So different

- Mama, no m'ho puc creure, estic cansada de lo molt que he dormit.

Aquest fenomen estrany que li ha passat a la Sara, de vegades passa: quan dormim molt, ens llevem cansats, potser ens ha passat això durant molt de temps, ara potser estem despertant, no ho sé, i veiem dos camins:

- Hi ha el camí independentista que il·lusiona, però sense voler ser il·lusos (que no ens expliquin contes de la independència amb final feliç, per poder dormir tranquils, com en el gag de Polònia de dijous). Cal més democràcia (poder votar) per aconseguir-ho.

- Hi ha el camí del procés constituent i el de la CUP, que té la independència com a via per poder arribar a una societat més justa i democràtica, sense límit geogràfic. Cal més independència (en tots els sentits) per aconseguir-ho.

El Gerardo Pisarello, professor de dret constitucional, diu que un procés constituent pot ser de moltes maneres. La qüestió és que, en cas de proclamar-se la república catalana, sigui el que nosaltres volem. Això és possible? Home, si en tres anys la independència s'ha fet possible en tants caps, això també, no? Ara bé, segons Gerardo, s'han de vèncer 3 discursos (tres estats mentals, jo diria):

- el de la resignació

- el de la por

- el de la inevitabilitat

Crec que a més es retroalimenten. Perquè que les coses siguin com són sembla inevitable. Si ens atrevim a canviar-les, aniran maldades. Per tant, por i resignació (en realitat, de por, poca, ni ens arribem a plantejar alguna mena de canvi real a nivell social, ni a petita ni a gran escala).

No vull ser ingènua, no vull que m'expliquin contes de la societat justa amb final feliç (espero que en facin un gag a Polònia ja). Però coi, intentem-ho, ni que sigui imaginar-ho, pensar-ho.

                              

El David Fernàndez citant Allende. Com pot ser que s'apassioni tant aquest home si és completament impossible el que diu?

I ara ve la falca publicitària: avui a les 11h a les Fonts de Montjuïc. 

Aprimar-se és difícil encara que sàpigues com

Com a lectora de Saber Vivir, la revista de referència per a intel·lectuals com jo, observo que el tema de l'aprimament és recurrent. Per exemple, en el número 149 l'article central era:

"¡Pierde una talla! Adelgaza y reduce volumen", a càrrec de Maria T. López.

Però la Maria T. López no deuria estar molt segura de l'èxit del seu article, perquè al mes següent, en el número 150, ella mateixa firma l'article (central):

"El plan quema-grasa que funciona. Activa tu metabolismo y adelgaza de verdad".

És a dir, en el número 149 es tractava d'aprimar-se una mica en broma, mentre que ara, un mes més tard, la Maria troba la fórmula, l'elixir, la clau de volta de l'aprimament. I jo me n'alegro, perquè he decidit aprimar-me.

He estat temptada de demanar les obres completes de Saber vivir, perquè, com m'havia semblat, un estudi de la universitat d'Stanford ha determinat que 8 de cada 10 portades de la revista estan dedicades a aquest tema.

Però em fa l'efecte que totes diuen el mateix, en poques paraules: "para perder peso cuando haces dieta debes gastar más de lo que comes".

I per què és tan rematadament difícil, Maria T. López? Per què revista rera revista t'has d'exprémer el cervell per explicar el mateix i que sembli diferent?

Se m'acut que és més apetitós un plat d'espaguetis a la carbonara que un plat de bledes, però hi ha altres factors que incideixen en el fracàs, per exemple, el pur cansament, com explica el Dan Ariely a Por qué mentimos... en especial a nosotros mismos.

En Dan ens diu que, en situacions d'esgotament, s'activa el mecanisme de la autoindulgència racional (més aviat irracional), menjar un dolç serveix de "compensació": estic feta caldu, i a sobre no em podré menjar un tros de xocolata??, i ho expressa així: "la idea subjacent de l'esgotament de l'ego és que per resistir les temptacions fa falta un esforç i una energia considerables (...) Això significa que després d'un llarg dia de dir "no" a vàries i diverses temptacions, disminueix la nostra capacitat d'oposar-hi resistència, fins arribar un punt en què ens rendim i acabem amb la panxa plena de danesa de formatge, galetes oreo, patates fregides o qualsevol cosa que ens faci salivar". (No ve al cas, però el llibre també esmenta un estudi que mostra com el cansament incideix de manera considerable en les decisions dels jutges...).

I ara la pregunta que ens fem la Maria, el Dan i jo és: seré capaç de fer una dieta, fer exercici i, en lògica conseqüència, aprimar-me els 10 kilos que em sobren? Ho intento. Demà començo. Demà començo.

Cuina Dimensió Infantil

                                                      En Puckie

Aquests darrers dies s'ha donat una confluència astral de factors relacionats amb la cuina, que es poden resumir en tres:

1. Constatació que la Sara ha de menjar més verdura. Com a conseqüència lògica, la Sara i la Gemma diuen que volen fer un llibre de cuina. Amb receptes de verdura i més. Es dirà Cuina Dimensió Infantil (títol de la Sara).

2. La Sara comença el Taller de Cuina a l'escola (dura un mes). Li agrada molt. Dimecres ja tenim sopar. A la Gemma li agrada molt.

3. Ens toca el davantal màgic al post aniversari de la rits. Ens agrada molt.

Total, que hem començat a inventar receptes i a menjar-nos-les (la majoria). Les primeres receptes del llibre són:

1. Barquets d'espinacs

Amb Pringles! és una idea boníssima (de la Sara, esclar).

2. Amanida Sòcrates

Consisteix a preguntar a la nevera què té. L'amanida es fa amb la seva resposta. La fem sovint.

3. La sortida del rat-penat

Consisteix a fer rat-penats amb mongeta tendra i salsitxó.

4. Crema de verdures taronja claret, amb tocs de vermell

Crema amb carbassa, porros i espàrrecs, amb ceba, patata, crema de llet i iogurt, i trossets de pernil salat per damunt, boníssima!! Inspirada en Cocina para torpes, amb dibuixos de Forges.

5. Família infeliç de truita a la francesa

Aquesta no l'hem fet perquè és una mica depriment.

6. Patata de truita

Rotllo deconstrucció bulli del barri.

7. Composició de figuretes de peix

Figuretes de peix congelades, ehem, i disposades en un bonic dibuix figuratiu o abstracte, al gust.

8. Pastissets de fruita a la kantiana

Fes-los de manera que puguis voler que es converteixin en pastissets de fruita universals

9. Consciència de l'Obama

Pastís de xocolata (no excessivament negra), en equilibri.

Us convidem a enviar-nos més receptes, si voleu: fàcils, nutritives i amb orientació infantil, i amb verdura, si pot ser... les tastarem i les incorporarem al llibre!

De tota manera, avui ha sigut un dia verduraless i hem fet una pizza...

                           La Sara amb el davantal màgic de la rits i la massa de la pizza.

I per acabar, entre el Gegant del Pi i l'Elisenda, un nou gegantó per al nostre Olimp: el gegantó Plat(ó)

L'increïble propòsit minvant (o no)

Avui que és 1 de gener em sembla un bon moment per recordar l'únic objectiu que em vaig plantejar de cara al 2011: aprendre a cuinar. Com que em conec una mica, l'objectiu ja me'l vaig fer minvant i, esclar, encara es deu estar diluint enmig de l'univers.

Però aquest any és diferent (sempre ho és), faré objectius sòlids i versemblants:

1.  Aprendre a cuinar. Tornem-hi. S'ha acabat la cuina de subsistència. A partir d'ara farem croquetes casolanes i verdura amb imaginació. Ja friso amb el nou llibre de cuina que ens portaran (bé, que em portaran) els Reis. (I, sobretot, tinc fe en el taller de cuina que farà la Sara a l'escola...).

2.  Jugar més amb la Sara. Voldria que veiés menys dibuixos, sobretot menys dibuixos de la Barbie (!). De fet, depèn més de mi que d'ella, així que no hi ha excuses. Ep, els Reis ens portaran un Bingo (la mar d'educatiu, podrem practicar els números :-).

3. Sobreviure el millor possible a la crisi i a les retallades, especialment les de la feina, que ja comencen a treure la poteta. Aquest és més abstracte, però no per això el traurem de la llista.

També hi ha que tots estiguem bé i que siguem feliços, el mateix que us desitjo a tots els blogaires (l'any passat per aquestes dates encara estàvem una mica soles, la Sara i jo). Així doncs:

Bon 2012, amb bons propòsits o sense!!

Com a il·lustració del que no ha de passar aquest any, aquí va la boníssima escena final de El increíble hombre menguante (The Incredible Shrinking Man) (no puc insertar el vídeo): http://youtu.be/l1b69tfOfAs.
 
P.S. Bertrand Russell deia algo així com que no tenir tot el que desitgem és condició de la felicitat, però també podria estar equivocat.

Cruixent de bleda i crema de coliflor

- Que poc 5 minuts!

No sé quin és l'estàndard de càstig que s'ha d'aplicar a un nen quan s'acaba de carregar un llibre de receptes de cuina, però ja és trist que el nen et digui que t'has quedat curt, ai, ai, ai (de tota manera, després m'ha dit que havien de ser 6 minuts, que tonta no és).

Doncs bé, una bleda, que sóc jo, i una coliflor, que és la Sara, perquè alguna verdura li havíem d'adjudicar, hem proclamat la Setmana Gastronòmica Visca la Verdura. S'ha de dir que el primer plat de la Setmana ha estat mousse de xocolata, però dilluns mateix entrem en matèria i farem uns barquets de verdura fantàstics que hem trobat a Cocina Fácil (sí, perquè el Cuina no en té res, de fàcil; com diu el meu quiosquer, és "de alto standing"). La gràcia és trobar plats verdurils fàcils i apetitosos per ambdues parts (el que fa ambtrès no juga en aquesta lliga, és més de la lliga del tot per la pasta).

Ja sé que em repeteixo amb els temes, em sembla que en aquest blog he relacionat més d'un cop autoritat i verdura (i potser algun cop felicitat, ai no, que la felicitat anava relacionada amb les croquetes). Que em costa l'autoritat, la cuina i la verdura, però intento fer un just mitjà entre el que em surt de fer i el que se suposa que he de fer. I si faig el que he de fer què puc esperar? Que la coliflor surti sana, forta, bona i intel·ligent. I feliç.

Diccionari de la Llengua Catalana. DIEC 2

bleda

1 f. [LC] [AGA] [BOS] Planta de la família de les quenopodiàcies, de fulles basals ovades, grosses, amb el pecíol i el nervi mitjà molt desenvolupats, flors verdoses, en inflorescència densa, i fruit embolcallat pels tèpals, cultivada com a verdura (Beta vulgaris var. vulgaris).

2 [LC] [BOS] bleda borda Bleda silvestre, d’arrel prima i fulles més petites, pròpia d’indrets ruderals i de sòls salins (Beta vulgaris ssp. maritima).

3 m. i f. [LC] Persona no gens espavilada, mancada de vivor, de tremp. És una bleda assolellada. No en farem res, d’ell: és un bleda.
 
Ep, però nosaltres les bledes també podem ser sofisticades, com en el cas de l'"arròs de nap amb escuma de mongeta i cruixent de bleda", que es va presentar al I Concurs de Cuiners Novells que es va celebrar dins del III Certamen de Varietat d'Arrossos de Cullera (juny 2010).

Crema de Coliflor
http://www.recetasdiarias.com/recetas/sopas-cremas/crema-de-coliflor/

4 persones, 25 minuts.

Ingredients:

400 g coliflor
120 g puré de patates
150 ml nata lí­quida
100 ml oli
pebre
sal

Posem en una olla aigua abundant amb sal i la portem a ebullició. Quan estigui bullint coem la coliflor fins que quedi ben tova.

Quan estigui cuita la traiem de l'aigua i la bolquem en una altra olla amb el puré de patates, ben espès. Hi afegim la nata líquida, l'oli, una mica de pebre i sal al gust. Ho deixem uns minuts al foc.

A continuació ho passem tot per la batedora o la liquadora, perquè quedi ben fi, i ho servim calent.

--------------------------------
Abans li he dit a la Sara si volia escriure una cosa que m'ha dit avui:

L'AMANIDA SÍ QUE ET SURT BÉ!

No he sabut si alegrar-me'n o no. Però m'ha fet riure.

P.D. El proper post no tindrà a veure amb el menjar. Com diuen els Monty Python: And Now for Something Completely Different.

Va haver de volar, a la fi!

-Fora Mandra!


La marieta mandrosa

En aquesta casa hem iniciat un programa educatiu intergeneracional que es diu Fora Mandra! (que vulguis que no, posar-li nom a un programa educatiu ha de ser garantia d'èxit). (Bé, la Sara li diu Fora Caca!, els nens i l'escatologia, ja se sap).

La qüestió és que la mestra de la Sara ens ha renyat (bé, el pare ha sortit pràcticament il·lès), perquè la Sara  és molt llesta i molt intel·ligent, però molt mandrosa. I la mandra li ve de tenir-ho tot fet. I té raó, si no s'acaba el menjar li dono jo, si no s'acaba de vestir la vesteixo jo, estic amb ella fins que s'adorm... fatal.

Doncs ni curta ni peretzosa he muntat un programa insipirat en Aristòtil (que vulguis que no, tenir un filòsof en el programa també ha de ser garantia d'èxit) i que consisteix en dos moments: esforç i plaer. Diu Aristòtil a l'Ètica a Nicòmac (tradueixo del castellà de l'edició de Gredos): "La vida feliç, d'altra banda, es considera que és una vida conforme a la virtut, i aquesta vida té lloc en l'esforç, no en la diversió" i:  "Donat que les activitats difereixen per la seva bondat o maldat, i unes són dignes de ser cercades, altres evitades, i altres indiferents, el mateix passa amb els plaers, ja que a cada activitat li correspon el seu propi plaer".

I això com es tradueix? Doncs bastant fàcil, si ho penses, en comptes del fins ara clàssic: "vaaaa fes aixòò, que ja tens 4 aaanys", passem al "fes això, jo no ho faré" (esforç) "veus? ho has fet, t'estàs fent gran!" (plaer). I està funcionant!

Però, ai, hem dit que era un programa intergeneracional... L'altra generació sóc jo (el pare supervisa). Em fan mandra vàries coses, com ara carregar i descarregar el rentaplats o, encara pitjor, cuinar, la qual cosa em fa sentir culpable. Doncs bé, gràcies a aquest programa això s'ha acabat i per demostrar-ho em comprometo a fer croquetes aquest dimarts dia 15 de març. Començo per aquí perquè a la Sara, al Joan, a Aristòtil i a Les Luthiers els agrada, i a mi també (les croquetes, quan són bones, són molt bones, màxima número 12 de Gemma Sara Glaukopis).




P.S. Tenir mandra és un luxe que en molts punts del Planeta no es poden permetre, està clar.

Nocilla

-No me'n recordo del gust de la Nocilla.

Aquesta Sara és un cas, fa servir totes les tretes imaginables per aconseguir el que vol. Com pot ser que no recordi el gust de la Nocilla? Si el recordo jo, que no en menjo mai (bé, darrerament una mica, és una experiència una mica proustiana això de menjar Nocilla als 42 anys).

I mira, com que estem en el blog que estem recordarem Plató i la seva teoria del record com a coneixement (reminiscència o anàmnesi). Record de les idees, esclar. Però hi ha una idea de Nocilla en el món de les idees?

Escoltem el mestre (del Fedre, edició de Gredos):

"En efecto, el hombre tiene que comprender según lo que se llama 'idea', yendo de numerosas sensaciones a una sola cosa comprendida por el razonamiento. Esto no es sino la reminiscencia de aquello que en otro tiempo vio nuestra alma cuando marchaba en compañía de la divinidad, y mirando desde arriba lo que ahora decimos que es, levantaba su cabeza hacia lo que verdaderamente es."

Bé, aquest fragment no ens ho aclareix gaire. Crec recordar que l'últim Plató es planteja això mateix, si a més de la idea de bellesa, de bondat, etc. hi ha una idea de pèl o de brutícia, per exemple. Ep, ara estic desmereixent la Nocilla i no ho voldria pas.

Molt bé, ja tenim la idea de Nocilla i volem ajudar la Sara a recordar-la. Però podem dir que coneixem la Nocilla sense tastar-la (i que és bona)? No! Ergo, li hauríem de donar Nocilla. Però podem dir que coneixem la Nocilla sense saber que treu la gana (de sopa de galets)? No! Ergo, no li hauríem de donar.

-¿Pues qué, Fedro, daríamos Nocilla a una niña de 4 años justo antes de cenar?
-Creo haber entendido, Sócrates, por tus razonamientos, que es más acorde con la virtud del cuerpo y del alma posponer esta ingesta para más tarde.
-Dices bien, Fedro, y ahora vayamos a encontrarnos con Alcibíades, que nos invita a merendar.

La vida és pa amb formatge

Gemma: I hi ha gent que hi creu i gent que no.
Sara: Sí, però vull una torrada amb formatge.

Això em passa per plasta. Aparcarem el tema per una bona temporada...


L’amor és Déu en barca
Lletra: Enric Casassas
Música: Miquel Gil

D’acord, no ens entenem
ni ens sabem estimar,
la por si l’aprofites
es torna cerimònia.

La carta que ara ve
ja la’n puc destapar,
l’amor és ritual,
el ritual és la vida,
la vida anar tirant.

La vida anar tirant,
l’amor és pa amb formatge,
el pa amb formatge és vida,
la vida anar paint.

L’amor és Déu en barca,
la vida és un naufragi
en un got de vi blanc,
l’amor és caure al toll
i trobar-hi l’amor.

(tornar)

Objectiu

Objectiu per al 2011: Aprendre a cuinar

Objectiu per al 2011: Aprendre a cuinar

Objectiu per al 2011: Aprendre a cuinar

Les croquetes i el sentit de la vida

-La veritat és que estan bastant dolentes, aquestes croquetes.
-Em sembla que sí.

Me l'hagués menjat a petons, hauríeu d'haver vist la seva cara, quan es menjava l'últim tros de croqueta que, per pena, s'ha menjat.

És que m'hi he posat tard, la pasta m'ha quedat massa líquida, llavors hi he afegit farina, un cop el pollastre i el pernil a dins (a més he fet una altra varietat amb lluç, per acabar de complicar la cosa) i un desastre. O sigui, que aquest cop no he pogut practicar el mètode Estivill versió taula, que és molt diferent del mètode González, i que consisteix, bàsicament, en enretirar-li el menjar perquè se n'adoni que el vol... Ho hem solucionat amb dos petit suisse i un bibe de cereals, que és el preu de la derrota.

I el sentit de la vida... ja era hora que sortís el tema en aquest bloc, no? Tinc clar que cadascú el troba on el troba, si és que s'ha de trobar (home, el Sentit en majúscules i per tothom, no, però un sentit, o uns quants sentits al llarg de la teva vida sí que vas trobant...). I jo el relaciono amb la meva filla.

No dic que ella sigui el sentit. Dic que un ésser pel qual donaries la vida sense pensar-t'ho un segon (m'és igual si és egoisme genètic) ha de tenir relació, per força, amb el sentit de la teva vida. Encara que, com deia una periodista en un article que vaig llegir fa temps, sigui el mateix ésser amb qui no saps com passar tota la santa tarda fins que se'n va a dormir, quin descans.

A més, no cal ser tan dramàtics, si en un alt percentatge de moments de felicitat hi apareix aquest ésser (o, encara millor, aquest ésser i la teva parella), ja ho tens. No cal que el sentit es disfressi de purpurina i vingui cap a tu cantant "sóc el sentit de la teva vida".