dimecres, 13 de març de 2019

Fent Coses


Per un corrent subterrani de la memòria he arribat als contes de la Sílvia. Sabeu quins contes vull dir? Els de Fent punyetes (un nom ben prosaic que a ella, que feia prosa, li agradava). Eren contes dolços i amargs alhora, com els bons, com la vida, oi? Era molt bona, la Sílvia. És molt bona. I en un revolt de l'hipocamp m'he trobat amb la joventut de la Yáiza en forma de paraules certes, agudes i clarividents. Recordo com es va fer indepe, aquell senyal que li van fer a la mà a l'insti. I que jugàvem a parlar en francès, en fi, Coses de la vida.

Ara el XeXu del Bona nit, ves per on, em fa pensar-hi. Penso en com ens activàvem les neurones mirall quan ens llegíem, perquè la gràcia és que els blogaires ens ressonem entre nosaltres... alguna cosa així. Tu que tens un poder blogaire, XeXu, fes que tornin ;)


I aquesta és la meva participació al celebru dels 12 anys del Bona nit i tapa't. Felicitats!!

dissabte, 9 de març de 2019

Dos microrelats d'ara i aquí



Interacció

Deixeu-m'ho dir d'entrada: soc un gos. Més concretament, una gossa. Una gossa gelosa, això és el que sento dir, i no sé per què. Sé que no puc suportar les carícies si no m'inclouen. Tampoc la violència. Tota mena de contacte físic. Només accepto interaccions verbals, sempre que no arribin als crits, que també em fan emprenyar. Jo vull pau, i si hi ha cap festa, que m'hi comptin.

És estressant, ho reconec. De vegades m'obliga a treure les dents. Amb la mesura justa, tampoc vull fer mal, només un toc d'atenció. Vull fer valer la meva condició de gossa, que no només consisteix a olorar cantonades amb fruïció ("fruïció és un terme que ens agrada, als de la meva espècie). Trec les dents, sí, no em fa cap vergonya reconèixer-ho.

Per això no entenc què hi faig aquí. Només he pogut llegir "comportament animal" a la porta d'entrada. No presagia res de bo.


Sense descans

Quan vaig sortir de la fàbrica xinesa de nom força conegut, no em van dir que hauria de treballar tant. Faig jornades de quatre o cinc hores entre setmana i de vuit o nou hores els dies festius, amb intervals sense activitat d'uns deu minuts de tant en tant, després de la insistència de la mare.

Pràcticament visc a l'insta i al whatsapp. El que més m'agrada són els vídeos musicals de l'Ariana Grande i de l'Alfred Garcia: em fan sentir com si flotés. En canvi, trobar-me 1.400 comentaris al whatsapp del grup de classe em posa nerviós. Tantes coses s'han de dir si es veuran a l'endemà? Però no vull queixar-me. Em fan sentir jove les selfies, el postureig i el tumblr, i aprenc un munt de coses dels vídeos random.

Només demano una mica de descans, per refer els meus circuits. I els seus.


dimecres, 16 de gener de 2019

Hey, tius, fem 10 anys!


Ahir vam anar a veure el Neil dels Joves, perdó, el Nigel Planer. Entranyable i divertit com ell sol (bé, sol, no, que estava acompanyat per la Ivana Miño a la traducció i Xavi Mestres al piano). Tot això a què venia? Ah sí, que avui fem 10 anys de blog!!

És veritat que sovintegem poc aquesta casa i aquest barri, però li tenim carinyo. Aquí hem explicat coses, hem recopilat frases de la Sara, hem conegut gent maca virtualment i presencialment, hem fet dos llibres (el del Zurich, evidentment, i l'Apleganúvols també és força blogaire -com va notar el XeXu).

I, encara més fort, a partir del blog m'he atrevit a posar una denúncia o a demanar perdó a algú. És a dir, que això té un poder.

I com que té un poder i ens agrada, volem convidar-vos a aquesta festa tan animada d'en Neil i a un tros de pastís, perquè estem contentes que encara estigueu per aquí (i si pot ser, més enllà!) i nosaltres per allà (i més enquí! i ara m'he liat). Petonets.

Espòiler: el Neil acaba ballant.


Pastís curull de xuxes, exigències del guió.


dimecres, 2 de gener de 2019

Alguns flims que s'han quedat




Amb la dèria de les llistes que ens agafa per aquestes dates, he volgut fer-ne una de pel·lícules que he vist al cine, però en comptes de llistar-les totes, volia parlar-vos de les que més m'han agradat i tocat:

El fotógrafo de Mauthausen, de Mar Targarona. Aquesta em va tocar molt. La història de Francesc Boix i la seva gesta enmig de l'horror em va tocar tant que de seguida vaig enllaçar amb Si això és un home, de Primo Levi, que el tenia per casa sense llegir. I Primo Levi diu: "Els personatges d'aquestes pàgines no són homes. La seva humanitat està enterrada, o ells mateixos l'han enterrada, sota l'ofensa soferta o inflingida als altres. Els SS malvats i estúpids, els Kapos, els polítics, els criminals, els prominents grans i petis, fins a arribar als Häftlinge indiferenciats i esclaus, tots els graus de la folla jerarquia volguda pels alemanys estan paradoxalment emparentats ens una unitària desolació interna.
      Però Lorenzo era un home; la seva humanitat era pura i incontaminada, ell era fora d'aquest món de negació. Gràcies a Lorenzo no vaig oblidar que jo mateix era un home."

Tully, de Jason Reitman. Una Charlize Theron mare de família absolutament desbordada rep l'ajuda d'una jove mainadera, y hasta ahí puedo leer, s'ha de veure. La Theron està esplèndida.

En Ralph destrueix internet, de Rich Moore i Phil Johnston. Al XeXu, que li agrada l'animació, aquesta li agradarà, perquè jo no hi anava gens convençuda i mira, vam passar una molt bona estona amb la Sara (que diu que últimament la faig anar a veure cine d'adults). El millor, per a mi, l'autoparòdia de les princeses Disney. Genial.

Bohemian Rhapsody, de Bryan Singer. Encara que els molt melòmans del pop i del rock hi posin pegues (no prou fidel, edulcorat, etc.) a mi em va semblar un bon biopic amb què pots gaudir si t'agrada la música de Queen. I com que la música de Queen agrada molt, tot un fenomen, tu! Per cert, que curiós que la crítica músical els tractés tan malament al principi, no?

Lou Andreas-Salomé, de Cordula Kablitz-Post. Potser no és una gran pel·li, però em va encantar veure en pantalla la Lou, Rilke i Nietzsche. Es veu que la Lou era una dona molt intel·ligent i lliure que fascinava els intel·lectuals de l'època. No sé si per això va donar carbasses a Nietzsche (segur que no era un home gens fàcil!). Va escriure sobre ell, sobre psicoanàlisi... segur que val la pena conèixer-la més.

I més pel·lis que s'han quedat i que es quedaran aquest 2019!! Molt bona anyada tingueu!!

dijous, 6 de desembre de 2018

Si no t'hagués conegut (versió canina)


Tenim una gossa que es diu Aura. L'hem agafat de la gossera. I mentre escric sobre ella es va passejant pel pis, a veure si rep una carícia o algú agafa la corretja.

És tranquil·la, en principi, excepte en el moment de sortir de casa. Llavors treu el seu "poderío" i s'abraona i borda al primer vianant, humà o ca, que passi. És carinyosa; quan l'acaricies, acotxa el cap i fa ullets de benestar. El problema és que es fa les seves necessitats a casa, sempre al mateix lloc. I això que la reforcem positivament quan les fa fora. Però a casa s'hi deu trobar més a gust. O era com vivia a la gossera, on no hi ha dins i fora. O ha desaprès de la seva vida anterior. O mai n'ha après.

I és que, ja m'ho deien, un gos lliga molt. Hem/he d'estar pendents que estigui sana i ben alimentada, que baixi al carrer les vegades suficients... un gran afecte implica una gran responsabilitat, també per a la Sara, que demanava un gos des de sempre. És veritat que al Joan no li agraden els animals, en abstracte, però un animal en concret? S'ho pren amb esportivitat.

Com ens canviarà la vida, l'Aura, encara no ho sabem del cert. Com a la sèrie "Si no t'hagués conegut", qualsevol decisió que prenem ens porta a un univers diferent del que viuríem si no l'haguessim pres. Qui sap què pot passar en una passejada a les 7 del matí, o què deixarà de passar si torno més d'hora a casa per baixar-la, o què descobrirem a la muntanya perquè pugui córrer? I per a ella, com seria de diferent la seva vida a la gossera, amb menys carícies, probablement -i les carícies fan viure-, o en una casa amb jardí?

També veig que si no solucionem el tema de les necessitats, implosionarem. I haurem de reconstruir aquest univers àuric.



dimecres, 10 d’octubre de 2018

Crustacis i dutxes escoceses

Diu el pedagog Jaume Funes que conviure amb un adolescent és com estar sota una dutxa escocesa: ara un raig d'aigua freda, ara un raig d'aigua calenta. I jo afegiria que també és així pel que fa als preadolescents, almenys pel que fa a la preadolescent que tinc a casa.

I és que, en poca estona, la Sara pot passar de la ignorància activa (que li fas nosa, vaja) a dir-te que t'estima molt i molt. Jo, com que tinc el mestre Funes a prop, m'ho prenc amb esportivitat emocional. Sé que això probablement anirà a més i que s'anirà construint, en bona part, per oposició a mi, a nosaltres. "Cada generació d'adolescents s'ha dedicat a fer d'adolescent en un entorn dominat per la necessitat de ruptura amb el món dels seus adults". És veritat, però també sabem que no podem marxar gaire lluny, que han de saber que som aquí, ni que sigui per rebutjar-nos, perquè resulta que aquests éssers meravellosos són meravellosament vulnerables: "Els passa com a alguns crustacis, perden la closca protectora (les seguretats de la infància) i han de construir una llar personal nova."

Així, si us apropeu a un d'aquests crustacis i us rep amb un "adeu", no passeu ànsia, potser al cap de cinc minuts us regala una cançó. I és que, si aquest crustaci és com la Sara, tindrà "la meitat del cervell ocupat amb cançons". Coses de preadolescents! 




diumenge, 26 d’agost de 2018

Aigües tranquil·les



Feia un dia calorós. El Josep em va convidar a baixar a la terrassa. Sempre em trucava quan sabia que era al poble. Al principi em va fer mandra, perquè ja veia la seqüència sencera: baixar a la Plaça del Pou a la terrassa de sempre, fer l'aigua amb gel de sempre i parlar del de sempre: de la seva feina a la botiga, de la meva a la gestoria, de la seva separació trista, de la meva família d'anar tirant, de la colla i del seu amor impossible, la Marta, que havia marxat lluny. El Josep era un ésser extraordinàriament avorrit i jo tampoc era cap gínjol. El repicar dels glaçons seria el més excitant de la tarda. 

No m'hi vaig resistir. Vaig anunciar a la família que havia quedat amb el Josep i que arribaria aviat, com sempre. El meu marit va fer cara d'aprovació i els meus fills van seguir veient els Simpson. Què podia sortir malament? 

Vaig arribar a la Plaça del Pou i vaig demanar-me l'aigua amb gel. Al cap de cinc minuts va arribar el Josep, desencaixat. Em fa dos petons ràpids, es demana un whisky i m'etziba, sense cap avís ni preparació:
Maria, he matat un home.

Se'm va quedar el glaçó travessat a la gola. Potser no l'havia entès bé.
Què? Què coi has fet, Josep?

Em va explicar que havia sigut un crim passional (passional! ell!). La Marta havia tornat aquella primavera i s'havien estat veient. Fins que la va descobrir amb un altre home, un client de la botiga. I portava un ganivet. Va ser inevitable. I la Marta? Havia marxat.
I per què m'ho expliques? 
Perquè necessitava netejar la consciència. 

Li vaig dir que l'hauria de netejar a la presó, la consciència, que s'entregués. Es va contrariar molt. No s'esperava aquesta reacció, tan freda, segons ell. Se'n volia anar. 

Quan s'aixecava de la cadira, vam sentir una veu greu, pel timbre i pel to:
Josep Bondia Pla?
Sí, soc jo.
Ha de venir amb nosaltres.

El Josep se'n va anar, acompanyat. A mi no em quedaven ni aigua ni glaçons. Però em sentia glaçada sota aquell sol d'agost de primer hora de la tarda. Desconfia de les aigües tranquil.les, deia la meva àvia. D'un glop, em vaig empassar el whisky que quedava.

Participació als Relats d'estiu de la Carme.

dijous, 23 d’agost de 2018

Nota postllibre

Fer un llibre (llibret) m'ha agradat. I molt. Escriure, remenar el blog per reescriure, corregir, recorregir, pensar l'ordre, trobar les imatges, descartar, recuperar... 

El resultat és que tinc un objecte artesanal prou decent que no serà a les llibreries ni a les biblioteques, però sí a casa de gent estimada. I veig que, de moment, és força llegit (ep, que és curtet) i apreciat. Caldria veure si també seria apreciat per gent que no m'aprecia. És un dels avantatges de l'edició tradicional, de l'objecte industrial, amb el seu ISBN reglamentari. Sembla que vaig estar a prop, vaig ser semifinalista, però no em van fitxar.

No importa. Amb les vibracions que m'arriben ("és agut", "m'ha encantat", "es llegeix ràpid", "millor els narratius que els dialogats", "els que tenen molts noms no s'entenen", "aquest final no m'ha agradat", "molt xulo"...), m'han entrat ganes de potser, qui sap, fer-ne un altre, a tres o quatre anys vista. També soc conscient de les meves limitacions literàries. M'hi he d'esforçar. 

Sense estressar-nos, sense donar la murga i sense flipar-nos massa ;)