Bocins sarians d'estiu

A la manera de la rits amb els dimecres, se m'ha acudit abocar bocins d'aquest estiu, amb la Sara de protagonista, un xic desordenats i sense gaire criteri temàtic i/o estilístic, però és que encara sóc de vacances...

- "Sabies que a la prehistòria els romans menjaven estirats?" Ep, d'això ja fa teeeemps, ara ja sap distingir la prehistòria de la història, que si et pares a pensar, és ben curiós.

- Al cap de 10 minuts de manifestació independentista, la Sara s'agobia i vol marxar a casa. Jo em quedo perquè si a més de nouvinguts hem de marxar només començar... no crido gaire però m'hi trobo bé.

- El Jerry, el nostre hàmster, desapareix de les nostres vides, drama contingut, decidim que ha mort de mort natural.

- "Aquest càmping necessita un Spa!", sospites de tenir una filla pija, per sort, afegeix "ho he dit de broma perquè riguis".

- Primer dia de primer curs, el pare s'adorm (perquè no ha sonat el despertador, eh) i la nena arriba tard el primer dia de primer.

- Primer dia de primer, porta una nova agenda que no tenim molt clar on s'ha d'ubicar, s'ha de quedar a casa però si hi ha d'apuntar alguna cosa de l'escola se'n recordarà? Necessitarà una agenda per apuntar-se el que ha d'apuntar a l'agenda.

- Primer dia de primer, ens ha tocat la mestra de P4, la que ens va dir que era molt llesta però molt mandrosa i que l'havíem d'espavilar. El curs promet.

- Maquíllate, maquíllate. Descobrim o més aviat confirmem que li encanta maquillar-se, de noia, de papallona, de Hello Kitty, del que sigui. Li poso la cançó de Mecano, un èxit.

- El purpuritzador. Descobrim o més aviat confirmem que és una malalta de la purpurina. Li encanta, de fet, no sé com s'ho fa que per molt que la banyo sempre porta algun punt brillant al damunt. Un dia fins i tot em va fer comprar-li una joguina que no sabem perquè serveix però que li diem el purpuritzador, tot el que entra surt purpuritzat, no sé, em fa pensar que les coses tristes i lletges de la vida podrien passar pel purpuritzador i sortir brillants i renovades.

- L'enganxamenta al mòbil. Sí, és un joc per aprendre els països, però no li hauríem de deixar jugar tant, culpa meva culpa meva, ma germana està igual amb el seu fill de 7 anys i la Nintendo, i això ens porta al punt següent.

- Xantatges/eines motivacionals a dojo que fem sabent que no hauríem de fer: si fas els deures et deixo 10 minuts de Nintendo, per cada paraula que m'escriguis un xoco-crispi....

- La farra nocturna que es van muntar la Sara i la seva cosina el dia que va venir a casa. El crit del Joan que va donar per acabada la farra.

- La il·lusió de veure com els cosinets de la Sara, l'Albert i l'Aina, són com els seus germans. Que no s'hagi queixat mai de no tenir germans potser és gràcies a això.

PS. Volia penjar una foto de la criatura amb un dels seus maquillatges però no hi ha manera, a veure si un altre dia...

Dies

- Aquest és el segon millor dia de la meva vida!

I ho diu amb aquella il·lusió! L'expressió li deu agradar perquè més d'una vegada ja m'havia dit "Aquest és el millor dia de la meva vida!". I fa il·lusió que et diguin això, alguna cosa estarem fent bé, penses, però això del segon dia em va agafar desprevinguda. I a més, la criatura tenia clar per què era el segon, perquè el primer encara havia de venir "el primer, quan vagi a casa de la Lucía".

Avui m'ha vingut al cap la frase perquè he tingut un dia bastant demencial. Diria que si he viscut 16.040 dies en aquests quasi 44 anys, aquest deu ser el 12.040è millor dia de la meva vida. O dit d'una altra manera, el 4.000è pitjor dia de la meva vida. I quin va ser el dia 8.020è? Un equilibri perfecte de forces, sens dubte. I el primer? Quan va néixer la Sara? Quan em vaig casar (x2)? Es pot ser més tòpica? (tòpica, sí, però que van ser moments exultants, també).

I si parlem de la humanitat? Quin va ser el millor dia de la humanitat? El primer que em ve al cap és el dia de la Declaració Universal dels Drets Humans, ves per on, que diu la wiki que va ser el 10 de desembre de 1948. També m'agrada el dia del naixement del cinema (28 de desembre de 1895), el naixement d'internet (1 de gener de 1983) o fins i tot el naixement de Nietzsche, aquell que havia de partir la història de la humanitat en dos (15 d'octubre de 1844), però també hi ha l'arribada a la lluna, amb el doble pas per a l'home i per a la humanitat (21 de juliol de 1969) o la negativa de la Rosa Parks a cedir el seient a un blanc (1 de desembre de 1955)... Però veig que no vaig gaire lluny en el temps, podríem anar més enrere i fins i tot molt enrere, en els principis dels temps, i trobar aquell dia en què algú va dir per primer cop "aquest és el segon millor dia de la meva vida" i aquell dia en què algú ho va escriure per primer cop. O per segon cop. I ara ja m'estic començant a liar.

Ben mirat, això de fer un rànquing de dies és una bestiesa, la segona major bestiesa que es pot fer amb els dies.

I parlant de que el millor és el que està per venir, com diu la Sara, aquesta és inevitable; no l'evito, levito:

Món millor?

Màxima núm. 9 de la Gemma Sara Glaukopis: Fem un món millor! És una estoneta, però val la pena... (gràcies, Esther!):

Mites

- Ay, hija, y yo qué me sé!
´
Aquesta frase és de la meva iaia, de 91 anys. Aguanta força bé (pel mal caràcter que té, diem), però esclar, ja són anys.

Aquests dies he intentat desvetllar amb ella una mena de mite familiar, però no me n'he sortit: durant la Guerra Civil, el meu avi, Pedro, i el seu germà, Ignacio, van lluitar un en cada bàndol. Eren de La Fresneda, Terol. Diu que és van salvar l'un a l'altre: el "roig" Ignacio va salvar el "nacional" Pedro i a la inversa.

Però encara no he pogut esbrinar com. El que sí que sé és que l'Ignacio es va exiliar a Burdeus, on va viure tota la vida, i que el iaio Pedro es va quedar a la Fresneda fins que van venir cap a Barcelona, quan ma mare tenia 9 anys.

La meva iaia va ser "abanderada" de la Falange, a Logroño. Tenia molt bona planta (i mala llet, com ja hem dit). I quan li vaig preguntar com s'havien salvat em va dir "porque uno era de derechas y el otro también". "Pero iaia, si Ignacio era de izquierdas, por eso se salvaron el uno al otro, ¿no?" I llavors és quan va dir la frase aquesta de "ja fa massa temps... who cares!"

Em queda alguna línia d'investigació, un dels germans de la meva mare, potser. Potser no cal. Potser seguirem explicant, sense massa detalls, que a la Guerra Civil els germans lluitaven entre ells. I se salvaven.