "parecerse" a Stalin (...) Si las mismas palabras significan siempre lo mismo, en un teatro y en un parlamento, el propio juez Moreno, mientras redactaba el auto de encarcelamiento de Afonso y de Raúl, incurría, al igual que ellos, en un delito de enaltecimiento y apología del terrorismo (...).

Els autors se sorprenen i s'escandalitzen del silenci generalitzat dels intel·lectuals davant aquest atemptat contra la ficció i contra aquesta incapacitat per diferenciar realitat i ficció, que és la base de la cultura i de la democràcia mateixa (bé, la base de la democràcia són els drets humans).

Em sembla que vincular la llibertat creativa a la democràcia té tot el sentit del món, i em fa pensar en la polèmica d'aquella obra del MACBA on apareixia el monarca en postura poc galdosa. Però en aquest cas parlem de presó, són paraules majors. 

Demà hi ha una concentració a les 19.30h a Plaça Sant Jaume. Intentaré convèncer la Sara, a veure si hi podem anar. Potser podríem projectar un episodi del Barrio Sésamo on s'ensenyés la diferència entre realitat i ficció, no?

Las galletas me sonríen

- Sara, podries dir 50 coses que t'agraden?
- Sí, 25 xuxes i 25 cançons, no, 50 cançons!

Aquesta pregunta la vaig copiar d'en Pons i gràcies a ella hem confirmat una cosa que ja sabíem, que a la Sara li agrada molt la música i li agrada molt cantar. De moment, ja l'hem apuntat a teatre musical i els profes ens diuen que ho fa molt bé. I a música sempre treu 10! (icona de papes amb bava).

Ara tenim un front obert: Eurovisió. Sí, amiguets, aquesta cosa pseudocutural que ja entrava a casa quan érem petits ha passat a la nostra filla. El proper dilluns 1 de febrer es decideix la cançó que ha de representar Espanya al festival i nosaltres ja hem escoltat les 6 cançons finalistes, algunes més d'una vegada. I tot i que no és la que més ens agrada, ens juguem un pèsol que guanyarà Maria Isabel aka "antes muerta que sencilla". I la Sara la canta.

A més, jo tinc un grup a la feina eurofan amb el qual ens juguem esmorzars i el Joan es va comprar el disc especial 50 anys d'Eurovisió (aquí, qui estigui lliure de culpa...:)

S'ha de dir que a la història d'Eurovisió hi ha hagut cançons bones. De fet, pensem que la qualitat ha anat baixant amb els anys. Vegem, per exemple, l'any 1967:

La bonica "L'amour est bleu" de Vicky Leandros, Luxemburg, va aconseguir la 4a posició.

L'encantadora "Puppets on a String" de Sandy Shaw, United Kingdom, guanyadora.

Fins i tot li trobem la gràcia a "Hablemos del amor" de Raphael, 6è.

Però inclús avui en dia és possible trobar alguna cançó bona a Eurovisió. Aquesta va quedar segona fa dos anys. Són els Common Linnets d'Holanda:

I si Eurovisió és una estructura d'Estat, esperem tenir aviat una cançó representant Catalunya. Serà dolenta o molt dolenta? No ho sabem! Potser és bona i tot!

PS. El títol del post és un "vers" d'una cançó que opta a representar Espanya a Eurovisió i que ens fa molt riure. 

And the winner is...!

Ja som a 16 de gener! 7 anys per aquí rondant!

Moltes gràcies per les felicitacions i per participar al concurs. No era fàcil (de fet, el Joan n'ha encertat 4 de 7...).

Heu participat 6 blogaires i atenció, en el millor estil cupaire hi ha hagut un QUÀDRUPLE EMPAT!
Han guanyat, amb 5 encerts sobre 7:

XeXu
Sergi
Artur
Pons

L'Elfree ha fet 4 encerts i la Carme Rosanas, 3.

Ara les solucions, en negreta i subratllat. I després, el DESEMPAT... quina emoció, escolta.

1. Comencem per una frase... de la Sara, who else? (és de fa uns anyets, això sí)

Juguem ..........

a) a perruqueres?

b) de manera abstracta?

c) a alguna cosa divertida?

2. Una altra frase de la Sara:

No t'enfadis, mama, ..........

a) que estem de vacances!

b) que tinc raó jo!

c) que no tens raó!

3. Una frase de la Gemma de fa poquet:

I vull pensar que si continua havent-hi .......... no és només perquè alguna gent viu molt bé d'ella, sinó perquè la balança és positiva, mentre no arriben els canvis estructurals.

a) germanor

b) tràfic d'armes

c) cooperació

4. Una altra:

Coi, que és una addicta a comprar, no pot ser, i a mi em costa dir que no, però bé, crec que ..........

a) progresso adequadament

b) ho estic fent fantàsticament bé

c) si li faig una cura de desintoxicació consumista, ens en sortirem

5. Aquesta família va fer unes primàries per escollir la ciutat per anar de vacances, mitjançant power point. Les ciutats eren ...........

a) Roma, París i Londres. Va guanyar Roma

b) Roma, Venècia i Florència. Va guanyar Venècia

c) Roma, Venècia, i Florència. Van guanyar Venècia i Florència

6. Aquest mes d'agost, la Sara va descobrir la vertadera naturalesa dels Reis Mags ...........

a) al càmping, li va dir el seu cosí de 10 anys

b) al cine, ho va dir el personatge d'una pel·lícula argentina

c) pel carrer, sentint una conversa

7. La Sara s'ha llegit uns quants llibres de Geronimo Stilton aquest any passat. Per casualitat tenim aquí El tresor dels turons negres, a què es refereix l'autor quan diu?

La .......... és el tresor més preciós!

a) joia de la corona

b) Llacuna dels Mosquits

c) natura

(d'acord, això no surt al blog, aquí cal una mica d'imaginació intuïtiva...).

Què hem fet? Doncs el famós recurs a la mà innocent...

Efectivament, PONS, has guanyat! Em posaré en contacte amb tu per fer-te arribar l'obsequi, en cas que tinguis domicili físic com les personetes. Ah, espero que ho comparteixis amb l'Ahse i el becari!

Ens seguim veient per aquí, que és molt maco això de tenir un blog, no sé si ho havíeu notat!!

El Gegant del Pi ha portat pastís de nata i xocolata, amb maduixes primerenques, no us talleu!!

Concurs 7 anys: "Fil de blancs"

Oeoeoé, el dia 16 de gener fem 7 anys de blog! (i dues setmanes després, l'Elfree!).

Sembla increïble, en aquests bits guardem records d'aquella bebè de 2 anyets fins a la preadolescent que és ara. Coses seves i meves, un tresor, diria!

I ho volem celebrar amb un concurs. Es diu "Fil de blancs" i està inspirat en aquell exercici que fèiem a anglès "Fill the blanks" (emplena els espais en blanc). El premi serà un lot de 7 productes... blancs! (en principi, no són de caire madridista, i tampoc drogoaddicte, que estem en horari protegit).

És molt fàcil, són 7 preguntes que tenen a veure amb el blog. Ah, ara faré allò de moderar comentaris i els resultats els sabrem el dia 16 de gener. Hagan juego! Cap concurs sense concursants!

1. Comencem per una frase... de la Sara, who else? (és de fa uns anyets, això sí)
Juguem ..........
a) a perruqueres?
b) de manera abstracta?
c) a alguna cosa divertida?

2. Una altra frase de la Sara:
No t'enfadis, mama, ..........
a) que estem de vacances!
b) que tinc raó jo!
c) que no tens raó!

3. Una frase de la Gemma de fa poquet:
I vull pensar que si continua havent-hi .......... no és només perquè alguna gent viu molt bé d'ella, sinó perquè la balança és positiva, mentre no arriben els canvis estructurals.
a) germanor
b) tràfic d'armes
c) cooperació

4. Una altra:
Coi, que és una addicta a comprar, no pot ser, i a mi em costa dir que no, però bé, crec que ..........
a) progresso adequadament
b) ho estic fent fantàsticament bé
c) si li faig una cura de desintoxicació consumista, ens en sortirem

5. Aquesta família va fer unes primàries per escollir la ciutat per anar de vacances, mitjançant power point. Les ciutats eren ...........
a) Roma, París i Londres. Va guanyar Roma
b) Roma, Venècia i Florència. Va guanyar Venècia
c) Roma, Venècia, i Florència. Van guanyar Venècia i Florència

6. Aquest mes d'agost, la Sara va descobrir la vertadera naturalesa dels Reis Mags ...........
a) al càmping, li va dir el seu cosí de 10 anys
b) al cine, ho va dir el personatge d'una pel·lícula argentina
c) pel carrer, sentint una conversa

7. La Sara s'ha llegit uns quants llibres de Geronimo Stilton aquest any passat. Per casualitat tenim aquí El tresor dels turons negres, a què es refereix l'autor quan diu?
La .......... és el tresor més preciós!
a) joia de la corona
b) Llacuna dels Mosquits
c) natura
(d'acord, això no surt al blog, aquí cal una mica d'imaginació intuïtiva...).

I ja està! El dia 16 menjarem pastís de nata (i de xocolata també!)