dissabte, 26 de novembre del 2011

o

- Ja sé fer la o amb lletra lligada, mira es fa així: o




És fascinant això d'aprendre cada dia una lletra amb lletra lligada. Avui la "o". És molt útil aquesta lletra, tant si és amb forma de pal (de pal rodó) com amb lletra lligada (encara que de moment no lliguis res).

Cada dia se'ns presenten disjuntives, algunes s'acaben allà mateix, altres tenen més conseqüències i presenten noves disjuntives i cadascuna té diverses ramificacions possibles que al seu temps tenen altres ramificacions, de manera que anem fent un camí eliminant un munt de camins possibles (anem fent retallades, per utilitzar una paraula de moda).

La Sara quan està contenta es dóna cops al cap, en un gest molt seu. I fa tonteries. La Sara és una nena molt alegre i molt pallassa.

La Sara sabrà escollir el seu camí, eliminant camins possibles, i ajuntant camins, per què no, en comptes de "o", jugar amb les "i".

El Lluís dels Mil Dimonis m'ha fet pensar en Cioran. Aquí va un fragment de Précis de décomposition: "Disserter sur la liberté, cela ne mène à aucune conséquence en bien ou en mal; mais nous n'avons que des instants pour nous apercevoir que tout dépend de nous... La liberté est un principe éthique d'essence démoniaque."

I per acabar aquesta mena de post, "Pale Blue Eyes", dedicat a la Sara (que té els ulls blaus) i que hem escoltat aquesta nit en el disc que li vam gravar el seu pare i jo quan encara no havia nascut. I a totes les "o" i a totes les "i"... i a tot l'abecedari, de pas.

Sometimes I feel so happy,
Sometimes I feel so sad...



En el proper post no parlaré de la llibertat, que us estic donant la llauna :-).

diumenge, 13 de novembre del 2011

Perruqueres (lliures)

Sara: Què vols, cua o trena?
Gemma: Trena.
Sara: No, trena no pot ser.



De vegades, em sembla que la vida et fa el mateix que la Sara, sembla que pots escollir i després resulta que no, que era una il·lusió momentània. Una hipotesi seria aquesta, que la llibertat és una il·lusió. I bona part de la filosofia contemporània, amb la crítica del subjecte modern, arriba a aquesta conclusió.

Però llavors arriba la crítica de la crítica, que és el que feien els meus profes de Caen, ara fa 20 anys. Així, Alain Renaut i Luc Ferry (aquest darrer prou conegut, va ser ministre d'educació i tot), s'entestaven a defensar el seu "humanisme juríric" o "humanisme no metafísic", amb la idea que l'home és lliure, perquè transcendeix les seves determinacions, perquè transcendeix la natura, perquè hi ha una discontinuitat entre l'home i l'animal (casualitat o no, a Alain Renaut li agradava i defensava, suposo que encara li agrada i defensa, la "festa" dels toros).

Tot i que m'agrada la idea de la llibertat de l'home, m'emprenya una mica aquest èmfasi en la diferència amb l'animal (tampoc és casualitat que Luc Ferry fes un llibre contra l'ecologisme "fonamentalista"). Per aquelles coses bones de la blogosfera hi vaig pensar fa uns dies, en el sentit de fer crítica de la crítica de la crítica. És a dir, defensar la llibertat des de la natura, des de l'animalitat. I fa poc vaig trobar un llibre que m'hi ajudaria.

A L'enigma de la llibertat, David Bueno diu que el sentiment subjectiu de llibertat contribueix a la nostra supervivència i ha estat afavorit per la selecció natural (de fet, un estudi de finals de 2010 diu que tenim una tendència innata a creure que som més lliures que les persones que ens envolten). La nostra biologia és ineludible però "fins a cert punt tenim una certa elecció de resposta, podem escollir, potser només en un grau mínim, una resposta entre diferents alternatives possibles, malgrat que ara per ara no quedi gens clar com en el subconscient fem aquesta elecció. I amb aquesta mínima possibilitat d'elecció ha nascut la cultura, en el sentit més ampli de la paraula". La llibertat de pensament seria així una "propietat emergent". Bé, en el fons potser no està tan lluny de "l'arrachement à la nature" dels meus profes, o de l'esperit lliure de Nietzsche. Potser simplement el que volem dir és "I'm free".

(Ostres, tot aquest rotllo per un joc de perruqueres... i al final m'he quedat sense trena ni cua!).

dijous, 3 de novembre del 2011

Sinestèsies

- SAPS CANTAR AMB L'OLFACTE?

Estava sinestèsica, avui, la Sara. Trobo que els nens ho són força, barregen els sentits, com barregen moltes coses. En aquest cas, es tracta de posar-se en mode pipa amb les dues mans tapant-se el nas i treure aire pel nas mentre es canta (treure aire no és ben bé olorar, però és que topem amb una impossibilitat fisiològica que passarem per alt).

Això m'ha fet pensar que m'agraden les sinestèsies (i m'agrada la paraula, també). Aquí n'hi ha algunes:

Color d'olor de poma (del poema "Cambra de la Tardor" de Gabriel Ferrater) (gràcies, Lali)
Plorar amargament (gràcies, Viqui)
Olor rasposa i hidratada (Joan Perucho)
Com es diu en groc? (de la Sara més petita)
Una caricia rosa (Juan Ramón Jiménez)
Veig una veu (llibre d'Oliver Sacks sobre el món dels sords)
Un mal rotllo marronós (aquesta és meva, més aviat prosaica, d'aquí vindria "un marron", ara que hi penso)
Una alegria vermella, groga i lila (meva, una alegria republicana, vaja)
Campanya amb gust de xampanya (la del PP...)

Algú en vol afegir?

P.S. Vull posar una imatge, però no sé què coi posar. Quin és el color d'olor de poma? No sé per què però a mi em ve la imatge d'una poma verda...