Descol·locada pel corona

M'observo i veig que en un moment de descol·locament pel corona em faig la ratlla a l'altre costat, porto pantalons amples (sempre els porto estrets) no puc llegir ni mirar pel·lis (acostumo a fer-ho amb fruïció), plego roba compulsivament i teletreballo més del que em toca (treballar per objectius, diuen: el meu objectiu és no tornar-me boja i no col·lapsar encara més el sistema sanitari).

També posem junts el rentaplats amb el Joan (abans, només després de rondinar), la Sara fa bromes ironicosarcàstiques de les seves (abans ja les feia), però, atenció, està més carinyosa, en el seu estil més punki que bavós.

I encara més variacions de la vida quotidiana, menys quotidiana que mai.

El bitxo no podrà amb nosaltres, em dic, i no deixo de trucar a ma mare per monitoritzar el seu perfil baix amb la vida. Un perfil que no aixeca cap, que no treu relleu, que no agafa forma. Però l'agafarà, que no hem arribat fins aquí perquè vingui una cosa minúscula amb forma de sol de teletubbie i s'ho emporti tot per davant. Una cosa que ha viatjat gratis amb nosaltres per terra, mar i avió, un autèntic paràsit invisible que només vol sobreviure per perpetuar-se, perpetuar-se per sobreviure, de manera cega, només això. Una vida absurda, que ho sàpigues, corona. Per això la meva germana, que està a primera fila del camp de batalla, fent jornades de 12 hores amb la mascareta i els guants, t'esclafarà, a tu i a tots els de la teva espècie, i després se n'anirà a fer bici, mentre nosaltres l'aplaudirem.

No, ni ho saps ni t'importa, corona, però jo ja m'he desfogat, per una estona (rima involuntària, ni rimar vull).

Cuidem-nos-vos-los-les.

Dos microrelats d'ara i aquí

Interacció

Deixeu-m'ho dir d'entrada: soc un gos. Més concretament, una gossa. Una gossa gelosa, això és el que sento dir, i no sé per què. Sé que no puc suportar les carícies si no m'inclouen. Tampoc la violència. Tota mena de contacte físic. Només accepto interaccions verbals, sempre que no arribin als crits, que també em fan emprenyar. Jo vull pau, i si hi ha cap festa, que m'hi comptin.

És estressant, ho reconec. De vegades m'obliga a treure les dents. Amb la mesura justa, tampoc vull fer mal, només un toc d'atenció. Vull fer valer la meva condició de gossa, que no només consisteix a olorar cantonades amb fruïció ("fruïció és un terme que ens agrada, als de la meva espècie). Trec les dents, sí, no em fa cap vergonya reconèixer-ho.

Per això no entenc què hi faig aquí. Només he pogut llegir "comportament animal" a la porta d'entrada. No presagia res de bo.


Sense descans

Quan vaig sortir de la fàbrica xinesa de nom força conegut, no em van dir que hauria de treballar tant. Faig jornades de quatre o cinc hores entre setmana i de vuit o nou hores els dies festius, amb intervals sense activitat d'uns deu minuts de tant en tant, després de la insistència de la mare.

Pràcticament visc a l'insta i al whatsapp. El que més m'agrada són els vídeos musicals de l'Ariana Grande i de l'Alfred Garcia: em fan sentir com si flotés. En canvi, trobar-me 1.400 comentaris al whatsapp del grup de classe em posa nerviós. Tantes coses s'han de dir si es veuran a l'endemà? Però no vull queixar-me. Em fan sentir jove les selfies, el postureig i el tumblr, i aprenc un munt de coses dels vídeos random.

Només demano una mica de descans, per refer els meus circuits. I els seus.

Del logos al mythos

                 El Partenó, dedicat a Atena, la deessa de la saviesa (també guerrera).

Hem arribat avui d'Atenes i estic com borratxa de mitologia. Com si els déus grecs se m'haguessin enganxat durant aquests dies. He fet una regressió a l'època d'abans del logos i he observat unes constants:

- Profecies que parlen de fills que destronaran els seus pares i mesures dràstiques per evitar-ho, com ara la ingesta del fill en qüestió: Cronos es menja els seus fills, menys a Zeus, que és salvat per la seva mare Rea. Més tard, Zeus farà que Cronos vomiti tots els seus germans, que surten ben vius del tràngol. Una altra variació: menjar-se la dona embarassada del fill-amenaça. Zeus es menja Metis, que està embarassada d'Atena (que després naixerà del cap de Zeus). Per cert que Atena no destronarà sinó que ajudarà Zeus. I també la versió de fer matar el fill per un sicari: la famosa tragèdia d'Èdip (encara que en aquest cas es tracta d'un heroi).

- Les aventures extramatrimonials de Zeus amb deeses i humanes, sota formes divines o animals. I la desesperació d'Hera, la seva germana i dona oficial, experta a martiritzar les amants de Zeus i perseguir els seus fills. Alguns exemples són Zeus transformat en cigne que sedueix Leda i creen Helena (la bella Helena, el rapte de la qual per part de Paris desencadenarà la Guerra de Troia). O l'aventura amb Leto, que tindrà com a fruits Apolo i Artemisa, quasi res.

- Profecies que es compleixen de la manera més rocambolesca: la peripècia d'Èdip fins que mata el rei i es casa amb Iocasta, o Perseu, que llença un disc amb tanta mala sort que ensopega i mata el seu avi Acrisi, com deia la profecia.

- Naixements fabulosos: el naixement d'Atena del cap de Zeus, amb l'armadura (una mica com Wonder Woman). El naixement de Dionís de la cuixa de Zeus, que el vol protegir d'Hera (en aquest cas la mare és Sémele, que acaba molt mal parada). O el naixement d'Afrodita: per ajudar la seva mare Gea, Cronos secciona els genitals del seu pare Urà, els llença al mar i se'n fa una escuma d'on apareix Afrodita.

I encara podríem parlar de Teseu, de Medea, d'Electra, d'Odisseu-Ulisses, en fi, que no ens els acabem. I com que són immortals, els que ho són, sospito que encara estan per aquí, estimant-se i barallant-se perquè ens els puguem beure ben fresquets.

               Una cervesa Mythos ben fresqueta, ideal per al mes de juliol a Grècia.

 Aquí respirant l'esperit d'Atena, una deessa que ens cau bé (2.500 anys són un sospir).

                     Dionís, déu del vi (i de la cervesa), tan panxo al Museu de l'Acròpòli.

Bé, la borratxera ha arribat al punt que m'he comprat la Ilíada i L'Odissea, que no les tenia. Es veu que són d'un jove autor revelació anomenat Homer... 

La curació del cec (relats conjunts)

Els deixebles estaven expectants, i també alguns curiosos. Jesús no les tenia totes, el seu darrer miracle no havia estat gaire reeixit i notava certa suspicàcia en l'ambient. I és que acabava de curar un coix, és veritat, però a canvi l'havia deixat cec. Una errada del sistema miraculós, es deia. Però per què li passava això? és que potser no era l'Elegit? potser no era el fill de Déu? 

Per això, en aquell moment crucial, recordant el Pare nostre que havia resat la darrera vegada, posà la mà sobre els ulls del cec i declamà: "Mare nostra que esteu en el zel..."

Un dels deixebles marxà, indignat, tot i l'èxit del miracle.

                 

La curació del cec, El Greco

PS. Ep, espero que ningú s'ofengui!

No era la Marilyn, no.... (3 microcontes)

Aquí van els 3 microcontes...

LA MARCIANA

    Vaig conquistar una marciana. No era, precisament, la Marilyn Monroe, però després de tres mesos d'estar encofurnat en una nau espacial, gairebé m'ho semblava. De seguida em vaig adonar d'una diferència evident entre les dones terrícoles i les marcianes: aquestes tenien el sexe de través, girat quaranta-cinc graus respecte els sexes femenins de la terra. Després de molt empènyer em vaig adonar d'una altra cosa: la marciana, ai las!, era verge. Però una mica després, quan vaig poder penetrar amb un sospitós soroll de terrissa que es trenca, vaig comprovar, horroritzat, que era víctima d'una broma de mal gust per part dels meus companys astronautes. No havíem fet cap a Mart sinó al camp de futbol de Vilafranca del Penedès que diu que són molt de la broma. I no feia l'amor amb una marciana, sinó amb una guardiola cap per avall. 

Qualsevol-cosa-ficció, Josep Albanell, La Magrana, 1976

LA BREVEDAD

Con frecuencia escucho elogiar la brevedad y, provisionalmente, yo mismo me siento feliz cuando oigo repetir que lo bueno, si breve, dos veces bueno.

       Sin embargo, en la sátira 1, I, Horacio se pregunta, o hace como que le pregunta a Mecenas, por qué nadie está contento con  su condición, y el mercader envidia al soldado y el soldado al mercader. (Recuerdan, ¿verdad?)

    Lo cierto es que el escritor de brevedades nada anhela más en el mundo que escribir interminablemente largos textos, largos textos en que la imaginación no tenga que trabajar, en que hechos, cosas, animales y hombres se crucen, se busquen o se huyan, vivan, convivan, se amen o derramen libremente su sangre sin sujeción al punto y coma, al punto.

      A ese punto que en este instante me ha sido impuesto por algo más fuerte que yo, que respeto y que odio.

Antología personal, Augusto Monterroso,Visor, 1999

ESPAIS BLANCS

      A mi no em falta que em burxin perquè em senti inclinat a jugar a la contra. Vaig apartar la mà del meu amic —també amb suavitat—, tot dient-li:

—Doncs jo no ho veig pas així. Crec que l’home només té present. Des del temps més remot fins al futur insondable, tan sols ha pogut comptar amb cada instant de cada dia. La resta són records o somnis.

—I què? —em preguntà ell.

Es produí un silenci d’aquells que, per contradictori que sembli, donen cos a les paraules. Al final, vaig proposar-li que no ho toquéssim, que ho deixéssim tal com estava.

—Deixem-ho així —convingué l’amic, matant brutalment una prometedora controvèrsia.

Pere Calders, http://www.rodamots.com/calaix.asp?text=CaldersBreus

        

 

        La Marilyn en acció, fantàstica! (bé, els tres estan fantàstics!)

Si voleu enviar-me microcontes que us agradin, jo encantada, eh??

Perdoni, no l'he entès

No sé si us passa, però em posa de molt mala llet trucar a un número de telèfon i que em respongui una màquina. Sobretot en situacions estressants, com intentar bloquejar un número de mòbil perquè li acaben de robar el bolso a una amiga. És doblement estressant haver de superar aquesta cursa d'obstacles robotitzats fins que al final arribes a algú que, amb un to inequívocament humà, et diu "faré tot el possible per ajudar-lo", collons, i això no m'ho podies haver dit 5 proves d'obstacles abans??

I després, esclar, has de valorar el servei, però de la persona, no de la màquina ni de la política d'atenció al client de l'empresa, i la veritat és que les persones acostumen a fer-ho bé, ves per on (tot i que algunes també semblen un xic robotitzades, tot sigui dit).
 

No ho he provat, però espero que al telèfon d'emergències 112 et respongui un humà. "Si s'està vostè dessagnant, premi 1", "Si està patint un atac de cor, premi 2", "Si l'està perseguint un assassí en sèrie, premi 3"...  No cal que t'atengui la Melero en persona, però que sigui una persona, sisplau. És veritat que menja pa (la Melero, també), però ningú t'entendrà millor que ella...
 

          Més cartoons del Randy Glasbergen sobre el tema: Randy Glasbergen: Call Center

Per cert, molt bona revetlla i un fantàstic Sant Joan, en companyia de les persones que vulgueu (i amb els animals i les màquines de companyia que vulgueu, també).
 

PS. Perdoni, segueixo sense entendre'l.

Animals

Un nou lliurament de la sèrie Troballa (o no):

L'ANIMAL MÉS NOBLE

                                                                      Gato fumador, de Carlos C. Laínez    

Domesticar l'animal era una necessitat. Era una metàfora de domesticar-se a si mateixa. A l'animal que portava dins. A l'animal de tothom i de cadascú.

Parlar de tu a tu a aquell gos. Mirar-lo als ulls i veure que no, que amb ell no funcionava la telepatia. I que era una amenaça: si no et domines et menjaré, deia. L'havia d'alimentar. Era una altra manera de distreure'l. Si menjava no podia atacar. Perquè quina altra cosa fa un gos amb més dèlit més que menjar?

Així va anar dominant-lo, a batzegades, mentre s'adonava que allò no tenia fi. I que, oh descobriment, si ell era un gos, ella mateixa era un gat. Un gat disfressat i evolucionat, sí, però un gat.

Si s'hi fixava bé, la seva mare ja tenia cara de gat i el seu pare, de gos. Els anys d'evolució no havien passat en va, va pensar. Però tot i així li semblava que s'havia evolucionat molt poc. A més, en realitat l'evolució era produïda per l'engany. Era l'engany mateix.

L'engany i l'enginy i, sobretot, la supervivència, la necessitat. Només es crea per necessitat, va dir Rilke, i ella s'adonava que tenia tota la raó del món. El món es transforma per necessitat. Perquè no et mengin les feres. I si enganyes les feres... si t'enganyes a tu mateix mentre enganyes les feres... la jugada és mestra.

Però si hi ha gat i gos, potser també hi havia altres animals. Efectivament, aquella mateixa tarda la seva germana li havia ensenyat les dents, les dues dents del davant, en senyal inequívoc que era l'evolució del conill. I que no passava res. Que tots estem en el mateix vaixell. En la mateixa arca de Noè, vull dir.

Però l'únic que preocupava de veritat a la nostra gata protagonista era si podria deixar de fumar. Tants anys d'evolució i de transformació i no era capaç d'acabar amb la cigarreta. D'acabar amb la imatge d'ella mateixa amb la cigarreta als llavis. Potser no, potser era un truc de les feres per no desaparèixer del tot.

No et pots dominar, deia la seva mare gata. Aguanta bonica, que tu pots, deia el seu pare gos, mentre li agafava el paquet i se l'emportava al seu racó. Quants has fumat ja? Li deia el seu nòvio, que també fumava i també era gos. Un gos molt bo i molt bonic, per cert.

Per favor! Que sóc humana! Deixeu-me amb la meva debilitat! No puc dominar la fera que porto dins fins aquest punt! Seria un monstre. Seria un animal sense animalitat. Seria un ésser perfecte, perfectament horrorós!

I així és com la nostra gata protagonista, molt bona i molt dolça ella, va anar a buscar el foc que li havien pres feia res i es va fumar una cigarreta.

----------------------------------

Aquest conte em recorda que deixar de fumar no és fàcil i em fa pensar en aquell joc infantil: "si fossis un animal, quin animal series?". Més que un gat, ara mateix m'acosto més a la foca. La Sara és un cargol, diu (també podria ser un ocellet, per la veu fina que té i per com li agrada cantar). Per aquestes contrades hi ha, com a mínim, un llop, un porquet, i un cargol mutat en pingüí. Tots portem un animal dins (a més de l'animal que ja som, esclar).




També em fa pensar en el Tea Party i el seu "pensament" creacionista. Potser aquesta versió alternativa de l'evolució els fa més el pes. Em sembla que enviaré el conte a la Sarah Palin i a la Michele Bachmann (per cert, no hi ha homes per ridiculitzar?).



I mentre la petita Palin venia al món, The Animals cantaven el seu gran hit, La casa del sol naixent, clàssic del folk americà mil vegades versionat per animals més o menys racionals. Aquí ens quedem.

El gos de Jung

Avui, la segona entrega de la sèrie Troballa (o no).

Abans, dues cites:

"Allò que no es fa conscient es manifesta a les nostres vides com a destí"
Carl G. Jung

Carl Jung (1875-1961)







"Són les coses que no coneixeu les que canviaran la vostra vida"
Wolf Vostell

        



Voex, obra de Wolf Vostell (1932-1998), a Malpartida, Cáceres.



És a dir, allò que no coneixem, com el que tenim a l'inconscient, és el que més ens determina? Suposo que va per aquí la cosa, perquè el que no coneixes no ho pots dominar i pot ser que t'acabi dominant a tu.

(Demà Jung hagués fet 136 anys. Ho celebrarem passejant pel Tàmesi... El miniconte és a la memòria de la Fosca, que era un sol).

EL GOS DE JUNG

És perillós posar nom. Si a la meva gossa li dic Fosca, quan llegeixi Jung o els intèrprets de Jung i em cregui una mica això de l'ombra, de la foscor, de l'altre, de l'home del sac que ets tu mateix, etc., com podré mirar la Fosca amb els mateixos ulls?

Llavors li voldré dir Clara, que és un nom que combinat amb Gemma, no sé per què, crea la imatge absurda d'un ou en el cervell de la gent. Si la meva germana es diu Esther i no Clara també en part és per això (es clar que si jo no em digués Gemma potser ja ni s'hagués plantejat posar-li Clara). Sigui com sigui, si a la Fosca li dic Clara soluciono un problema per crear-ne un de nou. A més, fins ara no sembla que li hagi suposat molt problema, a la Fosca, el seu nom junguià.

A veure Fosca, vull dir Clara, vull dir Fosca, tu què n'opines? Com et vols dir?

I ella, la Fosca (perquè és negra de pèl) se'm queda mirant amb aquella cara de gos que té. I poden passar dues coses: que s'ajegui al meu costat fent el típic semicercle o que se'n vagi a buscar un estímul millor.

Llavors jo em quedo amb una cara de persona que no es pot aguantar i continuo fent-me preguntes: Jung tenia gos? I quin nom li va posar?


P.S. No sé si aquesta idea de l'ombra podria explicar d'alguna manera el comportament de l'assassí noruec. Tots tenim una ombra, però aquest tipus és ombra en si mateix. Ha de tenir el cervell completament capgirat, fanatitzat. No ho sé, és difícil explicar una barbaritat així.

Troballa (o no)

Acabo de fer una descoberta fantàstica. Acabo de trobar un recull de contes que vaig fer el 2003, ara fa quasi una dècada. Ja sé que literàriament no són res de l'altre món, però m'ha fet gràcia trobar-me'ls i em sembla que aquest invent dels blogs és estupendu perquè surtin un poc a refrescar-se. De fet, ara que ho penso, més que relats la majoria són posts "avant la lettre". En transcric un parell, però no hi ha cap obligació de llegir-los, només penjar-los aquí ja em fa il·lusió.

EFECTES ESPECIALS

La suggestió mental és la millor i més gran creadora d'efectes especials. És tan bona que fins i tot, quan està ben feta, ens sorprèn. Ens sorprèn a nosaltres que en som els creadors.

Com podem fer màgia i fascinar-nos amb aquesta màgia. Com poder tenir una al·lucinació i creure-nos-la. És una mena de bucle. De laberint. Es preguntava Nietzsche: es pot romandre conscientment en la mentida?

No ho sé. És un miratge que dura un temps. Que es desfà quan la paradoxa és massa gran. Quan es fa insuportable. És difícil romandre en la paradoxa sense tornar-se boig.

A Nietzsche li va passar. S'hi va tornar. No he aconseguit saber per què, però sospito que es va perdre en el seu propi laberint. Hi ha un detall: just abans de perdre's es va abraçar a un cavall enmig del carrer.

Nietzsche és un tipus que sempre, des que el conec, m'ha fascinat. D'entrada, la dificultat per escriure el seu nom. "zsch" és una combinació letal quan comences a aprendre't els noms. A més, es pronuncia "Nitx" o "Nitxe"? Tampoc no ho sé, jo l'anomeno amb "e" final. Va estimar realment Lou Andreas Salomé? El va estimar ella? Van arribar a fer un trio amb aquell altre famós?

Per què té aforismes tan al·lucinants? "Amistat d'estels", "Per damunt de la passera"... o aquell de l'idealista incorregible que acaba més o menys així: "si mires molt temps al fons d'un abisme, l'abisme acaba mirant al fons de tu". Genial, en Frederic. Però va acabar malament. I la seva filosofia déu n'hi do. Malinterpretada, mal vista, un desastre. Però hi ha molts nietzscheans i de moltes menes, perquè polièdric sí que n'era, el nostre filòsof.

Jo em quedo amb el meu, és clar, amb el Nitxe que m'ajuda una mica a viure, fins i tot les paradoxes i els laberints. El que em diu que no t'has d'acabar de creure mai les teves pròpies paranoies. Millor el cavall, no?

Nota de l'Edició Crítica: L'idealista incorregible i l'abisme són dos aforismes diferents. Aquí l'autora es pren una llicència filosòfica o simplement s'equivoca.

CACOFONIA EN OCRE

El color ocre no s'acabava de veure. Entre un daurat sempre somiat i una caca d'oca sovint present no trobava mai el seu lloc. Sospitava que era una mena de crema catalana amb un toc de marró verdós, un toc irisat que li donava un nosequè d'especial. Però com dir-se? Ocre, ocre. Aquesta "c" al mig el cremava i volia canviar de nom. Això sí, sense canviar de personalitat, que amb els anys s'havia fet un lloc en el seu caràcter.

I va començar: Calaia. Calamanda. Caeldol. Caleb. Calioflus. Cal·lianira. Canci. Cancianil·la. Cànea. Caradveu. Caralampi. Carilau. Clilefus. Carpòfor. Castàlia. Cat. Aquí es va aturar. Cat... tenia gràcia perquè no era el que semblava. Del llatí "Catus", gos, era un cosa així com "color de gos com fuig". Sí, li agradava. Però era massa ambigu. Ho hauria d'explicar cada vegada. Catald. Claramunda. Cleia. Cleodolinda. Ep! Un altre nom bonic. Aquest tenia un nosequè de tendresa i de fragilitat que el captivava. Cleodolinda, Cleodolinda... Sí, era un bon nom per al seu color. Clar i Cremós, amb Cos i Cor.

Cleodolinda... aquest seria el seu nom, almenys de moment, fins que el seu ànim inquiet no el destorbés amb més cabòries sobre la seva identitat nomenclatúrica. Nomenclatúrica... aquest també seria un bon nom per a alguna cosa...

Nota de l'Edició Crítica: Alguns autors (Hermenovsky, 2005; Gadamersh, 2009) veuen en el text la influència del mite romà de Caco, el lladre monstruós que va robar el ramat a Hèrcules. La idea del robatori de noms per part del color ocre ha cocococontinuat fins als nostres dies.

Our Way

Humans! (o no). Jo acabo l'aventura Píxel amb una frase de la Sara (ja sabeu que sense la meva filla estic perduda): "Cadascú té la seva manera".

Doncs sí, aquests píxels han estat ben polièdrics i els finals de la història també (amics per sempre, cosina salvadora...). En aquest blog hem patit una mica de ment dividida, d'ésser mutant, estàvem integrant "allò altre" en nosaltres i una mica sí que ho hem aconseguit. Una mica pixelades de bon rotllo sí que estem la Sara, la Gemma, la Glaukopis i el Gegant del Pi...


El vídeo és una mica decadent, però jo crec que als pix els agradarà.

Blog Pixel·lat o Pixelat (encara no ho tenim clar, hem de consultar l'Acadèmia Píxel de la Llengua)

HUMANS! ARRIBA LA INVASIÓ PIXEL·LAIRE. AQUEST BLOG DE CRIATURADES PSEUDOFILOSÒFIQUES HA ESTAT FELIÇMENT PIXEL·LAT.

EL QUE ÉS PIXEL·LAT ÉS I EL QUE NO ÉS PIXEL·LAT NO ÉS.

(Ara fem veure que tot el blog està pixel·lat -o pixelat).