La Lala també

-La Lala també.
-També què?
-La Lala també.

-També què?

Al final, a la cinquena li he tret que "també ha anat al teatre", la Lala (Laa-laa) que tenia als braços. I no, de fet, no ha vingut al teatre, ni aquesta ni cap altre Lala, amb la Sara i amb mi (el papa s'ha quedat veient el futbol o el bàsquet, crec que el bàsquet). Però no hi ha hagut manera. Se li ha ficat al cap que la Lala ha vingut al teatre (ombres xineses, altra punta de la ciutat, però bé, ha valgut la pena córrer). Serà que ho pensa, realment? se li ha incrustat un record fals gràcies a la il·lusió que li faria que hagués vingut amb nosaltres? Això seria prendre els desitjos per realitats, literalment... no, em sembla que em pren el pèl, directament.

Bé, he intentat distreure-la una mica amb la Maisy, amb el llibre de contraris de la Maisy: Maisy gran, Maisy petita, que ens agrada tant.

Hi ha una nena al Youtube que els diu tots perfectament, en anglès i amb molta gràcia. El que passa és que la Sara juga a fer el tonto, i en comptes de dir "Maisy a ratlles" diu "Maisy ratlleoooouu" i així. (Ep, de vegades els diu bé i tot).

http://www.youtube.com/watch?v=By3AXa14iCk

Canviant de conte, un dels blocs que segueixo m'acaba de fer pensar en el nostre amic el llop. Parla d'un conte en què el llop surt a fer amics i ningú vol ser amic seu, però que gràcies a la paraula ho aconsegueix. M'ha agradat la idea. No sé si és prendre els desitjos per realitats o és més aviat un (ara penso en un concepte filosòfic... idea reguladora?), bé, un desig al qual tendir: que allò dolent, el llop, el que és fosc, no sigui tal, i que el poder de la paraula serveixi per restablir el bé i la concòrdia en el món -al final fan un pícnic tots junts. Ha sonat a Freud, no? Que bé, aquest mestre de la sospita encara no el teníem! Per F teníem Fichte i Frank Sinatra...

http://www.youtube.com/watch?v=By3AXa14iCk

Menjar i ser menjat

-I llavors la senyora cagarrines es menja la granota!

Hi ha molts contes de menjar, sobretot els que apareix el llop, aquest gran devorador de persones, animals i coses.

Avui li he explicat a la Sara La Caputxeta vermella i Compte amb la granota (bé, aquest últim se l'ha explicat pràcticament tot ella), és a dir, un clàssic i un modern d'ara mateix. I tenen alguns paral·lelismes, sobretot, el més important, és que parlen de menjar-se els uns als altres.

Jo també jugo a menjar-nos amb la Sara. Deu ser un joc molt bàsic i animal (m'imagino els cadells i les mames mossegant-se i fent veure que es mengen, crec que hauré vist algun documental i tot).

El menjar també és una gran metàfora per a la vida adulta: "se't menja la feina", però també en expressions com "empassar-se una història" o "tenir ganes de...".

Sense oblidar la gran frase, que ens inoculen des de petits com a "llei de vida", com a "llei del món natural i qui sap si social": "el peix gran es menja el petit".

Però també sabem que "la unió fa la força" i que molts petits poden contra un gran. Això no sé si ho hem après dels contes o d'alguna altra ficció. Potser de la realitat i tot. La democràcia, internet... van per aquí, no?

La cultura i la qüestió del mal (el llop i l'home dels coixins)

-Tinc por.

Aquesta és una frase imaginària, en certa manera. És a dir, la Sara encara no l'ha dita però ja l'avanço. Sé pels fills d'altres amigues que el tema de la por, el mal, el llop, apareixen en forma de preguntes, de malsons, de no voler aquell o aquell altre conte, de no voler que acabin malament.

La Clàudia és especialment sensible al tema, com a molt vol que el llop se'n vagi a viure a un altre bosc, castigat, perquè en el fons no és tan dolent. I té raó, els llops no són dolents, però d'alguna manera s'ha de començar a explicar aquesta cosa que existeix i que s'anomena "el mal". La Natàla, la mare de la Martina, li diu que no ha de tenir por del llop, si no dels cotxes. El resultat és que quan veu un cotxe de lluny ja comença a tremolar. L'altra Martina, la Martina gran (5 anys) va passar un temps amb molts malsons. Li encanten els contes i cada dia se'n feia i se'n fa llegir (i ara, fins i tot, els llegeix i els fa, molt bé, ella mateixa).

Ahir vaig anar a veure L'homme dels coixins , de Martin McDonagh. És una molt bona obra (la persona que me la va recomanar ja em mereix confiança i crèdit, que sempre ajuda), però encara no sé si em va "agradar". A més, em sentia una mica estranya perquè, la primera part, sobretot, vaig estar patint força i em costava riure amb les rèpliques suposo que escrites per a aquest fi, per al distanciament. Per sort, a la segona part ja em vaig sentir més en sintonia amb les meves amigues, però em vaig quedar amb l'interrogant: és que potser ets una ànima més sensible que elles? segur que no. Llavors, per què aquest encongiment amb el tema de la tortura i el maltractament als nens, si en realitat és com un conte, una ficció dins una ficció (que ja és el teatre), molt bén construïda i representada, a més?

No ho sé. La veritat és que la història és tan bèstia que ja pot provocar un cert distanciament d'entrada. Sí, però la realitat també pot arribar a ser-ne molt, de bèstia. Vaig pensar en aquella mena d'ésser, el "monstre austríac", i en els molts monstres de veritat que existeixen, amb totes les seves gradacions i històries personals (desgraciades, segurament). I també vaig pensar per què ens repugna especialment el patiment dels nens i la crueltat amb els nens. Potser per això l'obra necessita dels contes, de la ficció, del riure i del distanciament, perquè si no seria insuportable. Potser el tema central del conte de l'home dels coixins dins l'obra l'home dels coixins és si es pot evitar el patiment. Millor la mort (dolça) que la tortura? Però potser el tema de l'obra és si la ficció ens ajuda a suportar aquest mal, en qualsevol cas (els contes, el germà). Els contes ens fan de coixí? Els contes o qui ens els explica? I aquest mal, a més, no és origen i aliment de la ficció? (aquest subtema, que el patiment ajuda a crear, també déu n'hi do).

Se m'acaba de creuar pel cap una frase de Nietzsche (casualitat, també), que diu algo així: "si mires molt temps al fons de l'abisme, l'abisme acaba mirant al fons de tu".

Tenia un "encàrrec", a més a més, sobre el tema de la cultura. Si ens fa feliços o no. Si ens ajuda a viure, com jo deia, o no. Ens ajuda a pensar, deia la Bea, i, si viure és pensar, sí, ens ajuda a viure, però no ens fa feliços. És evident que la cultura ja implica un cert "distanciament", una certa "elaboració" artística, intel·lectual, etc., que et pot fer riure o plorar, o les dues coses, i pensar, si vols, però no és la vida, no és la "natura", si ens posem radicals. Encara que s'hi imbrinqui, en parteixi, hi torni i tot el que vulgueu. Per això calia inventar-la, per això és necessària.

Per això els contes, el pesat del llop, més o menys simpàtic, la pesada de la nena de verd (sort d'ella, i quina nena més preciosa), Peter Pan, el capità Garfio i Darth Vader (aquest mereix capítol a part). I la Rateta i el Patufet. Per això es diu que la inversió en cultura, encara que no arribi a tothom (no tothom llegeix, per exemple, tal com diuen les estadístiques) reverteix en benefici de tota la societat. I hi estic d'acord. Vulguis que no, la ficció i la reflexió hi és, és congènita a l'espècie.

Ara acabo de sentir la Sara, que dorm, queixar-se, com si tingués un malson. He xiuxiuejat, l'he acariciat el cap i la galta i li he fet un petó. S'ha calmat.