Celebrant els 49 (o el curiós fenomen d'assolir la maduresa)

Aquest divendres 2 de juny faig 49 anys. Visca. Se m'acuden dos temes, simplificant una mica:

- 1. Em falta un any pels 50. Fer 50 vol dir assolir la maduresa? Què vol dir assolir la maduresa? No ho soc ja, de madura? Associo maduresa a responsabilitat, autoconeixement, un cert grau d'acompliment d'expectatives (no totes), tenir menys inseguretats (que no vol dir tenir tota la seguretat), ser més lliure interiorment encara que potser tinguis menys llibertat de moviment, en definitiva, sembla que són coses positives, però coi, passar del 4 al 5 fa impressió. També és tenir més passat que futur, encara que no vol dir menys projectes, encara tinc projectes, ep!

- 2. La paradoxa és que volia celebrar tot això tan assenyat anant a ballar al Magic amb les meves amigues (a més de més celebracions amb la family i les amigues, per celebrar que no quedi). És a dir, anant a ballar despendoladament com una jovenívola. És veritat que el cos no aguanta tant com abans, però em continua encantant anar a aquell antro i sentir la música i ballar. No sé si té a veure amb alguna edat o simplement amb mi. Però no hem pogut quadrar agendes, perquè les agendes estan saturades i perquè suposo que el pla no les motivava prou. Que tenim una edat. Tornem al punt 1.

O sigui, que dec ser una madura jovenívola o una jove madurívola. Celebrem-ho, doncs. He comprat bombons d'aniversari. Agafeu-ne!!

Reversible, o no

La Sara fa uns dies que experimenta amb programes d'edició de vídeo, sobretot amb un programa que es diu "Reverse" i que fa això, fer reversibles les imatges. I d'aquí sorgeix alguna cosa semblant a un mini vídeo de màgia, Ens ho hem passat molt bé, i només és 1 minut i 12 segons (ens ha fallat un vídeo molt bonic amb unes floretes que anaven soles cap a la mà i n'hem descartat alguns més pel nivell de cutresa). Esperem que us faci gràcia!

Pero no se vayan todavía, aún hay más, aquest meditar sobre la reversibilitat de les coses ha coincidit en el temps i quasi en l'espai amb un poema de Brian Bliston sobre els refugiats que ha traduït la cantireta, que és reversible (el poema, no la cantireta), i aquí la idea seria: són reversibles les mentalitats i els prejudicis?

REFUGIATS (de Brian Bliston amb traducció de Montserrat Aloy 'cantireta')

no els cal la nostra ajuda

per tant no em diguis que

aquestes cares ulleroses podrien ser la teua o la meua

si la vida els hagués donat millors cartes

cal que els veiem com són realment

aprofitats i penques

dropos i mandrosos

amb bombes sota la màniga

assassins i lladres

no són 

benvinguts aquí

hauríem de fer-los 

tornar d'on vénen

no poden

compartir el nostre menjar

compartir les nostres llars

compartir els nostres països

en lloc d'això consentim

aixecar un mur per allunyar-los

no està bé admetre

aquestes són persones igual que nosaltres

un lloc hauria de pertànyer només als que hi han nascut

no sigueu tan rucs de creure que

el món es pot veure d'una altra manera

(ara llegeix de baix cap a dalt)

Però el colmo de la reversibilitat és fer reversible la mort. I, a falta de Déu, només pot fer-ho algú súper humà. Potser per això es va inventar la ficció (per això i per a moltes altres coses).

No sé si només en la ficció es pot tirar enrere o donar-li la volta al mitjó mental.

El pleistocè ens visita

Gran moment: entro a la biblio i em trobo la Sara llegint aquest llibre, AQUEST LLIBRE:

Los Cinco! I el primer llibre, a més! M'ha donat una alegria! I se m'ha notat, esclar. M'ha preguntat si l'havia llegit, i tant! i n'he llegit uns quants de la col·lecció, m'agradaven molt! Potser era una mica més gran que tu, 10 o 11 anys (perquè se sentís important) i m'agradaven molt (per reforçar el missatge). Llavors ha dit: doncs ara m'estic llegint un dels Hollister i aquest, 2 llibres antics!"

Ehhhhh, com que antics!!!???? Bé, potser sí, que la senyora Enid Blyton el va escriure el 1942 i per a una nena de 9 anys, això equival a pleistocè.

És igual, el cas és que està llegint un dels meus llibres preferits i em fa molta il·lusió. Això sí, quan hem arribat a casa, el llibre s'ha quedat on estava i s'han desplegat màgicament i a l'uníson dues pantalles: la tablet i la tele. Bé, tres, perquè no se m'ha acudit una altra cosa que venir a explicar-vos-ho.

Sóc capaç de llegir-me'l jo.

Felicitats, 6 anys, blog!

La Sara ha escollit el títol, la imatge i el vídeo. Això sí, a partir d'ara diu que li he de demanar permís quan vulgui parlar d'ella, i té raó, perquè ja no és aquella nena-bebè de 2 anys que volia trucar al Gegant del Pi per desitjar-li bones festes. Doncs res, suposo que seguirem per aquí. Demà actuem al Roda el món. 

Hem fet unes galetes-brownies de cola-cao bastant potables, agafeu-ne!!

Els Minions també s'uneixen a la festa mundial d'aniversari del blog.


I de regal, un acudit d'humor intel.ligent i no diré qui me l'ha explicat:

- Digues catorze
- Catorze
- Agafa un cagarro i esmorza

The Very Best Night

- La nit de reis és la millor nit que passo a la meva vida.

Crec que ja això ho hem enregistrat, en aquest blog, però és que cada cop, flipo...

                    No són els Reis Mags, però són 3 i estan de moda a ca la Sareta....

                           Tampoc són els Reis Mags, però són 3 i m'agrada la cançó....

                          Tampoc són els Reis Mags, però són 3 i he posat la directa....


I ara potser que vagi acabant, que els reis han de fer una mica de feina, encara, aquesta nit!

7 i pujant!

- Sara, pots posar música, sisplau, que així és menys horrible estar malalt?
- Com la crisi?

Evolució de la vida humana segons la qualificació actual de pel·lícules per edats.

Dilluns 9 de desembre aquesta criatura que fa 5 anys en tenia 2, en farà 7. M'estic mentalitzant, i l'estic mentalitzant, que 7 anys és una edat especial. Si et mires les classificacions dels videojocs i de pel·lícules per edats, després de "l'apta per a tots els públics", ve "no recomanada per a menors de 7 anys". Segur que això és conseqüència d'un gran estudi insipirat en Piaget i de l'observació directa de la realitat: no és casualitat que a aquesta edat (7, 8 anys) es descobreixi la Gran Veritat sobre els Reis Mags. La Sara ja sap la primera part de la Gran Veritat: el Tió (va ser l'animal del seu cosí Albert, que té dos anys més). Vam fer un petit Consell Familiar sobre el tema i li vam dir que era prou gran per saber-ho. I tot seguit el Joan va puntualitzar "però els Reis són veritat, eh?" (moment intens, aguantem la respiració) i la Sara va dir "esclar que són veritat, perquè els Reis són persones, no són un tronc amb ulls de plàstic!" Sí, senyora, i després diran que anem malament en ciències...!

L'estic mentalitzant, sobretot, perquè vull que no s'assembli tant a mi. L'altre dia en XeXu en parlava, d'assemblar-se o no als pares, i jo últimament hi dono força voltes, perquè vale que et fa il·lusió quan et diuen que la teva filla s'assembla a tu (però més guapa, dic jo), però quan la mestra et diu, a tu i al seu pare, que és llesta però mooolt despistada, i desendreçada, i que es perd mentre estan llegint tots a classe.... les lleis dels gens i els mems (més perillosos, tu!) t'apunten directament. Objectiu: que s'assembli més al seu pare, millor: que no s'assembli a cap dels dos, que s'assembli a ella mateixa, o, almenys, que progressi adequadament. Això requereix un esforç de part nostra, sobretot de part meva, ho sé. Això sí, és molt carinyosa, i això també ho ha tret de mi, que consti, i també és de bona pasta (sobretot espaguetis), i això ho ha tret del seu pare. Però té moltes coses que són molt d'ella: és eixerida, creativa, sensible... i té alma de cantaora. 

Sis mesets, a Calafell, aquell dia va riure molt perquè se'm va acudir donar-me cops al cap amb el sonall, en plan slapstick...

Una de les seves passions, el patinatge, potser que li talléssim el serrell, no?

 Amb el gurú de la tribu (el que coneix el secret del Tió) i la seva cosineta germaneta.

 Amb el regal d'aniversari (dos dies abans del previst, coses que passen!)

                                   Qui ho diu que en aquesta casa no es menja bé?

                                       La Sara té "alma de cantaora".

                                    Ens ha inspirat l'Amparo Sánchez .


         FELICITATS SARA, T'ESTIMEM!!!!!!!!!!

fer rentadores, revisar el correu, fer un post

He fet un petit reportatge sobre les vacances a França, és allò de voler atrapar el moment, la idea era fer més vacances blogaires, però el post està tossut que vol sortir i qui li diu a un post que no!

9 dies a França per ordre alfabètic

A. Avió. Cada cop em fa més respecte, als 18 anys no me'n feia. Li preguntem a la Sara què és el que més li ha agradat de l'avió i diu "les turbulències!" Redéu!!!

                                   Le soleil et les nuages, des de l'avió.

B. El Bateau Mouche al Sena. Encara no ho havíem fet cap dels tres i caram, és maco! M'agafen ganes de pujar a un bus turístic a Barcelona, però és una pasta indecent si no ets un turista. (Em jugo un sugus que molts parisencs no hi han posat mai els peus, al Bateau Mouche).

C. El Carinyo generalitzat a Caen (abraçades!). De vegades la realitat supera les expectatives, xe.

D. Descobrir la Lou Doillon, filla de la Jane Birkin i el Jacques Doillon (fa 10 anys vaig descobrir la Carla Bruni, esperem que tingui més bon gust per escollir nòvio).

             M'encanta "I.C.U.", de Lou Doillon (videoclip rodat a París, per cert).

E. L'Entusiasme de la Sara en arribar a Eurodisney. "Estem a punt de viure una cosa important, emociona't, mama!".

F. La sensació que és el Final de les vacances i encara queda una setmana. (I el concert del Pablo Alborán amb la meva germana, això sí que és un brotx final!).

G. La distància Geogràfica va fer que visquéssim l'accident de Galícia amb menys intensitat, segur. Els mitjans francesos es preguntaven si això podria passar a França (normal); es van respondre que no.

H. La honte, la vergonya pròpia en sentir-me dir a la dependenta que volia una crema hidratant barata perquè m'havia deixat la meva a casa, ha ha, que fantasma i que pija, la meva encara és més barata...

I.  La Il·lusió de trepitjar la universitat i fotografiar-me amb l'au fènix, símbol de la reconstrucció de Caen després de la segona guerra mundial.

L'au fènix al campus de la universitat. Tinc un parell de fotos de fa 20 anys al mateix lloc, un dels dos ha canviat.

J. El Joan i la Sara s'ho passen molt bé, a Caen. Bieeen (i em fa sentir menys egoista).

K. Por "k" no me viene nada...

L. Llibres: m'he comprat un munt de llibres, ara el repte és llegir-los de manera integral i omnicomprensiva.

La llibreria Memoranda de Caen, amb llibres de 2a mà i saló de te al pis de dalt, un caos delicíós.

M. Riure amb el còmic "Mères Anonymes". La frase de la Sara: "És que, mama, ets una mica friki".

Mères Anonymes, de Gwendoline Raisson i Magali Le Huche, editorial Dargaud, 2013.

N. "Mai oblidaré aquest dia". La Sara a la Torre Eiffel el 27 de juliol de 2013. Nosaltres No oblidarem que ho va dir.

                   La Sara, amb una Torre Eiffel a la Torre Eiffel.

O. Els moments Obscurs, que haberlos húbolos, per exemple, la bronca que vaig rebre (amb raó) del Joan a Eurodisney, quan em vaig penjar durant més d'una hora llegint La vie révée des philosophes mentre m'estaven buscant desesperadament. El Mickey i la Minnie encara se'n recorden.

PPI. Aquella mousse de xocolata a l'aeroport: un Petit Plaer Inesperat.

Q. "Quant falta per arribar?", "Quant falta perquè s'acabi la cua?" "Quant falta??"

Així va parlar la Sara Quantfalta Justribó Barberan.

R. De Rohmer. El dinar a casa dels pares de la Flo a la campagne, amb el solet, el vi, xerrant, per un moment em va semblar estar a la pel·lícula Le rayon vert...

S. De Salivar. El que vam fer el Joan i jo quan vam veure les tres tendes i sis plantes de Gibert Joseph, espectacular llibreria-botiga de discos i pel·lis al barri llatí de París. I amb exemplars de segona mà al costat dels de nou de trinca en moltes referències, gran idea. Per salivar i estalviar.

                   Qui es pot resistir a una caixa amb 8 LP de Johny Cash per 8 euros...

T. El Temps de les vacances és diferent, passa més rápid, però alhora dura més, una paradoxa que no em veig capaç de desentrallar ara mateix.

U. Univers: "mama, darrera teu hi ha una constel·lació, crec" (i després sóc jo la friki...).

V. La Vie, les Vacances, on a de la chance.

W, X, Y, Z. Resumim, que m'està quedant llarg. De tota manera, aquestes lletres sempre han sigut una mica rares. Bizarre? Vous avez dit bizarre? Comme c'est bizarre!

No he vist la pel·lícula (Drôle de Drame, Marcel Carné, 1937), però aquestes paraules de Louis Jouvet formen part de l'imaginari lingüistic (?) dels francesos, i s'enganxen, eh? 


Ja pots estar content, post, ja has sortit a la llum. 

Àlbum

Els singles estan molt bé, però com deien els Led Zeppelin, on hi hagi un bon ÀLBUM... amb el seu tema, la seva coherència estilística, de vegades amb una certa evolució... No sé si una vida s'assembla més a un àlbum o a una col·lecció de singles, potser a les dues coses, depèn de com estiguem de revolucionats, de vegades... En tot cas, aquest àlbum és més fluid que compacte, es ramifica i s'enllaça en totes direccions, amb altres àlbums, això és el que fa que tingui gràcia, em sembla...

Parlant d'àlbums, em fa il·lusió penjar aquestes fotos. És el que té això del blog, que pots fer el que et doni la gana ;)

La Maria Rosa i el Miquel, mons pares, quina bona pensada van tenir fa 45 anys...

                       Ma mare, mira que era (i és!) guapa!!!

 

            La Gemmeta, a la Fresneda (aprenent Lapao o algo així)

  Jo a l'edat que té ara la Sara, 6 o 7 anys, sempre m'ha agradat ballar; a ella també.

Amb la meva sister Esther (esquerra), a Mallorca, amb 12 i 18 anyets.

EHH, I EL JOC-CONCURS?? Qui diu que no ha estat exitós? S'han presentat dos concursants i han empatat a 7 punts! Però com que em sembla una mica absurd desempatar, XeXu i Sílvia, heu guanyat i rebreu alguna cosa en justa recompensa!

(preguntes no encertades: XeXu, sembla que la venda de discos (singles) digitals supera la venda física (singles) d'altres èpoques, si aquesta web no ens enganya:

http://www.digitalmusicnews.com/stories/021711disruption

Sílvia, la cara B de "Hey Jude" era la "Revolution" més rockera, la més coneguda, de fet...)

I aquí un dels discos preferits de la meva infantesa (voilà la resposta a la pregunta 5!):

Bon diumenge!!

PS. Posant les etiquetes, he recordat la idea de l'arbre genealògico-musical. Està format per les cançons que ens agraden i les que agraden a totes les persones d'aquest arbre (o àlbum), es veu que m'agraden les metàfores :) 

45 revolucions per minut

- Juguem de manera abstracta?

No se m'hagués acudit mai. Es pot jugar amb més o menys regles, amb més o menys jugadors, amb diners o amb mongetes, es pot jugar a la taula, al carrer, mentalment... però de manera abstracta? potser jugar mentalment amb mongetes és bastant abstracte... en fi, la veritat és que no sé ben bé a què vam jugar, no s'entenia gaire (de fet, ja és això).

Hi penso ara perquè diumenge és el meu aniversari i tinc ganes de fer un petit joc. A veure, aquests 45 m'estan costant una mica, com si hagués de començar la segona meitat de la meva vida o alguna cosa així (bé, si arribo a néixer a Lesotho, segons la mitjana estadística em quedaria un any i mig de vida).

D'altra banda, em fa il·lusió, perquè els aniversaris em fan il·lusió. I com que això de "gamificar" està molt de moda, se m'ha acudit gamificar la celebració, o sigui fer un joc, que m'ho vaig passar molt bé amb el del blog. I les meves neurones han fet una associació ràpida (per ser les meves neurones):

45a-45rpm. El joc dels singles (cançons)

 

     d'aquí (em fa gràcia perquè aquest single de Grease  encara el tinc i el "comediscos" vermell, crec que també)

Seran només 4+5=9 preguntes. L'estructura del joc es basa en un que fem la Sara i jo: ÉS VERITAT QUE...?

1. És veritat que el single que més còpies ha venut en la història  és "Thriller" de Michael Jackson?
- Sí, un autèntic fenomen mundial.
- No, l'èxit més èxit fins ara és "White Christmas" de Bing Crosby.

  

2. És veritat que la cançó "Sugar Man", de Sixto Rodríguez, va arribar a número 1 dels Estats Units l'any 1977?

-Sí, i ara ha tornat a l'escena musical, gràcies a la pel·lícula sobre la seva història (al·lucinant).
-No, no ha tingut èxit als Estats Units fins ara, gràcies a la pel·lícula sobre la seva història (al·lucinant).

3. La música gravada no permet gaudir del calor del directe. És veritat que Bob Dylan és especiament càlid amb l'audiència?
-Sí, explica anècdotes entre cançons, com el Guillem dels Manel.
-No, amb prou feines diu bona nit i/o gràcies en tot el concert.

4. És veritat que la versió original d'aquesta cançó és de Mishima?

 

-Sí, i són precioses, l'original i la versió, tan grans que sembla mentida.
-No.

6. És veritat que, gràcies a la venda digital, actualment es venen més singles (digitals) que els anys 70 (físics)?
- Sí, es venen moltes més cançons ara que els anys 70.
- No, no arriba a les xifres dels anys 70.
 

7. És veritat que el 1968 "Revolution" dels Beatles es va gravar en dues versions, una de més lenta i una de més rockera, i que la més lenta va sortir com a cara B del single "Hey Jude"?
-Sí, és una versió-balada i va tenir molt èxit.
-No, de fet, van fer la rockera perquè van pensar que tindria més èxit com a single.

8. És veritat que Led Zeppelin no va treure mai un single?
- Sí, no van voler, només van treure àlbums.
- No, en van treure un, però com que no va tenir èxit, no en van treure cap més.

9. És veritat que els singles de 45rpm van entrar al mercat l'any 1949 perquè sonaven millor i duraven més que el "germà gran", de 78 revolucions?
- Sí. Els va introduir la discogràfica RCA i durant gairebé dues dècades van ser monoaurals, fins que va arribar el so estèreo.
-No. Ja existien des de la dècada dels anys 20, però la indústria es trobava massa petits i fràgils per tenir èxit. No es van posar de moda fins l'arribada del rock'n'roll, ja sabeu, Elvis, Bill Haley...

ATENCIÓ ATENCIÓ, THE MISSING QUESTION, LA PREGUNTA 5, L'HEU DE FORMULAR VOSALTRES, SI VOLEU!!

Bé, modero comentaris i diumenge a la nit mirem a veure què ha passat... Gràcies per participar, si voleu, i per ser-hi, si no voleu pariticipar, i gràcies per ser uns ens una mica abstractes que em fan la vida més agradable :D

PS. Algunes preguntes (les millors) són del Joan, of course.
PS2. El premi... ostres, ja li preguntaré a la Sara, que és la intel·ligent de la família!

 

Never Marry a Journalist Man (or Woman)

Vinyeta de David Horsey, d'aquí

- Començo a pensar que és molt avorrit que el papa treballi tant

La Sara té tota la raó. Com diu el gran Oliveres, s'ha de repartir la feina, i més si és una feina com la dels periodistes, amb estrès, horaris intempestius, incertesa pel futur de la professíó, i una alta taxa d'atur.

 

Si no, et pots trobar amb un periodista apassionat de la seva feina, però esgotat, i una dona i una filla que han de demanar l'ingrés al Club de mares desesperades amb fills únics. (Creiem que ens acceptaran, perquè la Sara és molt simpàtica i alegre i això sempre ajuda).

 

Ara que està de moda això del Win-Win, guanyem tots, estem pensant la manera de guanyar tots, amb un repartiment més equitatiu del temps: el cap del diari se sentirà més satistet amb si mateix (a ningú li agrada explotar, en el fons), el periodista més tranquil, la dona i la filla més contentes, i la societat, amb una informació encara millor, Win-Win.

 

Els Shocking Blue ja ho advertien el 1970: mai et casis amb un ferroviari ni amb un periodista

 

- Juguem a córrer i jo guanyo?

 

Aquesta és de la Duna, la filla preciosa de la meva amiga Lali, de 3 anys (la Duna, no la Lali). Hi vaig pensar ahir perquè reflecteix una mica la mentalitat empresarial habitual (inconscient, segurament). El que passa és que l'organització jeràrquica habitual es veu desfassada i s'intenta que sigui més horitzontal, com passa a la meva feina. Ara mateix hi ha una situació força estranya, amb caps que ara són menys caps i altres que ho són més, i tenim una graella que em sembla que torna a ser jeràrquica però d'una altra manera.

 

La part còmica és que ahir havia d'enviar un e-mail col·lectiu que envio periòdicament amb una informació i em vaig col·lapsar: a qui li he d'enviar com a destinatari principal i a qui amb còpia? per ordre alfabètic? de jerarquia? però no havíem quedat que corríem en horitzontal? Total, que he proposat (a un cap) de penjar la informació a la intranet i que la consulti qui vulgui (la poesia és de qui la necessita, deien a El cartero y Pablo Neruda; la informació, també).

 

Si tinc èxit, tothom tindrà accés a la informació i jo tindré la satisfacció d'haver fet un passet (minúscul, s'ha de dir), en l'horizontalització de la meva feina (calla, que d'aquesta igual m'ascendeixen). Win-Win.

 

       El Quino ja ho deia, també, estem o no estem tots a la mateixa barca? (que s'enfonsa).

 



Dies

- Aquest és el segon millor dia de la meva vida!

I ho diu amb aquella il·lusió! L'expressió li deu agradar perquè més d'una vegada ja m'havia dit "Aquest és el millor dia de la meva vida!". I fa il·lusió que et diguin això, alguna cosa estarem fent bé, penses, però això del segon dia em va agafar desprevinguda. I a més, la criatura tenia clar per què era el segon, perquè el primer encara havia de venir "el primer, quan vagi a casa de la Lucía".

Avui m'ha vingut al cap la frase perquè he tingut un dia bastant demencial. Diria que si he viscut 16.040 dies en aquests quasi 44 anys, aquest deu ser el 12.040è millor dia de la meva vida. O dit d'una altra manera, el 4.000è pitjor dia de la meva vida. I quin va ser el dia 8.020è? Un equilibri perfecte de forces, sens dubte. I el primer? Quan va néixer la Sara? Quan em vaig casar (x2)? Es pot ser més tòpica? (tòpica, sí, però que van ser moments exultants, també).

I si parlem de la humanitat? Quin va ser el millor dia de la humanitat? El primer que em ve al cap és el dia de la Declaració Universal dels Drets Humans, ves per on, que diu la wiki que va ser el 10 de desembre de 1948. També m'agrada el dia del naixement del cinema (28 de desembre de 1895), el naixement d'internet (1 de gener de 1983) o fins i tot el naixement de Nietzsche, aquell que havia de partir la història de la humanitat en dos (15 d'octubre de 1844), però també hi ha l'arribada a la lluna, amb el doble pas per a l'home i per a la humanitat (21 de juliol de 1969) o la negativa de la Rosa Parks a cedir el seient a un blanc (1 de desembre de 1955)... Però veig que no vaig gaire lluny en el temps, podríem anar més enrere i fins i tot molt enrere, en els principis dels temps, i trobar aquell dia en què algú va dir per primer cop "aquest és el segon millor dia de la meva vida" i aquell dia en què algú ho va escriure per primer cop. O per segon cop. I ara ja m'estic començant a liar.

Ben mirat, això de fer un rànquing de dies és una bestiesa, la segona major bestiesa que es pot fer amb els dies.

I parlant de que el millor és el que està per venir, com diu la Sara, aquesta és inevitable; no l'evito, levito:

Congelem?

-Congelem!

De vegades amb la Sara congelem els dibuixos, perquè ens hem de banyar o hem de marxar o fan el telenotícies.

Avui pensava que seria fantàstic poder congelar el temps a la vegada que congeles la tele. Com en aquell horror de peli, Funny Games, en què els assassins tiren enrere el vídeo i el temps també tira enrere, per desgràcia dels habitants de la casa. Però aquest cop seria a fi de bé. Congelaríem el temps abans dels desastres, com Haití, perquè no fossin desastres (10 mesos, 10 anys?); congelaríem el moment abans de la mort de l'amic, perquè segur que hi ha una solució que es pot trobar amb temps; congelaríem els bons moments, per fer-los durar... quant? el temps que faci falta, fins que ens cansem. De vegades, quan torno amb la Sara de l'escola, ja m'ho sembla, una mica, que el temps es para, que no fa falta que ens afanyem per arribar a casa, à quoi bon? El seu temps és diferent del meu, sembla ser. Potser hi ha algú que li ha premut la tecla pause. Està clar: la nostra Geganta del Temps.

I com que tenim una Geganta del Temps que pot molt, li demanarem això, que ens deixi congelar el temps, amb el suport de les noves tecnologies i la complicitat de la ficció, que no se'n penedirà.

Però esclar, m'imagino la feinada de la Geganta a gestionar diversos móns paral·lels congelats, esperant el millor moment per arrencar. També necessita temps per fer aquesta feina, la dona, però no sé si té una altra Geganta del Temps a qui l'hi pugui demanar (el Gegant del Pi és dels que té pressa i a la que et descuides et planta el fast forward sense mirar-s'hi gaire). Fins que no es resolguin aquests problemes interns, l'únic món paral·lel que podem seguir congelant és el de Mickey Mouse.

La Geganta del Temps (Mercè)

Tinc poc temps

-Tinc poc temps, però tinc ganes d'escriure just for fun (a veure si pesco un lector)

La Sílvia, la nostra nova cangur i també cosina, està a punt d'arribar. He de dinar (però ja tinc els boniatos preparats) i he de fer una mica de neteja perquè la cosina no s'espanti i tampoc la dona de la neteja (la senyora de fer feines, la queli, la Fina, però si ja és com de la família i sort d'ella, sort que existeix i que només em cobra 10 euros l'hora -havia pensat pagar-li més però no em decideixo, definitivament sóc una burgesa amb sentiment de culpa). Tot això per fer una mica de safareig online blocaire o bloggero, perquè acabo d'entrar al meu blog i no hi ha cap comentari dels últims posts, ni del meu lector fidel, que jo sé que en tinc un perquè m'ho va dir. I he pensat, va, fes un post que convidi al comentari (comentari bo), però no se m'acut. En un moment així, el millor és recórrer als clàssics:

http://www.youtube.com/watch?v=7vThuwa5RZU&feature=related

I a més parla del temps (temps d'amor, el meu d'ara mateix és una mica més prosaic). Realment, quant val una hora de neteja de la casa d'un altre? quant val una hora de cangur dels teus fills? Depèn de si és la iaia o la cosina adolescent, depèn, tot depèn, però crec que les dones de la neteja estan mal pagades, en general, això la Geganta del Temps ho deu saber.

P.S. Llegir blogs també és temps, això fins i tot ho sap el Gegant del Pi.

El temps

-Sand keeps pouring in my brain

He afegit una màxima sobre el temps a les màximes de la Glaukopis. És evident que el temps està en el cervell, i que el rellotge també. Per això m'agrada tant la imatge de la Clara Hsu del rellotge de sorra en el cervell.

És evident i no ho és. Vull dir que la qüestió del temps i l'espai no és fàcil, encara menys la del temps. Per Kant eren formes pures de la intuïció, si no recordo malalment. De la sensibilitat. La qüestió és que són formes pures, és a dir, del subjecte que coneix, no de la cosa en si. Tornem al cervell. M'hauré de posar com a deures investigar una mica més sobre la naturalesa del temps.

De moment, sobre l'experiència del temps, se m'acut dir allò que tots sabem, amb un parell d'exemples: The curious case of Benjamin Button, de quasi tres hores, em va passar com una exhalació, i Los abrazos rotos, de dues, se m'ha fet molt llarga.

I ja posats, les hores passades al psikihotel se'm van fer e-t-e-r-n-e-s, fins i tot vaig tenir la imatge que allà dins el dia tenia 24 hores multiplicat pel signe de l'infinit.

El temps, doncs, és relatiu com un xiclet. Sí, aquesta imatge del xiclet també m'agrada.

Per cert, la Sara va neixer en uns 10 minuts, és a dir, que allò de "l'hora ben curta" es va quedar molt curta.

Ara, a mi se'm van fer 30.

Ara, quan la vaig tenir als braços, un altre tòpic que l'encerta, em vaig oblidar del dolor i del temps.

Amb la mania també hi ha un experiència especial del temps. No et creus que sigui el temps que passa en el rellotge. La sensació "xicletera", almenys en el meu cas, era molt gran, de fet, amb la mania hi ha una gran distorsió del moltes coses i de moltes experiències.

Recordo que veient Ventdelplà vaig creure detectar frases i gestos subliminals que estaven rodats per a ments despertes com la meva en aquell moment. Segur que si torno a veure aquell episodi no trobaré cap d'aquells rastres tan ben pensats (ei, i potser no estaria malament...).

La consciència s'altera (ja he comparat aquest estat amb les drogues) i s'alteren el pensament i la percepció. Aquesta última vegada, però, no he arribat al punt de delirar i d'inventar-me la realitat del tot (l'episodi del Ventdelplà era forçar una mica l'hermenèutica televisiva...), aquest cop m'he quedat prop de la versemblança, de la coherència, de la realitat, vaja.

Fins quan? Don't know.

Conciliació!

-Tatimu, mama.

És la primera vegada que m'ho diu sense que li digui jo primer. He flipat.

Ha estat després de donar-li el Dalsy (gràcies, senyors inventors/es, per fer-lo amb gust de taronja), a les 6 de la matinada.

No, no estic treballant, hi he trucat i m'he demanat un dia d'assumptes propis per quedar-me amb la nena. "Jo avui no em puc quedar", ha dit ell. "Jo tampoc m'hauria de quedar", he pensat jo, "però m'hi quedo". Potser haurem d'anar pensant en el tema cangurs, perquè no sempre podem comptar amb les iaies. Però no fa tanta gràcia.

Potser la Geganta del Temps ens ha castigat, però la del temps atmosfèric, perquè diumenge a la Plaça Sant Jaume feia fred (tot i el gorro i la bufanda). A més, a coll dels papes segur que la temperatura és més baixa de l'habitual, ara que hi penso. Bé, sigui com sigui hem agafat un bonic encostipat i em sento culpable (totes culpables).

Després, si tinc temps (del de cronos), a veure si puc anar a la història de la filosofia (l'occidental és la que més conec, però potser m'aniré passant a l'oriental, que em sembla que hi entén més de les coses de la vida), a veure si ens ajuda una mica. Si ens ajuda a comprendre el temps (les dues varietats) i a viure'l amb seny (i una mica de rauxa, però poca, que som papes i mames).

L'Obama i la Geganta del Temps

-Mercèèèèèèèèèèèè!!

-Maybe is Obama, but he thinks he's too young.

La primera és del meu avi Míliu. Era la seva manera de cridar la meva iaia, des de qualsevol punt del mínim pis d'Horta.

La segona és del Neil Young, de 2006, de la cançó Lookin' for a Leader.

Perquè els reuneixo tots dos? Bé, tots tres, perquè de fet volia parlar de la Geganta Mercè de la Parròquia de Sant Jaume, que efectivament hem anat a veure. I ens ho hem passat la mar de bé, amb la Mercè, els Gegants del Pi, els Gegants de la Ciutat i els castellers.

És veritat que quan tens fills veus totes aquestes coses de l'univers tradipop d'una altra manera. Tot i que els castellers ja m'agradaven, de veure'ls uns quants cops en directe. Però els vaig veure amb estrangers, i potser no és tan diferent, vull dir que veus aquestes tradicions una mica a través d'uns altres ulls. I redescobreixes una màgia que pensaves perduda, més ben dit, en la qual ni hi pensaves.

La Geganta Mercè m'ha fet pensar en l'Obama i l'Obama en la Geganta Mercè, ves quines coses que té el cervell. Perquè m'he adonat que l'hem trobada, hem trobat la nostra Geganta del Temps, que va viure a finals del segle XIX i ara torna, resuscitada, independent i amb una planta impressionant (la meva iaia de jove semblava la Rita Hayworth, sigui dit de passada, i el meu avi el Fred Astaire).

Sí, la Geganta Mercè és un ésser de ficció (la meva iaia, no), però per això està la fe. I l'Obama, segons com t'ho miris, també, i tots en som conscients.

Per tant, Geganta Mercè, et demanem que ens donis una mica més de temps per fer les coses que hem de fer, una mica més per les coses que ens agraden, i encara una mica més per conciliar totes dues. Gràcies.

Nota: La iaia Mercè tenia molta fe en la Moreneta. És un senyal.

Carta al Gegant del Pi

-Però, d'on treus el TEMPS????

Benvolgut Gegant del Pi,

Des que vam començar aquest bloc la meva filla i jo que no t'hem demanat mai res. Hem utilitzat el teu nom, esperem que no en va, i t'ho agraïm, però ha arribat el moment de demanar-te una cosa, que per a tu segur que és fàcil: Temps, en general, per a la humanitat, i en concret per als nostres amics i amigues.

Ja saps que un des comentaris que més ens fan al blog és "però, d'on treus el temps????" (amb quatre interrogants com a míním). Al principi ens feia una mica de ràbia perquè pensàvem: serà que vol dir "però d'on treus el temps per fer aquestes xorrades?", però sembla que no, perquè a la gent, vull dir als amics i companys, en general, els agrada, i a alguns, sembla que molt.

Per tant, hem arrribat a la conclusió que tenim un problema (també es veu amb els amics, companys i companysamics que diuen que no tenen temps d'entrar al Facebook, etc.). I també es veu amb les periodistes (aquell article de l'Ada Castells a l'Avui, que va córrer com la pòlvora, que deia que les dones, ara, a més, hem de trobar temps per fer esport!). Sí, me n'adono que he dit "les" periodistes, sí, crec que és un problema encara més aguditzat en les dones, o que les dones tenen més consciència que és un problema.

Perquè la manca de temps, per fer el que vols, sobretot, o per poder fer tot el que has de fer, o per poder fer les dues coses (l'autèntica conciliació), és un problema d'homes i dones, però les dones se'n queixen més, potser perquè saben què s'estan perdent, no ho sé, hi ha un filó per pensar, aquí.

La qüestió, Gegant del Pi, és que et demanem que hi facis alguna cosa. Tu, que has desafiat l'Espai, segur que no et costa gaire desafiar el Temps...

Ep, estic pensant que potser ens estem equivocant d'interlocutor, Sara. Potser hem de parlar directament amb la Geganta. Però quina geganta, entre totes les gegantes, és la Geganta del Temps?

Aquest matí hi ha Trobada de Gegants a Barcelona. No ens ho podem perdre. Quan es despertin, ataco amb el Pla.

Nota: Els gegants de la primera foto no són el Gegants del Pi, com molts haureu observat. Són gegants de l'Agrupació de Colles de Geganters de Catalunya, en un viatge a Tallin el 2008 (m'han encantat, amb el rellotge al fons). El Gegant del Pi, com déunostrusenyor, es troba a molts llocs, p.ex. wikipèdia Fort Farell. La geganta és la Geganta Mercè de Sant Jaume, de la Coordinadora de Geganters de Barcelona. Diuen que és una recuperació històrica, és esperançador.

Natural Born Philosophers

-Confused?

Ahir vam anar a veure El curioso caso de Benjamin Button. Em va agradar molt, però no pretenc fer una crítica fonamentada i il·lustrada. És la gràcia del bloc, que hi escrius el que vols i ho llegeix qui vol.

Em va fer pensar en El retrat de Dorian Gray i també en un llibre que em va encantar: Flores para Algernon (se'n va fer una pel·lícula, Charly, i Cliff Robertson va guanyar l'Oscar). Ep, acabo de descobrir que està editat en català per Cruïlla, molt bé.

La qüestió és que barreja drama (en aquest cas romàntic) i ciència ficció, com ho diria... quotidiana? casolana? vital? És la història d'un nen que neix vell i que es va fent jove amb el temps. És a dir, una història d'algú que va a l'inrevés del món. Per cert, està basada en un relat curt d'Scott Fitzgerald que tinc ganes de llegir.

No cal dir que és una gran superproducció (ja està dit), amb bons actors (fantàstica la Cate Blanchett), etc. Però això no li resta ni gràcia ni mèrit.

També vaig pensar, tot sortint del cine, i amb la llagrimeta a l'ull (sí, vaig plorar, llàstima que vam haver de sortir corrents per anar a buscar la nena i ni els títols de crèdit vaig tenir per recuperar-me!), vaig pensar, doncs, que la història del Benjamin és una mica com la història de la filosofia: que va néixer vella i que es va rejovenint amb el temps.

Segurament és una boutade, que es diu, en cursiva. I a més Hegel em contradiu, i no és cap mindundi. Hegel deia que la filosofia arriba al capvespre, quan l'òliba aixeca el vol (exactament, però en alemany: "When philosophy paints its gray on gray, then has a form of life grown old, and with gray on gray it cannot be rejuvenated, but only known; the Owl of Minerva first takes flight with twilight closing in").

És a dir, el clàssic "primum vivere, deinde filosofare". Potser hauré de revisar la meva teoria i començar a citar la meva iaia a partir d'ara.

Com deia Jango Edwards: Confused? Potser naixem filòsofs naturals i acabem vells savis (o no). Home, la filosofia va començar amb un cert pes en la història de la humanitat, i mira-te-la ara, pobreta, amb prou feines se la veu a les aules.


O és allò del mestre que acaba seguint el deixeble? Confused?

Bé, he trobat una cançó titulada "Natural Born Philosopher" per internet, vaig a escoltar-la (.... espai de temps...). És un horror, és heavy o metal o trash o tot això junt. Ufff. Això sí que refuta la meva teoria!