dimecres, 22 gener de 2014

El seu primer diari

- No miris que vull amagar el diari!

Acabo de dir a cal XeXu que estic molt blogairament mandrosa i mira, m'ha vingut un rampell (esperit d'autocontradicció, es diu). I he d'anar ràpid perquè l'ordinador va fatal.

Només volia dir que l'altre dia, la Sara va veure el meu primer diari (el que vaig fer quan tenia 12 anys) i va voler que li comprés una llibreta per fer-ne un (té 7 anys, la mossa). I senyors, va escriure 3 frases, de les quals només me'n va llegir 2. I, no contenta amb això, va voler amagar el diari a la seva habitació. Això és fantàstic, no?? No sé si és molt esperit blogaire (per la cosa de compartir), però todo se andará. Ella ha començat per un blog i ha continuat amb un diari, a veure com segueix!!!

Per cert, el dia 16 de gener vam fer 5 anys de blog!! Però mira, no sabia com celebrar-ho. Ara sí!!!

diumenge, 5 gener de 2014

The Very Best Night

- La nit de reis és la millor nit que passo a la meva vida.

Crec que ja això ho hem enregistrat, en aquest blog, però és que cada cop, flipo...



                    No són els Reis Mags, però són 3 i estan de moda a ca la Sareta....


                           Tampoc són els Reis Mags, però són 3 i m'agrada la cançó....


                          Tampoc són els Reis Mags, però són 3 i he posat la directa....


I ara potser que vagi acabant, que els reis han de fer una mica de feina, encara, aquesta nit!


divendres, 13 desembre de 2013

Tres idees de cara a la consulta (compartir no és només per al màrqueting)

Bon dia! m'he despertat pensant en la consulta. A vore, crec que....

.... els polítics són importants i imprescindibles per arribar a fer la consulta (era necessari l'acord de data i pregunta, i tant!), però el procés l'ha de liderar/continuar liderant, visualitzar, potenciar, etc. la "societat civil", és a dir, tu, jo, ell, ella, etc. La legalitat, com s'ha vist en els processos històrics imporants, és secundària i moltes vegades nociva.

.... la doble pregunta em sembla bé, és més fàcil passar d'un estat mental "federalista d'esquerres" (psc catalanista, iniciativa, etc. -ep, que a iniciativa hi ha gent clarament i històricament independentista, com el Romeva...) a un estat mental independentista. Ho dic perquè és el meu mateix procés mental. Hi ha molta gent, com jo, que fa 3 anys no es plantejava la independència (tampoc el federalisme, realment, però era més a prop nostre ideològicament). Si en tres anys hem decidit, de manera progressiva però cada cop més decidida, a votar sí/sí, en un any encara s'hi pot afegir gent.

.... si fa 25 anys va caure un sistema que semblava indestructible, si es va canviar per un que ara mateix sembla abocat al col·lapse, si el capitalisme es basa en la competitivitat i ara el que està de moda=el que ven és col·laborar i compartir.... perquè no treballar en aquest sistema "x" que ens permeti evolucionar com a espècie? I què té a veure això amb la independència de Catalunya? Ni idea, però per a mi (i no estic sola, veig) aquest estat mental enllaça amb un Estat propi, coses del màrqueting, suposo.

Val, però l'important és que es pugui votar el que es vulgui, l'Estat que es vulgui segons l'estat mental de cadascú, identitari, ideològic, sentimental, racional, històric, il·lús, realista, etc. Hem d'aconseguir fer la consulta.


dissabte, 7 desembre de 2013

7 i pujant!

- Sara, pots posar música, sisplau, que així és menys horrible estar malalt?
- Com la crisi?



Evolució de la vida humana segons la qualificació actual de pel·lícules per edats.



Dilluns 9 de desembre aquesta criatura que fa 5 anys en tenia 2, en farà 7. M'estic mentalitzant, i l'estic mentalitzant, que 7 anys és una edat especial. Si et mires les classificacions dels videojocs i de pel·lícules per edats, després de "l'apta per a tots els públics", ve "no recomanada per a menors de 7 anys". Segur que això és conseqüència d'un gran estudi insipirat en Piaget i de l'observació directa de la realitat: no és casualitat que a aquesta edat (7, 8 anys) es descobreixi la Gran Veritat sobre els Reis Mags. La Sara ja sap la primera part de la Gran Veritat: el Tió (va ser l'animal del seu cosí Albert, que té dos anys més). Vam fer un petit Consell Familiar sobre el tema i li vam dir que era prou gran per saber-ho. I tot seguit el Joan va puntualitzar "però els Reis són veritat, eh?" (moment intens, aguantem la respiració) i la Sara va dir "esclar que són veritat, perquè els Reis són persones, no són un tronc amb ulls de plàstic!" Sí, senyora, i després diran que anem malament en ciències...!

L'estic mentalitzant, sobretot, perquè vull que no s'assembli tant a mi. L'altre dia en XeXu en parlava, d'assemblar-se o no als pares, i jo últimament hi dono força voltes, perquè vale que et fa il·lusió quan et diuen que la teva filla s'assembla a tu (però més guapa, dic jo), però quan la mestra et diu, a tu i al seu pare, que és llesta però mooolt despistada, i desendreçada, i que es perd mentre estan llegint tots a classe.... les lleis dels gens i els mems (més perillosos, tu!) t'apunten directament. Objectiu: que s'assembli més al seu pare, millor: que no s'assembli a cap dels dos, que s'assembli a ella mateixa, o, almenys, que progressi adequadament. Això requereix un esforç de part nostra, sobretot de part meva, ho sé. Això sí, és molt carinyosa, i això també ho ha tret de mi, que consti, i també és de bona pasta (sobretot espaguetis), i això ho ha tret del seu pare. Però té moltes coses que són molt d'ella: és eixerida, creativa, sensible... i té alma de cantaora. 


Sis mesets, a Calafell, aquell dia va riure molt perquè se'm va acudir donar-me cops al cap amb el sonall, en plan slapstick...


Una de les seves passions, el patinatge, potser que li talléssim el serrell, no?

 Amb el gurú de la tribu (el que coneix el secret del Tió) i la seva cosineta germaneta.

 Amb el regal d'aniversari (dos dies abans del previst, coses que passen!)

                                   Qui ho diu que en aquesta casa no es menja bé?


                                       La Sara té "alma de cantaora".

                                    Ens ha inspirat l'Amparo Sánchez .


         FELICITATS SARA, T'ESTIMEM!!!!!!!!!!


dilluns, 28 octubre de 2013

Lou

Mira Lou, unes quantes coses et volia dir, que segur que encara estàs en el llimb i encara em pots escoltar (a més, el català t'és proper, almenys els poetes).


- Em va agradar de manera instantània el Take a Walk On The Wild Side, quan tenia, no sé, 18 anys? I se'm va clavar durant una bona temporada en algun racó del cervell relacionat amb les emocions (bé, el Transformer sencer).
- Vaig plorar anant en cotxe amb Perfect Day, per un noi. Crec que no era un dia precisament perfecte, però aquella música que sonava al cotxe el feia totalment èpic, com esqueia a l'ocasió. (Anys després he pensat que podria ser una de les cançons que sonés al meu enterrament, perquè m'agrada molt, o Magician).
- Vaig flipar molt al concert del New York, 1a part New York, 2a part grans èxits. (Després en tindries alguns més, d'èxits, però ja no com els grans del Transformer, el Rock n Roll Animal o el Berlin).
- Em vaig enamorar mentre et redescobria amb la Velvet (la Nico, la Mo Tucker... Pale Blue Eyes, Sunday Morning, All Tomorrow's Parties....)
- Em van prendre el pèl (de bon rotllo grrr) fent-me creure que anava a un concert teu que mai va existir (ostitu, com es pot ser tan pava).
- Vaig anar a un concert (recital conceptual) teu amb la Laurie que sí que va existir però del que no vaig entendre pràcticament res, però és igual.
- En aquest mateix sentit, confesso que de vegades en el random de l'ipod em surten cançons teves que passo de llarg, no puc.
- En l'altre sentit, confesso que de vegades necessito sentir cançons teves o de la Velvet. Com ara mateix.
Thanks, Lou. Too sad.

Sunday Morning, la ironia és que aquest matí he estat a punt de penjar aquest vídeo al Facebook, m'ha fet gràcia el noi fent tai txi...


                                  Coney Island Baby, m'encanta


    Veus, no coneixia aquesta multi-versió tan curiosa de Perfect Day...


           En el començament va ser Walk On The Wild Side....


diumenge, 13 octubre de 2013

So different

- Mama, no m'ho puc creure, estic cansada de lo molt que he dormit.


Aquest fenomen estrany que li ha passat a la Sara, de vegades passa: quan dormim molt, ens llevem cansats, potser ens ha passat això durant molt de temps, ara potser estem despertant, no ho sé, i veiem dos camins:

- Hi ha el camí independentista que il·lusiona, però sense voler ser il·lusos (que no ens expliquin contes de la independència amb final feliç, per poder dormir tranquils, com en el gag de Polònia de dijous). Cal més democràcia (poder votar) per aconseguir-ho.

- Hi ha el camí del procés constituent i el de la CUP, que té la independència com a via per poder arribar a una societat més justa i democràtica, sense límit geogràfic. Cal més independència (en tots els sentits) per aconseguir-ho.

El Gerardo Pisarello, professor de dret constitucional, diu que un procés constituent pot ser de moltes maneres. La qüestió és que, en cas de proclamar-se la república catalana, sigui el que nosaltres volem. Això és possible? Home, si en tres anys la independència s'ha fet possible en tants caps, això també, no? Ara bé, segons Gerardo, s'han de vèncer 3 discursos (tres estats mentals, jo diria):

- el de la resignació
- el de la por
- el de la inevitabilitat

Crec que a més es retroalimenten. Perquè que les coses siguin com són sembla inevitable. Si ens atrevim a canviar-les, aniran maldades. Per tant, por i resignació (en realitat, de por, poca, ni ens arribem a plantejar alguna mena de canvi real a nivell social, ni a petita ni a gran escala).

No vull ser ingènua, no vull que m'expliquin contes de la societat justa amb final feliç (espero que en facin un gag a Polònia ja). Però coi, intentem-ho, ni que sigui imaginar-ho, pensar-ho.

                              
El David Fernàndez citant Allende. Com pot ser que s'apassioni tant aquest home si és completament impossible el que diu?

I ara ve la falca publicitària: avui a les 11h a les Fonts de Montjuïc. 


dimarts, 8 octubre de 2013

Minuts musicals

Després de l'estrès del capítol anterior, ens ve de gust una mica de relax... i un diàleg d'aquests que fotografiem de tant en tant al blog:

- Mama, per què canto tant tant tant?
- Perquè t'agrada molt molt molt?
(classes de lògica elemental avançada, nivell 1 i mig)


             "Viure amb tu" d'Isaac Ulam, com m'agrada aquesta cançó


"Enséñame a cantar" de Micky & girls a Eurovisió 1977, me'n recordo perfectament. Per a mi, l'argument definitiu per a la independència de Catalunya és poder votar Espanya a Eurovisió. Per cert, la parrafada de presentació ara dura 10 segons.



Els Beatles tocant en directe "Don't Let Me Down" dalt d'un terrat, un dels grans moments de la humanitat.



        Quins grans concerts, els dels Azucarillo Kings! Amb la Carme!


No hi ha manera de trobar la versió original al youtube, Bob, Bob, ja saps com és d'important aquesta cançó per nosaltres i ja l'hem comprat unes quantes vegades...


              In the beginning there was Otis Redding

divendres, 4 octubre de 2013

El màrqueting o la vida

Ahir vaig anar a una xerrada sobre la dependència cada vegada més gran (i més greu) dels mitjans de comunicació respecte del poder, sobretot dels bancs. I avui em plantejo que jo a la feina també em censuro o acato ordres que fins i tot arriben a ser ridícules. Com per exemple, no penjar unes dades de taquilla de cinema a la web, perquè "no són bones". El que seria estrany és que fossin bones, ei, que les dades corresponen a personetes que han estat per aquí en els últims 5 anys... Potser "els de dalt" se senten responsables d'aquestes males notes (i aquí "només" parlem de cultura, ai, ai, ai).

I com que lo cortés no quita lo valiente (l'autocensura no treu la il·lusió per fer-ho bé), ara faré propaganda d'una acció en què estic implicada (i tinc unes companyes que encara ho estan més directament i amb molt entusiasme): Escena 25Es tracta de facilitar vals de descompte de 25 euros a joves que tinguin entre 18 i 25 anys, perquè els utilitzin en un o dos espectacles (concerts, teatre, circ, dansa) durant el mes d'octubre. (Els 25 euros els posen els teatres i sales, és a dir, ells posen les butaques a disponibilitat dels joves, i nosaltres posem la organització, la plataforma web, i el seguiment de les dades -això em toca més a mi). Ja s'ha tuitejat que és una operació de màrqueting de la Generalitat. I?? La qüestió no és aquesta, la qüestió és si a més del màrqueting (ça va de soi!), serveix per alguna cosa, si pot servir d'estímul per als joves o fins i tot per generar debat sobre com promoure la cultura avui, que no és poc.

De vegades dic que treballem al Servei de Propaganda de la Generalitat. Fer-ne broma vol dir que encara mantenim una certa distància crítica, crec. També està bé deixar-se portar per la il·lusió, i si hi ha polèmica, doncs benvinguda. De vegades també dic que prefereixo treballar al Departament de Cultura (l'any vinent farà 20 anys!), que al d'Agricultura. M'agrada treballar amb material sensible (que no tinc res contra les patates i les cebes, ans al contrari!). Si no pots escapar del màrqueting, que sigui a fi de bé...


"La revolució no serà tuitejada", un dels espectacles disponibles a Escena 25. Jo hi vaig demà, pel TresC (el lífting no ha colat).

PS. Crec que necessitem aire, altres canals d'informació, altres visions, altres possibilitats de vida. La gràcia de la cultura (que treballa amb material sensible, intel·ligible i imaginable) també és aquesta. Que el poder pugui promoure cultura que pugui anar contra el poder (tot és un suposar) no deixa de ser paradoxal...