dimecres, 23 de maig del 2012

Revival filosòfic


Vaig estudiar filosofia. M'agradaria ser filòsofa però només tinc una carrera, alguns coneixements que m'han quedat i el costum de comprar-me el Filosofía Hoy. En la vida diària no acostumo a fer frases "filosòfiques" ni reflexions massa profundes, em considero bastant primària i amb molta por a equivocar-me o a ficar la pota. D'altra banda, poques vegades m'ho he passat tan bé com quan feia treballs de filosofia (no exàmens, treballs). Estava durant uns dies llegint i agafant apunts i després, en una nit, ben proveïda de tabac i de llet, escrivia el treball fins a la matinada, fins al dia següent, vaja. El fet de treballar a la nit/matinada potser donava certa sensació d'irrealitat, la qual cosa ja m'anava bé, pel que té d'irreal la filosofia, un discurs que paradoxalment acostuma a parlar de la realitat.

I tot això per justificar aquest parell de textos que he plantificat aquí, que formen part de les conclusions de dos treballs, sobre la recerca de l'absolut a través de la bellesa i sobre la insubmissió. La justificació útima és l'atac de nostàlgia que m'ha agafat, sorry.

DE KANT A PLATÓ: DAIMONS, ANHELS I ALTRES EXPERIÈNCIES ESTÈTIQUES
Plató i Kant es mantenen en l'anhel (per Kant és una tendència inevitable de la raó) de l'essència. El territori de la noesi serà propi de neoplatònics i postkatians. L'art i l'eròtica són processos que van "en direcció a", que expressen una unitat oculta amb el suprasensible que neoplatònics i romàntics desvetllaran. Aquests voldran aconseguir la unitat essencial i la concebran expressable i sensibilitzada en l'art.
És possible que la història de la filosofia sigui un anar dels límits al més enllà d'aquests, per a tornar-los a traçar després, sense saber quin va ser el principi ni quin serà el final. El "pensiero debole" de la postmodernitat és un pensament de límits, de petits problemes i anhels fragmentats, d'ironies i multiplicitat. En aquest relativisme de "collage" s'ha perdut l'absolut. El problema és que ja no sabem si l'anhelem o no. L'art com a daimon ens ha de descobrir quelcom amagat. I sempre tindrem la sensació que hi ha quelcom de la realitat que se'ns escapa. Essència o absolut roman darrera o vorejant els límits, obrint-los i tancant-los entre belleses i anhels. Però aquest discurs -i aquesta és la seva riquesa- sembla que no té fi...

DOWN BY LAW O LA CAUSA DE LA INSUBMISSIÓ ÉS UNA BONA CAUSA
És veritat que estic forçant els termes però la idea última era il·luminar -donant-ne entitat- aquest lloc de fricció i la paradoxa tan connatural al sistema democràtic: per una banda es sofreix un procés d'individuació amb qui tracta el mercat -penso ara en García Calvo- i de l'altre un procés d'anivellació, uniformitat, control, desembocant així en una massa d'Individus, als quals interessa tenir identificats i a la vegada ben agafats. Jo tinc una idea certament no-idíl·lica de la democràcia, però tanmateix -i precisament per això- demano el reconeixement de la seva crítica, de la necessitat de la seva crítica. El dret a la objecció (i la despenalització de la insubmissió) ha de ser garantit, en primer terme, per respecte a aquells que opten pel dissentiment d'acord amb un concepte de dignitat humana basat en uns drets fonamentals, ja que aquests (i com no, els supletoris d'obediència cega a la llei i al mercat) s'han instituït per a tots. "I scream, you scream, we all scream for ice cream".

Una fragment de la pel·lícula The Wall, de la qual vam fer un treball a 4 (8) mans.


L'escena de Down By Law

 


dissabte, 5 de maig del 2012

Dies

- Aquest és el segon millor dia de la meva vida!




I ho diu amb aquella il·lusió! L'expressió li deu agradar perquè més d'una vegada ja m'havia dit "Aquest és el millor dia de la meva vida!". I fa il·lusió que et diguin això, alguna cosa estarem fent bé, penses, però això del segon dia em va agafar desprevinguda. I a més, la criatura tenia clar per què era el segon, perquè el primer encara havia de venir "el primer, quan vagi a casa de la Lucía".

Avui m'ha vingut al cap la frase perquè he tingut un dia bastant demencial. Diria que si he viscut 16.040 dies en aquests quasi 44 anys, aquest deu ser el 12.040è millor dia de la meva vida. O dit d'una altra manera, el 4.000è pitjor dia de la meva vida. I quin va ser el dia 8.020è? Un equilibri perfecte de forces, sens dubte. I el primer? Quan va néixer la Sara? Quan em vaig casar (x2)? Es pot ser més tòpica? (tòpica, sí, però que van ser moments exultants, també).

I si parlem de la humanitat? Quin va ser el millor dia de la humanitat? El primer que em ve al cap és el dia de la Declaració Universal dels Drets Humans, ves per on, que diu la wiki que va ser el 10 de desembre de 1948. També m'agrada el dia del naixement del cinema (28 de desembre de 1895), el naixement d'internet (1 de gener de 1983) o fins i tot el naixement de Nietzsche, aquell que havia de partir la història de la humanitat en dos (15 d'octubre de 1844), però també hi ha l'arribada a la lluna, amb el doble pas per a l'home i per a la humanitat (21 de juliol de 1969) o la negativa de la Rosa Parks a cedir el seient a un blanc (1 de desembre de 1955)... Però veig que no vaig gaire lluny en el temps, podríem anar més enrere i fins i tot molt enrere, en els principis dels temps, i trobar aquell dia en què algú va dir per primer cop "aquest és el segon millor dia de la meva vida" i aquell dia en què algú ho va escriure per primer cop. O per segon cop. I ara ja m'estic començant a liar.

Ben mirat, això de fer un rànquing de dies és una bestiesa, la segona major bestiesa que es pot fer amb els dies.



I parlant de que el millor és el que està per venir, com diu la Sara, aquesta és inevitable; no l'evito, levito: