diumenge, 31 de desembre del 2017

Canvi d'any


El 2017 ha estat un any complicat en molts aspectes. Sobretot serà l'any en què ha mort el meu pare. I també hi ha la situació política. Un any heavy, intens.

L'any vinent serà l'any dels meus 50. També serà l'any que la Sara comenci l'insti, paraules majors. Tinc la idea d'autopublicar un recull de contes. Bé, potser és una mica aviat per dir-ho, però és que em fa il·lusió. També direm el de sempre, que hem de fer més natura. I després ens costa. I quan hi anem... tatxan! apareix la tecnologia com si formés part de la nostra naturalesa del segle XXI.


I sobretot, ens passaran coses que ara ni imaginem. I aquesta també es la gràcia, oi?

Que tingueu un fantàstic 2018!!!!

dissabte, 9 de desembre del 2017

Consumisme pur

-M'encanta aquest pont, és consumisme pur!

I té raó la Sara, no és consumisme barrejat amb excursionisme o amb cultura o amb anar a Brussel·les, no, nosaltres portem dos dies practicant el consumisme pur. I com li negarem aquest plaer, si avui 9 de desembre és el seu aniversari!! 11 anys!!



Anirem a Premià i ho celebrarem amb la iaia i els cosinets. I estarem contents però també serà agredolç, perquè el meu pare no hi serà. Encara em sorprèn que s'hagi mort. Sí, em fa tristor i em sorprèn. Encara no fa ni dos mesos. Ja no hi penso contínuament, com em passava al principi, però hi penso. Ah, sí, que és llei de vida... de vegades me n'oblido.

Tornem a la Sara, que també és llei de vida fer anys i ella està molt contenta de fer-los. I dels seus regals de preadolescent: roba de comerç no sabem si just o injust... i un mòbil, poca broma!

I si de cas, ja consumirem de manera justa i sostenible de cara als 12, de moment, ens deixem anar!!

FELICITATS, SARA!!!




Ep, hem fet excurionisme urbà, hem vist Wonder i hem anat virtualment a Brussel·les ;)

diumenge, 29 d’octubre del 2017

Estrella errant

Tu sempre t'has de preguntar "Què diria mon pare?"


Això m'ho deia el meu pare, que es va morir aquest dijous 26 d'octubre a les 6.19h. I sí que ho sé què diria, és veritat, el tinc tan integrat que sé què em diria en molts moments, per això diem que si se'n va algú que estimes és com si no se n'anés. Ara és molt fort perquè el tinc molt present, suposo que això també es suavitzarà, no passa res. Bé, sí que passa, és una putada i aquesta llei de vida sempre arriba massa aviat, i es veu que no hi ha pròrrogues ni penals. O també, és una partida de pòquer (al meu pare li encantava jugar al pòquer, i al parxís, i a borsa, però això de la borsa no va acabar del tot bé) que es veu que sempre perdem. Però no m'estranyaria que segueixi jugant allà on sigui, amb son pare i el seu germà, cuidats per la meva iaia. "Un 1,2,3?" (parxís: un duro matar, dos duros entrar i tres duros la partida), "un 2,3,5?" o últimament "un 1,2,5" (amb euros).

Va marxar suaument, dolçament, amb la meva germana i amb mi. I li vam posar la música que li agradava (pensem que la sentia d'alguna manera), des de Pimpinela, Camilo Sesto i Richard Clayderman (tenia uns gustos musicals ehem ehem) fins a l'Estrella errant del Lee Marvin, que és la cançó amb què va morir, la que ell ens va dir que volia. Gràcies per ajudar-nos a ajudar-te a morir, papa, gràcies per ajudar-me a plorar amb aquesta cançó. Gràcies per fer-me, per tot, per les baralles, també. I per la teva ironia i retranca. Aquí estem. T'estimem, ja ho saps i vam ser pesades i tot dient-ho. Gràcies!!







diumenge, 8 d’octubre del 2017

Volem un RPV

Aquests dies són molt trasbalsadors. Estic arribant a la conclusió (precària, provisional) que el millor és aconseguir un Referèndum Pactat Vinculant. Es veu que he dedicat molta intel·ligència a arribar a aquesta conclusió única, segur que no hi ha pensant ningú abans. 

D'acord, s'ha intentat moltes vegades i no s'ha aconseguit perquè està fuera de la ley. Però ara estem en una altra pantalla. Hem rebut hòsties (jo personalment només nervis) i ho ha vist tot el món. Tenim els Elders (Kofi Annan, Ban Ki-Moon) que volen mediar, que demanen diàleg, també hi ha Suïssa, hi ha advocats, fins i tot filòsofs i filòsofes com la Vicky Camps (encara que ella és poc d'independentismes...). 

Les meves amigues més indepes volen la DUI i la volen ja, sense por. Altres amigues tenen por del 155 o del 116 (estat d'excepció, molt mal rotllo). Altres amigues no volen la independència i l'1 d'octubre no les interpel·lava, però estan en contra de la repressió (eh, que són amigues!). No hi ha fractura social, només alguna petita tensió que es resol parlant de cinema o de la family.

Volem (suposo que som uns quants) un Referèndum Pactat Vinculant perquè no tothom és independentista però tothom (en principi) és demòcrata. I pot interpel·lar tothom. No serà fàcil, està clar, i la DUI pot ajudar per fer pressió, però no hi veig una altra sortida. 

PS. És odiós pactar amb un Estat que t'ha hostiat, per què negar-ho. 
PS2. Confio en alguna mena de deus ex-machina que parli idiomes.
PS3. Ara, tal com van els esdeveniments, pot passar qualsevol cosa.

dissabte, 23 de setembre del 2017

Revolució pacífica (i que s'hi pugui ballar!)

Quan feia primer de carrera, ara fa.... 31 anys! (gràcies, calculadora), vam fer unes vagues i unes manifestacions a la Universitat Autònoma (que es van escampar a la Central i a les altres universitats). Vam començar demanant més busos entre Cerdanyola i l'Autònoma, vam continuar volent millorar la universitat i vam acabar per voler canviar el món. 

Ara em sento una mica com llavors. Ahir vaig penjar un cartell (em vaig pujar a una escala i tot, oju!) que deia "Democràcia. Si tu no hi vas, ells guanyen" (que està inspirada en un eslògan del PSC, curiosament). També em recorda al No a la guerra. En definitiva, em recorda a aquells moments en què per poc polititzat que estiguis, la realitat t'"interpel·la". I et fa sortir al carrer. 

No sé com anirà l'1-O. Si puc, votaré i votaré Sí, tot i que com ja he explicat aquí, no era pas independentista, i realment soc poc nacionalista o patriòtica. M'hi he tornat i tinc moltes ganes de construir una república catalana (potser federada o confederada amb l'espanyola després, per mi perfecte). De moment, surto al carrer més per poder votar que pel resultat del vot. Això m'interpel·la però de quina manera.

Em sap greu que la meva amiga i la meva cosina que votarien No, no vulguin votar. Que no se sentin interpel·lades (la paraula del mes, junt amb "tumultuosos", "sediciós" i "piolín"). Ni després d'aquests dies de repressió. N'hem parlat, després d'unes hores prudencials, i estem d'acord amb algunes coses, però hi ha un punt que no, que no hi ha manera. Llavors deixem de parlar-ne. S'havia d'intentar. Pensava que hi havia dues realitats paral·leles indissolubles, però la tercera via existeix i també és forta.

També espero que no hi hagi violència. Em fa pànic. Crec que ens passa a tots. Que el que passi abans, durant i després de l'1-O sigui pacífic, plis. Ens veiem al carrer i a les urnes??!!




PS. Vam aconseguir els autobusos ;)

dijous, 20 de juliol del 2017

Perseu i Andròmeda: un final diferent

             Relats de la Carme: Colors i formes al Cap de Creus: el camell


Després de petrificar el tità Atles amb el cap de la Medusa i de convertir-lo en la serralada que és ara, Perseu va tenir notícia que al cap de Creus el rei Cefeu havia promès la mà de la seva filla Andròmeda. Calia deslliurar el seu regne del Camell, un monstre que xuclava amb les gepes l'energia dels habitants del regne, que no tenien ni esma d'acabar amb ell. 

Perseu, a qui començava a agradar el paper d'heroi i sabedor de la bellesa d'Andròmeda, es presentà al rei Perseu amb el seu pla. Cefeu va accedir-hi capcot i Perseu s'afanyà a ensenyar el cap de la Medusa al Camell, abans no es desmoralitzessin. I sí, va convertir aquell camellot afluixaànimes en pedra inert.



Però ai las, Andròmeda no volia donar la seva mà ni cap part del seu cos a ningú. Davant la desesperació, Cefeu i Perseu van invocar Zeus, que va pronunciar aquestes paraules alades:

"Andròmeda, has de complir els teus designis. Perseu us ha deslliurat del Camell afluixaànimes i tu t'has de deslliurar a Perseu".

I Andròmeda va respondre:

"Dius bé, Zeus apleganúvols, Perseu ens ha deslliurat del Camell afluixaànimes. I li estem agraïts, però jo no soc cap premi. Jo el que vull és sortir d'aquí i veure altres reialmes. Vull fer un Erasmus."

Zeus, Cefeu i Perseu es van mirar atònits. Fins i tot la Medusa es va quedar de pedra.



PS. En "realitat", Perseu i Andròmeda acaben vivint feliços i formant dues consel·lacions.







divendres, 14 de juliol del 2017

Del logos al mythos

                 El Partenó, dedicat a Atena, la deessa de la saviesa (també guerrera).


Hem arribat avui d'Atenes i estic com borratxa de mitologia. Com si els déus grecs se m'haguessin enganxat durant aquests dies. He fet una regressió a l'època d'abans del logos i he observat unes constants:


- Profecies que parlen de fills que destronaran els seus pares i mesures dràstiques per evitar-ho, com ara la ingesta del fill en qüestió: Cronos es menja els seus fills, menys a Zeus, que és salvat per la seva mare Rea. Més tard, Zeus farà que Cronos vomiti tots els seus germans, que surten ben vius del tràngol. Una altra variació: menjar-se la dona embarassada del fill-amenaça. Zeus es menja Metis, que està embarassada d'Atena (que després naixerà del cap de Zeus). Per cert que Atena no destronarà sinó que ajudarà Zeus. I també la versió de fer matar el fill per un sicari: la famosa tragèdia d'Èdip (encara que en aquest cas es tracta d'un heroi).

- Les aventures extramatrimonials de Zeus amb deeses i humanes, sota formes divines o animals. I la desesperació d'Hera, la seva germana i dona oficial, experta a martiritzar les amants de Zeus i perseguir els seus fills. Alguns exemples són Zeus transformat en cigne que sedueix Leda i creen Helena (la bella Helena, el rapte de la qual per part de Paris desencadenarà la Guerra de Troia). O l'aventura amb Leto, que tindrà com a fruits Apolo i Artemisa, quasi res.

- Profecies que es compleixen de la manera més rocambolesca: la peripècia d'Èdip fins que mata el rei i es casa amb Iocasta, o Perseu, que llença un disc amb tanta mala sort que ensopega i mata el seu avi Acrisi, com deia la profecia.

- Naixements fabulosos: el naixement d'Atena del cap de Zeus, amb l'armadura (una mica com Wonder Woman). El naixement de Dionís de la cuixa de Zeus, que el vol protegir d'Hera (en aquest cas la mare és Sémele, que acaba molt mal parada). O el naixement d'Afrodita: per ajudar la seva mare Gea, Cronos secciona els genitals del seu pare Urà, els llença al mar i se'n fa una escuma d'on apareix Afrodita.

I encara podríem parlar de Teseu, de Medea, d'Electra, d'Odisseu-Ulisses, en fi, que no ens els acabem. I com que són immortals, els que ho són, sospito que encara estan per aquí, estimant-se i barallant-se perquè ens els puguem beure ben fresquets.


               Una cervesa Mythos ben fresqueta, ideal per al mes de juliol a Grècia.


 Aquí respirant l'esperit d'Atena, una deessa que ens cau bé (2.500 anys són un sospir).

                     Dionís, déu del vi (i de la cervesa), tan panxo al Museu de l'Acròpòli.

Bé, la borratxera ha arribat al punt que m'he comprat la Ilíada i L'Odissea, que no les tenia. Es veu que són d'un jove autor revelació anomenat Homer... 




dimecres, 31 de maig del 2017

Celebrant els 49 (o el curiós fenomen d'assolir la maduresa)

Aquest divendres 2 de juny faig 49 anys. Visca. Se m'acuden dos temes, simplificant una mica:

- 1. Em falta un any pels 50. Fer 50 vol dir assolir la maduresa? Què vol dir assolir la maduresa? No ho soc ja, de madura? Associo maduresa a responsabilitat, autoconeixement, un cert grau d'acompliment d'expectatives (no totes), tenir menys inseguretats (que no vol dir tenir tota la seguretat), ser més lliure interiorment encara que potser tinguis menys llibertat de moviment, en definitiva, sembla que són coses positives, però coi, passar del 4 al 5 fa impressió. També és tenir més passat que futur, encara que no vol dir menys projectes, encara tinc projectes, ep!

- 2. La paradoxa és que volia celebrar tot això tan assenyat anant a ballar al Magic amb les meves amigues (a més de més celebracions amb la family i les amigues, per celebrar que no quedi). És a dir, anant a ballar despendoladament com una jovenívola. És veritat que el cos no aguanta tant com abans, però em continua encantant anar a aquell antro i sentir la música i ballar. No sé si té a veure amb alguna edat o simplement amb mi. Però no hem pogut quadrar agendes, perquè les agendes estan saturades i perquè suposo que el pla no les motivava prou. Que tenim una edat. Tornem al punt 1.

O sigui, que dec ser una madura jovenívola o una jove madurívola. Celebrem-ho, doncs. He comprat bombons d'aniversari. Agafeu-ne!!





diumenge, 28 de maig del 2017

El cavaller irritant (RC)

Aquí un relat conjunt, a veure si agafo el ritmillu!!


M'han ensenyat que he de ser educada i pacient, amable, abans callada que xerraire, abans dòcil que rebel. Porto 10 minuts sentint un xiuxiueig a la banda dreta que m'està taladrant l'orella. Estic perdent la paciència.

Al principi, és graciós que un cavaller en ple segle XIX et proposi aquesta mena de pràctiques, com si fóssim al segle XX! (tinc visions de futur). Però soc una dona vuitcentista i no hi estic preparada.

Per què no em giro i li dic que em deixi tranquil·la? Que la seva proposta és altament inapropiada i totalment anacrònica? Això és ser dòcil o ser rebel?

- Escolti, vol deixar-me en pau d'una vegada? En quin segle es pensa que viu?
- En el segle... dona, almenys fem-nos una selfie, no?



                                         Der lästige Kavalier, Berthold Woltze, 1874

dimarts, 9 de maig del 2017

Vidilla

Fa segles (bé, des del gener) que no escric aquí, renoi. Volia parlar de la vidilla que em dona escriure, i que ho hauria de fer més, per ser coherent amb mi mateixa. Però més que poc coherent, soc mandrosa. Necessito un estímul, un ham, un algo.

Em va donar molta vidilla el projecte del Zurich. I ara m'ha donat vidilla participar en un projecte de l'Eduard dels Antiartistes, un projecte col·lectiu, també: El vestit negre. Són textos i imatges inspirats en cadena, ha quedat molt bonic.

I m'he llançat un ham amb forma de curs al Laboratori de Lletres, a veure.

I es veu que no em passa només a mi. Avui parlava amb una companya de la feina que li passa amb l'actuació, s'està pensant si tornar a fer teatre, perquè li agrada fer teatre, però val la pena desplaçar-se, esforçar-se, provar-se? És més, val la pena tot això quan ja no serem ni grans actrius ni grans escriptores? Aix, això fa mal.

I si és així, què? Recuperem el concepte "vidilla": potser no és bàsic, essencial i fonamental, però t'alegra la vida i te la fa més intensa, què més vols?




dissabte, 21 de gener del 2017

Els defectes segons Barack Obama (de fa uns anys)

Per aquell curiós fenomen que ens fa enyorar alguna gent quan se'n va, he recuperat un llibre que vaig comprar fa anys i que no vaig llegir en el seu moment: L'audàcia de l'esperança, del Barack Obama del 2008.

Al pròleg diu:

"Si t'hi fixes, com més anys passen més bé coneixes els teus defectes, com ara els teus talons d'Aquil·les, els hàbits recurrents de pensament que poden ser genètics o poden ser mediambientals, però que gairebé sempre empitjoren amb el temps, de la mateixa manera que una insignificant coixesa acaba convertint-se en un dolor persistent al maluc."


Ell es refereix a la seva inquietud crònica. Sembla que ha estat una arma de doble tall, per una banda li ha portat problemes, però per l'altra l'ha fet avançar.

Això em fa pensar en els meus defectes, i no hi estic del tot d'acord. Crec que ara sóc menys insegura que fa 10 o 15 anys. No és que hagi desaparegut el defecte, però està més controlat, perquè, efectivament, com diu ell, ens coneixem més.

És veritat que altres s'aguditzen, com diu la Sara, sóc molt pesada! D'acord, d'acord, però ella és una desordenada i això ho hauria de millorar.

Sigui com sigui, m'ha sorprès aquesta apreciació pessimista de l'Obama, que no s'adiu amb el clixé opitmista dels nord-americans. Diu que ara vol escriure. Serà interessant llegir-lo, no?