dissabte, 21 de gener de 2017

Els defectes segons Barack Obama (de fa uns anys)

Per aquell curiós fenomen que ens fa enyorar alguna gent quan se'n va, he recuperat un llibre que vaig comprar fa anys i que no vaig llegir en el seu moment: L'audàcia de l'esperança, del Barack Obama del 2008.

Al pròleg diu:

"Si t'hi fixes, com més anys passen més bé coneixes els teus defectes, com ara els teus talons d'Aquil·les, els hàbits recurrents de pensament que poden ser genètics o poden ser mediambientals, però que gairebé sempre empitjoren amb el temps, de la mateixa manera que una insignificant coixesa acaba convertint-se en un dolor persistent al maluc."


Ell es refereix a la seva inquietud crònica. Sembla que ha estat una arma de doble tall, per una banda li ha portat problemes, però per l'altra l'ha fet avançar.

Això em fa pensar en els meus defectes, i no hi estic del tot d'acord. Crec que ara sóc menys insegura que fa 10 o 15 anys. No és que hagi desaparegut el defecte, però està més controlat, perquè, efectivament, com diu ell, ens coneixem més.

És veritat que altres s'aguditzen, com diu la Sara, sóc molt pesada! D'acord, d'acord, però ella és una desordenada i això ho hauria de millorar.

Sigui com sigui, m'ha sorprès aquesta apreciació pessimista de l'Obama, que no s'adiu amb el clixé opitmista dels nord-americans. Diu que ara vol escriure. Serà interessant llegir-lo, no?

dissabte, 31 de desembre de 2016

La nit americana i més!


Aquest any he vist 55 pel·lis al cine. No les havia comptat mai i fan patxoca, totes juntes.

Per grups, veig que hi ha les que hem vist amb i per la Sara, de les quals la millor, per mi, és Zootròpolis

També veig que hi ha les feministes, en països on ser feminista és un acte de supervivència i d'heroïcitat. Formarien una mena de trilogia: Mustang (a Turquia), La estación de las mujeres (a l'Índia) i Bar Bahar (a Israel). El contrast entre tradició i modernitat en aquestes societats és molt potent, molt recomanables les tres.

Hi ha les que m'han fet patir de valent, com La habitación, història d'un segrest i de com viure després d'aquest fet traumàtic, amb unes interpretacions brutals. Hem gaudit molt amb la dels Beatles i la de la Janis (amb el Joan, que és el melòman de la family, of course). També ens va interessar i indignar molt Spotlight.

Espero que s'endugui molts premis Gaudí La propera pell, d'Isa Campo i Isaki Lacuesta, una de les catalanes que hem vist, encara que també vull que se n'endugui El rei borni, de Marc Crehuet.

Vaig flipar amb el surrealisme de la grega La Langosta, però no em va entrar gens. Tampoc em va entrar la coreana La doncella, per molt de culte que sigui el seu director, Park Chan-Wook.

I que bonica que és Un amor de verano (La belle saison), mon dieu. Ah, i també és maca la nova de Jim Jarmusch, Paterson.

Però la pel·lícula que més em va emocionar veure va ser La nit americana, del Truffaut. L'havia vist al cinema quan tenia 10 o 12 anys, amb l'escola, i m'havien quedat gravades algunes escenes i l'atmosfera del film. Doncs bé, vaig veure que la feien a la Filmo i li vaig dir a la Sara si m'hi volia acompanyar. Primer no li va fer gràcia, però després va decidir que sí, que ho faria per mi. I va ser fantàstic. I també li va agradar. I vam veure al prota, Jean-Pierre Léaud, ja molt gran, que venia convidat per la Filmo.

Amb La nit americana, que explica el rodatge d'una pel·lícula amb la fermosa Jacqueline Bisset, us desitgem un gran 2017, amb moltes històries que ens passaran i que ens explicaran!!!



Títol Data estrena
1 Nadie quiere noche 27/11/2015
2 Langosta 04/12/2015
3 Carlitos y Snoopy, la pelicula de Peanuts 25/12/2015
4 Joy 08/01/2016
5 The Hateful Eight 15/01/2016
6Down by Law 00/00/1986
7 Mia Madre 22/01/2016
8 Spotlight 29/01/2016
9 Zootròpolis 12/02/2016
10 La Habitación 26/02/2016
11 Brooklyn 26/02/2016
12 Janis 04/03/2016
13 Mustang 11/03/2016
14 Batman V Superman: El Amanecer de la Justicia 23/03/2016
15 Nuestra hermana pequeña 23/03/2016
16 Kiki, el amor se hace 01/04/2016
17 El Libro de la selva 15/04/2016
18 Cegados por el Sol 22/04/2016
19 El Hombre perfecto 13/05/2016
20 El rei borni 20/05/2016
21 Un doctor en la campiña 27/05/2016
22 Buscant la Dory 22/06/2016
23 The Program (El idolo) 22/06/2016
24 Mi panaderia en Brooklyn 01/07/2016
25 Un amor de verano 01/07/2016
26 Todos queremos algo 01/07/2016
27 Money monster 06/07/2016
28 Zipi y Zape y la Isla del Capitan 29/07/2016
29 Pastel de pera con lavanda 29/07/2016
30 Mascotas 05/08/2016
31 Star Trek: Mas alla 19/08/2016
32 La Estacion de las mujeres 19/08/2016
33 El Petit Príncep 09/09/2016
34 The Beatles: Eight days a week and concert at the shea stadium 15/09/2016
35 Bridget Jones' Baby 16/09/2016
36 El Hombre de las mil caras 23/09/2016
37 Cigonyes 30/09/2016
38 Elle 30/09/2016
39 Spain in a day 30/09/2016
40 Un monstre em ve a veure 07/10/2016
41 La propera pell 21/10/2016
42 Terra 03/11/2016
43 Animales fantasticos y donde encontrarlos 18/11/2016
44 Arrival 18/11/2016
45 Aliados 25/11/2016
46 Bar Bahar. Entre dos mundos 25/11/2016
47 Los Exámenes 25/11/2016
48 Vaiana 02/12/2016
49 Doncella, La 02/12/2016
50 Paterson 07/12/2016
51 María (y los demás) 07/12/2016
52
53    
Rogue One: Una historia de Star Wars
Passengers
16/12/2016
30/12/2016
54 Una noche en la ópera 00/00/1935
55

La nuit américaine

00/00/1973





divendres, 16 de desembre de 2016

Estrès

- Mama, hi ha molt estrès laboral
- On?
- A l'escola

Indagant una mica més (era estrès dels mestres? dels nens? dels monitors del menjador?), vaig saber que la font estava en la quantitat de controls que tenien. Època d'examens abans de Nadal, vaja. I els deures, un clàssic. Sobre aquest tema, he arribat a la conclusió (sempre revisable) que, com diuen els clàssics, el millor és el "just mitjà". No som una escola innovadora d'aquestes que tenen espais diàfans temàtics i no posen deures. Però tampoc vull que l'escola estressi els nens amb deures i controls. No cal, que tenen 10 anys. D'acord que va bé per reforçar, d'acord que és un entrenament per a l'ESO (com s'ho faran, els de les escoles innovadores?), però no cal arribar a l'estrès (laboral!).

L'any passat, un grup de pares (amb el corresponent grup de Whatsapp) vam intentar que es reduís una mica la pressió dels deures i ho vam aconseguir (una mica).

No el reactivarem, perquè ningú més ha donat senyal d'alarma i m'ha dit que ja ha afluixat la pressió. De fet, pràcticament només queda el Concert de Nadal. I aquí l'estrès el passem els papes i mames intentant caçar la millor foto del nostre cadell. Ho superarem!


dissabte, 12 de novembre de 2016

Del Chelsea Hotel fins sempre

L'amic que em va fer conèixer el Leonard Cohen em diu que escolti l'última cançó de l'últim disc. Preciosa. Precioses les dues. Amb la primera jo tenia 18 anys, era "Chelsea Hotel", sí, aquella en què el Leonard Cohen i la Janis Joplin tenen un rotllo. S'escau a la joventut, a l'amistat, a la trobada, és lleugera (però mai banal). Fins i tot ell acaba dient "That's all. I don't think of you that often".

L'última que escolto, que escolto bé, perquè m'havia comprat el disc però no m'havia parat a escoltar-lo, és "String Reprise / Treaty". Greu, de maduresa, de vellesa, de bellesa sempre. La poso sencera:

"I wish there was a treaty we could sign
It's over now, the water and the wine
We were broken then but now we're borderline
And I wish there was a treaty, I wish there was a treaty between your love and mine"

Pura bellesa. Potser és això el que el defineix, bé, no m'atreveixo a definir-lo però aquesta bellesa ens ha seduït a molts, en discos i en directe, encantador, fins i tot balla, en directe. Potser és el que hem de fer ara, escoltar-lo i ballar. Fins al final de l'amor. Fins sempre.


                                    

L'any que ve, si anem a Grècia, m'agradaria anar a Hydra, on el Leonard va comprar una casa i va conèixer i viure amb la Marianne. A veure si la família em deixa!


                                         

dilluns, 31 d’octubre de 2016

La Kondo i els records trobats

Estem en ple procés de remodelació de l'habitació de la Sara. Fa un temps em va dir que s'estava fent gran, que estava canviant i que volia canviar l'habitació. Un procés lògic, vam pensar, si no fos que no fa els deu anys fins al desembre. Ja vol canviar l'habitació de nena? Però don't panic. El 90% dels peluixos es queden. Això sí, hem incorporat un coixí en forma d'emoticona burleta.

No és la primera vegada que faig neteja a fons d'un espai, però sempre em sorprèn trobar objectes que em porten un record-flaix. Els contes de la Sara, els preferits, aquests no els donem. La Kondo, a qui no he llegit el llibre però sí algues idees, diu que només s'han de conservar aquells objectes que produeixen "joy", alegria. No sé si aquest seria el criteri, pots voler guardar com a record un episodi dolorós. Per exemple, hi ha una jersei que em recorda un crisi maníaca que vaig tenir i que salvo a cada neteja de roba. No em produeix "joy", al contrari, però vull tenir-lo allà, controlat, dominat, com si volgués poder tornar a dominar una situació semblant.

D'acord, això potser és un extrem. Per a la resta d"objets trouvés", sí que apliquem la màxima kondoniana. Té alguna cosa d'instintiu, suposo.

També em fa gràcia l'efecte dòmino d'aquest procés. Tu et poses a remodelar l'habitació de la teva filla i de sobte penses: per què no canviem aquell quadre que fa 15 que tenim al menjador i que, realment, tampoc ens entusiasma? I per què no canviem aquestes fotos de lloc, aquestes fotos que sempre ens miren des del mateix angle? I fas canvis, alguns, poquets, però que et fan sentir bé.

Llavors entens la teva filla, i t'agrada que et saccegi el decorat i els records. I l'habitació li quedarà la mar de xula. Aquesta tarda ens posem a pintar els tres, dues parets de quatre, de color blau àrtic!




dimecres, 12 d’octubre de 2016

Impost sobre el matrimoni

No, no us penseu que és un nou impost per a parelles casades, és que és una "feminització" de l'impost sobre el patrimoni que he vist en un facebook amic i m'ha fet gràcia.



Però aquest post que estic fent ja ha fet tard, perquè venia d'una notícia de l'Ajuntament de Barcelona: un nou ajut d'entre 100 i 250 euros al mes per a famílies monoparentals i, atenció, famílies monomarentals. "Monomarental" com a família encapçalada per una mare i no per un pare. L'Empar Moliner, amb la seva gràcia habitual, en va fer un article a l'AraQui et va parir!, perquè resulta que "monoparental" ve de "parent" i de "parir", no de "pare", així que la paraula ja venia feminitzada de sèrie, encara que no ho sembli. És aquest el problema, que no ho semblava. Però ara, per documentar el post, he buscat la notícia original i l'han substituït per una nova fórmula: 

"Les famílies monoparentals, el 94% de les quals estan formades per dones amb fills a càrrec i amb ingressos baixos, i les dones grans i amb diversitat funcional que visquin soles, disposen d’un nou ajut per garantir la cobertura de les necessitats bàsiques".

I em sembla bé l'esmena. No estic en contra de forçar una mica la llengua per visibilitzar la desigualtat i intentar fer una societat més igualitària entre dones i homes, però amb compte. 

També estic a favor de les quotes: potser afavoreixen dones menys vàlides pel fet de ser dones, però fins ara s'ha afavorit homes menys vàlids pel fet de ser homes. Com diu la Natza Farré a Curs de feminisme per microones

"La majoria d'homes que estan en determinats llocs hi són perquè són homes. Ni estan més ben preparats, ni són els més intel·ligents ni els més eficaços ni els més bons. Ni ho estan". 

Així que si hem de forçar una realitat que no ens agrada, forcem-la, però vigilem com ho fem, i que la forma no se'ns mengi el fons.


dimarts, 27 de setembre de 2016

Percepció motivada


Això és un bodeguer andalús, ens vam enamorar d'una gosseta d'aquesta raça de la gossera de Mataró. No sé que hagués passat si no l'haguessin agafada unes hores abans...

La percepció motivada és aquell fenomen que et fa veure tot d'embarassades quan estàs embarassada o cartells d'immobiliàries quan busques pis. Doncs bé, jo he viscut aquest fenomen durant dues setmanes veient gossos pertot arreu. M'he adonat que el parc del Canòdrom és una mena d'àgora per a gossos (li escau el nom), entre els quals he identificat un bitxó maltès (es veu que Frank Sinatra en va regalar un a la Marilyn Monroe). També he après tot de coses interessants, com ara que l'Snoopy és un beagle i que els beagles tenen un caràcter molt tossut. Sé que si vols comprar un cadell canitxe has de desembutxacar més de 600 euros, però que el pots trobar d'oferta si ja té 8 o 9 mesos. També sé que a les gosseres, els gossos que no vol ningú són els grans de mida i els grans d'edat. I els que tenen malalaties o problemes de comportament.

I bé, tot això ho sé perquè hem estat dues setmanes meditant si tenir un gos a casa, per petició entusiasta de la Sara i amb la tolerància resignada del Joan. Així que jo estava una mica al mig. I sé que els gossos són fantàstics per als nens. Vaig tenir el Jack als 3 anys i em va acompanyar tota la infantesa. Però... em llevaria d'hora per treure'l a passejar? I tindria paciència amb els pipis i les caques? Avui, parlant amb una amiga m'he acabat de convèncer: s'ha posat de part de l'hipotètic gos i m'ha dit, seriosa: però el podreu cuidar bé? 

Posar-se de part de l'animal no treu que la renuncia sigui egoista. Li hem dit a la Sara i s'ho ha pres força bé. A més, tenim la gossa dels avis i la de la tieta. Les convidarem a passar algun cap de setmana a la gran ciutat.

divendres, 9 de setembre de 2016

Contrast i contradicció

Ahir el Carles Capdevila va publicar aquest article, Són 48 milions (i són criatures), sobre els nens refugiats, que Unicef calcula en 48 milions, és a dir, com tot l'estat espanyol, 28 milions de nens a conseqüència de conflictes i guerres, i 20 milions per la misèria i la fam. 

I ho contrasta amb les preocupacions quotidianes pels nostres nens, que aprenguin música o anglès, que dormin les hores necessàries i, ai, que no estiguin massa sobreprotegits, que hi tenim tendència.

El contrast, efectivament, és brutal, i perquè no sigui tan brutal podem fer dues coses, relativitzar una mica si el nostre nen no s'acaba el plat de macarrons (mal exemple, volia dir el de verdura) o intentar que arribi un plat de macarrons (o de verdura), i un sostre, als nens refugiats. O les dues coses. Però, ep, el llenguatge em delata, parlo dels "nostres" nens, com si els nens refugiats no fossin "nostres", i aquí és on posem el contrast. 

Jo dilluns vaig a una obra de teatre per col·laborar amb Proactiva Open Arms, però acabo d'apuntar la Sara a Kids 'n' Us, que costa un ull de la cara. Suposo que hem de viure amb aquest contrast i no sé si dir-ne contradicció. Si ho considerem una contradicció, no tenir cura de tots els nostres nens, ens hem de posar les piles i ajudar molt més.

Perquè entre la sobreprotecció i la desprotecció no hauríem de tendir a la protecció? Sí, esclar, és fàcil de dir.