Dos microrelats d'ara i aquí

Interacció

Deixeu-m'ho dir d'entrada: soc un gos. Més concretament, una gossa. Una gossa gelosa, això és el que sento dir, i no sé per què. Sé que no puc suportar les carícies si no m'inclouen. Tampoc la violència. Tota mena de contacte físic. Només accepto interaccions verbals, sempre que no arribin als crits, que també em fan emprenyar. Jo vull pau, i si hi ha cap festa, que m'hi comptin.

És estressant, ho reconec. De vegades m'obliga a treure les dents. Amb la mesura justa, tampoc vull fer mal, només un toc d'atenció. Vull fer valer la meva condició de gossa, que no només consisteix a olorar cantonades amb fruïció ("fruïció és un terme que ens agrada, als de la meva espècie). Trec les dents, sí, no em fa cap vergonya reconèixer-ho.

Per això no entenc què hi faig aquí. Només he pogut llegir "comportament animal" a la porta d'entrada. No presagia res de bo.


Sense descans

Quan vaig sortir de la fàbrica xinesa de nom força conegut, no em van dir que hauria de treballar tant. Faig jornades de quatre o cinc hores entre setmana i de vuit o nou hores els dies festius, amb intervals sense activitat d'uns deu minuts de tant en tant, després de la insistència de la mare.

Pràcticament visc a l'insta i al whatsapp. El que més m'agrada són els vídeos musicals de l'Ariana Grande i de l'Alfred Garcia: em fan sentir com si flotés. En canvi, trobar-me 1.400 comentaris al whatsapp del grup de classe em posa nerviós. Tantes coses s'han de dir si es veuran a l'endemà? Però no vull queixar-me. Em fan sentir jove les selfies, el postureig i el tumblr, i aprenc un munt de coses dels vídeos random.

Només demano una mica de descans, per refer els meus circuits. I els seus.

Nota postllibre

Fer un llibre (llibret) m'ha agradat. I molt. Escriure, remenar el blog per reescriure, corregir, recorregir, pensar l'ordre, trobar les imatges, descartar, recuperar... 

El resultat és que tinc un objecte artesanal prou decent que no serà a les llibreries ni a les biblioteques, però sí a casa de gent estimada. I veig que, de moment, és força llegit (ep, que és curtet) i apreciat. Caldria veure si també seria apreciat per gent que no m'aprecia. És un dels avantatges de l'edició tradicional, de l'objecte industrial, amb el seu ISBN reglamentari. Sembla que vaig estar a prop, vaig ser semifinalista, però no em van fitxar.

No importa. Amb les vibracions que m'arriben ("és agut", "m'ha encantat", "es llegeix ràpid", "millor els narratius que els dialogats", "els que tenen molts noms no s'entenen", "aquest final no m'ha agradat", "molt xulo"...), m'han entrat ganes de potser, qui sap, fer-ne un altre, a tres o quatre anys vista. També soc conscient de les meves limitacions literàries. M'hi he d'esforçar. 

Sense estressar-nos, sense donar la murga i sense flipar-nos massa ;)

Tinc uns llibrets (no de formatge, de tinta fresca)

Sí! Ho he aconseguit! He publicat el llibre que fa uns mesos era un projecte!

Són contes de ficció i de no ficció, amb una tercera part amb frases de la Sara. M'ha sortit blavós i lleugeret. Em fa il·lusió.

Com que és una autoedició de 50 exemplars, els estic regalant a la família i els amics. També volia compartir-los amb vosaltres, si a algú li fa gràcia, perquè alguns dels textos són reescriptures del blog i perquè sí, perquè li tinc carinyo a aquest barri, encara que hi vinc poc.

He pensat a regalar-vos uns quatre exemplars. No sé molt bé com fer-ho. Els quatre primers que me'ls demaneu, per exemple. Podem quedar o us els envio per correu.

Potser el més pràctic és que m'envieu un correu a gembarberan@gmail.com, amb l'adreça si voleu que us l'enviï per correu. I si hi ha molta gent de vacances, reprenem al setembre.

Petonets!

Del logos al mythos

                 El Partenó, dedicat a Atena, la deessa de la saviesa (també guerrera).

Hem arribat avui d'Atenes i estic com borratxa de mitologia. Com si els déus grecs se m'haguessin enganxat durant aquests dies. He fet una regressió a l'època d'abans del logos i he observat unes constants:

- Profecies que parlen de fills que destronaran els seus pares i mesures dràstiques per evitar-ho, com ara la ingesta del fill en qüestió: Cronos es menja els seus fills, menys a Zeus, que és salvat per la seva mare Rea. Més tard, Zeus farà que Cronos vomiti tots els seus germans, que surten ben vius del tràngol. Una altra variació: menjar-se la dona embarassada del fill-amenaça. Zeus es menja Metis, que està embarassada d'Atena (que després naixerà del cap de Zeus). Per cert que Atena no destronarà sinó que ajudarà Zeus. I també la versió de fer matar el fill per un sicari: la famosa tragèdia d'Èdip (encara que en aquest cas es tracta d'un heroi).

- Les aventures extramatrimonials de Zeus amb deeses i humanes, sota formes divines o animals. I la desesperació d'Hera, la seva germana i dona oficial, experta a martiritzar les amants de Zeus i perseguir els seus fills. Alguns exemples són Zeus transformat en cigne que sedueix Leda i creen Helena (la bella Helena, el rapte de la qual per part de Paris desencadenarà la Guerra de Troia). O l'aventura amb Leto, que tindrà com a fruits Apolo i Artemisa, quasi res.

- Profecies que es compleixen de la manera més rocambolesca: la peripècia d'Èdip fins que mata el rei i es casa amb Iocasta, o Perseu, que llença un disc amb tanta mala sort que ensopega i mata el seu avi Acrisi, com deia la profecia.

- Naixements fabulosos: el naixement d'Atena del cap de Zeus, amb l'armadura (una mica com Wonder Woman). El naixement de Dionís de la cuixa de Zeus, que el vol protegir d'Hera (en aquest cas la mare és Sémele, que acaba molt mal parada). O el naixement d'Afrodita: per ajudar la seva mare Gea, Cronos secciona els genitals del seu pare Urà, els llença al mar i se'n fa una escuma d'on apareix Afrodita.

I encara podríem parlar de Teseu, de Medea, d'Electra, d'Odisseu-Ulisses, en fi, que no ens els acabem. I com que són immortals, els que ho són, sospito que encara estan per aquí, estimant-se i barallant-se perquè ens els puguem beure ben fresquets.

               Una cervesa Mythos ben fresqueta, ideal per al mes de juliol a Grècia.

 Aquí respirant l'esperit d'Atena, una deessa que ens cau bé (2.500 anys són un sospir).

                     Dionís, déu del vi (i de la cervesa), tan panxo al Museu de l'Acròpòli.

Bé, la borratxera ha arribat al punt que m'he comprat la Ilíada i L'Odissea, que no les tenia. Es veu que són d'un jove autor revelació anomenat Homer... 

La curació del cec (relats conjunts)

Els deixebles estaven expectants, i també alguns curiosos. Jesús no les tenia totes, el seu darrer miracle no havia estat gaire reeixit i notava certa suspicàcia en l'ambient. I és que acabava de curar un coix, és veritat, però a canvi l'havia deixat cec. Una errada del sistema miraculós, es deia. Però per què li passava això? és que potser no era l'Elegit? potser no era el fill de Déu? 

Per això, en aquell moment crucial, recordant el Pare nostre que havia resat la darrera vegada, posà la mà sobre els ulls del cec i declamà: "Mare nostra que esteu en el zel..."

Un dels deixebles marxà, indignat, tot i l'èxit del miracle.

                 

La curació del cec, El Greco

PS. Ep, espero que ningú s'ofengui!

Peixos com nosaltres (en tres actes)

                                                   El Roto

Avui m'ha donat pels peixos de colors... (un poc llarg, sorry)

I. Paraules de David Foster Wallace a uns estudiants, en una cerimònia de graduació el 2005:

"Van dos peixos nedant de bon matí i es troben un peix vell que els diu 'bon dia, nois, què, com està avui l'aigua? Els dos peixos joves continuen nedant fins que un d'ells es para de cop i diu a l'altre "què coi és l'aigua?'"

Clau interpretativa: consciència de la realitat que, de tant avesats com estem, no veiem.

Clau interpretativa siempre positifa: cada cop en som més conscients, sembla, i s'encomana, sembla.


II. El peix del mig (conte meu de fa 11 anys, inspirat en una llegenda africana):

El peix del mig començava a sentir-se incòmode. En el banc de peixos començava a mirar-se el primer amb enveja i l'últim amb menyspreu. Un dia, la seva mare, que l'estava observant, li va explicar una història.

-Fa molts anys, en el principi dels temps, el cel era tan a prop de la terra que només calia treure el cap per a tocar-lo. Un dia, uns peixos molt atrevits van començar a saltar fins que van fer forats al cel. El cel va dir "m'esteu fent mal, voleu parar de saltironar?" però ells no li van fer cas i vinga a saltar. El cel va començar a enretirar-se fins que va quedar on és avui en dia.

-Ah, va dir el peixet, que era molt llest, els forats que van fer els peixos són les estrelles, perquè a la nit la llum del sol passa a través dels forats!

-Sí, aquesta és la part bona de la història. La dolenta és que aquells peixos, de tant saltar van anar a parar a terra.

-I es van morir?

- Aquesta és la part bona i dolenta alhora. No es van morir, perquè eren molt vius. Però no van poder tornar al mar i ara els seus fills no són carn ni peix.

-Vols dir que és perillós ser atrevit?

-Aquesta és la part dolenta. És perillós, sí, perquè les estrelles aquestes... tampoc no te'n refiïs, són com els hams dels pescadors, que també brillen a la nit.

-Però a mi m'agraden les estrelles...

-I a mi, fill, i a mi.

Clau interpretativa: és perillós voler trencar el que hi ha, el sostre que et limita, i obrir nous horitzons.

Clau interpretativa siempre positifa: si dels peixos atrevits en van sortir amfibis, no "ni carn ni peix" sinó "carn i peix", val la pena arriscar-se.


III. The Meaning of Life, dels Monty Python, escena dels peixos, inici del film (dura 1 min.):

Clau interpretativa: l'absurd de la vida, I al final se't mengen.

Clau interpretativa siempre positifa: val la pena mentre hi som, veritat, Howard?

I fins aquí la trilogia del peix! (els colors són de la Sara i l'esperit positiu és dels meus caps, sempre evangaalitzant).

No era la Marilyn, no.... (3 microcontes)

Aquí van els 3 microcontes...

LA MARCIANA

    Vaig conquistar una marciana. No era, precisament, la Marilyn Monroe, però després de tres mesos d'estar encofurnat en una nau espacial, gairebé m'ho semblava. De seguida em vaig adonar d'una diferència evident entre les dones terrícoles i les marcianes: aquestes tenien el sexe de través, girat quaranta-cinc graus respecte els sexes femenins de la terra. Després de molt empènyer em vaig adonar d'una altra cosa: la marciana, ai las!, era verge. Però una mica després, quan vaig poder penetrar amb un sospitós soroll de terrissa que es trenca, vaig comprovar, horroritzat, que era víctima d'una broma de mal gust per part dels meus companys astronautes. No havíem fet cap a Mart sinó al camp de futbol de Vilafranca del Penedès que diu que són molt de la broma. I no feia l'amor amb una marciana, sinó amb una guardiola cap per avall. 

Qualsevol-cosa-ficció, Josep Albanell, La Magrana, 1976

LA BREVEDAD

Con frecuencia escucho elogiar la brevedad y, provisionalmente, yo mismo me siento feliz cuando oigo repetir que lo bueno, si breve, dos veces bueno.

       Sin embargo, en la sátira 1, I, Horacio se pregunta, o hace como que le pregunta a Mecenas, por qué nadie está contento con  su condición, y el mercader envidia al soldado y el soldado al mercader. (Recuerdan, ¿verdad?)

    Lo cierto es que el escritor de brevedades nada anhela más en el mundo que escribir interminablemente largos textos, largos textos en que la imaginación no tenga que trabajar, en que hechos, cosas, animales y hombres se crucen, se busquen o se huyan, vivan, convivan, se amen o derramen libremente su sangre sin sujeción al punto y coma, al punto.

      A ese punto que en este instante me ha sido impuesto por algo más fuerte que yo, que respeto y que odio.

Antología personal, Augusto Monterroso,Visor, 1999

ESPAIS BLANCS

      A mi no em falta que em burxin perquè em senti inclinat a jugar a la contra. Vaig apartar la mà del meu amic —també amb suavitat—, tot dient-li:

—Doncs jo no ho veig pas així. Crec que l’home només té present. Des del temps més remot fins al futur insondable, tan sols ha pogut comptar amb cada instant de cada dia. La resta són records o somnis.

—I què? —em preguntà ell.

Es produí un silenci d’aquells que, per contradictori que sembli, donen cos a les paraules. Al final, vaig proposar-li que no ho toquéssim, que ho deixéssim tal com estava.

—Deixem-ho així —convingué l’amic, matant brutalment una prometedora controvèrsia.

Pere Calders, http://www.rodamots.com/calaix.asp?text=CaldersBreus

        

 

        La Marilyn en acció, fantàstica! (bé, els tres estan fantàstics!)

Si voleu enviar-me microcontes que us agradin, jo encantada, eh??

Edat recomanada

-Mama, creus que estic preparada per aquest llibre?

Ja ens estàvem estancant entre el llibre de mites i llegendes del món i el de la Disney. El de mites a mi m'encanta perquè aprens mitologia i geografia d'una tacada, però la Sara ja en té un tip, ara quan li dic "va Sara, d'on vols que t'expliqui el conte avuiii?" (i li faig que assenyali un gran mapamundi que té damunt del llit), em diu "no, no vull, vull el llibre de sempre". El llibre de sempre és el de la Disney (amb les seves princeses com a cap de cartell). Els altres contes se'ns han quedat petits o no ens criden prou. Així que aquesta tarda hem anat tots a l'Abacus, on a més s'hi estava fresquet i fèiem temps perquè la Sara pogués llençar-se amb la tirolina.

I remenant remenant (jo he remenat per a mi, també, i fins i tot he perdut un llibre que m'anava a comprar a la llibreria mateixa, el que suposa una nova marca en la meva capacitat per perdre coses), remenant, doncs, m'ha dit aquesta frase que m'ha fet riure, perquè fa de personeta gran i indica confiança en el meu criteri, que sempre és d'agrair.

Però m'ha semblat que encara no estava preparada, que era una novel·la il·lustrada més per nenes de 10 o 11 anys, i a més em feia mandra, literalment, el tema princeses. Ara penso que potser m'he passat, que segurament no s'allunya gaire de les Winx, que la mandra me l'he de menjar, i que de tota manera, tot ho entén a la seva mida, que el mateix conte el pot llegir ara i d'aquí 3 anys. Bé, la propera vegada hi tornaré a donar un cop d'ull.

Escrivint ara això he recordat una anècdota de quan jo era petita (ho vaig explicar en un post, però no el trobo, també el dec haver perdut). Quan tenia 8 o 9 anys, la meva mare ens va portar a les meves cosines i a mi a veure un programa doble format per, atenció, Quien puede matar a un niño i Niñas al salón. Quien puede matar a un niño no l'he tornat a veure sencera, perquè encara em fa posar els pèls de punta. Niñas al salón m'ha fet gràcia recuperar-la ara pel youtube, perquè almenys és inofensiva. Em sembla que és el programa doble més desencertat de tota la història de la programació infantil. Quan li he comentat algun cop a ma mare, no se'n recorda, però jo sí. Recordo com em va agafar de la mà i vam sortir les dues de la sala a corre-cuita amb les darreres escenes de la peli del Chicho Ibáñez Serrador, ho recordo perfectament.







I després d'aquest contraexemple tan entranyable (ei, ma mare també em va portar en aquella època a un concert del Raimon, per compensar :-), tornant a aquesta tarda, finalment ha/hem escollit un llibre d'una mona, un d'un rellotge i el recull de contes L'hora del conte.

Jo també m'he firat, tot i que no sé si estic preparada.

Animals

Un nou lliurament de la sèrie Troballa (o no):

L'ANIMAL MÉS NOBLE

                                                                      Gato fumador, de Carlos C. Laínez    

Domesticar l'animal era una necessitat. Era una metàfora de domesticar-se a si mateixa. A l'animal que portava dins. A l'animal de tothom i de cadascú.

Parlar de tu a tu a aquell gos. Mirar-lo als ulls i veure que no, que amb ell no funcionava la telepatia. I que era una amenaça: si no et domines et menjaré, deia. L'havia d'alimentar. Era una altra manera de distreure'l. Si menjava no podia atacar. Perquè quina altra cosa fa un gos amb més dèlit més que menjar?

Així va anar dominant-lo, a batzegades, mentre s'adonava que allò no tenia fi. I que, oh descobriment, si ell era un gos, ella mateixa era un gat. Un gat disfressat i evolucionat, sí, però un gat.

Si s'hi fixava bé, la seva mare ja tenia cara de gat i el seu pare, de gos. Els anys d'evolució no havien passat en va, va pensar. Però tot i així li semblava que s'havia evolucionat molt poc. A més, en realitat l'evolució era produïda per l'engany. Era l'engany mateix.

L'engany i l'enginy i, sobretot, la supervivència, la necessitat. Només es crea per necessitat, va dir Rilke, i ella s'adonava que tenia tota la raó del món. El món es transforma per necessitat. Perquè no et mengin les feres. I si enganyes les feres... si t'enganyes a tu mateix mentre enganyes les feres... la jugada és mestra.

Però si hi ha gat i gos, potser també hi havia altres animals. Efectivament, aquella mateixa tarda la seva germana li havia ensenyat les dents, les dues dents del davant, en senyal inequívoc que era l'evolució del conill. I que no passava res. Que tots estem en el mateix vaixell. En la mateixa arca de Noè, vull dir.

Però l'únic que preocupava de veritat a la nostra gata protagonista era si podria deixar de fumar. Tants anys d'evolució i de transformació i no era capaç d'acabar amb la cigarreta. D'acabar amb la imatge d'ella mateixa amb la cigarreta als llavis. Potser no, potser era un truc de les feres per no desaparèixer del tot.

No et pots dominar, deia la seva mare gata. Aguanta bonica, que tu pots, deia el seu pare gos, mentre li agafava el paquet i se l'emportava al seu racó. Quants has fumat ja? Li deia el seu nòvio, que també fumava i també era gos. Un gos molt bo i molt bonic, per cert.

Per favor! Que sóc humana! Deixeu-me amb la meva debilitat! No puc dominar la fera que porto dins fins aquest punt! Seria un monstre. Seria un animal sense animalitat. Seria un ésser perfecte, perfectament horrorós!

I així és com la nostra gata protagonista, molt bona i molt dolça ella, va anar a buscar el foc que li havien pres feia res i es va fumar una cigarreta.

----------------------------------

Aquest conte em recorda que deixar de fumar no és fàcil i em fa pensar en aquell joc infantil: "si fossis un animal, quin animal series?". Més que un gat, ara mateix m'acosto més a la foca. La Sara és un cargol, diu (també podria ser un ocellet, per la veu fina que té i per com li agrada cantar). Per aquestes contrades hi ha, com a mínim, un llop, un porquet, i un cargol mutat en pingüí. Tots portem un animal dins (a més de l'animal que ja som, esclar).




També em fa pensar en el Tea Party i el seu "pensament" creacionista. Potser aquesta versió alternativa de l'evolució els fa més el pes. Em sembla que enviaré el conte a la Sarah Palin i a la Michele Bachmann (per cert, no hi ha homes per ridiculitzar?).



I mentre la petita Palin venia al món, The Animals cantaven el seu gran hit, La casa del sol naixent, clàssic del folk americà mil vegades versionat per animals més o menys racionals. Aquí ens quedem.

Per què el cel és tan lluny

Volia transcriure un conte que vaig fer inspirat en una llegenda de Somàlia que m'agrada molt. Prefereixo transcriure la llegenda directament (Mites, contes i llegendes dels cinc continents, Joventut).

PER QUÈ EL CEL ÉS TAN LLUNY

Al principi dels temps, el Cel era tan a prop de la terra que la gent no havia de fer més que aixecar la mà per tocar-lo. El Cel protegia els éssers humans i els animals dels vents freds i de l'escalfor del sol, i els donava aixopluc. La gent comptava sempre amb la protecció del Cel i era molt feliç.

Així estaven les coses quan, un dia, dues mestresses de casa es van posar a moldre gra amb un d'aquests grans morters la mà dels quals és un bastó llarg i gruixut. Les dues dones eren al pati de casa seva, i volien preparar menjar per als seus marits. Van començar a moldre el gra, però cada vegada que alçaven les llargues mans de morter, aquestes colpejaven la superfície del Cel, el foradaven i li provocaven un gran dolor. Al Cel no li va fer cap gràcia que el tractessin d'aquella manera, i va amonestar seriosament les dones:

-Ei, vosaltres! Pareu d'una vegada de clavar-me cops, que em feu mal i m'esteu omplint de forats. Que no sabeu que us protegeixo dels vents freds i de l'escalfor del sol? Si seguiu clavant-me cops ho esguerrareu tot.

Però, concentrades en la seva feina, les dues dones no van fer cas de les paraules del Cel. Sense ni tan sols immutar-se, van continuar molent el gra.

El Cel va aguantar tant com va poder, però al final va ser incapaç de resistir el dolor que li causaven les dones i, de mica en mica, es va anar allunyant de la terra fins que es va quedar on és avui dia. D'aquesta manera, per culpa d'aquelles dones desconsiderades, les criatures van quedar exposades als elements i van perdre la protecció del Cel.

El que anomenem estrelles són els forats que les dones van fer a la superfície del Cel amb les seves mans de morter, quan el Cel era a prop nostre. De nit, el sol s'amaga, però part de la seva brillantor es filtra per aquests forats que els que vivim aquí, a la terra, anomenem el Cel Daldaloole, el que està foradat.  

La gent també explica que els núvols són una noia molt bonica que porta a casa seva un càntir ple d'aigua que treu del pou. Quan la noia torna cap a casa, el càntir es balanceja i l'aigua es vessa pertot arreu, i cau cap a terra a través dels forats del Cel. Aquesta aigua, la gent d'aquest món l'anomena pluja.

En veure que la seva aigua cau cap a la terra, la noia-núvol crida al Cel, desesperada:

-Cel, per favor, no deixis caure la meva aigua!

I el Cel li respon:

-Com ho puc impedir, quan les criatures de la terra clamen demanant aigua?

I així és que, si aquelles dones desconsiderades no haguessin foradat el Cel, i si la noia-núvol no vésses de tant en tant el contingut del seu càntir pertot arreu, la terra no rebria l'aigua que tant necessita.
_______

A hores d'ara aquelles dones no tenen gra per moldre i la noia-núvol no té aigua per vessar. De cap a les ONG!

I per acabar el post africà, una cançó de Geoffrey Oryema, que és ugandès i també m'agrada molt.




El conte que deia (per cert, veig que em va sortir una mama tirant a conservadora, no sé per què):

EL PEIX DEL MIG

El peix del mig començava a sentir-se incòmode. En el banc de peixos començava a mirar-se el primer amb enveja i l'últim amb menyspreu. Un dia la seva mare, que l'estava veient, li va explicar una història.

- Fa molts anys, en el principi dels temps, el cel era tan a prop de la terra que només calia treure el cap per tocar-lo. Un dia, uns peixos molt atrevits van començar a saltar i saltar fora de l'aigua fins que van començar a fer forats al cel. El cel va dir "m'esteu fent mal, voleu parar de saltironar?" Però ells no li van fer cas i vinga a saltar. El cel va començar a enretirar-se i a enretirar-se fins que va quedar on és avui en dia.
- Ah, va dir el peixet, que era molt llest, els forats que van fer els peixos són les estrelles, perquè a la nit la llum del sol passa a través dels forats!
- Sí, aquesta és la part bona de la història. La dolenta és que aquells peixos, de tan saltar van anar a parar a terra.
- I es van morir?
- Aquesta és la part bona i dolenta alhora. No es van morir, perquè eren molt vius. Però no van poder tornar al fons del mar i ara els seus fills no són ni carn ni peix.
- Vols dir que és perillós ser atrevit?
- Aquesta és la part dolenta. És perillós, sí. Perquè les estrelles aquestes... tampoc no te'n refiïs, són com els hams dels pescadors, que també brillen a la nit.
- Però a mi m'agraden, les estrelles...
- I a mi, fill, i a mi.

El gos de Jung

Avui, la segona entrega de la sèrie Troballa (o no).

Abans, dues cites:

"Allò que no es fa conscient es manifesta a les nostres vides com a destí"
Carl G. Jung

Carl Jung (1875-1961)







"Són les coses que no coneixeu les que canviaran la vostra vida"
Wolf Vostell

        



Voex, obra de Wolf Vostell (1932-1998), a Malpartida, Cáceres.



És a dir, allò que no coneixem, com el que tenim a l'inconscient, és el que més ens determina? Suposo que va per aquí la cosa, perquè el que no coneixes no ho pots dominar i pot ser que t'acabi dominant a tu.

(Demà Jung hagués fet 136 anys. Ho celebrarem passejant pel Tàmesi... El miniconte és a la memòria de la Fosca, que era un sol).

EL GOS DE JUNG

És perillós posar nom. Si a la meva gossa li dic Fosca, quan llegeixi Jung o els intèrprets de Jung i em cregui una mica això de l'ombra, de la foscor, de l'altre, de l'home del sac que ets tu mateix, etc., com podré mirar la Fosca amb els mateixos ulls?

Llavors li voldré dir Clara, que és un nom que combinat amb Gemma, no sé per què, crea la imatge absurda d'un ou en el cervell de la gent. Si la meva germana es diu Esther i no Clara també en part és per això (es clar que si jo no em digués Gemma potser ja ni s'hagués plantejat posar-li Clara). Sigui com sigui, si a la Fosca li dic Clara soluciono un problema per crear-ne un de nou. A més, fins ara no sembla que li hagi suposat molt problema, a la Fosca, el seu nom junguià.

A veure Fosca, vull dir Clara, vull dir Fosca, tu què n'opines? Com et vols dir?

I ella, la Fosca (perquè és negra de pèl) se'm queda mirant amb aquella cara de gos que té. I poden passar dues coses: que s'ajegui al meu costat fent el típic semicercle o que se'n vagi a buscar un estímul millor.

Llavors jo em quedo amb una cara de persona que no es pot aguantar i continuo fent-me preguntes: Jung tenia gos? I quin nom li va posar?


P.S. No sé si aquesta idea de l'ombra podria explicar d'alguna manera el comportament de l'assassí noruec. Tots tenim una ombra, però aquest tipus és ombra en si mateix. Ha de tenir el cervell completament capgirat, fanatitzat. No ho sé, és difícil explicar una barbaritat així.

Troballa (o no)

Acabo de fer una descoberta fantàstica. Acabo de trobar un recull de contes que vaig fer el 2003, ara fa quasi una dècada. Ja sé que literàriament no són res de l'altre món, però m'ha fet gràcia trobar-me'ls i em sembla que aquest invent dels blogs és estupendu perquè surtin un poc a refrescar-se. De fet, ara que ho penso, més que relats la majoria són posts "avant la lettre". En transcric un parell, però no hi ha cap obligació de llegir-los, només penjar-los aquí ja em fa il·lusió.

EFECTES ESPECIALS

La suggestió mental és la millor i més gran creadora d'efectes especials. És tan bona que fins i tot, quan està ben feta, ens sorprèn. Ens sorprèn a nosaltres que en som els creadors.

Com podem fer màgia i fascinar-nos amb aquesta màgia. Com poder tenir una al·lucinació i creure-nos-la. És una mena de bucle. De laberint. Es preguntava Nietzsche: es pot romandre conscientment en la mentida?

No ho sé. És un miratge que dura un temps. Que es desfà quan la paradoxa és massa gran. Quan es fa insuportable. És difícil romandre en la paradoxa sense tornar-se boig.

A Nietzsche li va passar. S'hi va tornar. No he aconseguit saber per què, però sospito que es va perdre en el seu propi laberint. Hi ha un detall: just abans de perdre's es va abraçar a un cavall enmig del carrer.

Nietzsche és un tipus que sempre, des que el conec, m'ha fascinat. D'entrada, la dificultat per escriure el seu nom. "zsch" és una combinació letal quan comences a aprendre't els noms. A més, es pronuncia "Nitx" o "Nitxe"? Tampoc no ho sé, jo l'anomeno amb "e" final. Va estimar realment Lou Andreas Salomé? El va estimar ella? Van arribar a fer un trio amb aquell altre famós?

Per què té aforismes tan al·lucinants? "Amistat d'estels", "Per damunt de la passera"... o aquell de l'idealista incorregible que acaba més o menys així: "si mires molt temps al fons d'un abisme, l'abisme acaba mirant al fons de tu". Genial, en Frederic. Però va acabar malament. I la seva filosofia déu n'hi do. Malinterpretada, mal vista, un desastre. Però hi ha molts nietzscheans i de moltes menes, perquè polièdric sí que n'era, el nostre filòsof.

Jo em quedo amb el meu, és clar, amb el Nitxe que m'ajuda una mica a viure, fins i tot les paradoxes i els laberints. El que em diu que no t'has d'acabar de creure mai les teves pròpies paranoies. Millor el cavall, no?

Nota de l'Edició Crítica: L'idealista incorregible i l'abisme són dos aforismes diferents. Aquí l'autora es pren una llicència filosòfica o simplement s'equivoca.

CACOFONIA EN OCRE

El color ocre no s'acabava de veure. Entre un daurat sempre somiat i una caca d'oca sovint present no trobava mai el seu lloc. Sospitava que era una mena de crema catalana amb un toc de marró verdós, un toc irisat que li donava un nosequè d'especial. Però com dir-se? Ocre, ocre. Aquesta "c" al mig el cremava i volia canviar de nom. Això sí, sense canviar de personalitat, que amb els anys s'havia fet un lloc en el seu caràcter.

I va començar: Calaia. Calamanda. Caeldol. Caleb. Calioflus. Cal·lianira. Canci. Cancianil·la. Cànea. Caradveu. Caralampi. Carilau. Clilefus. Carpòfor. Castàlia. Cat. Aquí es va aturar. Cat... tenia gràcia perquè no era el que semblava. Del llatí "Catus", gos, era un cosa així com "color de gos com fuig". Sí, li agradava. Però era massa ambigu. Ho hauria d'explicar cada vegada. Catald. Claramunda. Cleia. Cleodolinda. Ep! Un altre nom bonic. Aquest tenia un nosequè de tendresa i de fragilitat que el captivava. Cleodolinda, Cleodolinda... Sí, era un bon nom per al seu color. Clar i Cremós, amb Cos i Cor.

Cleodolinda... aquest seria el seu nom, almenys de moment, fins que el seu ànim inquiet no el destorbés amb més cabòries sobre la seva identitat nomenclatúrica. Nomenclatúrica... aquest també seria un bon nom per a alguna cosa...

Nota de l'Edició Crítica: Alguns autors (Hermenovsky, 2005; Gadamersh, 2009) veuen en el text la influència del mite romà de Caco, el lladre monstruós que va robar el ramat a Hèrcules. La idea del robatori de noms per part del color ocre ha cocococontinuat fins als nostres dies.

Algú

- Algú és el meu nòvio

Que algú en aquest món tingui la particularitat de ser nòvio de la meva filla de 4 anys no deixa de ser una mica inquietant. Com serà? Quines pretensions tindrà? A què dedica el seu temps lliure? I això no és tot. Ja anem pel segon. El primer, el Leo, era una mica bruto, sempre jugant als Gormiti. El d'ara, el Dídac, és una altra cosa. És del tipus simpàtic i divertit, de fet, l'únic que sabem d'ell és que va cantant pel carrer "xim pa xam pa xum pa xim pa xam..." i a la Sara li fa molta gràcia.

Bé, ara quan l'he posat a dormir li he dit, com sempre, que pensi en coses boniques, i avui he afegit, "pensa en el Dídac" (una mica agosarat, potser?), i m'ha dit "tinc por que ja no siguem nòvios". Però segur que segueixen sent nòvios. Com es pot deixar de ser nòvio d'algú que va cantant pel carrer com el Patufet. Molt millor que els Gormiti, on vas a parar!

El vestit nou de l'emperador

Una imatge a la tele: tres encaputxats declaren un alto el foc permanent, general i verificable, i una nena de 4 anys pregunta: "aquests són de veritat?"

Sí, filla, sí, són de veritat, encara que sembli mentida.

P.S. Esperem que els que semblen de mentida però són de veritat no diguin mentides, i esperem que els que semblen de veritat i són de veritat (però de vegades diuen mentides) sàpiguen aprofitar aquest moment per fer les coses bé i que aquest conte de por tingui final feliç. Tingui final.

P.S.2. Aquesta sensació de la Sara coincideix amb l'article de la Maruja Torres a El País d'avui i que acaba dient que en contrast amb les imatges dels etarres "nunca la publicidad me había parecido tan repleta de seres humanos normales, nunca sentí tan cercana la realidad.". I la Patricia Gabancho a l'Ara comença dient que "hi ha un grotesc anacronisme en la imatge dels encaputxats proclamant la treva. No són herois justiciers: són fantasmes" i acaba amb "Per sort, ETA no té cap més sortida que plegar, però seria bo que li ho posessin fàcil els ofesos, sigui Espanya, siguin les víctimes." Doncs això.

Deixa'm viure

-Deixa'm viure!

Això em va dir la Sara l'altre dia. Sembla que ho hagi dit algú de 15 anys i en té 3. I va ser perquè l'estava atxutxant, tampoc era una tortura... Em va fer riure molt i després he pensat que també li podria dir jo això, deixa'm fer coses, deixa'm anar al cine, deixa'm anar a fer-me un massatge, deixa'm anar a un taller de contes... però què estic fent, m'estic queixant quan en realitat tampoc tinc clar què voldria fer. Activitat física? Activitat mental? Descansar? Sigui com sigui, pensar això em fa sentir culpable (una altra vegada Totes culpables, aquella obra de teatre que ens retorna de tant en tant).

Voldria fer un conte sobre el trastorn bipolar i de fet he començat: és el conte de les tres cabretes, la cabreta molt contenta, la cabreta molt trista i la cabreta normal "i com és, normal?" em va dir la Sara. Efectivament, no ho sé. Ni molt contenta ni molt trista, però més enllà d'això em perdo. I què passa amb el llop? Per mi el llop és el temps, o la percepció del temps. Quan estàs malalt, de fet, quan estàs amb depressió, sembla que aquell estat serà indefinit. Amb la mania és diferent, tot s'acaba precipitant.

Bé, el llop també podria ser la mateixa malaltia que ataca a les cabretes "normals" i les transforma en cabretes bipolars. I com es curen les cabretes bipolars? Es curen amb herbetes bones i amb molta paciència.
Deixa'm viure, trastorn bipolar, deixa'm recuperar l'estat de "normal" entre cometes.

El millor és que al dia següent d'explicar-li aquest conte inacabat a la Sara, vaig sentir com li explicava a la seva cosina. Vaig intentar escoltar el final, perquè segur que l'explica millor que jo, però no ho vaig sentir bé. Li hauré de demanar que me l'expliqui...

La Lala també

-La Lala també.
-També què?
-La Lala també.

-També què?

Al final, a la cinquena li he tret que "també ha anat al teatre", la Lala (Laa-laa) que tenia als braços. I no, de fet, no ha vingut al teatre, ni aquesta ni cap altre Lala, amb la Sara i amb mi (el papa s'ha quedat veient el futbol o el bàsquet, crec que el bàsquet). Però no hi ha hagut manera. Se li ha ficat al cap que la Lala ha vingut al teatre (ombres xineses, altra punta de la ciutat, però bé, ha valgut la pena córrer). Serà que ho pensa, realment? se li ha incrustat un record fals gràcies a la il·lusió que li faria que hagués vingut amb nosaltres? Això seria prendre els desitjos per realitats, literalment... no, em sembla que em pren el pèl, directament.

Bé, he intentat distreure-la una mica amb la Maisy, amb el llibre de contraris de la Maisy: Maisy gran, Maisy petita, que ens agrada tant.

Hi ha una nena al Youtube que els diu tots perfectament, en anglès i amb molta gràcia. El que passa és que la Sara juga a fer el tonto, i en comptes de dir "Maisy a ratlles" diu "Maisy ratlleoooouu" i així. (Ep, de vegades els diu bé i tot).

http://www.youtube.com/watch?v=By3AXa14iCk

Canviant de conte, un dels blocs que segueixo m'acaba de fer pensar en el nostre amic el llop. Parla d'un conte en què el llop surt a fer amics i ningú vol ser amic seu, però que gràcies a la paraula ho aconsegueix. M'ha agradat la idea. No sé si és prendre els desitjos per realitats o és més aviat un (ara penso en un concepte filosòfic... idea reguladora?), bé, un desig al qual tendir: que allò dolent, el llop, el que és fosc, no sigui tal, i que el poder de la paraula serveixi per restablir el bé i la concòrdia en el món -al final fan un pícnic tots junts. Ha sonat a Freud, no? Que bé, aquest mestre de la sospita encara no el teníem! Per F teníem Fichte i Frank Sinatra...

http://www.youtube.com/watch?v=By3AXa14iCk

Menjar i ser menjat

-I llavors la senyora cagarrines es menja la granota!

Hi ha molts contes de menjar, sobretot els que apareix el llop, aquest gran devorador de persones, animals i coses.

Avui li he explicat a la Sara La Caputxeta vermella i Compte amb la granota (bé, aquest últim se l'ha explicat pràcticament tot ella), és a dir, un clàssic i un modern d'ara mateix. I tenen alguns paral·lelismes, sobretot, el més important, és que parlen de menjar-se els uns als altres.

Jo també jugo a menjar-nos amb la Sara. Deu ser un joc molt bàsic i animal (m'imagino els cadells i les mames mossegant-se i fent veure que es mengen, crec que hauré vist algun documental i tot).

El menjar també és una gran metàfora per a la vida adulta: "se't menja la feina", però també en expressions com "empassar-se una història" o "tenir ganes de...".

Sense oblidar la gran frase, que ens inoculen des de petits com a "llei de vida", com a "llei del món natural i qui sap si social": "el peix gran es menja el petit".

Però també sabem que "la unió fa la força" i que molts petits poden contra un gran. Això no sé si ho hem après dels contes o d'alguna altra ficció. Potser de la realitat i tot. La democràcia, internet... van per aquí, no?

La cultura i la qüestió del mal (el llop i l'home dels coixins)

-Tinc por.

Aquesta és una frase imaginària, en certa manera. És a dir, la Sara encara no l'ha dita però ja l'avanço. Sé pels fills d'altres amigues que el tema de la por, el mal, el llop, apareixen en forma de preguntes, de malsons, de no voler aquell o aquell altre conte, de no voler que acabin malament.

La Clàudia és especialment sensible al tema, com a molt vol que el llop se'n vagi a viure a un altre bosc, castigat, perquè en el fons no és tan dolent. I té raó, els llops no són dolents, però d'alguna manera s'ha de començar a explicar aquesta cosa que existeix i que s'anomena "el mal". La Natàla, la mare de la Martina, li diu que no ha de tenir por del llop, si no dels cotxes. El resultat és que quan veu un cotxe de lluny ja comença a tremolar. L'altra Martina, la Martina gran (5 anys) va passar un temps amb molts malsons. Li encanten els contes i cada dia se'n feia i se'n fa llegir (i ara, fins i tot, els llegeix i els fa, molt bé, ella mateixa).

Ahir vaig anar a veure L'homme dels coixins , de Martin McDonagh. És una molt bona obra (la persona que me la va recomanar ja em mereix confiança i crèdit, que sempre ajuda), però encara no sé si em va "agradar". A més, em sentia una mica estranya perquè, la primera part, sobretot, vaig estar patint força i em costava riure amb les rèpliques suposo que escrites per a aquest fi, per al distanciament. Per sort, a la segona part ja em vaig sentir més en sintonia amb les meves amigues, però em vaig quedar amb l'interrogant: és que potser ets una ànima més sensible que elles? segur que no. Llavors, per què aquest encongiment amb el tema de la tortura i el maltractament als nens, si en realitat és com un conte, una ficció dins una ficció (que ja és el teatre), molt bén construïda i representada, a més?

No ho sé. La veritat és que la història és tan bèstia que ja pot provocar un cert distanciament d'entrada. Sí, però la realitat també pot arribar a ser-ne molt, de bèstia. Vaig pensar en aquella mena d'ésser, el "monstre austríac", i en els molts monstres de veritat que existeixen, amb totes les seves gradacions i històries personals (desgraciades, segurament). I també vaig pensar per què ens repugna especialment el patiment dels nens i la crueltat amb els nens. Potser per això l'obra necessita dels contes, de la ficció, del riure i del distanciament, perquè si no seria insuportable. Potser el tema central del conte de l'home dels coixins dins l'obra l'home dels coixins és si es pot evitar el patiment. Millor la mort (dolça) que la tortura? Però potser el tema de l'obra és si la ficció ens ajuda a suportar aquest mal, en qualsevol cas (els contes, el germà). Els contes ens fan de coixí? Els contes o qui ens els explica? I aquest mal, a més, no és origen i aliment de la ficció? (aquest subtema, que el patiment ajuda a crear, també déu n'hi do).

Se m'acaba de creuar pel cap una frase de Nietzsche (casualitat, també), que diu algo així: "si mires molt temps al fons de l'abisme, l'abisme acaba mirant al fons de tu".

Tenia un "encàrrec", a més a més, sobre el tema de la cultura. Si ens fa feliços o no. Si ens ajuda a viure, com jo deia, o no. Ens ajuda a pensar, deia la Bea, i, si viure és pensar, sí, ens ajuda a viure, però no ens fa feliços. És evident que la cultura ja implica un cert "distanciament", una certa "elaboració" artística, intel·lectual, etc., que et pot fer riure o plorar, o les dues coses, i pensar, si vols, però no és la vida, no és la "natura", si ens posem radicals. Encara que s'hi imbrinqui, en parteixi, hi torni i tot el que vulgueu. Per això calia inventar-la, per això és necessària.

Per això els contes, el pesat del llop, més o menys simpàtic, la pesada de la nena de verd (sort d'ella, i quina nena més preciosa), Peter Pan, el capità Garfio i Darth Vader (aquest mereix capítol a part). I la Rateta i el Patufet. Per això es diu que la inversió en cultura, encara que no arribi a tothom (no tothom llegeix, per exemple, tal com diuen les estadístiques) reverteix en benefici de tota la societat. I hi estic d'acord. Vulguis que no, la ficció i la reflexió hi és, és congènita a l'espècie.

Ara acabo de sentir la Sara, que dorm, queixar-se, com si tingués un malson. He xiuxiuejat, l'he acariciat el cap i la galta i li he fet un petó. S'ha calmat.