Celebrant els 49 (o el curiós fenomen d'assolir la maduresa)

Aquest divendres 2 de juny faig 49 anys. Visca. Se m'acuden dos temes, simplificant una mica:

- 1. Em falta un any pels 50. Fer 50 vol dir assolir la maduresa? Què vol dir assolir la maduresa? No ho soc ja, de madura? Associo maduresa a responsabilitat, autoconeixement, un cert grau d'acompliment d'expectatives (no totes), tenir menys inseguretats (que no vol dir tenir tota la seguretat), ser més lliure interiorment encara que potser tinguis menys llibertat de moviment, en definitiva, sembla que són coses positives, però coi, passar del 4 al 5 fa impressió. També és tenir més passat que futur, encara que no vol dir menys projectes, encara tinc projectes, ep!

- 2. La paradoxa és que volia celebrar tot això tan assenyat anant a ballar al Magic amb les meves amigues (a més de més celebracions amb la family i les amigues, per celebrar que no quedi). És a dir, anant a ballar despendoladament com una jovenívola. És veritat que el cos no aguanta tant com abans, però em continua encantant anar a aquell antro i sentir la música i ballar. No sé si té a veure amb alguna edat o simplement amb mi. Però no hem pogut quadrar agendes, perquè les agendes estan saturades i perquè suposo que el pla no les motivava prou. Que tenim una edat. Tornem al punt 1.

O sigui, que dec ser una madura jovenívola o una jove madurívola. Celebrem-ho, doncs. He comprat bombons d'aniversari. Agafeu-ne!!

Herois 2015!

No sé si és massa aviat per felicitar l'any nou, però és que avui una amiga m'ha enviat aquesta foto del David Fernàndez i l'Arcadi Oliveres, que sabia que em posaria de bon humor, i tinc ganes de compartir-la amb vosaltres (com diria el creador de Facebook, comparteixo, llavors existeixo).

Ep, no és cap abraçada sorpresa, però com diu ella, els abraçaries tots dos alhora, i ja posats, dóna bon rotllo per felicitar l'any. Perquè són una mica els meus superherois (és que acabem de veure Big Hero 6, de la Disney): justos, savis, forts, valents, amb cor... Perdona, he dit de la Disney? no ens contradiem, aquí, amb els anticapitalistes? ehem... potser una mica, però la revolució ja es va fent, com diu la Marina Garcés, amb els moviments d'autogestió, les cooperatives, etc., i la Disney, afegeixo jo, també té els seus valors, a més de ser inevitable si fas menys d'1,30 cm.

I per això, amb el David i l'Arcadi i amb Big Hero 6, us desitgem un fantàstic 2015!! (en algunes coses serà millor i en d'altres, pitjor, segurament, però hem de partir de la hipòtesi més optimista :)

                                                             Foto: Johnkolo

  

                                                               Foto: Disney


PS: Parlava de la Marina Garcés... podria formar part del nostre Big Hero 6 per a 2015. Aquí un article que em va agradar, diu que li van rebutjar per a l'edició estatal d'El País: La revolución de lo posible.
 

¿Solo se vive una vez?

Aquest és un relat-pensament que vaig escriure fa uns 10 anys, i ara m'ha vingut i ha volgut penjar-se aquí (era un proto-post, però ell no ho sabia!).

A octubre de 2004...

REMAKE

De vegades sembla que s'hagi d'actuar per sobreviure. De vegades no ens n'adonem, però actuem.

Normalment una primera actuació no és bona. La pel·lícula acostuma a ser autobiogràfica i ja se sap. La gent que en sap ho diu, això.

La primera pel·lícula és una idea brillant que algú protagonitza inconscientment. El que s'hauria de fer és agafar la idea original i fer un bon REMAKE. Ara bé, quan es vol fer un remake del remake llavors passa allò de les segones parts que mai són bones. El que cal és agafar la matèria primera, aquella perla en brut que només surt a la primera si ets un geni, i treballar-la a consciència.

Per això hauríem de viure un parell de cops, com a mínim. Jo voto per una segona vida. Només una ressurrecció. Tampoc no demano tant! Tampoc és qüestió de viure tota l'eternitat i anar fent remakes sense parar. Això seria un desastre. Només un cop més. No diuen els científics que el número dos és la vida? Que la vida comença quan la primera cèl·lula es duplica a ella mateixa? Doncs això.

Interludi musical intemporal....

                                  Segur??

A octubre de 2014...

Se m'acut que la cultura mateixa és aquesta possibilitat de duplicació que tenim. Està clar que no tornarem a viure en aquest món, però llegir, anar al cine, escoltar música, etc. és, ja ho diuen, viure més, és duplicar-se, diria jo, és tenir aquest món que no podem tenir. Un món extra, un bonus track, molts bonus track, per això m'agrada tant la cultura i els símbols i les metàfores i les vibracions musicals, i la sala fosca del cinema. Sort en tenim, oi? Sort en tenim, oi?

La truita sense ou existeix i està entre nosaltres...

L'independentisme sense nacionalisme és com una truita sense ou

Així parlà Vicenç Villatoro un cop, i jo me'n recordo perquè m'hi vaig sentir interpel·lada. Crec que ja n'he parlat més d'un cop, al blog, i no em vull fer pesada, però m'agradaria insistir que aquest fenomen (independentisme sense nacionalisme o poc nacionalisme, que seria el meu cas) és digne, que en som uns quants i que encara que no cantem "Els Segadors" amb el mateix sentiment (ai mare, que m'he d'aprendre la lletra), ens il·lusiona la idea de fer una nova truita, la possibilitat de girar-la (bé, no exagerem) o almenys de pensar-la, debatre-la i, si pot ser, construir-la.

Hi ha vàries maneres de fer truites sense ou, heus ací la del Carles: 

TRUITA DE PATATES SENSE OU – Carles

"Quan a casa fem truita sense ou, la preparem igual que la truita convencional, simplement substituïm l’ou batut per una mescla d’una tassa de llet de soja i mitja de farina de cigrons". 

Jo em sento catalana, però també aragonesa-riojana, espanyola, francesa-normanda i del món en general, sobretot de la banda occidental (deu ser per això que em sento com un peix fora de l'aigua a ioga?). Tornant a la truita del Villatoro, no cal eliminar l'ou, no cal passar de la nació sense estat a l'estat sense nació, però hi podem posar una mica de farina de cigrons o de farina de galette bretona, i les patates? com han de ser les patates? millor d'albergínia? no ho sé, ja ho anirem decidint (tot i que estic fent campana a totes les reunions del Procés Constituent), l'important és que puguem decidir. Aquest argument l'he fet servir amb dues persones que creia que podien passar-se a aquest costat del mirall, però crec que pateixen de colesterol, no hi ha hagut manera! 

Bona Diada a tothom! Ens Veiem!! 

PS. Si algú vol llegir l'article en qüestió (veig que és de fa 2 anys, com se'm va quedar a la neurona...)

El Millor 2013 de la Nostra Vida

- Ens està quedant xuli, eh?

Amb aquesta apreciació optimista de la Sara cap a la nostra exposició (és la segona que fem, la primera va ser de post-its, però va ser retirada a temps), us volem desitjar un 2013 molt xuli.

Que es compleixin tots els vostres desitjos personals i col·lectius i de la humanitat (per no dir de l'univers, que algun ésser pot haver en algun univers paral·lel que també vulgui millorar-se ell i les seves circumstàncies...).

El canvi d'any potser només és una il·lusió momentània, però no podem deixar de rendir-nos als seus encants. Així, per si el missatge no havia quedat clar...

FELIÇ ANY 2013!!

Petonets!!!

 

I què seria un canvi d'any sense MÚSICA????

Només es viu una vegada diuen les Azúcar Moreno....

També ens agrada la versió de Joan Colomo per a la Marató....

Els Gabinete també van tenir la mateixa idea.....

I els Strokes....

... Potser tenen raó... serà qüestió de cuidar-se i aprofitar-ho al màxim!!!

6 aaaanys!!

- Puc posar colors? M'agrada el color rosa
- Que puc estar dintre la teva panxa ara? :) 
- Demà serà un dia tremendament monstruós!

                               La Draculaura, en el seu 1.600 aniversari

La Sara el dia que va néixer, tunejada per ella mateixa

 

 

Petit relat de com va néixer la Sara el 9 de desembre de 2006

 

Va ser allò que se'n diu una odissea (em sembla que tots els parts ho són). El primer viatge a la Maternitat va ser fallit, fallit per poca dilatació "uiiiii, encara en teniu per mooooolt, marxeu marxeu tranquils, canalla" (això de canalla és una llicència poètica, perquè ja anàvem pels quaranta). El Joan va marxar tranquil cap a treballar i jo cap a Premià, a ca ma germana Esther. I jo anava renegant de tant en tant, fins que cap a quarts de 12 de la nit vaig començar a renegar però de veritat, senyal inequívoca que anava de part "que vas de paaaart" i cap a Barcelona. A les 12 o quarts d'una ens vam trobar amb el Joan i corrents a la Maternitat (per no dir cagant llets). I ja dilatada de 5 centímetres, sospiro per una epidural (havia decidit que arribat el moment, epidural), sí? doncs no, no hi ha llits. Quèèèèè??? Què no hi ha llits.

 

"A quin hospital voleu anar?" "Al que estigui més a prop, noooo???" Doncs cap a Sant Joan de Déu, en ambulància, però espera, abans de marxar, el Joan perd les claus del cotxe, que feia un vent brutal (per no dir de la hòstia), i va trigar uns segons a decidir que s'havia de decidir: o les claus o la seva dona i filla, mentre jo cridava dins l'ambulància. Arribem a Sant Joan de Déu en expulsiu. Jo col·locada, la Sara a la rampa de sortida, el Joan donant-me la mà, patint també, i tot de dones al voltant cridant "EMPENY!!". I jo vinga a cridar "baixa, baixa, baixa". I... al final... a les 3.20h.... va baixar la Sara. Va sortir una mica lila, però el moment va ser brutal, per intens, per animal, per desitjat, per tot plegat.

 

Ara ha crescut, i molt, i ja era ella quan va néixer, però cada cop és més ella, i sí, això està resultant una mica bavós, però és que aquest blog ja és una mica així, i el dia s'ho mereix, carai.

    

PS. La criatura dorm, somiant amb una Draculaura, potser, que arribarà demà, i també pastís i cosinets a Premià. Si algú vol relatar el seu part/adopció (el propi o el dels seus fills) serà estupendu!!

 

 



Perduts en l'espai

- Mama, aquest és el mapa de l'univers, per si et perds.

És molt pràctic que et dibuixin un mapa de l'univers quan tens mal sentit de la orientació i la Sara ho sap. Sap moltes coses de l'univers perquè l'està estudiant a l'escola, i jo també l'estic estudiant. Unes quantes dades per situar-nos:

Magnituds de temps:
- L'univers tal com el coneixem (pot ser que hi hagi més universos) té 13.700 milions d'anys.
- El sistema solar, inclosa la Terra, té 4.500 milions d'anys.
- Al Sol li queden 5.000 milions d'anys de vida, llavors s'empassarà la Terra i els nostres descendents, si no han emigrat abans (i si no s'han autodestruït abans).
- Els organismes pluricel·lulars tenen 700 milions d'anys (Espiroqueta, espiroqueta... Per què no et quedes amb mi? -va dir la primera cèl·lula a la seva companya, segons en Punset, Viatge a l'optimisme, Destino).
- Els humans (homo sapiens sapiens) tenim 200.000 anys. Com a espècie ens queden entre 5.000 anys i 8 milions d'anys (tenim marge).

Magnituds d'espai:
- L'univers observable és una bombolla d'un diàmetre de 27.400 milions d'anys llum, segons John Gribbin (Solos en el universo, Pasado & Presente) i de 93.000 milions d'anys llum, segons la Wikipèdia.
- Hi ha mils de milions de galaxies en l'univers observable.
- Hi ha 88 constel·lacions (això ho hem tret d'un DVD de la Barbie, que és font autoritzada).
- Hi pot haver fins a un bilió d'estrelles a la Via Làctia.
- El Sol està orbitant a 27.000 anys llum del centre de la Via Làctia.
- Dins el Sol hi caben un milió tres-centes mil terres (inimaginable).
- L'estrella més gran que es coneix, VY Canis Majoris, és 1.000 milions de vegades més gran que el Sol (encara més inimaginable). Aquest vídeo ho explica (m'encanta la locució).

Un cop marejats amb aquestes dades, ens preguntem on som i cap on anem (sobre si hi ha vida més o menys intel·ligent allà fora en vam parlar fa poc en el blog metafísic quotidià i va quedar la cosa en taules).

1. ON SOM?
Doncs no ho sabem ben bé. Ens trobem enmig de l'univers com es troba un mariner enmig de l'oceà, limitat pel seu propi horitzó. Sembla plausible que l'univers s'estén més enllà del horitzó observable i que podria ser infinit (per si no ens havia entrat ja, aquí ens acaba d'entrar el vertigen, imaginar un univers infinit és tant o més inimaginable que imaginar-ne un de limitat).

També hem descobert que Google li vol fer la competència a la Sara amb el Google Sky (i també hi ha un Google Mars i un Google Moon!). El mapa de la Sara -primer molt abstracte i després ja més concret- té el Sol a la part central-superior esquerra, la Terra una mica més centrada i en el centre, Mart (que no deixa de ser una revolució copernicana).

2. ON ANEM?
Sembla que la ciència i la literatura apunten a la mateixa direcció:

"La expansión cósmica sólo dejará un universo frío y muerto de estrellas enanas negras, estrellas de neutrones i agujeros negros (...) ¿es posible que dentro de billones de años haya civilizaciones con la tecnología necesaria para abandonar nuestro universo en un "salvavidas" bidimensional y dirigirse a otro planeta muchos más joven y caliente? ¿O utilizarán su tecnología superior para construir una 'urdimbre de tiempo' y viajar hacia su propio pasado, cuando las temperaturas eran mucho más cálidas?" (Universos paralelos, Michio Kaku, Atalanta).

"-El sol se irá extinguiendo, Odeen, y un día ya no proporcionará alimento.
-¿Significa esto que todos nosotros, los Seres Duros y los Blandos, desapareceremos?
-¿Qué otra cosa puede significar?
-No podemos desaparecer todos. Si necesitamos energía y el Sol se extingue, tenemos que encontrar otras fuentes. Otras estrellas.
-Pero Odeen, todas las estrellas se están extinguiendo. El universo va hacia su fin.
-Si las estrellas se extinguen, ¿no hay alimento en alguna otra parte? ¿Ninguna otra fuente de energía?
-No, todas las fuentes de energía del universo se están extinguiendo.
Odeen reflexionó sobre ello con rebeldía, y entonces añadió:
-Hay otros universos. No podemos darnos por vencidos porque nuestro universo claudica."
(Los propios dioses, Isaac Asimov, Plaza & Janés -jo no el tinc, però està en català: Fins i tot els Déus, Proa).

No sé pas com acabar aquest post. Estic abrumada pel temps i l'espai estel·lars!

Aquest vídeo retrofuturista de Duble Buble ens va de perles: Perduts al mig de l'espai.

Aquest vídeo del Jaume Sisa potser no encaixa tant (o sí), però m'agrada molt: El setè cel.

Néixer, Morir

- I tu per què vas néixer abans que jo?

Mmm, després del desconcert inicial he encertat, més o menys, a dir: "perquè els pares sempre neixen abans que els fills, perquè si no no us podríem fer". I també moren abans que els fills, hagués volgut dir-li, però no era el moment. Per ella la mort encara és com un joc. Tanques els ulls i has mort; els obres i tornes a ser viu. No sé per què aquesta pregunta m'ha fet pensar en la mort. Suposo que m'ha fet pensar en l'injust, cruel i demolidor que ha de ser perdre un fill. És tan poc natural com que neixi abans el fill que el pare.

BUIT

Quin deu ser el punt de refer l'equilibri?
On serà on s'estronqui la fugida?
Quan serà quan del pou tocaràs fons?

El pou es va estrenyent i encara el fons s'allunya.
Com més fuges de tu més lenta és la fugida.

Quan serà, i on, que el buit que t'exaspera
tornarà a alçar-te i t'omplirà de llum?

Mai sense el buit, enlloc sense l'absència
que ja tot ho il·lumina.

Oriol Izquierdo, Moments Feliços.

Ostres, m'he quedat amb mal cos, he de trobar una poesia alegre, vital:

CANÇONS DE PAPER FI

Cançons de paper fi
m'omplen la sàrria
i em foraden el fons
de la butxaca.
Mireu quin caramull
de llunes blanques!
Duc llunes i cançons
per arrecades.

Maria Mercè Marçal

(Aquest poema l'he tret d'un llibre molt bonic, Mites i somnis, editat per La Magrana).

HeràclitParmènides!

-AlbertAina!

L'Albert i l'Aina són els cosins petits de la Sara. I formen una mena d'unitat indissoluble. Després, un cop allà, sí que són dissolubles, i ara juga amb l'Albert, ara es baralla amb l'Aina, ara es barallen tots tres...

Aquest matí anant cap al metro he pensant que estava relacionant molts petits filòsofs amb grans filòsofs (o amb filòsofs grans) i que faltaven l'Albert i l'Aina. Perquè, ara de memòria tenim:

Sara - Nietzsche
Bruna - Aristòtil
Martina - Kant
Martí - Wittgenstein
Clàudia - Berkeley
...

Està claríssim qui són l'Albert i l'Aina, com Zipi i Zape i el Yin i el Yang: són Heràclit i Parmènides.

L'Àlbert (àlies el vaquilla), no podia ser un altre: la guerra és el pare de totes les coses, no et pots banyar dos cops al mateix riu (àlies Panta Rei...). Per més concreció i claredat: La claredat d'Heràclit, de Josep Palau i Fabre, editat per Accent Editorial.

I també s'entén la fascinació de la Sara per l'Albert, com la de Nietzche per Heràclit.

L'Aina (àlies la mística) va arribar una mica després, però és igual de gran i d'influent en la família. És el contrapunt, és allò rodó, perfecte, com l'ésser: l'ésser és i el no-ésser no és (després Plató corregirà una mica això i dirà que el no-ésser també és, d'alguna manera, i gràcies a això hi ha coses i coses variades a la vida).

I per això s'entén que la Sara s'hi baralli, també, com Nietzsche contra Parmènides-Plató.

Potser perquè volen les mateixes coses alhora i això no pot ser. Fins que arriba algú i pronuncia el gran mot: "compartir", "s'ha de compartir". Segur que li trobaran la gràcia, segur. Tenen la sort de ser contemporànies.

Ara, jo no sé si Heràclit es va escapar mai de casa quan tenia tres anys (l'Albert i jo ho hem fet, per anar a casa els avis o per passejar), i això sí que és horror vacui pels pares. Només perdre de vista un segon aquests bitxos ja se't posa el cor com un puny encongit. Fins ara, quan m'explicaven la meva anècdota la trobava la mar de simpàtica, ara no. Però bé, com diuen els de l'Eduqueu, no els mitifiquem, eduquem-los, i que no se'ns escapin!!