El màrqueting o la vida

Ahir vaig anar a una xerrada sobre la dependència cada vegada més gran (i més greu) dels mitjans de comunicació respecte del poder, sobretot dels bancs. I avui em plantejo que jo a la feina també em censuro o acato ordres que fins i tot arriben a ser ridícules. Com per exemple, no penjar unes dades de taquilla de cinema a la web, perquè "no són bones". El que seria estrany és que fossin bones, ei, que les dades corresponen a personetes que han estat per aquí en els últims 5 anys... Potser "els de dalt" se senten responsables d'aquestes males notes (i aquí "només" parlem de cultura, ai, ai, ai).

I com que lo cortés no quita lo valiente (l'autocensura no treu la il·lusió per fer-ho bé), ara faré propaganda d'una acció en què estic implicada (i tinc unes companyes que encara ho estan més directament i amb molt entusiasme): Escena 25. Es tracta de facilitar vals de descompte de 25 euros a joves que tinguin entre 18 i 25 anys, perquè els utilitzin en un o dos espectacles (concerts, teatre, circ, dansa) durant el mes d'octubre. (Els 25 euros els posen els teatres i sales, és a dir, ells posen les butaques a disponibilitat dels joves, i nosaltres posem la organització, la plataforma web, i el seguiment de les dades -això em toca més a mi). Ja s'ha tuitejat que és una operació de màrqueting de la Generalitat. I?? La qüestió no és aquesta, la qüestió és si a més del màrqueting (ça va de soi!), serveix per alguna cosa, si pot servir d'estímul per als joves o fins i tot per generar debat sobre com promoure la cultura avui, que no és poc.

De vegades dic que treballem al Servei de Propaganda de la Generalitat. Fer-ne broma vol dir que encara mantenim una certa distància crítica, crec. També està bé deixar-se portar per la il·lusió, i si hi ha polèmica, doncs benvinguda. De vegades també dic que prefereixo treballar al Departament de Cultura (l'any vinent farà 20 anys!), que al d'Agricultura. M'agrada treballar amb material sensible (que no tinc res contra les patates i les cebes, ans al contrari!). Si no pots escapar del màrqueting, que sigui a fi de bé...

"La revolució no serà tuitejada", un dels espectacles disponibles a Escena 25. Jo hi vaig demà, pel TresC (el lífting no ha colat).

PS. Crec que necessitem aire, altres canals d'informació, altres visions, altres possibilitats de vida. La gràcia de la cultura (que treballa amb material sensible, intel·ligible i imaginable) també és aquesta. Que el poder pugui promoure cultura que pugui anar contra el poder (tot és un suposar) no deixa de ser paradoxal...

L'infinit

- Vull que m'ensenyis a comptar fins a l'infinit.

Si no fos que m'he de currar una mica el post, com si diguéssim, deixaria la frase tal qual. Perquè tal qual m'ha fet molt riure. M'ha vingut com un flash de les dues comptant fins a l'any 2050, més o menys, jo ja velleta, la Sara encara jove, 49.476.000, 49.476.001, 49.476.002... i encara tan lluny de l'objectiu...

I l'infinit... què us puc dir jo de l'infinit que no sapigueu. Com a concepte matemàtic se m'escapa, no sé quant és infinit + 1 o infinit - infinit elevat a la 3a potència. Com a concepte filosòfic també se m'escapa, perquè se m'escapa la filosofia que vaig estudiar (em ve al cap Zenó amb la paradoxa i també Kant amb les antinòmies). Com a concepte poètic, ara no us sabria dir cap poema que parli de l'infinit, però segur que n'hi ha molts (un amor infinit? una infinita tristesa?). Com a concepte astronòmic, fa vertigen. Em queda el concepte infantil. Aquest sí que el domino. Consisteix a treure el major profit de les nostres facultats. Potser no podem volar, però podem fer com si voléssim. Com diu el Buzz Lightyear, fins a l'infinit i més enllà!

Potser no podem abastar l'infinit però podem fer com si l'abastéssim.

Douze points: un altre món és possible

Sara: Quant em poses?
Gemma: Sobre què?
Sara: Sobre la cançó.
Gemma: No, sobre què, sobre 10?
Sara: Sobre 1.009.

Això em passa per fer preguntes tontes. I és que no es fàcil puntuar en el nostre festival de la cançó (lleugera). Normalment guanya la Sara, perquè sóc incapaç d'igualar títols com ara "Suc de taronja", "La carta de los sueños" o "El ojo es para ti", la majoria en castellà, perquè diu que els que li fan les cançons parlen en castellà, és el que té la cançó lleugera.

Per compensar tanta lleugeresa, ahir vam anar a la manifestació contra la dictadura financera, que traduït a llenguatge sarià és que hi ha uns pocs rics i molts pobres i que els rics cada cop són més rics i els pobres més pobres. La Sara va calcular que érem mil mil-cents vint, però em sembla que ni que haguéssim estat 7 milions hauríem pogut canviar res.

O potser sí, hem fet una mica de brainstorming com si fóssim al Fòrum Social Català i hem arribat a la conclusió que els rics han de donar diners als pobres, i com que els agraden tant els diners, als rics, nosaltres els en donarem una mica i així ells donaran diners als pobres... em sembla que encara hem de donar un parell més de voltes al tema... (ara, la gràcia seria que ningú hagués de donar res a ningú o tots a tothom), tenim temps de presentar "propostes per fer possible un altre món" fins al 23 de març.

Em sembla que tenim més possibilitats si ens presentem a Eurovisió.


PS. El manifest que va llegir l'Arcadi Oliveres a la mani.
PS2. La versió del La la la que Eurovisió es va perdre.
PS3. En properes entregues veurem si la Sara evoluciona cap a la cançó protesta: és quan canto que hi veig clar :-).

De lletres i números

-Els números també tenen lletra lligada?

-És que l'espanyol no l'entenc. Entenc el català i el castellà però l'espanyol, no.

Aquestes són de la Martina, que té 5 anys.

M'agrada la idea de tenir números lligats, que serien diferents dels normals, serien per a l'economia domèstica, quotidiana, lluny dels macronombres amb majúscules (o a l'inrevés), o deixar els números en majúscules per als números "bons", els que es destinen a l'educació, a les ONG, els que les ONG destinen al desenvolupament, i en minúscula els que vénen del tràfic d'armes, per exemple, o de l'especulació financera (o a l'inrevés). I els números petits, com la lletra petita, també tindrien la seva funció, la d'amagar i fer trampes... De tota manera, la mare de la Martina, per no decebre-la, li va dir que hi havia uns altres números: els números romans, i crec que a ella li va fer il·lusió descobrir-los.

La segona, la de la llengua, també és bona. Jo tampoc m'he acabat d'aclarir mai si s'havia de dir castellà o espanyol, del castellà o espanyol. Ara, entendre un i no entendre l'altre em sembla fantàstic. A la Martina l'espanyol li sona llunyà, estrany, a mi també, m'agrada més el castellà. Atenció, acabo de fer una consulta al Joan, que d'això en sap, i em diu que es poden utilitzar els dos indistintament. Per cert, per què en anglès la inicial de la llengua va amb majúscula? (Spanish).