Celebrant els 49 (o el curiós fenomen d'assolir la maduresa)

Aquest divendres 2 de juny faig 49 anys. Visca. Se m'acuden dos temes, simplificant una mica:

- 1. Em falta un any pels 50. Fer 50 vol dir assolir la maduresa? Què vol dir assolir la maduresa? No ho soc ja, de madura? Associo maduresa a responsabilitat, autoconeixement, un cert grau d'acompliment d'expectatives (no totes), tenir menys inseguretats (que no vol dir tenir tota la seguretat), ser més lliure interiorment encara que potser tinguis menys llibertat de moviment, en definitiva, sembla que són coses positives, però coi, passar del 4 al 5 fa impressió. També és tenir més passat que futur, encara que no vol dir menys projectes, encara tinc projectes, ep!

- 2. La paradoxa és que volia celebrar tot això tan assenyat anant a ballar al Magic amb les meves amigues (a més de més celebracions amb la family i les amigues, per celebrar que no quedi). És a dir, anant a ballar despendoladament com una jovenívola. És veritat que el cos no aguanta tant com abans, però em continua encantant anar a aquell antro i sentir la música i ballar. No sé si té a veure amb alguna edat o simplement amb mi. Però no hem pogut quadrar agendes, perquè les agendes estan saturades i perquè suposo que el pla no les motivava prou. Que tenim una edat. Tornem al punt 1.

O sigui, que dec ser una madura jovenívola o una jove madurívola. Celebrem-ho, doncs. He comprat bombons d'aniversari. Agafeu-ne!!

Autoconeixement infantil

- És que, mama, jo sóc com la tieta Esther, m'agrada la música comercial!

Sí, senyora, sense complexos. Ja va cap als 8 anys i li agrada el que li agrada. Ja li pots posar Manel, La Iaia, Lou Reed, Jimi Hendrix... que ella vol Violetta i les cançons d'Eurovisió. Sí, val, això ho ha tingut a l'abast, o ella s'ho ha buscat, o les dues coses. Però també ha anat al Sònar Kids i a un festival per a nens on tocava el Joan Colomo... Bé, esperem que no sigui greu, la veritat és que em fa una mica d'enveja aquest grau d'autoconeixement que té (i la música només és un aspecte, l'altre dia em va dir que no volia que l'apuntés a un curs de filosofia per a nens, que jo trobava tan interessant, "no has d'escollir per mi", em va dir...). A mi em costa tenir les idees tan clares. Potser puc aprendre d'ella, a veure, posarem una mica de Violetta, que potser veurem la llum:

I diu alguna cosa així "yo no soy un zombie, yo no soy un robot, hago mi camino y descubro quien soy, soy única, soy única" La Violetta també ho té clar. Crec que serà apoteòsic quan anem a veure-la al Palau Sant Jordi. El meu objectiu és que llavors ja m'hagi fet una personalitat clara i sòlida i pugui estar a l'alçada de l'ídol de la meva filla, amb dignitat. Em queden 2 mesos.

PS. Ara, l'hauríeu de veure ballar i cantar, brutal!

PS2. No deixa de ser curiós que la música més comercial passi el missatge que has de buscar el teu camí únic...

El Millor 2013 de la Nostra Vida

- Ens està quedant xuli, eh?

Amb aquesta apreciació optimista de la Sara cap a la nostra exposició (és la segona que fem, la primera va ser de post-its, però va ser retirada a temps), us volem desitjar un 2013 molt xuli.

Que es compleixin tots els vostres desitjos personals i col·lectius i de la humanitat (per no dir de l'univers, que algun ésser pot haver en algun univers paral·lel que també vulgui millorar-se ell i les seves circumstàncies...).

El canvi d'any potser només és una il·lusió momentània, però no podem deixar de rendir-nos als seus encants. Així, per si el missatge no havia quedat clar...

FELIÇ ANY 2013!!

Petonets!!!

 

I què seria un canvi d'any sense MÚSICA????

Només es viu una vegada diuen les Azúcar Moreno....

També ens agrada la versió de Joan Colomo per a la Marató....

Els Gabinete també van tenir la mateixa idea.....

I els Strokes....

... Potser tenen raó... serà qüestió de cuidar-se i aprofitar-ho al màxim!!!

Jorge Boix

Som uns cracks!

 

Això ens hem dit a nosaltres mateixos els papes i mames de primer de l'Escola Mestre Gibert, que vam organitzar una festassa dissabte, la tradicional Festa de la Solidaritat de l'escola que organitzen cada any les mames i papes de primer. Hi ha hagut tallers, jocs de pista, botiga gastronòmica (amb pastissos nostres, bé, per sort el meu brownie no va arribar a veure la llum), mercat solidari, bricolatge, paella, extraescolars solidàries, dansa solidària (els nens de primer amb una mare ballarina, un clàssic), xocolatada, rifes, animació...

 

Jo em vaig apuntar al mercat de segona mà, és el que vaig pensar de seguida: pulsió consumista + pulsió solidària = mercat solidari. I allí que em vaig passar gran part de la jornada, a la nostra paradeta de tot a 0'50, 1 euro, 2 euros i 3 euros (bé, hi havia 3 bicis a 5 euros, que una bici és una bici). I no va ser fàcil posar preus, eh? teníem les variables: envergadura, bon estat i interès. En llibres vam acabar per posar un euro a pràcticament tots, perquè prioritzes un Vargas Llosa voluminós en bon estat sobre la Metamorfosi de Kafka una mica vellet?, un llibre de l'Asimov sobre els egipcis per sobre de La cuina de l'amor? I les joguines, després de comptar els puzzles que tenien un nombre de peces raonable (pels que passaven d'aquest nombre confiàvem en la bona fe del proveïdor), havíem de decidir si un o dos euros, sabent que probablement faríem alguna injustícia irreparable. I els de tres euros? els de tres eren joies excepcionals, joguines pràcticament noves d'aquelles que quan les compres et mires el full d'instruccions amb cara incrèdula, coooom, que diu que hem de fer quèèè? Nosaltres ens vam autocomprar una casa per jugar la Sara (un trastot), dues boles de colors, dos llibres (Filosofia dels drets humans i La natura no té drets, ara me n'adono que va de drets, la cosa), un Tatano, un joc de mates, un tupper del Barça (que van tenir molt èxit, eren de primera mà, no sé d'on van sortir), uns llapissos i tres contes. És el que té treballar en una botiga, que tens la temptació a prop, com deia una mama, no sé que passaria si treballés al Maxipan.

 

Hem descobert que entre nosaltres, papes i mames, hi ha, per exemple, un dibuixant de còmics professional, una crack en la captació de patrocinadors (caldo Aneto mmm), un parell de mames "born to coordinate", un papa (el nostre) que ha aconseguit el regal més preuat, un llibre sobre el Guardiola, i sobretot la revelació de la jornada, el Jorge, un showman i ballarí cubà que va fer ballar a tope les mestres i el director de l'escola, entre expressions de joia i admiració, un bon rotllo total. 

 

I hem recaptat més de 2.000 euros, es veu que el president de Bankia ens vol demanar una festa solidària, que passen un mal moment i els ajuts públics no els arriben. S'haurien d'adaptar els tallers, però, "Taller de blanqueig de diners", "Joc de bitlles: a veure qui es carrega més gent", en comptes de "Xocolatada", "Caviarada".... Però hem dit que no, que només treballem per bones causes. En aquest cas, els diners són per al departament d'oncologia infantil de la Vall d'Hebron, a través de l'Associació Espanyola Contra el Càncer i per als 25 anys de l'escola. Potser és un pèl estrany que ajudem la sanitat pública des de l'escola, o potser no. El que està clar és que com La Sopa de pedres en versió de Xesco Boix, que van representar els de l'extraescolar de Teatre, ho hem aconseguit perquè hi hem participat tots, o una gran gran majoria, i a més amb ganes.

 

Bé, tampoc no hem inventat la sopa d'all, el Joan diu que a la seva escola no feien festes, a la meva sí, i ma mare feia pastissos (bons!) i venia el Xesco Boix i tot. La veritat és que el Gripau blau s'ha convertit una mica en els grans èxits ballables de la temporada, però és impagable veure la mestra de la teva filla i el director de l'escola ballant com locus, i les mames i papes, i els nens, i la teva filla amb cara de felicitat, apa som-hi tots!!!