Celebrant els 49 (o el curiós fenomen d'assolir la maduresa)

Aquest divendres 2 de juny faig 49 anys. Visca. Se m'acuden dos temes, simplificant una mica:

- 1. Em falta un any pels 50. Fer 50 vol dir assolir la maduresa? Què vol dir assolir la maduresa? No ho soc ja, de madura? Associo maduresa a responsabilitat, autoconeixement, un cert grau d'acompliment d'expectatives (no totes), tenir menys inseguretats (que no vol dir tenir tota la seguretat), ser més lliure interiorment encara que potser tinguis menys llibertat de moviment, en definitiva, sembla que són coses positives, però coi, passar del 4 al 5 fa impressió. També és tenir més passat que futur, encara que no vol dir menys projectes, encara tinc projectes, ep!

- 2. La paradoxa és que volia celebrar tot això tan assenyat anant a ballar al Magic amb les meves amigues (a més de més celebracions amb la family i les amigues, per celebrar que no quedi). És a dir, anant a ballar despendoladament com una jovenívola. És veritat que el cos no aguanta tant com abans, però em continua encantant anar a aquell antro i sentir la música i ballar. No sé si té a veure amb alguna edat o simplement amb mi. Però no hem pogut quadrar agendes, perquè les agendes estan saturades i perquè suposo que el pla no les motivava prou. Que tenim una edat. Tornem al punt 1.

O sigui, que dec ser una madura jovenívola o una jove madurívola. Celebrem-ho, doncs. He comprat bombons d'aniversari. Agafeu-ne!!

Els defectes segons Barack Obama (de fa uns anys)

Per aquell curiós fenomen que ens fa enyorar alguna gent quan se'n va, he recuperat un llibre que vaig comprar fa anys i que no vaig llegir en el seu moment: L'audàcia de l'esperança, del Barack Obama del 2008.

Al pròleg diu:

"Si t'hi fixes, com més anys passen més bé coneixes els teus defectes, com ara els teus talons d'Aquil·les, els hàbits recurrents de pensament que poden ser genètics o poden ser mediambientals, però que gairebé sempre empitjoren amb el temps, de la mateixa manera que una insignificant coixesa acaba convertint-se en un dolor persistent al maluc."

Ell es refereix a la seva inquietud crònica. Sembla que ha estat una arma de doble tall, per una banda li ha portat problemes, però per l'altra l'ha fet avançar.

Això em fa pensar en els meus defectes, i no hi estic del tot d'acord. Crec que ara sóc menys insegura que fa 10 o 15 anys. No és que hagi desaparegut el defecte, però està més controlat, perquè, efectivament, com diu ell, ens coneixem més.

És veritat que altres s'aguditzen, com diu la Sara, sóc molt pesada! D'acord, d'acord, però ella és una desordenada i això ho hauria de millorar.

Sigui com sigui, m'ha sorprès aquesta apreciació pessimista de l'Obama, que no s'adiu amb el clixé opitmista dels nord-americans. Diu que ara vol escriure. Serà interessant llegir-lo, no?

La Kondo i els records trobats

Estem en ple procés de remodelació de l'habitació de la Sara. Fa un temps em va dir que s'estava fent gran, que estava canviant i que volia canviar l'habitació. Un procés lògic, vam pensar, si no fos que no fa els deu anys fins al desembre. Ja vol canviar l'habitació de nena? Però don't panic. El 90% dels peluixos es queden. Això sí, hem incorporat un coixí en forma d'emoticona burleta.

No és la primera vegada que faig neteja a fons d'un espai, però sempre em sorprèn trobar objectes que em porten un record-flaix. Els contes de la Sara, els preferits, aquests no els donem. La Kondo, a qui no he llegit el llibre però sí algues idees, diu que només s'han de conservar aquells objectes que produeixen "joy", alegria. No sé si aquest seria el criteri, pots voler guardar com a record un episodi dolorós. Per exemple, hi ha una jersei que em recorda un crisi maníaca que vaig tenir i que salvo a cada neteja de roba. No em produeix "joy", al contrari, però vull tenir-lo allà, controlat, dominat, com si volgués poder tornar a dominar una situació semblant.

D'acord, això potser és un extrem. Per a la resta d"objets trouvés", sí que apliquem la màxima kondoniana. Té alguna cosa d'instintiu, suposo.

També em fa gràcia l'efecte dòmino d'aquest procés. Tu et poses a remodelar l'habitació de la teva filla i de sobte penses: per què no canviem aquell quadre que fa 15 que tenim al menjador i que, realment, tampoc ens entusiasma? I per què no canviem aquestes fotos de lloc, aquestes fotos que sempre ens miren des del mateix angle? I fas canvis, alguns, poquets, però que et fan sentir bé.

Llavors entens la teva filla, i t'agrada que et saccegi el decorat i els records. I l'habitació li quedarà la mar de xula. Aquesta tarda ens posem a pintar els tres, dues parets de quatre, de color blau àrtic!

Reversible, o no

La Sara fa uns dies que experimenta amb programes d'edició de vídeo, sobretot amb un programa que es diu "Reverse" i que fa això, fer reversibles les imatges. I d'aquí sorgeix alguna cosa semblant a un mini vídeo de màgia, Ens ho hem passat molt bé, i només és 1 minut i 12 segons (ens ha fallat un vídeo molt bonic amb unes floretes que anaven soles cap a la mà i n'hem descartat alguns més pel nivell de cutresa). Esperem que us faci gràcia!

Pero no se vayan todavía, aún hay más, aquest meditar sobre la reversibilitat de les coses ha coincidit en el temps i quasi en l'espai amb un poema de Brian Bliston sobre els refugiats que ha traduït la cantireta, que és reversible (el poema, no la cantireta), i aquí la idea seria: són reversibles les mentalitats i els prejudicis?

REFUGIATS (de Brian Bliston amb traducció de Montserrat Aloy 'cantireta')

no els cal la nostra ajuda

per tant no em diguis que

aquestes cares ulleroses podrien ser la teua o la meua

si la vida els hagués donat millors cartes

cal que els veiem com són realment

aprofitats i penques

dropos i mandrosos

amb bombes sota la màniga

assassins i lladres

no són 

benvinguts aquí

hauríem de fer-los 

tornar d'on vénen

no poden

compartir el nostre menjar

compartir les nostres llars

compartir els nostres països

en lloc d'això consentim

aixecar un mur per allunyar-los

no està bé admetre

aquestes són persones igual que nosaltres

un lloc hauria de pertànyer només als que hi han nascut

no sigueu tan rucs de creure que

el món es pot veure d'una altra manera

(ara llegeix de baix cap a dalt)

Però el colmo de la reversibilitat és fer reversible la mort. I, a falta de Déu, només pot fer-ho algú súper humà. Potser per això es va inventar la ficció (per això i per a moltes altres coses).

No sé si només en la ficció es pot tirar enrere o donar-li la volta al mitjó mental.

El pleistocè ens visita

Gran moment: entro a la biblio i em trobo la Sara llegint aquest llibre, AQUEST LLIBRE:

Los Cinco! I el primer llibre, a més! M'ha donat una alegria! I se m'ha notat, esclar. M'ha preguntat si l'havia llegit, i tant! i n'he llegit uns quants de la col·lecció, m'agradaven molt! Potser era una mica més gran que tu, 10 o 11 anys (perquè se sentís important) i m'agradaven molt (per reforçar el missatge). Llavors ha dit: doncs ara m'estic llegint un dels Hollister i aquest, 2 llibres antics!"

Ehhhhh, com que antics!!!???? Bé, potser sí, que la senyora Enid Blyton el va escriure el 1942 i per a una nena de 9 anys, això equival a pleistocè.

És igual, el cas és que està llegint un dels meus llibres preferits i em fa molta il·lusió. Això sí, quan hem arribat a casa, el llibre s'ha quedat on estava i s'han desplegat màgicament i a l'uníson dues pantalles: la tablet i la tele. Bé, tres, perquè no se m'ha acudit una altra cosa que venir a explicar-vos-ho.

Sóc capaç de llegir-me'l jo.

And the winner is...!

Ja som a 16 de gener! 7 anys per aquí rondant!

Moltes gràcies per les felicitacions i per participar al concurs. No era fàcil (de fet, el Joan n'ha encertat 4 de 7...).

Heu participat 6 blogaires i atenció, en el millor estil cupaire hi ha hagut un QUÀDRUPLE EMPAT!
Han guanyat, amb 5 encerts sobre 7:

XeXu
Sergi
Artur
Pons

L'Elfree ha fet 4 encerts i la Carme Rosanas, 3.

Ara les solucions, en negreta i subratllat. I després, el DESEMPAT... quina emoció, escolta.

1. Comencem per una frase... de la Sara, who else? (és de fa uns anyets, això sí)

Juguem ..........

a) a perruqueres?

b) de manera abstracta?

c) a alguna cosa divertida?

2. Una altra frase de la Sara:

No t'enfadis, mama, ..........

a) que estem de vacances!

b) que tinc raó jo!

c) que no tens raó!

3. Una frase de la Gemma de fa poquet:

I vull pensar que si continua havent-hi .......... no és només perquè alguna gent viu molt bé d'ella, sinó perquè la balança és positiva, mentre no arriben els canvis estructurals.

a) germanor

b) tràfic d'armes

c) cooperació

4. Una altra:

Coi, que és una addicta a comprar, no pot ser, i a mi em costa dir que no, però bé, crec que ..........

a) progresso adequadament

b) ho estic fent fantàsticament bé

c) si li faig una cura de desintoxicació consumista, ens en sortirem

5. Aquesta família va fer unes primàries per escollir la ciutat per anar de vacances, mitjançant power point. Les ciutats eren ...........

a) Roma, París i Londres. Va guanyar Roma

b) Roma, Venècia i Florència. Va guanyar Venècia

c) Roma, Venècia, i Florència. Van guanyar Venècia i Florència

6. Aquest mes d'agost, la Sara va descobrir la vertadera naturalesa dels Reis Mags ...........

a) al càmping, li va dir el seu cosí de 10 anys

b) al cine, ho va dir el personatge d'una pel·lícula argentina

c) pel carrer, sentint una conversa

7. La Sara s'ha llegit uns quants llibres de Geronimo Stilton aquest any passat. Per casualitat tenim aquí El tresor dels turons negres, a què es refereix l'autor quan diu?

La .......... és el tresor més preciós!

a) joia de la corona

b) Llacuna dels Mosquits

c) natura

(d'acord, això no surt al blog, aquí cal una mica d'imaginació intuïtiva...).

Què hem fet? Doncs el famós recurs a la mà innocent...

Efectivament, PONS, has guanyat! Em posaré en contacte amb tu per fer-te arribar l'obsequi, en cas que tinguis domicili físic com les personetes. Ah, espero que ho comparteixis amb l'Ahse i el becari!

Ens seguim veient per aquí, que és molt maco això de tenir un blog, no sé si ho havíeu notat!!

El Gegant del Pi ha portat pastís de nata i xocolata, amb maduixes primerenques, no us talleu!!

Un lustre il·lusionat, esperem que no il·lús

Fa 5 anys no hagués anat a una manifestació independentista (si no fos per acompanyar a la meva amiga Lali, com vaig fer als 20 anys, a València!).

Fa 5 anys no hagués fet manualitats per anar a una manifestació (si no fos contra la guerra, com vaig fer contra la guerra d'Irak).

Fa 5 anys no hagués votat la CUP (si no fos... és que no sabia ni que existia! però igualment hagués votat Iniciativa, un CSQEP llavors inexistent).

El 10 de juliol de 2010 era a Calella de Palafrugell, discutint amb el Joan si baixàvem o no a la manifestació. Allà va començar el click mental que m'ha fet baixar a l'Ebre, pintar una fletxa de vermell i votar la CUP. En el camí, he vist amics que han fet el mateix o molt semblant. Altres, no. Em parlen de germanor, de convivència i de solidaritat. I jo responc que sí, que com diu el Baños ens volem separar de l'Estat espanyol, no del poble o pobles d'Espanya. I que jo vull ser solidària amb Extremadura, però potser també amb Burkina Fasso. En fi, deu ser que porto poc en això de la independència, però trobo que és difícil convèncer, i ja no ho intento. Igualment, aquest camí, vagi on vagi, el farem junts.

                                    Ets una crack, Patti Smith!

Autoconeixement infantil

- És que, mama, jo sóc com la tieta Esther, m'agrada la música comercial!

Sí, senyora, sense complexos. Ja va cap als 8 anys i li agrada el que li agrada. Ja li pots posar Manel, La Iaia, Lou Reed, Jimi Hendrix... que ella vol Violetta i les cançons d'Eurovisió. Sí, val, això ho ha tingut a l'abast, o ella s'ho ha buscat, o les dues coses. Però també ha anat al Sònar Kids i a un festival per a nens on tocava el Joan Colomo... Bé, esperem que no sigui greu, la veritat és que em fa una mica d'enveja aquest grau d'autoconeixement que té (i la música només és un aspecte, l'altre dia em va dir que no volia que l'apuntés a un curs de filosofia per a nens, que jo trobava tan interessant, "no has d'escollir per mi", em va dir...). A mi em costa tenir les idees tan clares. Potser puc aprendre d'ella, a veure, posarem una mica de Violetta, que potser veurem la llum:

I diu alguna cosa així "yo no soy un zombie, yo no soy un robot, hago mi camino y descubro quien soy, soy única, soy única" La Violetta també ho té clar. Crec que serà apoteòsic quan anem a veure-la al Palau Sant Jordi. El meu objectiu és que llavors ja m'hagi fet una personalitat clara i sòlida i pugui estar a l'alçada de l'ídol de la meva filla, amb dignitat. Em queden 2 mesos.

PS. Ara, l'hauríeu de veure ballar i cantar, brutal!

PS2. No deixa de ser curiós que la música més comercial passi el missatge que has de buscar el teu camí únic...

¿Solo se vive una vez?

Aquest és un relat-pensament que vaig escriure fa uns 10 anys, i ara m'ha vingut i ha volgut penjar-se aquí (era un proto-post, però ell no ho sabia!).

A octubre de 2004...

REMAKE

De vegades sembla que s'hagi d'actuar per sobreviure. De vegades no ens n'adonem, però actuem.

Normalment una primera actuació no és bona. La pel·lícula acostuma a ser autobiogràfica i ja se sap. La gent que en sap ho diu, això.

La primera pel·lícula és una idea brillant que algú protagonitza inconscientment. El que s'hauria de fer és agafar la idea original i fer un bon REMAKE. Ara bé, quan es vol fer un remake del remake llavors passa allò de les segones parts que mai són bones. El que cal és agafar la matèria primera, aquella perla en brut que només surt a la primera si ets un geni, i treballar-la a consciència.

Per això hauríem de viure un parell de cops, com a mínim. Jo voto per una segona vida. Només una ressurrecció. Tampoc no demano tant! Tampoc és qüestió de viure tota l'eternitat i anar fent remakes sense parar. Això seria un desastre. Només un cop més. No diuen els científics que el número dos és la vida? Que la vida comença quan la primera cèl·lula es duplica a ella mateixa? Doncs això.

Interludi musical intemporal....

                                  Segur??

A octubre de 2014...

Se m'acut que la cultura mateixa és aquesta possibilitat de duplicació que tenim. Està clar que no tornarem a viure en aquest món, però llegir, anar al cine, escoltar música, etc. és, ja ho diuen, viure més, és duplicar-se, diria jo, és tenir aquest món que no podem tenir. Un món extra, un bonus track, molts bonus track, per això m'agrada tant la cultura i els símbols i les metàfores i les vibracions musicals, i la sala fosca del cinema. Sort en tenim, oi? Sort en tenim, oi?

Peixos com nosaltres (en tres actes)

                                                   El Roto

Avui m'ha donat pels peixos de colors... (un poc llarg, sorry)

I. Paraules de David Foster Wallace a uns estudiants, en una cerimònia de graduació el 2005:

"Van dos peixos nedant de bon matí i es troben un peix vell que els diu 'bon dia, nois, què, com està avui l'aigua? Els dos peixos joves continuen nedant fins que un d'ells es para de cop i diu a l'altre "què coi és l'aigua?'"

Clau interpretativa: consciència de la realitat que, de tant avesats com estem, no veiem.

Clau interpretativa siempre positifa: cada cop en som més conscients, sembla, i s'encomana, sembla.


II. El peix del mig (conte meu de fa 11 anys, inspirat en una llegenda africana):

El peix del mig començava a sentir-se incòmode. En el banc de peixos començava a mirar-se el primer amb enveja i l'últim amb menyspreu. Un dia, la seva mare, que l'estava observant, li va explicar una història.

-Fa molts anys, en el principi dels temps, el cel era tan a prop de la terra que només calia treure el cap per a tocar-lo. Un dia, uns peixos molt atrevits van començar a saltar fins que van fer forats al cel. El cel va dir "m'esteu fent mal, voleu parar de saltironar?" però ells no li van fer cas i vinga a saltar. El cel va començar a enretirar-se fins que va quedar on és avui en dia.

-Ah, va dir el peixet, que era molt llest, els forats que van fer els peixos són les estrelles, perquè a la nit la llum del sol passa a través dels forats!

-Sí, aquesta és la part bona de la història. La dolenta és que aquells peixos, de tant saltar van anar a parar a terra.

-I es van morir?

- Aquesta és la part bona i dolenta alhora. No es van morir, perquè eren molt vius. Però no van poder tornar al mar i ara els seus fills no són carn ni peix.

-Vols dir que és perillós ser atrevit?

-Aquesta és la part dolenta. És perillós, sí, perquè les estrelles aquestes... tampoc no te'n refiïs, són com els hams dels pescadors, que també brillen a la nit.

-Però a mi m'agraden les estrelles...

-I a mi, fill, i a mi.

Clau interpretativa: és perillós voler trencar el que hi ha, el sostre que et limita, i obrir nous horitzons.

Clau interpretativa siempre positifa: si dels peixos atrevits en van sortir amfibis, no "ni carn ni peix" sinó "carn i peix", val la pena arriscar-se.


III. The Meaning of Life, dels Monty Python, escena dels peixos, inici del film (dura 1 min.):

Clau interpretativa: l'absurd de la vida, I al final se't mengen.

Clau interpretativa siempre positifa: val la pena mentre hi som, veritat, Howard?

I fins aquí la trilogia del peix! (els colors són de la Sara i l'esperit positiu és dels meus caps, sempre evangaalitzant).

Natural, com la vida mateixa

- Però com, mama, COM?

d'aquí

Li he explicat i ha rigut i ha cridat "el penis i la vagina, el penis i la vagina!", és natural que rigui, he pensat. Però després ha dit que li feia vergonya el que li havia explicat. Vaja, vergonya, també és natural. I que ella això, no. També ho és, de natural, a mi tampoc em va fer cap gràcia quan m'ho van explicar per primer cop. La gràcia intentarem explicar-li més endavant. També li explicarem més endavant que a ella la vam fer d'una manera una mica, mica, però molt mica, diferent, i que va ser una passada, que cada dia preguntàvem com anava la divisió cel·lular fins que la vam poder veure, per primer cop, amb 8 cèl·lules! Quants pares veuen els seus fills amb 8 cèl·lules! Una monada!! (bé, eren dues monades, mai sabrem si la Sara era la de la dreta o la de l'esquerra). La meva germana diu que no l'hi diria, que saber que t'han fet in vitro... potser quan tingui 18 anys... 18 anys?? Em sembla donar-li massa importància i veure-ho com una cosa negativa. No em sembla que hagi de ser cap trauma saber que després de buscar-te molt i molt temps, un metge molt simpàtic que es deia Dr. Bordàs i una biòloga que es deia Esther (com la tieta, per cert), van ajudar els teus pares a crear-te en un bonic i càlid laboratori.

 

No ho sé, encara que sembli estrany, nosaltres no ho veiem gens artificial, per a nosaltres és ben natural. De tota manera esperarem una mica, sí, a que assimili el mètode natural tradicional. Esperem que s'ho prengui bé. Segur que sí!

 

 

PS. Molts petons a l'Anna Veiga, des d'aquí.
PS2. He enviat un mail al Woody Allen a veure si em pot fer l'escena dels espermatozous adaptada a la nostra realitat, per penjar-la al blog. Diu que parli amb en Roures, que ja està fet. I que mentrestant em vagi mirant aquesta:

 

Conserve este prospecto, ya que puede tener que volver a leerlo

Sara: I com es diu la teva malaltia?

Gemma: Trastorn bipolar

Sara: Sembla una pel·lícula!
 

         La Carrie Fisher, que diumenge va fer 56 anys, també ha tastat el costat fosc.

 

Efectivament, sembla una pel·lícula, i avui volia fer un post sobre aquesta pel·lícula, i m'està costant.

Perquè vull mostrar la malatia, el trastorn (d'una malatia te'n surts -o no-, el trastorn el tens sempre) d'una manera positiva. Un trastorn pot tenir alguna cosa de positiu? cal trobar-li? doncs aquest et permet viure experiències paranormals que no viuries en condicions normals: deliris i al·lucinacions, (o sigui, estats alterats de consciència que de fet també es poden obtenir amb les drogues) i sobretot l'experiència de la hipomania, que s'assembla molt a la felicitat, que és felicitat, vaja, amb un grau d'autoestima brutal, el cervell que fa connexions ultraràpides, i la sensació que tot és més brillant, que tot és més. Fins a quin punt és una felicitat "natural"? Paradoxalment és natural i no ho és.

Però hi ha una part fosca, la relacionada amb la depressió, amb les ganes de voler desaparèixer del mapa, de no voler viure. Tothom que hagi viscut una depressió (no cal ser bipolar) sabrà el grau de patiment a què s'arriba (i en el meu cas no he tingut depressions realment greus, potser per això mai he pensat en el suïcidi, només volia desaparèixer un temps). No tenir ganes de res, no sentir plaer per res, no poder concentrar-se, una autoestima pel terra, el cervell que fa connexions ultralentes, una culpabilitat irracional. Una infelicitat total.

Per acabar-ho d'adobar, la mania/eufòria, que hem dit que tenia la seva gràcia, també té el seu costat fosc. La psicosi (ja sigui de bipolar o d'esquizofrènic) és la bogeria de tota la vida, és el que et pot portar a pensar que el món és una pel·lícula, precisament, o que de sobte estem al 2025 i tot és un caos. La línia de flotació de l'inconscient puja i pots passar por. I pots fer patir molt els que tens al voltant.

Per tornar al costat positiu de la força -almenys per pensar-hi- hi ha el tema de la creativitat i la bipolaritat. Sembla que entre els artistes hi ha una quantitat considerable de bipolars. Per internet corren vàries llistes de famosos bipolars (entre els quals Kurt Cobain, Sting,  Robert Schumann, Stephen Fry, Vivien Leigh, Mel Gibson, Jim Carrey, Carrie Fisher, Tim Burton, Francis Ford Coppola, William Faulkner, Tennessee Williams, Hermann Hesse, Graham Green, Ernest Hemingway, Edgar Allan Poe, Sylvia Plath, Virgina Woolf, Jackson Pollock, Vincent Van Gogh...). Hi ha estudis que relacionen aquestes dues variables i sembla que l'etapa hipomaníaca afavoriria la creació (és veritat, ho puc certificar, una altra cosa és que sigui bona).

L'Eduard Vieta, un expert en la matèria, diu a Creatividad y bipolaridad: "Una de las premisas mejor establecidas entre creación artística y bipolaridad es que lo aprendido y vislumbrado durante las fases de mayor intensidad emocional, eufórica o de dolor puede ser aprovechado para conferir mayor sentido y profundidad a la propia actividad después de haber sacudido a las estructuras más profundas del ser humano". Suposo que per fer això "primer" s'ha de ser un artista. Un artista "gràcies a" o "a pesar del" trastorn? Té sentit la pregunta?

Com dèiem, és una malaltia molt pel·liculera. Jo ho sóc en grau 1, els més pel·liculeros de tots; hi ha el grau 2, amb manies menys acusades, sense deliris; els ciclotímics, amb pujades i baixades menys acusades, que de vegades poden confondre's amb un tret de caràcter; i els cicladors ràpids, que poden tenir episodis de depressió i mania en un sol dia. I tenim un sant grial, perquè d'aquestes estructures profundes, d'aquests límits extrems et rescata un element tan simple com el liti.

  

LLEGA EL LITIO
José Agustín Goytisolo

Mucha tristeza nunca le humilló
pero temía el hondo pozo oscuro
que él envolvió en sus aguas cenagosas.
Mucho haloperidol; pinchazos de antabús
probó electroterapia veinte veces
y salió disparado hacia una vida
que ahora ya no recuerda: quince años
hasta que llegó el litio: quince años
perjudicando a todos los que amaba
pues gastó su dinero y el ajeno
en alcohol en viajes y en delirios.
Pero el litio llegó y está en su sangre
y ahora es su compañero de por vida
hasta la oscuridad o la luz total.

 

De per vida. Hi ha bipolars que treballen i fan una vida més o menys normal i d'altres que tenen la incapacitat temporal o permanent perquè els continus episodis els deixen tocats. Perquè matxaquen, especialment l'atenció i la memòria. I també poden afectar les relacions.

De vegades penso que la Sara pot heretar el trastorn (com jo l'he heretat de ma mare, ma germana no), però no em fa por, el conec, l'he llegit moltes vegades.

 

 

 

 

Boys don't cry

- T'has adonat que els nens són molt tontos?

Fanboy i Chum Chum, foto escollida per la Sara

Com ha arribat la Sara a aquesta curiosa conclusió? L'hi pregunto i em diu que alguns nens es porten malament (alguns ja no són tots, uf), que el Roger no fa cas a la mestra i que el Leo sempre vol ser el primer (casos paradigmàtics del que a la meva època se'n deia "fer-se notar"). Sí, d'acord, però en un blog d'investigació com aquest no podem deixar cap hipòtesi sense verificar. I si de vertitat els nens fossin molt tontos? I tontos en el sentit de simples o de ximples? És veritat que les dones som més complicades?

La qüestió es que els tòpics sobre les diferències entre el cervell masculí i el femení tenen una base científica i una explicació evolutiva: en general, els homes tenen més desenvolupat l'hemisferi esquerre, racional, i tenen majors capacitats espacials, més destreses motores, són més agressius i tenen més punteria (francament útil per caçar) i les dones tenim més desenvolupat l'hemisferi dret, emocional, i tenim més empatia (per una major connexió entre els dos hemisferis), som més verbals, tenim millor motricitat fina i major emotivitat (francament útil per cuidar de la canalla).

Sempre m'havia fet més aviat ràbia, però l'altre dia em vaig comprar Los hombres son de Marte, las mujeres de Venus, de John Gray (ep, per un euro a l'Instant Cash). I el John Gray, inspirat per la seva esposa, Bonnie Gray, entre d'altres consells inestimables es dedica a llistar "101 modos de ganar puntos a los ojos de una mujer":
- Abrázala cuatro veces al día.
- Cuando os cojáis de la mano, no dejes que tu mano esté fláccida.
- Sé comprensivo cuando se demore o decida cambiarse de ropa.
- Cuando la escuches, muéstrale tu interés soltando pequeñas interjecciones tales como "ajá, vaya, mmm, pues sí, oh".
- Dale un beso y dile adiós cuando te vayas.
Impressionant. Els altres 96 consells presenten el mateix grau d'inspiració. I això no és tot, perquè guanyar punts no és una metàfora, la dona també en pot guanyar, oitant:
- Ella no da consejos mientras él conduce o aparca el coche y luego le muestra su apreciación por haber llegado hasta allí .... 10-20 punts
- Cuando él se aleja, ella no le hace sentirse culpable .... 10-20 punts
-En ocasiones especiales, ella pasa por alto errores de él que normalmente la disgustarían .... 20-40 punts
- Disfruta haciendo el amor con él (!) .... 10-40 punts
I la millor:
- Ella le pide apoyo sin exigencias cuando él cree que la puntuación está más o menos igualada .... 1-5 punts

Jo no sé si la Bonnie és la responsable d'aquesta cosa que m'he comprat (per un euro, repeteixo). No sé si és fruit d'una ment molt simple o d'una molt retorçada. Si hem de fer cas de Cioran (del matrimoni Gray a Cioran hi ha un salt evolutiu), les dones som més complicades que els homes: "Si prefiero las mujeres a los hombres es porque ellas tienen la ventaja de ser más equilibradas, más perspicaces y cínicas, por no hablar de esa misteriosa superioridad que confiere una esclavitud milenaria".

No ho sé, tampoc li veig la superioritat. La cita l'he tret de Virtudes públicas de la Victòria Camps, on diu que entre un feminisme de la igualtat i un feminisme de la diferència s'ha de trobar un equil·libri. I que si la història i la tradició (no una suposada essència femenina) ens ha portat a desenvolupar l'afectivitat, l'empatia i la manca d'agressivitat, aquests valors els hauríem de potenciar per fer avançar el món. A més, diu la Camps que els valors que han imposat els homes no tenen perquè ser millors que els de les dones: "¿Por qué tiene que valer más la fuerza que la debilidad, el mando que la sumisión, el autodominio que el sentimentalismo, la coherencia que la dispersión?" Ella mateixa diu que cap d'aquests valors és absolut i que en un moment pot ser millor la força i en un altre la feblesa (la feblesa com a força, entenc jo...). Però, se m'acut, com es pot "imposar" la feblesa des de la feblesa? I no es diu, també, que les dones som més fortes, en realitat?

Però la destroyer total és la Valerie Solanas, Manifesto per l'eliminazione dei maschi (títol original: Society for Cutting Up Men Manifesto, no recordo per què el tinc en italià): "En aquesta societat la vida, en el millor dels casos, és un avorriment sense fi i res és per a les dones: així, a les dones responsables, a la recerca d'emocions aclaparadores, només els resta enderrocar el govern, eliminar el sistema monetari, instituir l'automatització global i destruir al sexe masculí (...) El mascle és completament egocèntric, atrapat dins de si mateix, incapaç d'identificar-se amb els altres, incapaç d'amor, d'amistat, d'afecte i de tendresa". Per cert, que la Valerie ja va intentar eliminar un mascle en concret quan va disparar contra Andy Warhol el 1968...

Entre el Gray, la Solanas i la Vicky em quedo amb la Vicky. No ens agrada parlar d'essencialismes, l'home no és essencialment agressiu (ni tonto) ni la dona essencialment afectiva (ni tonta), però hem arribat fins aquí i hem de jugar amb les cartes que tenim (i intercanviar-nos una mica les cartes tampoc aniria malament). Si volem guanyar punts de veritat, necessitem la Sara i el Roger i el Leo. I fins i tot la mestra.

PS. Reivindico l'ús legal de la paraula "tonto" i "tonta" en català.

PS2: Bona revetlla! I moltes felicitats als Joans i les Joanes, a les Joanes i els Joans! I 20 punts per al Joan Gray!

Celebru 44

- Se'm veuen arrugues, Sara?

- Sí, algunes, però estàs guapa, eh?

Amb aquesta frase animosa inauguro aquest post de celebru del meu aniversari. Un fet que pot semblar banal, i de fet ho és, però que em fa il·lusió. I també m'ha fet il·lusió saber que el 2 de juny de 1968 la Mafalada es va tornar a publicar al setmanari Siete Días, després de 5 mesos de no publicar-se pel tancament del diari El Mundo.

De vegades he dit que vaig néixer amb la ressaca del Maig del 68. (De fet, ara que ho penso, ja sé per què no es publicava la Mafalda, perquè la teníem a París aixecant llambordes i dient frases desarmants).

Una pel·lícula que em va encantar, Milou en Mai, de Louis Malle.

Però també hi havia la Primavera de Praga i moviments de protesta a molts altres llocs. Com diu el Dany Cohn-Bendit, en un llibre que no m'he llegit però que té un títol que m'agrada molt, La revolución y nosotros que la quisimos tanto: "En 1968, el planeta se inflamó. Parecía que surgía una consigna universal. Tanto en París como en Berlín, en Roma o en Turín, la calle y los adoquines se convirtieron en símbolos de una generación rebelde. We want the world and we want it now ('Queremos el mundo y lo queremos ahora') cantaba Jim Morrison".

La música, per cert, va ser molt important per aquest moviment. L'altre dia vaig anar a una taula rodona en què Fermín Muguruza, la cantant americana Buffy Sainte-Marie i un activista de la cultura lliure discutien sobre el paper de la música en els moviments socials. Es plantejava si en el moviment 15 M - Occupy Wall Street la música és tan important com ho era als anys 60 i 70. Es pot dir que la música hi és, però no identifica un moviment. Muguruza creu que aquest moviment musical relacionat amb  l'anticapitalisme està per venir, i que no trigarà gaire. (?). Algú altre va dir que fins fa poc la música ocupava un lloc central en l'experiència juvenil i que ara ja no, que potser aquest paper ara el tenen les noves tecnologies. Em sembla un tema interessant...

Però ja que parlem d'identitat, de música i d'aniversari, se m'ha acudit recuperar les meves arrels musicals tal com em vénen de ma mare i de mon pare, perquè jo sóc Raimon i també Camilo Sesto. Que no faltin a la festa, doncs!

Aquí una gravació matussera, amb cors incorporats, m'ha fet gràcia.

També m'ha fet gràcia, en el seu estil de fer gràcia.

I com tothom ja sap, Raimon + Camilo = Janis...

Tornant a les revolucions (quin liu de post, m'estic marejant a mi mateixa), crec que la dels anys 60 potser no va canviar el món, però el va deixar més lliure. No sé ben bé en quin punt estem nosaltres.

I ara arriba el millor del post, us convido a birres, caipirinyes, tequila, mojitos, gintònics i cubates!! sense por a la ressaca*!!

* Un cop vaig llegir que la ressaca és com tenir tot de vidres trencats al cervell, i em va semblar una bona descripció. Però amb vidres trencats al cervell també es poden fer coses, no? Per exemple, un celebru!

Dies

- Aquest és el segon millor dia de la meva vida!

I ho diu amb aquella il·lusió! L'expressió li deu agradar perquè més d'una vegada ja m'havia dit "Aquest és el millor dia de la meva vida!". I fa il·lusió que et diguin això, alguna cosa estarem fent bé, penses, però això del segon dia em va agafar desprevinguda. I a més, la criatura tenia clar per què era el segon, perquè el primer encara havia de venir "el primer, quan vagi a casa de la Lucía".

Avui m'ha vingut al cap la frase perquè he tingut un dia bastant demencial. Diria que si he viscut 16.040 dies en aquests quasi 44 anys, aquest deu ser el 12.040è millor dia de la meva vida. O dit d'una altra manera, el 4.000è pitjor dia de la meva vida. I quin va ser el dia 8.020è? Un equilibri perfecte de forces, sens dubte. I el primer? Quan va néixer la Sara? Quan em vaig casar (x2)? Es pot ser més tòpica? (tòpica, sí, però que van ser moments exultants, també).

I si parlem de la humanitat? Quin va ser el millor dia de la humanitat? El primer que em ve al cap és el dia de la Declaració Universal dels Drets Humans, ves per on, que diu la wiki que va ser el 10 de desembre de 1948. També m'agrada el dia del naixement del cinema (28 de desembre de 1895), el naixement d'internet (1 de gener de 1983) o fins i tot el naixement de Nietzsche, aquell que havia de partir la història de la humanitat en dos (15 d'octubre de 1844), però també hi ha l'arribada a la lluna, amb el doble pas per a l'home i per a la humanitat (21 de juliol de 1969) o la negativa de la Rosa Parks a cedir el seient a un blanc (1 de desembre de 1955)... Però veig que no vaig gaire lluny en el temps, podríem anar més enrere i fins i tot molt enrere, en els principis dels temps, i trobar aquell dia en què algú va dir per primer cop "aquest és el segon millor dia de la meva vida" i aquell dia en què algú ho va escriure per primer cop. O per segon cop. I ara ja m'estic començant a liar.

Ben mirat, això de fer un rànquing de dies és una bestiesa, la segona major bestiesa que es pot fer amb els dies.

I parlant de que el millor és el que està per venir, com diu la Sara, aquesta és inevitable; no l'evito, levito:

Γνωθι Σεαυτόν, Nosce te ipsum, Coneix-te a tu mateix

Gemma: com que sóc una mica hippy...
Esther: hippy, tu? I què més, si ets una consumista acabada, si no t'estàs de res.
Gemma: però si passo de marques i gasto en cine i llibres...
Esther: i en salmó fumat.
Gemma: però si sóc d'Intermon i de la Creu Roja i em deixo una pasta per fer el món millor...
Esther: per netejar la teva consciència.
Gemma: però UNA MICA hippy sí que sóc, no?
Esther: no.

No hi ha res com tenir una germana per desmitificar-se un mateix. Estic per emportar-me-la al psicòleg, a veure si fem drecera i arribem abans a la màxima de Delfos.

Gemma: tu vols ser hippy, Sara?
Sara: sí.
Gemma: doncs llavors no has de ser consumista.
Sara: sí, jo vull el marró.
Gemma: el marró?
Sara: el Rei marró.
Gemma: el Rei negre vols que et porti els regals?
Sara: sí, el marró.

Ja hem fet tard.