Laia & Ludwig (& Layla)

Post dedicat a la Lali, i a totes les euLàlies d'aquestes contrades.

-Quin és el més mitjà?

Com que la Gemma Sara Glaukopis és més aviat previsible, previsiblement avui parlarem de la parla, perquè avui (ahir) hem anat a veure la Laia, la Gegantona de la Parla. Que no parla.

I avui ha dit això la Sara, quin és el més gran, quin és el més petit, quin és el més mitjà... i jo he pensat, com qui no vol la cosa, quina relació hi ha entre el llenguatge i el món? Perquè ella veu una varietat de mitjans i per això ho diu? O veu una varietat de mitjans perquè ho diu? Els límits -o els no límits- del seu llenguatge són els límits del seu món? Ja es veu que estem invocant Wittgenstein, que sempre apareix quan se'l demana.

Però ja sabem que Wittgenstein són dos, el primer i el segon. En el primer, el llenguatge representa el món i el que queda en els límits del món, allò místic, no es pot expressar, més val callar. En el segon, el que hi ha són els jocs del llenguatge, que corresponen a altres tantes formes de vida, per tant la parla, les parles són totes possibles.

I aquest rotllo... ah sí, per la Sara. Doncs no sé quin Wittgenstein ens agrada més, em sembla que el segon, però la cosa mística del primer també és atractiva. Diguéssim que no sé si la parla de la Sara està ratllant la mística, tot forçant els límits, o si és un joc del llenguatge que es va combinant lliurement. Per què no ens quedem en un terme mig? En el més mitjà?

Però un proverbi hindú, en l'estil del primer Wittgeinstein, diu que quan parlem -escrivim- hem de procurar que les paraules valguin més que el silenci. I no sé si ho hem aconseguit. Callem, doncs.

                            (imatge treta de wordnik)

Una altra idea de Wittgenstein és que el món dels feliços és diferent del món dels infeliços (penso en Egipte, ara). But that's another story...

La pregunta seria: es pot parlar de tot? (tot es deixa parlar?)

Glaukopis, Gemma Sara Glaukopis

-I això com es diu?

Crec que la Sara està avançant molt de pressa. Abans em preguntava "això què és?" i ara pregunta "com es diu?". Està clar que ha intuït que no podem arribar a la cosa en si (an sich) i, no satisfeta amb aquesta intuïció, avança en els misteris de la filosofia del llenguatge. A més, alguna cosa deu quedar del nominalisme escolàstic en els seus gens, vull dir mems. I com qui no vol la cosa ens plantem al bell mig de la filosofia contemporània, amb fort ascendent de Nietzsche i Wittgenstein.

L'òliba de Minerva m'està mirant fixament: estàs segura del que dius? vols dir que no hauries de repassar una mica la Copleston o la Vikipèdia, encara que sigui? Doncs sí, té raó. Després, si tinc temps (!), miraré les fonts, perquè els anys no passen en va.

El meu psicòleg deia "Gemma, has de trobar la teva pròpia filosofia". I tenia raó. Crec que ja puc apuntar les cinc primeres màximes:

1. El món és tot allò que et cau.
2. Val la pena canviar ressaca per bolquers.
3. No intentis viure "l'ara" perquè és impossible.
4. Com més amor, millor.
5. Has de trobar la teva pròpia filosofia.

Glaukopis, Gemma Sara Glaukopis

Els tenim o ens tenen?

Aquest nen no és la Sara, és el Martí, i un company de feina (avui va de companys de feina, són importants), me l'ha deixat per al blog. Perquè m'ha encantat la foto del nen amb la mare fent la foto. És un bucle? És la mare que té el nen o el nen que té la mare? (i el pare, sorry, que de vegades ens n'oblidem!).

Hi ha un blog d'una mare que potser "seguiré". Hi vaig anar a parar per casualitat i deia "tinc dos nens petits (o ells em tenen a mi)". Em va agradar. Després vaig veure que parlava molt de cristianisme i no em vaig acabar de decidir (maleïts prejudicis ateus, també!).

Tornem al Martí: que la mare sigui a la panxa del nen (mitjançant tortuga, cert), és encara més simbòlic, com deia una altra companya (ja quasi amiga, no? un altre dia parlem de companys i amics, que em comença P3...).

Bé, la qüestió important, sense més divagacions, és que jo li vaig escriure, al pare, a la targeta de felicitació pel naixement: "fliparàs quan et digui 'tatimu, papa'". Ei, s'ha d'induir una mica, li has de donar el peu: 't'estimo, Martí" o fins i tot: "digues 't'estimo, papa'" i ja veuràs com captarà que allà s'hi diu alguna cosa d'important. Potser pensaràs en els jocs de llenguatge de Wittgenstein, o potser no (esperem que no), però que fliparàs, ja t'ho dic ara. Paraula de mamafilòsofa!