Les raons dels petits

Tu creus que sempre tens raó perquè ets gran, però jo també tinc raó encara que sigui petita.

Doncs sí, fer-se gran també és apamar forces, adonar-se que hi ha forces més grans que tu i adonar-se que tu també en tens, de força. M'ha agradat que es reivindiqui, té raó, li havia d'haver dit que descansés abans de fer deures, que no és una màquina. També m'ha dit que l'estava estressant, un concepte que sembla de gran, de persona adulta, i és veritat que de vegades puc ser molt plasta. Potser perquè això de l'autoritat no ho porto gaire bé, diu ma germana que sóc tova, potser sí, però cadascú educa com sap i com pot (i el seu pare ho compensa).

Sigui com sigui, m'agrada que es faci gran, que reclami el seu espai i les seves raons, que puguem parlar i arribar a acords. Avui he vist en una llibreria tot de llibres sobre l'adolescència que feien una mica de por, esperem que sigui un camí tranquil i enraonat com ho és ara, encara que ens enfadem... Bé, encara queda, de moment, intentem aprendre'n. 

Que no sóc perfecte ja ho sabia, però que m'ho digui la Sara i no intenti negar-ho (per què negar l'evidència, seria molt burra) té alguna cosa de desarmant però també d'alliberador. De vegades tenen raó els petits.

El gelat

- Si no t'ho acabes tot, no hi ha gelat.

Cada vegada que sento o dic una frase com aquesta em pregunto si estic/estem fent bé, perquè, no serà, com diu el Carlos González (també penso sovint en ell) que estem condicionant la criatura quan diem això? És a dir, que estem donant el missatge de "t'has de menjar aquesta cosa horrible però com a premi tindràs un boníssim gelat". És que la cosa és horrible i el gelat realment bo? Ei, ei, que això passa a casa i també al restaurant, on se suposa que saben cuinar bé.

Avui hem dit aquesta frase. No estava menjant gaire però feia un esforç (a més pagava la penitència de menjar-se el pollastre gràcies a les patates, que com tothom sap són més bones que el pollastre). Al final, quan diem que sí, que té gelat, fa un moviment brusc -perquè s'estava movent molt, massa- i tira al terra l'ampolla de vidre de vinagre. Tot trencat, tot esquitxat. El seu pare diu que no hi ha gelat, que prendrà un suc de taronja. Jo dic "home, ha sigut un accident". Tensió. La iaia no diu res, per si de cas. El pare marxa fora a fumar (i a destensar-se). La nena i jo pensem en un gelat, però tinc mala consciència i li dic que demani perdó al seu pare. Quan torna, em diu "ja no vull gelat, vull un suc de taronja". I jo penso, que bé, vitamines! Però i aquest canvi? No serà que en el fons també li agrada el suc de taronja? Efectivament, quan li porten diu "boníssim". I afegeix "després vull anar a jugar a les boles" (boles de plàstic gegants). No ens estarà condicionant ara a nosaltres???

En fi, no sé si el Carlos González (des d'aquí, salutacions) té raó o no, crec que sí que en té, si ho penses bé, però és difícil prescindir del "si no t'ho menges, no tindràs això" o "si t'ho menges, tindràs allò altre".

Això sí, el gelat és un gran invent, com sabien els protagonistes de Down by Law, de Jim Jarmusch.



I també li agradaven molt a un amic meu que es deia Rubén i que trobem a faltar.

P.D. Ara estava pensant si no ens podria ajudar algún filòsof. I penso en Kant. Però no s'ha de menjar per deure, sinó per necessitat i plaer, així que intentarem treballar en aquesta via, en fer que el menjar sigui el propi "premi", sense premis d'un postre millor...

Els Reis, sisplau

-Veritat que es poden demanar 5 o 6 coses als Reis?
-Sí, no massa perquè hi ha molts nens al món
-Els Reis tenen 50 coses, no, 68 coses. 68 és molt, oi, mama?

I tant que és molt. Són les vegades que li he de dir al dia que digui sisplau. Fins que ha arribat un moment que ara m'ho diu ella a mi: "fes això", "si m'ho dius sisplau". Ai, que no nem bé. Em sembla que m'hauria de fer cas sense sisplaus ni res, ni sense l'amenaça dels Reis (que intento no utilitzar gaire).

Tenim les dues escoles de sempre, o sigui, l'estivilliana i la gonzaleziana (com és, en altres països?). A Porta't bé, la Ma Lluïsa Ferrerós ens diu com s'ha de fer perquè l'infant ens obeeixi:
"No perdis temps. Actua immediatament; si no, el nen no sabrà per què el renyes. No esperis que tingui cinc anys perquè aprengui a respectar-te" (uf, encara ens queda un any).

"Ensenya'l. Al principi, a més de demanar-li coses, fes-les amb ell" (ho fem, ho fem, això ho fem).

"Premia'l. Cada vegada que faci alguna cosa bé, incentiva el seu esforç" (també ho fem, però sense passar-nos, que no sé quina escola diu que si fas un reforç exageradament positiu el nen es torna tonto).

"No el subornis. Mai li ofereixis un premi perquè deixi de fer alguna cosa que no t'agrada" (i perquè faci alguna cosa que sí ens agrada com ara menjar? i posar-li La Bella i la Bestia per poder escriure això es considera suborn?)

"Sigues coherent. No li prometis, sota cap concepte, coses que després no compliràs" (exactament, per això no li dic que si no s'ho menja tot els Reis no li portaran res, perquè sí que li portaran faci el que faci; més val no arriscar-se per coherència).

"Educa'l. Des de ben petitó, dóna-li resposabilitats d'acord amb la seva edat" (sí, de vegades m'ajuda a parar i desparar taula, també li encanta posar -molta- sal als aliments. M'és de gran ajuda).

"No cedeixis. Si després de l'aprenentatge no obeeix a la primera, no facis els ulls grossos"  (més que fer ulls grossos, faig la veu grossa, amb posat autoritari, i de vegades funciona. Altres vegades negociem: Si vol una príncipe i jo no vull, em demana la meitat, i jo dic, vale, d'acord. Altres vegades cedeixo, però intento que no es noti massa, o sigui, faig ulls grossos).

I és clar, tenim en Carlos González que a Omple'm de petons diu:

"Als pares se'ls sol donar el consell de no fer-se mai enrere, una vegada han pres una decisió. Si cediu una vegada, haureu de cedir sempre. Us perdrà el respecte. (...) Un pare que cedeix davant una rebequeria d'un nen seria, segons els partidaris d'aquest mite, un mal pare, un ésser dèbil i patètic que es fa mal a si mateix però encara en fa més al seu fill, al qual ensenya a sortir-se amb la seva a base de crits i protestes. Un pare que cedeix a una rebequeria és..., com ho podria explicar? Com un empresari que cedeix davant una vaga o un govern que negocia amb manifestants. (...) Per què hauria de ser diferent amb els nens? Per què en els pares es considera virtut el que en qualsevol altra figura amb autoritat es consideraria tirania i prepotència".

És a dir, González veu positiu el fet de cedir, de mostrar feblesa, de mostrar raonabilitat, de tractar el teu fill com vols que ell tracti els altres quan sigui adult.

El millor seria un just mitjà, que diria Aristòtil (tinc una sensació de déjà écrit).

I després d'aquesta gran (re)descoberta per a la humanitat anem a veure els Reis.

P.S. "Són molt macos, els Reis", ha dit la Sara. I sí, això dels Reis és fantàstic, pura màgia.

To go with the flow

-........ (no camina)

Ahir vaig fer un experiment: vaig seguir el ritme de la Sara al tornar de l'escola a casa (bé, algun moment li vaig dir va vinga, però molt poc). És a dir, vaig deixar fluir la cosa. Fluir, pensament líquid, Heràclit, vam trigar quasi una hora però I què? La qüestió és que ens ho vam passar bé i a l'hora de sopar es va menjar tota la carn ella sola. Digue'm agosarada però potser hi va tenir a veure aquest bon rotllo que vam portar tota la tarda.

Em vaig comprar un llibre que es diu Fluir (Flow), que no m'he llegit, esclar, però que ara utilitzaré per extreure'n alguna idea sobre el tema (està bé això de documentar les experiències, i més en un blog seriós com aquest).

Diu el senyor de nom impronunciable i inescribible (Mihaly Csikszentmihalyi), a l'atzar:

"Ni el aburrimiento ni la inquietud son experiencias positivas, por ello Alex se motivará para volver al estado de flujo. ¿Cómo lo hará? Observen nuevamente el diagrama (hi ha un diagrama): vemos que si está aburrido (A2) y desea estar nuevamente en el flujo, Alex tiene esencialmente una única elección: aumentar el desafío al que se enfrenta. (También tiene una segunda elección, que es dejar de jugar a tenis; en este caso A desaparecería simplemente del diagrama). Desaparèixer del diagrama? però això és horrorós, i llavors on va l'Alex?

Això ens ensenya que per tornar a l'estat de fluxe hem d'enfrontar-nos al desafiament d'una nena que s'encanta amb tot el que veu, però no podem deixar de jugar al joc de caminar fluidament, perquè llavors desapareixem del mapa, altrament dit, agafem un atac de nervis i de mala llet que ens dura tota la tarda i que fa que el sopar sigui una lluita i anar a dormir una altra lluita. No. A partir d'ara fluirem i ens ho passarem bé. I per acabar llegirem un altre fragment a l'atzar, que ens acabarà d'il·luminar.

"En una situación amenazadora es natural movilizar la energía psíquica, dirigirla al interior y usarla como una defensa contra la amenaza"

El que jo deia. El Carlos González estaria orgullós de mi.

De lo que vale un peine

-Jo tinc diners, mama

El meu pare diu que no li dóno valor als diners. I té raó. Sempre m'ha meravellat la facilitat que té alguna gent per recordar-se de a quant va el kilo de patates o de mongetes. Jo no ho sé. O més aviat no ho sabia, perquè des de fa uns dies que estic escurada i em miro la pasta d'una altra manera. Avui mateix he sabut quant val la safata de figues, 1,98 i a quant va el kilo de figues a la botiga del costat 3,90, i al final no he comprat res, m'ha semblat car, quan fa un mes hagués donat els diners sense mirar-me gaire.

I la propina del Condis, ara té un altre valor. I la Sara com ho viurà tot això dels diners? De moment, quan li dic que no tenim prou diners per comprar el que vol diu que ella sí que en té i que ens ajudarà. De fet, li seguim comprant el que vol, amb més o menys la mateixa mesura que abans, potser ara la faig treballar una mica "si vols la revista Princesas, t'has de portar bé i menjar-t'ho tot", abans li comprava i prou. No sé si faig bé, ni ara ni abans. A més, el Carlos González diria que està molt malament això de xantatgejar les criatures perquè mengin, que així no es fa. Sí, però l'altre dia es va menjar les llenties.

Suposo que ara estic en l'altre extrem i que s'ha de trobar un equilibri, el just mitjà dels clàssics, trobar el precio justo dels diners, vaja.

La utilitat de la filosofia per a l'educació dels teus fills

-No ho vull, aixòòòò!!!

A aquestes alçades del blog ens hem de preguntar una qüestió fonamental:

M'ajuda la filosofia a educar i criar i, com es diu, pujar la Sara?

mmm, moments de reflexió, mmmm: Més aviat, no.

I a la inversa, potser?:

M'ajuda la Sara a entendre la filosofia i, encara més i millor, entendre el món i viure millor?

mmm, moments de reflexió, mmm: Més aviat, no. O sí? potser més això que la primera qüestió, penso. Perquè em posa a prova cada dos per tres, perquè em fa qüestionar-me sobre si Estivill o González, que és més important que si Plató o Aristòtil, Spinoza o Hume. `

I al final, només et queda fer el que pots (una altra bonica tautologia made in barberan) i confiar en el teu sentit comú (que és el menys comú de tots els sentits? això ho deia Descartes, no?) (ara acabo de recordar quan vam veure aquell programa a la tele que es deia Descartes i no, no anava del filòsof, o aquell dia que el Pere Lluís Font va dir que aquell tema d'Spinoza era molt espinós... en fi, moment estelars de l'humor filosòfic).

Bé, i aquí acaba aquest blog tant sesudo. I dit això me'n vaig a veure The Reader, avui que puc (per cert, que bona Gran Torino).

Nota per a pares de fills que vulguin estudiar filosofia: ja es veu que he exagerat. I esclar que ajuda la filosofia a viure i a educar criatures! per exemple, quan la meva nena diu que no vol puré de carbassó jo penso que està alimentant-se amb el martell nietzscheà al costat, i que només és qüestió de dies que superi aquest estadi i comenci a crear ella mateixa els llegums i les verdures que necessita. O algo així.

L'habitació de Pascal, l'Estivill i el Carlos González

-Estic cansada de la meva habitació.


Això ho va dir l'altre dia la Martina (3 anys i mig) a la seva mare, a les 5 de la matinada.

La mare, amb una barreja de somriure, son i resignació, la va aixoplugar.

Hi ha dos reaccions, la fàcil: Ikea, redecora tu vida, aquesta nena necessita un canvi de mobiliari. I la difícil, la "filosòfica", que és la que intentarem aquí.

Analitzem. Josep Estivill diria que la nena ha d'aprendre a no estar cansada de la seva habitació, i per això, amb mètode i carinyo, la tornarem al seu espai (decorat a Ikea, potser). Carlos González ens dirà que el que li passa a la nena és que està cansada d'estar sola a la seva habitació. Que la seva habitació en realitat és la dels pares, com saben tots els nens, sobretot els primitius, i que ja podem tornar tots els mobles a Ikea, que no calen.

I Pascal? Pascal va dir que la infelicitat de l'home ve de no saber estar sol a la seva habitació. Vaig a googlejar un moment i torno. Doncs la memòria no m'ha fallat gaire. "La desgràcia del gènere humà consisteix en que l'home és incapaç de quedar-se quiet en una habitació". Blaise Pascal, 1623 - 1662, matemàtic, físic i filòsof francès. És una web menorquina de cites (no cal anar a la wiki, si n'hi ha de coses a internet).

Però citar és molt fàcil. Què ens vol dir Pascal? Ara m'he perdut. És el de la canya pensant i el de l'aposta, també. "El cor té raons que la raó no entén". Exactament. Però això de l'habitació no ho acabo d'entendre. Crec que és una mica estivillià. Necessito ajut.

Acabo de trobar aquest bloc: creació filosòfica. És boníssim. I aquest em porta a d'altres. Això de la blogosfera és fantàstic, internet és un invent fantàstic. Segur que aquests blocs m'ajudaran a entendre què volia dir Pascal i potser entendrem la Martina i potser també l'Estivill i el Carlos González (encara que no s'entenguin entre ells).

Vaig a xafardejar una mica, que encara dormen tots dos, criatures...