Els defectes segons Barack Obama (de fa uns anys)

Per aquell curiós fenomen que ens fa enyorar alguna gent quan se'n va, he recuperat un llibre que vaig comprar fa anys i que no vaig llegir en el seu moment: L'audàcia de l'esperança, del Barack Obama del 2008.

Al pròleg diu:

"Si t'hi fixes, com més anys passen més bé coneixes els teus defectes, com ara els teus talons d'Aquil·les, els hàbits recurrents de pensament que poden ser genètics o poden ser mediambientals, però que gairebé sempre empitjoren amb el temps, de la mateixa manera que una insignificant coixesa acaba convertint-se en un dolor persistent al maluc."

Ell es refereix a la seva inquietud crònica. Sembla que ha estat una arma de doble tall, per una banda li ha portat problemes, però per l'altra l'ha fet avançar.

Això em fa pensar en els meus defectes, i no hi estic del tot d'acord. Crec que ara sóc menys insegura que fa 10 o 15 anys. No és que hagi desaparegut el defecte, però està més controlat, perquè, efectivament, com diu ell, ens coneixem més.

És veritat que altres s'aguditzen, com diu la Sara, sóc molt pesada! D'acord, d'acord, però ella és una desordenada i això ho hauria de millorar.

Sigui com sigui, m'ha sorprès aquesta apreciació pessimista de l'Obama, que no s'adiu amb el clixé opitmista dels nord-americans. Diu que ara vol escriure. Serà interessant llegir-lo, no?

Treballo, llavors penso. 15 anys a l'Administració (3)

-Vull que penseu.

Amb aquesta frase del meu jefe tanco la trilogía de l’Administració, per celebrar que el 8 de març, Dia de la Dona Treballadora, vaig fer 15 anys a la casa (ep, la casa de tots).

En qualsevol baula de la cadena hi ha gent que té ànima (per cert, molt bé el nou programa de TV3) i que pensa (podríem no pensar?), i per tant, pensa com fer-ho millor, i millora i, per tant, podria millorar de baula. Però les lletres són escasses, es veu que van relacionades amb els números, que tenen les seves pròpies prioritats (PP).

En realitat, més que una cadena és un cercle, una xarxa, com ho és cada cop més el món. I m’agrada que sigui així, potser fa una mica de por, perquè et fa ballar les estructures piramidals, del poder de tota la vida, però excita els meus instints més esquerrosos i revolucionaris (amb seny i mesura, esclar, que sóc mama).

L’Obama és un polític però em cau bé, com a milions de persones. Suposo que la gràcia està en que no pretén (o sembla que no pretén) ser l'ull de Déu. És intel·ligent i sap que necessita la gent, la xarxa, o, més aviat, que és part de la xarxa, això és el més fascinant de tot.

Però la temptació és mitificar-lo, perquè tenim aquesta tendència (jo la tinc) a mitificar, a crear superherois, gegants del Pi. Hi ha alguna contradicció en alguna banda, oi? Qui és el superheroi de l’Obama? La dona negra de l’autobús que es va negar a cedir el seient a un blanc? No és una mena de cercle, això? No és el mestre que segueix el deixeble? (aquests orientals...). No és la mare que segueix el fill? Ep, compte, encara acabarem parlant de Nietzsche!

Nota: Per esquerrós i despertador de conciències, aquest article que he descobert d’El Viejo Topo, del profesor de filosofia Carlos Fernández Liria (article que va ser censurat per la mateixa universitat on treballa). http://www.espacioalternativo.org/node/3399

També em va agradar molt l’article de Jordi Pigem d’ahir al Cultura/s de La Vanguardia (no l’he pogut linkar) sobre la crisi i el món actual, què en fem, com el pensem.

L'Obama i la Geganta del Temps

-Mercèèèèèèèèèèèè!!

-Maybe is Obama, but he thinks he's too young.

La primera és del meu avi Míliu. Era la seva manera de cridar la meva iaia, des de qualsevol punt del mínim pis d'Horta.

La segona és del Neil Young, de 2006, de la cançó Lookin' for a Leader.

Perquè els reuneixo tots dos? Bé, tots tres, perquè de fet volia parlar de la Geganta Mercè de la Parròquia de Sant Jaume, que efectivament hem anat a veure. I ens ho hem passat la mar de bé, amb la Mercè, els Gegants del Pi, els Gegants de la Ciutat i els castellers.

És veritat que quan tens fills veus totes aquestes coses de l'univers tradipop d'una altra manera. Tot i que els castellers ja m'agradaven, de veure'ls uns quants cops en directe. Però els vaig veure amb estrangers, i potser no és tan diferent, vull dir que veus aquestes tradicions una mica a través d'uns altres ulls. I redescobreixes una màgia que pensaves perduda, més ben dit, en la qual ni hi pensaves.

La Geganta Mercè m'ha fet pensar en l'Obama i l'Obama en la Geganta Mercè, ves quines coses que té el cervell. Perquè m'he adonat que l'hem trobada, hem trobat la nostra Geganta del Temps, que va viure a finals del segle XIX i ara torna, resuscitada, independent i amb una planta impressionant (la meva iaia de jove semblava la Rita Hayworth, sigui dit de passada, i el meu avi el Fred Astaire).

Sí, la Geganta Mercè és un ésser de ficció (la meva iaia, no), però per això està la fe. I l'Obama, segons com t'ho miris, també, i tots en som conscients.

Per tant, Geganta Mercè, et demanem que ens donis una mica més de temps per fer les coses que hem de fer, una mica més per les coses que ens agraden, i encara una mica més per conciliar totes dues. Gràcies.

Nota: La iaia Mercè tenia molta fe en la Moreneta. És un senyal.