-ESTÀS ENGANXADA!
Aquesta frase ens la diem mútuament la Sara i jo, mig en broma, mig seriosament. Però també hi podem afegir el Joan i el meu pare, en un perfecte pòquer d'enganxats.
Comencem pel pòquer del pòquer: el meu pare està tan enganxat al pòquer per internet que fins i tot ha canviat d'hàbits, dorm de dia i juga de nit (també menja, i normalment coincideix amb ma mare, cosa que té el seu mèrit).
El Joan està enganxat als Manel. Va ser culpa meva, ho reconec, li vaig dir "escolta això, que està molt bé". I tant bé. S'ha comprat els seus dos discos -ell, que quasi tot s'ho baixa per internet-, quasi ens divorciem perquè ens pensàvem que havia perdut (jo) les entrades per al concert del Romea, i quasi em fa un monument quan li vaig dir que tenia entrades per al de Granollers (al de Sant Cugat no vam arribar a temps -com s'ho fa, la gent, per comprar entrades dels Manel sense estrès?).
Jo estic enganxada al blog. Per què negar-ho, des de fa ja força mesos estic en una voràgine blogaire que em comença a preocupar. Posts, comentaris, comentaris dels comentaris, i ara jo què dic, i què dirà aquell i ara aquest em fa pensar en això, ara descobreixo això altre, aquesta de la Sara sí que es bona, que bé m'ho passo escrivint, i quina gràcia que algú em llegeixi, tu!
La Sara està enganxada a les Winx. Seria el grau màxim d'enganxamenta d'un conjunt més genèric, els dibuixos, però les Winx són especials, són guapes, bones, tenen poders, en fi, són fades i són enchantix, que encara no sé què vol dir (és una forma que és una altra forma, o alguna cosa així, diu la Sara), per mi és tan esotèric com el fora de joc.
I què hem de fer? És greu? Anem a la Wiki un moment:
"Originalment, addicte era qui seguia cegament al líder, sense criticar ni dir res (en llatí a-dicti: 'no dicció'). Després es va anomenar addictus a un 'esclau' per deutes. D'allà addictio: 'adjudicació, cessió al millor postor, consagració, dedicació'."
Això de seguir cegament al líder no ens agrada gens i pel que fa a ser esclau per deutes, no en som una mica tots plegats, ara mateix?
I hem d'abandonar les Winx, el blog, els Manel i el pòquer?
La Sara i jo ens intentem limitar, intentem fer la tàctica "dia sí dia no", però també ens fem petites trampes... va, cinc minuts de Winx en el dia no (i jo, que us he de dir...). Em sembla que el Joan no es limita gens i el meu pare encara menys, o sigui que la Sara i jo estem fent el passarell...
Ja sé, ja sé, els clàssics, Aristòtil, el just mitjà... Ara no sé si hem de seguir cegament a Aristòtil o no :-).
