"¡Pierde una talla! Adelgaza y reduce volumen", a càrrec de Maria T. López.
Però la Maria T. López no deuria estar molt segura de l'èxit del seu article, perquè al mes següent, en el número 150, ella mateixa firma l'article (central):
"El plan quema-grasa que funciona. Activa tu metabolismo y adelgaza de verdad".
És a dir, en el número 149 es tractava d'aprimar-se una mica en broma, mentre que ara, un mes més tard, la Maria troba la fórmula, l'elixir, la clau de volta de l'aprimament. I jo me n'alegro, perquè he decidit aprimar-me.
He estat temptada de demanar les obres completes de Saber vivir, perquè, com m'havia semblat, un estudi de la universitat d'Stanford ha determinat que 8 de cada 10 portades de la revista estan dedicades a aquest tema.
Però em fa l'efecte que totes diuen el mateix, en poques paraules: "para perder peso cuando haces dieta debes gastar más de lo que comes".
I per què és tan rematadament difícil, Maria T. López? Per què revista rera revista t'has d'exprémer el cervell per explicar el mateix i que sembli diferent?
Se m'acut que és més apetitós un plat d'espaguetis a la carbonara que un plat de bledes, però hi ha altres factors que incideixen en el fracàs, per exemple, el pur cansament, com explica el Dan Ariely a Por qué mentimos... en especial a nosotros mismos.
En Dan ens diu que, en situacions d'esgotament, s'activa el mecanisme de la autoindulgència racional (més aviat irracional), menjar un dolç serveix de "compensació": estic feta caldu, i a sobre no em podré menjar un tros de xocolata??, i ho expressa així: "la idea subjacent de l'esgotament de l'ego és que per resistir les temptacions fa falta un esforç i una energia considerables (...) Això significa que després d'un llarg dia de dir "no" a vàries i diverses temptacions, disminueix la nostra capacitat d'oposar-hi resistència, fins arribar un punt en què ens rendim i acabem amb la panxa plena de danesa de formatge, galetes oreo, patates fregides o qualsevol cosa que ens faci salivar". (No ve al cas, però el llibre també esmenta un estudi que mostra com el cansament incideix de manera considerable en les decisions dels jutges...).
I ara la pregunta que ens fem la Maria, el Dan i jo és: seré capaç de fer una dieta, fer exercici i, en lògica conseqüència, aprimar-me els 10 kilos que em sobren? Ho intento. Demà començo. Demà començo.
I per què és tan rematadament difícil, Maria T. López? Per què revista rera revista t'has d'exprémer el cervell per explicar el mateix i que sembli diferent?
Se m'acut que és més apetitós un plat d'espaguetis a la carbonara que un plat de bledes, però hi ha altres factors que incideixen en el fracàs, per exemple, el pur cansament, com explica el Dan Ariely a Por qué mentimos... en especial a nosotros mismos.
En Dan ens diu que, en situacions d'esgotament, s'activa el mecanisme de la autoindulgència racional (més aviat irracional), menjar un dolç serveix de "compensació": estic feta caldu, i a sobre no em podré menjar un tros de xocolata??, i ho expressa així: "la idea subjacent de l'esgotament de l'ego és que per resistir les temptacions fa falta un esforç i una energia considerables (...) Això significa que després d'un llarg dia de dir "no" a vàries i diverses temptacions, disminueix la nostra capacitat d'oposar-hi resistència, fins arribar un punt en què ens rendim i acabem amb la panxa plena de danesa de formatge, galetes oreo, patates fregides o qualsevol cosa que ens faci salivar". (No ve al cas, però el llibre també esmenta un estudi que mostra com el cansament incideix de manera considerable en les decisions dels jutges...).
I ara la pregunta que ens fem la Maria, el Dan i jo és: seré capaç de fer una dieta, fer exercici i, en lògica conseqüència, aprimar-me els 10 kilos que em sobren? Ho intento. Demà començo. Demà començo.
.jpg)
