Contrast i contradicció

Ahir el Carles Capdevila va publicar aquest article, Són 48 milions (i són criatures), sobre els nens refugiats, que Unicef calcula en 48 milions, és a dir, com tot l'estat espanyol, 28 milions de nens a conseqüència de conflictes i guerres, i 20 milions per la misèria i la fam. 

I ho contrasta amb les preocupacions quotidianes pels nostres nens, que aprenguin música o anglès, que dormin les hores necessàries i, ai, que no estiguin massa sobreprotegits, que hi tenim tendència.

El contrast, efectivament, és brutal, i perquè no sigui tan brutal podem fer dues coses, relativitzar una mica si el nostre nen no s'acaba el plat de macarrons (mal exemple, volia dir el de verdura) o intentar que arribi un plat de macarrons (o de verdura), i un sostre, als nens refugiats. O les dues coses. Però, ep, el llenguatge em delata, parlo dels "nostres" nens, com si els nens refugiats no fossin "nostres", i aquí és on posem el contrast. 

Jo dilluns vaig a una obra de teatre per col·laborar amb Proactiva Open Arms, però acabo d'apuntar la Sara a Kids 'n' Us, que costa un ull de la cara. Suposo que hem de viure amb aquest contrast i no sé si dir-ne contradicció. Si ho considerem una contradicció, no tenir cura de tots els nostres nens, ens hem de posar les piles i ajudar molt més.

Perquè entre la sobreprotecció i la desprotecció no hauríem de tendir a la protecció? Sí, esclar, és fàcil de dir.

El segon post

El segon post que vaig fer en aquest blog va ser per parlar d'un abús sexual que vaig patir quan tenia 8 anys, durant un estiu, al poble de la meva mare. El vaig deixar publicat uns 5 minuts i el vaig esborrar. Uns anys més tard, en un post del XeXu vaig fer un comentari en aquest sentit i també el vaig esborrar. Amb tot això dels maristes, el tema m'ha retornat i vull fer el post pendent.

Voldria dir que l'abusador en qüestió era el iaio (a mi em semblava un iaio, però potser no tenia més de 50 anys) que portava la carn a la carnisseria de la meva amiga. El iaio se'ns emportava a les dues a una casa abandonada i ells feien de pares i jo de filla. El paper de filla es veu que em va lliurar de la penetració, que en canvi vaig veure (o em va semblar veure) en el cas de la meva amiga. El meu abús van ser tocaments i, evidentment, el Secret. 

En l'article "La regla d'en Kiko", de Vilaweb, es diu que cal parlar als nens dels secrets bons i dels secrets dolents. Jo no vaig trencar el secret dolent (es veu que alguna cosa en mi intuïa que era dolent) fins al final de l'estiu. Li vaig explicar a la meva mare.

També diu l'article "Com protegir els teus fills dels pederastes", del Periódico, que els casos s'han de denunciar, que "si els pares no informen la policia de l'abús, els nens els veurà com a còmplices". És veritat, encara no entenc com els meus pares es van limitar a parlar amb el capellà del poble perquè el fes fora (al poble del costat segur que estaven encantats d'acollir-lo), entenc que van fer el que van considerar millor, però no, la veritat és que no ho entenc.

Diuen tots els articles que cal informar els nens. Jo ho he fet amb la Sara, el millor que he pogut, perquè no és fàcil, i crec que, efectivament, informar és protegir.

Suposo que moltes vegades no es denuncia per vergonya, i és ben absurd, perquè la vergonya l'ha de passar el culpable, no la víctima, però què he de dir jo, que fins i tot m'ha costat fer-ne un post en el meu propi blog.

A aquella amiga no l'he tornat a veure més. Algun cop que he anat al poble de ma mare he estat a punt de buscar-la, potser ho faré un dia, per què no.

També volia dir que és un tema que puc tenir superat, però que de tant en tant em retorna, per exemple, durant l'embaràs un dia vaig estar molt dura amb la meva mare recriminant-li com havien actuat. Amb aquest post descarrego i denuncio, però suposo que em retornarà.

Els titellaires i la diferència entre realitat i ficció

Ja fa 4 dies de l'empresonament dels titellaires Raúl i Alfonso. Em sembla indignant i ratllant el surrealisme que hi hagi dues persones a la presó (incondicional sense fiança, no sigui cas que s'escapin a fer titelles al país veí) per un espectacle en què un personatge adjudica a un altre el cartell de "Gora alka-ETA". Un espectacle que a més estava erròniament programat per a tots els públics (i de la qual cosa els titellaires van avisar abans de començar).

He llegit un article sobre el tema que diu que la identificació entre ficció i realitat, entre literatura i literalitat, és pròpia dels règims dictatorials. M'ha semblat una reflexió interessant. De fet, el menyspreu de les dictadures per la cultura deu tenir a veure amb aquesta incapacitat. L'article és "El cambio y los titiriteros", de Santiago Alba Rico i Carlos Fernández Liria, creadors del mític programa "La bola de cristal". Diu que "en uno de los libros de Svetlana Aleksievich, una víctima del gulag cuenta que, entre los condenados, algunos lo estaban por haber contado un chiste sobre Stalin, otros por haber pronunciado el nombre de Stalin e incluso uno por "parecerse" a Stalin (...) Si las mismas palabras significan siempre lo mismo, en un teatro y en un parlamento, el propio juez Moreno, mientras redactaba el auto de encarcelamiento de Afonso y de Raúl, incurría, al igual que ellos, en un delito de enaltecimiento y apología del terrorismo (...).

Els autors se sorprenen i s'escandalitzen del silenci generalitzat dels intel·lectuals davant aquest atemptat contra la ficció i contra aquesta incapacitat per diferenciar realitat i ficció, que és la base de la cultura i de la democràcia mateixa (bé, la base de la democràcia són els drets humans).

Em sembla que vincular la llibertat creativa a la democràcia té tot el sentit del món, i em fa pensar en la polèmica d'aquella obra del MACBA on apareixia el monarca en postura poc galdosa. Però en aquest cas parlem de presó, són paraules majors. 

Demà hi ha una concentració a les 19.30h a Plaça Sant Jaume. Intentaré convèncer la Sara, a veure si hi podem anar. Potser podríem projectar un episodi del Barrio Sésamo on s'ensenyés la diferència entre realitat i ficció, no?