divendres, 16 de gener del 2009

El Gegant del Pi i l'existència de Déu

-Truquem al Gegant del Pi?

Bé, la idea no és original i tothom ho sap, que els nens són petits filòsofs, que fan riure amb les seves ocurrències (per nosaltres són ocurrències, per ells, sentit comú), però quan t'hi trobes, quan és el teu propi fill, et sembla encara més fantàstic. I et fa pensar. Una mica com fan els autors de Plató i un ornitorrinc entren en un bar... però més casolà.

Així doncs, el dia 31 de desembre estàvem trucant i reben trucades de felicitació i de sobte la Sara, amb 2 anys acabats de fer, em diu: "truquem al Gegant del Pi?" (ho va dir amb majúscules, per això ho poso). Boníssim. Com que anava a trucar a una amiga, la Lali, l'hi comento i em diu, digues-li que sóc el Gegant del Pi (també amb majúscules), i van tenir una conversa, molt bàsica, però crec que la nena no s'ho va empassar, no era versemblant (com a mínim hauria d'haver trucat a l'Ajuntament, deuria pensar).

La qüestió filosòfica ve ara: per als nens realitat i ficció són u, oi? No hi ha diferència entre els seus cosins, el Pingu, el Gegant del Pi i els Reis Mags. Tot és igual de real (i suposo que de fantàstic). Això ve a tomb, també, per una mítica frase d'un altre nen de la família, el Pau, quan els seus pares li van dir (confirmar, suposo), que ells eren els Reis. Doncs el nen va i diu "i Déu també sou vosaltres?".

En realitat, aquesta frase m'ha fet ballar el cap bastant, sembla increïble, no? Perquè realment (probablement, es diu ara) Déu són els pares. Déu és la perfecció i el poder i la protecció (mira, li direm les tres p, per contrarrestar el clàssic omniscient i omnipotent), per tant, és una projecció elevada a la màxima potència del que som (o pretenem ser) els pares. (El cristianisme ho té claríssim, "Pare nostre..."). A més, dóna raó del principi de la vida, però també del final (aquí els pares de veritat no hi arribem, només podem constatar la putada que és morir-se).

Llavors, Déu existeix? Sí, esclar, com existeixen la Blancaneus i el Gegant del Pi. És una ficció necessària per qui la necessiti. Ara, si la gent deixa de creure en els Reis o en el Pare Noël quan té una determinada edat, com és que alguns encara creuen en Déu, que és més inversemblant? Jo sóc incapaç de fer creure això a la meva filla.

I Jesús i la resta de figures històriques? sí, d'acord, ja farem el pessebre, que és història i tradició, però no ens hem passat tres pobles? el Gegant del Pi també va exisitir, ho vam llegir l'altre dia al CAP la nena i jo: fa molt temps va salvar Barcelona del Gegant de la Ciutat, que era moro (ojo amb el missatge).

I si li hem de trucar, li truquem, perquè si hi ha gent que parla amb Déu, segur que el Gegant del Pi encara és més accessible (com els sants). Començarem per l'Ajuntament.

2 comentaris:

  1. Ring, ring, riiing! No puc evitar la temptació de fer la primera trucada a aquest blog, dos anys i mig després que hagi començat. He vist en un racó això de “com va començar tot” i he anat a parar, i m’ha fet molta gràcia, perquè el meu blog metafísic també va començar el gener del 2009, però en aquest cas a mi me’l van portar els “Reis Mags” en persona, doncs va començar precisament el dia 6 de gener. Tinc 10 dies més que vosaltres. I d’acord que no és gaire probable que existeixi Déu, ni que el Gegant del Pi tingui telèfon; però jo gairebé que no m’atreveixo a descartar res. A mi mateix si m’haguessin dit fa un temps que un dels meus blogs favorits acabaria sent el d’una comunitat formada per una mare, una filla i un gegant, no m’ho hagués pas cregut... i mira. Ens retrobem al futur..., que és al present. Fins ara!

    ResponElimina
  2. Ostres Òscar, no havia vist el comentari, però avui estic una mica rara amb aquest tema de déu i el gegant i hi he entrat. Moltes gràcies. Me n'adono que el blog, que el faig/fem per divertir-nos amb les nostres parides també m'està ensenyant coses, i és que no tinc tan clar el meu ateisme amb el qual em faig la xula. Ostres, ja he fet tard per apuntar-me a la JMJ! :D

    ResponElimina