Recompte de desgràcies domèstiques

1. La rentadora nova que ens ha comprat ma mare, que comença a manifestar l'alzheimer tot sigui dit de passada, no es pot connectar perquè el paio que ens va instal·lar la caldera va tapar l'endoll amb un tub.

2. El llum del lavabo fa pampallugues des de fa mesos. Has de ser precís a l'hora d'obrir el llum. Depèn de com, és com una discoteca. I ens coneixem l'espai prou bé per no fer cap desgràcia.

3. S'ha trencat un botó del forn. Gràcies a la perícia de la Sara i el seu xicot podem engegar el forn amb una mena de pal que fa les funcions del botó.

4. Les claus del cotxe xulíssim que tenim, un Mazda, no ens estem de res, s'han desmagnetitzat. O és alguna cosa de dins del cotxe, no m'ha quedat clar. La qüestió és que el mecànic de Mazda, que no és japonès, ens ha dit que ens costarà uns 400 euros. Gràcies, company.

5. No hi ha quatre sense cinc, però ara no em ve al cap res mes... Com no sigui que encara hem de pintar les humitats de quan filtrava la banyera i l'assegurança es va fer l'orni. Sort que tenim Luis Aguilé, el nostre gurú espiritual: la vida pasa felismente si hay amor. 

Textuals contra numèrics

  

1.000. Què és mil? És molt? Poc? Depèn de què i de com. Ho has de contextualitzar, comparar. En relació amb el Big Bang és un no-res; en relació amb un euro és deu-n’hi-do. Els mileuristes. Encara ho som, saps? Ho som més que fa anys, tot i que cobrem més.

Bellesa. No cal que em contextualitzis gaire que ja sé per on vas. La paraula s’explica per ella mateixa, oi? És més autònoma i més lliure. I la pots declinar, si vols. La pots adjectivar de mil (ai) maneres.

Tot això ho penso, filla, ara que aviat tocaran les sis (d’acord, va bé) de la matinada o del matí. Per mi és la matinada, ja t’ho dic. Et sonarà el despertador i sortiràs allà fora a lluitar i a divertir-te. I pertot arreu et diran que el número és el més important. Creu-te’ls a mitges. La paraula sedueix. La xifra, no. Només t’encanta a final de mes. I tampoc seria la paraula.

El sentit de la vida, hòstia

 -Doncs troba-li el sentit a la vida d'una puta vegada, hòstia!

Segur que no és la millor manera de desencallar una depressió que fa quasi dos anys que dura ni d'animar una mare. Però m'ha sortit així, caminant per Premià amb ella i la gossa (la gossa al seu rotllo). Estava molt saturada, fins al capdamunt. Ens estimem, sí, però ens fem mal, no sabem cuidar-nos, o només a estones. Som tremendament egoistes i ens sentim tremendament culpables, les dues. 

Hi ha el fenomen de l'empatia: la Joan Baez diu que ara és l'hora de l'empatia (ho diu pels nord-americans, però em serveix igual). Com li demanes empatia a una persona deprimida, que és la cosa més "self-centered" que hi ha? Perquè hi ha una paradoxa: "jo, jo i més jo", mentre que et menystens en un grau màxim. Com li demanes empatia a una persona que es vol morir? No, mira, jo t'ho dic: no es vol morir, el que no vol és estar sola.

Quan he marxat, ja més tranquil.la, li he trucat. Li he demanat si ja havia trobat el sentit de la vida i la seva resposta m'ha donat un bri d'esperança: "no, el trobaré aquesta nit quan faci el sopar".

PS. Potser estem picant molt alt amb això del sentit. Amb un anar fent ja faríem.

Descol·locada pel corona

M'observo i veig que en un moment de descol·locament pel corona em faig la ratlla a l'altre costat, porto pantalons amples (sempre els porto estrets) no puc llegir ni mirar pel·lis (acostumo a fer-ho amb fruïció), plego roba compulsivament i teletreballo més del que em toca (treballar per objectius, diuen: el meu objectiu és no tornar-me boja i no col·lapsar encara més el sistema sanitari).

També posem junts el rentaplats amb el Joan (abans, només després de rondinar), la Sara fa bromes ironicosarcàstiques de les seves (abans ja les feia), però, atenció, està més carinyosa, en el seu estil més punki que bavós.

I encara més variacions de la vida quotidiana, menys quotidiana que mai.

El bitxo no podrà amb nosaltres, em dic, i no deixo de trucar a ma mare per monitoritzar el seu perfil baix amb la vida. Un perfil que no aixeca cap, que no treu relleu, que no agafa forma. Però l'agafarà, que no hem arribat fins aquí perquè vingui una cosa minúscula amb forma de sol de teletubbie i s'ho emporti tot per davant. Una cosa que ha viatjat gratis amb nosaltres per terra, mar i avió, un autèntic paràsit invisible que només vol sobreviure per perpetuar-se, perpetuar-se per sobreviure, de manera cega, només això. Una vida absurda, que ho sàpigues, corona. Per això la meva germana, que està a primera fila del camp de batalla, fent jornades de 12 hores amb la mascareta i els guants, t'esclafarà, a tu i a tots els de la teva espècie, i després se n'anirà a fer bici, mentre nosaltres l'aplaudirem.

No, ni ho saps ni t'importa, corona, però jo ja m'he desfogat, per una estona (rima involuntària, ni rimar vull).

Cuidem-nos-vos-los-les.

Canvi d'any

Ep, fa un munt que no bloguejo.

Aquest any ha estat complicat. Ma mare ha passat de ser una dona força independent (i de jove molt activa i implicada amb les causes socials; era de la JOC), a força dependent. Hem demanat l'ajut de la dependència i l'ajut de teleassistència. He fet un munt de quilòmetres a l'Hospital de Mataró, un munt de papers i fotocòpies, i un munt de càlculs en full excel a veure com ens ho muntem. El repte és que pugui tornar a viure sola amb ajuda. Hem fet un horari tetris perquè estigui sola el menys possible, tendint a zero. 

Estrany, això de fer de mare de la teva mare. Hi ha tendresa, també ràbia i incertesa, i tristesa i tot de coses. D'altra banda, sembla que he de fer "menys" de mare de la meva filla, o d'una altra manera. La Sara està en aquella època de "deixa'm estar" o, en una formulació extraordinària que va fer un dia: "mama, t'odio, per això t'estimo tant". Quin embolic, això de l'adolescència, filla meva. (De vegades també està carinyosa, tot s'ha de dir!).

I aquí estem, fent equilibris. Sort que tinc la meva sister que encara que és un caos estressat, ens ajudem. I el Joan, que encara que és un estrès ordenat, també ajuda.

I em venen al cap els Manel i el "de vegades ens en sortim", i també la Rosalia amb "Fucking Money Man" (heu vist el preu de les residències i dels centres de dia??). I penso que sí, que el tetris sortirà bé, que millorarà i es farà més forta. I, a l'altre flanc, em vaig preparant per un "t'estimo, per això t'odio tant".

MOLT BON ANY 2020!!!!

                                  M'encanta aquesta foto :))

Fent Coses

Per un corrent subterrani de la memòria he arribat als contes de la Sílvia. Sabeu quins contes vull dir? Els de Fent punyetes (un nom ben prosaic que a ella, que feia prosa, li agradava). Eren contes dolços i amargs alhora, com els bons, com la vida, oi? Era molt bona, la Sílvia. És molt bona. I en un revolt de l'hipocamp m'he trobat amb la joventut de la Yáiza en forma de paraules certes, agudes i clarividents. Recordo com es va fer indepe, aquell senyal que li van fer a la mà a l'insti. I que jugàvem a parlar en francès, en fi, Coses de la vida.

Ara el XeXu del Bona nit, ves per on, em fa pensar-hi. Penso en com ens activàvem les neurones mirall quan ens llegíem, perquè la gràcia és que els blogaires ens ressonem entre nosaltres... alguna cosa així. Tu que tens un poder blogaire, XeXu, fes que tornin ;)


I aquesta és la meva participació al celebru dels 12 anys del Bona nit i tapa't. Felicitats!!

Dos microrelats d'ara i aquí

Interacció

Deixeu-m'ho dir d'entrada: soc un gos. Més concretament, una gossa. Una gossa gelosa, això és el que sento dir, i no sé per què. Sé que no puc suportar les carícies si no m'inclouen. Tampoc la violència. Tota mena de contacte físic. Només accepto interaccions verbals, sempre que no arribin als crits, que també em fan emprenyar. Jo vull pau, i si hi ha cap festa, que m'hi comptin.

És estressant, ho reconec. De vegades m'obliga a treure les dents. Amb la mesura justa, tampoc vull fer mal, només un toc d'atenció. Vull fer valer la meva condició de gossa, que no només consisteix a olorar cantonades amb fruïció ("fruïció és un terme que ens agrada, als de la meva espècie). Trec les dents, sí, no em fa cap vergonya reconèixer-ho.

Per això no entenc què hi faig aquí. Només he pogut llegir "comportament animal" a la porta d'entrada. No presagia res de bo.


Sense descans

Quan vaig sortir de la fàbrica xinesa de nom força conegut, no em van dir que hauria de treballar tant. Faig jornades de quatre o cinc hores entre setmana i de vuit o nou hores els dies festius, amb intervals sense activitat d'uns deu minuts de tant en tant, després de la insistència de la mare.

Pràcticament visc a l'insta i al whatsapp. El que més m'agrada són els vídeos musicals de l'Ariana Grande i de l'Alfred Garcia: em fan sentir com si flotés. En canvi, trobar-me 1.400 comentaris al whatsapp del grup de classe em posa nerviós. Tantes coses s'han de dir si es veuran a l'endemà? Però no vull queixar-me. Em fan sentir jove les selfies, el postureig i el tumblr, i aprenc un munt de coses dels vídeos random.

Només demano una mica de descans, per refer els meus circuits. I els seus.

Hey, tius, fem 10 anys!

Ahir vam anar a veure el Neil dels Joves, perdó, el Nigel Planer. Entranyable i divertit com ell sol (bé, sol, no, que estava acompanyat per la Ivana Miño a la traducció i Xavi Mestres al piano). Tot això a què venia? Ah sí, que avui fem 10 anys de blog!!

És veritat que sovintegem poc aquesta casa i aquest barri, però li tenim carinyo. Aquí hem explicat coses, hem recopilat frases de la Sara, hem conegut gent maca virtualment i presencialment, hem fet dos llibres (el del Zurich, evidentment, i l'Apleganúvols també és força blogaire -com va notar el XeXu).

I, encara més fort, a partir del blog m'he atrevit a posar una denúncia o a demanar perdó a algú. És a dir, que això té un poder.

I com que té un poder i ens agrada, volem convidar-vos a aquesta festa tan animada d'en Neil i a un tros de pastís, perquè estem contentes que encara estigueu per aquí (i si pot ser, més enllà!) i nosaltres per allà (i més enquí! i ara m'he liat). Petonets.

Espòiler: el Neil acaba ballant.

Pastís curull de xuxes, exigències del guió.