Estimar / Morir

Esther: Si es mou el cable em creuràs?
Gemma: Sí, et creuré.

No sé per què, aquest cap de setmana la meva germana i jo vam començar a parlar de Mas allá de la vida, aquest programa en què una mèdium, Anne Germain, comunica amb els esperits per fer arribar els seus missatges als seus éssers estimats (perquè sempre són éssers estimats -que, com diu el meu cunyat, això ja és sospitós).

Quan veus el programa -jo l'he vist un cop i per youtube amb ma germana- penses que allò, si està preparat, està molt ben preparat, i la prova és la reacció d'emoció de la persona escollida per l'esperit, normalment perquè l'esperit li ha dit alguna cosa íntima que no s'esperava o perquè li ha dit allò que de veritat s'esperava.

Doncs bé, la meva germana hi creu. Dic hi creu, però per ella és evident que quan morim hi ha una energia que surt, amb els nostres records, etc., que no ho veiem, però hi és, com tantes coses. Per demostrar-m'ho vam invocar un esperit que ens donés bon rotllo, la iaia Mercè. Vam dir-nos que si el cable que penjava enmig de la finestra es movia, la iaia Mercè estava per allà (després vam pensar que igual estava a la Fresneda, un poble que li agradava molt, però vam intentar-ho). "Si es mou, em moro" vaig dir (cosa que hagués facilitat la comprovació). Res, no es movia. De sobte, el meu cunyat, que venia de comprar i  no sabia res, dóna un cop al vidre i el cable es mou. Jo en vaig dir casualitat; ma germana, prova irrefutable.

La qüestió és que el tema m'està preocupant. Clint Eastwood en va fer una pel·lícula, però no em va acabar d'agradar perquè no em creia la premissa principal: que hi ha vida després de la vida i que estan entre nosaltres. La mateixa Germain va dir en una entrevista que no li agrada anar en autobús, perquè no sap mai on seure (això també és sospitós, que els esperits hagin de seure a l'autobús, fins i tot l'Esther ho va reconèixer).

Una entrevista a la susoditxa, amb fragments del programa:


L'Eastwood, que també creu en els esperits, suposem:


Això em recorda l'escena de la levitació el dia que vam anar amb la Sara al Rei de la Màgia, i allà estava clar que hi havia un truc. Com ho fan, els del programa? suposo que tenen bons informadors, familiars entenc, però els informadors per què es presten al joc? Potser perquè volen ajudar els seus éssers estimats de veritat, perquè es quedin en pau amb si mateixos, ni que sigui a través de l'engany. Ho puc entendre, però em sembla que no hauria d'estar permès. Sí, com més hi penso, més convençuda estic que no s'hauria de permetre. O sigui, es pot enganyar per amor? i si el motiu és la mort? I fer-ne espectacle?

Jo crec que la iaia Mercè viu quan la recordem, que no és poc, però ni jo ni ma germana tenim ni idea de què passarà després (esperem que passi quan siguem moooooooolt velletes). A més, ma germana és infermera i en la feina que feia abans ajudava la gent a morir, cosa que segur que feia molt bé i que sempre m'ha impressionat. M'agradaria tenir a ma germana a prop quan arribi el moment (espero anar-me'n abans, que sóc la gran), encara que sigui per acompanyar-me al no-res, o precisament per això.

Néixer, Morir

- I tu per què vas néixer abans que jo?

Mmm, després del desconcert inicial he encertat, més o menys, a dir: "perquè els pares sempre neixen abans que els fills, perquè si no no us podríem fer". I també moren abans que els fills, hagués volgut dir-li, però no era el moment. Per ella la mort encara és com un joc. Tanques els ulls i has mort; els obres i tornes a ser viu. No sé per què aquesta pregunta m'ha fet pensar en la mort. Suposo que m'ha fet pensar en l'injust, cruel i demolidor que ha de ser perdre un fill. És tan poc natural com que neixi abans el fill que el pare.

BUIT

Quin deu ser el punt de refer l'equilibri?
On serà on s'estronqui la fugida?
Quan serà quan del pou tocaràs fons?

El pou es va estrenyent i encara el fons s'allunya.
Com més fuges de tu més lenta és la fugida.

Quan serà, i on, que el buit que t'exaspera
tornarà a alçar-te i t'omplirà de llum?

Mai sense el buit, enlloc sense l'absència
que ja tot ho il·lumina.

Oriol Izquierdo, Moments Feliços.

Ostres, m'he quedat amb mal cos, he de trobar una poesia alegre, vital:

CANÇONS DE PAPER FI

Cançons de paper fi
m'omplen la sàrria
i em foraden el fons
de la butxaca.
Mireu quin caramull
de llunes blanques!
Duc llunes i cançons
per arrecades.

Maria Mercè Marçal

(Aquest poema l'he tret d'un llibre molt bonic, Mites i somnis, editat per La Magrana).

Sóc el Google de la meva filla

-Mama, què és això????

M'ha semblat enginyós, això de ser el Google de la meva filla. I bastant cert.

L'última ha estat un xupa-xups que ha trobat dins d'un calaix (malament...) i li he dit que era un caramel amb un pal (i un català s'ha fet molt ric amb aquest invent, he pensat). I hem quedat que se'l menjaria per després de sopar. No sé si es per això que s'ha menjat tot l'ou ferrat i la crema de llimona (sàvia combinació de llimona i llet condensada desnatada). Per sort, no s'ha menjat tot el xupa-xup i li he fet rentar les dents (el sucre fa posar les dents negres, li he dit, i ella ha respost: sí, jo els tinc blaus).

Parlàvem del Google. Hi he pensat perquè una companya de feina que s'ha llegit el blog (quina ilu, Mònica) m'ha dit que com és possible que no conegui Bonet de San Pedro i que fes el favor de googlejar (ara no sé si amb majúscula o amb minúscula). I sí, vaig fer-ho fa un parell de dies i vaig descobrir el Rascayú, cuándo mueras que harás tú, al Youtube. Quin xoc, la versió que vaig veure era amb l'Orquestra Mondragón i no em quadrava gaire amb el meu sogre, però em va agradar, era com recuperar la memòria històrica de la família.

Però volia parlar també de l'origen de la filosofia. "Què és això?" em fa pensar en l'astorament, en l'"asombro" de quan estudiàvem (sembla més acurat "asombro" que astorament, sembla que uneixi astorament i admiració en una sola paraula). Bé. Si la filogènesi reprodueix l'ontogènesi o a la inversa (mai ho he sabut del tot), això és un clar exemple: la Sara descobreix el món, i "se asombra" (he mirat al diccionari i també existeix "aombra"??), i pregunta, com feien els primers humans.

"I per què hi ha alguna cosa en comptes de no res?" Aquesta és una elaboració més adulta de la cosa, per això té un nom tan rimbombant: metafísica.