dissabte, 20 de febrer del 2010

Riure

Coses que fan riure a la Sara:          

- les pessigolles
- que es pari el DVD (?)
- el singlot (i altres sons de la mateixa família)
- que la seva mare s'equivoqui (quan li llegeix un conte, sobretot; que algú s'equivoqui, fins i tot ella)
- cantar amb el seu pare (al karaoke)
- l'escondite (millor en el paper de la que s'amaga i que deixa anar algun crit, també)
- l'un dos tres picaparet (un clàssic des de ben petita)
- quan ens pren el pèl (tan petita i sí, ens el pren)
- quan la renyem de broma (quan li prenem el pèl)
- repetir moltes vegades una cosa
- inventar-se paraules
- jugar a que ve el llop
- representar coses (fer comèdia)
- el Marcel Gros
- la Carme









                                                                                                         Krahn

Congelem?

-Congelem!

De vegades amb la Sara congelem els dibuixos, perquè ens hem de banyar o hem de marxar o fan el telenotícies.
Avui pensava que seria fantàstic poder congelar el temps a la vegada que congeles la tele. Com en aquell horror de peli, Funny Games, en què els assassins tiren enrere el vídeo i el temps també tira enrere, per desgràcia dels habitants de la casa. Però aquest cop seria a fi de bé. Congelaríem el temps abans dels desastres, com Haití, perquè no fossin desastres (10 mesos, 10 anys?); congelaríem el moment abans de la mort de l'amic, perquè segur que hi ha una solució que es pot trobar amb temps; congelaríem els bons moments, per fer-los durar... quant? el temps que faci falta, fins que ens cansem. De vegades, quan torno amb la Sara de l'escola, ja m'ho sembla, una mica, que el temps es para, que no fa falta que ens afanyem per arribar a casa, à quoi bon? El seu temps és diferent del meu, sembla ser. Potser hi ha algú que li ha premut la tecla pause. Està clar: la nostra Geganta del Temps.

I com que tenim una Geganta del Temps que pot molt, li demanarem això, que ens deixi congelar el temps, amb el suport de les noves tecnologies i la complicitat de la ficció, que no se'n penedirà.

Però esclar, m'imagino la feinada de la Geganta a gestionar diversos móns paral·lels congelats, esperant el millor moment per arrencar. També necessita temps per fer aquesta feina, la dona, però no sé si té una altra Geganta del Temps a qui l'hi pugui demanar (el Gegant del Pi és dels que té pressa i a la que et descuides et planta el fast forward sense mirar-s'hi gaire). Fins que no es resolguin aquests problemes interns, l'únic món paral·lel que podem seguir congelant és el de Mickey Mouse.

La Geganta del Temps (Mercè)

divendres, 19 de febrer del 2010

Les pedres, en directe

-Mira quantes pedres, mama!

És fascinant la facilitat que tenen els nens per jugar amb qualsevol cosa. És un clàssic dir que estan envoltats de jocs i  més jocs i són capaços de jugar amb un paper arrugat. La Sara porta una hora jugant amb pedres: classificant-les, agafant-les amb una pala, movent-les de lloc, donant-me-les, posant-les en una tassa, a la pala un altre cop...
Potser els nens més grans s'avorreixen, però els de 3 anys em sembla que no, que és impossible.

A més, utilitza les pedres a fi de bé, cosa que s'agraeix:
-Esto es para sentirte mejor (no sé per què ho diu en castellà, deu haver caçat que la majoria de manuals d'autoajuda són en castellà, com vam veure ahir).

Ara li canta una cançó a les pedres. Increïble. I són tot un univers. Són espaguetis i són pedres. Atenció, ara diu "todos a cenar", toca sopa de pedres, voy volando, nyam!!

dijous, 18 de febrer del 2010

Contenta o no

-Mama, estàs una mica contenta?

Ja es veu que després del que m'ha fet enrabiar perquè entrés a la banyera, les seves expectatives no eren molt altes. I la veritat és que després del/s crit/s de rigor, sí, estava una mica contenta, però una mica mica.

Em ve de gust fer un patchwork de llibres d'autoajuda, dels que, quan els llegeixes dius, com la Sara, "clar que sí!" i després tot continua igual. Diu el Francesc Miralles que coneix lectors d'autoajuda que fan exactament el contrari del que llegeixen. Em sembla que m'hi reconec. Hi ha una barrera, una dificultat de base per passar de la teoria a la pràctica que fa que moltes vegades no puguis passar del mica contenta, precisament.

Aquest patchwork ens donarà alguna bona pista...

Paz de espíritu. Jack anotó esta cuestión y la estudió muy en serio. No tuvo más remedio que reconocer que seguía siendo su máxima prioridad.

La felicidad sólo llega cuando no somos objetos de otros, sino sujetos de nosotros mismos.

El desequilibrio permanente entre anhelos y logros es, pues, otra de las causas más comunes de baja autoestima.

Esta vergüenza privada es especialmente destructiva porque no se refiere a la manera de comportarse, sino que ataca directamente y a mansalva la esencia personal. El argumento no afecta al verbo, sino al sujeto: "No hice el ridículo, sino soy ridículo". 

T.I Rubin, Supere la indecisión; Alex Rovira, La brújula interior; Luis Rojas Marcos, La autoestima; Walter Riso, El derecho a decir no.

És a dir, que el nostre bon amic Jack només tindrà pau d'esperit i serà feliç si no desitja allò que no pot aconseguir i es fa subjecte de si mateix, sense por a fer el ridícul (el farà igual) i en tot cas sense pensar que és ell el ridícul (no veig massa la diferència). El nostre bon amic Jack va deixar d'anar al psicòleg quan anava a tenir el nen i pensava que ja no hi hauria de tornar, però sí. Es mira el seu fill i li pregunta si està content. Clar que sí, li diu. Per què? Perquè estic amb tu. Se l'hagués menjat a petons.

diumenge, 14 de febrer del 2010

Poesia per a la Duna

La Duna ja té un meset. Per celebrar-ho li farem un patchwork de poesia (per quan sigui -més- gran!)

Visca l'amor que m'ha donat l'amiga
No hi ha escola com la de la vida
inventarem un núvol
Vols que et diga un secret? T'estime.

J.V. Foix, Joan Perucho, Joan Vinyoli, Vicent Nàcher

... I un parell de poemes de veritat:

ET DEIXO...

Et deixo a les mans obertes
un cargolí, un raïm
un gla i una rosella
un peixet i un regalim...

Josep Carner

CANÇONS DE PAPER FI

Cançons de paper fi
m'omplen la sàrria
i em foraden el fons
de la butxaca.
Mireu quin caramull
de llunes blanques!
Duc llunes i cançons
per arrecades.

Maria Mercè Marçal

Mites i somnis, La Magrana, 2001

dissabte, 13 de febrer del 2010

Causalitats (i casualitats)

Gemma: Per què estic tan cansada?
Sara: Perquè fa un fred que pela. Vinga, mama, nem a jugar a fúmbol.

I vaig jugar-hi, esclar. Perquè si el fred fa cansament, per força jugar a fúmbol te l'ha de treure. I perquè no hi ha manera de resistir-se a un "suggeriment" com aquest.

Curiosa relació causa-efecte la del fred-cansament-fúmbol. Suposo que si fes calor hagués dit "Perquè fa calor. Anem a jugar a fúmbol" o "Perquè tinc una pilota. Anem a jugar a fúmbol" i té tota la raó, a més.

El mestre en el tema de les causes seria Hume, a veure si ens il·lumina una mica aquest fragment de la Investigació sobre l'enteniment humà: "Iguals motius sempre produeixen iguals accions: idèntics fets se segueixen d'idèntiques causes. L'ambició, l'avarícia, l'amor a un mateix, la vanitat, l'amistat, la generositat, l'esperit social, aquestes passions, barrejades de maneres diferents i distribuïdes per tota la societat, han estat, des que hi ha món, i són encara l'origen de totes les accions i quefers que hom hagi observat en el gènere humà. ¿Volem conèixer els sentiments, inclinacions i tarannà dels Grecs i els Romans? Estudiem bé el tremp i les accions dels Francesos i els Anglesos: un hom no pot equivocar-se gaire en tranferir als antics la majoria de les observacions fetes per esguard dels darrers. El gènere humà és tan igual tostemps i pertot arreu, que la història no ens diu sobre això res de nou ni d'estrany."

No hi ha misteri, el petit Hume també feia inferències estranyes, fruit de la causalitat i la casualitat, i també volia jugar amb la seva mare Katherine quan tenia 3 anys, allà pel 1714.

És veritat que els humans som essencialment els mateixos? Què no hi ha gran diferència entre els Grecs i nosaltres? Vaig tenir un profe que deia que pel carrer et pots trobar aristotèlics, kantians, nietzscheans... però les passions bàsiques són les mateixes, sembla evident.

Bé, em sembla que ens hem liat una mica amb això de les passions, la qüestió és que el petit Hume i la petita Sara juguen amb les causalitats i les casualitats com volen, i amb una energia que déu n'hi do, inversament proporcional a la de la Katherine i la meva.

dilluns, 8 de febrer del 2010

Deixa'm viure

-Deixa'm viure!

Això em va dir la Sara l'altre dia. Sembla que ho hagi dit algú de 15 anys i en té 3. I va ser perquè l'estava atxutxant, tampoc era una tortura... Em va fer riure molt i després he pensat que també li podria dir jo això, deixa'm fer coses, deixa'm anar al cine, deixa'm anar a fer-me un massatge, deixa'm anar a un taller de contes... però què estic fent, m'estic queixant quan en realitat tampoc tinc clar què voldria fer. Activitat física? Activitat mental? Descansar? Sigui com sigui, pensar això em fa sentir culpable (una altra vegada Totes culpables, aquella obra de teatre que ens retorna de tant en tant).

Voldria fer un conte sobre el trastorn bipolar i de fet he començat: és el conte de les tres cabretes, la cabreta molt contenta, la cabreta molt trista i la cabreta normal "i com és, normal?" em va dir la Sara. Efectivament, no ho sé. Ni molt contenta ni molt trista, però més enllà d'això em perdo. I què passa amb el llop? Per mi el llop és el temps, o la percepció del temps. Quan estàs malalt, de fet, quan estàs amb depressió, sembla que aquell estat serà indefinit. Amb la mania és diferent, tot s'acaba precipitant.

Bé, el llop també podria ser la mateixa malaltia que ataca a les cabretes "normals" i les transforma en cabretes bipolars. I com es curen les cabretes bipolars? Es curen amb herbetes bones i amb molta paciència.
Deixa'm viure, trastorn bipolar, deixa'm recuperar l'estat de "normal" entre cometes.

El millor és que al dia següent d'explicar-li aquest conte inacabat a la Sara, vaig sentir com li explicava a la seva cosina. Vaig intentar escoltar el final, perquè segur que l'explica millor que jo, però no ho vaig sentir bé. Li hauré de demanar que me l'expliqui...