Del Chelsea Hotel fins sempre

L'amic que em va fer conèixer el Leonard Cohen em diu que escolti l'última cançó de l'últim disc. Preciosa. Precioses les dues. Amb la primera jo tenia 18 anys, era "Chelsea Hotel", sí, aquella en què el Leonard Cohen i la Janis Joplin tenen un rotllo. S'escau a la joventut, a l'amistat, a la trobada, és lleugera (però mai banal). Fins i tot ell acaba dient "That's all. I don't think of you that often".

L'última que escolto, que escolto bé, perquè m'havia comprat el disc però no m'havia parat a escoltar-lo, és "String Reprise / Treaty". Greu, de maduresa, de vellesa, de bellesa sempre. La poso sencera:

"I wish there was a treaty we could sign
It's over now, the water and the wine
We were broken then but now we're borderline
And I wish there was a treaty, I wish there was a treaty between your love and mine"

Pura bellesa. Potser és això el que el defineix, bé, no m'atreveixo a definir-lo però aquesta bellesa ens ha seduït a molts, en discos i en directe, encantador, fins i tot balla, en directe. Potser és el que hem de fer ara, escoltar-lo i ballar. Fins al final de l'amor. Fins sempre.

                                    

L'any que ve, si anem a Grècia, m'agradaria anar a Hydra, on el Leonard va comprar una casa i va conèixer i viure amb la Marianne. A veure si la família em deixa!

https://www.leonardcohenfiles.com/hydra2.html

                                         

De vegades veig cançons

- Per què mires el youtube i no busques a l'Spotify, Sara?
- Perquè així veig el videoclip, també.

És veritat, pregunta tonta. Avui he anat a unes conferències al PrimaveraPro, la part professional del Primavera Sound, i una de les conclusions és que el Youtube és el primer canal de consum de música per als més joves. En aquest gràfic es veu l'ús del Youtube per veure/escoltar música als EUA, per trams d'edat i és força il·lustratiu. El que és curiós, també, és que no sempre es mira la imatge. Per exemple, la Sara de vegades es posa una cançó i després es posa a cantar o a fer la vertical sense veure el videoclip, però allà està.

Recordo que als anys 80, quan jo era adolescent, gravava en VHS els videoclips de la tele (I want to break free de Queen, amb el Freddy Mercury passant l'aspiradora), però diria que era complementari als discos, havies de tenir l'objecte disc i llavors enganxar el videoclip era com un trofeu extra. Ara no, ara l'objecte és el continent, la tablet, i el contingut el fas aparèixer en un instant. No estic descobrint res de nou, només que m'ha fet gràcia arribar a casa i lligar caps entre el que diuen els experts i el que veig cada dia. 

I jo mateixa busco cançons al Youtube, encara que diversifico més, a la feina em poso iCat, a casa em poso un disc o busco per l'Spoti... Potser és que els joves són molt audiovisuals, estan immersos en aquest mitjà, no ho sé. També em plantejo si té a veure amb el tipus de música. De moment, la Sara diu que li agrada la música comercial. I és molt accessible amb el Youtube, com és lògic. Però la música menys comercial també és fàcil de trobar. Potser més endavant buscarà altres coses, ja veurem. També canta "El Mag d'Oz" i "Mar i Cel"...  A mi als 9 anys m'agradaven Los Diablos, més comercial, impossible. Amb un parell de clics, els veig!

El videoclip de Queen que em vaig gravar de la tele, és fantàààstic (bé, no és exactament el mateix, però quasi).

Les Sweet California versionant Justin Bieber, a la Sara li encanta (i a mi també, aquesta).

"Un rayo de sol", de Los Diablos, com m'agrada el Youtube, tu!

PS. Com que això sembla un publireportatge de Youtube, direm, en la seva contra, que paga poc per les reproduccions dels vídeos.

Las galletas me sonríen

- Sara, podries dir 50 coses que t'agraden?
- Sí, 25 xuxes i 25 cançons, no, 50 cançons!

Aquesta pregunta la vaig copiar d'en Pons i gràcies a ella hem confirmat una cosa que ja sabíem, que a la Sara li agrada molt la música i li agrada molt cantar. De moment, ja l'hem apuntat a teatre musical i els profes ens diuen que ho fa molt bé. I a música sempre treu 10! (icona de papes amb bava).

Ara tenim un front obert: Eurovisió. Sí, amiguets, aquesta cosa pseudocutural que ja entrava a casa quan érem petits ha passat a la nostra filla. El proper dilluns 1 de febrer es decideix la cançó que ha de representar Espanya al festival i nosaltres ja hem escoltat les 6 cançons finalistes, algunes més d'una vegada. I tot i que no és la que més ens agrada, ens juguem un pèsol que guanyarà Maria Isabel aka "antes muerta que sencilla". I la Sara la canta.

A més, jo tinc un grup a la feina eurofan amb el qual ens juguem esmorzars i el Joan es va comprar el disc especial 50 anys d'Eurovisió (aquí, qui estigui lliure de culpa...:)

S'ha de dir que a la història d'Eurovisió hi ha hagut cançons bones. De fet, pensem que la qualitat ha anat baixant amb els anys. Vegem, per exemple, l'any 1967:

La bonica "L'amour est bleu" de Vicky Leandros, Luxemburg, va aconseguir la 4a posició.

L'encantadora "Puppets on a String" de Sandy Shaw, United Kingdom, guanyadora.

Fins i tot li trobem la gràcia a "Hablemos del amor" de Raphael, 6è.

Però inclús avui en dia és possible trobar alguna cançó bona a Eurovisió. Aquesta va quedar segona fa dos anys. Són els Common Linnets d'Holanda:

I si Eurovisió és una estructura d'Estat, esperem tenir aviat una cançó representant Catalunya. Serà dolenta o molt dolenta? No ho sabem! Potser és bona i tot!

PS. El títol del post és un "vers" d'una cançó que opta a representar Espanya a Eurovisió i que ens fa molt riure. 

Un altre 9-N!

Estava jo llegint la biografia del John Lennon, una mica per casualitat, quan em trobo amb la data en què es van conèixer ell i la Yoko Ono: un 9 de novembre de 1966, yeah!! Què tindrà aquesta data, senyor!!

S'ha de dir que en el llibre la pobra Yoko no surt molt ben parada. L'autor, que són diversos, sembla que s'afegeix a la llista d'enemics de la Yoko Ono que encara deuen quedar pel món.

"Yoko, cada vez más, se convertía en el objeto de las iras de los seguidores de The Beatles, que veían como su ídolo era manejado por un ser inepto para casi todo: ni era pintora, ni escultora, ni escritora, ni cantante y, mucho menos, compositora; Yoko era artista simplemente porque ella lo decía y lo refrendaba Lennon".

"Yoko también era consciente de que su edad era un handicap que cualquier día podía volverse en su contra: si bien, le había servido para dominar a John, era muy posible que en unos años se volviera en su contra, y John la dejara por otra mujer más joven, atractiva y con ideas distintas. En última instancia, como cualquier mujer calculadora, pensaba que tal vez esa situación se podría resolver con un hijo. La oriental, en el fondo, siempre supo que su vida era una gran pantomima y que había tenido una suerte extraordinaria al unirse a Lennon."

Dures acusacions... sort que després de la crisi de parella van tenir al Sean i el John es va poder dedicar plenament al seu fill... fins que un fanàtic anomenat Mark David Chapman el va matar el 8 de desembre de 1980. 

Hi ha alguna manera humana (esclar!) d'eliminar tots els fanàtics de la Terra?

       "Oh Yoko" d'un John Lennon podem assegurar que enamorat

La Yoko en acció (la veritat és que irrita una mica...)

"Ai, Yoko", dels Manel ("però avui he entès que us estimàveu, com molts no haurem estimat mai")

"La culpa de todo la tiene Yoko Ono" de Defcon Dos, dedicada al XeXu (com li agrada cridar, a aquesta dona, per cert)

"(Just Like) Starting Over", una cançó d'amor amb el pas dels anys, de les cançons més precioses del Lennon

La darrera actuació dels Beatles, mítica actuació i genial cançó "Don't Let Me Down", el 30 de gener de 1969, al terrat dels estudis Apple

"Here Comes The Sun", de George Harrison, ("Abbey Road", 1969), aqui "live", dedicada a l'Òscar.

"Cut Piece" de la Yoko Ono (1965, pre-John), dedicada a la rits

"L'm Only Sleeping" del disc "Revolver", 1966, escrita sobretot pel John, però als crèdits posa Lennon-McCartney, això m'agrada... dedicada a la Glòria ara que és hora d'anar a dormir zzzz

"God" de John Lennon, per al lince rojo

The Very Best Night

- La nit de reis és la millor nit que passo a la meva vida.

Crec que ja això ho hem enregistrat, en aquest blog, però és que cada cop, flipo...

                    No són els Reis Mags, però són 3 i estan de moda a ca la Sareta....

                           Tampoc són els Reis Mags, però són 3 i m'agrada la cançó....

                          Tampoc són els Reis Mags, però són 3 i he posat la directa....


I ara potser que vagi acabant, que els reis han de fer una mica de feina, encara, aquesta nit!

Àlbum

Els singles estan molt bé, però com deien els Led Zeppelin, on hi hagi un bon ÀLBUM... amb el seu tema, la seva coherència estilística, de vegades amb una certa evolució... No sé si una vida s'assembla més a un àlbum o a una col·lecció de singles, potser a les dues coses, depèn de com estiguem de revolucionats, de vegades... En tot cas, aquest àlbum és més fluid que compacte, es ramifica i s'enllaça en totes direccions, amb altres àlbums, això és el que fa que tingui gràcia, em sembla...

Parlant d'àlbums, em fa il·lusió penjar aquestes fotos. És el que té això del blog, que pots fer el que et doni la gana ;)

La Maria Rosa i el Miquel, mons pares, quina bona pensada van tenir fa 45 anys...

                       Ma mare, mira que era (i és!) guapa!!!

 

            La Gemmeta, a la Fresneda (aprenent Lapao o algo així)

  Jo a l'edat que té ara la Sara, 6 o 7 anys, sempre m'ha agradat ballar; a ella també.

Amb la meva sister Esther (esquerra), a Mallorca, amb 12 i 18 anyets.

EHH, I EL JOC-CONCURS?? Qui diu que no ha estat exitós? S'han presentat dos concursants i han empatat a 7 punts! Però com que em sembla una mica absurd desempatar, XeXu i Sílvia, heu guanyat i rebreu alguna cosa en justa recompensa!

(preguntes no encertades: XeXu, sembla que la venda de discos (singles) digitals supera la venda física (singles) d'altres èpoques, si aquesta web no ens enganya:

http://www.digitalmusicnews.com/stories/021711disruption

Sílvia, la cara B de "Hey Jude" era la "Revolution" més rockera, la més coneguda, de fet...)

I aquí un dels discos preferits de la meva infantesa (voilà la resposta a la pregunta 5!):

Bon diumenge!!

PS. Posant les etiquetes, he recordat la idea de l'arbre genealògico-musical. Està format per les cançons que ens agraden i les que agraden a totes les persones d'aquest arbre (o àlbum), es veu que m'agraden les metàfores :) 

El Millor 2013 de la Nostra Vida

- Ens està quedant xuli, eh?

Amb aquesta apreciació optimista de la Sara cap a la nostra exposició (és la segona que fem, la primera va ser de post-its, però va ser retirada a temps), us volem desitjar un 2013 molt xuli.

Que es compleixin tots els vostres desitjos personals i col·lectius i de la humanitat (per no dir de l'univers, que algun ésser pot haver en algun univers paral·lel que també vulgui millorar-se ell i les seves circumstàncies...).

El canvi d'any potser només és una il·lusió momentània, però no podem deixar de rendir-nos als seus encants. Així, per si el missatge no havia quedat clar...

FELIÇ ANY 2013!!

Petonets!!!

 

I què seria un canvi d'any sense MÚSICA????

Només es viu una vegada diuen les Azúcar Moreno....

També ens agrada la versió de Joan Colomo per a la Marató....

Els Gabinete també van tenir la mateixa idea.....

I els Strokes....

... Potser tenen raó... serà qüestió de cuidar-se i aprofitar-ho al màxim!!!

Celebru 44

- Se'm veuen arrugues, Sara?

- Sí, algunes, però estàs guapa, eh?

Amb aquesta frase animosa inauguro aquest post de celebru del meu aniversari. Un fet que pot semblar banal, i de fet ho és, però que em fa il·lusió. I també m'ha fet il·lusió saber que el 2 de juny de 1968 la Mafalada es va tornar a publicar al setmanari Siete Días, després de 5 mesos de no publicar-se pel tancament del diari El Mundo.

De vegades he dit que vaig néixer amb la ressaca del Maig del 68. (De fet, ara que ho penso, ja sé per què no es publicava la Mafalda, perquè la teníem a París aixecant llambordes i dient frases desarmants).

Una pel·lícula que em va encantar, Milou en Mai, de Louis Malle.

Però també hi havia la Primavera de Praga i moviments de protesta a molts altres llocs. Com diu el Dany Cohn-Bendit, en un llibre que no m'he llegit però que té un títol que m'agrada molt, La revolución y nosotros que la quisimos tanto: "En 1968, el planeta se inflamó. Parecía que surgía una consigna universal. Tanto en París como en Berlín, en Roma o en Turín, la calle y los adoquines se convirtieron en símbolos de una generación rebelde. We want the world and we want it now ('Queremos el mundo y lo queremos ahora') cantaba Jim Morrison".

La música, per cert, va ser molt important per aquest moviment. L'altre dia vaig anar a una taula rodona en què Fermín Muguruza, la cantant americana Buffy Sainte-Marie i un activista de la cultura lliure discutien sobre el paper de la música en els moviments socials. Es plantejava si en el moviment 15 M - Occupy Wall Street la música és tan important com ho era als anys 60 i 70. Es pot dir que la música hi és, però no identifica un moviment. Muguruza creu que aquest moviment musical relacionat amb  l'anticapitalisme està per venir, i que no trigarà gaire. (?). Algú altre va dir que fins fa poc la música ocupava un lloc central en l'experiència juvenil i que ara ja no, que potser aquest paper ara el tenen les noves tecnologies. Em sembla un tema interessant...

Però ja que parlem d'identitat, de música i d'aniversari, se m'ha acudit recuperar les meves arrels musicals tal com em vénen de ma mare i de mon pare, perquè jo sóc Raimon i també Camilo Sesto. Que no faltin a la festa, doncs!

Aquí una gravació matussera, amb cors incorporats, m'ha fet gràcia.

També m'ha fet gràcia, en el seu estil de fer gràcia.

I com tothom ja sap, Raimon + Camilo = Janis...

Tornant a les revolucions (quin liu de post, m'estic marejant a mi mateixa), crec que la dels anys 60 potser no va canviar el món, però el va deixar més lliure. No sé ben bé en quin punt estem nosaltres.

I ara arriba el millor del post, us convido a birres, caipirinyes, tequila, mojitos, gintònics i cubates!! sense por a la ressaca*!!

* Un cop vaig llegir que la ressaca és com tenir tot de vidres trencats al cervell, i em va semblar una bona descripció. Però amb vidres trencats al cervell també es poden fer coses, no? Per exemple, un celebru!

Pentinar, cantar, ballar

 - CANTES   FATAL

La meva venjança contra la sinceritat infantil és que exploto al màxim les seves aptituds professionals en benefici propi. Perquè la criatura vol ser perruquera, cantant i ballarina. I no és cap problema, perquè si tenim cinc dies laborals a la setmana (quan ella sigui gran suposo que seguirà igual, tot i que si l'espècie evolucionés com hauria d'evolucionar, treballaríem de dilluns a dijous i tindríem tres dies de festa), si tenim cinc dies, doncs, diu que dilluns i dimarts serà perruquera, dimecres, cantant, i dijous i divendres, ballarina. Trobo que és una bona idea diversificar, et converteixes amb una persona més completa i si mai falla una pota, sempre et queden les altres dues.

Això m'ha fet pensar en aquestes dues pel·lícules:

No recordo gaire la pel·lícula d'Ang Lee, però sé que em va agradar. La de la Julia Roberts (com si en fos la directora) era prou fluixa i prou toveta (i el Bardem no sortia fins al final...). Les dues buscaven la recepta de la vida, com diu l'anunci. Veiem que coincideixen en menjar i estimar. I no serem nosaltres qui ho contradirem. De fet, es pot dir que estimar està implícit en pentinar, cantar i ballar, almenys a casa nostra.

PENTINAR

Curiosament, una de les coses que més m'agraden a la vida és anar a la pelu. M'encanta que em toquin el cap i em pentinin. Tenir la perruquera a casa és una loteria que m'ha tocat. Per la meva banda, intento ser bona clienta, només faltaria. Li veiem possibilitats, a la criatura, però no l'hem apuntat a cap acadèmia.

CANTAR

Dels tres habitants de la casa, la Sara és l'única que es pot permetre cantar i que algú l'escolti. I amb embaladiment. És un espectacle com s'inventa les lletres i el sentiment que l'hi posa. I els títols de les cançons són impagables ("Flor del núvol", "Com era el món abans", "El movimiento del corazón", "Como una mariposa en el interior del planeta"...). Li veiem possibilitats i l'hem apuntat a coral. (Més que res, que va més contenta que un gínjol).

Aquí les nostres cantants preferides...

BALLAR

És una de les coses que més ens agrada de fer a les dues. Li agrada que la imiti. I la veritat és que balla molt bé, té molta gràcia. Fins i tot hem fet algun espectacle amb públic (el Joan) (jo intentant no fer gaire el ridícul). De petita també m'agradava molt ballar. De fet, els meus mites infantils eren el Ballet Zoom (m'encantava el ros, Bob Nico) i la Raffaella Carrá...

També li veiem possibilitats i l'apuntarem a una acadèmia de dansa l'any vinent, si continua l'afició.

En fi, no sé si la Sara serà perruquera, cantant i/o ballarina. Pot ser que acabi sent una cosa absurda, com tècnica de cultura o una cosa amb més sentit, com periodista. Potser serà fornera, dentista o enginyera industrial. O directora de cine, i llavors farà una pel·li que es dirà "Pentinar, cantar, ballar" i serà una pel·lícula fantàstica.

Please Don't Turn Me Away

Una cançó preciosa que m'ha fet descobrir el DJ de la família. De Roy Buchanan. D'ell deien que era el millor guitarrista desconegut del món. No tenia imatge de rockstar: barba, gorra escocesa, pantalons a quadres i pipa. Una cosa sí tenia d'estrella del Rock: una vida tortuosa que va acabar amb un suïcidi abans dels 50 anys. Molt recomanable la seva música.

Bon cap de setmana!!

Maria Teresa

- Acabo de posar una rentadora. Perdoneu, però algú ho havia de fer.

Aquest post és ludicoreivindicatiu. Consisteix a engrescar la meitat masculina de la humanitat a entrar en el món, sempre apassionant, de la rentadora.

Perquè la rentadora és un món, rodó com quasi tots els móns, encara que sigui de càrrega superior (gràcies, des d'aquí, a la inventora o inventor). I, el millor de tot, permet aclarir-te les idees (després d'ensabonar-te-les -o no, que ara hi ha aquella bola de color verd que va tan bé i que contribueix a fer un món millor, que és el que més ens agrada en aquesta casa).

I amb les idees ben netes i amb la contribució a un món millor ja pot tornar a començar el cicle de la vida, perquè tots els pensaments, tots els esforços, tots els anhels tornaran a passar per la rentadora, que és un món, per netejar-se i tornar a començar el cicle de la vida (s'entén el missatge, no?).

P.S. Francament, no sé perquè m'embolico a fer aquest post ludicoplasta si el més senzill és posar una rentadora perquè sí, perquè algú ho ha de fer. Per cert, m'ha fet il·lusió trobar aquesta imatge, d'un disc que tenia jo de petita que deia "Maria Teresa sí que besa, como se tiene que besar", que potser és una millor manera de vendre la rentadora.

P.S. 2. El trailer que ve a continuació ha estat afegit posteriorment, perquè dóna bon rotllo.

Things I Never Told You, d'Isabel Coixet, amb Lili Taylor i Andrew McCarthy.

He mirat aquest camembert

- A tu el Raimon t'agrada, oi?

És fort que ma mare em pregunti això després de la quinzena de concerts del Raimon que devem portar, des que amb 7 anys em va portar al d'Arenys de Munt, amb els grisos apareixent al final del concert. Llavors, quan em va preguntar per la cançó que més m'havia agradat vaig dir "Non non vine son" ("Una vaca amb un vedellet en braços").

Ara venim del concert al Tívoli i, com sempre, semblava que era jo qui l'acompanyava a ella, sense que quedés clar si a mi m'agradava perquè li agradava a ella o si m'agradava perquè m'agradava a mi (té sentit la distinció, no?).

Tot això ve a tomb perquè m'he sorprès a mi mateixa arrencant un aplaudiment (o sigui, que he sigut la primera a aplaudir) amb els primers acords d'"He mirat aquesta terra". Sabia que m'agradaven vàries cançons, entre elles "Veles e Vents" i "He mirat aquesta terra", però no m'esperava que tant. Per això ma mare m'ha dit de seguida: "aquesta t'agrada eh?," i després ha fet la broma, inèdita després de 42-7=35 anys de concerts del Raimon: "a veure si resultarà que t'acompanyo jo a tu i no tu a mi!". Bona broma.

Tot això vol ser una mena de reflexió sobre els gustos i els afectes. Per exemple, quan tenia la mateixa edat que el primer concert del Raimon, 6 o 7 anys, els meus pares no sabien si m'agradava el camembert, tan fort, perquè m'agradava o perquè li agradava al meu pare. La qüestió és que encara m'agrada el camembert. Molt. (Màxima número 13 de Gemma Sara Glaukopis).

No sé si a la Sara li agradarà el Leonard Cohen o el Lou Reed, o els Manel (que al Joan li agraden molt i per edat li toca més -de fet, ja ha anat a un concert i li encanta Al mar!). I potser algun dia descobrirà que realment li agrada allò que li agrada. O no. I tampoc no passa res.

P.S. Veig que a la màxima 13 vaig posar que el camembert venia de la meva estada a França i no del meu pare. Curiós... com que aquest blog és d'investigació i està en constant evolució em sembla que modificaré una mica la màxima.

Lou Reed contra Mickey Mouse

-Ara el Lou Reed
-No, noooo

Avui he fet una petita revolució: he tret La Navidad mágica de Mickey i he posat A Night with Lou Reed. Sense entrar a valorar quin dels dos personatges té més pes en la cultura americana i en la cultura en general, està clar que el Lou Reed havia de guanyar alguna vegada (de moment, una vegada). El millor és que després de rondinar una estona, la Sara s'ha posat a ballar amb mi. I ens ho hem passat la mar de bé. Això vol dir que no cal que estiguem subjugats per l'imperi del Mickey, la Hello Kitty i la Blancaneus? Anirem provant... de moment ja estic albirant un Leonard Cohen i uns Luthiers...

P.S. Acabo de venir del concert del Raimon amb la meva mare. El nostre vint-i-pico concert del Raimon, des d'aquell a Arenys de Munt quan jo tenia 7 o 8 anys i vam haver de marxar abans que s'acabés perquè van començar els "Catalunya lliure" i van començar a aparèixer els grisos. Doncs bé, pensava al concert que potser la Sara també "recordarà" el seu primer ball del Lou Reed amb la seva mare. Espero que aquella barreja d'alegria, resignació i amor segueixi per molt temps, i que trobi el seu Veles e vents com jo he trobat.


La banda sonora d'aquest post és un homenatge a la meva mare: Veles e Vents del Raimon.
Jo tem la mort per no ser-vos absent, que bonic.

Bonet de San Pedro

-Posem música? Per grans o per petits?
-Per grans!

Em fa gràcia pensar que la Sara és producte, entre d'altres coses, de la música que ens agrada als nosaltres, els seus pares, i als pares dels seus pares. Del Jorge Drexler i els Ramones, del Raimon i el Camilo Sesto, i del Sinatra (en castellà (?)) i el Bonet de San Pedro, que no sé ben bé qui és. I ja tindrem l'arbre genealògico-musical de la Sara (simplificat).

Es pot complementar amb tiets i tietes i besavis i besàvies. Però cada cop és més difícil obtenir informació. Crec que podem afegir Lenny Kravitz de la tieta Esther.

Esquemàticament tindríem:

• Iaia-Raimon Avi-Camilo Sesto / Iaia-Frank Sinatra Avi-Bonet de San Pedro
• Tieta-Lenny Kravitz
• Mare-Jorge Drexler Pare-Ramones
• Criatura-??? (de moment, cançons tradicionals catalanes...)

No em sembla un mal arbre. Tenim una mica de cançó protesta (per cert, la del moro judío del Drexler és molt apropiada ara mateix, i el Raimon... què n'hem de dir, si per mi és com de la família, i veles e vents de les meves cançons preferides), de grans veus (Camilo Sesto era -és?- una gran veu, diu l'avi, i amb un sentiment que no te l'acabes, i Sinatra és La veu!). El Bonet aquest és un misteri.

També tenim d'aquí i d'allà, el més d'aquí seria el Raimon i el més d'allà... n'hi ha uns quants. I ritmes ràpids i frenètics i ritmes lents i reflexius.

D'aquí uns anys li direm a la Sara que n'esculli un. Una mica com a joc i una mica perquè sense la música la vida seria un pal (sembla que Nietzche va dir que un error), un pal, seria. En això em sembla que coincidim tot l'arbre genealògic.

Nota: he escollit Ramones per al papa juanitu, però també podria haver dit els Kinks, per exemple, que no se m'enfadi, que és molt sensible al tema. Per a mi podria haver dit Lou Reed o Janis Joplin, que hi trobo a faltar una dona, aquí.