Las galletas me sonríen

- Sara, podries dir 50 coses que t'agraden?
- Sí, 25 xuxes i 25 cançons, no, 50 cançons!

Aquesta pregunta la vaig copiar d'en Pons i gràcies a ella hem confirmat una cosa que ja sabíem, que a la Sara li agrada molt la música i li agrada molt cantar. De moment, ja l'hem apuntat a teatre musical i els profes ens diuen que ho fa molt bé. I a música sempre treu 10! (icona de papes amb bava).

Ara tenim un front obert: Eurovisió. Sí, amiguets, aquesta cosa pseudocutural que ja entrava a casa quan érem petits ha passat a la nostra filla. El proper dilluns 1 de febrer es decideix la cançó que ha de representar Espanya al festival i nosaltres ja hem escoltat les 6 cançons finalistes, algunes més d'una vegada. I tot i que no és la que més ens agrada, ens juguem un pèsol que guanyarà Maria Isabel aka "antes muerta que sencilla". I la Sara la canta.

A més, jo tinc un grup a la feina eurofan amb el qual ens juguem esmorzars i el Joan es va comprar el disc especial 50 anys d'Eurovisió (aquí, qui estigui lliure de culpa...:)

S'ha de dir que a la història d'Eurovisió hi ha hagut cançons bones. De fet, pensem que la qualitat ha anat baixant amb els anys. Vegem, per exemple, l'any 1967:

La bonica "L'amour est bleu" de Vicky Leandros, Luxemburg, va aconseguir la 4a posició.

L'encantadora "Puppets on a String" de Sandy Shaw, United Kingdom, guanyadora.

Fins i tot li trobem la gràcia a "Hablemos del amor" de Raphael, 6è.

Però inclús avui en dia és possible trobar alguna cançó bona a Eurovisió. Aquesta va quedar segona fa dos anys. Són els Common Linnets d'Holanda:

I si Eurovisió és una estructura d'Estat, esperem tenir aviat una cançó representant Catalunya. Serà dolenta o molt dolenta? No ho sabem! Potser és bona i tot!

PS. El títol del post és un "vers" d'una cançó que opta a representar Espanya a Eurovisió i que ens fa molt riure. 

Autoconeixement infantil

- És que, mama, jo sóc com la tieta Esther, m'agrada la música comercial!

Sí, senyora, sense complexos. Ja va cap als 8 anys i li agrada el que li agrada. Ja li pots posar Manel, La Iaia, Lou Reed, Jimi Hendrix... que ella vol Violetta i les cançons d'Eurovisió. Sí, val, això ho ha tingut a l'abast, o ella s'ho ha buscat, o les dues coses. Però també ha anat al Sònar Kids i a un festival per a nens on tocava el Joan Colomo... Bé, esperem que no sigui greu, la veritat és que em fa una mica d'enveja aquest grau d'autoconeixement que té (i la música només és un aspecte, l'altre dia em va dir que no volia que l'apuntés a un curs de filosofia per a nens, que jo trobava tan interessant, "no has d'escollir per mi", em va dir...). A mi em costa tenir les idees tan clares. Potser puc aprendre d'ella, a veure, posarem una mica de Violetta, que potser veurem la llum:

I diu alguna cosa així "yo no soy un zombie, yo no soy un robot, hago mi camino y descubro quien soy, soy única, soy única" La Violetta també ho té clar. Crec que serà apoteòsic quan anem a veure-la al Palau Sant Jordi. El meu objectiu és que llavors ja m'hagi fet una personalitat clara i sòlida i pugui estar a l'alçada de l'ídol de la meva filla, amb dignitat. Em queden 2 mesos.

PS. Ara, l'hauríeu de veure ballar i cantar, brutal!

PS2. No deixa de ser curiós que la música més comercial passi el missatge que has de buscar el teu camí únic...

Jorge Boix

Som uns cracks!

 

Això ens hem dit a nosaltres mateixos els papes i mames de primer de l'Escola Mestre Gibert, que vam organitzar una festassa dissabte, la tradicional Festa de la Solidaritat de l'escola que organitzen cada any les mames i papes de primer. Hi ha hagut tallers, jocs de pista, botiga gastronòmica (amb pastissos nostres, bé, per sort el meu brownie no va arribar a veure la llum), mercat solidari, bricolatge, paella, extraescolars solidàries, dansa solidària (els nens de primer amb una mare ballarina, un clàssic), xocolatada, rifes, animació...

 

Jo em vaig apuntar al mercat de segona mà, és el que vaig pensar de seguida: pulsió consumista + pulsió solidària = mercat solidari. I allí que em vaig passar gran part de la jornada, a la nostra paradeta de tot a 0'50, 1 euro, 2 euros i 3 euros (bé, hi havia 3 bicis a 5 euros, que una bici és una bici). I no va ser fàcil posar preus, eh? teníem les variables: envergadura, bon estat i interès. En llibres vam acabar per posar un euro a pràcticament tots, perquè prioritzes un Vargas Llosa voluminós en bon estat sobre la Metamorfosi de Kafka una mica vellet?, un llibre de l'Asimov sobre els egipcis per sobre de La cuina de l'amor? I les joguines, després de comptar els puzzles que tenien un nombre de peces raonable (pels que passaven d'aquest nombre confiàvem en la bona fe del proveïdor), havíem de decidir si un o dos euros, sabent que probablement faríem alguna injustícia irreparable. I els de tres euros? els de tres eren joies excepcionals, joguines pràcticament noves d'aquelles que quan les compres et mires el full d'instruccions amb cara incrèdula, coooom, que diu que hem de fer quèèè? Nosaltres ens vam autocomprar una casa per jugar la Sara (un trastot), dues boles de colors, dos llibres (Filosofia dels drets humans i La natura no té drets, ara me n'adono que va de drets, la cosa), un Tatano, un joc de mates, un tupper del Barça (que van tenir molt èxit, eren de primera mà, no sé d'on van sortir), uns llapissos i tres contes. És el que té treballar en una botiga, que tens la temptació a prop, com deia una mama, no sé que passaria si treballés al Maxipan.

 

Hem descobert que entre nosaltres, papes i mames, hi ha, per exemple, un dibuixant de còmics professional, una crack en la captació de patrocinadors (caldo Aneto mmm), un parell de mames "born to coordinate", un papa (el nostre) que ha aconseguit el regal més preuat, un llibre sobre el Guardiola, i sobretot la revelació de la jornada, el Jorge, un showman i ballarí cubà que va fer ballar a tope les mestres i el director de l'escola, entre expressions de joia i admiració, un bon rotllo total. 

 

I hem recaptat més de 2.000 euros, es veu que el president de Bankia ens vol demanar una festa solidària, que passen un mal moment i els ajuts públics no els arriben. S'haurien d'adaptar els tallers, però, "Taller de blanqueig de diners", "Joc de bitlles: a veure qui es carrega més gent", en comptes de "Xocolatada", "Caviarada".... Però hem dit que no, que només treballem per bones causes. En aquest cas, els diners són per al departament d'oncologia infantil de la Vall d'Hebron, a través de l'Associació Espanyola Contra el Càncer i per als 25 anys de l'escola. Potser és un pèl estrany que ajudem la sanitat pública des de l'escola, o potser no. El que està clar és que com La Sopa de pedres en versió de Xesco Boix, que van representar els de l'extraescolar de Teatre, ho hem aconseguit perquè hi hem participat tots, o una gran gran majoria, i a més amb ganes.

 

Bé, tampoc no hem inventat la sopa d'all, el Joan diu que a la seva escola no feien festes, a la meva sí, i ma mare feia pastissos (bons!) i venia el Xesco Boix i tot. La veritat és que el Gripau blau s'ha convertit una mica en els grans èxits ballables de la temporada, però és impagable veure la mestra de la teva filla i el director de l'escola ballant com locus, i les mames i papes, i els nens, i la teva filla amb cara de felicitat, apa som-hi tots!!!

 

 

 

Pentinar, cantar, ballar

 - CANTES   FATAL

La meva venjança contra la sinceritat infantil és que exploto al màxim les seves aptituds professionals en benefici propi. Perquè la criatura vol ser perruquera, cantant i ballarina. I no és cap problema, perquè si tenim cinc dies laborals a la setmana (quan ella sigui gran suposo que seguirà igual, tot i que si l'espècie evolucionés com hauria d'evolucionar, treballaríem de dilluns a dijous i tindríem tres dies de festa), si tenim cinc dies, doncs, diu que dilluns i dimarts serà perruquera, dimecres, cantant, i dijous i divendres, ballarina. Trobo que és una bona idea diversificar, et converteixes amb una persona més completa i si mai falla una pota, sempre et queden les altres dues.

Això m'ha fet pensar en aquestes dues pel·lícules:

No recordo gaire la pel·lícula d'Ang Lee, però sé que em va agradar. La de la Julia Roberts (com si en fos la directora) era prou fluixa i prou toveta (i el Bardem no sortia fins al final...). Les dues buscaven la recepta de la vida, com diu l'anunci. Veiem que coincideixen en menjar i estimar. I no serem nosaltres qui ho contradirem. De fet, es pot dir que estimar està implícit en pentinar, cantar i ballar, almenys a casa nostra.

PENTINAR

Curiosament, una de les coses que més m'agraden a la vida és anar a la pelu. M'encanta que em toquin el cap i em pentinin. Tenir la perruquera a casa és una loteria que m'ha tocat. Per la meva banda, intento ser bona clienta, només faltaria. Li veiem possibilitats, a la criatura, però no l'hem apuntat a cap acadèmia.

CANTAR

Dels tres habitants de la casa, la Sara és l'única que es pot permetre cantar i que algú l'escolti. I amb embaladiment. És un espectacle com s'inventa les lletres i el sentiment que l'hi posa. I els títols de les cançons són impagables ("Flor del núvol", "Com era el món abans", "El movimiento del corazón", "Como una mariposa en el interior del planeta"...). Li veiem possibilitats i l'hem apuntat a coral. (Més que res, que va més contenta que un gínjol).

Aquí les nostres cantants preferides...

BALLAR

És una de les coses que més ens agrada de fer a les dues. Li agrada que la imiti. I la veritat és que balla molt bé, té molta gràcia. Fins i tot hem fet algun espectacle amb públic (el Joan) (jo intentant no fer gaire el ridícul). De petita també m'agradava molt ballar. De fet, els meus mites infantils eren el Ballet Zoom (m'encantava el ros, Bob Nico) i la Raffaella Carrá...

També li veiem possibilitats i l'apuntarem a una acadèmia de dansa l'any vinent, si continua l'afició.

En fi, no sé si la Sara serà perruquera, cantant i/o ballarina. Pot ser que acabi sent una cosa absurda, com tècnica de cultura o una cosa amb més sentit, com periodista. Potser serà fornera, dentista o enginyera industrial. O directora de cine, i llavors farà una pel·li que es dirà "Pentinar, cantar, ballar" i serà una pel·lícula fantàstica.

Douze points: un altre món és possible

Sara: Quant em poses?
Gemma: Sobre què?
Sara: Sobre la cançó.
Gemma: No, sobre què, sobre 10?
Sara: Sobre 1.009.

Això em passa per fer preguntes tontes. I és que no es fàcil puntuar en el nostre festival de la cançó (lleugera). Normalment guanya la Sara, perquè sóc incapaç d'igualar títols com ara "Suc de taronja", "La carta de los sueños" o "El ojo es para ti", la majoria en castellà, perquè diu que els que li fan les cançons parlen en castellà, és el que té la cançó lleugera.

Per compensar tanta lleugeresa, ahir vam anar a la manifestació contra la dictadura financera, que traduït a llenguatge sarià és que hi ha uns pocs rics i molts pobres i que els rics cada cop són més rics i els pobres més pobres. La Sara va calcular que érem mil mil-cents vint, però em sembla que ni que haguéssim estat 7 milions hauríem pogut canviar res.

O potser sí, hem fet una mica de brainstorming com si fóssim al Fòrum Social Català i hem arribat a la conclusió que els rics han de donar diners als pobres, i com que els agraden tant els diners, als rics, nosaltres els en donarem una mica i així ells donaran diners als pobres... em sembla que encara hem de donar un parell més de voltes al tema... (ara, la gràcia seria que ningú hagués de donar res a ningú o tots a tothom), tenim temps de presentar "propostes per fer possible un altre món" fins al 23 de març.

Em sembla que tenim més possibilitats si ens presentem a Eurovisió.


PS. El manifest que va llegir l'Arcadi Oliveres a la mani.
PS2. La versió del La la la que Eurovisió es va perdre.
PS3. En properes entregues veurem si la Sara evoluciona cap a la cançó protesta: és quan canto que hi veig clar :-).