Ho ha dit la Patti

- Tu estàs compromesa, mama?
- Compromesa, què vols dir?
- És que hi ha un anunci que diu "El Periódico, per a gent compromesa"

Bona aquesta. Compromís. Li vaig dir que una mica sí que estava compromesa i li vaig intentar explicar què volia dir... i què coi vol dir?

Fent una mica de teoria barata (low cost, vull dir) diria que hi ha tres tipus de compromís dins l'esfera pública:

1. Compromís social amb el benestar de les persones properes i llunyanes (eix esquerra-dreta)

2. Compromís nacional amb el propi poble/nació/país (eix nacionalisme-internacionalisme o també eix autonomisme/unionisme-independentisme)

3. Compromís ecològic amb la Terra com a ésser viu i amb la resta d'éssers vius (eix... de la Terra)

Ara calcularem el meu grau de compromís en cadascun d'ells (que potser té algun interès i tot).

1. COMPROMÍS SOCIAL

Es poc dir que sóc una pijaprogre o una bobo o alguna cosa així. M'agradaria viure en un món millor però em costa fer el canvi que realment caldria per arribar-hi (per exemple, no m'hauria d'haver canviat el mòbil per un iphone, ja que això és a costa de la guerra pel coltan al Congo, Oliveres dixit).

Total que vaig a les manis sense saber massa si puc fer o no puc fer fotos amb el meu iphone... les acabo fent, esclar, cal un bon testimoni gràfic de les lluites populars! De vegades hi porto la Sara, que veig que promet amb les seves idees per fer un món millor.

 

Sigui com sigui, el moviment indignat encara respira, cueja, es mou, parla, fa soroll, fa soroll i s'espera que faci molt soroll el 13 d'octubre, en una acció que es vol mundial i que cada país adaptarà a les seves característiques. Aquí es tracta de denunciar el deute il·legítim, que es considera que no hem de pagar. Com diu el Manifest: "més d'un 60% de la totalitat del deute correspon als bancs i grans empreses (principalment constructores) i que es va originar portant a terme activitats especulatives destinades a l'obtenció d'un benefici econòmic." A les 18h a la Plaça Catalunya. Hi serem. Amb l'iphone.

 

 

D'altra banda, el 17 d'octubre és el Dia Mundial Contra la Pobresa, dia que s'aprofitarà per sensibilitzar els partits polítics perquè tinguin en compte les polítiques socials en els seus programes. He llegit que el capitalisme s'ha de substituir per una economia social de mercat, que tingui la persona com a eix (potser aquest és el millor eix que podem trobar).

Compromisòmetre: tenim la col·laboració a 3 oenagés, un compte de Triodos a mig fer, assistència a manis, signatures d'Amnistia i Avaaz... però vivint més o menys bé (amb retallades) dins el capitalisme consumista... Grau de compromís: mitjà.

2. COMPROMÍS NACIONAL

Avui llegia a El Periódico, precisament, en un article de Nacho Corredor, que "l'èxit de l'independentisme està a generar il·lusió en un món fosc." Segurament té raó, almenys en el meu cas m'he anat anat apropant a l'independentisme perquè em fa il·lusió pensar en una república catalana, amb la seva història, però sobretot amb un nou guió per escriure.

 

Compromisòmetre: A veure, tenim la senyera penjada amb un Visca Catalunya (model inaudit, només n'he vist un altre igual el dia de la mani), voluntat de votar per un partit independentista o independentista/federalista, assistència a uns 25 concerts de Raimon a llarg de la vida (i aviat el proper)... però passat de lectures savaterianes "Contra las patrias", poca vibració amb els símbols nacionals... Grau de compromís: mitjà-baix.

 

3. COMPROMÍS ECOLÒGIC

Mai he estat molt compromesa amb aquest tema, més enllà de reciclar i votar Iniciativa en 4 de cada 5 eleccions. Ah, i l'escola de la Sara cuida molt aquest tema. És una de les coses que em va agradar de l'escola (per compensar).

 

Nota frívola: ahir vaig comprar al Veritas i em vaig assabentar que un pollastre triga 90 dies a créixer i que els que mengem habitualment en triguen 25. Aquesta diferència és exactament la diferència de preu entre un i altre. Per a ecologistes amb pasta.

 

Compromisòmetre: A veure, reciclatge, escola... però poca cura per la natura en general, hi pensaré. Grau de compromís: baix.

 

RESUMINT...

Ara que he fet aquesta anàlisi acurada del meu nivell de compromís, ja puc dir-li a la Sara que estic... una mica compromesa.

I commit my dream to you!!

 

 

 

 

Celebru 44

- Se'm veuen arrugues, Sara?

- Sí, algunes, però estàs guapa, eh?

Amb aquesta frase animosa inauguro aquest post de celebru del meu aniversari. Un fet que pot semblar banal, i de fet ho és, però que em fa il·lusió. I també m'ha fet il·lusió saber que el 2 de juny de 1968 la Mafalada es va tornar a publicar al setmanari Siete Días, després de 5 mesos de no publicar-se pel tancament del diari El Mundo.

De vegades he dit que vaig néixer amb la ressaca del Maig del 68. (De fet, ara que ho penso, ja sé per què no es publicava la Mafalda, perquè la teníem a París aixecant llambordes i dient frases desarmants).

Una pel·lícula que em va encantar, Milou en Mai, de Louis Malle.

Però també hi havia la Primavera de Praga i moviments de protesta a molts altres llocs. Com diu el Dany Cohn-Bendit, en un llibre que no m'he llegit però que té un títol que m'agrada molt, La revolución y nosotros que la quisimos tanto: "En 1968, el planeta se inflamó. Parecía que surgía una consigna universal. Tanto en París como en Berlín, en Roma o en Turín, la calle y los adoquines se convirtieron en símbolos de una generación rebelde. We want the world and we want it now ('Queremos el mundo y lo queremos ahora') cantaba Jim Morrison".

La música, per cert, va ser molt important per aquest moviment. L'altre dia vaig anar a una taula rodona en què Fermín Muguruza, la cantant americana Buffy Sainte-Marie i un activista de la cultura lliure discutien sobre el paper de la música en els moviments socials. Es plantejava si en el moviment 15 M - Occupy Wall Street la música és tan important com ho era als anys 60 i 70. Es pot dir que la música hi és, però no identifica un moviment. Muguruza creu que aquest moviment musical relacionat amb  l'anticapitalisme està per venir, i que no trigarà gaire. (?). Algú altre va dir que fins fa poc la música ocupava un lloc central en l'experiència juvenil i que ara ja no, que potser aquest paper ara el tenen les noves tecnologies. Em sembla un tema interessant...

Però ja que parlem d'identitat, de música i d'aniversari, se m'ha acudit recuperar les meves arrels musicals tal com em vénen de ma mare i de mon pare, perquè jo sóc Raimon i també Camilo Sesto. Que no faltin a la festa, doncs!

Aquí una gravació matussera, amb cors incorporats, m'ha fet gràcia.

També m'ha fet gràcia, en el seu estil de fer gràcia.

I com tothom ja sap, Raimon + Camilo = Janis...

Tornant a les revolucions (quin liu de post, m'estic marejant a mi mateixa), crec que la dels anys 60 potser no va canviar el món, però el va deixar més lliure. No sé ben bé en quin punt estem nosaltres.

I ara arriba el millor del post, us convido a birres, caipirinyes, tequila, mojitos, gintònics i cubates!! sense por a la ressaca*!!

* Un cop vaig llegir que la ressaca és com tenir tot de vidres trencats al cervell, i em va semblar una bona descripció. Però amb vidres trencats al cervell també es poden fer coses, no? Per exemple, un celebru!

Edat recomanada

-Mama, creus que estic preparada per aquest llibre?

Ja ens estàvem estancant entre el llibre de mites i llegendes del món i el de la Disney. El de mites a mi m'encanta perquè aprens mitologia i geografia d'una tacada, però la Sara ja en té un tip, ara quan li dic "va Sara, d'on vols que t'expliqui el conte avuiii?" (i li faig que assenyali un gran mapamundi que té damunt del llit), em diu "no, no vull, vull el llibre de sempre". El llibre de sempre és el de la Disney (amb les seves princeses com a cap de cartell). Els altres contes se'ns han quedat petits o no ens criden prou. Així que aquesta tarda hem anat tots a l'Abacus, on a més s'hi estava fresquet i fèiem temps perquè la Sara pogués llençar-se amb la tirolina.

I remenant remenant (jo he remenat per a mi, també, i fins i tot he perdut un llibre que m'anava a comprar a la llibreria mateixa, el que suposa una nova marca en la meva capacitat per perdre coses), remenant, doncs, m'ha dit aquesta frase que m'ha fet riure, perquè fa de personeta gran i indica confiança en el meu criteri, que sempre és d'agrair.

Però m'ha semblat que encara no estava preparada, que era una novel·la il·lustrada més per nenes de 10 o 11 anys, i a més em feia mandra, literalment, el tema princeses. Ara penso que potser m'he passat, que segurament no s'allunya gaire de les Winx, que la mandra me l'he de menjar, i que de tota manera, tot ho entén a la seva mida, que el mateix conte el pot llegir ara i d'aquí 3 anys. Bé, la propera vegada hi tornaré a donar un cop d'ull.

Escrivint ara això he recordat una anècdota de quan jo era petita (ho vaig explicar en un post, però no el trobo, també el dec haver perdut). Quan tenia 8 o 9 anys, la meva mare ens va portar a les meves cosines i a mi a veure un programa doble format per, atenció, Quien puede matar a un niño i Niñas al salón. Quien puede matar a un niño no l'he tornat a veure sencera, perquè encara em fa posar els pèls de punta. Niñas al salón m'ha fet gràcia recuperar-la ara pel youtube, perquè almenys és inofensiva. Em sembla que és el programa doble més desencertat de tota la història de la programació infantil. Quan li he comentat algun cop a ma mare, no se'n recorda, però jo sí. Recordo com em va agafar de la mà i vam sortir les dues de la sala a corre-cuita amb les darreres escenes de la peli del Chicho Ibáñez Serrador, ho recordo perfectament.







I després d'aquest contraexemple tan entranyable (ei, ma mare també em va portar en aquella època a un concert del Raimon, per compensar :-), tornant a aquesta tarda, finalment ha/hem escollit un llibre d'una mona, un d'un rellotge i el recull de contes L'hora del conte.

Jo també m'he firat, tot i que no sé si estic preparada.

He mirat aquest camembert

- A tu el Raimon t'agrada, oi?

És fort que ma mare em pregunti això després de la quinzena de concerts del Raimon que devem portar, des que amb 7 anys em va portar al d'Arenys de Munt, amb els grisos apareixent al final del concert. Llavors, quan em va preguntar per la cançó que més m'havia agradat vaig dir "Non non vine son" ("Una vaca amb un vedellet en braços").

Ara venim del concert al Tívoli i, com sempre, semblava que era jo qui l'acompanyava a ella, sense que quedés clar si a mi m'agradava perquè li agradava a ella o si m'agradava perquè m'agradava a mi (té sentit la distinció, no?).

Tot això ve a tomb perquè m'he sorprès a mi mateixa arrencant un aplaudiment (o sigui, que he sigut la primera a aplaudir) amb els primers acords d'"He mirat aquesta terra". Sabia que m'agradaven vàries cançons, entre elles "Veles e Vents" i "He mirat aquesta terra", però no m'esperava que tant. Per això ma mare m'ha dit de seguida: "aquesta t'agrada eh?," i després ha fet la broma, inèdita després de 42-7=35 anys de concerts del Raimon: "a veure si resultarà que t'acompanyo jo a tu i no tu a mi!". Bona broma.

Tot això vol ser una mena de reflexió sobre els gustos i els afectes. Per exemple, quan tenia la mateixa edat que el primer concert del Raimon, 6 o 7 anys, els meus pares no sabien si m'agradava el camembert, tan fort, perquè m'agradava o perquè li agradava al meu pare. La qüestió és que encara m'agrada el camembert. Molt. (Màxima número 13 de Gemma Sara Glaukopis).

No sé si a la Sara li agradarà el Leonard Cohen o el Lou Reed, o els Manel (que al Joan li agraden molt i per edat li toca més -de fet, ja ha anat a un concert i li encanta Al mar!). I potser algun dia descobrirà que realment li agrada allò que li agrada. O no. I tampoc no passa res.

P.S. Veig que a la màxima 13 vaig posar que el camembert venia de la meva estada a França i no del meu pare. Curiós... com que aquest blog és d'investigació i està en constant evolució em sembla que modificaré una mica la màxima.

Llibertat d'expressió, encara

Nosaltres no som d'eixe món.

Societat de consum

-Em compres això?
-Compra'm això!
-Em compres això, sisplau?
-Vull un globus, sisplau, vull un globus, sisplau, va, sisplau, vull un globus!
-Sisplau em compres un ou de la Hello Kitty quan tingui setze anys?

Bonet de San Pedro

-Posem música? Per grans o per petits?
-Per grans!

Em fa gràcia pensar que la Sara és producte, entre d'altres coses, de la música que ens agrada als nosaltres, els seus pares, i als pares dels seus pares. Del Jorge Drexler i els Ramones, del Raimon i el Camilo Sesto, i del Sinatra (en castellà (?)) i el Bonet de San Pedro, que no sé ben bé qui és. I ja tindrem l'arbre genealògico-musical de la Sara (simplificat).

Es pot complementar amb tiets i tietes i besavis i besàvies. Però cada cop és més difícil obtenir informació. Crec que podem afegir Lenny Kravitz de la tieta Esther.

Esquemàticament tindríem:

• Iaia-Raimon Avi-Camilo Sesto / Iaia-Frank Sinatra Avi-Bonet de San Pedro
• Tieta-Lenny Kravitz
• Mare-Jorge Drexler Pare-Ramones
• Criatura-??? (de moment, cançons tradicionals catalanes...)

No em sembla un mal arbre. Tenim una mica de cançó protesta (per cert, la del moro judío del Drexler és molt apropiada ara mateix, i el Raimon... què n'hem de dir, si per mi és com de la família, i veles e vents de les meves cançons preferides), de grans veus (Camilo Sesto era -és?- una gran veu, diu l'avi, i amb un sentiment que no te l'acabes, i Sinatra és La veu!). El Bonet aquest és un misteri.

També tenim d'aquí i d'allà, el més d'aquí seria el Raimon i el més d'allà... n'hi ha uns quants. I ritmes ràpids i frenètics i ritmes lents i reflexius.

D'aquí uns anys li direm a la Sara que n'esculli un. Una mica com a joc i una mica perquè sense la música la vida seria un pal (sembla que Nietzche va dir que un error), un pal, seria. En això em sembla que coincidim tot l'arbre genealògic.

Nota: he escollit Ramones per al papa juanitu, però també podria haver dit els Kinks, per exemple, que no se m'enfadi, que és molt sensible al tema. Per a mi podria haver dit Lou Reed o Janis Joplin, que hi trobo a faltar una dona, aquí.