divendres, 13 de desembre del 2013

Tres idees de cara a la consulta (compartir no és només per al màrqueting)

Bon dia! m'he despertat pensant en la consulta. A vore, crec que....

.... els polítics són importants i imprescindibles per arribar a fer la consulta (era necessari l'acord de data i pregunta, i tant!), però el procés l'ha de liderar/continuar liderant, visualitzar, potenciar, etc. la "societat civil", és a dir, tu, jo, ell, ella, etc. La legalitat, com s'ha vist en els processos històrics imporants, és secundària i moltes vegades nociva.

.... la doble pregunta em sembla bé, és més fàcil passar d'un estat mental "federalista d'esquerres" (psc catalanista, iniciativa, etc. -ep, que a iniciativa hi ha gent clarament i històricament independentista, com el Romeva...) a un estat mental independentista. Ho dic perquè és el meu mateix procés mental. Hi ha molta gent, com jo, que fa 3 anys no es plantejava la independència (tampoc el federalisme, realment, però era més a prop nostre ideològicament). Si en tres anys hem decidit, de manera progressiva però cada cop més decidida, a votar sí/sí, en un any encara s'hi pot afegir gent.

.... si fa 25 anys va caure un sistema que semblava indestructible, si es va canviar per un que ara mateix sembla abocat al col·lapse, si el capitalisme es basa en la competitivitat i ara el que està de moda=el que ven és col·laborar i compartir.... perquè no treballar en aquest sistema "x" que ens permeti evolucionar com a espècie? I què té a veure això amb la independència de Catalunya? Ni idea, però per a mi (i no estic sola, veig) aquest estat mental enllaça amb un Estat propi, coses del màrqueting, suposo.

Val, però l'important és que es pugui votar el que es vulgui, l'Estat que es vulgui segons l'estat mental de cadascú, identitari, ideològic, sentimental, racional, històric, il·lús, realista, etc. Hem d'aconseguir fer la consulta.


dissabte, 7 de desembre del 2013

7 i pujant!

- Sara, pots posar música, sisplau, que així és menys horrible estar malalt?
- Com la crisi?



Evolució de la vida humana segons la qualificació actual de pel·lícules per edats.



Dilluns 9 de desembre aquesta criatura que fa 5 anys en tenia 2, en farà 7. M'estic mentalitzant, i l'estic mentalitzant, que 7 anys és una edat especial. Si et mires les classificacions dels videojocs i de pel·lícules per edats, després de "l'apta per a tots els públics", ve "no recomanada per a menors de 7 anys". Segur que això és conseqüència d'un gran estudi insipirat en Piaget i de l'observació directa de la realitat: no és casualitat que a aquesta edat (7, 8 anys) es descobreixi la Gran Veritat sobre els Reis Mags. La Sara ja sap la primera part de la Gran Veritat: el Tió (va ser l'animal del seu cosí Albert, que té dos anys més). Vam fer un petit Consell Familiar sobre el tema i li vam dir que era prou gran per saber-ho. I tot seguit el Joan va puntualitzar "però els Reis són veritat, eh?" (moment intens, aguantem la respiració) i la Sara va dir "esclar que són veritat, perquè els Reis són persones, no són un tronc amb ulls de plàstic!" Sí, senyora, i després diran que anem malament en ciències...!

L'estic mentalitzant, sobretot, perquè vull que no s'assembli tant a mi. L'altre dia en XeXu en parlava, d'assemblar-se o no als pares, i jo últimament hi dono força voltes, perquè vale que et fa il·lusió quan et diuen que la teva filla s'assembla a tu (però més guapa, dic jo), però quan la mestra et diu, a tu i al seu pare, que és llesta però mooolt despistada, i desendreçada, i que es perd mentre estan llegint tots a classe.... les lleis dels gens i els mems (més perillosos, tu!) t'apunten directament. Objectiu: que s'assembli més al seu pare, millor: que no s'assembli a cap dels dos, que s'assembli a ella mateixa, o, almenys, que progressi adequadament. Això requereix un esforç de part nostra, sobretot de part meva, ho sé. Això sí, és molt carinyosa, i això també ho ha tret de mi, que consti, i també és de bona pasta (sobretot espaguetis), i això ho ha tret del seu pare. Però té moltes coses que són molt d'ella: és eixerida, creativa, sensible... i té alma de cantaora. 


Sis mesets, a Calafell, aquell dia va riure molt perquè se'm va acudir donar-me cops al cap amb el sonall, en plan slapstick...


Una de les seves passions, el patinatge, potser que li talléssim el serrell, no?

 Amb el gurú de la tribu (el que coneix el secret del Tió) i la seva cosineta germaneta.

 Amb el regal d'aniversari (dos dies abans del previst, coses que passen!)

                                   Qui ho diu que en aquesta casa no es menja bé?


                                       La Sara té "alma de cantaora".

                                    Ens ha inspirat l'Amparo Sánchez .


         FELICITATS SARA, T'ESTIMEM!!!!!!!!!!


dilluns, 28 d’octubre del 2013

Lou

Mira Lou, unes quantes coses et volia dir, que segur que encara estàs en el llimb i encara em pots escoltar (a més, el català t'és proper, almenys els poetes).


- Em va agradar de manera instantània el Take a Walk On The Wild Side, quan tenia, no sé, 18 anys? I se'm va clavar durant una bona temporada en algun racó del cervell relacionat amb les emocions (bé, el Transformer sencer).
- Vaig plorar anant en cotxe amb Perfect Day, per un noi. Crec que no era un dia precisament perfecte, però aquella música que sonava al cotxe el feia totalment èpic, com esqueia a l'ocasió. (Anys després he pensat que podria ser una de les cançons que sonés al meu enterrament, perquè m'agrada molt, o Magician).
- Vaig flipar molt al concert del New York, 1a part New York, 2a part grans èxits. (Després en tindries alguns més, d'èxits, però ja no com els grans del Transformer, el Rock n Roll Animal o el Berlin).
- Em vaig enamorar mentre et redescobria amb la Velvet (la Nico, la Mo Tucker... Pale Blue Eyes, Sunday Morning, All Tomorrow's Parties....)
- Em van prendre el pèl (de bon rotllo grrr) fent-me creure que anava a un concert teu que mai va existir (ostitu, com es pot ser tan pava).
- Vaig anar a un concert (recital conceptual) teu amb la Laurie que sí que va existir però del que no vaig entendre pràcticament res, però és igual.
- En aquest mateix sentit, confesso que de vegades en el random de l'ipod em surten cançons teves que passo de llarg, no puc.
- En l'altre sentit, confesso que de vegades necessito sentir cançons teves o de la Velvet. Com ara mateix.
Thanks, Lou. Too sad.

Sunday Morning, la ironia és que aquest matí he estat a punt de penjar aquest vídeo al Facebook, m'ha fet gràcia el noi fent tai txi...


                                  Coney Island Baby, m'encanta


    Veus, no coneixia aquesta multi-versió tan curiosa de Perfect Day...


           En el començament va ser Walk On The Wild Side....


diumenge, 13 d’octubre del 2013

So different

- Mama, no m'ho puc creure, estic cansada de lo molt que he dormit.


Aquest fenomen estrany que li ha passat a la Sara, de vegades passa: quan dormim molt, ens llevem cansats, potser ens ha passat això durant molt de temps, ara potser estem despertant, no ho sé, i veiem dos camins:

- Hi ha el camí independentista que il·lusiona, però sense voler ser il·lusos (que no ens expliquin contes de la independència amb final feliç, per poder dormir tranquils, com en el gag de Polònia de dijous). Cal més democràcia (poder votar) per aconseguir-ho.

- Hi ha el camí del procés constituent i el de la CUP, que té la independència com a via per poder arribar a una societat més justa i democràtica, sense límit geogràfic. Cal més independència (en tots els sentits) per aconseguir-ho.

El Gerardo Pisarello, professor de dret constitucional, diu que un procés constituent pot ser de moltes maneres. La qüestió és que, en cas de proclamar-se la república catalana, sigui el que nosaltres volem. Això és possible? Home, si en tres anys la independència s'ha fet possible en tants caps, això també, no? Ara bé, segons Gerardo, s'han de vèncer 3 discursos (tres estats mentals, jo diria):

- el de la resignació
- el de la por
- el de la inevitabilitat

Crec que a més es retroalimenten. Perquè que les coses siguin com són sembla inevitable. Si ens atrevim a canviar-les, aniran maldades. Per tant, por i resignació (en realitat, de por, poca, ni ens arribem a plantejar alguna mena de canvi real a nivell social, ni a petita ni a gran escala).

No vull ser ingènua, no vull que m'expliquin contes de la societat justa amb final feliç (espero que en facin un gag a Polònia ja). Però coi, intentem-ho, ni que sigui imaginar-ho, pensar-ho.

                              
El David Fernàndez citant Allende. Com pot ser que s'apassioni tant aquest home si és completament impossible el que diu?

I ara ve la falca publicitària: avui a les 11h a les Fonts de Montjuïc. 


dimarts, 8 d’octubre del 2013

Minuts musicals

Després de l'estrès del capítol anterior, ens ve de gust una mica de relax... i un diàleg d'aquests que fotografiem de tant en tant al blog:

- Mama, per què canto tant tant tant?
- Perquè t'agrada molt molt molt?
(classes de lògica elemental avançada, nivell 1 i mig)


             "Viure amb tu" d'Isaac Ulam, com m'agrada aquesta cançó


"Enséñame a cantar" de Micky & girls a Eurovisió 1977, me'n recordo perfectament. Per a mi, l'argument definitiu per a la independència de Catalunya és poder votar Espanya a Eurovisió. Per cert, la parrafada de presentació ara dura 10 segons.



Els Beatles tocant en directe "Don't Let Me Down" dalt d'un terrat, un dels grans moments de la humanitat.



        Quins grans concerts, els dels Azucarillo Kings! Amb la Carme!


No hi ha manera de trobar la versió original al youtube, Bob, Bob, ja saps com és d'important aquesta cançó per nosaltres i ja l'hem comprat unes quantes vegades...


              In the beginning there was Otis Redding

divendres, 4 d’octubre del 2013

El màrqueting o la vida

Ahir vaig anar a una xerrada sobre la dependència cada vegada més gran (i més greu) dels mitjans de comunicació respecte del poder, sobretot dels bancs. I avui em plantejo que jo a la feina també em censuro o acato ordres que fins i tot arriben a ser ridícules. Com per exemple, no penjar unes dades de taquilla de cinema a la web, perquè "no són bones". El que seria estrany és que fossin bones, ei, que les dades corresponen a personetes que han estat per aquí en els últims 5 anys... Potser "els de dalt" se senten responsables d'aquestes males notes (i aquí "només" parlem de cultura, ai, ai, ai).

I com que lo cortés no quita lo valiente (l'autocensura no treu la il·lusió per fer-ho bé), ara faré propaganda d'una acció en què estic implicada (i tinc unes companyes que encara ho estan més directament i amb molt entusiasme): Escena 25Es tracta de facilitar vals de descompte de 25 euros a joves que tinguin entre 18 i 25 anys, perquè els utilitzin en un o dos espectacles (concerts, teatre, circ, dansa) durant el mes d'octubre. (Els 25 euros els posen els teatres i sales, és a dir, ells posen les butaques a disponibilitat dels joves, i nosaltres posem la organització, la plataforma web, i el seguiment de les dades -això em toca més a mi). Ja s'ha tuitejat que és una operació de màrqueting de la Generalitat. I?? La qüestió no és aquesta, la qüestió és si a més del màrqueting (ça va de soi!), serveix per alguna cosa, si pot servir d'estímul per als joves o fins i tot per generar debat sobre com promoure la cultura avui, que no és poc.

De vegades dic que treballem al Servei de Propaganda de la Generalitat. Fer-ne broma vol dir que encara mantenim una certa distància crítica, crec. També està bé deixar-se portar per la il·lusió, i si hi ha polèmica, doncs benvinguda. De vegades també dic que prefereixo treballar al Departament de Cultura (l'any vinent farà 20 anys!), que al d'Agricultura. M'agrada treballar amb material sensible (que no tinc res contra les patates i les cebes, ans al contrari!). Si no pots escapar del màrqueting, que sigui a fi de bé...


"La revolució no serà tuitejada", un dels espectacles disponibles a Escena 25. Jo hi vaig demà, pel TresC (el lífting no ha colat).

PS. Crec que necessitem aire, altres canals d'informació, altres visions, altres possibilitats de vida. La gràcia de la cultura (que treballa amb material sensible, intel·ligible i imaginable) també és aquesta. Que el poder pugui promoure cultura que pugui anar contra el poder (tot és un suposar) no deixa de ser paradoxal...

dimarts, 24 de setembre del 2013

La Mercè 66



- Vols dir que és bona idea portar La Mercè a la Ruta 66?
- I tant, la Plaça Sant Jaume se'ns ha fet petita, ja no hi cap ni un sol gegant més, ni un sol enxaneta més, per petit que sigui.
- I ja vindran els barcelonins, fins aquí? ja saps com els costa deixar la metròpoli...
- Tu no et preocupis, que jo parlo amb el conseller de Cultura, que ja saps com li agrada posar el logo a tot arreu, perquè ens fleti uns autocars a canvi d'unes quantes banderoles amb el logo del Departament tot al llarg d'aquest tram.
- Sí, però la Mercè és nostra, de l'Ajuntament...
- Deixa, deixa, que aquestes banderoles són reversibles, els dones la volta i apareix el nostre logo flamant... ai!


Una parida que se m'acaba d'acudir per participar al Relats Conjunts, ei, que m'estreno, quins nervis!!!!

dissabte, 14 de setembre del 2013

Kinembe - Simu

El traductor de Google diu que, en suahili, "kinembe" vol dir "clítoris" i "simu" vol dir "telèfon mòbil".

Una dona massai, que he trobat aquí, brutal la bijuteria! (segurament és una foto de fa uns quants anys, pre-mòbil).

Ahir vaig estar parlant amb una botiguera del barri sobre com havia anat el seu voluntariat a un poblat de Tanzània. Molt bé, em va dir, hi tornaria demà mateix. No era el primer cop que anava a l'Àfrica, però sí com a voluntària. Em va ensenyar unes fotos precioses, sobretot de dones i nens massai (realment, molt poc a veure amb els interessos de les protagonistes de Paradís: Amor, que tenen la seva mateixa edat).

Em va explicar que aquests massai no tenen electricitat ni aigua corrent, que els nens fan tres quarts d'hora caminant a l'escola per fer elefants de plastilina i per poder menjar, i que encara es practica l'ablació del clítoris a nenes de 13 i 14 anys (als 15 ja poden ser mares). Això sí, totes les dones porten un mòbil penjant enmig dels collarets espectaculars. No seré jo qui negui a les amigues massai el plaer del mòbil, si jo hi estic totalment enganxada, però el contrast és brutal. (Per cert, "Ola ke ase" en suahili seria "Ase ke ola", segons Google).

Vam riure sobre els usos que poden donar al mòbil, "per dir que arriben tard perquè hi ha un embús no serà!", deia ella, i sobre on coi carreguen la bateria si no hi ha electricitat (sospita que hi ha un espavilat amb un generador). També vam parlar de com acabar amb l'ablació, segurament imposar des de fora és contraproduent, i el millor és fer-ho des de dins, amb l'educació, però rapidet.

I jo vaig pensar que faria un post i que plantejaria que a la nova constitució catalana penséssim en aquesta gent (no en aquesta en concret, s'entén), perquè el concepte lluny/a prop és més relatiu que mai (d'aquí 4 dies li demano a la noia de la foto que m'accepti com a amiga al Facebook). A més, Google, Apple & Co. ja hi tenen tractes, la qual cosa sempre és una garantia de seriositat.


Miriam Makeba amb el súper èxit "Pata Pata" (toca toca). El 1972 li va dedicar a l'Allende, quines coses...

PS. Reconec que si hagués de demanar beca menjador per a la Sara no parlaria tan alegrement (ni pagaria tan religiosament) de cooperació internacional. Però si la CUP i l'Oliveres diuen que ho podem tenir tot, jo me'ls crec.

dilluns, 9 de setembre del 2013

Tram 36 Carter Lane - Tram 90 El Perelló

Post dedicat a la Lali


Fa 27 anys vaig anar a Londres amb la meva amiga Lali. Teníem 18 anys. A l'alberg del carrer Carter Lane número 36, una de les dèries de la Lali era la "Catalanish Concienseixon": quan ens preguntaven d'on érem, jo deia "from Spain" i ella deia "from Catalonia", a la qual cosa afegia una explicació d'un minut o dos, lleugereta, però perquè a l'individu/a en qüestió li quedés ben clar per sempre.

Potser algun d'aquests individus conscienciats per la Lali fa 27 anys, ara ens veurà per la tele -amb les tres criatures i algun quilo de més- a l'altura del Perelló, i dirà "I knew it!" o "je le savais, ça!".  I ara que penso, ves que no ho digui mirant per la finestra de casa seva!

Uns pastissets ens aniran de perles als del tram 90... (ep, que jo tinc arrels per allà al Matarranya!)

I jo estaré contenta, perquè pioners i somiadors i kamikazes com la Lali potser, no, segur, faran que la resta, més mandrosos o menys tocats per la cosa nacional, aconseguim viure en una nova república, en un estat nou, que potser no serà millor, però ens fa il·lusió intentar-ho (almenys no viurem en un anacronisme absurd). I des de la nova república, podem anar convidant alcoians, cordovesos i manxecs a sumar-s'hi, i inventar-nos sobre la marxa, perquè també vull convidar la Catalunya nord i tot el nord de França... stop desbarrada).

See you a la gran enllaçada!!

P.S. XeXu, puc dir-me independentista de pa sucat amb oli, oi?



                                                        

He llegit una mica La rebel·lió catalana, d'Antonio Baños, i m'han agradat vàries idees, per exemple:

"Comptat i debatut, el catalanisme polític i la seva versió més actual, la republicana, el que volen és una cosa molt més propia de la cultura del nostre segle: pasar de la utopia a l'eutopia".

"Una pluralitat d'identitats personals i culturals i una lleialtat comuna a un projecte de comunitat política, aquesta és la idea."

"No podem fer una revolució perquè ja hem oblidat com es fan. Ens falten crueltat i intolerància. No tenim odi ni desig de venjança. Però sí que ens podem rebel·lar. I ho haurem de fer".


Estem en un tram blogaire molt poètic i molt Carmeril/Carmerià, venim d'Itineràncies poètiques, de la Carme, i enllacem amb Música, poesia i altres contes, de la Carme...
(Això em fa pensar en la meva amiga Carme, aquesta tarda intentaré fer una mica de Catalanish Consciencieixon...)

dimecres, 14 d’agost del 2013

Filosofia (o el que sigui) col·laborativa!

Estimats i estimades, estimades i estimats,

Potser sabeu que en la banda inferior d'aquest blog hi ha unes màximes que vaig fent, refent, traient i posant. La titular és la Gemma Sara Glaukopis, filòsofa resident, però hi ha molt de manllevat d'aquí i d'allà (intento posar les fonts en els comentaris), de filòsofs reconeguts i de blogaires amics.
Aquestes màximes m'han servit bàsicament per divertir-me, però curiosament també per entendre i per entendre'm. Per això, sempre estan i estaran "in progress".

Ara n'hi ha 25. Potser perquè és un número maco, o no sé què m'agafa, però m'agradaria molt que us les miréssiu, si voleu, i que em digueu si hi ha alguna que tingui algun sentit especial per a vosaltres, si creieu que alguna no s'entén de res, o que és una parida integral, o voleu afegir alguna cosa, no sé, marranejar una mica. No sé si se li pot dir filosofia, a això, per a mi ho és (però em van donar el títol a la tómbola de la Marisol -la vida es una tómbola, to to tómbola- així que tampoc us en refieu massa, ep, això de la tómbola es podria aprofitar!).


                                                     D'aquí

Moltes gràcies, filòsofs blogaires!!!!!


Les copio (no cal llegir-les totes, tampoc)

Màximes de Glaukopis, Gemma Sara Glaukopis (in progress)

1. Hi ha altres mons, però estan en aquest. Hi ha un sentit (o molts), però està aquí, entre nosaltres, uau!!
Conclusió després de reflexió comuna blogaire. O sigui, que no hi ha un més enllà místic o religiós que doni sentit al més ençà. L'anhel d'anar més enllà és personal i social, i sempre serà immanent, no transcendent. (El "uau" és d'alegria).

2. Aquest sentit immanent ha d'estar relacionat amb l'amor.
D'alguna manera intuïm que va per aquí. Els grecs tenien boniques paraules per referir-s'hi: eros (romàntic/sexual), fília (amistat), storge (familia), àgape (humanitat)... s'hi juga el benestar, el plaer, l'espècie, la cura... i amb un fons de misteri irreductible... hi he de pensar més.

REFORMULACIÓ DE LA MÀXIMA 2 (18/08/2013)

2. Coses que fan que la vida tingui sentit: una carícia, estimar-se, voler estimar-se, un "mama, no te'n vagis", una traca de petons, un orgasme (o més), un "fem un cine?", jugar a seduir-se, creure que has entès alguna cosa, barallar-te i reconciliar-te amb la teva germana preferida (només en tens una), parir, una confidència amb una amiga, una nova amiga, tenir un amic, fer-se fotos, ballar, riure, inventar-se un joc, tocar-se l'ànima, que encara et renyi la teva mare amb tendresa, que encara et renyi el teu pare amb mala llet, una conversa sobre Déu-l'energia-el més enllà, enviar-se watsaps sense objectiu aparent, la música i el cine i els llibres, la dolçor sorpresa, l'abraçada inesperada.... to be continued.
Ah sí, i preguntar-se pel sentit de la vida.

3. El món és tot el que et cau.
És una variació, que pretén ser graciosa, de la primera proposició del Tractatus de Wittgenstein: "El món és tot el que s'escau". Amb el temps, li vaig trobant un sentit: els actes fallits, maldestres, potaplans (que diría el porquet), els errors, el que no pots assolir, les frustracions, el que no pots controlar, la pèrdua de la joventut, la pell flàccida (que et cau)... tot això forma part del món, encara que sovint fem veure que no. La gràcia és mirar-ho de cara, perquè, almenys, ens faci més savis.

4. Val la pena canviar ressaca per bolquers.

És una gran veritat, però de vegades s'enyoren les ressaques. La saviesa popular diu que "no es pot tenir tot", coi de saviesa popular. L'Anna Grau a Per què parir? diu que es pot tenir tot (ella es refereix a la maternitat i a la realització profesional).

5. L'home és un animal que es busca.
Una frase molt maca del Palau i Fabre (que no sé d'on surt, exactament). Crec que tots ens busquem, d'alguna manera, perquè no estem ben definits, no estem tancats, com diria un existencialista. I millor així.

6. Sigues rebel dels límits.
És un vers d'un poema de la Mireia Calafell. Em sembla una frase revolucionària i poètica a la vegada. M'agradaria ser rebel dels límits a molts nivells (allò d'anar més enllà). Potser tenir-ho escrit aquí m'ajuda a aconseguir-ho.

7. El rellotge és al cervell ("sand keeps pouring in my brain").
El vers en anglès és de la poeta de San Francisco Clara Hsu, que vaig conèixer fa uns anys quan voltava més per feina. M'agrada molt la imatge de la sorra del rellotge lliscant pel cervell, em fa pensar en la mesura íntima del temps, relativa.

8. No es pot acordar raó i follia, tot i que...
Es veu que en J.V Foix s'ho preguntava, ho volia... jo que he tastat la follia no sé què dir. Em sembla que són àmbits excloents, tot i que hi ha experiències que s'acosten una mica a la follia, com l'enamorament o la hipomania.

9. Arriba a ser qui ets i sigues qui has arribat a ser.
En Píndar va dir la primera part de la frase i l'Albert Espinosa la segona. D'alguna manera es troben en la sensació/sentiment/pensament d'estar a gust amb un mateix, de no matxacar-se pel que no ha estat ni pel que és. És allò del gnosce te ipsum, també, sabent que mentre ens coneixem també ens anem fent (v. màxima 5).

10. Compartim els diners entre tots!
És una bona idea de la Sara, sabem que la cosa hauria d'anar per aquí, però no sabem com. Mentre uns es moren de gana hi ha d'altres que estudien com ens afecta. Per això, sabem que si poguéssim conèixer la cara i el nom de cadascuna de les persones que passen gana, seria més probable que ens moguéssim per ajudar-les (té un nom: "identifiable victim effect"). O sigui, que faríem una senyora revolució. Com que això no és possible, ens acontentem a ajudar (una miqueta) a baixar la xifra. La revolució... qui sap.

11. Déu és una ficció necessària per a qui la necessita, com el Gegant del Pi.
Comparar Déu amb el Gegant del Pi pot semblar una tonteria (perdó, bestiesa), i segurament ho és, però és el tema fundacional d'aquest blog, un respecte.

12. La felicitat és tots contents en una festa.
Una de les frases més genials de la Sara. Jo afegiria que les festes poden ser de molts tipus, però no sé si cal.

13. Sempre m'agrada pensar que som menys lliures dels que pensem i que podem arribar a ser més lliures del que creiem.
Així va parlar el metafísic quotidià del barri. Crec que es pot dir que encara que la llibertat sigui "metafísicament" il·lusòria, a la "pràctica" ho som i ho podem ser. És el que té de misteriós i apassionant el tema de la llibertat, trobo.

14. La vida és pa amb formatge (de manera alterna entre camembert, blau, mozzarela, gorgonzola, cabrales, manxego, de cabra, cheddar, tupí, cottage...)
Ho diuen en Casasses i en Miquel Gil, i al meu pare li agrada molt el camembert i a mi també (des dels 2 anys, no se sap si per decisió pròpia o imitació paterna), i a més he viscut a Caen, tot quadra. Això no vol dir, en plan Michel Onfray (filòsof controvertit de Caen), que siguis/pensis el que menges, de fet, no entenc gaire la frase del Casasses, però hi estic bàsicament d'acord.

15. La millor ciència ficció és la quotidiana.
De vegades, la vida quotidiana té coses de ciencia ficció. Per exemple, casualitats extraordinàries entre mons paral·lels, salts en el temps que duren una fracció de segon, o que duren anys, transformacions físiques i psíquiques dignes dels millors efectes especials... és el que té d'extraordinari l'ordinari (i d'ordinari l'extraordinari).

16. Val la pena morir perquè val la pena viure (a partir de 200 anys es podria deixar de considerar una estafa).

En Vinyoli va dir alguna cosa així (la frase abans del parèntesi), i deu tenir raó, perquè viure eternament no és ni pensable, pràcticament. Però, dic jo, ha de ser tan curta, la vida? No hem nascut massa aviat? Segur que els conciutadans de l'any 2.900 viuran molt més... Això sí, em temo que també els semblarà poc i envejaran els conciutadans del 3.500. "All these memories will be lost in time like tears in the rain").

17. Morir no fa por, és com dormir sense somiar.
És veritat que quan la mort hi sigui jo no hi seré i a la inversa, però em quedo més tranquil·la si penso que és com dormir sense somiar, de fet això li vaig dir a la Sara i de moment ha funcionat. (Sento Nietzsche que diu "es pot romandre conscientment en la mentida?" Millor no m'ho preguntis...). Per cert, l'Alba té informació privilegiada.

18. Les coses importants es poden dir clarament.
Algun punt indeterminat entre el primer i el segon Wittgenstein. A veure, les coses importants són inefables, inexpresables (1r Witt), però les formes de vida que anem creant, les anem expressant amb un llenguatge que els correspon ("joc del llenguatge"), inclòs el que es considera inexpressable" (2n Witt). Per tant, tot el que es pot dir (és a dir, tot, inclòs allò important), es pot dir clarament (1r i 2n Witt). No provin de fer-ho a les seves cases.

19. Educa els teus fills com voldries que fossin educats, per exemple, en l'anti-consumisme.
Variació de la Regla d'Or de la moral. Però què carai, tots ens equivoquem, no?
Mmm, espera, si fos com la Regla d'Or de la moral, la frase hauria de ser "educa els teus fills com voldries que t'eduquessin a tu", que potser t'agrada el consumisme, però només per a tu?

20. L'infinit és la sorpresa dels límits. No podem abastar-lo però podem fer com si l'abastéssim.
Chantal Maillard i ganes d'anar més enllà (això ja ho havia dit, em sembla; em sembla que el Buzz de Toy Story és el nostre heroi).

21. Sempre que es pot, s'ha de fer el que es vol.
Màxima garbiniana que sintetitza els conceptes de llibertat negativa i llibertat positiva. Crec que la negativa és el que pots fer en el sentit que no t'ho prohibeixen o que no topes amb la llibertat dels altres, i la positiva és el que vols fer, el que permet desenvolupar-te com a persona, per exemple. Hauria de repassar-ho, però això té sentit.

NOVA MÀXIMA 22:
22. La vida és com les onades del mar, les coses van i vénen...
És tan simple, bell i veritat, que l'he copiat textualment de l'Alba, gràcies!

23. Es pot ser asceta idealista o hedonista materialista. Fins i tot, es pot ser de vegades una cosa i de vegades una altra, i també es poden fer equilibris en el just mitjà.
És una simplificació (les màximes ja ho tenen, això) que pretén reflectir la complexitat de com som i com funcionem.

24. Així que un cop les necessitats bàsiques cobertes, la cosa està entre eros i thanatos, tot cercant moments de felicitat, sense fer massa estralls.
Com a màxima-resum és una mica primària, certament.

REFORMULACIÓ DE LA MÀXIMA 24 (21-08-2013)

24. Trobar el sentit de la vida, és més, viure amb un cert sentit, no és difícil. Com diria John Lennon (més o menys), el sentit és el que vius mentre l'estàs buscant no sé on.
Màxima o mínima, ja no ho sé.

25. Has de trobar la teva pròpia filosofia. Tienes que encontrar tu propia filosofía. Tu dois trouver ta propre philosophie. You have to find your own philosophy.
Ramon, psicòleg i políglota

...................................................................................................................................................................

dissabte, 3 d’agost del 2013

fer rentadores, revisar el correu, fer un post

He fet un petit reportatge sobre les vacances a França, és allò de voler atrapar el moment, la idea era fer més vacances blogaires, però el post està tossut que vol sortir i qui li diu a un post que no!

9 dies a França per ordre alfabètic

A. Avió. Cada cop em fa més respecte, als 18 anys no me'n feia. Li preguntem a la Sara què és el que més li ha agradat de l'avió i diu "les turbulències!" Redéu!!!


                                   Le soleil et les nuages, des de l'avió.

B. El Bateau Mouche al Sena. Encara no ho havíem fet cap dels tres i caram, és maco! M'agafen ganes de pujar a un bus turístic a Barcelona, però és una pasta indecent si no ets un turista. (Em jugo un sugus que molts parisencs no hi han posat mai els peus, al Bateau Mouche).

C. El Carinyo generalitzat a Caen (abraçades!). De vegades la realitat supera les expectatives, xe.

D. Descobrir la Lou Doillon, filla de la Jane Birkin i el Jacques Doillon (fa 10 anys vaig descobrir la Carla Bruni, esperem que tingui més bon gust per escollir nòvio).

             M'encanta "I.C.U.", de Lou Doillon (videoclip rodat a París, per cert).

E. L'Entusiasme de la Sara en arribar a Eurodisney. "Estem a punt de viure una cosa important, emociona't, mama!".

F. La sensació que és el Final de les vacances i encara queda una setmana. (I el concert del Pablo Alborán amb la meva germana, això sí que és un brotx final!).

G. La distància Geogràfica va fer que visquéssim l'accident de Galícia amb menys intensitat, segur. Els mitjans francesos es preguntaven si això podria passar a França (normal); es van respondre que no.

H. La honte, la vergonya pròpia en sentir-me dir a la dependenta que volia una crema hidratant barata perquè m'havia deixat la meva a casa, ha ha, que fantasma i que pija, la meva encara és més barata...

I.  La Il·lusió de trepitjar la universitat i fotografiar-me amb l'au fènix, símbol de la reconstrucció de Caen després de la segona guerra mundial.

L'au fènix al campus de la universitat. Tinc un parell de fotos de fa 20 anys al mateix lloc, un dels dos ha canviat.

J. El Joan i la Sara s'ho passen molt bé, a Caen. Bieeen (i em fa sentir menys egoista).

K. Por "k" no me viene nada...

L. Llibres: m'he comprat un munt de llibres, ara el repte és llegir-los de manera integral i omnicomprensiva.

La llibreria Memoranda de Caen, amb llibres de 2a mà i saló de te al pis de dalt, un caos delicíós.

M. Riure amb el còmic "Mères Anonymes". La frase de la Sara: "És que, mama, ets una mica friki".

Mères Anonymes, de Gwendoline Raisson i Magali Le Huche, editorial Dargaud, 2013.

N. "Mai oblidaré aquest dia". La Sara a la Torre Eiffel el 27 de juliol de 2013. Nosaltres No oblidarem que ho va dir.

                   La Sara, amb una Torre Eiffel a la Torre Eiffel.


O. Els moments Obscurs, que haberlos húbolos, per exemple, la bronca que vaig rebre (amb raó) del Joan a Eurodisney, quan em vaig penjar durant més d'una hora llegint La vie révée des philosophes mentre m'estaven buscant desesperadament. El Mickey i la Minnie encara se'n recorden.

PPI. Aquella mousse de xocolata a l'aeroport: un Petit Plaer Inesperat.

Q. "Quant falta per arribar?", "Quant falta perquè s'acabi la cua?" "Quant falta??"
Així va parlar la Sara Quantfalta Justribó Barberan.

R. De Rohmer. El dinar a casa dels pares de la Flo a la campagne, amb el solet, el vi, xerrant, per un moment em va semblar estar a la pel·lícula Le rayon vert...

S. De Salivar. El que vam fer el Joan i jo quan vam veure les tres tendes i sis plantes de Gibert Joseph, espectacular llibreria-botiga de discos i pel·lis al barri llatí de París. I amb exemplars de segona mà al costat dels de nou de trinca en moltes referències, gran idea. Per salivar i estalviar.

                   Qui es pot resistir a una caixa amb 8 LP de Johny Cash per 8 euros...

T. El Temps de les vacances és diferent, passa més rápid, però alhora dura més, una paradoxa que no em veig capaç de desentrallar ara mateix.

U. Univers: "mama, darrera teu hi ha una constel·lació, crec" (i després sóc jo la friki...).

V. La Vie, les Vacances, on a de la chance.

W, X, Y, Z. Resumim, que m'està quedant llarg. De tota manera, aquestes lletres sempre han sigut una mica rares. Bizarre? Vous avez dit bizarre? Comme c'est bizarre!

No he vist la pel·lícula (Drôle de Drame, Marcel Carné, 1937), però aquestes paraules de Louis Jouvet formen part de l'imaginari lingüistic (?) dels francesos, i s'enganxen, eh? 


Ja pots estar content, post, ja has sortit a la llum. 

dijous, 11 de juliol del 2013

Vacances

Ens agafem uns dies de vacances blogaires...!
(ep, potser fem alguna incursió o excursió per veure-us)


                            És un cor fet de cors... impressionant, eh?


                                    D'aquí... és una imatge futurista?

 De part de la Sara....


De part de la Gemma...



Petonets i aferradetes, bones vacances!!

dissabte, 6 de juliol del 2013

Aferradetes à Caen


Fa uns dies que tinc un post que vol sortir i ara sa lluna m'ha donat la inspiració (no és ficció, emperò).
 
Aquest estiu anem a França, a París i a Caen, i un dels motius és veure els meus tres amics francesos, els que vaig fer a l'Erasmus a Caen, fa 20 anys. Tres súper aferradetes que tenen la seva història, o ja, prehistòria:
 
-Marina: estava jo perduda buscant la biblioteca de la universtitat de Caen quan se m'acosta una noia molt dolça (la Marina és de les persones més dolces que he conegut mai) i em pregunta si em pot ajudar. Sí, i tant, i no només em va ajudar a trobar la biblioteca sinó també a dir "aller au toilette" i no "à la toilette" o a agafar apunts de manera més rápida. S'ha de dir que la noia ha estat una mica com el Guadiana durant tots aquests anys, però crec que ara la tinc ben controlada gràcies al Facebook (gràcies, Zuckerberg).
 
-Patrick: estaba jo comprant com una desesperada en una llibreria de Caen, poc després d'arribar a la ciutat, quan arribo a la caixa i el dependent em diu que em falten xx francs (francs!!) i jo que em miro el moneder per tots els racons possibles i... ni de conya (ni targeta, en aquella època). Faig cara de a-veure-quins-llibres-totalment-imprescindibles-deixo-ara i se m'apropa un noi que no conec de res i em diu que em paga el que falta, que ja l'hi donaré a la universitat, que li sembla haver-me vist per allà. Doncs sí, aquest és el Patrick, un sol de persona humana amb qui després ens vam fer noviets, estava cantat.
 
-Flo: estava jo rient com una loca un dia, amb la consciencia una mica alterada, quan apareix la Flo, també amb la consciencia alterada perquè s'acabava de barallar amb la seva parella, amb una cara de mala llet impressionant (la seva parella era el germà del Patrick, amb la qual cosa com a cunyades no auguràvem un gran futur). Però després, la química o la física o digueu-li com vulgueu, va fer créixer una gran complicitat entre nosaltres. Fins i tot vaig contribuir a que es decidís a venir a viure a Barcelona (ara viu a Buenos Aires, no saps mai per quins camis -camins, somnis i promeses- et portarà la vida).
 
Bé, doncs amb aquestes tres personetes ens aferrarem. No sé si igual que en el dibuix, que ja m'agrada, però alguna cosa així.
 
PS. Si no hagués fet aquest Erasmus a França, probablement la meva vida seria molt diferent. D'entrada, segurament no treballaria on treballo des de fa 20 anys. Em van agafar perquè parlava anglès i també francés.
 
 
                         En Gainsbourg, una de les descobertes d'aquella época.


                       "Camins", dels Sopa, una bonica cançó, sí senyor.


                                   Sliding doors (Dos vidas en un instante)

dissabte, 22 de juny del 2013

Perdoni, no l'he entès

No sé si us passa, però em posa de molt mala llet trucar a un número de telèfon i que em respongui una màquina. Sobretot en situacions estressants, com intentar bloquejar un número de mòbil perquè li acaben de robar el bolso a una amiga. És doblement estressant haver de superar aquesta cursa d'obstacles robotitzats fins que al final arribes a algú que, amb un to inequívocament humà, et diu "faré tot el possible per ajudar-lo", collons, i això no m'ho podies haver dit 5 proves d'obstacles abans??

I després, esclar, has de valorar el servei, però de la persona, no de la màquina ni de la política d'atenció al client de l'empresa, i la veritat és que les persones acostumen a fer-ho bé, ves per on (tot i que algunes també semblen un xic robotitzades, tot sigui dit).
 
No ho he provat, però espero que al telèfon d'emergències 112 et respongui un humà. "Si s'està vostè dessagnant, premi 1", "Si està patint un atac de cor, premi 2", "Si l'està perseguint un assassí en sèrie, premi 3"...  No cal que t'atengui la Melero en persona, però que sigui una persona, sisplau. És veritat que menja pa (la Melero, també), però ningú t'entendrà millor que ella...
 

          Més cartoons del Randy Glasbergen sobre el tema: Randy Glasbergen: Call Center

Per cert, molt bona revetlla i un fantàstic Sant Joan, en companyia de les persones que vulgueu (i amb els animals i les màquines de companyia que vulgueu, també).
 
PS. Perdoni, segueixo sense entendre'l.

diumenge, 2 de juny del 2013

Àlbum


Els singles estan molt bé, però com deien els Led Zeppelin, on hi hagi un bon ÀLBUM... amb el seu tema, la seva coherència estilística, de vegades amb una certa evolució... No sé si una vida s'assembla més a un àlbum o a una col·lecció de singles, potser a les dues coses, depèn de com estiguem de revolucionats, de vegades... En tot cas, aquest àlbum és més fluid que compacte, es ramifica i s'enllaça en totes direccions, amb altres àlbums, això és el que fa que tingui gràcia, em sembla...

Parlant d'àlbums, em fa il·lusió penjar aquestes fotos. És el que té això del blog, que pots fer el que et doni la gana ;)


La Maria Rosa i el Miquel, mons pares, quina bona pensada van tenir fa 45 anys...

                       Ma mare, mira que era (i és!) guapa!!!

 
            La Gemmeta, a la Fresneda (aprenent Lapao o algo així)

  Jo a l'edat que té ara la Sara, 6 o 7 anys, sempre m'ha agradat ballar; a ella també.


Amb la meva sister Esther (esquerra), a Mallorca, amb 12 i 18 anyets.

EHH, I EL JOC-CONCURS?? Qui diu que no ha estat exitós? S'han presentat dos concursants i han empatat a 7 punts! Però com que em sembla una mica absurd desempatar, XeXu i Sílvia, heu guanyat i rebreu alguna cosa en justa recompensa!

(preguntes no encertades: XeXu, sembla que la venda de discos (singles) digitals supera la venda física (singles) d'altres èpoques, si aquesta web no ens enganya:
Sílvia, la cara B de "Hey Jude" era la "Revolution" més rockera, la més coneguda, de fet...)


I aquí un dels discos preferits de la meva infantesa (voilà la resposta a la pregunta 5!):



Bon diumenge!!

PS. Posant les etiquetes, he recordat la idea de l'arbre genealògico-musical. Està format per les cançons que ens agraden i les que agraden a totes les persones d'aquest arbre (o àlbum), es veu que m'agraden les metàfores :) 

dijous, 30 de maig del 2013

45 revolucions per minut

- Juguem de manera abstracta?

No se m'hagués acudit mai. Es pot jugar amb més o menys regles, amb més o menys jugadors, amb diners o amb mongetes, es pot jugar a la taula, al carrer, mentalment... però de manera abstracta? potser jugar mentalment amb mongetes és bastant abstracte... en fi, la veritat és que no sé ben bé a què vam jugar, no s'entenia gaire (de fet, ja és això).

Hi penso ara perquè diumenge és el meu aniversari i tinc ganes de fer un petit joc. A veure, aquests 45 m'estan costant una mica, com si hagués de començar la segona meitat de la meva vida o alguna cosa així (bé, si arribo a néixer a Lesotho, segons la mitjana estadística em quedaria un any i mig de vida).

D'altra banda, em fa il·lusió, perquè els aniversaris em fan il·lusió. I com que això de "gamificar" està molt de moda, se m'ha acudit gamificar la celebració, o sigui fer un joc, que m'ho vaig passar molt bé amb el del blog. I les meves neurones han fet una associació ràpida (per ser les meves neurones):

45a-45rpmEl joc dels singles (cançons)
 
     d'aquí (em fa gràcia perquè aquest single de Grease  encara el tinc i el "comediscos" vermell, crec que també)

Seran només 4+5=9 preguntes. L'estructura del joc es basa en un que fem la Sara i jo: ÉS VERITAT QUE...?

1. És veritat que el single que més còpies ha venut en la història  és "Thriller" de Michael Jackson?
- Sí, un autèntic fenomen mundial.
- No, l'èxit més èxit fins ara és "White Christmas" de Bing Crosby.
  
2. És veritat que la cançó "Sugar Man", de Sixto Rodríguez, va arribar a número 1 dels Estats Units l'any 1977?


-Sí, i ara ha tornat a l'escena musical, gràcies a la pel·lícula sobre la seva història (al·lucinant).
-No, no ha tingut èxit als Estats Units fins ara, gràcies a la pel·lícula sobre la seva història (al·lucinant).

3. La música gravada no permet gaudir del calor del directe. És veritat que Bob Dylan és especiament càlid amb l'audiència?
-Sí, explica anècdotes entre cançons, com el Guillem dels Manel.
-No, amb prou feines diu bona nit i/o gràcies en tot el concert.

4. És veritat que la versió original d'aquesta cançó és de Mishima?

 
-Sí, i són precioses, l'original i la versió, tan grans que sembla mentida.
-No.

6. És veritat que, gràcies a la venda digital, actualment es venen més singles (digitals) que els anys 70 (físics)?
- Sí, es venen moltes més cançons ara que els anys 70.
- No, no arriba a les xifres dels anys 70.
 
7. És veritat que el 1968 "Revolution" dels Beatles es va gravar en dues versions, una de més lenta i una de més rockera, i que la més lenta va sortir com a cara B del single "Hey Jude"?
-Sí, és una versió-balada i va tenir molt èxit.
-No, de fet, van fer la rockera perquè van pensar que tindria més èxit com a single.

8. És veritat que Led Zeppelin no va treure mai un single?
- Sí, no van voler, només van treure àlbums.
- No, en van treure un, però com que no va tenir èxit, no en van treure cap més.

9. És veritat que els singles de 45rpm van entrar al mercat l'any 1949 perquè sonaven millor i duraven més que el "germà gran", de 78 revolucions?
- Sí. Els va introduir la discogràfica RCA i durant gairebé dues dècades van ser monoaurals, fins que va arribar el so estèreo.
-No. Ja existien des de la dècada dels anys 20, però la indústria es trobava massa petits i fràgils per tenir èxit. No es van posar de moda fins l'arribada del rock'n'roll, ja sabeu, Elvis, Bill Haley...

ATENCIÓ ATENCIÓ, THE MISSING QUESTION, LA PREGUNTA 5, L'HEU DE FORMULAR VOSALTRES, SI VOLEU!!

Bé, modero comentaris i diumenge a la nit mirem a veure què ha passat... Gràcies per participar, si voleu, i per ser-hi, si no voleu pariticipar, i gràcies per ser uns ens una mica abstractes que em fan la vida més agradable :D

PS. Algunes preguntes (les millors) són del Joan, of course.
PS2. El premi... ostres, ja li preguntaré a la Sara, que és la intel·ligent de la família!

 

divendres, 26 d’abril del 2013

Aprimar-se és difícil encara que sàpigues com



Com a lectora de Saber Vivir, la revista de referència per a intel·lectuals com jo, observo que el tema de l'aprimament és recurrent. Per exemple, en el número 149 l'article central era:

"¡Pierde una talla! Adelgaza y reduce volumen", a càrrec de Maria T. López.

Però la Maria T. López no deuria estar molt segura de l'èxit del seu article, perquè al mes següent, en el número 150, ella mateixa firma l'article (central):

"El plan quema-grasa que funciona. Activa tu metabolismo y adelgaza de verdad".

És a dir, en el número 149 es tractava d'aprimar-se una mica en broma, mentre que ara, un mes més tard, la Maria troba la fórmula, l'elixir, la clau de volta de l'aprimament. I jo me n'alegro, perquè he decidit aprimar-me.

He estat temptada de demanar les obres completes de Saber vivir, perquè, com m'havia semblat, un estudi de la universitat d'Stanford ha determinat que 8 de cada 10 portades de la revista estan dedicades a aquest tema.







Però em fa l'efecte que totes diuen el mateix, en poques paraules: "para perder peso cuando haces dieta debes gastar más de lo que comes".

I per què és tan rematadament difícil, Maria T. López? Per què revista rera revista t'has d'exprémer el cervell per explicar el mateix i que sembli diferent?

Se m'acut que és més apetitós un plat d'espaguetis a la carbonara que un plat de bledes, però hi ha altres factors que incideixen en el fracàs, per exemple, el pur cansament, com explica el Dan Ariely a Por qué mentimos... en especial a nosotros mismos.

En Dan ens diu que, en situacions d'esgotament, s'activa el mecanisme de la autoindulgència racional (més aviat irracional), menjar un dolç serveix de "compensació": estic feta caldu, i a sobre no em podré menjar un tros de xocolata??, i ho expressa així: "la idea subjacent de l'esgotament de l'ego és que per resistir les temptacions fa falta un esforç i una energia considerables (...) Això significa que després d'un llarg dia de dir "no" a vàries i diverses temptacions, disminueix la nostra capacitat d'oposar-hi resistència, fins arribar un punt en què ens rendim i acabem amb la panxa plena de danesa de formatge, galetes oreo, patates fregides o qualsevol cosa que ens faci salivar". (No ve al cas, però el llibre també esmenta un estudi que mostra com el cansament incideix de manera considerable en les decisions dels jutges...).

I ara la pregunta que ens fem la Maria, el Dan i jo és: seré capaç de fer una dieta, fer exercici i, en lògica conseqüència, aprimar-me els 10 kilos que em sobren? Ho intento. Demà començo. Demà començo.