2 en 1

Sara: quin dia és avui?
Gemma: avui és dissabte.
Sara: no, avui és dissabte i diumenge!

Potser, seguint amb aquesta plasticitat mental de la Sara, podem concentrar de dilluns a divendres en un dia (una mica com el programa de TV3 Divendres) i estendre dissabte i diumenge als altres dies. Es podria trobar una manera "metafòrica" de fer-ho...

Dos aforismes nitxeans, de La gaia ciència:

Idees.- Les idees són les ombres dels nostres sentiments -sempre més fosques, més buides, més simples que aquests darrers.

La vida no és cap argument.- Ens hem arranjat un món en el qual podem viure, amb l'acceptació de cossos, línies, superfícies, causes i efectes, moviment i repòs, figura i contingut: sense aquests articles de fe, ningú no suportaria actualment de viure! Amb això, tanmateix, no constitueixen pas encara quelcom de demostrat. La vida no és cap argument. Sota les condicions de la vida podria haver-hi l'error.

Un món millor per a la Sara, una Sara millor per al món

-S'ha de compartir!

Quantes vegades diem això als nens petits? al parc, amb els desconeguts, amb els cosins, amb els amics, s'ha de compartir s'ha de compartir. I nosaltres què? poc que compartim, nosaltres, i a nivell planetari no diguem.

Només em faltava llegir-me Bona crisi. Cap a un món postmaterialista, de Jordi Pigem. Crec que estic arribant a la meva pròpia filosofia: postmaterialisme ateu. El postmaterialisme està molt bé però no ha de ser un retorn a la religió. El "religare" l'haurem de trobar en un altre lloc, d'una altra manera, al món mateix. El sentit o és immanent o no és. Déu ja no hi és ni falta que ens fa.

Hem de compartir i viure d'una altra manera, està clar. Les esquerres haurien d'esforçar-se a trobar un discurs en aquesta línia, no ho sé, conec gent que vota esquerres que és més de dretes que el meu pare. O potser parlar de dreta i esquerra ja no té sentit, com llegia avui al diari que deia un blogger italià. Llavors què hem de fer? Què votem? Votem? Sempre penso que votaré en blanc i sempre acabo votant Iniciativa (menys alguna rara vegada). Els hauré de preguntar com veuen això del postmaterialisme ateu. Si pogués votaria a Intermón, directament.

Bé, prou de pamflet per avui, que ja hem fet prou outing. La Sara dorm feliç, és improbable que fem un món millor, però ho hem d'intentar, no?

7

-"(...) Edicions 62 ja ha fet una jugada i s'ha endut un dels llibres de la fira, Tiger Tiger, de Margaui Fragoso. Tal com explica l'editora, Pilar Beltran, 'és una mena de Lolita explicada per ella mateixa. La protagonista és una nena de set anys que està amb un home de cinquanta. Primer ell la tracta com a pare i com a amic, però hi va havent situacions il·lícites'. El llibre s'està acabant d'escriure, però es veu que ja promet força." Ada Castells, Avui, 17-10-09.

Una nena de 7 anys no és una lolita, és una nena!

Patchwork

- Repetirem aquell experiment que vam fer aquella vegada, barrejant fragments de llibres de ficció i no ficció, a l'atzar. En semidirecte.

Aquest cop la Sara serà la mà superinnocent que ens donarà els llibres. Comencem per la no ficció.

"Yo creo que la visita del Rey a Cataluña ha sido el resultado de un hecho positivo. Como hemos escrito en 'Treball', la decisión de viajar aquí ha sido tomada por el Rey y por el gobierno como consecuencia de la situación que se ha creado en Cataluña en el último período, como consequencia del vigor y de la extensión que han alcanzado aquí las luchas populares y las luchas democráticas, cuya culminación han sido las manifestaciones del 1 al 8 de febrero."

Uf, déu n'hi do, López Raimundo, La soledad del corredor de fondo, Xavier Vinader, José Martí Gómez, Josep Ramoneda, Laia, 1976

"'Oh I just go in there to study'
'Ain't you kinda old to be a college student?'"

The Dharma Bums, Jack Kerouac... doncs no l'he llegit, però la portada és la mar de psicodèlica. Llegeixo a la contra que va sobre dos nois joves a la recerca del Darma o la Veritat. No sé si se li pot trobar el lligam amb el PSUC de la transició... segurament. Ara el trobarem amb el tercer.

Efectivament, llegim, a la Revue d'Europe, Les défis à l'Europe:

"Tout intellectuel, dans quelque domaine ou sur quelque support qu'il oeuvre, est confronté à ce tourment".

Per saber de quin turment parla, s'ha de llegir tot l'article, cosa que no farem, segur que l'últim llibre ens ho explica. És la Mercè Ibarz a A la ciutat en obres:

"-Deixa reposar una mica la infusió, Joan- va dir Encarna i després es va girar cap a mi."

Què ens diu l'atzar de la Sara? que els intel·lectuals i els que cerquen el Dharma han de deixar reposar la infusió que és un turment? No, que té gana, fi de l'experiment.

Tinc poc temps

-Tinc poc temps, però tinc ganes d'escriure just for fun (a veure si pesco un lector)

La Sílvia, la nostra nova cangur i també cosina, està a punt d'arribar. He de dinar (però ja tinc els boniatos preparats) i he de fer una mica de neteja perquè la cosina no s'espanti i tampoc la dona de la neteja (la senyora de fer feines, la queli, la Fina, però si ja és com de la família i sort d'ella, sort que existeix i que només em cobra 10 euros l'hora -havia pensat pagar-li més però no em decideixo, definitivament sóc una burgesa amb sentiment de culpa). Tot això per fer una mica de safareig online blocaire o bloggero, perquè acabo d'entrar al meu blog i no hi ha cap comentari dels últims posts, ni del meu lector fidel, que jo sé que en tinc un perquè m'ho va dir. I he pensat, va, fes un post que convidi al comentari (comentari bo), però no se m'acut. En un moment així, el millor és recórrer als clàssics:

http://www.youtube.com/watch?v=7vThuwa5RZU&feature=related

I a més parla del temps (temps d'amor, el meu d'ara mateix és una mica més prosaic). Realment, quant val una hora de neteja de la casa d'un altre? quant val una hora de cangur dels teus fills? Depèn de si és la iaia o la cosina adolescent, depèn, tot depèn, però crec que les dones de la neteja estan mal pagades, en general, això la Geganta del Temps ho deu saber.

P.S. Llegir blogs també és temps, això fins i tot ho sap el Gegant del Pi.

Sisplau

-I per què es diu "sisplau"?
-Perquè quan una persona demana una cosa...
-I com es diu la persona? mama? papa? Lucía? Judit? Martina? iaia? Albert? Iona?

La conversa s'ha perdut en la quantitat de noms i possibilitats que podia tenir la nostra persona genèrica, protagonista de l'explicació que no he pogut acabar. I li hauria volgut donar una explicació certa, clara i entenedora del fenomen de la cortesia, del "sisplau" (acceptem la forma "fossilitzada", bonica expressió, del "si us plau", després de visitar el blog dodellengua).

La cosa seria que demanem un esforç a una altra persona i, reconeixent-ho, formulem una paraula màgica que activa la voluntat de fer aquest esforç. Això em fa pensar en la filosofia del llenguatge, en aquelles paraules o locucions performatives, que fan coses. Vaig a consultar un moment la xarxa i torno amb una font autoritzada, que era Austin, sobretot.

Copio de la wikipèdia:

"El punto de partida de Austin es la crítica a los filósofos que erróneamente supusieron que la única relevancia de un enunciado es describir algún estado de cosas o enunciar algún hecho. Esta suposición conlleva cometer lo que Austin denomina "falacia descriptiva", esto es, obstinarse en que sólo mantienen interés teórico los enunciados descriptivos. Frente a esta posición Austin plantea la existencia de dos tipos de enunciados: constatativos y performativos. Los primeros los utilizamos para describir determinadas cosas; con los segundos no se constata o describe nada sino que se realiza una acción."

Quan ensenyem a parlar als nens, quan els eduquem (o intentem educar-los) ens adonem (encara més) d'aquest poder que tenen les paraules, i no només quan donem una ordre sinó de maneres més subtils. Quan diem "t'estimo", per exemple. L'altre dia m'explicava una mare el que li va dir el seu fill de 3 o 4 anys (ara adolescent), un dia que va saltar sobre el seu llit a primera hora del matí: "què fas aquí?" li va dir la mare, "mira, estimant-te!" (crec que era amb signe d'admiració).

P.S. Realment no sé per què li veien dificultat a trobar més interessants els enunciats performatius (ah, interessants a nivell teòric, això ho explica tot... ).

La Catalunya

-On guardo la Catalunya?

Això m'ha preguntat la Sara quan arribàvem a casa aquesta tarda amb una senyera. Després de molts anys de viure sense senyera, m'ha agafat un nosequè per comprar-ne una i penjar-la demà. Com ho feia -i segueix fent- la meva mare, aragonesa de naixement, però catalana de cor. El meu pare també és català, però més de butxaca; si no es pot ser alemany o suís, almenys, català. I el Joan, simplement català, sense massa símbols ni reivindicacions.

Jo fins ara basculava entre el Contra las patrias del Savater, quan semblava que parlava de TOTES les pàtries, i un nacionalisme defensiu, quan algú em qüestiona, per exemple, per què hem de parlar català. Llavors, a què ve aquesta exhibició de colors?

Potser perquè amb la Sara torno als orígens, a la meva pròpia escola militant, laica i catalana. I perquè vull que se senti part d'una comunitat (escola, barri, ciutat, país, etc.), però també de la comunitat humana (i que res del que és humà li sigui aliè...), i de la terrícola, fins i tot, amb els seus animals i plantes, i, fins i tot, de la gran família de l'Univers, si hem de creure La Contra de La Vanguardia d'avui (al·lucinant).

Total, que li he dit a la Sara que guardés Catalunya (la relació entre la cosa i el símbol encara no la tenim molt clara) damunt de taula, per demà, però ha preferit posar-se-la de capa i cridar "Sóc un pirata de Catalunya!". També li podia haver dit que la guardés al cor o a la butxaca, però el rotllo pirata la veritat és que ha tingut gràcia. Hauria d'haver fet una foto i enviar-la al Tribunal Constitucional.


P.S. Avui he sabut que el català és la SEGONA llengua en nombre de blogs o blocs a internet, més de 123.000, per darrera -a molta distància, això sí- de l'anglès. És una dada que sembla inversemblant ni que sigui per demografia, però es veu que és certa. A mi m'ha agradat saber-ho (orgull patriòtic? matriòtic?) i també té alguna cosa romàntica de pirateig dels mars internàutics (i també és una comunitat a la qual fa il·lusió pertànyer). http://www.knowledgesearch.org/census/lang.html

Γνωθι Σεαυτόν, Nosce te ipsum, Coneix-te a tu mateix

Gemma: com que sóc una mica hippy...
Esther: hippy, tu? I què més, si ets una consumista acabada, si no t'estàs de res.
Gemma: però si passo de marques i gasto en cine i llibres...
Esther: i en salmó fumat.
Gemma: però si sóc d'Intermon i de la Creu Roja i em deixo una pasta per fer el món millor...
Esther: per netejar la teva consciència.
Gemma: però UNA MICA hippy sí que sóc, no?
Esther: no.

No hi ha res com tenir una germana per desmitificar-se un mateix. Estic per emportar-me-la al psicòleg, a veure si fem drecera i arribem abans a la màxima de Delfos.

Gemma: tu vols ser hippy, Sara?
Sara: sí.
Gemma: doncs llavors no has de ser consumista.
Sara: sí, jo vull el marró.
Gemma: el marró?
Sara: el Rei marró.
Gemma: el Rei negre vols que et porti els regals?
Sara: sí, el marró.

Ja hem fet tard.

I a vegades ens en sortim

-No t'enfadis, mama, que estem de vacances!

Així es difícil enfadar-se... com diu el Joan, no sé si enfadar-me o posar-me a riure. Una amiga que passava una mala època amb la seva filla em va dir "és la meva filla i no la suporto", em va semblar molt fort, en aquell moment, però de vegades hi penso, quan em treu de polleguera, i l'entenc. És un moment, potser una època, però després arriba un moment, una època, que no pots evitar riure o fer cara d'embadalit.

-Vull vull vull, puc puc puc.

Ens hem inventat aquest mantra perquè la Sara s'adoni que ha de dir menys "vull" i més "puc". És com un joc però comença a funcionar, crec. L'altre dia, en una botiga vaig sentir "puc tocar això, mama?" i vaig pensar en la cançó dels Manel, a vegades ens en sortim. Una altra mare em va dir fa poc "vaig veure que em manava i que no podia ser, vaig començar a insistir en les paraules màgiques: sisplau i gràcies". Doncs això mateix. Suposo que tenim por que es converteixin en petits tirans.

La Care Santos, a Supermares!, parla de l'autoritat i cita Hannah Arendt "Els nens no poden rebutjar l'autoritat educativa com si estiguessin en una situació d'opressió per una majoria adulta, si bé en les modernes pràctiques educatives s'ha aplicat aquest fet absurd de tractar els nens com si fossin una minoria oprimida que necessita ser alliberada. Els adults han rebutjat l'autoritat i això només pot voler dir una cosa: que es neguen a assumir la responsabilitat del món al qual han portat els seus fills."

Recordo que em va frapar l'episodi protagonitzat per Eulalia Ramon a la pel·lícula Dones, de Judith Colell, d'una mare que fa l'impossible per donar un caprici al seu fill i que quan creu que ja l'ha fet feliç, el nen li demana una altra cosa. Uf! més que ciència ficció quotidiana, això seria un thriller quotidià.

En la feina

Joan: què fas?
Sara: estic pensant.
Joan: i en què penses?
Sara: en la feina.


Sara: em dintres a l'aigua?


Gemma: què li comprem a la cosineta, per al seu pis nou?
Sara: una porta!

L'Arlet i el Llullu

Per a l'Arlet i el Llullu

SOL YA AUSENTE

Todavía un instante, mientras todo se apaga,
la piedra que recoge lo que el cielo desdeña,
esa mancha de luz
para cuando no quede,
un poco de calor
para cuando la noche...

Todavía un instante, mientras todo se pierde,
la memoria que guarda la belleza de un rostro,
esos ojos lejanos que derraman
su claridad quí, tan dulce y leve,
este amor obstinado
para cuando el olvido...

Pero el olvido nunca:

un instante final que se transforma en siempre,
la luz sobre la piedra,
la mirada
que dora tenuemente todavía
-después de haber mirado-
la penumbra de un sueño...

Ángel González


CANÇÓ

em llevo a vetllar-te
la nina ha caigut
anit quan dormies
la lluna la pruna
s'ha vestit de dol

la nina és a terra
tota ella un manyoc
imatge temuda
la lluna la pruna
ja no surt el sol

la nina per terra
vestida de dol
ja no l'abraçaves
la lluna la pruna
estronca el seu vol

la nina esqueixada
pentina els cabells
la lluna endolada
serà sempre teva
serà sempre amb tu

Oriol Izquierdo


L'Albert, el cosí de la Sara, de 4 anys, diu que hi ha pedres voladores. Són pedres que surten volant quan fa sol. I ho explica amb aquella naturalitat. Potser l'Arlet i el Llullu s'han convertit en pedres voladores que existeixen encara que no les veiem, ja no les veiem. En el món dels nens tot és possible.