Tots contents en una festa (nadalenca)

Enmig de les felicitacions nadalences, he recordat la definició de la Sara de felicitat: "tots contents en una festa" i he pensat que encaixava amb aquestes dates.

Bé, no a totes les festes estem tots contents, ni totes les festes acaben bé (a la meva família tenim molt números perquè el meu pare i la meva germana acabin barallats, per exemple), i fins i tot no totes les festes són una festa... Per què, què fa d'una festa una festa?
- Personetes. Necessàries, fins i tot algun animal és benvingut. Em pregunto si també hi ha festes individuals. (Per cert, Brassens deia allò de "plus de quatre on est un bande de cons", però farem veure que no ho hem sentit). Es recomana que les personetes s'estimin entre elles o es tinguin carinyo.
- Menjar. No necessari si es tenen menys de 30 anys.
- Beguda. Necessària sempre. Alcohòlica, recomanable, i obligatòria si es tenen menys de 30 anys.
- Música. No necessària els dies dels mega àpats. Necessària en el canvi d'any. Necessària si és una festa individual.
- Regals. Obligatoris si hi ha personetes de menys de 10 anys.
- Ballaruca. Imprescindible en el canvi d'any. Recentment s'han vist ballaruques per Nadal i qui sap si  per Sant Esteve.
- Guarniments. Recomanables, però vigilant amb la deriva kitsch-hortera de certs motius nadalencs.
- Bon rotllo. Imprescindible. Però pot tenir els seus alts i baixos, atenció. En els moments baixos o de tensió s'aconsella que surti alguna veu (acostuma a ser sempre la mateixa) i digui "tinguem la festa en pau!". Inclou el subconjunt Petons i Abraçades.
I després d'aquesta anàlisi profunda (tinc les neurones que bullen), us volem desitjar unes

SÚPER MEGA BONES FESTES NADALENQUES!!!!!

A la Sara li agrada molt l'Amy Winehouse. Esperem que estigui fent una festassa allà on sigui, encara que sigui per poder plorar.
(Bé, no puc penjar "It's My Party" en versió Amy Winehouse... :-(). De fet, veig que no puc penjar cap cançó.

Creant planetes

-Vaig a crear un planeta.

Aquesta tarda hem anat al Circ Raluy. La Sara s'ha passat tota la segona part creant planetes amb el seu planetador. El planetador és un artefacte amb llums de colors que gira molt depressa i que venien allà mateix. Primer ha dit que estava creant planetes, després planetava directament (jo planeto, tu planetes, ell/ella planeta...).

Els planetes han estat molt variats. El primer l'ha fet per als dolents (uns dolents molt dolents, com els rics que roben els pobres -aquí l'he influenciat una mica) i es deia Irmiapispe. El segon i el tercer eren móns a l'inrevés, les cases a dalt i el cel a baix, però un era per a papes i l'altre per a nens (al planeta de pares hi ha unes atraccions de pares i al planeta de nens, de nens -és bo saber-ho). També n'ha fet un on tot era groc i es deia algo així com Grogatista. N'hi ha un de petit tan petit que no hi cap ni una nena com ella, es diu Miniatura (no per obvi, menys encertat). I hi ha un món tot ple de xocolata (no per infantil, menys universal).

El millor de tot, la frase que ha dit quan tornàvem cap a casa:
Avui ha sigut un dia xuli piruli.


Dues versions de dos planetes diferents, em sembla:

o

- Ja sé fer la o amb lletra lligada, mira es fa així: o

És fascinant això d'aprendre cada dia una lletra amb lletra lligada. Avui la "o". És molt útil aquesta lletra, tant si és amb forma de pal (de pal rodó) com amb lletra lligada (encara que de moment no lliguis res).

Cada dia se'ns presenten disjuntives, algunes s'acaben allà mateix, altres tenen més conseqüències i presenten noves disjuntives i cadascuna té diverses ramificacions possibles que al seu temps tenen altres ramificacions, de manera que anem fent un camí eliminant un munt de camins possibles (anem fent retallades, per utilitzar una paraula de moda).

La Sara quan està contenta es dóna cops al cap, en un gest molt seu. I fa tonteries. La Sara és una nena molt alegre i molt pallassa.

La Sara sabrà escollir el seu camí, eliminant camins possibles, i ajuntant camins, per què no, en comptes de "o", jugar amb les "i".

El Lluís dels Mil Dimonis m'ha fet pensar en Cioran. Aquí va un fragment de Précis de décomposition: "Disserter sur la liberté, cela ne mène à aucune conséquence en bien ou en mal; mais nous n'avons que des instants pour nous apercevoir que tout dépend de nous... La liberté est un principe éthique d'essence démoniaque."

I per acabar aquesta mena de post, "Pale Blue Eyes", dedicat a la Sara (que té els ulls blaus) i que hem escoltat aquesta nit en el disc que li vam gravar el seu pare i jo quan encara no havia nascut. I a totes les "o" i a totes les "i"... i a tot l'abecedari, de pas.

Sometimes I feel so happy,
Sometimes I feel so sad...



En el proper post no parlaré de la llibertat, que us estic donant la llauna :-).

Perruqueres (lliures)

Sara: Què vols, cua o trena?
Gemma: Trena.
Sara: No, trena no pot ser.

De vegades, em sembla que la vida et fa el mateix que la Sara, sembla que pots escollir i després resulta que no, que era una il·lusió momentània. Una hipotesi seria aquesta, que la llibertat és una il·lusió. I bona part de la filosofia contemporània, amb la crítica del subjecte modern, arriba a aquesta conclusió.

Però llavors arriba la crítica de la crítica, que és el que feien els meus profes de Caen, ara fa 20 anys. Així, Alain Renaut i Luc Ferry (aquest darrer prou conegut, va ser ministre d'educació i tot), s'entestaven a defensar el seu "humanisme juríric" o "humanisme no metafísic", amb la idea que l'home és lliure, perquè transcendeix les seves determinacions, perquè transcendeix la natura, perquè hi ha una discontinuitat entre l'home i l'animal (casualitat o no, a Alain Renaut li agradava i defensava, suposo que encara li agrada i defensa, la "festa" dels toros).

Tot i que m'agrada la idea de la llibertat de l'home, m'emprenya una mica aquest èmfasi en la diferència amb l'animal (tampoc és casualitat que Luc Ferry fes un llibre contra l'ecologisme "fonamentalista"). Per aquelles coses bones de la blogosfera hi vaig pensar fa uns dies, en el sentit de fer crítica de la crítica de la crítica. És a dir, defensar la llibertat des de la natura, des de l'animalitat. I fa poc vaig trobar un llibre que m'hi ajudaria.

A L'enigma de la llibertat, David Bueno diu que el sentiment subjectiu de llibertat contribueix a la nostra supervivència i ha estat afavorit per la selecció natural (de fet, un estudi de finals de 2010 diu que tenim una tendència innata a creure que som més lliures que les persones que ens envolten). La nostra biologia és ineludible però "fins a cert punt tenim una certa elecció de resposta, podem escollir, potser només en un grau mínim, una resposta entre diferents alternatives possibles, malgrat que ara per ara no quedi gens clar com en el subconscient fem aquesta elecció. I amb aquesta mínima possibilitat d'elecció ha nascut la cultura, en el sentit més ampli de la paraula". La llibertat de pensament seria així una "propietat emergent". Bé, en el fons potser no està tan lluny de "l'arrachement à la nature" dels meus profes, o de l'esperit lliure de Nietzsche. Potser simplement el que volem dir és "I'm free".

(Ostres, tot aquest rotllo per un joc de perruqueres... i al final m'he quedat sense trena ni cua!).

Sinestèsies

- SAPS CANTAR AMB L'OLFACTE?

Estava sinestèsica, avui, la Sara. Trobo que els nens ho són força, barregen els sentits, com barregen moltes coses. En aquest cas, es tracta de posar-se en mode pipa amb les dues mans tapant-se el nas i treure aire pel nas mentre es canta (treure aire no és ben bé olorar, però és que topem amb una impossibilitat fisiològica que passarem per alt).

Això m'ha fet pensar que m'agraden les sinestèsies (i m'agrada la paraula, també). Aquí n'hi ha algunes:

Color d'olor de poma (del poema "Cambra de la Tardor" de Gabriel Ferrater) (gràcies, Lali)
Plorar amargament (gràcies, Viqui)
Olor rasposa i hidratada (Joan Perucho)
Com es diu en groc? (de la Sara més petita)
Una caricia rosa (Juan Ramón Jiménez)
Veig una veu (llibre d'Oliver Sacks sobre el món dels sords)
Un mal rotllo marronós (aquesta és meva, més aviat prosaica, d'aquí vindria "un marron", ara que hi penso)
Una alegria vermella, groga i lila (meva, una alegria republicana, vaja)
Campanya amb gust de xampanya (la del PP...)

Algú en vol afegir?

P.S. Vull posar una imatge, però no sé què coi posar. Quin és el color d'olor de poma? No sé per què però a mi em ve la imatge d'una poma verda...

Ultradutxa

Aquesta me l'ha explicada la mare de la Martina (6 anys) aquest matí: Estaven passejant al costat d'un cementiri i una planta de residus i feia una pudor tremenda.

Mare: Quina pudor!
Pare: Estem al costat d'un cementiri i una planta de residus.
Martina: Clar, mama, que fa pudor, quan estàs mort no et pots dutxar.

No sé què més puc afegir a una frase tan lapidària.

 

     (Efectivament, no hi ha cap calavera dutxant-se al Google Imatges)

Ous

- On estan els ous?

Això em va preguntar la Sara mentre l'estava banyant, ahir al vespre. Pel context, em vaig imaginar de quins ous es tractava. Efectivament, resulta que l'Arnau del càmping li va dir un dia "no me toques los huevos" i la Sara volia saber on eren, curiosa com és ella. L'hi vaig explicar i em va respondre "vull veure un ou del papa", que vaig capejar amb una maniobra de distracció. Llavors em va semblar que potser li havia de parlar dels ovaris, ja posats. Els ovaris... un concepte difícil per a una nena de quasi 5 anys, no? Però què carai, tan misteriosos són els ovaris com el cervell o el cor. L'hi vaig explicar tan bé com vaig saber, però no em va dir res. Em sembla que no ni tan sols ho va trobar misteriós.

Aquí el post es bifurca:

D'una banda tenim la dificultat d'explicar certs conceptes als nostres fills. No sabem quin és el bon moment, si ens avancem o si anem massa poc a poc. Què processa el cervell de la Sara? Doncs bé, abans d'anar a dormir li he preguntat si se'n recordava de la pregunta dels ous i m'ha dit que no. Quin èxit!

D'altra banda tenim el concepte ou. Ou de gallina. Ou còsmic. Ou com balla. L'ou és principi de vida i és allò que fas per sopar quan no saps què fer. L'ou o la gallina. És el més quotidià i el més metafísic. Recordo una entrevista a José Luis Sampedro en què deia que l'ou és una meravella. Ho és!

P.S. L'entrevista val la pena.

Futur simple

- Mama, vull anar al futur.

Sí, amics, després de desafiar l'espai amb el viatge a Saturn d'aquest estiu, què no farà una mare, hem desafiat el senyor temps, que encara imposa més, i ens hem plantat, tal com volia la Sara, a l'any 2050. Què com ho hem aconseguit? Primer de tot certifiquem que ho hem aconseguit i que hem desmentit Stephen Hawking quan deia que l'absència de turistes del futur desmentia els viatges en el temps.

Doncs bé, després de mirar a la Viquipèdia viatge en el temps vam veure que això de construir una màquina del temps era ben complicat (que si un forat de cuc, que si uns cilindres rotatoris gegantins, que si una corda còsmica...). Fins que se'ns va aparèixer ella, la Geganta del Temps. Ara feia temps que no hi parlàvem (amb ella sí que hi ha bona relació), però enmig dels preparatius per a la festa d'avui, encara va tenir temps d'enviar-nos 39 anys enllà.

Jo, francament, em veig molt arrugada, però el Joan encara m'aguanta i la Sara ens porta sovint els nens, els dos clonats, un d'ella i un del Dídac, la seva parella des de P4 ("El Dídac i jo serem nòvios per sempre", sí, noia, tenies raó). Tenim un cine brutal al Canòdrom, inaugurat el 2034, quan per fi van saber que és el que s'hi havia de fer, i fem una vida prou plàcida i entretinguda, gràcies, també, al Barack, el robot de casa, que ens fa la vida més agradable.

Al món ara mateix som molts, 9.100 milions de persones, i les desigualtats i la pobresa encara no s'han resolt, però s'ha millorat considerablemet gràcies a organitzacions-partits polítics internacionals, transversals i multilaterals com Justice & Peace, presidit per Arcadi Oliveres júnior, que ha sabut incidir en les principals potències del planeta (la Xina -que ara és una democràcia-, els Estats Units, l'Índia, Brasil i Mèxic -cap sorpresa, no?). Catalunya és independent i interdependent, com tots els països (el tema dels Països Catalans segueix sent complicadot). (Primer havia posat que Catalunya i Aragó formaven el país Zona Nordest, que és com anomena la consultora Nielsen aquest territori per reportar les vendes, és a dir, és un mercat, però m'ha semblat un xic depriment).

En definitiva, aquí estem bé, però avui tornem perquè no ens volem perdre les festes de la Mercè amb ulls de 4 i de 40 i pico. I aquesta tarda, esperem que no plogui, veurem la Mercè, que és la Geganta del Temps, i li direm primer felicitats i després que moltes gràcies, però que de moment ens quedem i farem el nostre camí (bé, intentarem avançar això del Canòdrom, però no volem crear cap paradoxa, tampoc!).

PS. Felicitats a les Mercès, que encara que som ateus, al present i al futur, ens agraden algunes tradicions...
PS2. El futur del Leonard Cohen és força obscur, no?
PS3. En teoria, el Canòdrom és un Centre d'Art Contemporani, però de moment el que hi ha de més contemporani som els veïns (alguns força artístics).
PS4. Això no és un Post Scriptum.

Enganxats!

-ESTÀS ENGANXADA!

Aquesta frase ens la diem mútuament la Sara i jo, mig en broma, mig seriosament. Però també hi podem afegir el Joan i el meu pare, en un perfecte pòquer d'enganxats.

Comencem pel pòquer del pòquer: el meu pare està tan enganxat al pòquer per internet que fins i tot ha canviat d'hàbits, dorm de dia i juga de nit (també menja, i normalment coincideix amb ma mare, cosa que té el seu mèrit).

El Joan està enganxat als Manel. Va ser culpa meva, ho reconec, li vaig dir "escolta això, que està molt bé". I tant bé. S'ha comprat els seus dos discos -ell, que quasi tot s'ho baixa per internet-, quasi ens divorciem perquè ens pensàvem que havia perdut (jo) les entrades per al concert del Romea, i quasi em fa un monument quan li vaig dir que tenia entrades per al de Granollers (al de Sant Cugat no vam arribar a temps -com s'ho fa, la gent, per comprar entrades dels Manel sense estrès?).

Jo estic enganxada al blog. Per què negar-ho, des de fa ja força mesos estic en una voràgine blogaire que em comença a preocupar. Posts, comentaris, comentaris dels comentaris, i ara jo què dic, i què dirà aquell i ara aquest em fa pensar en això, ara descobreixo això altre, aquesta de la Sara sí que es bona, que bé m'ho passo escrivint, i quina gràcia que algú em llegeixi, tu!

La Sara està enganxada a les Winx. Seria el grau màxim d'enganxamenta d'un conjunt més genèric, els dibuixos, però les Winx són especials, són guapes, bones, tenen poders, en fi, són fades i són enchantix, que encara no sé què vol dir (és una forma que és una altra forma, o alguna cosa així, diu la Sara), per mi és tan esotèric com el fora de joc.

I què hem de fer? És greu? Anem a la Wiki un moment:

"Originalment, addicte era qui seguia cegament al líder, sense criticar ni dir res (en llatí a-dicti: 'no dicció'). Després es va anomenar addictus a un 'esclau' per deutes. D'allà addictio: 'adjudicació, cessió al millor postor, consagració, dedicació'."

Això de seguir cegament al líder no ens agrada gens i pel que fa a ser esclau per deutes, no en som una mica tots plegats, ara mateix?

I hem d'abandonar les Winx, el blog, els Manel i el pòquer?

La Sara i jo ens intentem limitar, intentem fer la tàctica "dia sí dia no", però també ens fem petites trampes... va, cinc minuts de Winx en el dia no (i jo, que us he de dir...). Em sembla que el Joan no es limita gens i el meu pare encara menys, o sigui que la Sara i jo estem fent el passarell...

Ja sé, ja sé, els clàssics, Aristòtil, el just mitjà... Ara no sé si hem de seguir cegament a Aristòtil o no :-).

Edat recomanada

-Mama, creus que estic preparada per aquest llibre?

Ja ens estàvem estancant entre el llibre de mites i llegendes del món i el de la Disney. El de mites a mi m'encanta perquè aprens mitologia i geografia d'una tacada, però la Sara ja en té un tip, ara quan li dic "va Sara, d'on vols que t'expliqui el conte avuiii?" (i li faig que assenyali un gran mapamundi que té damunt del llit), em diu "no, no vull, vull el llibre de sempre". El llibre de sempre és el de la Disney (amb les seves princeses com a cap de cartell). Els altres contes se'ns han quedat petits o no ens criden prou. Així que aquesta tarda hem anat tots a l'Abacus, on a més s'hi estava fresquet i fèiem temps perquè la Sara pogués llençar-se amb la tirolina.

I remenant remenant (jo he remenat per a mi, també, i fins i tot he perdut un llibre que m'anava a comprar a la llibreria mateixa, el que suposa una nova marca en la meva capacitat per perdre coses), remenant, doncs, m'ha dit aquesta frase que m'ha fet riure, perquè fa de personeta gran i indica confiança en el meu criteri, que sempre és d'agrair.

Però m'ha semblat que encara no estava preparada, que era una novel·la il·lustrada més per nenes de 10 o 11 anys, i a més em feia mandra, literalment, el tema princeses. Ara penso que potser m'he passat, que segurament no s'allunya gaire de les Winx, que la mandra me l'he de menjar, i que de tota manera, tot ho entén a la seva mida, que el mateix conte el pot llegir ara i d'aquí 3 anys. Bé, la propera vegada hi tornaré a donar un cop d'ull.

Escrivint ara això he recordat una anècdota de quan jo era petita (ho vaig explicar en un post, però no el trobo, també el dec haver perdut). Quan tenia 8 o 9 anys, la meva mare ens va portar a les meves cosines i a mi a veure un programa doble format per, atenció, Quien puede matar a un niño i Niñas al salón. Quien puede matar a un niño no l'he tornat a veure sencera, perquè encara em fa posar els pèls de punta. Niñas al salón m'ha fet gràcia recuperar-la ara pel youtube, perquè almenys és inofensiva. Em sembla que és el programa doble més desencertat de tota la història de la programació infantil. Quan li he comentat algun cop a ma mare, no se'n recorda, però jo sí. Recordo com em va agafar de la mà i vam sortir les dues de la sala a corre-cuita amb les darreres escenes de la peli del Chicho Ibáñez Serrador, ho recordo perfectament.







I després d'aquest contraexemple tan entranyable (ei, ma mare també em va portar en aquella època a un concert del Raimon, per compensar :-), tornant a aquesta tarda, finalment ha/hem escollit un llibre d'una mona, un d'un rellotge i el recull de contes L'hora del conte.

Jo també m'he firat, tot i que no sé si estic preparada.

Animals

Un nou lliurament de la sèrie Troballa (o no):

L'ANIMAL MÉS NOBLE

                                                                      Gato fumador, de Carlos C. Laínez    

Domesticar l'animal era una necessitat. Era una metàfora de domesticar-se a si mateixa. A l'animal que portava dins. A l'animal de tothom i de cadascú.

Parlar de tu a tu a aquell gos. Mirar-lo als ulls i veure que no, que amb ell no funcionava la telepatia. I que era una amenaça: si no et domines et menjaré, deia. L'havia d'alimentar. Era una altra manera de distreure'l. Si menjava no podia atacar. Perquè quina altra cosa fa un gos amb més dèlit més que menjar?

Així va anar dominant-lo, a batzegades, mentre s'adonava que allò no tenia fi. I que, oh descobriment, si ell era un gos, ella mateixa era un gat. Un gat disfressat i evolucionat, sí, però un gat.

Si s'hi fixava bé, la seva mare ja tenia cara de gat i el seu pare, de gos. Els anys d'evolució no havien passat en va, va pensar. Però tot i així li semblava que s'havia evolucionat molt poc. A més, en realitat l'evolució era produïda per l'engany. Era l'engany mateix.

L'engany i l'enginy i, sobretot, la supervivència, la necessitat. Només es crea per necessitat, va dir Rilke, i ella s'adonava que tenia tota la raó del món. El món es transforma per necessitat. Perquè no et mengin les feres. I si enganyes les feres... si t'enganyes a tu mateix mentre enganyes les feres... la jugada és mestra.

Però si hi ha gat i gos, potser també hi havia altres animals. Efectivament, aquella mateixa tarda la seva germana li havia ensenyat les dents, les dues dents del davant, en senyal inequívoc que era l'evolució del conill. I que no passava res. Que tots estem en el mateix vaixell. En la mateixa arca de Noè, vull dir.

Però l'únic que preocupava de veritat a la nostra gata protagonista era si podria deixar de fumar. Tants anys d'evolució i de transformació i no era capaç d'acabar amb la cigarreta. D'acabar amb la imatge d'ella mateixa amb la cigarreta als llavis. Potser no, potser era un truc de les feres per no desaparèixer del tot.

No et pots dominar, deia la seva mare gata. Aguanta bonica, que tu pots, deia el seu pare gos, mentre li agafava el paquet i se l'emportava al seu racó. Quants has fumat ja? Li deia el seu nòvio, que també fumava i també era gos. Un gos molt bo i molt bonic, per cert.

Per favor! Que sóc humana! Deixeu-me amb la meva debilitat! No puc dominar la fera que porto dins fins aquest punt! Seria un monstre. Seria un animal sense animalitat. Seria un ésser perfecte, perfectament horrorós!

I així és com la nostra gata protagonista, molt bona i molt dolça ella, va anar a buscar el foc que li havien pres feia res i es va fumar una cigarreta.

----------------------------------

Aquest conte em recorda que deixar de fumar no és fàcil i em fa pensar en aquell joc infantil: "si fossis un animal, quin animal series?". Més que un gat, ara mateix m'acosto més a la foca. La Sara és un cargol, diu (també podria ser un ocellet, per la veu fina que té i per com li agrada cantar). Per aquestes contrades hi ha, com a mínim, un llop, un porquet, i un cargol mutat en pingüí. Tots portem un animal dins (a més de l'animal que ja som, esclar).




També em fa pensar en el Tea Party i el seu "pensament" creacionista. Potser aquesta versió alternativa de l'evolució els fa més el pes. Em sembla que enviaré el conte a la Sarah Palin i a la Michele Bachmann (per cert, no hi ha homes per ridiculitzar?).



I mentre la petita Palin venia al món, The Animals cantaven el seu gran hit, La casa del sol naixent, clàssic del folk americà mil vegades versionat per animals més o menys racionals. Aquí ens quedem.

Prendre la nit

-Va, mama, anem a prendre la nit.

Ostres, no se m'havia acudit mai, prendre el sol, prendre la nit. M'ha encantat. La veritat és que això del càmping convida a la poesia. Bé, ara mateix tinc a la meva filla i la meva neboda pujant-se per damunt meu, ahhhh, no puc escriure més, però m'ha vingut de gust fer aquest post en temps real. Que prengueu bé la nit!

Batalla de Reines

Tal dia com avui van morir Nietzsche i Hume, però no parlarem d'ells ni tampoc de transcendència, que en tenim sobredosi, sinó que ens lliurarem a les emocions fortes i veurem una batalla entre Hobbes i Rousseau, que m'ha fet gràcia.



Elfree, tant de bo haguessis tingut aquest vídeo quan ensenyaves filo, no?

Existeix?

-Sí que existeix!

Ho ha tingut claríssim des del minut 0. Estàvem llegint un mite romanès sobre la creació de la terra del llibre de mites, contes i llegendes. Hi sortien Déu i Satan. Primer m'ha preguntat per Satan, li he deixat clar que és el dimoni i que no existeix (li ha semblat correcte). I què és Déu? m'ha dit. Aquesta pregunta ja me l'havia fet, ho he verificat ara a l'arxiu del blog, però li he tornat a respondre el millor que he sabut (un ésser, un senyor -fem-ho fàcil- que va crear el món, que ho sap tot, que és molt poderós i que ajuda les persones), però el primer que li he dit és que hi ha gent que creu que existeix i gent que creu que no. Llavors és quan m'ha dit que sí que existeix, ben convençuda, i quan li he preguntat que com ho sabia, m'ha dit que existia i ja està i que si no, em mossegava (instints inquisidors?), (bé, ho ha dit amb carinyo).

La qüestió és que jo sóc una atea convençuda i m'ha fet gràcia i també m'ha sobtat aquesta convicció en camp contrari. Potser el seu caparró ha pensat que un superheroi d'aquesta mena (les Winx es queden petitones al seu costat) val la pena que existeixi, ja que li he donat l'opció. Però això no quedarà així, em sembla que se'ns presenten unes interessants discussions sobre el tema, espero que sense violència. De fet, jo vaig ser creient fins als 14 anys...





P.S. Per acabar-ho d'adobar, des del principi del blog, el Gegant del Pi simbolitza Déu, d'alguna manera. (Això la Sara encara no ho sap). O sigui que trucar-li seria com trucar a les portes del cel...

Please Don't Turn Me Away

Una cançó preciosa que m'ha fet descobrir el DJ de la família. De Roy Buchanan. D'ell deien que era el millor guitarrista desconegut del món. No tenia imatge de rockstar: barba, gorra escocesa, pantalons a quadres i pipa. Una cosa sí tenia d'estrella del Rock: una vida tortuosa que va acabar amb un suïcidi abans dels 50 anys. Molt recomanable la seva música.

Bon cap de setmana!!

Dream a big dream

Fa poc la Sara em va dir que havia somiat que volava per les estrelles, amb el seu pare i amb mi.

Aquest somni també l'he tingut jo i és fantàstic. I m'ha fet pensar en els somnis autoconscients. Així és com anomenava jo els somnis lúcids en una època en què en tenia sovint (entre els 20 i els 25 anys, més o menys).

Un somni lúcid és aquell en què saps que estàs somiant. La sensació és genial perquè saps que pots fer el que et doni la gana, perquè per això és un somni, el teu somni. És com estar en una pel·lícula de gènere fantàstic en què tu n'ets l'autor i el protagonista. I a què et dediques?

Com diu la Dra. Consuelo Barea en el seu llibre El sueño lúcido (Océano): "El principal motivo para querer tener sueños lúcidos suele ser el potencial de aventura y fantasía. Volar es una de las actividades lúcidas favoritas de la gente, igual que el sexo; pero también hay personas motivadas por el crecimiento espiritual o los estados de conciencia".

Òbviament, el meu interès principal era el creixement espiritual. Per això, invocava per exemple Brad Pitt, gurú de reconegut prestigi, per adonar-me de seguida que pel·lícules, sí, però de baix pressupost. Les estrelles deurien estar en altres somnis lúcids. Però les estrelles de l'univers de veritat sí que estaven al meu abast. Bé, a un nivell bàsic, perquè com diu la Barea "Sólo los soñadores lúcidos muy expertos pueden plantearse la visita a otros planetas habitados de nuestra galaxia", quina sort.

Els somnis lúcids també serveixen per curar prejudicis, per exemple, "si tienes una ideología sexista o racista, sé mujer de color". Estic temptada d'enviar el llibre a l'Anglada, ara que té el cotarro revolucionat.

En fi, que tenir somnis lúcids és un xollo, però requereix temps i pràctica (o tenir 20 anys, en el meu cas). Normalment, entres en un somni lúcid quan hi ha alguna cosa que t'estranya en el somni (un "signe oníric", s'anomena), de vegades el fet mateix de volar "ei, estic volant, això vol dir que és un somni, uau, puc volar!" Aquesta consciència del somni em segueix semblant fascinant. Sigui com sigui, el llibre apunta uns quants exercicis. En reprodueixo un, per a qui li pugui fer servei:

"Dar la orden a cualquier hora
Este método se basa en la intensidad de la voluntad y en una atención extrema durante un breve período de tiempo:
1) Llena tu boca de saliva fluida i agradable.
2) Con los ojos cerrados y en una postura cómoda, conecta con el recuerdo de un momento de tu vida en el que lograste lo que te habías propuesto. Recuerda el esfuerzo, la decisión y el momento del triunfo. Mantén tu boca llena de saliva muy fluida.
3) Repite tres veces una frase que sintetice tu intención de lucidez, por ejemplo 'Esta noche voy a tener un sueño lúcido'. Mantén la boca llena de saliva fluida. Siente tu voluntad en el vientre, igual que los practicantes de artes marciales concentrándose en el hara, punto situado unos dos dedos por debajo del ombligo.
4) Repite los pasos anteriores hasta que pasen diez minutos."

Bé, ho he intentat un parell de nits però no prou seriosament, em temo (em sento ridícula i no entenc això de la saliva, és un conductor de somnis o què?). De moment, li enviaré el llibre a l'Anglada, a veure si es queda sense parròquia definitivament.

El vídeo és bastant friki-kitsch, m'ha semblat que lligava amb el tema (la cançó és preciosa):



P.S. El llibre també parla del ioga tibetà del somni, segons el qual en realitat no hi ha diferència entre la vigília i el somni. La vida és un somni i els somnis s'acaben quan hi ha una comprensíó absoluta. Des del somni lúcid s'arriba a la Unitat, en què no hi ha més que una consciència. Està clar que s'ho prenen seriosament.

Per què el cel és tan lluny

Volia transcriure un conte que vaig fer inspirat en una llegenda de Somàlia que m'agrada molt. Prefereixo transcriure la llegenda directament (Mites, contes i llegendes dels cinc continents, Joventut).

PER QUÈ EL CEL ÉS TAN LLUNY

Al principi dels temps, el Cel era tan a prop de la terra que la gent no havia de fer més que aixecar la mà per tocar-lo. El Cel protegia els éssers humans i els animals dels vents freds i de l'escalfor del sol, i els donava aixopluc. La gent comptava sempre amb la protecció del Cel i era molt feliç.

Així estaven les coses quan, un dia, dues mestresses de casa es van posar a moldre gra amb un d'aquests grans morters la mà dels quals és un bastó llarg i gruixut. Les dues dones eren al pati de casa seva, i volien preparar menjar per als seus marits. Van començar a moldre el gra, però cada vegada que alçaven les llargues mans de morter, aquestes colpejaven la superfície del Cel, el foradaven i li provocaven un gran dolor. Al Cel no li va fer cap gràcia que el tractessin d'aquella manera, i va amonestar seriosament les dones:

-Ei, vosaltres! Pareu d'una vegada de clavar-me cops, que em feu mal i m'esteu omplint de forats. Que no sabeu que us protegeixo dels vents freds i de l'escalfor del sol? Si seguiu clavant-me cops ho esguerrareu tot.

Però, concentrades en la seva feina, les dues dones no van fer cas de les paraules del Cel. Sense ni tan sols immutar-se, van continuar molent el gra.

El Cel va aguantar tant com va poder, però al final va ser incapaç de resistir el dolor que li causaven les dones i, de mica en mica, es va anar allunyant de la terra fins que es va quedar on és avui dia. D'aquesta manera, per culpa d'aquelles dones desconsiderades, les criatures van quedar exposades als elements i van perdre la protecció del Cel.

El que anomenem estrelles són els forats que les dones van fer a la superfície del Cel amb les seves mans de morter, quan el Cel era a prop nostre. De nit, el sol s'amaga, però part de la seva brillantor es filtra per aquests forats que els que vivim aquí, a la terra, anomenem el Cel Daldaloole, el que està foradat.  

La gent també explica que els núvols són una noia molt bonica que porta a casa seva un càntir ple d'aigua que treu del pou. Quan la noia torna cap a casa, el càntir es balanceja i l'aigua es vessa pertot arreu, i cau cap a terra a través dels forats del Cel. Aquesta aigua, la gent d'aquest món l'anomena pluja.

En veure que la seva aigua cau cap a la terra, la noia-núvol crida al Cel, desesperada:

-Cel, per favor, no deixis caure la meva aigua!

I el Cel li respon:

-Com ho puc impedir, quan les criatures de la terra clamen demanant aigua?

I així és que, si aquelles dones desconsiderades no haguessin foradat el Cel, i si la noia-núvol no vésses de tant en tant el contingut del seu càntir pertot arreu, la terra no rebria l'aigua que tant necessita.
_______

A hores d'ara aquelles dones no tenen gra per moldre i la noia-núvol no té aigua per vessar. De cap a les ONG!

I per acabar el post africà, una cançó de Geoffrey Oryema, que és ugandès i també m'agrada molt.




El conte que deia (per cert, veig que em va sortir una mama tirant a conservadora, no sé per què):

EL PEIX DEL MIG

El peix del mig començava a sentir-se incòmode. En el banc de peixos començava a mirar-se el primer amb enveja i l'últim amb menyspreu. Un dia la seva mare, que l'estava veient, li va explicar una història.

- Fa molts anys, en el principi dels temps, el cel era tan a prop de la terra que només calia treure el cap per tocar-lo. Un dia, uns peixos molt atrevits van començar a saltar i saltar fora de l'aigua fins que van començar a fer forats al cel. El cel va dir "m'esteu fent mal, voleu parar de saltironar?" Però ells no li van fer cas i vinga a saltar. El cel va començar a enretirar-se i a enretirar-se fins que va quedar on és avui en dia.
- Ah, va dir el peixet, que era molt llest, els forats que van fer els peixos són les estrelles, perquè a la nit la llum del sol passa a través dels forats!
- Sí, aquesta és la part bona de la història. La dolenta és que aquells peixos, de tan saltar van anar a parar a terra.
- I es van morir?
- Aquesta és la part bona i dolenta alhora. No es van morir, perquè eren molt vius. Però no van poder tornar al fons del mar i ara els seus fills no són ni carn ni peix.
- Vols dir que és perillós ser atrevit?
- Aquesta és la part dolenta. És perillós, sí. Perquè les estrelles aquestes... tampoc no te'n refiïs, són com els hams dels pescadors, que també brillen a la nit.
- Però a mi m'agraden, les estrelles...
- I a mi, fill, i a mi.

Postal des de Saturn

L'altre dia la Sara em va dir:

- MAMA, M'AGRADARIA ANAR A UN PLANETA QUE NO SIGUI EL PLANETA TERRA

I jo li vaig preguntar on volia anar i ella em va dir al planeta que té l'anell. A Saturn? Sí, a Saturn. I esclar, qualsevol li nega res a un fill i menys en època de vacances.

Total, que aquí estem, al sisè planeta més proper al Sol i el segon més gran del sistema solar, després de Júpiter. Efectivament, és immens, unes deu vegades més gran que la Terra, i la sensació és molt però que molt gasosa. Des d'on som ara podem albirar els famosos anells i també un munt de satèl·lits i llunetes. Demà hi ha programada una excursió a Tità, que és la lluna més gran de Saturn i també més gran que Mercuri i Plutó. Diuen que té una atmosfera semblant a la de la Terra, la qual cosa ens anirà molt bé per relaxar els pulmons, i que hi ha un gran parc infantil dedicat a les Winx (això és el que fa més il·lusió a la Sara).

Només amb una setmana que portem aquí (bé, això de la setmana és relatiu, perquè aquí el temps va d'una altra manera, no em feu dir quina), la Sara ha fet amistat amb tres germanes saturnianes, la Juno, la Ceres i la Vesta. Però nosaltres no ens acabem de fer amb els pares, sobretot amb ell, no sé què té als ulls que no ens acabem de refiar.

Dissabte, que és el dia de Saturn, tornem a la Terra. Ha valgut la pena, hi tornarem. Bé, ens han dit que hi ha una bona oferta per anar a Júpiter...

Bones vacances a tothom!!!

P.S. Xafardejant xafardejant, he trobat aquest conte tan tendre de l'Elfree sobre Saturn. Espero que em deixis enllaçar-lo, Elfree, si passes per aquí...

El gos de Jung

Avui, la segona entrega de la sèrie Troballa (o no).

Abans, dues cites:

"Allò que no es fa conscient es manifesta a les nostres vides com a destí"
Carl G. Jung

Carl Jung (1875-1961)







"Són les coses que no coneixeu les que canviaran la vostra vida"
Wolf Vostell

        



Voex, obra de Wolf Vostell (1932-1998), a Malpartida, Cáceres.



És a dir, allò que no coneixem, com el que tenim a l'inconscient, és el que més ens determina? Suposo que va per aquí la cosa, perquè el que no coneixes no ho pots dominar i pot ser que t'acabi dominant a tu.

(Demà Jung hagués fet 136 anys. Ho celebrarem passejant pel Tàmesi... El miniconte és a la memòria de la Fosca, que era un sol).

EL GOS DE JUNG

És perillós posar nom. Si a la meva gossa li dic Fosca, quan llegeixi Jung o els intèrprets de Jung i em cregui una mica això de l'ombra, de la foscor, de l'altre, de l'home del sac que ets tu mateix, etc., com podré mirar la Fosca amb els mateixos ulls?

Llavors li voldré dir Clara, que és un nom que combinat amb Gemma, no sé per què, crea la imatge absurda d'un ou en el cervell de la gent. Si la meva germana es diu Esther i no Clara també en part és per això (es clar que si jo no em digués Gemma potser ja ni s'hagués plantejat posar-li Clara). Sigui com sigui, si a la Fosca li dic Clara soluciono un problema per crear-ne un de nou. A més, fins ara no sembla que li hagi suposat molt problema, a la Fosca, el seu nom junguià.

A veure Fosca, vull dir Clara, vull dir Fosca, tu què n'opines? Com et vols dir?

I ella, la Fosca (perquè és negra de pèl) se'm queda mirant amb aquella cara de gos que té. I poden passar dues coses: que s'ajegui al meu costat fent el típic semicercle o que se'n vagi a buscar un estímul millor.

Llavors jo em quedo amb una cara de persona que no es pot aguantar i continuo fent-me preguntes: Jung tenia gos? I quin nom li va posar?


P.S. No sé si aquesta idea de l'ombra podria explicar d'alguna manera el comportament de l'assassí noruec. Tots tenim una ombra, però aquest tipus és ombra en si mateix. Ha de tenir el cervell completament capgirat, fanatitzat. No ho sé, és difícil explicar una barbaritat així.

Propostes Oliveres per sortir de la crisi

Ahir l'Arcadi Oliveres va fer una conferència dins el cicle Informa't amb el títol de "La situació econòmica actual. Solucions i resistències". Volia apuntar 4 idees, encara que ens perdem la seva ironia i la claca del públic, que estava entregat. Em salto la part dels origens de la crisi, els exemples de corrupció, molts i variats, i els EROS escandalosos, i anem directament a les propostes per solucionar la crisi. Abans, dues idees prèvies:

- L'autèntica crisi és la fam al món. Cada dia moren 80.000 persones. I hi ha els mitjans per eradicar-la.

- Estem en mans de delincuents. Els que governen són titelles en mans dels especuladors. I sovint són els mateixos.

Propostes

1. Implantació de la Taxa Tobin: pagament d'un 1 per 1.000 de la quantitat comprada en les transaccions econòmiques. L'especulació mundial es reduiria a la meitat i es recaptarien 200.000 milions d'euros anuals, 4 vegades el que l'ONU demana per eradicar la fam al món.
L'únic que ha votat a favor d'aquesta taxa és el Parlament Europeu, perquè no té facultat per aplicar-la. (Gordon Brown ho va intentar el 2009 i el ministre d'economià nordamericà va pressionar-lo perquè s'ho tragués del cap, cosa que va fer).

2. Lluita contra el frau fiscal: Segons un estudi de la UPF, el frau fiscal a Espanya és de 80.000 milions d'euros. (Repartits entre els 5 milions d'aturats sortiria a 16.000 milions d'euros per aturat).
A Espanya hi ha la SICAV (Sociedad de Inversión de Capital Variable), gràcies a la qual les grans fortunes només paguen l'1% d'impostos.

3. Nacionalització de la banca que hagi rebut diners públics: Algú poc sospitós d'esquerranisme com Bush ja es va quedar 2 bancs que havia ajudat. I Brown ho ha fet amb 11. Caja Castilla-La Mancha va fer un forat de 3.500 milions d'euros, perquè els seus directius es donaven crèdits a ells mateixos i no els tornaven.

4. Lintxar els banquers com a Islàndia.

5. Aturar l'escandalera de la privatització de les caixes d'estalvi: No hi haurà Obra Social. La Caixa dedica un 20% a Obra Social, un 20% a reserves i el 60% a especular, per exemple comprant REPSOL, una empresa que a l'Equador va ser condemnada per robar.

6. Utilitzar la banca ètica: No és un oxímoron, encara que ho pugui semblar. Aquí hi ha Triodos i Fiare. Es basen en la transparència, en què els diners no es dediquen mai a les armes, drogues, nuclears, etc., i tenen 3 finalitats: cultura i educació, generació d'ocupació i protecció medioambiental. En tot cas, es poden tenir els diners que entren i surten al banc de la cantonada i posar els estalvis a la banca ètica.

7. Destrucció de l'euro: S'hauria de fer 2 euros, un per als països com Alemanya, Holanda o Àustria, i un segon per als països que no poden seguir, com Grècia, Portugal o Espanya. No té sentit que països amb rendes, dèficits públics i fiscalitats diferens tinguin la mateixa moneda. Per mantenir l'euro es fan barbaritats.

8. Repartir el treball: No es pot trobar feina per a 5 milions d'aturats... a no ser que es reparteixi. S'ha passat de treballar 16 hores, a 14, 12, 10 i 8. Qui som nosaltres per aturar el progrés? Hem de seguir l'exemple de França, que fer el pas de 40 a 35 hores i va reduir significativament l'atur.

9. Aturar el creixement: Hem crescut prou i hem destruït el planeta. Hi ha 900 milions de rics i 5.500 milions de pobres (2009).

10. Ser solidadris: Col·laborar amb el Banc dels Aliments, les ONG. Amb la justícia no n'hi ha prou, cal la solidaritat.

12. No gastar en absurds com la despesa militar. Hi ha 1.300 milions d'euros menys per pensions però són els que es gasta el govern en la construcció d'una avió militar europeu (hi participa amb un 13%, equivalent a la cua i l'ala esquerra :).  El ministeri de la Chacón té un pressupost 6 vegades més gran que el de la ONU, i per a cometre crims.

(Després algú del públic va parlar de l'objecció fiscal. Consisteix a dir en la declaració de la renda que no vols que els teus diners vagin a pressupost militar i has d'especificar a quin projecte solidari ho vols donar.).

13. Els immigrants no són un problema sinó part de la solució: Per la piràmide d'edat, que s'aprima cap a la meitat, a la segona edat, es necessiten immigrants. Segons un estudi de l'ONU, del 1999 al 2015 Espanya hauria de rebre 155.000 immigrants l'any. S'ha fet un estudi entre el que reben i aporten els immigrants i aporten de més 6.000 milions d'euros.

__________________________________________________________

Després algú va preguntar com es pot reactivar l'economia (comprant i venent, s'entén) i alhora aturar el creixement. No va quedar molt clar, sembla que en un moment s'ha de reactivar l'economia i que després ja aturarem el creixement. O no ho vaig entendre bé o no ho va acabar d'aclarir.

Jo vaig fer un repàs de tenguis i faltis, tengui ONG, tengui a mitges la banca ètica (tinc un compte però sense diners, que així poc que ajudarem a projectes solidaris)... Em falta pillar al Botín i fer-li una cara nova.

Troballa (o no)

Acabo de fer una descoberta fantàstica. Acabo de trobar un recull de contes que vaig fer el 2003, ara fa quasi una dècada. Ja sé que literàriament no són res de l'altre món, però m'ha fet gràcia trobar-me'ls i em sembla que aquest invent dels blogs és estupendu perquè surtin un poc a refrescar-se. De fet, ara que ho penso, més que relats la majoria són posts "avant la lettre". En transcric un parell, però no hi ha cap obligació de llegir-los, només penjar-los aquí ja em fa il·lusió.

EFECTES ESPECIALS

La suggestió mental és la millor i més gran creadora d'efectes especials. És tan bona que fins i tot, quan està ben feta, ens sorprèn. Ens sorprèn a nosaltres que en som els creadors.

Com podem fer màgia i fascinar-nos amb aquesta màgia. Com poder tenir una al·lucinació i creure-nos-la. És una mena de bucle. De laberint. Es preguntava Nietzsche: es pot romandre conscientment en la mentida?

No ho sé. És un miratge que dura un temps. Que es desfà quan la paradoxa és massa gran. Quan es fa insuportable. És difícil romandre en la paradoxa sense tornar-se boig.

A Nietzsche li va passar. S'hi va tornar. No he aconseguit saber per què, però sospito que es va perdre en el seu propi laberint. Hi ha un detall: just abans de perdre's es va abraçar a un cavall enmig del carrer.

Nietzsche és un tipus que sempre, des que el conec, m'ha fascinat. D'entrada, la dificultat per escriure el seu nom. "zsch" és una combinació letal quan comences a aprendre't els noms. A més, es pronuncia "Nitx" o "Nitxe"? Tampoc no ho sé, jo l'anomeno amb "e" final. Va estimar realment Lou Andreas Salomé? El va estimar ella? Van arribar a fer un trio amb aquell altre famós?

Per què té aforismes tan al·lucinants? "Amistat d'estels", "Per damunt de la passera"... o aquell de l'idealista incorregible que acaba més o menys així: "si mires molt temps al fons d'un abisme, l'abisme acaba mirant al fons de tu". Genial, en Frederic. Però va acabar malament. I la seva filosofia déu n'hi do. Malinterpretada, mal vista, un desastre. Però hi ha molts nietzscheans i de moltes menes, perquè polièdric sí que n'era, el nostre filòsof.

Jo em quedo amb el meu, és clar, amb el Nitxe que m'ajuda una mica a viure, fins i tot les paradoxes i els laberints. El que em diu que no t'has d'acabar de creure mai les teves pròpies paranoies. Millor el cavall, no?

Nota de l'Edició Crítica: L'idealista incorregible i l'abisme són dos aforismes diferents. Aquí l'autora es pren una llicència filosòfica o simplement s'equivoca.

CACOFONIA EN OCRE

El color ocre no s'acabava de veure. Entre un daurat sempre somiat i una caca d'oca sovint present no trobava mai el seu lloc. Sospitava que era una mena de crema catalana amb un toc de marró verdós, un toc irisat que li donava un nosequè d'especial. Però com dir-se? Ocre, ocre. Aquesta "c" al mig el cremava i volia canviar de nom. Això sí, sense canviar de personalitat, que amb els anys s'havia fet un lloc en el seu caràcter.

I va començar: Calaia. Calamanda. Caeldol. Caleb. Calioflus. Cal·lianira. Canci. Cancianil·la. Cànea. Caradveu. Caralampi. Carilau. Clilefus. Carpòfor. Castàlia. Cat. Aquí es va aturar. Cat... tenia gràcia perquè no era el que semblava. Del llatí "Catus", gos, era un cosa així com "color de gos com fuig". Sí, li agradava. Però era massa ambigu. Ho hauria d'explicar cada vegada. Catald. Claramunda. Cleia. Cleodolinda. Ep! Un altre nom bonic. Aquest tenia un nosequè de tendresa i de fragilitat que el captivava. Cleodolinda, Cleodolinda... Sí, era un bon nom per al seu color. Clar i Cremós, amb Cos i Cor.

Cleodolinda... aquest seria el seu nom, almenys de moment, fins que el seu ànim inquiet no el destorbés amb més cabòries sobre la seva identitat nomenclatúrica. Nomenclatúrica... aquest també seria un bon nom per a alguna cosa...

Nota de l'Edició Crítica: Alguns autors (Hermenovsky, 2005; Gadamersh, 2009) veuen en el text la influència del mite romà de Caco, el lladre monstruós que va robar el ramat a Hèrcules. La idea del robatori de noms per part del color ocre ha cocococontinuat fins als nostres dies.

Estimar / Morir

Esther: Si es mou el cable em creuràs?
Gemma: Sí, et creuré.

No sé per què, aquest cap de setmana la meva germana i jo vam començar a parlar de Mas allá de la vida, aquest programa en què una mèdium, Anne Germain, comunica amb els esperits per fer arribar els seus missatges als seus éssers estimats (perquè sempre són éssers estimats -que, com diu el meu cunyat, això ja és sospitós).

Quan veus el programa -jo l'he vist un cop i per youtube amb ma germana- penses que allò, si està preparat, està molt ben preparat, i la prova és la reacció d'emoció de la persona escollida per l'esperit, normalment perquè l'esperit li ha dit alguna cosa íntima que no s'esperava o perquè li ha dit allò que de veritat s'esperava.

Doncs bé, la meva germana hi creu. Dic hi creu, però per ella és evident que quan morim hi ha una energia que surt, amb els nostres records, etc., que no ho veiem, però hi és, com tantes coses. Per demostrar-m'ho vam invocar un esperit que ens donés bon rotllo, la iaia Mercè. Vam dir-nos que si el cable que penjava enmig de la finestra es movia, la iaia Mercè estava per allà (després vam pensar que igual estava a la Fresneda, un poble que li agradava molt, però vam intentar-ho). "Si es mou, em moro" vaig dir (cosa que hagués facilitat la comprovació). Res, no es movia. De sobte, el meu cunyat, que venia de comprar i  no sabia res, dóna un cop al vidre i el cable es mou. Jo en vaig dir casualitat; ma germana, prova irrefutable.

La qüestió és que el tema m'està preocupant. Clint Eastwood en va fer una pel·lícula, però no em va acabar d'agradar perquè no em creia la premissa principal: que hi ha vida després de la vida i que estan entre nosaltres. La mateixa Germain va dir en una entrevista que no li agrada anar en autobús, perquè no sap mai on seure (això també és sospitós, que els esperits hagin de seure a l'autobús, fins i tot l'Esther ho va reconèixer).

Una entrevista a la susoditxa, amb fragments del programa:


L'Eastwood, que també creu en els esperits, suposem:


Això em recorda l'escena de la levitació el dia que vam anar amb la Sara al Rei de la Màgia, i allà estava clar que hi havia un truc. Com ho fan, els del programa? suposo que tenen bons informadors, familiars entenc, però els informadors per què es presten al joc? Potser perquè volen ajudar els seus éssers estimats de veritat, perquè es quedin en pau amb si mateixos, ni que sigui a través de l'engany. Ho puc entendre, però em sembla que no hauria d'estar permès. Sí, com més hi penso, més convençuda estic que no s'hauria de permetre. O sigui, es pot enganyar per amor? i si el motiu és la mort? I fer-ne espectacle?

Jo crec que la iaia Mercè viu quan la recordem, que no és poc, però ni jo ni ma germana tenim ni idea de què passarà després (esperem que passi quan siguem moooooooolt velletes). A més, ma germana és infermera i en la feina que feia abans ajudava la gent a morir, cosa que segur que feia molt bé i que sempre m'ha impressionat. M'agradaria tenir a ma germana a prop quan arribi el moment (espero anar-me'n abans, que sóc la gran), encara que sigui per acompanyar-me al no-res, o precisament per això.

Diversió a dojo

- MAMA, TU QUÈ FAS PER DIVERTIR-TE A LA FEINA?

P.S. Les imatges les ha escollit la Sara per il·lustrar el tema (em sembla).

P.S.2. El Rubianes, en el seu esplendor.

(Aquesta és la meva il·lustració del tema).

P.S.3. Nietzsche sobre el treball (tradueixo del castellà).

"Els apologistes del treball"

"En la glorificació del treball, en els inevitables discursos sobre els beneficis del treball, veig la mateixa secreta intenció que en els elogis dels actes impersonals i d'interès general: la por secreta a tot el que és individual. Es comprèn ara molt bé, al contemplar l'espectacle del treball -és a dir, d'aquella dura activitat del matí fins a la nit-, que no hi ha millor policia, ja que serveix de fre a cadascú i serveix per aturar el desenvolupament de la raó, dels apetits i dels desitjos d'independència. El treball gasta la força nerviosa en proporcions extraordinàries i treu aquesta força a la reflexió, a la meditació, als somnis, als guariments, a l'amor i a l'odi; ens posa sempre davant dels ulls un fi intranscendent, i atorga satisfaccions fàcils i regulars. Una societat en què es treballa rudement sense descans gaudirà de la major seguretat, i la seguretat és el que adora el present com a divinitat suprema. Però és el cas (oh terror!) que el treballador és precisament qui s'ha tornat perillós. Els individus perillosos són legió, i darrere d'ells està el perill de perills: l'individuum"

Aurora, paràgraf 173.


Molt bé, tenim les visions de la Sara, del Rubianes i de Nietzsche. Intento fer la meva, a partir d'aquesta investigació:

1. Treballar és una sort i una maledicció, tant si fas una cosa que t'agrada com si no t'agrada. (Moltes vegades és una barreja).
2. Treballar gasta molta força nerviosa que traiem a la reflexió, als somnis o a la meditació. Mala cosa. Però en el treball també reflexionem, de vegades.
3. Quan et diverteixes és quan millor treballes; quan millor treballes és quan et diverteixes. Bé, en certes feines això no s'aplicaria exactament.
4. Pots intentar divertir-te a la feina, però mai com un nen a l'hora del pati. Iep, aquestes empreses modernes del Silicon Valley tenen integrat l'esbarjo dins la feina. Deuen saber el que es fan.
5. Que el treball no matxaqui l'individu!

De moment, ho deixaríem aquí. En realitat, a mi el que m'emprenya no és treballar, sinó llevar-me d'hora...

Cruixent de bleda i crema de coliflor

- Que poc 5 minuts!

No sé quin és l'estàndard de càstig que s'ha d'aplicar a un nen quan s'acaba de carregar un llibre de receptes de cuina, però ja és trist que el nen et digui que t'has quedat curt, ai, ai, ai (de tota manera, després m'ha dit que havien de ser 6 minuts, que tonta no és).

Doncs bé, una bleda, que sóc jo, i una coliflor, que és la Sara, perquè alguna verdura li havíem d'adjudicar, hem proclamat la Setmana Gastronòmica Visca la Verdura. S'ha de dir que el primer plat de la Setmana ha estat mousse de xocolata, però dilluns mateix entrem en matèria i farem uns barquets de verdura fantàstics que hem trobat a Cocina Fácil (sí, perquè el Cuina no en té res, de fàcil; com diu el meu quiosquer, és "de alto standing"). La gràcia és trobar plats verdurils fàcils i apetitosos per ambdues parts (el que fa ambtrès no juga en aquesta lliga, és més de la lliga del tot per la pasta).

Ja sé que em repeteixo amb els temes, em sembla que en aquest blog he relacionat més d'un cop autoritat i verdura (i potser algun cop felicitat, ai no, que la felicitat anava relacionada amb les croquetes). Que em costa l'autoritat, la cuina i la verdura, però intento fer un just mitjà entre el que em surt de fer i el que se suposa que he de fer. I si faig el que he de fer què puc esperar? Que la coliflor surti sana, forta, bona i intel·ligent. I feliç.

Diccionari de la Llengua Catalana. DIEC 2

bleda

1 f. [LC] [AGA] [BOS] Planta de la família de les quenopodiàcies, de fulles basals ovades, grosses, amb el pecíol i el nervi mitjà molt desenvolupats, flors verdoses, en inflorescència densa, i fruit embolcallat pels tèpals, cultivada com a verdura (Beta vulgaris var. vulgaris).

2 [LC] [BOS] bleda borda Bleda silvestre, d’arrel prima i fulles més petites, pròpia d’indrets ruderals i de sòls salins (Beta vulgaris ssp. maritima).

3 m. i f. [LC] Persona no gens espavilada, mancada de vivor, de tremp. És una bleda assolellada. No en farem res, d’ell: és un bleda.
 
Ep, però nosaltres les bledes també podem ser sofisticades, com en el cas de l'"arròs de nap amb escuma de mongeta i cruixent de bleda", que es va presentar al I Concurs de Cuiners Novells que es va celebrar dins del III Certamen de Varietat d'Arrossos de Cullera (juny 2010).

Crema de Coliflor
http://www.recetasdiarias.com/recetas/sopas-cremas/crema-de-coliflor/

4 persones, 25 minuts.

Ingredients:

400 g coliflor
120 g puré de patates
150 ml nata lí­quida
100 ml oli
pebre
sal

Posem en una olla aigua abundant amb sal i la portem a ebullició. Quan estigui bullint coem la coliflor fins que quedi ben tova.

Quan estigui cuita la traiem de l'aigua i la bolquem en una altra olla amb el puré de patates, ben espès. Hi afegim la nata líquida, l'oli, una mica de pebre i sal al gust. Ho deixem uns minuts al foc.

A continuació ho passem tot per la batedora o la liquadora, perquè quedi ben fi, i ho servim calent.

--------------------------------
Abans li he dit a la Sara si volia escriure una cosa que m'ha dit avui:

L'AMANIDA SÍ QUE ET SURT BÉ!

No he sabut si alegrar-me'n o no. Però m'ha fet riure.

P.D. El proper post no tindrà a veure amb el menjar. Com diuen els Monty Python: And Now for Something Completely Different.

El gelat

- Si no t'ho acabes tot, no hi ha gelat.

Cada vegada que sento o dic una frase com aquesta em pregunto si estic/estem fent bé, perquè, no serà, com diu el Carlos González (també penso sovint en ell) que estem condicionant la criatura quan diem això? És a dir, que estem donant el missatge de "t'has de menjar aquesta cosa horrible però com a premi tindràs un boníssim gelat". És que la cosa és horrible i el gelat realment bo? Ei, ei, que això passa a casa i també al restaurant, on se suposa que saben cuinar bé.

Avui hem dit aquesta frase. No estava menjant gaire però feia un esforç (a més pagava la penitència de menjar-se el pollastre gràcies a les patates, que com tothom sap són més bones que el pollastre). Al final, quan diem que sí, que té gelat, fa un moviment brusc -perquè s'estava movent molt, massa- i tira al terra l'ampolla de vidre de vinagre. Tot trencat, tot esquitxat. El seu pare diu que no hi ha gelat, que prendrà un suc de taronja. Jo dic "home, ha sigut un accident". Tensió. La iaia no diu res, per si de cas. El pare marxa fora a fumar (i a destensar-se). La nena i jo pensem en un gelat, però tinc mala consciència i li dic que demani perdó al seu pare. Quan torna, em diu "ja no vull gelat, vull un suc de taronja". I jo penso, que bé, vitamines! Però i aquest canvi? No serà que en el fons també li agrada el suc de taronja? Efectivament, quan li porten diu "boníssim". I afegeix "després vull anar a jugar a les boles" (boles de plàstic gegants). No ens estarà condicionant ara a nosaltres???

En fi, no sé si el Carlos González (des d'aquí, salutacions) té raó o no, crec que sí que en té, si ho penses bé, però és difícil prescindir del "si no t'ho menges, no tindràs això" o "si t'ho menges, tindràs allò altre".

Això sí, el gelat és un gran invent, com sabien els protagonistes de Down by Law, de Jim Jarmusch.



I també li agradaven molt a un amic meu que es deia Rubén i que trobem a faltar.

P.D. Ara estava pensant si no ens podria ajudar algún filòsof. I penso en Kant. Però no s'ha de menjar per deure, sinó per necessitat i plaer, així que intentarem treballar en aquesta via, en fer que el menjar sigui el propi "premi", sense premis d'un postre millor...

Nietzsche i/o democràcia

- ¿Qué hace un filósofo com tú en una manifestación como ésta?

Com que totes les manifestacions tenen vuitada, he penjat aquesta imatge on, si us hi fixeu, apareix Nietzsche sobre fons verd. I què hi fa Nietzsche en una manifestació per la democràcia autèntica?

Això és el que em vaig preguntar jo mentre feia la foto, però em va fer il·lusió trobar-me'l. Suposo que el que portava la pancarta sabia que a Nietzsche això de la democràcia i l'igualitarisme li agradava més aviat poc, més aviat gens. (O el que li agradava era atacar-ho).

Democràcia té a veure amb la moral del ramat i amb la pretensió dels grisos i mediocres d'igualar-se als forts i poderosos. Suposo que no la portava per això, la pancarta, sinó per aquest esperit revolucionari de la "tranvaloració dels valors" i la reivindicació de "l'esperit lliure".

La qüestió és si tothom pot transvalorar valors i esdevenir un esperit lliure. Per Nietzsche sembla que no, que hi ha una aristocràcia insalvable de l'esperit. Però es pot adaptar aquesta idea al context democràtic? I tant. Nietzsche ha estat interpretat i reclamat des de tantes bandes que també pot contribuir a aquesta mena de revolta-pacífica-que-no-sabem-on-ens-durà-però-esperem-que-a-algun-lloc-més-just.

De Més enllà del bé i del mal (traducció meva):

"Com? Un gran home? Jo veig sempre només un comediant del seu propi ideal." (Se m'apareix el careto de més d'un polític).

"Qui lluita contra els monstres ha de mirar de no convertir-se ell mateix en un monstre. Quan mires molt temps al fons d'un abisme, l'abisme mira al fons teu." (M'encanta aquesta cita, parla d'integritat, crec).

I aquesta, dedicada a la Sara:
"Maduresa de l'home (i de la dona, afegeixo): significa haver retrobat la serietat que tenia quan jugava de nen."

D'Humà, massa humà (traducció meva):

"Enemics de la veritat.- Les conviccions són enemigues més perilloses de la veritat que les mentides." (Contra el dogmatisme, complementa la de l'abisme, trobo).

"Incurable.- L'idealista és incorregible: tan aviat el fas caure del seu ideal que es fa de l'infern un altre ideal (...)". (Ai sí, em sembla que sí, Frederic).

Maria Teresa

- Acabo de posar una rentadora. Perdoneu, però algú ho havia de fer.

Aquest post és ludicoreivindicatiu. Consisteix a engrescar la meitat masculina de la humanitat a entrar en el món, sempre apassionant, de la rentadora.

Perquè la rentadora és un món, rodó com quasi tots els móns, encara que sigui de càrrega superior (gràcies, des d'aquí, a la inventora o inventor). I, el millor de tot, permet aclarir-te les idees (després d'ensabonar-te-les -o no, que ara hi ha aquella bola de color verd que va tan bé i que contribueix a fer un món millor, que és el que més ens agrada en aquesta casa).

I amb les idees ben netes i amb la contribució a un món millor ja pot tornar a començar el cicle de la vida, perquè tots els pensaments, tots els esforços, tots els anhels tornaran a passar per la rentadora, que és un món, per netejar-se i tornar a començar el cicle de la vida (s'entén el missatge, no?).

P.S. Francament, no sé perquè m'embolico a fer aquest post ludicoplasta si el més senzill és posar una rentadora perquè sí, perquè algú ho ha de fer. Per cert, m'ha fet il·lusió trobar aquesta imatge, d'un disc que tenia jo de petita que deia "Maria Teresa sí que besa, como se tiene que besar", que potser és una millor manera de vendre la rentadora.

P.S. 2. El trailer que ve a continuació ha estat afegit posteriorment, perquè dóna bon rotllo.

Things I Never Told You, d'Isabel Coixet, amb Lili Taylor i Andrew McCarthy.

D'animals i de colors

-Vull de color rosa escriure.

Per celebrar que la Sara s'acaba de salvar d'un càstig (anar-se'n directa al llit per no acabar-se el pollastre i fer el ronso), estem aquí al blog. I ara escriu la Sara:

L'ELEFANT ES BONIC

Anem al youtube i me'n recordo d'Hatari! (me'n recordo poc però recordo que em va agradar) i la Sara accepta:



I atenció, que això no s'acaba:

LES PAPALLONES TENEN MES DE TRES COLORS

Hem trobat aquest vídeo i la Sara m'ha convençut.



I encara:

ELS PORQUETS ES REBOLQUEN EN EL FANG PER NO CREMAR-SE LA PELL

I COM que ja s'ha fet TARD ho hem de deixar aquí. Ara a l'hora d'anar a DORMIR hi pensarem.
Bona NIT!

La revolució comença en dilluns

-Sara, podem fer un món millor?
-Sí, però s'ha de fer el dilluns.

No sé per què li faig aquestes preguntes a la pobra criatura, però resulta que normalment l'encerta. El 15-M era diumenge, però les acampades van començar dilluns. Avui és diumenge, però demà hem d'anar a treballar, els que tenim feina. I  és pot fer la revolució des de la taula del despatx? Abans i després d'anar a la concentració, a la manifestació?

Se m'acut que d'alguna manera sí. Jo per exemple estic fent un informe sobre la indústria del videojoc, que mou milions. Doncs bé, resulta que he descobert que hi ha una sèrie de videojocs, els anomenats Serious Games, que estan en creixement i que tenen molt a dir en això de fer un món millor. I que m'agradaria destacar en l'informe. Tenen a veure amb l'educació i amb la salut, sobretot, i també de tipus més social-reivindicatiu:

Against all odds (ACNUR), que permet posar-se en la pell d'un refugiat.



Traces of hope (Creu Roja) on s'ha d'intentar reunir una mare i un fill separats per la guerra a Uganda.



He trobat alguns blogs sobre el tema:
http://elianealhadeff.blogspot.com/2008/09/new-arg-traces-of-hope-serious-games.html
(el seu lema és if you want to change the future, play it first!).

http://seriousgamesmarket.blogspot.com/2011/05/serious-play-conference-announces.html
On s'anucia la Serious Game Conference per aquest agost, amb atorgament de premis.

Bé en aquesta casa es juga sobretot a la NBA per PS3, i també de quan en quan a la Wii, però potser anirem introduint algun joc seriós d'aquests...

Una altra manera d'aconseguir un món millor des de la feina seria no ser tan dòcils amb els nostres caps quan, com els nens, es porten malament. Però això sí que és un Serious Game!


P.S. He tobat videojocs sobre negocis però no n'he trobat cap sobre "com carregar-se el món i sortir amb el trajo indemne". Es podria fer un inspirat en Inside Job (que encara no he vist, però tinc moltes ganes de veure). Ens veiem a l'Àgora!!

"Moments"

-Mama, l'Albert d'on ha sortit, del papa o de la mama?
-De la mama, de la tieta, tots els nens surten de les mames.
-I què passa amb el papa?

Ens hem afanyat a dir que el papa també hi contribueix i que hi posa la llavor. Sempre havia pensat que no recorreria a això de la llavor quan arribés el moment, però de tota manera tampoc no sé si sap que és una llavor, i tampoc sembla que aquest sigui "el moment". Ja vaig veient que el moment són diferents moments, amb les seves explicacions més o menys matusseres.

imatge manllevada de: http://ca.xuxulanstrum.com

M'ha fet molta gràcia la seva lògica: els nens, com el seu cosí Albert de 6 anys, vénen dels pares, i les nenes, de les mares. Curiosament, aquesta lògica s'acostaria a la idea de reproducció per clonació, que també pot arribar en un futur més o menys llunyà. 

Aquest possible futur fa una mica de por, i també el de l'úter artificial (em ve al cap Un món feliç...), però per què no? La Sara tampoc ha estat concebuda pel mètode tradicional. Els seus tres primers dies de vida els va passar en un tub d'assaig... i molts nens passen els darrers mesos de gestació en incubadores i no té res a veure amb Huxley; potser a la Sara li haurem d'explicar primer aquest mètode i després el tradicional... bé m'estic embolicant i no n'hi ha per tant.

Més difícil va ser quan em va preguntar "què vol dir morir-se?" I sé que aquest moment també tornarà a aparèixer, segur!

Coses importants

Gemma: Sara, fa dies que no escrivim res al blog. Què podem posar-hi?
Sara: La caca és pipi.
Gemma: Home, Sara, això no ho podem posar, que és lleig (potser se li pot trobar algun significat profund però jo ara no li veig).
Sara: 5 i 7 fan... quan fan 5 i 7?
Gemma: 12.
Sara: Fiquem això.
Gemma: Home, Sara, això no té gaire gràcia... i si agafem algun conte teu a veure si trobem un tros filosòfic?
Sara: Què és "filosòfic"? (y tú me lo preguntas...).
Gemma: Uffffff mmmm, que diu coses importants.
Sara: Fiuuu, xiular és imporant.
Gemma: ??? (si em necessites, xiula, té raó). Va, a veure què trobem.
(Mentre intento trobar alguna cosa important per escriure al blog, la Sara comença a jugar amb una Barbie i un cavallet blanc i m'ignora completament. M'està bé, per plasta).
Sara: Podem posar una cançó d'amor! (la canta, llàstima que ens perdem la posada en escena): Otinl cans tornis vans lai tornonas tistal oris pans elei dowas tostal ugur tans nauando oliooooon.

Està clar que aquí s'estan dient coses importants.

Algú

- Algú és el meu nòvio

Que algú en aquest món tingui la particularitat de ser nòvio de la meva filla de 4 anys no deixa de ser una mica inquietant. Com serà? Quines pretensions tindrà? A què dedica el seu temps lliure? I això no és tot. Ja anem pel segon. El primer, el Leo, era una mica bruto, sempre jugant als Gormiti. El d'ara, el Dídac, és una altra cosa. És del tipus simpàtic i divertit, de fet, l'únic que sabem d'ell és que va cantant pel carrer "xim pa xam pa xum pa xim pa xam..." i a la Sara li fa molta gràcia.

Bé, ara quan l'he posat a dormir li he dit, com sempre, que pensi en coses boniques, i avui he afegit, "pensa en el Dídac" (una mica agosarat, potser?), i m'ha dit "tinc por que ja no siguem nòvios". Però segur que segueixen sent nòvios. Com es pot deixar de ser nòvio d'algú que va cantant pel carrer com el Patufet. Molt millor que els Gormiti, on vas a parar!

He mirat aquest camembert

- A tu el Raimon t'agrada, oi?

És fort que ma mare em pregunti això després de la quinzena de concerts del Raimon que devem portar, des que amb 7 anys em va portar al d'Arenys de Munt, amb els grisos apareixent al final del concert. Llavors, quan em va preguntar per la cançó que més m'havia agradat vaig dir "Non non vine son" ("Una vaca amb un vedellet en braços").

Ara venim del concert al Tívoli i, com sempre, semblava que era jo qui l'acompanyava a ella, sense que quedés clar si a mi m'agradava perquè li agradava a ella o si m'agradava perquè m'agradava a mi (té sentit la distinció, no?).

Tot això ve a tomb perquè m'he sorprès a mi mateixa arrencant un aplaudiment (o sigui, que he sigut la primera a aplaudir) amb els primers acords d'"He mirat aquesta terra". Sabia que m'agradaven vàries cançons, entre elles "Veles e Vents" i "He mirat aquesta terra", però no m'esperava que tant. Per això ma mare m'ha dit de seguida: "aquesta t'agrada eh?," i després ha fet la broma, inèdita després de 42-7=35 anys de concerts del Raimon: "a veure si resultarà que t'acompanyo jo a tu i no tu a mi!". Bona broma.

Tot això vol ser una mena de reflexió sobre els gustos i els afectes. Per exemple, quan tenia la mateixa edat que el primer concert del Raimon, 6 o 7 anys, els meus pares no sabien si m'agradava el camembert, tan fort, perquè m'agradava o perquè li agradava al meu pare. La qüestió és que encara m'agrada el camembert. Molt. (Màxima número 13 de Gemma Sara Glaukopis).

No sé si a la Sara li agradarà el Leonard Cohen o el Lou Reed, o els Manel (que al Joan li agraden molt i per edat li toca més -de fet, ja ha anat a un concert i li encanta Al mar!). I potser algun dia descobrirà que realment li agrada allò que li agrada. O no. I tampoc no passa res.

P.S. Veig que a la màxima 13 vaig posar que el camembert venia de la meva estada a França i no del meu pare. Curiós... com que aquest blog és d'investigació i està en constant evolució em sembla que modificaré una mica la màxima.