Celebru 44

- Se'm veuen arrugues, Sara?

- Sí, algunes, però estàs guapa, eh?

Amb aquesta frase animosa inauguro aquest post de celebru del meu aniversari. Un fet que pot semblar banal, i de fet ho és, però que em fa il·lusió. I també m'ha fet il·lusió saber que el 2 de juny de 1968 la Mafalada es va tornar a publicar al setmanari Siete Días, després de 5 mesos de no publicar-se pel tancament del diari El Mundo.

De vegades he dit que vaig néixer amb la ressaca del Maig del 68. (De fet, ara que ho penso, ja sé per què no es publicava la Mafalda, perquè la teníem a París aixecant llambordes i dient frases desarmants).

Una pel·lícula que em va encantar, Milou en Mai, de Louis Malle.

Però també hi havia la Primavera de Praga i moviments de protesta a molts altres llocs. Com diu el Dany Cohn-Bendit, en un llibre que no m'he llegit però que té un títol que m'agrada molt, La revolución y nosotros que la quisimos tanto: "En 1968, el planeta se inflamó. Parecía que surgía una consigna universal. Tanto en París como en Berlín, en Roma o en Turín, la calle y los adoquines se convirtieron en símbolos de una generación rebelde. We want the world and we want it now ('Queremos el mundo y lo queremos ahora') cantaba Jim Morrison".

La música, per cert, va ser molt important per aquest moviment. L'altre dia vaig anar a una taula rodona en què Fermín Muguruza, la cantant americana Buffy Sainte-Marie i un activista de la cultura lliure discutien sobre el paper de la música en els moviments socials. Es plantejava si en el moviment 15 M - Occupy Wall Street la música és tan important com ho era als anys 60 i 70. Es pot dir que la música hi és, però no identifica un moviment. Muguruza creu que aquest moviment musical relacionat amb  l'anticapitalisme està per venir, i que no trigarà gaire. (?). Algú altre va dir que fins fa poc la música ocupava un lloc central en l'experiència juvenil i que ara ja no, que potser aquest paper ara el tenen les noves tecnologies. Em sembla un tema interessant...

Però ja que parlem d'identitat, de música i d'aniversari, se m'ha acudit recuperar les meves arrels musicals tal com em vénen de ma mare i de mon pare, perquè jo sóc Raimon i també Camilo Sesto. Que no faltin a la festa, doncs!

Aquí una gravació matussera, amb cors incorporats, m'ha fet gràcia.

També m'ha fet gràcia, en el seu estil de fer gràcia.

I com tothom ja sap, Raimon + Camilo = Janis...

Tornant a les revolucions (quin liu de post, m'estic marejant a mi mateixa), crec que la dels anys 60 potser no va canviar el món, però el va deixar més lliure. No sé ben bé en quin punt estem nosaltres.

I ara arriba el millor del post, us convido a birres, caipirinyes, tequila, mojitos, gintònics i cubates!! sense por a la ressaca*!!

* Un cop vaig llegir que la ressaca és com tenir tot de vidres trencats al cervell, i em va semblar una bona descripció. Però amb vidres trencats al cervell també es poden fer coses, no? Per exemple, un celebru!

Natural Born Philosophers

-Confused?

Ahir vam anar a veure El curioso caso de Benjamin Button. Em va agradar molt, però no pretenc fer una crítica fonamentada i il·lustrada. És la gràcia del bloc, que hi escrius el que vols i ho llegeix qui vol.

Em va fer pensar en El retrat de Dorian Gray i també en un llibre que em va encantar: Flores para Algernon (se'n va fer una pel·lícula, Charly, i Cliff Robertson va guanyar l'Oscar). Ep, acabo de descobrir que està editat en català per Cruïlla, molt bé.

La qüestió és que barreja drama (en aquest cas romàntic) i ciència ficció, com ho diria... quotidiana? casolana? vital? És la història d'un nen que neix vell i que es va fent jove amb el temps. És a dir, una història d'algú que va a l'inrevés del món. Per cert, està basada en un relat curt d'Scott Fitzgerald que tinc ganes de llegir.

No cal dir que és una gran superproducció (ja està dit), amb bons actors (fantàstica la Cate Blanchett), etc. Però això no li resta ni gràcia ni mèrit.

També vaig pensar, tot sortint del cine, i amb la llagrimeta a l'ull (sí, vaig plorar, llàstima que vam haver de sortir corrents per anar a buscar la nena i ni els títols de crèdit vaig tenir per recuperar-me!), vaig pensar, doncs, que la història del Benjamin és una mica com la història de la filosofia: que va néixer vella i que es va rejovenint amb el temps.

Segurament és una boutade, que es diu, en cursiva. I a més Hegel em contradiu, i no és cap mindundi. Hegel deia que la filosofia arriba al capvespre, quan l'òliba aixeca el vol (exactament, però en alemany: "When philosophy paints its gray on gray, then has a form of life grown old, and with gray on gray it cannot be rejuvenated, but only known; the Owl of Minerva first takes flight with twilight closing in").

És a dir, el clàssic "primum vivere, deinde filosofare". Potser hauré de revisar la meva teoria i començar a citar la meva iaia a partir d'ara.

Com deia Jango Edwards: Confused? Potser naixem filòsofs naturals i acabem vells savis (o no). Home, la filosofia va començar amb un cert pes en la història de la humanitat, i mira-te-la ara, pobreta, amb prou feines se la veu a les aules.


O és allò del mestre que acaba seguint el deixeble? Confused?

Bé, he trobat una cançó titulada "Natural Born Philosopher" per internet, vaig a escoltar-la (.... espai de temps...). És un horror, és heavy o metal o trash o tot això junt. Ufff. Això sí que refuta la meva teoria!