El quadre magdalena

Vaig entrar en aquella sala i vaig veure el quadre. Què era? Goya? Velázquez? Era molt famós, segur. Però les meves amigues no hi van parar massa atenció. Al cap d'un segon hi vaig caure: era famós però només per a mi. Era el quadre del menjador dels meus avis!

Vaig mirar qui havia fet aquella còpia -perquè l'autèntic era el nostre, esclar-: Marià Fortuny, "La vicaria". Em va transportar directa a la infantesa, a aquell menjador petit amb la taula que l'ocupava tot i la cuina americana (com si fos moderna).

I ara que tinc capturat el quadre el torno a mirar i veig la meva iaia, rodona i riallera, fent empanadilles i el meu avi, que s'assemblava a Fred Astaire, jugant al Tente. I m'hi vull quedar una estona.

I penso que he viscut un episodi de magdalena de Proust com una casa de pagès (com uns baixos al barri d'Horta).

Del logos al mythos

                 El Partenó, dedicat a Atena, la deessa de la saviesa (també guerrera).

Hem arribat avui d'Atenes i estic com borratxa de mitologia. Com si els déus grecs se m'haguessin enganxat durant aquests dies. He fet una regressió a l'època d'abans del logos i he observat unes constants:

- Profecies que parlen de fills que destronaran els seus pares i mesures dràstiques per evitar-ho, com ara la ingesta del fill en qüestió: Cronos es menja els seus fills, menys a Zeus, que és salvat per la seva mare Rea. Més tard, Zeus farà que Cronos vomiti tots els seus germans, que surten ben vius del tràngol. Una altra variació: menjar-se la dona embarassada del fill-amenaça. Zeus es menja Metis, que està embarassada d'Atena (que després naixerà del cap de Zeus). Per cert que Atena no destronarà sinó que ajudarà Zeus. I també la versió de fer matar el fill per un sicari: la famosa tragèdia d'Èdip (encara que en aquest cas es tracta d'un heroi).

- Les aventures extramatrimonials de Zeus amb deeses i humanes, sota formes divines o animals. I la desesperació d'Hera, la seva germana i dona oficial, experta a martiritzar les amants de Zeus i perseguir els seus fills. Alguns exemples són Zeus transformat en cigne que sedueix Leda i creen Helena (la bella Helena, el rapte de la qual per part de Paris desencadenarà la Guerra de Troia). O l'aventura amb Leto, que tindrà com a fruits Apolo i Artemisa, quasi res.

- Profecies que es compleixen de la manera més rocambolesca: la peripècia d'Èdip fins que mata el rei i es casa amb Iocasta, o Perseu, que llença un disc amb tanta mala sort que ensopega i mata el seu avi Acrisi, com deia la profecia.

- Naixements fabulosos: el naixement d'Atena del cap de Zeus, amb l'armadura (una mica com Wonder Woman). El naixement de Dionís de la cuixa de Zeus, que el vol protegir d'Hera (en aquest cas la mare és Sémele, que acaba molt mal parada). O el naixement d'Afrodita: per ajudar la seva mare Gea, Cronos secciona els genitals del seu pare Urà, els llença al mar i se'n fa una escuma d'on apareix Afrodita.

I encara podríem parlar de Teseu, de Medea, d'Electra, d'Odisseu-Ulisses, en fi, que no ens els acabem. I com que són immortals, els que ho són, sospito que encara estan per aquí, estimant-se i barallant-se perquè ens els puguem beure ben fresquets.

               Una cervesa Mythos ben fresqueta, ideal per al mes de juliol a Grècia.

 Aquí respirant l'esperit d'Atena, una deessa que ens cau bé (2.500 anys són un sospir).

                     Dionís, déu del vi (i de la cervesa), tan panxo al Museu de l'Acròpòli.

Bé, la borratxera ha arribat al punt que m'he comprat la Ilíada i L'Odissea, que no les tenia. Es veu que són d'un jove autor revelació anomenat Homer... 

Celebrant els 49 (o el curiós fenomen d'assolir la maduresa)

Aquest divendres 2 de juny faig 49 anys. Visca. Se m'acuden dos temes, simplificant una mica:

- 1. Em falta un any pels 50. Fer 50 vol dir assolir la maduresa? Què vol dir assolir la maduresa? No ho soc ja, de madura? Associo maduresa a responsabilitat, autoconeixement, un cert grau d'acompliment d'expectatives (no totes), tenir menys inseguretats (que no vol dir tenir tota la seguretat), ser més lliure interiorment encara que potser tinguis menys llibertat de moviment, en definitiva, sembla que són coses positives, però coi, passar del 4 al 5 fa impressió. També és tenir més passat que futur, encara que no vol dir menys projectes, encara tinc projectes, ep!

- 2. La paradoxa és que volia celebrar tot això tan assenyat anant a ballar al Magic amb les meves amigues (a més de més celebracions amb la family i les amigues, per celebrar que no quedi). És a dir, anant a ballar despendoladament com una jovenívola. És veritat que el cos no aguanta tant com abans, però em continua encantant anar a aquell antro i sentir la música i ballar. No sé si té a veure amb alguna edat o simplement amb mi. Però no hem pogut quadrar agendes, perquè les agendes estan saturades i perquè suposo que el pla no les motivava prou. Que tenim una edat. Tornem al punt 1.

O sigui, que dec ser una madura jovenívola o una jove madurívola. Celebrem-ho, doncs. He comprat bombons d'aniversari. Agafeu-ne!!

Els defectes segons Barack Obama (de fa uns anys)

Per aquell curiós fenomen que ens fa enyorar alguna gent quan se'n va, he recuperat un llibre que vaig comprar fa anys i que no vaig llegir en el seu moment: L'audàcia de l'esperança, del Barack Obama del 2008.

Al pròleg diu:

"Si t'hi fixes, com més anys passen més bé coneixes els teus defectes, com ara els teus talons d'Aquil·les, els hàbits recurrents de pensament que poden ser genètics o poden ser mediambientals, però que gairebé sempre empitjoren amb el temps, de la mateixa manera que una insignificant coixesa acaba convertint-se en un dolor persistent al maluc."

Ell es refereix a la seva inquietud crònica. Sembla que ha estat una arma de doble tall, per una banda li ha portat problemes, però per l'altra l'ha fet avançar.

Això em fa pensar en els meus defectes, i no hi estic del tot d'acord. Crec que ara sóc menys insegura que fa 10 o 15 anys. No és que hagi desaparegut el defecte, però està més controlat, perquè, efectivament, com diu ell, ens coneixem més.

És veritat que altres s'aguditzen, com diu la Sara, sóc molt pesada! D'acord, d'acord, però ella és una desordenada i això ho hauria de millorar.

Sigui com sigui, m'ha sorprès aquesta apreciació pessimista de l'Obama, que no s'adiu amb el clixé opitmista dels nord-americans. Diu que ara vol escriure. Serà interessant llegir-lo, no?

Reversible, o no

La Sara fa uns dies que experimenta amb programes d'edició de vídeo, sobretot amb un programa que es diu "Reverse" i que fa això, fer reversibles les imatges. I d'aquí sorgeix alguna cosa semblant a un mini vídeo de màgia, Ens ho hem passat molt bé, i només és 1 minut i 12 segons (ens ha fallat un vídeo molt bonic amb unes floretes que anaven soles cap a la mà i n'hem descartat alguns més pel nivell de cutresa). Esperem que us faci gràcia!

Pero no se vayan todavía, aún hay más, aquest meditar sobre la reversibilitat de les coses ha coincidit en el temps i quasi en l'espai amb un poema de Brian Bliston sobre els refugiats que ha traduït la cantireta, que és reversible (el poema, no la cantireta), i aquí la idea seria: són reversibles les mentalitats i els prejudicis?

REFUGIATS (de Brian Bliston amb traducció de Montserrat Aloy 'cantireta')

no els cal la nostra ajuda

per tant no em diguis que

aquestes cares ulleroses podrien ser la teua o la meua

si la vida els hagués donat millors cartes

cal que els veiem com són realment

aprofitats i penques

dropos i mandrosos

amb bombes sota la màniga

assassins i lladres

no són 

benvinguts aquí

hauríem de fer-los 

tornar d'on vénen

no poden

compartir el nostre menjar

compartir les nostres llars

compartir els nostres països

en lloc d'això consentim

aixecar un mur per allunyar-los

no està bé admetre

aquestes són persones igual que nosaltres

un lloc hauria de pertànyer només als que hi han nascut

no sigueu tan rucs de creure que

el món es pot veure d'una altra manera

(ara llegeix de baix cap a dalt)

Però el colmo de la reversibilitat és fer reversible la mort. I, a falta de Déu, només pot fer-ho algú súper humà. Potser per això es va inventar la ficció (per això i per a moltes altres coses).

No sé si només en la ficció es pot tirar enrere o donar-li la volta al mitjó mental.

BV

La Sara i jo tenim un missatge ultrasecret per donar-vos, un missatge que s'activa quan el despertador està desactivat (que guai!!), quan pots llegir fins a les tantes, quan fas olor de crema solar, quan sopes a la fresca, quan love is in the air (cursi, també).

         Missatge ultrasecret, 4 dies abans de fer les maletes.


Si obrim el focus, fer vacances és un luxe.

El pleistocè ens visita

Gran moment: entro a la biblio i em trobo la Sara llegint aquest llibre, AQUEST LLIBRE:

Los Cinco! I el primer llibre, a més! M'ha donat una alegria! I se m'ha notat, esclar. M'ha preguntat si l'havia llegit, i tant! i n'he llegit uns quants de la col·lecció, m'agradaven molt! Potser era una mica més gran que tu, 10 o 11 anys (perquè se sentís important) i m'agradaven molt (per reforçar el missatge). Llavors ha dit: doncs ara m'estic llegint un dels Hollister i aquest, 2 llibres antics!"

Ehhhhh, com que antics!!!???? Bé, potser sí, que la senyora Enid Blyton el va escriure el 1942 i per a una nena de 9 anys, això equival a pleistocè.

És igual, el cas és que està llegint un dels meus llibres preferits i em fa molta il·lusió. Això sí, quan hem arribat a casa, el llibre s'ha quedat on estava i s'han desplegat màgicament i a l'uníson dues pantalles: la tablet i la tele. Bé, tres, perquè no se m'ha acudit una altra cosa que venir a explicar-vos-ho.

Sóc capaç de llegir-me'l jo.

And the winner is...!

Ja som a 16 de gener! 7 anys per aquí rondant!

Moltes gràcies per les felicitacions i per participar al concurs. No era fàcil (de fet, el Joan n'ha encertat 4 de 7...).

Heu participat 6 blogaires i atenció, en el millor estil cupaire hi ha hagut un QUÀDRUPLE EMPAT!
Han guanyat, amb 5 encerts sobre 7:

XeXu
Sergi
Artur
Pons

L'Elfree ha fet 4 encerts i la Carme Rosanas, 3.

Ara les solucions, en negreta i subratllat. I després, el DESEMPAT... quina emoció, escolta.

1. Comencem per una frase... de la Sara, who else? (és de fa uns anyets, això sí)

Juguem ..........

a) a perruqueres?

b) de manera abstracta?

c) a alguna cosa divertida?

2. Una altra frase de la Sara:

No t'enfadis, mama, ..........

a) que estem de vacances!

b) que tinc raó jo!

c) que no tens raó!

3. Una frase de la Gemma de fa poquet:

I vull pensar que si continua havent-hi .......... no és només perquè alguna gent viu molt bé d'ella, sinó perquè la balança és positiva, mentre no arriben els canvis estructurals.

a) germanor

b) tràfic d'armes

c) cooperació

4. Una altra:

Coi, que és una addicta a comprar, no pot ser, i a mi em costa dir que no, però bé, crec que ..........

a) progresso adequadament

b) ho estic fent fantàsticament bé

c) si li faig una cura de desintoxicació consumista, ens en sortirem

5. Aquesta família va fer unes primàries per escollir la ciutat per anar de vacances, mitjançant power point. Les ciutats eren ...........

a) Roma, París i Londres. Va guanyar Roma

b) Roma, Venècia i Florència. Va guanyar Venècia

c) Roma, Venècia, i Florència. Van guanyar Venècia i Florència

6. Aquest mes d'agost, la Sara va descobrir la vertadera naturalesa dels Reis Mags ...........

a) al càmping, li va dir el seu cosí de 10 anys

b) al cine, ho va dir el personatge d'una pel·lícula argentina

c) pel carrer, sentint una conversa

7. La Sara s'ha llegit uns quants llibres de Geronimo Stilton aquest any passat. Per casualitat tenim aquí El tresor dels turons negres, a què es refereix l'autor quan diu?

La .......... és el tresor més preciós!

a) joia de la corona

b) Llacuna dels Mosquits

c) natura

(d'acord, això no surt al blog, aquí cal una mica d'imaginació intuïtiva...).

Què hem fet? Doncs el famós recurs a la mà innocent...

Efectivament, PONS, has guanyat! Em posaré en contacte amb tu per fer-te arribar l'obsequi, en cas que tinguis domicili físic com les personetes. Ah, espero que ho comparteixis amb l'Ahse i el becari!

Ens seguim veient per aquí, que és molt maco això de tenir un blog, no sé si ho havíeu notat!!

El Gegant del Pi ha portat pastís de nata i xocolata, amb maduixes primerenques, no us talleu!!

Les raons dels petits

Tu creus que sempre tens raó perquè ets gran, però jo també tinc raó encara que sigui petita.

Doncs sí, fer-se gran també és apamar forces, adonar-se que hi ha forces més grans que tu i adonar-se que tu també en tens, de força. M'ha agradat que es reivindiqui, té raó, li havia d'haver dit que descansés abans de fer deures, que no és una màquina. També m'ha dit que l'estava estressant, un concepte que sembla de gran, de persona adulta, i és veritat que de vegades puc ser molt plasta. Potser perquè això de l'autoritat no ho porto gaire bé, diu ma germana que sóc tova, potser sí, però cadascú educa com sap i com pot (i el seu pare ho compensa).

Sigui com sigui, m'agrada que es faci gran, que reclami el seu espai i les seves raons, que puguem parlar i arribar a acords. Avui he vist en una llibreria tot de llibres sobre l'adolescència que feien una mica de por, esperem que sigui un camí tranquil i enraonat com ho és ara, encara que ens enfadem... Bé, encara queda, de moment, intentem aprendre'n. 

Que no sóc perfecte ja ho sabia, però que m'ho digui la Sara i no intenti negar-ho (per què negar l'evidència, seria molt burra) té alguna cosa de desarmant però també d'alliberador. De vegades tenen raó els petits.

Felicitats, 6 anys, blog!

La Sara ha escollit el títol, la imatge i el vídeo. Això sí, a partir d'ara diu que li he de demanar permís quan vulgui parlar d'ella, i té raó, perquè ja no és aquella nena-bebè de 2 anys que volia trucar al Gegant del Pi per desitjar-li bones festes. Doncs res, suposo que seguirem per aquí. Demà actuem al Roda el món. 

Hem fet unes galetes-brownies de cola-cao bastant potables, agafeu-ne!!

Els Minions també s'uneixen a la festa mundial d'aniversari del blog.


I de regal, un acudit d'humor intel.ligent i no diré qui me l'ha explicat:

- Digues catorze
- Catorze
- Agafa un cagarro i esmorza

Liberté, égalité, fraternité

Voldria fer un post relacionat amb França, amb la manifestació de demà, d'avui, però no sé ben bé com enfocar-lo... parlar de llibertat, igualtat i fraternitat seria un bon començament, o un bon final, o un bon entremig.  Voldria dir que necessitem més igualtat perquè hi hagi més llibertat real, però això és una obvietat, i també que la fraternitat, que sempre s'oblida, s'hauria de recuperar d'alguna manera, és a dir, que som germans perquè som humans, però això sembla una ingenuïtat, i potser ho és. 

També podria recordar que vaig viure dos anys a França, que hi tinc amics i bons records. Que m'agraden el Gainsbourg i el Truffaut, que l'au fènix de la universitat de Caen és un dels meus símbols preferits, que m'encanta el camembert i la frase d'aquella pel·lícula que no recordo, "bizarre? vous avez dit bizarre? comme c'est bizarre!"

Voldria anar a la mani de demà (vaig anar a una contra el Front Nacional fa 20 anys, me'n recordo!), voldria dir que els drets humans em semblen el gran invent de la humanitat, abans que la roda i el whatsapp.

Podríem encetar un debat sobre el si el Front Nacional ha de ser a la mani o no, no hi tenien cap interès o sigui que no crec que hi siguin, no té sentit que hi siguin els extrems, els fanàtics, els que no entenen que llibertat, igualtat i fraternitat o són universals o no són.

Doncs ja està, podríem dir que he fet un post sobre França, ara hem de posar una mica de música, per què no la versió que va fer el Gainsbourg de la Marsellesa en plan reggae? En el seu moment va ser polèmica, ja veus tu!

                        La Marsellesa en reagge, doblement revolucionària.

D'acord, en poso una altra!

Amb Moustaki, que la llibertat només sigui a canvi d'una prison d'amour et sa belle geôlière.

Herois 2015!

No sé si és massa aviat per felicitar l'any nou, però és que avui una amiga m'ha enviat aquesta foto del David Fernàndez i l'Arcadi Oliveres, que sabia que em posaria de bon humor, i tinc ganes de compartir-la amb vosaltres (com diria el creador de Facebook, comparteixo, llavors existeixo).

Ep, no és cap abraçada sorpresa, però com diu ella, els abraçaries tots dos alhora, i ja posats, dóna bon rotllo per felicitar l'any. Perquè són una mica els meus superherois (és que acabem de veure Big Hero 6, de la Disney): justos, savis, forts, valents, amb cor... Perdona, he dit de la Disney? no ens contradiem, aquí, amb els anticapitalistes? ehem... potser una mica, però la revolució ja es va fent, com diu la Marina Garcés, amb els moviments d'autogestió, les cooperatives, etc., i la Disney, afegeixo jo, també té els seus valors, a més de ser inevitable si fas menys d'1,30 cm.

I per això, amb el David i l'Arcadi i amb Big Hero 6, us desitgem un fantàstic 2015!! (en algunes coses serà millor i en d'altres, pitjor, segurament, però hem de partir de la hipòtesi més optimista :)

                                                             Foto: Johnkolo

  

                                                               Foto: Disney


PS: Parlava de la Marina Garcés... podria formar part del nostre Big Hero 6 per a 2015. Aquí un article que em va agradar, diu que li van rebutjar per a l'edició estatal d'El País: La revolución de lo posible.
 

The Very Best Night

- La nit de reis és la millor nit que passo a la meva vida.

Crec que ja això ho hem enregistrat, en aquest blog, però és que cada cop, flipo...

                    No són els Reis Mags, però són 3 i estan de moda a ca la Sareta....

                           Tampoc són els Reis Mags, però són 3 i m'agrada la cançó....

                          Tampoc són els Reis Mags, però són 3 i he posat la directa....


I ara potser que vagi acabant, que els reis han de fer una mica de feina, encara, aquesta nit!

7 i pujant!

- Sara, pots posar música, sisplau, que així és menys horrible estar malalt?
- Com la crisi?

Evolució de la vida humana segons la qualificació actual de pel·lícules per edats.

Dilluns 9 de desembre aquesta criatura que fa 5 anys en tenia 2, en farà 7. M'estic mentalitzant, i l'estic mentalitzant, que 7 anys és una edat especial. Si et mires les classificacions dels videojocs i de pel·lícules per edats, després de "l'apta per a tots els públics", ve "no recomanada per a menors de 7 anys". Segur que això és conseqüència d'un gran estudi insipirat en Piaget i de l'observació directa de la realitat: no és casualitat que a aquesta edat (7, 8 anys) es descobreixi la Gran Veritat sobre els Reis Mags. La Sara ja sap la primera part de la Gran Veritat: el Tió (va ser l'animal del seu cosí Albert, que té dos anys més). Vam fer un petit Consell Familiar sobre el tema i li vam dir que era prou gran per saber-ho. I tot seguit el Joan va puntualitzar "però els Reis són veritat, eh?" (moment intens, aguantem la respiració) i la Sara va dir "esclar que són veritat, perquè els Reis són persones, no són un tronc amb ulls de plàstic!" Sí, senyora, i després diran que anem malament en ciències...!

L'estic mentalitzant, sobretot, perquè vull que no s'assembli tant a mi. L'altre dia en XeXu en parlava, d'assemblar-se o no als pares, i jo últimament hi dono força voltes, perquè vale que et fa il·lusió quan et diuen que la teva filla s'assembla a tu (però més guapa, dic jo), però quan la mestra et diu, a tu i al seu pare, que és llesta però mooolt despistada, i desendreçada, i que es perd mentre estan llegint tots a classe.... les lleis dels gens i els mems (més perillosos, tu!) t'apunten directament. Objectiu: que s'assembli més al seu pare, millor: que no s'assembli a cap dels dos, que s'assembli a ella mateixa, o, almenys, que progressi adequadament. Això requereix un esforç de part nostra, sobretot de part meva, ho sé. Això sí, és molt carinyosa, i això també ho ha tret de mi, que consti, i també és de bona pasta (sobretot espaguetis), i això ho ha tret del seu pare. Però té moltes coses que són molt d'ella: és eixerida, creativa, sensible... i té alma de cantaora. 

Sis mesets, a Calafell, aquell dia va riure molt perquè se'm va acudir donar-me cops al cap amb el sonall, en plan slapstick...

Una de les seves passions, el patinatge, potser que li talléssim el serrell, no?

 Amb el gurú de la tribu (el que coneix el secret del Tió) i la seva cosineta germaneta.

 Amb el regal d'aniversari (dos dies abans del previst, coses que passen!)

                                   Qui ho diu que en aquesta casa no es menja bé?

                                       La Sara té "alma de cantaora".

                                    Ens ha inspirat l'Amparo Sánchez .


         FELICITATS SARA, T'ESTIMEM!!!!!!!!!!

Àlbum

Els singles estan molt bé, però com deien els Led Zeppelin, on hi hagi un bon ÀLBUM... amb el seu tema, la seva coherència estilística, de vegades amb una certa evolució... No sé si una vida s'assembla més a un àlbum o a una col·lecció de singles, potser a les dues coses, depèn de com estiguem de revolucionats, de vegades... En tot cas, aquest àlbum és més fluid que compacte, es ramifica i s'enllaça en totes direccions, amb altres àlbums, això és el que fa que tingui gràcia, em sembla...

Parlant d'àlbums, em fa il·lusió penjar aquestes fotos. És el que té això del blog, que pots fer el que et doni la gana ;)

La Maria Rosa i el Miquel, mons pares, quina bona pensada van tenir fa 45 anys...

                       Ma mare, mira que era (i és!) guapa!!!

 

            La Gemmeta, a la Fresneda (aprenent Lapao o algo així)

  Jo a l'edat que té ara la Sara, 6 o 7 anys, sempre m'ha agradat ballar; a ella també.

Amb la meva sister Esther (esquerra), a Mallorca, amb 12 i 18 anyets.

EHH, I EL JOC-CONCURS?? Qui diu que no ha estat exitós? S'han presentat dos concursants i han empatat a 7 punts! Però com que em sembla una mica absurd desempatar, XeXu i Sílvia, heu guanyat i rebreu alguna cosa en justa recompensa!

(preguntes no encertades: XeXu, sembla que la venda de discos (singles) digitals supera la venda física (singles) d'altres èpoques, si aquesta web no ens enganya:

http://www.digitalmusicnews.com/stories/021711disruption

Sílvia, la cara B de "Hey Jude" era la "Revolution" més rockera, la més coneguda, de fet...)

I aquí un dels discos preferits de la meva infantesa (voilà la resposta a la pregunta 5!):

Bon diumenge!!

PS. Posant les etiquetes, he recordat la idea de l'arbre genealògico-musical. Està format per les cançons que ens agraden i les que agraden a totes les persones d'aquest arbre (o àlbum), es veu que m'agraden les metàfores :) 

45 revolucions per minut

- Juguem de manera abstracta?

No se m'hagués acudit mai. Es pot jugar amb més o menys regles, amb més o menys jugadors, amb diners o amb mongetes, es pot jugar a la taula, al carrer, mentalment... però de manera abstracta? potser jugar mentalment amb mongetes és bastant abstracte... en fi, la veritat és que no sé ben bé a què vam jugar, no s'entenia gaire (de fet, ja és això).

Hi penso ara perquè diumenge és el meu aniversari i tinc ganes de fer un petit joc. A veure, aquests 45 m'estan costant una mica, com si hagués de començar la segona meitat de la meva vida o alguna cosa així (bé, si arribo a néixer a Lesotho, segons la mitjana estadística em quedaria un any i mig de vida).

D'altra banda, em fa il·lusió, perquè els aniversaris em fan il·lusió. I com que això de "gamificar" està molt de moda, se m'ha acudit gamificar la celebració, o sigui fer un joc, que m'ho vaig passar molt bé amb el del blog. I les meves neurones han fet una associació ràpida (per ser les meves neurones):

45a-45rpm. El joc dels singles (cançons)

 

     d'aquí (em fa gràcia perquè aquest single de Grease  encara el tinc i el "comediscos" vermell, crec que també)

Seran només 4+5=9 preguntes. L'estructura del joc es basa en un que fem la Sara i jo: ÉS VERITAT QUE...?

1. És veritat que el single que més còpies ha venut en la història  és "Thriller" de Michael Jackson?
- Sí, un autèntic fenomen mundial.
- No, l'èxit més èxit fins ara és "White Christmas" de Bing Crosby.

  

2. És veritat que la cançó "Sugar Man", de Sixto Rodríguez, va arribar a número 1 dels Estats Units l'any 1977?

-Sí, i ara ha tornat a l'escena musical, gràcies a la pel·lícula sobre la seva història (al·lucinant).
-No, no ha tingut èxit als Estats Units fins ara, gràcies a la pel·lícula sobre la seva història (al·lucinant).

3. La música gravada no permet gaudir del calor del directe. És veritat que Bob Dylan és especiament càlid amb l'audiència?
-Sí, explica anècdotes entre cançons, com el Guillem dels Manel.
-No, amb prou feines diu bona nit i/o gràcies en tot el concert.

4. És veritat que la versió original d'aquesta cançó és de Mishima?

 

-Sí, i són precioses, l'original i la versió, tan grans que sembla mentida.
-No.

6. És veritat que, gràcies a la venda digital, actualment es venen més singles (digitals) que els anys 70 (físics)?
- Sí, es venen moltes més cançons ara que els anys 70.
- No, no arriba a les xifres dels anys 70.
 

7. És veritat que el 1968 "Revolution" dels Beatles es va gravar en dues versions, una de més lenta i una de més rockera, i que la més lenta va sortir com a cara B del single "Hey Jude"?
-Sí, és una versió-balada i va tenir molt èxit.
-No, de fet, van fer la rockera perquè van pensar que tindria més èxit com a single.

8. És veritat que Led Zeppelin no va treure mai un single?
- Sí, no van voler, només van treure àlbums.
- No, en van treure un, però com que no va tenir èxit, no en van treure cap més.

9. És veritat que els singles de 45rpm van entrar al mercat l'any 1949 perquè sonaven millor i duraven més que el "germà gran", de 78 revolucions?
- Sí. Els va introduir la discogràfica RCA i durant gairebé dues dècades van ser monoaurals, fins que va arribar el so estèreo.
-No. Ja existien des de la dècada dels anys 20, però la indústria es trobava massa petits i fràgils per tenir èxit. No es van posar de moda fins l'arribada del rock'n'roll, ja sabeu, Elvis, Bill Haley...

ATENCIÓ ATENCIÓ, THE MISSING QUESTION, LA PREGUNTA 5, L'HEU DE FORMULAR VOSALTRES, SI VOLEU!!

Bé, modero comentaris i diumenge a la nit mirem a veure què ha passat... Gràcies per participar, si voleu, i per ser-hi, si no voleu pariticipar, i gràcies per ser uns ens una mica abstractes que em fan la vida més agradable :D

PS. Algunes preguntes (les millors) són del Joan, of course.
PS2. El premi... ostres, ja li preguntaré a la Sara, que és la intel·ligent de la família!

 

6 aaaanys!!

- Puc posar colors? M'agrada el color rosa
- Que puc estar dintre la teva panxa ara? :) 
- Demà serà un dia tremendament monstruós!

                               La Draculaura, en el seu 1.600 aniversari

La Sara el dia que va néixer, tunejada per ella mateixa

 

 

Petit relat de com va néixer la Sara el 9 de desembre de 2006

 

Va ser allò que se'n diu una odissea (em sembla que tots els parts ho són). El primer viatge a la Maternitat va ser fallit, fallit per poca dilatació "uiiiii, encara en teniu per mooooolt, marxeu marxeu tranquils, canalla" (això de canalla és una llicència poètica, perquè ja anàvem pels quaranta). El Joan va marxar tranquil cap a treballar i jo cap a Premià, a ca ma germana Esther. I jo anava renegant de tant en tant, fins que cap a quarts de 12 de la nit vaig començar a renegar però de veritat, senyal inequívoca que anava de part "que vas de paaaart" i cap a Barcelona. A les 12 o quarts d'una ens vam trobar amb el Joan i corrents a la Maternitat (per no dir cagant llets). I ja dilatada de 5 centímetres, sospiro per una epidural (havia decidit que arribat el moment, epidural), sí? doncs no, no hi ha llits. Quèèèèè??? Què no hi ha llits.

 

"A quin hospital voleu anar?" "Al que estigui més a prop, noooo???" Doncs cap a Sant Joan de Déu, en ambulància, però espera, abans de marxar, el Joan perd les claus del cotxe, que feia un vent brutal (per no dir de la hòstia), i va trigar uns segons a decidir que s'havia de decidir: o les claus o la seva dona i filla, mentre jo cridava dins l'ambulància. Arribem a Sant Joan de Déu en expulsiu. Jo col·locada, la Sara a la rampa de sortida, el Joan donant-me la mà, patint també, i tot de dones al voltant cridant "EMPENY!!". I jo vinga a cridar "baixa, baixa, baixa". I... al final... a les 3.20h.... va baixar la Sara. Va sortir una mica lila, però el moment va ser brutal, per intens, per animal, per desitjat, per tot plegat.

 

Ara ha crescut, i molt, i ja era ella quan va néixer, però cada cop és més ella, i sí, això està resultant una mica bavós, però és que aquest blog ja és una mica així, i el dia s'ho mereix, carai.

    

PS. La criatura dorm, somiant amb una Draculaura, potser, que arribarà demà, i també pastís i cosinets a Premià. Si algú vol relatar el seu part/adopció (el propi o el dels seus fills) serà estupendu!!

 

 



Introducing Monster High

 

- Fem el post de les Monster High?

 

 

Li devia a la Sara un post sobre les Monster High. I aquí estem, a quatre mans, fent no sabem ben bé què...

 

Sí, d'acord amb la nostra vocació d'investigació i divulgació, la Sara ens diu el què s'ha de saber sobre les Monster High:

 

- La Draculaura és la més famosa (habilitat especial: fa moda rosa, però es desmaia amb la sang)

- La Frankie és molt bonica (habilitat especial: fa electricitat amb el dit, crea vida)

- La Cleo és d'Egipte (habilitat especial: "mandona" = manaire)

- La Lagoona és d'aigua salada (habilitat especial: nedar)

- La Clawdeen Wolf té la pell de color fosc (habilitat especial: olorar)

 

Ara estem intentant penjar un vídeo però no podem, l'Explorer no va bé i el Chrome tampoc no gaire. La Sara, que es pensa que ja estem a la web semàntica 3.0, que es veu que ho entén tot, em diu que posi al cercador "un vídeo de les Monster High que es carregui ja mateix". La màquina, que és 2.0 i encara gràcies, es rebota i no dóna cap resultat de les Monster High, sinó de la Lady Gaga, que, té raó, també és una mica monster.

 

La tensió creix i jo recordo que pel Nadal de l'any passat vaig veure que hi havia aquesta febre i que els sofridors pares/tiets/avis etc. havien de fer autèntiques curses de resistència per botigues i grans magatzems a la caça d'algun producte Monster High, que s'anaven exhaurint inexorablement, com el temps. No recordo en qui moment d'aquest any van entrar les Monster a les nostres vides, i alhora a les vides de la seva cosina, les seves amigues... de sobte tot era passió per aquestes noies monstruoses i divines, una curiosa combinació. Es veu que ja no són petites per a les Monster, com jo em pensava. O sí? Estan creixent massa de pressa? Perquè representa que aquestes Monster ja van a l'insti... És un tema que va sortint de tant en tant entre mames i papes, i sembla que sí, que creixen ràpid, però no podem fer gaire per aturar-ho. Potser hauria de fer una anàlisi comparativa entre les Monster High i la Heidi que tant m'agradava a mi... Ep, hora d'anar a fer nones!!

 

 

 

 

Celebru 44

- Se'm veuen arrugues, Sara?

- Sí, algunes, però estàs guapa, eh?

Amb aquesta frase animosa inauguro aquest post de celebru del meu aniversari. Un fet que pot semblar banal, i de fet ho és, però que em fa il·lusió. I també m'ha fet il·lusió saber que el 2 de juny de 1968 la Mafalada es va tornar a publicar al setmanari Siete Días, després de 5 mesos de no publicar-se pel tancament del diari El Mundo.

De vegades he dit que vaig néixer amb la ressaca del Maig del 68. (De fet, ara que ho penso, ja sé per què no es publicava la Mafalda, perquè la teníem a París aixecant llambordes i dient frases desarmants).

Una pel·lícula que em va encantar, Milou en Mai, de Louis Malle.

Però també hi havia la Primavera de Praga i moviments de protesta a molts altres llocs. Com diu el Dany Cohn-Bendit, en un llibre que no m'he llegit però que té un títol que m'agrada molt, La revolución y nosotros que la quisimos tanto: "En 1968, el planeta se inflamó. Parecía que surgía una consigna universal. Tanto en París como en Berlín, en Roma o en Turín, la calle y los adoquines se convirtieron en símbolos de una generación rebelde. We want the world and we want it now ('Queremos el mundo y lo queremos ahora') cantaba Jim Morrison".

La música, per cert, va ser molt important per aquest moviment. L'altre dia vaig anar a una taula rodona en què Fermín Muguruza, la cantant americana Buffy Sainte-Marie i un activista de la cultura lliure discutien sobre el paper de la música en els moviments socials. Es plantejava si en el moviment 15 M - Occupy Wall Street la música és tan important com ho era als anys 60 i 70. Es pot dir que la música hi és, però no identifica un moviment. Muguruza creu que aquest moviment musical relacionat amb  l'anticapitalisme està per venir, i que no trigarà gaire. (?). Algú altre va dir que fins fa poc la música ocupava un lloc central en l'experiència juvenil i que ara ja no, que potser aquest paper ara el tenen les noves tecnologies. Em sembla un tema interessant...

Però ja que parlem d'identitat, de música i d'aniversari, se m'ha acudit recuperar les meves arrels musicals tal com em vénen de ma mare i de mon pare, perquè jo sóc Raimon i també Camilo Sesto. Que no faltin a la festa, doncs!

Aquí una gravació matussera, amb cors incorporats, m'ha fet gràcia.

També m'ha fet gràcia, en el seu estil de fer gràcia.

I com tothom ja sap, Raimon + Camilo = Janis...

Tornant a les revolucions (quin liu de post, m'estic marejant a mi mateixa), crec que la dels anys 60 potser no va canviar el món, però el va deixar més lliure. No sé ben bé en quin punt estem nosaltres.

I ara arriba el millor del post, us convido a birres, caipirinyes, tequila, mojitos, gintònics i cubates!! sense por a la ressaca*!!

* Un cop vaig llegir que la ressaca és com tenir tot de vidres trencats al cervell, i em va semblar una bona descripció. Però amb vidres trencats al cervell també es poden fer coses, no? Per exemple, un celebru!

Futur simple

- Mama, vull anar al futur.

Sí, amics, després de desafiar l'espai amb el viatge a Saturn d'aquest estiu, què no farà una mare, hem desafiat el senyor temps, que encara imposa més, i ens hem plantat, tal com volia la Sara, a l'any 2050. Què com ho hem aconseguit? Primer de tot certifiquem que ho hem aconseguit i que hem desmentit Stephen Hawking quan deia que l'absència de turistes del futur desmentia els viatges en el temps.

Doncs bé, després de mirar a la Viquipèdia viatge en el temps vam veure que això de construir una màquina del temps era ben complicat (que si un forat de cuc, que si uns cilindres rotatoris gegantins, que si una corda còsmica...). Fins que se'ns va aparèixer ella, la Geganta del Temps. Ara feia temps que no hi parlàvem (amb ella sí que hi ha bona relació), però enmig dels preparatius per a la festa d'avui, encara va tenir temps d'enviar-nos 39 anys enllà.

Jo, francament, em veig molt arrugada, però el Joan encara m'aguanta i la Sara ens porta sovint els nens, els dos clonats, un d'ella i un del Dídac, la seva parella des de P4 ("El Dídac i jo serem nòvios per sempre", sí, noia, tenies raó). Tenim un cine brutal al Canòdrom, inaugurat el 2034, quan per fi van saber que és el que s'hi havia de fer, i fem una vida prou plàcida i entretinguda, gràcies, també, al Barack, el robot de casa, que ens fa la vida més agradable.

Al món ara mateix som molts, 9.100 milions de persones, i les desigualtats i la pobresa encara no s'han resolt, però s'ha millorat considerablemet gràcies a organitzacions-partits polítics internacionals, transversals i multilaterals com Justice & Peace, presidit per Arcadi Oliveres júnior, que ha sabut incidir en les principals potències del planeta (la Xina -que ara és una democràcia-, els Estats Units, l'Índia, Brasil i Mèxic -cap sorpresa, no?). Catalunya és independent i interdependent, com tots els països (el tema dels Països Catalans segueix sent complicadot). (Primer havia posat que Catalunya i Aragó formaven el país Zona Nordest, que és com anomena la consultora Nielsen aquest territori per reportar les vendes, és a dir, és un mercat, però m'ha semblat un xic depriment).

En definitiva, aquí estem bé, però avui tornem perquè no ens volem perdre les festes de la Mercè amb ulls de 4 i de 40 i pico. I aquesta tarda, esperem que no plogui, veurem la Mercè, que és la Geganta del Temps, i li direm primer felicitats i després que moltes gràcies, però que de moment ens quedem i farem el nostre camí (bé, intentarem avançar això del Canòdrom, però no volem crear cap paradoxa, tampoc!).

PS. Felicitats a les Mercès, que encara que som ateus, al present i al futur, ens agraden algunes tradicions...
PS2. El futur del Leonard Cohen és força obscur, no?
PS3. En teoria, el Canòdrom és un Centre d'Art Contemporani, però de moment el que hi ha de més contemporani som els veïns (alguns força artístics).
PS4. Això no és un Post Scriptum.