L'himne de la poesia

Dos poemes de la Sara, del seu poemari tot just inciat avui L'HIMNE DE LA POESIA (li fa molta il·lusió publicar-los al blog, ei :)

                                            d'aquí

L’última estrella   

L’última estrella de la nit

no vol anar a dormir

vol que la gent la miri

i que demani un desig

Llegir

M’agrada llegir

històries divertides

novel·les i còmics

i a vegades filosofia

L'infinit

- Vull que m'ensenyis a comptar fins a l'infinit.

Si no fos que m'he de currar una mica el post, com si diguéssim, deixaria la frase tal qual. Perquè tal qual m'ha fet molt riure. M'ha vingut com un flash de les dues comptant fins a l'any 2050, més o menys, jo ja velleta, la Sara encara jove, 49.476.000, 49.476.001, 49.476.002... i encara tan lluny de l'objectiu...

I l'infinit... què us puc dir jo de l'infinit que no sapigueu. Com a concepte matemàtic se m'escapa, no sé quant és infinit + 1 o infinit - infinit elevat a la 3a potència. Com a concepte filosòfic també se m'escapa, perquè se m'escapa la filosofia que vaig estudiar (em ve al cap Zenó amb la paradoxa i també Kant amb les antinòmies). Com a concepte poètic, ara no us sabria dir cap poema que parli de l'infinit, però segur que n'hi ha molts (un amor infinit? una infinita tristesa?). Com a concepte astronòmic, fa vertigen. Em queda el concepte infantil. Aquest sí que el domino. Consisteix a treure el major profit de les nostres facultats. Potser no podem volar, però podem fer com si voléssim. Com diu el Buzz Lightyear, fins a l'infinit i més enllà!

Potser no podem abastar l'infinit però podem fer com si l'abastéssim.

Sinestèsies

- SAPS CANTAR AMB L'OLFACTE?

Estava sinestèsica, avui, la Sara. Trobo que els nens ho són força, barregen els sentits, com barregen moltes coses. En aquest cas, es tracta de posar-se en mode pipa amb les dues mans tapant-se el nas i treure aire pel nas mentre es canta (treure aire no és ben bé olorar, però és que topem amb una impossibilitat fisiològica que passarem per alt).

Això m'ha fet pensar que m'agraden les sinestèsies (i m'agrada la paraula, també). Aquí n'hi ha algunes:

Color d'olor de poma (del poema "Cambra de la Tardor" de Gabriel Ferrater) (gràcies, Lali)
Plorar amargament (gràcies, Viqui)
Olor rasposa i hidratada (Joan Perucho)
Com es diu en groc? (de la Sara més petita)
Una caricia rosa (Juan Ramón Jiménez)
Veig una veu (llibre d'Oliver Sacks sobre el món dels sords)
Un mal rotllo marronós (aquesta és meva, més aviat prosaica, d'aquí vindria "un marron", ara que hi penso)
Una alegria vermella, groga i lila (meva, una alegria republicana, vaja)
Campanya amb gust de xampanya (la del PP...)

Algú en vol afegir?

P.S. Vull posar una imatge, però no sé què coi posar. Quin és el color d'olor de poma? No sé per què però a mi em ve la imatge d'una poma verda...

Prendre la nit

-Va, mama, anem a prendre la nit.

Ostres, no se m'havia acudit mai, prendre el sol, prendre la nit. M'ha encantat. La veritat és que això del càmping convida a la poesia. Bé, ara mateix tinc a la meva filla i la meva neboda pujant-se per damunt meu, ahhhh, no puc escriure més, però m'ha vingut de gust fer aquest post en temps real. Que prengueu bé la nit!

Néixer, Morir

- I tu per què vas néixer abans que jo?

Mmm, després del desconcert inicial he encertat, més o menys, a dir: "perquè els pares sempre neixen abans que els fills, perquè si no no us podríem fer". I també moren abans que els fills, hagués volgut dir-li, però no era el moment. Per ella la mort encara és com un joc. Tanques els ulls i has mort; els obres i tornes a ser viu. No sé per què aquesta pregunta m'ha fet pensar en la mort. Suposo que m'ha fet pensar en l'injust, cruel i demolidor que ha de ser perdre un fill. És tan poc natural com que neixi abans el fill que el pare.

BUIT

Quin deu ser el punt de refer l'equilibri?
On serà on s'estronqui la fugida?
Quan serà quan del pou tocaràs fons?

El pou es va estrenyent i encara el fons s'allunya.
Com més fuges de tu més lenta és la fugida.

Quan serà, i on, que el buit que t'exaspera
tornarà a alçar-te i t'omplirà de llum?

Mai sense el buit, enlloc sense l'absència
que ja tot ho il·lumina.

Oriol Izquierdo, Moments Feliços.

Ostres, m'he quedat amb mal cos, he de trobar una poesia alegre, vital:

CANÇONS DE PAPER FI

Cançons de paper fi
m'omplen la sàrria
i em foraden el fons
de la butxaca.
Mireu quin caramull
de llunes blanques!
Duc llunes i cançons
per arrecades.

Maria Mercè Marçal

(Aquest poema l'he tret d'un llibre molt bonic, Mites i somnis, editat per La Magrana).

La vida és pa amb formatge

Gemma: I hi ha gent que hi creu i gent que no.
Sara: Sí, però vull una torrada amb formatge.

Això em passa per plasta. Aparcarem el tema per una bona temporada...


L’amor és Déu en barca
Lletra: Enric Casassas
Música: Miquel Gil

D’acord, no ens entenem
ni ens sabem estimar,
la por si l’aprofites
es torna cerimònia.

La carta que ara ve
ja la’n puc destapar,
l’amor és ritual,
el ritual és la vida,
la vida anar tirant.

La vida anar tirant,
l’amor és pa amb formatge,
el pa amb formatge és vida,
la vida anar paint.

L’amor és Déu en barca,
la vida és un naufragi
en un got de vi blanc,
l’amor és caure al toll
i trobar-hi l’amor.

(tornar)

Poesia infantil

-Aquesta tarda és demà.

-Vull nedar fins arribar a una estrella.

-Les mames de vegades s'equivoquen i de vegades no.

Il·lustració d'Antonio Joao Santos

Poesia per a la Duna

La Duna ja té un meset. Per celebrar-ho li farem un patchwork de poesia (per quan sigui -més- gran!)

Visca l'amor que m'ha donat l'amiga
No hi ha escola com la de la vida
inventarem un núvol
Vols que et diga un secret? T'estime.

J.V. Foix, Joan Perucho, Joan Vinyoli, Vicent Nàcher

... I un parell de poemes de veritat:

ET DEIXO...

Et deixo a les mans obertes
un cargolí, un raïm
un gla i una rosella
un peixet i un regalim...

Josep Carner

CANÇONS DE PAPER FI

Cançons de paper fi
m'omplen la sàrria
i em foraden el fons
de la butxaca.
Mireu quin caramull
de llunes blanques!
Duc llunes i cançons
per arrecades.

Maria Mercè Marçal

Mites i somnis, La Magrana, 2001

Sigues rebel dels límits

The hourglass tips. Sand escapes from the narrow opening. I don't see the hourglass, only its mouth, a hole somewhere in my brain and the sand keeps pouring.

Aquest text-poema és de The Sand, de la Clara Hsu (Babouche Impromptu and other Moroccan Sketches). M'encanta aquesta idea del rellotge de sorra en el cervell. Ara diré una tonteria, com moltes de les coses que dic, la poesia, quan és bona, és molt bona.

Doncs una mica més de poesia, vinga. (L'altre dia jugàvem amb la Sara a llegir poesia, ella també, en veu alta i fent una mica de teatre, ella s'ho inventava, jo una mica també).

Antropoètica

He menjat terra,
he begut pluja,
he plorat sal.
L'home no és home
ni mesura, ni ésser.
És verdor,
una verdor pastosa i amarga,
tan poc pràctica
com especulativa.
No vull llegir,
no vull escriure
i tot això, només,
per arribar a trobar
el poema.

Edgar Alemany

Interpreta'm

Invoca l'esclat de la follia,
imposa un règim d'excepció,
abraça'm. I en l'abraçada
sigues rebel dels límits,
parla'm de tu, calla'm les nits
-et demanava.

No marxis, no te'n vagis encara.
Equivoca't abans,
fes hermenèutica de mi. Interpreta'm
-et suplicava.

Llavors jo ja ho sabia:
més mal que el que s'acaba
fa allò que no comença.

Mireia Calafell i Obiol

L'ull àtic va plorar mars d'amargor
Mars de plors dels vols dels vulls
dels ulls que ploren

Glòria Julià Estelrich

Diu que no va ser tan cruel
Perquè sap que va abandonar-me
Al millor lloc on podrien mai
Tornar a trobar-me.

Ivette Nadal

Pedra Foguera, Antologia de poesia jove dels Països Catalans, Edicions Documenta Balear, Palma, 2008.