dilluns, 20 octubre de 2014

QUEDEM AL ZURICH? El dia que em vaig trobar Sòcrates al Zurich

Iep!! Tenim un projecte blogaire: fer un llibre de textos i imatges relacionades/inspirades pel Cafè Zurich de Barcelona, famós lloc de trobada i de retrobada, i de desvirtualitzacions!


Aquí una aportació meva i després les bases. Animeu-vos!!


EL DIA QUE EM VAIG TROBAR SÒCRATES AL ZURICH

Gemma: Ei, Sòcrates, ets tu, el Sòcrates de veritat?

Sòcrates: Gemma, dona, que encara no s'han inventat els hologrames, esclar que sóc jo!

Gemma: I com va? fa segles que no et veig!

Sòcrates: Bé... aquí, esperant l'Acibíades...

Gemma: Ai, aquests joves, sempre es fan esperar, oi?

Sòcrates: I tant, i després sempre té pressa per marxar, no podem arribar mai a la idea de bellesa en si, un desastre!

Gemma: Doncs sí que em sap greu, i a la del Bé o la de Veritat, tampoc?

Sòcrates: Tampoc, a la del Bé ja ni ho somio, però la de Bellesa, per l'amor de Déu (politeista), si és ben fàcil, ara un cos, ara més cossos, un xic d'anima perquè no ens diguin materialistes avant-la-lettre (avant-la-lettre també és avant-la-lettre) i ja està...

Gemma: No ho sé, jo ho trobo tot molt complicat.

Sòcrates: Complicat? Només has de mirar dins teu, què et preocupa?

Gemma: Doncs els temes clàssics, l'amor, la mort...

Sòcrates: Mira, aquí ve Alcibíades, saps que em va dir l'altre dia? "Només sé que no sé res", quina barra, sí que sap sí, el que passa que fa veure que no, bé, et deixo...

Gemma: Bé, gràcies, Sòcrates, m'has il·luminat el dia... crec...



PROJECTE DE LLIBRE QUEDEM AL ZURICH?

Bases:

- Descripció: projecte (de moment només és una possibilitat) de publicació d'un llibre amb poemes, microcontes, il·lustracions, fotografies, reflexions, etc., en català, i relacionats amb el Cafè Zurich de Barcelona.
- Qui hi pot participar? blogaires.
- Com es participa? es penja un post amb el títol genèric del projecte i el títol del text/imatge en qüestió (de l'extensió d'una pàgina en paper, orientativament) i es pengen aquestes "Bases".
- Fins quan es pot participar? fins al 20 de novembre de 2014.
- Qui selecciona? la selecció anirà a càrrec de l'editor.
- Qui ho coordina? de moment, la Sílvia Teulats (Fent Punyetes), la Montse Aloy (Cantireta), la Glòria Bosch (El que em passa pel cap), la rits (Vuit8ena) i la Gemma Barberan (Truquem al Gegant del Pi?).
- Què passa si l'editor decideix publicar el llibre? com que és un llibre col·lectiu i no tenim massa experiència, s'aniran decidint els dubtes que sorgeixin sobre la marxa.
- Què passa si l'editor decideix no publicar el llibre? no passa res, ens ho haurem passat la mar de bé projectant-lo!

divendres, 17 octubre de 2014

¿Solo se vive una vez?

Aquest és un relat-pensament que vaig escriure fa uns 10 anys, i ara m'ha vingut i ha volgut penjar-se aquí (era un proto-post, però ell no ho sabia!).

A octubre de 2004...

REMAKE

De vegades sembla que s'hagi d'actuar per sobreviure. De vegades no ens n'adonem, però actuem.

Normalment una primera actuació no és bona. La pel·lícula acostuma a ser autobiogràfica i ja se sap. La gent que en sap ho diu, això.

La primera pel·lícula és una idea brillant que algú protagonitza inconscientment. El que s'hauria de fer és agafar la idea original i fer un bon REMAKE. Ara bé, quan es vol fer un remake del remake llavors passa allò de les segones parts que mai són bones. El que cal és agafar la matèria primera, aquella perla en brut que només surt a la primera si ets un geni, i treballar-la a consciència.

Per això hauríem de viure un parell de cops, com a mínim. Jo voto per una segona vida. Només una ressurrecció. Tampoc no demano tant! Tampoc és qüestió de viure tota l'eternitat i anar fent remakes sense parar. Això seria un desastre. Només un cop més. No diuen els científics que el número dos és la vida? Que la vida comença quan la primera cèl·lula es duplica a ella mateixa? Doncs això.

Interludi musical intemporal....


                                  Segur??

A octubre de 2014...

Se m'acut que la cultura mateixa és aquesta possibilitat de duplicació que tenim. Està clar que no tornarem a viure en aquest món, però llegir, anar al cine, escoltar música, etc. és, ja ho diuen, viure més, és duplicar-se, diria jo, és tenir aquest món que no podem tenir. Un món extra, un bonus track, molts bonus track, per això m'agrada tant la cultura i els símbols i les metàfores i les vibracions musicals, i la sala fosca del cinema. Sort en tenim, oi? Sort en tenim, oi?

dissabte, 4 octubre de 2014

Peixos com nosaltres (en tres actes)

                                                   El Roto

Avui m'ha donat pels peixos de colors... (un poc llarg, sorry)

I. Paraules de David Foster Wallace a uns estudiants, en una cerimònia de graduació el 2005:

"Van dos peixos nedant de bon matí i es troben un peix vell que els diu 'bon dia, nois, què, com està avui l'aigua? Els dos peixos joves continuen nedant fins que un d'ells es para de cop i diu a l'altre "què coi és l'aigua?'"

Clau interpretativa: consciència de la realitat que, de tant avesats com estem, no veiem.

Clau interpretativa siempre positifa: cada cop en som més conscients, sembla, i s'encomana, sembla.


II. El peix del mig (conte meu de fa 11 anys, inspirat en una llegenda africana):

El peix del mig començava a sentir-se incòmode. En el banc de peixos començava a mirar-se el primer amb enveja i l'últim amb menyspreu. Un dia, la seva mare, que l'estava observant, li va explicar una història.

-Fa molts anys, en el principi dels temps, el cel era tan a prop de la terra que només calia treure el cap per a tocar-lo. Un dia, uns peixos molt atrevits van començar a saltar fins que van fer forats al cel. El cel va dir "m'esteu fent mal, voleu parar de saltironar?" però ells no li van fer cas i vinga a saltar. El cel va començar a enretirar-se fins que va quedar on és avui en dia.

-Ah, va dir el peixet, que era molt llest, els forats que van fer els peixos són les estrelles, perquè a la nit la llum del sol passa a través dels forats!

-Sí, aquesta és la part bona de la història. La dolenta és que aquells peixos, de tant saltar van anar a parar a terra.

-I es van morir?

- Aquesta és la part bona i dolenta alhora. No es van morir, perquè eren molt vius. Però no van poder tornar al mar i ara els seus fills no són carn ni peix.

-Vols dir que és perillós ser atrevit?

-Aquesta és la part dolenta. És perillós, sí, perquè les estrelles aquestes... tampoc no te'n refiïs, són com els hams dels pescadors, que també brillen a la nit.

-Però a mi m'agraden les estrelles...

-I a mi, fill, i a mi.

Clau interpretativa: és perillós voler trencar el que hi ha, el sostre que et limita, i obrir nous horitzons.

Clau interpretativa siempre positifa: si dels peixos atrevits en van sortir amfibis, no "ni carn ni peix" sinó "carn i peix", val la pena arriscar-se.


III. The Meaning of Life, dels Monty Python, escena dels peixos, inici del film (dura 1 min.):


Clau interpretativa: l'absurd de la vida, I al final se't mengen.

Clau interpretativa siempre positifa: val la pena mentre hi som, veritat, Howard?


I fins aquí la trilogia del peix! (els colors són de la Sara i l'esperit positiu és dels meus caps, sempre evangaalitzant).

dimecres, 24 setembre de 2014

Tot celebrant el dia de la Mercè

- Sara, anem al centre?
- Al centre comercial?

Aiiiiii, què estem fent malament???? :))


dimecres, 10 setembre de 2014

La truita sense ou existeix i està entre nosaltres...

L'independentisme sense nacionalisme és com una truita sense ou




Així parlà Vicenç Villatoro un cop, i jo me'n recordo perquè m'hi vaig sentir interpel·lada. Crec que ja n'he parlat més d'un cop, al blog, i no em vull fer pesada, però m'agradaria insistir que aquest fenomen (independentisme sense nacionalisme o poc nacionalisme, que seria el meu cas) és digne, que en som uns quants i que encara que no cantem "Els Segadors" amb el mateix sentiment (ai mare, que m'he d'aprendre la lletra), ens il·lusiona la idea de fer una nova truita, la possibilitat de girar-la (bé, no exagerem) o almenys de pensar-la, debatre-la i, si pot ser, construir-la.

Hi ha vàries maneres de fer truites sense ou, heus ací la del Carles: 

"Quan a casa fem truita sense ou, la preparem igual que la truita convencional, simplement substituïm l’ou batut per una mescla d’una tassa de llet de soja i mitja de farina de cigrons". 
Jo em sento catalana, però també aragonesa-riojana, espanyola, francesa-normanda i del món en general, sobretot de la banda occidental (deu ser per això que em sento com un peix fora de l'aigua a ioga?). Tornant a la truita del Villatoro, no cal eliminar l'ou, no cal passar de la nació sense estat a l'estat sense nació, però hi podem posar una mica de farina de cigrons o de farina de galette bretona, i les patates? com han de ser les patates? millor d'albergínia? no ho sé, ja ho anirem decidint (tot i que estic fent campana a totes les reunions del Procés Constituent), l'important és que puguem decidir. Aquest argument l'he fet servir amb dues persones que creia que podien passar-se a aquest costat del mirall, però crec que pateixen de colesterol, no hi ha hagut manera! 

Bona Diada a tothom! Ens Veiem!! 

PS. Si algú vol llegir l'article en qüestió (veig que és de fa 2 anys, com se'm va quedar a la neurona...)

dijous, 7 agost de 2014

No era la Marilyn, no.... (3 microcontes)

Aquí van els 3 microcontes...

LA MARCIANA

    Vaig conquistar una marciana. No era, precisament, la Marilyn Monroe, però després de tres mesos d'estar encofurnat en una nau espacial, gairebé m'ho semblava. De seguida em vaig adonar d'una diferència evident entre les dones terrícoles i les marcianes: aquestes tenien el sexe de través, girat quaranta-cinc graus respecte els sexes femenins de la terra. Després de molt empènyer em vaig adonar d'una altra cosa: la marciana, ai las!, era verge. Però una mica després, quan vaig poder penetrar amb un sospitós soroll de terrissa que es trenca, vaig comprovar, horroritzat, que era víctima d'una broma de mal gust per part dels meus companys astronautes. No havíem fet cap a Mart sinó al camp de futbol de Vilafranca del Penedès que diu que són molt de la broma. I no feia l'amor amb una marciana, sinó amb una guardiola cap per avall. 

Qualsevol-cosa-ficció, Josep Albanell, La Magrana, 1976


LA BREVEDAD

Con frecuencia escucho elogiar la brevedad y, provisionalmente, yo mismo me siento feliz cuando oigo repetir que lo bueno, si breve, dos veces bueno.
       Sin embargo, en la sátira 1, I, Horacio se pregunta, o hace como que le pregunta a Mecenas, por qué nadie está contento con  su condición, y el mercader envidia al soldado y el soldado al mercader. (Recuerdan, ¿verdad?)
    Lo cierto es que el escritor de brevedades nada anhela más en el mundo que escribir interminablemente largos textos, largos textos en que la imaginación no tenga que trabajar, en que hechos, cosas, animales y hombres se crucen, se busquen o se huyan, vivan, convivan, se amen o derramen libremente su sangre sin sujeción al punto y coma, al punto.
      A ese punto que en este instante me ha sido impuesto por algo más fuerte que yo, que respeto y que odio.

Antología personal, Augusto Monterroso,Visor, 1999


ESPAIS BLANCS

      A mi no em falta que em burxin perquè em senti inclinat a jugar a la contra. Vaig apartar la mà del meu amic —també amb suavitat—, tot dient-li:
—Doncs jo no ho veig pas així. Crec que l’home només té present. Des del temps més remot fins al futur insondable, tan sols ha pogut comptar amb cada instant de cada dia. La resta són records o somnis.
—I què? —em preguntà ell.
Es produí un silenci d’aquells que, per contradictori que sembli, donen cos a les paraules. Al final, vaig proposar-li que no ho toquéssim, que ho deixéssim tal com estava.
—Deixem-ho així —convingué l’amic, matant brutalment una prometedora controvèrsia.

Pere Calders, http://www.rodamots.com/calaix.asp?text=CaldersBreus

        
 
        La Marilyn en acció, fantàstica! (bé, els tres estan fantàstics!)

Si voleu enviar-me microcontes que us agradin, jo encantada, eh??

dimecres, 30 juliol de 2014

Un altre 9-N!

Estava jo llegint la biografia del John Lennon, una mica per casualitat, quan em trobo amb la data en què es van conèixer ell i la Yoko Ono: un 9 de novembre de 1966, yeah!! Què tindrà aquesta data, senyor!!

S'ha de dir que en el llibre la pobra Yoko no surt molt ben parada. L'autor, que són diversos, sembla que s'afegeix a la llista d'enemics de la Yoko Ono que encara deuen quedar pel món.

"Yoko, cada vez más, se convertía en el objeto de las iras de los seguidores de The Beatles, que veían como su ídolo era manejado por un ser inepto para casi todo: ni era pintora, ni escultora, ni escritora, ni cantante y, mucho menos, compositora; Yoko era artista simplemente porque ella lo decía y lo refrendaba Lennon".

"Yoko también era consciente de que su edad era un handicap que cualquier día podía volverse en su contra: si bien, le había servido para dominar a John, era muy posible que en unos años se volviera en su contra, y John la dejara por otra mujer más joven, atractiva y con ideas distintas. En última instancia, como cualquier mujer calculadora, pensaba que tal vez esa situación se podría resolver con un hijo. La oriental, en el fondo, siempre supo que su vida era una gran pantomima y que había tenido una suerte extraordinaria al unirse a Lennon."

Dures acusacions... sort que després de la crisi de parella van tenir al Sean i el John es va poder dedicar plenament al seu fill... fins que un fanàtic anomenat Mark David Chapman el va matar el 8 de desembre de 1980. 

Hi ha alguna manera humana (esclar!) d'eliminar tots els fanàtics de la Terra?



       "Oh Yoko" d'un John Lennon podem assegurar que enamorat

La Yoko en acció (la veritat és que irrita una mica...)

"Ai, Yoko", dels Manel ("però avui he entès que us estimàveu, com molts no haurem estimat mai")

"La culpa de todo la tiene Yoko Ono" de Defcon Dos, dedicada al XeXu (com li agrada cridar, a aquesta dona, per cert)

"(Just Like) Starting Over", una cançó d'amor amb el pas dels anys, de les cançons més precioses del Lennon

La darrera actuació dels Beatles, mítica actuació i genial cançó "Don't Let Me Down", el 30 de gener de 1969, al terrat dels estudis Apple

"Here Comes The Sun", de George Harrison, ("Abbey Road", 1969), aqui "live", dedicada a l'Òscar.

"Cut Piece" de la Yoko Ono (1965, pre-John), dedicada a la rits

"L'm Only Sleeping" del disc "Revolver", 1966, escrita sobretot pel John, però als crèdits posa Lennon-McCartney, això m'agrada... dedicada a la Glòria ara que és hora d'anar a dormir zzzz

"God" de John Lennon, per al lince rojo



dissabte, 19 juliol de 2014

Barrejant germans i germanors

- Ja he vist Frozen 6 vegades!!
(Sara dixit)


Els de "Libres e iguales" s'han oblidat "fraternales". I a mi se m'acut que aquest és un concepte per explotar en política (crec que la Victòria Camps deia alguna cosa així en un dels seus llibres). Perquè tu et pots estimar molt el teu germà (difícil no estimar-te malgrat els gelos, baralles, etc.) i quan et fas gran viure en cases separades. I veure't sovint i parlar pel wasap.

En el fons, totes les guerres, les de religió incloses, són fraticides, per això són tan demencials. Els de "Libres e iguales" posen l'individu per davant del grup. Els temuts "nacionalismes" posen el grup per davant de l'individu. I si fem un terme mig? potser en la idea revolucionària francesa de "fraternité" hi ha la clau. Perquè tu et pots separar del teu germà però no el mataràs (bé, també hi ha casos, però no podem estar per tot). Potser això té un aire Teresa Forcades, no ho sé, però tampoc és la intenció, no és que siguem germans perquè Déu és el nostre pare, Déu em sembla més aviat un zombie, ara mateix. Som germans perquè som de la família animal humana, només volem poder escollir casa, tots plegats.

Ara barrejo coses, però em sap molt de greu que la Sara no tingui un germà/na (a banda de la germanor en sentit ampli :). No ha pogut ser. Però té els cosinets que són de la seva edat i ens veiem molt. No és ben bé el mateix, però s'hi assembla. Continuant amb la família-família, dilluns la meva germaneta petita, Esther, fa 40 anys. Vulguis que no, impressiona, de vegades a la meva germana li dic Sara, perquè se'm deu liar la neurona "nena petita" al meu cervell.

En fi, us deixo amb les imatges de la pel·lícula preferida ara mateix de la Sara, Frozen, que té com a eix principal, no l'amor romàntic clàssic (que també), sinó l'amor entre dues germanes. Bon cap de setmana!! ens n'anem a Calella amb ma germana i els cosinets!!



Imatges escollides per la Sara especialment per al post (li he dit que feia un post de Frozen, benu, més o menys... :)


                       Minuts musicals


"Milonga del moro judío", del Jorge Drexler, amb un protagonista una mica perdut...

"He mirat aquesta terra", cantada pel Raimon, em vaig sorprendre emocionant-me amb les primeres notes, amb ma mare, of course. El vídeo es casolà-surrealista.