Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Camilo Sesto. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Camilo Sesto. Mostrar tots els missatges

dissabte, 2 de juny del 2012

Celebru 44

- Se'm veuen arrugues, Sara?
- Sí, algunes, però estàs guapa, eh?


Amb aquesta frase animosa inauguro aquest post de celebru del meu aniversari. Un fet que pot semblar banal, i de fet ho és, però que em fa il·lusió. I també m'ha fet il·lusió saber que el 2 de juny de 1968 la Mafalada es va tornar a publicar al setmanari Siete Días, després de 5 mesos de no publicar-se pel tancament del diari El Mundo.

De vegades he dit que vaig néixer amb la ressaca del Maig del 68. (De fet, ara que ho penso, ja sé per què no es publicava la Mafalda, perquè la teníem a París aixecant llambordes i dient frases desarmants).

Una pel·lícula que em va encantar, Milou en Mai, de Louis Malle.


Però també hi havia la Primavera de Praga i moviments de protesta a molts altres llocs. Com diu el Dany Cohn-Bendit, en un llibre que no m'he llegit però que té un títol que m'agrada molt, La revolución y nosotros que la quisimos tanto: "En 1968, el planeta se inflamó. Parecía que surgía una consigna universal. Tanto en París como en Berlín, en Roma o en Turín, la calle y los adoquines se convirtieron en símbolos de una generación rebelde. We want the world and we want it now ('Queremos el mundo y lo queremos ahora') cantaba Jim Morrison".

La música, per cert, va ser molt important per aquest moviment. L'altre dia vaig anar a una taula rodona en què Fermín Muguruza, la cantant americana Buffy Sainte-Marie i un activista de la cultura lliure discutien sobre el paper de la música en els moviments socials. Es plantejava si en el moviment 15 M - Occupy Wall Street la música és tan important com ho era als anys 60 i 70. Es pot dir que la música hi és, però no identifica un moviment. Muguruza creu que aquest moviment musical relacionat amb  l'anticapitalisme està per venir, i que no trigarà gaire. (?). Algú altre va dir que fins fa poc la música ocupava un lloc central en l'experiència juvenil i que ara ja no, que potser aquest paper ara el tenen les noves tecnologies. Em sembla un tema interessant...

Però ja que parlem d'identitat, de música i d'aniversari, se m'ha acudit recuperar les meves arrels musicals tal com em vénen de ma mare i de mon pare, perquè jo sóc Raimon i també Camilo Sesto. Que no faltin a la festa, doncs!

Aquí una gravació matussera, amb cors incorporats, m'ha fet gràcia.



També m'ha fet gràcia, en el seu estil de fer gràcia.


I com tothom ja sap, Raimon + Camilo = Janis...


Tornant a les revolucions (quin liu de post, m'estic marejant a mi mateixa), crec que la dels anys 60 potser no va canviar el món, però el va deixar més lliure. No sé ben bé en quin punt estem nosaltres.

I ara arriba el millor del post, us convido a birres, caipirinyes, tequila, mojitos, gintònics i cubates!! sense por a la ressaca*!!

* Un cop vaig llegir que la ressaca és com tenir tot de vidres trencats al cervell, i em va semblar una bona descripció. Però amb vidres trencats al cervell també es poden fer coses, no? Per exemple, un celebru!

dimecres, 18 d’agost del 2010

Casoris

Sara: em puc casar amb tu?
Aina: buenu, una estona

dissabte, 17 de gener del 2009

Bonet de San Pedro

-Posem música? Per grans o per petits?
-Per grans!


Em fa gràcia pensar que la Sara és producte, entre d'altres coses, de la música que ens agrada als nosaltres, els seus pares, i als pares dels seus pares. Del Jorge Drexler i els Ramones, del Raimon i el Camilo Sesto, i del Sinatra (en castellà (?)) i el Bonet de San Pedro, que no sé ben bé qui és. I ja tindrem l'arbre genealògico-musical de la Sara (simplificat).

Es pot complementar amb tiets i tietes i besavis i besàvies. Però cada cop és més difícil obtenir informació. Crec que podem afegir Lenny Kravitz de la tieta Esther.

Esquemàticament tindríem:

  • Iaia-Raimon Avi-Camilo Sesto / Iaia-Frank Sinatra Avi-Bonet de San Pedro
  • Tieta-Lenny Kravitz
  • Mare-Jorge Drexler Pare-Ramones
  • Criatura-??? (de moment, cançons tradicionals catalanes...)
No em sembla un mal arbre. Tenim una mica de cançó protesta (per cert, la del moro judío del Drexler és molt apropiada ara mateix, i el Raimon... què n'hem de dir, si per mi és com de la família, i veles e vents de les meves cançons preferides), de grans veus (Camilo Sesto era -és?- una gran veu, diu l'avi, i amb un sentiment que no te l'acabes, i Sinatra és La veu!). El Bonet aquest és un misteri.

També tenim d'aquí i d'allà, el més d'aquí seria el Raimon i el més d'allà... n'hi ha uns quants. I ritmes ràpids i frenètics i ritmes lents i reflexius.

D'aquí uns anys li direm a la Sara que n'esculli un. Una mica com a joc i una mica perquè sense la música la vida seria un pal (sembla que Nietzche va dir que un error), un pal, seria. En això em sembla que coincidim tot l'arbre genealògic.

Nota: he escollit Ramones per al papa juanitu, però també podria haver dit els Kinks, per exemple, que no se m'enfadi, que és molt sensible al tema. Per a mi podria haver dit Lou Reed o Janis Joplin, que hi trobo a faltar una dona, aquí.