dimecres, 10 setembre de 2014

La truita sense ou existeix i està entre nosaltres...

L'independentisme sense nacionalisme és com una truita sense ou




Així parlà Vicenç Villatoro un cop, i jo me'n recordo perquè m'hi vaig sentir interpel·lada. Crec que ja n'he parlat més d'un cop, al blog, i no em vull fer pesada, però m'agradaria insistir que aquest fenomen (independentisme sense nacionalisme o poc nacionalisme, que seria el meu cas) és digne, que en som uns quants i que encara que no cantem "Els Segadors" amb el mateix sentiment (ai mare, que m'he d'aprendre la lletra), ens il·lusiona la idea de fer una nova truita, la possibilitat de girar-la (bé, no exagerem) o almenys de pensar-la, debatre-la i, si pot ser, construir-la.

Hi ha vàries maneres de fer truites sense ou, heus ací la del Carles: 

"Quan a casa fem truita sense ou, la preparem igual que la truita convencional, simplement substituïm l’ou batut per una mescla d’una tassa de llet de soja i mitja de farina de cigrons". 
Jo em sento catalana, però també aragonesa-riojana, espanyola, francesa-normanda i del món en general, sobretot de la banda occidental (deu ser per això que em sento com un peix fora de l'aigua a ioga?). Tornant a la truita del Villatoro, no cal eliminar l'ou, no cal passar de la nació sense estat a l'estat sense nació, però hi podem posar una mica de farina de cigrons o de farina de galette bretona, i les patates? com han de ser les patates? millor d'albergínia? no ho sé, ja ho anirem decidint (tot i que estic fent campana a totes les reunions del Procés Constituent), l'important és que puguem decidir. Aquest argument l'he fet servir amb dues persones que creia que podien passar-se a aquest costat del mirall, però crec que pateixen de colesterol, no hi ha hagut manera! 

Bona Diada a tothom! Ens Veiem!! 

PS. Si algú vol llegir l'article en qüestió (veig que és de fa 2 anys, com se'm va quedar a la neurona...)

dijous, 7 agost de 2014

No era la Marilyn, no.... (3 microcontes)

Aquí van els 3 microcontes...

LA MARCIANA

    Vaig conquistar una marciana. No era, precisament, la Marilyn Monroe, però després de tres mesos d'estar encofurnat en una nau espacial, gairebé m'ho semblava. De seguida em vaig adonar d'una diferència evident entre les dones terrícoles i les marcianes: aquestes tenien el sexe de través, girat quaranta-cinc graus respecte els sexes femenins de la terra. Després de molt empènyer em vaig adonar d'una altra cosa: la marciana, ai las!, era verge. Però una mica després, quan vaig poder penetrar amb un sospitós soroll de terrissa que es trenca, vaig comprovar, horroritzat, que era víctima d'una broma de mal gust per part dels meus companys astronautes. No havíem fet cap a Mart sinó al camp de futbol de Vilafranca del Penedès que diu que són molt de la broma. I no feia l'amor amb una marciana, sinó amb una guardiola cap per avall. 

Qualsevol-cosa-ficció, Josep Albanell, La Magrana, 1976


LA BREVEDAD

Con frecuencia escucho elogiar la brevedad y, provisionalmente, yo mismo me siento feliz cuando oigo repetir que lo bueno, si breve, dos veces bueno.
       Sin embargo, en la sátira 1, I, Horacio se pregunta, o hace como que le pregunta a Mecenas, por qué nadie está contento con  su condición, y el mercader envidia al soldado y el soldado al mercader. (Recuerdan, ¿verdad?)
    Lo cierto es que el escritor de brevedades nada anhela más en el mundo que escribir interminablemente largos textos, largos textos en que la imaginación no tenga que trabajar, en que hechos, cosas, animales y hombres se crucen, se busquen o se huyan, vivan, convivan, se amen o derramen libremente su sangre sin sujeción al punto y coma, al punto.
      A ese punto que en este instante me ha sido impuesto por algo más fuerte que yo, que respeto y que odio.

Antología personal, Augusto Monterroso,Visor, 1999


ESPAIS BLANCS

      A mi no em falta que em burxin perquè em senti inclinat a jugar a la contra. Vaig apartar la mà del meu amic —també amb suavitat—, tot dient-li:
—Doncs jo no ho veig pas així. Crec que l’home només té present. Des del temps més remot fins al futur insondable, tan sols ha pogut comptar amb cada instant de cada dia. La resta són records o somnis.
—I què? —em preguntà ell.
Es produí un silenci d’aquells que, per contradictori que sembli, donen cos a les paraules. Al final, vaig proposar-li que no ho toquéssim, que ho deixéssim tal com estava.
—Deixem-ho així —convingué l’amic, matant brutalment una prometedora controvèrsia.

Pere Calders, http://www.rodamots.com/calaix.asp?text=CaldersBreus

        
 
        La Marilyn en acció, fantàstica! (bé, els tres estan fantàstics!)

Si voleu enviar-me microcontes que us agradin, jo encantada, eh??

dimecres, 30 juliol de 2014

Un altre 9-N!

Estava jo llegint la biografia del John Lennon, una mica per casualitat, quan em trobo amb la data en què es van conèixer ell i la Yoko Ono: un 9 de novembre de 1966, yeah!! Què tindrà aquesta data, senyor!!

S'ha de dir que en el llibre la pobra Yoko no surt molt ben parada. L'autor, que són diversos, sembla que s'afegeix a la llista d'enemics de la Yoko Ono que encara deuen quedar pel món.

"Yoko, cada vez más, se convertía en el objeto de las iras de los seguidores de The Beatles, que veían como su ídolo era manejado por un ser inepto para casi todo: ni era pintora, ni escultora, ni escritora, ni cantante y, mucho menos, compositora; Yoko era artista simplemente porque ella lo decía y lo refrendaba Lennon".

"Yoko también era consciente de que su edad era un handicap que cualquier día podía volverse en su contra: si bien, le había servido para dominar a John, era muy posible que en unos años se volviera en su contra, y John la dejara por otra mujer más joven, atractiva y con ideas distintas. En última instancia, como cualquier mujer calculadora, pensaba que tal vez esa situación se podría resolver con un hijo. La oriental, en el fondo, siempre supo que su vida era una gran pantomima y que había tenido una suerte extraordinaria al unirse a Lennon."

Dures acusacions... sort que després de la crisi de parella van tenir al Sean i el John es va poder dedicar plenament al seu fill... fins que un fanàtic anomenat Mark David Chapman el va matar el 8 de desembre de 1980. 

Hi ha alguna manera humana (esclar!) d'eliminar tots els fanàtics de la Terra?



       "Oh Yoko" d'un John Lennon podem assegurar que enamorat

La Yoko en acció (la veritat és que irrita una mica...)

"Ai, Yoko", dels Manel ("però avui he entès que us estimàveu, com molts no haurem estimat mai")

"La culpa de todo la tiene Yoko Ono" de Defcon Dos, dedicada al XeXu (com li agrada cridar, a aquesta dona, per cert)

"(Just Like) Starting Over", una cançó d'amor amb el pas dels anys, de les cançons més precioses del Lennon

La darrera actuació dels Beatles, mítica actuació i genial cançó "Don't Let Me Down", el 30 de gener de 1969, al terrat dels estudis Apple

"Here Comes The Sun", de George Harrison, ("Abbey Road", 1969), aqui "live", dedicada a l'Òscar.

"Cut Piece" de la Yoko Ono (1965, pre-John), dedicada a la rits

"L'm Only Sleeping" del disc "Revolver", 1966, escrita sobretot pel John, però als crèdits posa Lennon-McCartney, això m'agrada... dedicada a la Glòria ara que és hora d'anar a dormir zzzz

"God" de John Lennon, per al lince rojo



dissabte, 19 juliol de 2014

Barrejant germans i germanors

- Ja he vist Frozen 6 vegades!!
(Sara dixit)


Els de "Libres e iguales" s'han oblidat "fraternales". I a mi se m'acut que aquest és un concepte per explotar en política (crec que la Victòria Camps deia alguna cosa així en un dels seus llibres). Perquè tu et pots estimar molt el teu germà (difícil no estimar-te malgrat els gelos, baralles, etc.) i quan et fas gran viure en cases separades. I veure't sovint i parlar pel wasap.

En el fons, totes les guerres, les de religió incloses, són fraticides, per això són tan demencials. Els de "Libres e iguales" posen l'individu per davant del grup. Els temuts "nacionalismes" posen el grup per davant de l'individu. I si fem un terme mig? potser en la idea revolucionària francesa de "fraternité" hi ha la clau. Perquè tu et pots separar del teu germà però no el mataràs (bé, també hi ha casos, però no podem estar per tot). Potser això té un aire Teresa Forcades, no ho sé, però tampoc és la intenció, no és que siguem germans perquè Déu és el nostre pare, Déu em sembla més aviat un zombie, ara mateix. Som germans perquè som de la família animal humana, només volem poder escollir casa, tots plegats.

Ara barrejo coses, però em sap molt de greu que la Sara no tingui un germà/na (a banda de la germanor en sentit ampli :). No ha pogut ser. Però té els cosinets que són de la seva edat i ens veiem molt. No és ben bé el mateix, però s'hi assembla. Continuant amb la família-família, dilluns la meva germaneta petita, Esther, fa 40 anys. Vulguis que no, impressiona, de vegades a la meva germana li dic Sara, perquè se'm deu liar la neurona "nena petita" al meu cervell.

En fi, us deixo amb les imatges de la pel·lícula preferida ara mateix de la Sara, Frozen, que té com a eix principal, no l'amor romàntic clàssic (que també), sinó l'amor entre dues germanes. Bon cap de setmana!! ens n'anem a Calella amb ma germana i els cosinets!!



Imatges escollides per la Sara especialment per al post (li he dit que feia un post de Frozen, benu, més o menys... :)


                       Minuts musicals


"Milonga del moro judío", del Jorge Drexler, amb un protagonista una mica perdut...

"He mirat aquesta terra", cantada pel Raimon, em vaig sorprendre emocionant-me amb les primeres notes, amb ma mare, of course. El vídeo es casolà-surrealista.

diumenge, 13 juliol de 2014

De la tuna a la lluna

- Mira, Albert, la tuna!

La Sara no tenia dos anys i aquesta va ser la seva primera frase. Veníem en cotxe amb ma germana i els nens del càmping de Banyoles. La tuna és la lluna. No recordo si es tractava d'una súperlluna com la d'avui, però deuria ser resplendent. De fet, avui la Sara no ha trobat que la lluna fos més gran que la d'ahir però sí que estava com més neta...

Avui s'ha enfadat a l'hora d'anar a dormir perquè no li havia dit abans que demà anem a la muntanya, mai s'havia enfadat per això. Em sembla que és senyal que s'està fent gran (com és normal): vol que la tinguem en compte, que no sigui l'última a assabentar-se de les coses, com ens passa a tots.

Aquella frase de la tuna m'ha quedat gravada, perquè ho va dir amb una il·lusió brutal, la lluna li agradava molt de petiteta, la tuna! la tuna! cridava. Ara ja no li fa tant de cas, no sé si és un signe de fer-se gran, també, meravellar-te menys per la lluna i reclamar que t'expliquin les coses quan toca. 

M'he disculpat, de fet no era conscient que no li havíem dit, ho tindré en compte a partir d'ara, i potser ella tornarà a meravellar-se amb la lluna... 


La tuna, la lluna


Blue Moon de The Marcels


la lluna, la tuna



Harvest Moon del Neil Young, que és maca aquesta cançó!

dijous, 26 juny de 2014

Ommm (a la recerca de l'espiritualitat perduda)

Bé, perduda, perduda, no ben bé, perquè crec que mai he estat gaire espiritual, això que he provat el tai-txi i el reiki, i fins als 14 anys vaig ser creient de la religió cristiana... Doncs ara m'ha donat pel ioga, tot va començar aquests dies d'hivern que no em trobava bé. La meva cosina em va dir que el ioga va molt bé, i com que me la crec, vaig apuntar-m'hi.

Va anar bé, no vaig veure la llum, la meva cosina em va dir que tampoc es tractava de veure cap llum, sinó de fer uns exercicis que van bé per al cos i per a la ment. De fet, un dia que ens vam quedar soles amb la mestra, em va dir que els efectes del ioga es noten a llarg termini, que un dia em notaré una mica diferent i serà pel ioga. Potser sí. De moment m'agrada quan ballem al nostre aire, al principi de la sessió; em sento francament impotent quan intento fer el "pajarito", que és una cosa impossible de fer, molt millor la granota; i amb els mantres em veig des de fora i una mica ridícula, jo intento dir el mantra i creure-me'l, com per exemple, "l'esperit està per damunt de l'ego", que està molt bé, però no ho acabo de sentir. No sé si és paradoxal que una atea posi les mans en pregària o en posició "om" i faci "ommm, tot és diví".

A "La meva guia de ioga" diuen "i com que cada persona és diferent i està en un moment diferent, vivint la seva circumstància particular, cadascú obté del ioga el que necessita en aquell moment. Els beneficis abracen des de la relaxació fins a la il·luminació". Ja he dit que la il·luminació (que té a veure amb sentir-se u amb l'univers -"ioga" en sànscrit vol dir "unió") encara no m'ha arribat, però sí que m'acabo relaxant, així que de moment, continuo... Feu ioga?


En portuguès també es pot fer ioga. La clau: respirar, respirar bé, pel nas, respirar profundament... 

PS. Abans que la Sara fos abduïda per Disney Channel, vèiem Info K, i un dia va sortir una escola on els nens feien ioga (segur que saben fer l'ocellet).

PS2. Trobo que la idea de connexió és molt actual, de fet, amb la globalització i les xarxes socials, estem lligats, no sé si d'una manera profunda o no, depèn de les connexions. Aquests mots tan de moda "col·laborar", "compartir"... no és estrany que el ioga es posi de moda, fa sentir bé.

dilluns, 23 juny de 2014

Podria ser millor, podríem anar a Amsterdam

Podría ser peor, podría llover

"El jovencito Frankenstein", en una escena memorable. La deixo doblada, perquè és com la recordem.


Aquesta frase forma part de la història de la nostra parella, és un d'aquells "leitmotiv" que tens, i que fas sortir de tant en tant, concretament, quan estem en una situació xunga que no arriba a ser dramàtica, i volem treure ferro a l'assumpte.

Tot això bé a tomb perquè demà passat 25 de juny fem 15 anys de parella estable. Oju, parella estable no vol dir sense alts i baixos, ja se sap. No és la data de casament, que va ser uns anys més tard, sinó la data en què vam enrotllar-nos i vam començar a mirar-nos tenint com a subtext mental "aquesta vegada potser sí".

I per això se'm va posar al cap celebrar-ho amb un viatge, els dos sols, a una ciutat on jo he estat dos cops però ell cap (això és amor): Amsterdam.

Em va costar convènce'l, perquè és un home racional i deia que no teníem diners. Al final, vam arribar a un entente: hi aniríem, però més endavant, a l'octubre, quan tot és més barat.

I per celebrar-ho posem la cançó que va quedar segona al festival d'Eurovisió d'aquest any, que és d'Holanda i que és la mar de maca (rara avis eurovisiva). Perquè Eurovisió també és una de les coses que ens uneixen. Sí, amics, els camins de l'amor són inescrutables, i ara a més hi hem implicat a la nostra filla, que, al tantu, vol que Catalunya sigui independent per poder votar Espanya a Eurovisió (exclamació general).

 
The Common Linnets, 2n lloc a Eurovisió 2014, "Calm after the storm" (una mica com passa a les parelles).

Potser ens plourà, a Amsterdam, a l'octubre, però és igual, podria ser pitjor, podria no venir la calma... però jo dic que serà millor, i em baso en un estudi científic que han fet la Universitat de Massachusetts i la de Matadepera sobre parelles que arriben a la quinzena....

Bona revetlla joanil!!


dimecres, 18 juny de 2014

De tornada, crec

Fa mig any que no escric. Avui podria parlar del relleu reial, ara d'aquí a mitja hora (un moment d'aquells que se'n diuen històrics, històrics i anacrònics). O de la meva millora de la crisi bipolar (em diuen que cada vegada sóc més jo, encara que no sé si això és bo o dolent).  O que fa poc he fet 20 anys al Departament de Cultura (sembla que entre l'atzar i el destí m'he anat situant en un lloc de feina que m'és agradable i de vegades fins i tot em sento útil). O que la Sara em posa nerviosa a l'hora de sopar (en això és l'antimafalda, la sopa li agrada molt, però tota la resta, com costa!).

Que cada vegada em trobi millor suposo que vol dir que s'acaba la sequera blogaire, ja he començat a posar la poteta en alguns blogs, però no sé si tinc massa cosa a dir. Però per què tinc un blog? Ah sí, era per les peripècies maternofilials, sobretot, i el record de les frases de la Sara, però també es creuen altres temes, no ho sé, suposo que de tant en tant vindrà la inspiració...

I això hauria d'acabar amb alguna cançó...

                                 Els Anímic, amb l'alegria que els caracteritza.

PS. I dic jo, demà hem de llevar-nos amb un Felip VI? tinc la sensació de tornar al segle XVIII, deu ser que llegir Victus m'ha afectat el cervell, també. Perquè com diu el meu jefe, en Mascarell, la cultura és símbol i és identitat (i també és econòmicament important, no ho oblidem). La cultura és important per a la societat? No ho tinc clar, potser "de boquilla", però després no es veu, no es nota. En Felip se'l veu un home cultivat, potser pensant en si mateix veurà que no té raó de ser i abdicarà al minut 1. Llavors es concedirà un Premi Príncep d'Astúries, que quedarà com molt simbòlic, molt culte... També diu en Masca que una societat culta és més pròspera i socialment justa. Que així sigui!