Volem un RPV

Aquests dies són molt trasbalsadors. Estic arribant a la conclusió (precària, provisional) que el millor és aconseguir un Referèndum Pactat Vinculant. Es veu que he dedicat molta intel·ligència a arribar a aquesta conclusió única, segur que no hi ha pensant ningú abans. 

D'acord, s'ha intentat moltes vegades i no s'ha aconseguit perquè està fuera de la ley. Però ara estem en una altra pantalla. Hem rebut hòsties (jo personalment només nervis) i ho ha vist tot el món. Tenim els Elders (Kofi Annan, Ban Ki-Moon) que volen mediar, que demanen diàleg, també hi ha Suïssa, hi ha advocats, fins i tot filòsofs i filòsofes com la Vicky Camps (encara que ella és poc d'independentismes...). 

Les meves amigues més indepes volen la DUI i la volen ja, sense por. Altres amigues tenen por del 155 o del 116 (estat d'excepció, molt mal rotllo). Altres amigues no volen la independència i l'1 d'octubre no les interpel·lava, però estan en contra de la repressió (eh, que són amigues!). No hi ha fractura social, només alguna petita tensió que es resol parlant de cinema o de la family.

Volem (suposo que som uns quants) un Referèndum Pactat Vinculant perquè no tothom és independentista però tothom (en principi) és demòcrata. I pot interpel·lar tothom. No serà fàcil, està clar, i la DUI pot ajudar per fer pressió, però no hi veig una altra sortida. 

PS. És odiós pactar amb un Estat que t'ha hostiat, per què negar-ho. 

PS2. Confio en alguna mena de deus ex-machina que parli idiomes.

PS3. Ara, tal com van els esdeveniments, pot passar qualsevol cosa.

Revolució pacífica (i que s'hi pugui ballar!)

Quan feia primer de carrera, ara fa.... 31 anys! (gràcies, calculadora), vam fer unes vagues i unes manifestacions a la Universitat Autònoma (que es van escampar a la Central i a les altres universitats). Vam començar demanant més busos entre Cerdanyola i l'Autònoma, vam continuar volent millorar la universitat i vam acabar per voler canviar el món. 

Ara em sento una mica com llavors. Ahir vaig penjar un cartell (em vaig pujar a una escala i tot, oju!) que deia "Democràcia. Si tu no hi vas, ells guanyen" (que està inspirada en un eslògan del PSC, curiosament). També em recorda al No a la guerra. En definitiva, em recorda a aquells moments en què per poc polititzat que estiguis, la realitat t'"interpel·la". I et fa sortir al carrer. 

No sé com anirà l'1-O. Si puc, votaré i votaré Sí, tot i que com ja he explicat aquí, no era pas independentista, i realment soc poc nacionalista o patriòtica. M'hi he tornat i tinc moltes ganes de construir una república catalana (potser federada o confederada amb l'espanyola després, per mi perfecte). De moment, surto al carrer més per poder votar que pel resultat del vot. Això m'interpel·la però de quina manera.

Em sap greu que la meva amiga i la meva cosina que votarien No, no vulguin votar. Que no se sentin interpel·lades (la paraula del mes, junt amb "tumultuosos", "sediciós" i "piolín"). Ni després d'aquests dies de repressió. N'hem parlat, després d'unes hores prudencials, i estem d'acord amb algunes coses, però hi ha un punt que no, que no hi ha manera. Llavors deixem de parlar-ne. S'havia d'intentar. Pensava que hi havia dues realitats paral·leles indissolubles, però la tercera via existeix i també és forta.

També espero que no hi hagi violència. Em fa pànic. Crec que ens passa a tots. Que el que passi abans, durant i després de l'1-O sigui pacífic, plis. Ens veiem al carrer i a les urnes??!!

PS. Vam aconseguir els autobusos ;)

Un lustre il·lusionat, esperem que no il·lús

Fa 5 anys no hagués anat a una manifestació independentista (si no fos per acompanyar a la meva amiga Lali, com vaig fer als 20 anys, a València!).

Fa 5 anys no hagués fet manualitats per anar a una manifestació (si no fos contra la guerra, com vaig fer contra la guerra d'Irak).

Fa 5 anys no hagués votat la CUP (si no fos... és que no sabia ni que existia! però igualment hagués votat Iniciativa, un CSQEP llavors inexistent).

El 10 de juliol de 2010 era a Calella de Palafrugell, discutint amb el Joan si baixàvem o no a la manifestació. Allà va començar el click mental que m'ha fet baixar a l'Ebre, pintar una fletxa de vermell i votar la CUP. En el camí, he vist amics que han fet el mateix o molt semblant. Altres, no. Em parlen de germanor, de convivència i de solidaritat. I jo responc que sí, que com diu el Baños ens volem separar de l'Estat espanyol, no del poble o pobles d'Espanya. I que jo vull ser solidària amb Extremadura, però potser també amb Burkina Fasso. En fi, deu ser que porto poc en això de la independència, però trobo que és difícil convèncer, i ja no ho intento. Igualment, aquest camí, vagi on vagi, el farem junts.

                                    Ets una crack, Patti Smith!

La truita sense ou existeix i està entre nosaltres...

L'independentisme sense nacionalisme és com una truita sense ou

Així parlà Vicenç Villatoro un cop, i jo me'n recordo perquè m'hi vaig sentir interpel·lada. Crec que ja n'he parlat més d'un cop, al blog, i no em vull fer pesada, però m'agradaria insistir que aquest fenomen (independentisme sense nacionalisme o poc nacionalisme, que seria el meu cas) és digne, que en som uns quants i que encara que no cantem "Els Segadors" amb el mateix sentiment (ai mare, que m'he d'aprendre la lletra), ens il·lusiona la idea de fer una nova truita, la possibilitat de girar-la (bé, no exagerem) o almenys de pensar-la, debatre-la i, si pot ser, construir-la.

Hi ha vàries maneres de fer truites sense ou, heus ací la del Carles: 

TRUITA DE PATATES SENSE OU – Carles

"Quan a casa fem truita sense ou, la preparem igual que la truita convencional, simplement substituïm l’ou batut per una mescla d’una tassa de llet de soja i mitja de farina de cigrons". 

Jo em sento catalana, però també aragonesa-riojana, espanyola, francesa-normanda i del món en general, sobretot de la banda occidental (deu ser per això que em sento com un peix fora de l'aigua a ioga?). Tornant a la truita del Villatoro, no cal eliminar l'ou, no cal passar de la nació sense estat a l'estat sense nació, però hi podem posar una mica de farina de cigrons o de farina de galette bretona, i les patates? com han de ser les patates? millor d'albergínia? no ho sé, ja ho anirem decidint (tot i que estic fent campana a totes les reunions del Procés Constituent), l'important és que puguem decidir. Aquest argument l'he fet servir amb dues persones que creia que podien passar-se a aquest costat del mirall, però crec que pateixen de colesterol, no hi ha hagut manera! 

Bona Diada a tothom! Ens Veiem!! 

PS. Si algú vol llegir l'article en qüestió (veig que és de fa 2 anys, com se'm va quedar a la neurona...)

So different

- Mama, no m'ho puc creure, estic cansada de lo molt que he dormit.

Aquest fenomen estrany que li ha passat a la Sara, de vegades passa: quan dormim molt, ens llevem cansats, potser ens ha passat això durant molt de temps, ara potser estem despertant, no ho sé, i veiem dos camins:

- Hi ha el camí independentista que il·lusiona, però sense voler ser il·lusos (que no ens expliquin contes de la independència amb final feliç, per poder dormir tranquils, com en el gag de Polònia de dijous). Cal més democràcia (poder votar) per aconseguir-ho.

- Hi ha el camí del procés constituent i el de la CUP, que té la independència com a via per poder arribar a una societat més justa i democràtica, sense límit geogràfic. Cal més independència (en tots els sentits) per aconseguir-ho.

El Gerardo Pisarello, professor de dret constitucional, diu que un procés constituent pot ser de moltes maneres. La qüestió és que, en cas de proclamar-se la república catalana, sigui el que nosaltres volem. Això és possible? Home, si en tres anys la independència s'ha fet possible en tants caps, això també, no? Ara bé, segons Gerardo, s'han de vèncer 3 discursos (tres estats mentals, jo diria):

- el de la resignació

- el de la por

- el de la inevitabilitat

Crec que a més es retroalimenten. Perquè que les coses siguin com són sembla inevitable. Si ens atrevim a canviar-les, aniran maldades. Per tant, por i resignació (en realitat, de por, poca, ni ens arribem a plantejar alguna mena de canvi real a nivell social, ni a petita ni a gran escala).

No vull ser ingènua, no vull que m'expliquin contes de la societat justa amb final feliç (espero que en facin un gag a Polònia ja). Però coi, intentem-ho, ni que sigui imaginar-ho, pensar-ho.

                              

El David Fernàndez citant Allende. Com pot ser que s'apassioni tant aquest home si és completament impossible el que diu?

I ara ve la falca publicitària: avui a les 11h a les Fonts de Montjuïc.