dilluns, 23 de març de 2020

Descol·locada pel corona

M'observo i veig que en un moment de descol·locament pel corona em faig la ratlla a l'altre costat, porto pantalons amples (sempre els porto estrets) no puc llegir ni mirar pel·lis (acostumo a fer-ho amb fruïció), plego roba compulsivament i teletreballo més del que em toca (treballar per objectius, diuen: el meu objectiu és no tornar-me boja i no col·lapsar encara més el sistema sanitari).

També posem junts el rentaplats amb el Joan (abans, només després de rondinar), la Sara fa bromes ironicosarcàstiques de les seves (abans ja les feia), però, atenció, està més carinyosa, en el seu estil més punki que bavós.

I encara més variacions de la vida quotidiana, menys quotidiana que mai.

El bitxo no podrà amb nosaltres, em dic, i no deixo de trucar a ma mare per monitoritzar el seu perfil baix amb la vida. Un perfil que no aixeca cap, que no treu relleu, que no agafa forma. Però l'agafarà, que no hem arribat fins aquí perquè vingui una cosa minúscula amb forma de sol de teletubbie i s'ho emporti tot per davant. Una cosa que ha viatjat gratis amb nosaltres per terra, mar i avió, un autèntic paràsit invisible que només vol sobreviure per perpetuar-se, perpetuar-se per sobreviure, de manera cega, només això. Una vida absurda, que ho sàpigues, corona. Per això la meva germana, que està a primera fila del camp de batalla, fent jornades de 12 hores amb la mascareta i els guants, t'esclafarà, a tu i a tots els de la teva espècie, i després se n'anirà a fer bici, mentre nosaltres l'aplaudirem.

No, ni ho saps ni t'importa, corona, però jo ja m'he desfogat, per una estona (rima involuntària, ni rimar vull).

Cuidem-nos-vos-los-les.


dissabte, 28 de desembre de 2019

Canvi d'any

Ep, fa un munt que no bloguejo.

Aquest any ha estat complicat. Ma mare ha passat de ser una dona força independent (i de jove molt activa i implicada amb les causes socials; era de la JOC), a força dependent. Hem demanat l'ajut de la dependència i l'ajut de teleassistència. He fet un munt de quilòmetres a l'Hospital de Mataró, un munt de papers i fotocòpies, i un munt de càlculs en full excel a veure com ens ho muntem. El repte és que pugui tornar a viure sola amb ajuda. Hem fet un horari tetris perquè estigui sola el menys possible, tendint a zero. 

Estrany, això de fer de mare de la teva mare. Hi ha tendresa, també ràbia i incertesa, i tristesa i tot de coses. D'altra banda, sembla que he de fer "menys" de mare de la meva filla, o d'una altra manera. La Sara està en aquella època de "deixa'm estar" o, en una formulació extraordinària que va fer un dia: "mama, t'odio, per això t'estimo tant". Quin embolic, això de l'adolescència, filla meva. (De vegades també està carinyosa, tot s'ha de dir!).

I aquí estem, fent equilibris. Sort que tinc la meva sister que encara que és un caos estressat, ens ajudem. I el Joan, que encara que és un estrès ordenat, també ajuda.

I em venen al cap els Manel i el "de vegades ens en sortim", i també la Rosalia amb "Fucking Money Man" (heu vist el preu de les residències i dels centres de dia??). I penso que sí, que el tetris sortirà bé, que millorarà i es farà més forta. I, a l'altre flanc, em vaig preparant per un "t'estimo, per això t'odio tant".

MOLT BON ANY 2020!!!!





                                  M'encanta aquesta foto :))

dimecres, 13 de març de 2019

Fent Coses


Per un corrent subterrani de la memòria he arribat als contes de la Sílvia. Sabeu quins contes vull dir? Els de Fent punyetes (un nom ben prosaic que a ella, que feia prosa, li agradava). Eren contes dolços i amargs alhora, com els bons, com la vida, oi? Era molt bona, la Sílvia. És molt bona. I en un revolt de l'hipocamp m'he trobat amb la joventut de la Yáiza en forma de paraules certes, agudes i clarividents. Recordo com es va fer indepe, aquell senyal que li van fer a la mà a l'insti. I que jugàvem a parlar en francès, en fi, Coses de la vida.

Ara el XeXu del Bona nit, ves per on, em fa pensar-hi. Penso en com ens activàvem les neurones mirall quan ens llegíem, perquè la gràcia és que els blogaires ens ressonem entre nosaltres... alguna cosa així. Tu que tens un poder blogaire, XeXu, fes que tornin ;)


I aquesta és la meva participació al celebru dels 12 anys del Bona nit i tapa't. Felicitats!!

dissabte, 9 de març de 2019

Dos microrelats d'ara i aquí



Interacció

Deixeu-m'ho dir d'entrada: soc un gos. Més concretament, una gossa. Una gossa gelosa, això és el que sento dir, i no sé per què. Sé que no puc suportar les carícies si no m'inclouen. Tampoc la violència. Tota mena de contacte físic. Només accepto interaccions verbals, sempre que no arribin als crits, que també em fan emprenyar. Jo vull pau, i si hi ha cap festa, que m'hi comptin.

És estressant, ho reconec. De vegades m'obliga a treure les dents. Amb la mesura justa, tampoc vull fer mal, només un toc d'atenció. Vull fer valer la meva condició de gossa, que no només consisteix a olorar cantonades amb fruïció ("fruïció és un terme que ens agrada, als de la meva espècie). Trec les dents, sí, no em fa cap vergonya reconèixer-ho.

Per això no entenc què hi faig aquí. Només he pogut llegir "comportament animal" a la porta d'entrada. No presagia res de bo.


Sense descans

Quan vaig sortir de la fàbrica xinesa de nom força conegut, no em van dir que hauria de treballar tant. Faig jornades de quatre o cinc hores entre setmana i de vuit o nou hores els dies festius, amb intervals sense activitat d'uns deu minuts de tant en tant, després de la insistència de la mare.

Pràcticament visc a l'insta i al whatsapp. El que més m'agrada són els vídeos musicals de l'Ariana Grande i de l'Alfred Garcia: em fan sentir com si flotés. En canvi, trobar-me 1.400 comentaris al whatsapp del grup de classe em posa nerviós. Tantes coses s'han de dir si es veuran a l'endemà? Però no vull queixar-me. Em fan sentir jove les selfies, el postureig i el tumblr, i aprenc un munt de coses dels vídeos random.

Només demano una mica de descans, per refer els meus circuits. I els seus.


dimecres, 16 de gener de 2019

Hey, tius, fem 10 anys!


Ahir vam anar a veure el Neil dels Joves, perdó, el Nigel Planer. Entranyable i divertit com ell sol (bé, sol, no, que estava acompanyat per la Ivana Miño a la traducció i Xavi Mestres al piano). Tot això a què venia? Ah sí, que avui fem 10 anys de blog!!

És veritat que sovintegem poc aquesta casa i aquest barri, però li tenim carinyo. Aquí hem explicat coses, hem recopilat frases de la Sara, hem conegut gent maca virtualment i presencialment, hem fet dos llibres (el del Zurich, evidentment, i l'Apleganúvols també és força blogaire -com va notar el XeXu).

I, encara més fort, a partir del blog m'he atrevit a posar una denúncia o a demanar perdó a algú. És a dir, que això té un poder.

I com que té un poder i ens agrada, volem convidar-vos a aquesta festa tan animada d'en Neil i a un tros de pastís, perquè estem contentes que encara estigueu per aquí (i si pot ser, més enllà!) i nosaltres per allà (i més enquí! i ara m'he liat). Petonets.

Espòiler: el Neil acaba ballant.


Pastís curull de xuxes, exigències del guió.


dimecres, 2 de gener de 2019

Alguns flims que s'han quedat




Amb la dèria de les llistes que ens agafa per aquestes dates, he volgut fer-ne una de pel·lícules que he vist al cine, però en comptes de llistar-les totes, volia parlar-vos de les que més m'han agradat i tocat:

El fotógrafo de Mauthausen, de Mar Targarona. Aquesta em va tocar molt. La història de Francesc Boix i la seva gesta enmig de l'horror em va tocar tant que de seguida vaig enllaçar amb Si això és un home, de Primo Levi, que el tenia per casa sense llegir. I Primo Levi diu: "Els personatges d'aquestes pàgines no són homes. La seva humanitat està enterrada, o ells mateixos l'han enterrada, sota l'ofensa soferta o inflingida als altres. Els SS malvats i estúpids, els Kapos, els polítics, els criminals, els prominents grans i petis, fins a arribar als Häftlinge indiferenciats i esclaus, tots els graus de la folla jerarquia volguda pels alemanys estan paradoxalment emparentats ens una unitària desolació interna.
      Però Lorenzo era un home; la seva humanitat era pura i incontaminada, ell era fora d'aquest món de negació. Gràcies a Lorenzo no vaig oblidar que jo mateix era un home."

Tully, de Jason Reitman. Una Charlize Theron mare de família absolutament desbordada rep l'ajuda d'una jove mainadera, y hasta ahí puedo leer, s'ha de veure. La Theron està esplèndida.

En Ralph destrueix internet, de Rich Moore i Phil Johnston. Al XeXu, que li agrada l'animació, aquesta li agradarà, perquè jo no hi anava gens convençuda i mira, vam passar una molt bona estona amb la Sara (que diu que últimament la faig anar a veure cine d'adults). El millor, per a mi, l'autoparòdia de les princeses Disney. Genial.

Bohemian Rhapsody, de Bryan Singer. Encara que els molt melòmans del pop i del rock hi posin pegues (no prou fidel, edulcorat, etc.) a mi em va semblar un bon biopic amb què pots gaudir si t'agrada la música de Queen. I com que la música de Queen agrada molt, tot un fenomen, tu! Per cert, que curiós que la crítica músical els tractés tan malament al principi, no?

Lou Andreas-Salomé, de Cordula Kablitz-Post. Potser no és una gran pel·li, però em va encantar veure en pantalla la Lou, Rilke i Nietzsche. Es veu que la Lou era una dona molt intel·ligent i lliure que fascinava els intel·lectuals de l'època. No sé si per això va donar carbasses a Nietzsche (segur que no era un home gens fàcil!). Va escriure sobre ell, sobre psicoanàlisi... segur que val la pena conèixer-la més.

I més pel·lis que s'han quedat i que es quedaran aquest 2019!! Molt bona anyada tingueu!!

dijous, 6 de desembre de 2018

Si no t'hagués conegut (versió canina)


Tenim una gossa que es diu Aura. L'hem agafat de la gossera. I mentre escric sobre ella es va passejant pel pis, a veure si rep una carícia o algú agafa la corretja.

És tranquil·la, en principi, excepte en el moment de sortir de casa. Llavors treu el seu "poderío" i s'abraona i borda al primer vianant, humà o ca, que passi. És carinyosa; quan l'acaricies, acotxa el cap i fa ullets de benestar. El problema és que es fa les seves necessitats a casa, sempre al mateix lloc. I això que la reforcem positivament quan les fa fora. Però a casa s'hi deu trobar més a gust. O era com vivia a la gossera, on no hi ha dins i fora. O ha desaprès de la seva vida anterior. O mai n'ha après.

I és que, ja m'ho deien, un gos lliga molt. Hem/he d'estar pendents que estigui sana i ben alimentada, que baixi al carrer les vegades suficients... un gran afecte implica una gran responsabilitat, també per a la Sara, que demanava un gos des de sempre. És veritat que al Joan no li agraden els animals, en abstracte, però un animal en concret? S'ho pren amb esportivitat.

Com ens canviarà la vida, l'Aura, encara no ho sabem del cert. Com a la sèrie "Si no t'hagués conegut", qualsevol decisió que prenem ens porta a un univers diferent del que viuríem si no l'haguessim pres. Qui sap què pot passar en una passejada a les 7 del matí, o què deixarà de passar si torno més d'hora a casa per baixar-la, o què descobrirem a la muntanya perquè pugui córrer? I per a ella, com seria de diferent la seva vida a la gossera, amb menys carícies, probablement -i les carícies fan viure-, o en una casa amb jardí?

També veig que si no solucionem el tema de les necessitats, implosionarem. I haurem de reconstruir aquest univers àuric.



dimecres, 10 d’octubre de 2018

Crustacis i dutxes escoceses

Diu el pedagog Jaume Funes que conviure amb un adolescent és com estar sota una dutxa escocesa: ara un raig d'aigua freda, ara un raig d'aigua calenta. I jo afegiria que també és així pel que fa als preadolescents, almenys pel que fa a la preadolescent que tinc a casa.

I és que, en poca estona, la Sara pot passar de la ignorància activa (que li fas nosa, vaja) a dir-te que t'estima molt i molt. Jo, com que tinc el mestre Funes a prop, m'ho prenc amb esportivitat emocional. Sé que això probablement anirà a més i que s'anirà construint, en bona part, per oposició a mi, a nosaltres. "Cada generació d'adolescents s'ha dedicat a fer d'adolescent en un entorn dominat per la necessitat de ruptura amb el món dels seus adults". És veritat, però també sabem que no podem marxar gaire lluny, que han de saber que som aquí, ni que sigui per rebutjar-nos, perquè resulta que aquests éssers meravellosos són meravellosament vulnerables: "Els passa com a alguns crustacis, perden la closca protectora (les seguretats de la infància) i han de construir una llar personal nova."

Així, si us apropeu a un d'aquests crustacis i us rep amb un "adeu", no passeu ànsia, potser al cap de cinc minuts us regala una cançó. I és que, si aquest crustaci és com la Sara, tindrà "la meitat del cervell ocupat amb cançons". Coses de preadolescents!