dijous, 6 de desembre de 2018
Si no t'hagués conegut (versió canina)
Tenim una gossa que es diu Aura. L'hem agafat de la gossera. I mentre escric sobre ella es va passejant pel pis, a veure si rep una carícia o algú agafa la corretja.
És tranquil·la, en principi, excepte en el moment de sortir de casa. Llavors treu el seu "poderío" i s'abraona i borda al primer vianant, humà o ca, que passi. És carinyosa; quan l'acaricies, acotxa el cap i fa ullets de benestar. El problema és que es fa les seves necessitats a casa, sempre al mateix lloc. I això que la reforcem positivament quan les fa fora. Però a casa s'hi deu trobar més a gust. O era com vivia a la gossera, on no hi ha dins i fora. O ha desaprès de la seva vida anterior. O mai n'ha après.
I és que, ja m'ho deien, un gos lliga molt. Hem/he d'estar pendents que estigui sana i ben alimentada, que baixi al carrer les vegades suficients... un gran afecte implica una gran responsabilitat, també per a la Sara, que demanava un gos des de sempre. És veritat que al Joan no li agraden els animals, en abstracte, però un animal en concret? S'ho pren amb esportivitat.
Com ens canviarà la vida, l'Aura, encara no ho sabem del cert. Com a la sèrie "Si no t'hagués conegut", qualsevol decisió que prenem ens porta a un univers diferent del que viuríem si no l'haguessim pres. Qui sap què pot passar en una passejada a les 7 del matí, o què deixarà de passar si torno més d'hora a casa per baixar-la, o què descobrirem a la muntanya perquè pugui córrer? I per a ella, com seria de diferent la seva vida a la gossera, amb menys carícies, probablement -i les carícies fan viure-, o en una casa amb jardí?
També veig que si no solucionem el tema de les necessitats, implosionarem. I haurem de reconstruir aquest univers àuric.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Per la foto sembla una gossa petita. I si mentre no s'acostuma a fer les necessitats a fora de casa, li poseu una "cagadora" amb sorra a l'estil dels gats? Si la poseu al lloc on acostuma a fer-ho, potser aconseguiu que ho faci a dins.
ResponSuprimeixÉs una gosseta molt bonica l'Aura, segur que serà feliç i compartirà la felicitat amb vosaltres.
Sí, és petita però m'han recomanat que si volem que ho faci fora (jo intento inculcar-li el concepte "carrer" :), no li posem cap cagadora. Només que la reforcem molt quan ho faci fora. I paciència. Gràcies!
Suprimeixi tant que canvien la vida .....potser per això no en tinc ....ehem es veu molt bufona...proveu el que diu el xavier igual mica en mica funciona ah et vaig escriure la ressenya promesa https://sidubtosoc.blogspot.com/2018/10/apleganuvols-petits-contes-dimaginacio.html
ResponSuprimeixEt canvien la vida... crec que cap a millor :) Almenys tenim un afecte afectuós més, que sempre és bonic, i a ella li donarem una bona vellesa, perquè ja té 12 anys!
SuprimeixGràcies moltes per la ressenya, que se'm va passar, això em passa per despistar-me dels blogs. M'agrada que hi vegis filosofia per allà :))
A mi m'encanten els gossos, però tampoc en tinc, ara que tots els que trobo pel carrer se m'acosten...L'altre dia una senyora em diu això que li acaba de fer( em va fer "mimitos" a mi)no ho fa mai a ningú, diuen que els gossos tenen un sisè sentit per captar les bones persones...Ves per on, em va alegrar el dia!
ResponSuprimeixÉs difícil educar els gossos, però si teniu paciència...
Una carantonya per l'Aura.
No sé per què, però no m'estranya que t'estimin els gossos... els deus recitar poemes canins d'amagat!
SuprimeixUna carantonya de part teva, M. Roser, i de part nostra!
Quina moral que teniu... quan llegeixo això de fer les necessitats a casa, em venen tots els mals. Espero que aprengui aviat a fer-ho on cal i quan cal. Implosionar sembla una cosa greu...
ResponSuprimeixMolta sort i una abraçada.
Sí, és l'únic que emprenya, perquè haver de baixar-la no és tan pesat, a més et manté en forma!
SuprimeixM'he passat amb això d'implosionar, estava una mica negativa, jo crec que amb el temps ho millorarem i potser ho solucionarem. I si no, solucionarem la no solució!
Una abraçada, Carme.
Ja et puc dir jo com evolucionarà la cosa si soluciones el problema que teniu i apreneu a conviure amb concòrdia: l'Aura serà una més de la família i l'estimaràs igual que als altres membres. Faràs qualsevol cosa pel seu benestar i patiràs quan no es trobi bé. T'escalfarà quan no estiguis bé i tu li donaràs totes les carícies que necessitarà. Perquè es fan estimar tant que no té una altra definició la cosa, són família. Benvinguda Aura!
ResponSuprimeixDesprés d'uns primers anys d'històries de la Sara a aquest blog, això passarà a ser el blog de la Gemma Sara Aura.
Hahaha! Gemma Sara Aura, aquesta és bona! Doncs tens raó que ja ens estem començant a estimar. Perquè és veritat que lliguen, aquests animalons, i curiosament volem estar lligats.
ResponSuprimeixPetons i un bup bup al blog!
Al Blog!
SuprimeixBon dia, no ens coneixem pero el teu relat m'ha emocionat. Fa tres anys jo tambe vaig adoptar un gos de gossera. Estava tan espantat que la primera setmana no va sortir de sota la taula del menjador i havia d'estar sol per menjar. Mica a mica, amb paciencia, es va anar transformant i ara mateix es un gos alegre, confiat, que fa les seves necessitats a fora i que es una de les millors cosas que m'ha passat a la vida. Sense ell, m'hagues perdut moltes postes de sol (i sortides tambe) , no hagues conegut gent magnífica qe tambe passeja gossos, no hagues somrigut a l'arribar a casa i veure la seva alegria, no hagues recuperat al 100% la mobilitat d'un turmell trencat que em van vaticinar que no recuperaria. Val la pena l'esforç i la paciencia. Sempre et tornen molt mes del que els hi dones.
ResponSuprimeixEi, Laura, gràcies pel missatge, és bonica la història que expliques. Tens raó, cada vegada veiem més l'alegria que ens dona i que ens està canviant la vida cap a bé. Les necessitats van millorant i ens fa molta gràcia que es posi gelosa quan ens fem abraçades :) És molt carinyosa. Abraçada
Suprimeix色a片
ResponSuprimeix成人a片
色a片色情自拍影片庫
成人a片Live秀
夫妻做愛a片直播
免費a片下載無碼有
免費無碼a片
色a片免費看
免費無碼a片
校園美女a片影音視訊網