Ho ha dit la Patti

- Tu estàs compromesa, mama?
- Compromesa, què vols dir?
- És que hi ha un anunci que diu "El Periódico, per a gent compromesa"

Bona aquesta. Compromís. Li vaig dir que una mica sí que estava compromesa i li vaig intentar explicar què volia dir... i què coi vol dir?

Fent una mica de teoria barata (low cost, vull dir) diria que hi ha tres tipus de compromís dins l'esfera pública:

1. Compromís social amb el benestar de les persones properes i llunyanes (eix esquerra-dreta)

2. Compromís nacional amb el propi poble/nació/país (eix nacionalisme-internacionalisme o també eix autonomisme/unionisme-independentisme)

3. Compromís ecològic amb la Terra com a ésser viu i amb la resta d'éssers vius (eix... de la Terra)

Ara calcularem el meu grau de compromís en cadascun d'ells (que potser té algun interès i tot).

1. COMPROMÍS SOCIAL

Es poc dir que sóc una pijaprogre o una bobo o alguna cosa així. M'agradaria viure en un món millor però em costa fer el canvi que realment caldria per arribar-hi (per exemple, no m'hauria d'haver canviat el mòbil per un iphone, ja que això és a costa de la guerra pel coltan al Congo, Oliveres dixit).

Total que vaig a les manis sense saber massa si puc fer o no puc fer fotos amb el meu iphone... les acabo fent, esclar, cal un bon testimoni gràfic de les lluites populars! De vegades hi porto la Sara, que veig que promet amb les seves idees per fer un món millor.

 

Sigui com sigui, el moviment indignat encara respira, cueja, es mou, parla, fa soroll, fa soroll i s'espera que faci molt soroll el 13 d'octubre, en una acció que es vol mundial i que cada país adaptarà a les seves característiques. Aquí es tracta de denunciar el deute il·legítim, que es considera que no hem de pagar. Com diu el Manifest: "més d'un 60% de la totalitat del deute correspon als bancs i grans empreses (principalment constructores) i que es va originar portant a terme activitats especulatives destinades a l'obtenció d'un benefici econòmic." A les 18h a la Plaça Catalunya. Hi serem. Amb l'iphone.

 

 

D'altra banda, el 17 d'octubre és el Dia Mundial Contra la Pobresa, dia que s'aprofitarà per sensibilitzar els partits polítics perquè tinguin en compte les polítiques socials en els seus programes. He llegit que el capitalisme s'ha de substituir per una economia social de mercat, que tingui la persona com a eix (potser aquest és el millor eix que podem trobar).

Compromisòmetre: tenim la col·laboració a 3 oenagés, un compte de Triodos a mig fer, assistència a manis, signatures d'Amnistia i Avaaz... però vivint més o menys bé (amb retallades) dins el capitalisme consumista... Grau de compromís: mitjà.

2. COMPROMÍS NACIONAL

Avui llegia a El Periódico, precisament, en un article de Nacho Corredor, que "l'èxit de l'independentisme està a generar il·lusió en un món fosc." Segurament té raó, almenys en el meu cas m'he anat anat apropant a l'independentisme perquè em fa il·lusió pensar en una república catalana, amb la seva història, però sobretot amb un nou guió per escriure.

 

Compromisòmetre: A veure, tenim la senyera penjada amb un Visca Catalunya (model inaudit, només n'he vist un altre igual el dia de la mani), voluntat de votar per un partit independentista o independentista/federalista, assistència a uns 25 concerts de Raimon a llarg de la vida (i aviat el proper)... però passat de lectures savaterianes "Contra las patrias", poca vibració amb els símbols nacionals... Grau de compromís: mitjà-baix.

 

3. COMPROMÍS ECOLÒGIC

Mai he estat molt compromesa amb aquest tema, més enllà de reciclar i votar Iniciativa en 4 de cada 5 eleccions. Ah, i l'escola de la Sara cuida molt aquest tema. És una de les coses que em va agradar de l'escola (per compensar).

 

Nota frívola: ahir vaig comprar al Veritas i em vaig assabentar que un pollastre triga 90 dies a créixer i que els que mengem habitualment en triguen 25. Aquesta diferència és exactament la diferència de preu entre un i altre. Per a ecologistes amb pasta.

 

Compromisòmetre: A veure, reciclatge, escola... però poca cura per la natura en general, hi pensaré. Grau de compromís: baix.

 

RESUMINT...

Ara que he fet aquesta anàlisi acurada del meu nivell de compromís, ja puc dir-li a la Sara que estic... una mica compromesa.

I commit my dream to you!!

 

 

 

 

Món millor?

Màxima núm. 9 de la Gemma Sara Glaukopis: Fem un món millor! És una estoneta, però val la pena... (gràcies, Esther!):

Mafaldejant

-Tinc una idea: compartim els diners entre tots!

Ja tenim una altra votant d'Iniciativa!

De lo que vale un peine

-Jo tinc diners, mama

El meu pare diu que no li dóno valor als diners. I té raó. Sempre m'ha meravellat la facilitat que té alguna gent per recordar-se de a quant va el kilo de patates o de mongetes. Jo no ho sé. O més aviat no ho sabia, perquè des de fa uns dies que estic escurada i em miro la pasta d'una altra manera. Avui mateix he sabut quant val la safata de figues, 1,98 i a quant va el kilo de figues a la botiga del costat 3,90, i al final no he comprat res, m'ha semblat car, quan fa un mes hagués donat els diners sense mirar-me gaire.

I la propina del Condis, ara té un altre valor. I la Sara com ho viurà tot això dels diners? De moment, quan li dic que no tenim prou diners per comprar el que vol diu que ella sí que en té i que ens ajudarà. De fet, li seguim comprant el que vol, amb més o menys la mateixa mesura que abans, potser ara la faig treballar una mica "si vols la revista Princesas, t'has de portar bé i menjar-t'ho tot", abans li comprava i prou. No sé si faig bé, ni ara ni abans. A més, el Carlos González diria que està molt malament això de xantatgejar les criatures perquè mengin, que així no es fa. Sí, però l'altre dia es va menjar les llenties.

Suposo que ara estic en l'altre extrem i que s'ha de trobar un equilibri, el just mitjà dels clàssics, trobar el precio justo dels diners, vaja.

Un món millor per a la Sara, una Sara millor per al món

-S'ha de compartir!

Quantes vegades diem això als nens petits? al parc, amb els desconeguts, amb els cosins, amb els amics, s'ha de compartir s'ha de compartir. I nosaltres què? poc que compartim, nosaltres, i a nivell planetari no diguem.

Només em faltava llegir-me Bona crisi. Cap a un món postmaterialista, de Jordi Pigem. Crec que estic arribant a la meva pròpia filosofia: postmaterialisme ateu. El postmaterialisme està molt bé però no ha de ser un retorn a la religió. El "religare" l'haurem de trobar en un altre lloc, d'una altra manera, al món mateix. El sentit o és immanent o no és. Déu ja no hi és ni falta que ens fa.

Hem de compartir i viure d'una altra manera, està clar. Les esquerres haurien d'esforçar-se a trobar un discurs en aquesta línia, no ho sé, conec gent que vota esquerres que és més de dretes que el meu pare. O potser parlar de dreta i esquerra ja no té sentit, com llegia avui al diari que deia un blogger italià. Llavors què hem de fer? Què votem? Votem? Sempre penso que votaré en blanc i sempre acabo votant Iniciativa (menys alguna rara vegada). Els hauré de preguntar com veuen això del postmaterialisme ateu. Si pogués votaria a Intermón, directament.

Bé, prou de pamflet per avui, que ja hem fet prou outing. La Sara dorm feliç, és improbable que fem un món millor, però ho hem d'intentar, no?

Siempre positivo, nunca negativo. 15 anys a l'Administració (2)

-Menja’t el pollastret, que després et donaré el petit suisse! :-)

L’Administració coincideix amb Van Gaal i amb la nova espiritualitat en les bondats de parlar en positiu. I per a mi és molt útil, perquè ho aplico amb la Sara i 3 de cada 10 cops em funciona (que és millor que 7 de cada 10, no).

La paraula “no” és lletja. Per això, els pares faríem bé de canviar el clàssic “t’he dit que no i quan dic que no és que no” per una cosa així “has de fer el que jo dic, que coincidiria amb el que tu vols en un món ideal on els nens fessin cas del que diuen els papes”.

I també em penso comprar un rentaplats (abans s’ha de fer la instal·lació i convéncer el Joan, no sé si per aquest ordre) i la Thermomix, perquè amb més recursos, menys negativitat ambiental (això es veu molt bé quan gestiones subvencions).

Vaig sentir que un 0,5% del capital que hi ha en els paradisos fiscals serviria per eradicar la pobresa en el planeta. Em sembla tan al·lucinant que no sé si creure-m’ho. Ara ho miro.

Doncs sí. Diu la web del programa 60 minuts (Paradisos fiscals, la gran evasió): "L'ONU necessita 50.000 milions de dòlars per eradicar la pobresa del planeta, però no els troba. I 50.000 milions de dòlars són només el 0,5% dels diners privats que hi ha dipositats als paradisos fiscals."

Potser estan acumulant recursos per fer un bon projecte per acabar amb tota la misèria i el sofriment (per causes econòmiques) que hi ha en el món. Que bé!