dissabte, 21 de maig de 2016

El llibre del Zurich: drets d'autor


Si recordeu, vam decidir donar l'import dels drets d'autor del nostre llibre a la fundació Arrels. Doncs bé, la Sílvia i jo acabem de fer aquesta donació i us ho volíem explicar.

Com que només generàvem drets d'autor a partir de la venda de l'exemplar 201, els 33 autors del llibre hem generat 60,52 € en concepte de drets d'autor (40 llibres venuts), que són els que hem ingressat a Arrels.

Aquesta és la liquidació del llibre, tal com ens l'ha enviat el Nou Grup Editorial:

QUEDEM AL ZURICH?
                             Exemplars                  Total
Tirada                          400
Venda Tram 1              200                   0,00 €
Venda Tram 2                40     1,78     71,20 €
Venda institucions          7
Magatzem                       9
Dipòsit: Àgora               85
Promocions                   32
Dipòsits en distribució  27
TOTAL                                                71,20 €
Retenció IRPF (15%)                          10,68 €
Total a percebre                                60,52 €

No és gaire però fa il.lusió. I encara queden exemplars per l'espai exterior.


dissabte, 7 de maig de 2016

Joc ressenyil

El Sergi Monteagudo (Àtoms i lletres) està a punt de publicar el seu primer llibre de relats, amb els somnis com a fil conductor. S'ha empescat una manera divertida de promoure el llibre, a través d'un concurs: ell t'envia un dels seus contes, en fas una ressenya i pots guanyar un llibre, pas mal, no?

Aquí hi ha la meva ressenya, no sé si li faig justícia, però en fi, és el que m'ha sortit. Animeu-vos!

Somnis de color (negre)


Viatge al país de la democràcia parla dels somnis desperts d’un món millor que no és tan millor com semblava. El reality check es farà en uns grans magatzems en època nadalenca, el somni consumista, el somni dels nens. I un nen serà el desllorigador de la història, amb un final preciós. Però abans, en Sergi Monteagudo ens presentarà els seus personatges amb ironia, alhora amable i carregada de mala llet contra els prejudicis i el bonisme acrític. Però ni tan sols els dolents són molt dolents, són dolents sense voler-ho. Simplement, les coses no són tan bones com ens pensàvem. Els somnis destenyeixen.



divendres, 8 d’abril de 2016

El pleistocè ens visita

Gran moment: entro a la biblio i em trobo la Sara llegint aquest llibre, AQUEST LLIBRE:


Los Cinco! I el primer llibre, a més! M'ha donat una alegria! I se m'ha notat, esclar. M'ha preguntat si l'havia llegit, i tant! i n'he llegit uns quants de la col·lecció, m'agradaven molt! Potser era una mica més gran que tu, 10 o 11 anys (perquè se sentís important) i m'agradaven molt (per reforçar el missatge). Llavors ha dit: doncs ara m'estic llegint un dels Hollister i aquest, 2 llibres antics!"

Ehhhhh, com que antics!!!???? Bé, potser sí, que la senyora Enid Blyton el va escriure el 1942 i per a una nena de 9 anys, això equival a pleistocè.

És igual, el cas és que està llegint un dels meus llibres preferits i em fa molta il·lusió. Això sí, quan hem arribat a casa, el llibre s'ha quedat on estava i s'han desplegat màgicament i a l'uníson dues pantalles: la tablet i la tele. Bé, tres, perquè no se m'ha acudit una altra cosa que venir a explicar-vos-ho.

Sóc capaç de llegir-me'l jo.


divendres, 18 de març de 2016

Ficció (92)

IEEEEEPP!!!!



El nostre Quedem al Zurich? és un dels títols que opten a La llança de Sant Jordi d'enguany, que organitza Ômnium Cultural.

Aquí trobareu la info i la manera de votar, si no us crea problemes de consciència votar-vos per davant de la Patricia Highsmith o el John Irving :D


S'escullen 5 llibres de cada categoria: ficció, no-ficció, infantil i juvenil, i coberta. A ficció, la nostra categoria, som 92 companys de nominació.

De fet, es tracta d'avançar-se a Sant Jordi, amb la pregunta "Quins llibres regalareu per Sant Jordi?".

Home, guanyar no crec que guanyem, però té gràcia, no?

Hi ha temps fins al 16 d'abril. El veredicte, el dia 19 d'abril, a la sala Bikini.

Ah! se sortegen 80 lots de llibres i entrades a la festa de Bikini entre els votants.

La Sílvia i jo ja hem votat!! ;))



dimarts, 23 de febrer de 2016

La curació del cec (relats conjunts)

Els deixebles estaven expectants, i també alguns curiosos. Jesús no les tenia totes, el seu darrer miracle no havia estat gaire reeixit i notava certa suspicàcia en l'ambient. I és que acabava de curar un coix, és veritat, però a canvi l'havia deixat cec. Una errada del sistema miraculós, es deia. Però per què li passava això? és que potser no era l'Elegit? potser no era el fill de Déu? 

Per això, en aquell moment crucial, recordant el Pare nostre que havia resat la darrera vegada, posà la mà sobre els ulls del cec i declamà: "Mare nostra que esteu en el zel..."

Un dels deixebles marxà, indignat, tot i l'èxit del miracle.


                 
La curació del cec, El Greco

PS. Ep, espero que ningú s'ofengui!

dijous, 18 de febrer de 2016

El segon post

El segon post que vaig fer en aquest blog va ser per parlar d'un abús sexual que vaig patir quan tenia 8 anys, durant un estiu, al poble de la meva mare. El vaig deixar publicat uns 5 minuts i el vaig esborrar. Uns anys més tard, en un post del XeXu vaig fer un comentari en aquest sentit i també el vaig esborrar. Amb tot això dels maristes, el tema m'ha retornat i vull fer el post pendent.

Voldria dir que l'abusador en qüestió era el iaio (a mi em semblava un iaio, però potser no tenia més de 50 anys) que portava la carn a la carnisseria de la meva amiga. El iaio se'ns emportava a les dues a una casa abandonada i ells feien de pares i jo de filla. El paper de filla es veu que em va lliurar de la penetració, que en canvi vaig veure (o em va semblar veure) en el cas de la meva amiga. El meu abús van ser tocaments i, evidentment, el Secret. 

En l'article "La regla d'en Kiko", de Vilaweb, es diu que cal parlar als nens dels secrets bons i dels secrets dolents. Jo no vaig trencar el secret dolent (es veu que alguna cosa en mi intuïa que era dolent) fins al final de l'estiu. Li vaig explicar a la meva mare.

També diu l'article "Com protegir els teus fills dels pederastes", del Periódico, que els casos s'han de denunciar, que "si els pares no informen la policia de l'abús, els nens els veurà com a còmplices". És veritat, encara no entenc com els meus pares es van limitar a parlar amb el capellà del poble perquè el fes fora (al poble del costat segur que estaven encantats d'acollir-lo), entenc que van fer el que van considerar millor, però no, la veritat és que no ho entenc.

Diuen tots els articles que cal informar els nens. Jo ho he fet amb la Sara, el millor que he pogut, perquè no és fàcil, i crec que, efectivament, informar és protegir.

Suposo que moltes vegades no es denuncia per vergonya, i és ben absurd, perquè la vergonya l'ha de passar el culpable, no la víctima, però què he de dir jo, que fins i tot m'ha costat fer-ne un post en el meu propi blog.

A aquella amiga no l'he tornat a veure més. Algun cop que he anat al poble de ma mare he estat a punt de buscar-la, potser ho faré un dia, per què no.

També volia dir que és un tema que puc tenir superat, però que de tant en tant em retorna, per exemple, durant l'embaràs un dia vaig estar molt dura amb la meva mare recriminant-li com havien actuat. Amb aquest post descarrego i denuncio, però suposo que em retornarà.

dimarts, 9 de febrer de 2016

Els titellaires i la diferència entre realitat i ficció

Ja fa 4 dies de l'empresonament dels titellaires Raúl i Alfonso. Em sembla indignant i ratllant el surrealisme que hi hagi dues persones a la presó (incondicional sense fiança, no sigui cas que s'escapin a fer titelles al país veí) per un espectacle en què un personatge adjudica a un altre el cartell de "Gora alka-ETA". Un espectacle que a més estava erròniament programat per a tots els públics (i de la qual cosa els titellaires van avisar abans de començar).


He llegit un article sobre el tema que diu que la identificació entre ficció i realitat, entre literatura i literalitat, és pròpia dels règims dictatorials. M'ha semblat una reflexió interessant. De fet, el menyspreu de les dictadures per la cultura deu tenir a veure amb aquesta incapacitat. L'article és "El cambio y los titiriteros", de Santiago Alba Rico i Carlos Fernández Liria, creadors del mític programa "La bola de cristal". Diu que "en uno de los libros de Svetlana Aleksievich, una víctima del gulag cuenta que, entre los condenados, algunos lo estaban por haber contado un chiste sobre Stalin, otros por haber pronunciado el nombre de Stalin e incluso uno por "parecerse" a Stalin (...) Si las mismas palabras significan siempre lo mismo, en un teatro y en un parlamento, el propio juez Moreno, mientras redactaba el auto de encarcelamiento de Afonso y de Raúl, incurría, al igual que ellos, en un delito de enaltecimiento y apología del terrorismo (...).

Els autors se sorprenen i s'escandalitzen del silenci generalitzat dels intel·lectuals davant aquest atemptat contra la ficció i contra aquesta incapacitat per diferenciar realitat i ficció, que és la base de la cultura i de la democràcia mateixa (bé, la base de la democràcia són els drets humans).

Em sembla que vincular la llibertat creativa a la democràcia té tot el sentit del món, i em fa pensar en la polèmica d'aquella obra del MACBA on apareixia el monarca en postura poc galdosa. Però en aquest cas parlem de presó, són paraules majors. 

Demà hi ha una concentració a les 19.30h a Plaça Sant Jaume. Intentaré convèncer la Sara, a veure si hi podem anar. Potser podríem projectar un episodi del Barrio Sésamo on s'ensenyés la diferència entre realitat i ficció, no?

dimarts, 26 de gener de 2016

Las galletas me sonríen

- Sara, podries dir 50 coses que t'agraden?
- Sí, 25 xuxes i 25 cançons, no, 50 cançons!


Aquesta pregunta la vaig copiar d'en Pons i gràcies a ella hem confirmat una cosa que ja sabíem, que a la Sara li agrada molt la música i li agrada molt cantar. De moment, ja l'hem apuntat a teatre musical i els profes ens diuen que ho fa molt bé. I a música sempre treu 10! (icona de papes amb bava).

Ara tenim un front obert: Eurovisió. Sí, amiguets, aquesta cosa pseudocutural que ja entrava a casa quan érem petits ha passat a la nostra filla. El proper dilluns 1 de febrer es decideix la cançó que ha de representar Espanya al festival i nosaltres ja hem escoltat les 6 cançons finalistes, algunes més d'una vegada. I tot i que no és la que més ens agrada, ens juguem un pèsol que guanyarà Maria Isabel aka "antes muerta que sencilla". I la Sara la canta.

A més, jo tinc un grup a la feina eurofan amb el qual ens juguem esmorzars i el Joan es va comprar el disc especial 50 anys d'Eurovisió (aquí, qui estigui lliure de culpa...:)

S'ha de dir que a la història d'Eurovisió hi ha hagut cançons bones. De fet, pensem que la qualitat ha anat baixant amb els anys. Vegem, per exemple, l'any 1967:


La bonica "L'amour est bleu" de Vicky Leandros, Luxemburg, va aconseguir la 4a posició.

L'encantadora "Puppets on a String" de Sandy Shaw, United Kingdom, guanyadora.

Fins i tot li trobem la gràcia a "Hablemos del amor" de Raphael, 6è.

Però inclús avui en dia és possible trobar alguna cançó bona a Eurovisió. Aquesta va quedar segona fa dos anys. Són els Common Linnets d'Holanda:


I si Eurovisió és una estructura d'Estat, esperem tenir aviat una cançó representant Catalunya. Serà dolenta o molt dolenta? No ho sabem! Potser és bona i tot!


PS. El títol del post és un "vers" d'una cançó que opta a representar Espanya a Eurovisió i que ens fa molt riure.