dimecres, 10 d’octubre de 2018

Crustacis i dutxes escoceses

Diu el pedagog Jaume Funes que conviure amb un adolescent és com estar sota una dutxa escocesa: ara un raig d'aigua freda, ara un raig d'aigua calenta. I jo afegiria que també és així pel que fa als preadolescents, almenys pel que fa a la preadolescent que tinc a casa.

I és que, en poca estona, la Sara pot passar de la ignorància activa (que li fas nosa, vaja) a dir-te que t'estima molt i molt. Jo, com que tinc el mestre Funes a prop, m'ho prenc amb esportivitat emocional. Sé que això probablement anirà a més i que s'anirà construint, en bona part, per oposició a mi, a nosaltres. "Cada generació d'adolescents s'ha dedicat a fer d'adolescent en un entorn dominat per la necessitat de ruptura amb el món dels seus adults". És veritat, però també sabem que no podem marxar gaire lluny, que han de saber que som aquí, ni que sigui per rebutjar-nos, perquè resulta que aquests éssers meravellosos són meravellosament vulnerables: "Els passa com a alguns crustacis, perden la closca protectora (les seguretats de la infància) i han de construir una llar personal nova."

Així, si us apropeu a un d'aquests crustacis i us rep amb un "adeu", no passeu ànsia, potser al cap de cinc minuts us regala una cançó. I és que, si aquest crustaci és com la Sara, tindrà "la meitat del cervell ocupat amb cançons". Coses de preadolescents! 




diumenge, 26 d’agost de 2018

Aigües tranquil·les



Feia un dia calorós. El Josep em va convidar a baixar a la terrassa. Sempre em trucava quan sabia que era al poble. Al principi em va fer mandra, perquè ja veia la seqüència sencera: baixar a la Plaça del Pou a la terrassa de sempre, fer l'aigua amb gel de sempre i parlar del de sempre: de la seva feina a la botiga, de la meva a la gestoria, de la seva separació trista, de la meva família d'anar tirant, de la colla i del seu amor impossible, la Marta, que havia marxat lluny. El Josep era un ésser extraordinàriament avorrit i jo tampoc era cap gínjol. El repicar dels glaçons seria el més excitant de la tarda. 

No m'hi vaig resistir. Vaig anunciar a la família que havia quedat amb el Josep i que arribaria aviat, com sempre. El meu marit va fer cara d'aprovació i els meus fills van seguir veient els Simpson. Què podia sortir malament? 

Vaig arribar a la Plaça del Pou i vaig demanar-me l'aigua amb gel. Al cap de cinc minuts va arribar el Josep, desencaixat. Em fa dos petons ràpids, es demana un whisky i m'etziba, sense cap avís ni preparació:
Maria, he matat un home.

Se'm va quedar el glaçó travessat a la gola. Potser no l'havia entès bé.
Què? Què coi has fet, Josep?

Em va explicar que havia sigut un crim passional (passional! ell!). La Marta havia tornat aquella primavera i s'havien estat veient. Fins que la va descobrir amb un altre home, un client de la botiga. I portava un ganivet. Va ser inevitable. I la Marta? Havia marxat.
I per què m'ho expliques? 
Perquè necessitava netejar la consciència. 

Li vaig dir que l'hauria de netejar a la presó, la consciència, que s'entregués. Es va contrariar molt. No s'esperava aquesta reacció, tan freda, segons ell. Se'n volia anar. 

Quan s'aixecava de la cadira, vam sentir una veu greu, pel timbre i pel to:
Josep Bondia Pla?
Sí, soc jo.
Ha de venir amb nosaltres.

El Josep se'n va anar, acompanyat. A mi no em quedaven ni aigua ni glaçons. Però em sentia glaçada sota aquell sol d'agost de primer hora de la tarda. Desconfia de les aigües tranquil.les, deia la meva àvia. D'un glop, em vaig empassar el whisky que quedava.

Participació als Relats d'estiu de la Carme.

dijous, 23 d’agost de 2018

Nota postllibre

Fer un llibre (llibret) m'ha agradat. I molt. Escriure, remenar el blog per reescriure, corregir, recorregir, pensar l'ordre, trobar les imatges, descartar, recuperar... 

El resultat és que tinc un objecte artesanal prou decent que no serà a les llibreries ni a les biblioteques, però sí a casa de gent estimada. I veig que, de moment, és força llegit (ep, que és curtet) i apreciat. Caldria veure si també seria apreciat per gent que no m'aprecia. És un dels avantatges de l'edició tradicional, de l'objecte industrial, amb el seu ISBN reglamentari. Sembla que vaig estar a prop, vaig ser semifinalista, però no em van fitxar.

No importa. Amb les vibracions que m'arriben ("és agut", "m'ha encantat", "es llegeix ràpid", "millor els narratius que els dialogats", "els que tenen molts noms no s'entenen", "aquest final no m'ha agradat", "molt xulo"...), m'han entrat ganes de potser, qui sap, fer-ne un altre, a tres o quatre anys vista. També soc conscient de les meves limitacions literàries. M'hi he d'esforçar. 

Sense estressar-nos, sense donar la murga i sense flipar-nos massa ;)

divendres, 3 d’agost de 2018

Tinc uns llibrets (no de formatge, de tinta fresca)

Sí! Ho he aconseguit! He publicat el llibre que fa uns mesos era un projecte!

Són contes de ficció i de no ficció, amb una tercera part amb frases de la Sara. M'ha sortit blavós i lleugeret. Em fa il·lusió.

Com que és una autoedició de 50 exemplars, els estic regalant a la família i els amics. També volia compartir-los amb vosaltres, si a algú li fa gràcia, perquè alguns dels textos són reescriptures del blog i perquè sí, perquè li tinc carinyo a aquest barri, encara que hi vinc poc.

He pensat a regalar-vos uns quatre exemplars. No sé molt bé com fer-ho. Els quatre primers que me'ls demaneu, per exemple. Podem quedar o us els envio per correu.

Potser el més pràctic és que m'envieu un correu a gembarberan@gmail.com, amb l'adreça si voleu que us l'enviï per correu. I si hi ha molta gent de vacances, reprenem al setembre.

Petonets!

dissabte, 19 de maig de 2018

El quadre magdalena





Vaig entrar en aquella sala i vaig veure el quadre. Què era? Goya? Velázquez? Era molt famós, segur. Però les meves amigues no hi van parar massa atenció. Al cap d'un segon hi vaig caure: era famós però només per a mi. Era el quadre del menjador dels meus avis!

Vaig mirar qui havia fet aquella còpia -perquè l'autèntic era el nostre, esclar-: Marià Fortuny, "La vicaria". Em va transportar directa a la infantesa, a aquell menjador petit amb la taula que l'ocupava tot i la cuina americana (com si fos moderna).

I ara que tinc capturat el quadre el torno a mirar i veig la meva iaia, rodona i riallera, fent empanadilles i el meu avi, que s'assemblava a Fred Astaire, jugant al Tente. I m'hi vull quedar una estona.

I penso que he viscut un episodi de magdalena de Proust com una casa de pagès (com uns baixos al barri d'Horta).




dissabte, 28 d’abril de 2018

Cultura? No, gràcies


Avui la Sara m'ha dit:

"No vull fer res cultural en tot el cap de setmana".

Com a influencer no tinc parangó.

divendres, 30 de març de 2018

El treball dignifica



El treball dignifica, ja ho deia en Pepe Rubianes: te pule, te abrillanta, te da esplendor. Per això, ara que acabo de fer vint-i-quatre anys, quasi la meitat de la meva vida, a l'Administració, em ve al cap un epistodi de gran dignitat. I que es remunta al principi dels temps.

Quan portava un any a la feina, ens van dir que havien de retallar personal. Érem tres i havíem de quedar dues. Una altra noia o jo. Un dia, mentre aquesta noia era a l'estranger, un company em va dir que havia de signar un paper: era l'acusament de rebuda de la carta de comiat de la meva "competidora". No em va tremolar la mà. Això sí, després vaig tenir la dignitat de plorar.

Potser, quan em jubili, preguntaré per què va anar així, per què no es va poder fer millor. Quan em jubili, perquè si ho pregunto abans, potser revisen el procediment i em fa fora per posar-hi aquesta noia, que és molt maca, per cert. Ara, no puc evitar pensar que si pogués tornar enrere, no signaria el paper aquest que no em pertocava. No sé què hagués passat. Mai ho sabré.

Aquesta feina m'ha donat amics, satisfaccions i alegries. Llàstima que hagués de començar amb un mort a l'armari.

dissabte, 3 de març de 2018

I'll be there for you



Ross: Pues no parecen mucho más grandes que yo.
Joey: Eso es porque tú estás más cerca de ti mismo que ellos, Ross, por eso te ves más grande.


Doncs sí, ja ho podem confirmar (ja fa dies que ho podem confirmar): la Sara està oficialment enganxada a Friends. És veritat que quan era més petita vam veure alguns capítols juntes i potser la llavor ha eclosionat ara. I tant que ha eclosionat: amb 11 anys que té, s'ha vist les 10 temporades i ja torna a anar per la quarta!

Ja pots intentar distreure-la, que a la mínima que pot, torna a la sèrie. Llavors et dius que d'acord, és per grans, però com li has de negar una de les millors sèries que s'han fet mai: divertida, aguda, progre, gamberra sense passar-se, surrealista (la Phoebe!), dolça també...

Llavors penses que està en bones mans (en bones imatges) i que el millor que podem fer és veure capítols amb ella :)




PS: Diu que quan s'hagi vist per segona vegada les 10 temporades, farem altres coses, no sé si creure-m'ho!