diumenge, 30 de desembre del 2012

El Millor 2013 de la Nostra Vida

- Ens està quedant xuli, eh?





Amb aquesta apreciació optimista de la Sara cap a la nostra exposició (és la segona que fem, la primera va ser de post-its, però va ser retirada a temps), us volem desitjar un 2013 molt xuli.

Que es compleixin tots els vostres desitjos personals i col·lectius i de la humanitat (per no dir de l'univers, que algun ésser pot haver en algun univers paral·lel que també vulgui millorar-se ell i les seves circumstàncies...).

El canvi d'any potser només és una il·lusió momentània, però no podem deixar de rendir-nos als seus encants. Així, per si el missatge no havia quedat clar...

FELIÇ ANY 2013!!

Petonets!!!

 


I què seria un canvi d'any sense MÚSICA????

Només es viu una vegada diuen les Azúcar Moreno....


També ens agrada la versió de Joan Colomo per a la Marató....


Els Gabinete també van tenir la mateixa idea.....


I els Strokes....



... Potser tenen raó... serà qüestió de cuidar-se i aprofitar-ho al màxim!!!

dijous, 20 de desembre del 2012

I a quina hora dius que és??

Ostres ostres ostres, se m'acumula la feina, queden tres hores per a la fi del món (però a quina hora era, exactament?) i he de preparar l'últim sopar (podria marcar-me un detall i fer espaguetis, que sempre està bé retirar-se amb un èxit),  he d'incrustar una foto del nostre tió infrautilitzat, que no infravalorat, he d'explicar l'anècdota de la Sara amb el tió: "li donem una mandarina al tió?" i el moment de suspens que tot pare/mare tem "però menja de veritat?" i en veu baixeta baixeta la seva pròpia resposta "no m'ho crec", i tot seguit, la seva pròpia resposta a la resposta, en contraatac: "però li pelem la mandarina i la posem en un plat, eh?" Sí senyora, de moment no deixarem de creure en la màgia, però li facilitarem les coses, perquè que un tió mengi mandarina, vale, però que a sobre se l'hagi de pelar, això ja no cola!!
 
Un moment, vaig a penjar la foto del tió en qüestió.
 
(...)
 
Doncs no, el tió en qüestió no vol ésser penjat. I és que jo ho entenc, és el tió de reserva, el titular és el de la meva germana, i a aquest no el podem engreixar massa, si volem ser coherents. Total, trista vida la d'aquest tió, qüestionat i menystingut, després de passar-se tot l'any al balcó, amb l'arbre de Nadal. Mengen espaguetis els tions?
 
I és que tot té la seva lògica, si li saps trobar, una mare m'explicava avui que per fer creure al seu fill allò del Ratoncito Pérez (el nen li va dir que un ratolinet sol no podia portar tants regals a tants nens) li va dir que el ratolinet té un munt de follets que l'ajuden, ah, llavors sí. El mateix nen, aquest any, després que els Reis no li portessin un regal que esperava l'any passat, ha acceptat fer la carta als Reis, val, però de donar-li al patge ni parlar-ne, aquest any farà servir el correu ordinari (i quan faran servir l'e-mail, els nens? no pot tardar....).
 
I a mi que aquesta fi del món em dóna BONES VIBRACIONS...
 
 
 
(O col·lapsem o evolucionem com a espècie, diu en Jordi Pigem, moment de consciència social-còsmica).
 
Fins després!! (o no!!). Ja bullen els espaguetis!!!!!!!!!!!!


Després del després:

 
 

diumenge, 9 de desembre del 2012

6 aaaanys!!

- Puc posar colors? M'agrada el color rosa
- Que puc estar dintre la teva panxa ara? :) 
- Demà serà un dia tremendament monstruós!

                               La Draculaura, en el seu 1.600 aniversari


La Sara el dia que va néixer, tunejada per ella mateixa
 
 
Petit relat de com va néixer la Sara el 9 de desembre de 2006
 
Va ser allò que se'n diu una odissea (em sembla que tots els parts ho són). El primer viatge a la Maternitat va ser fallit, fallit per poca dilatació "uiiiii, encara en teniu per mooooolt, marxeu marxeu tranquils, canalla" (això de canalla és una llicència poètica, perquè ja anàvem pels quaranta). El Joan va marxar tranquil cap a treballar i jo cap a Premià, a ca ma germana Esther. I jo anava renegant de tant en tant, fins que cap a quarts de 12 de la nit vaig començar a renegar però de veritat, senyal inequívoca que anava de part "que vas de paaaart" i cap a Barcelona. A les 12 o quarts d'una ens vam trobar amb el Joan i corrents a la Maternitat (per no dir cagant llets). I ja dilatada de 5 centímetres, sospiro per una epidural (havia decidit que arribat el moment, epidural), sí? doncs no, no hi ha llits. Quèèèèè??? Què no hi ha llits.
 
"A quin hospital voleu anar?" "Al que estigui més a prop, noooo???" Doncs cap a Sant Joan de Déu, en ambulància, però espera, abans de marxar, el Joan perd les claus del cotxe, que feia un vent brutal (per no dir de la hòstia), i va trigar uns segons a decidir que s'havia de decidir: o les claus o la seva dona i filla, mentre jo cridava dins l'ambulància. Arribem a Sant Joan de Déu en expulsiu. Jo col·locada, la Sara a la rampa de sortida, el Joan donant-me la mà, patint també, i tot de dones al voltant cridant "EMPENY!!". I jo vinga a cridar "baixa, baixa, baixa". I... al final... a les 3.20h.... va baixar la Sara. Va sortir una mica lila, però el moment va ser brutal, per intens, per animal, per desitjat, per tot plegat.
 
Ara ha crescut, i molt, i ja era ella quan va néixer, però cada cop és més ella, i sí, això està resultant una mica bavós, però és que aquest blog ja és una mica així, i el dia s'ho mereix, carai.
    
PS. La criatura dorm, somiant amb una Draculaura, potser, que arribarà demà, i també pastís i cosinets a Premià. Si algú vol relatar el seu part/adopció (el propi o el dels seus fills) serà estupendu!!

 
 


dilluns, 3 de desembre del 2012

Jorge Boix

Som uns cracks!
 
Això ens hem dit a nosaltres mateixos els papes i mames de primer de l'Escola Mestre Gibert, que vam organitzar una festassa dissabte, la tradicional Festa de la Solidaritat de l'escola que organitzen cada any les mames i papes de primer. Hi ha hagut tallers, jocs de pista, botiga gastronòmica (amb pastissos nostres, bé, per sort el meu brownie no va arribar a veure la llum), mercat solidari, bricolatge, paella, extraescolars solidàries, dansa solidària (els nens de primer amb una mare ballarina, un clàssic), xocolatada, rifes, animació...
 
Jo em vaig apuntar al mercat de segona mà, és el que vaig pensar de seguida: pulsió consumista + pulsió solidària = mercat solidari. I allí que em vaig passar gran part de la jornada, a la nostra paradeta de tot a 0'50, 1 euro, 2 euros i 3 euros (bé, hi havia 3 bicis a 5 euros, que una bici és una bici). I no va ser fàcil posar preus, eh? teníem les variables: envergadura, bon estat i interès. En llibres vam acabar per posar un euro a pràcticament tots, perquè prioritzes un Vargas Llosa voluminós en bon estat sobre la Metamorfosi de Kafka una mica vellet?, un llibre de l'Asimov sobre els egipcis per sobre de La cuina de l'amor? I les joguines, després de comptar els puzzles que tenien un nombre de peces raonable (pels que passaven d'aquest nombre confiàvem en la bona fe del proveïdor), havíem de decidir si un o dos euros, sabent que probablement faríem alguna injustícia irreparable. I els de tres euros? els de tres eren joies excepcionals, joguines pràcticament noves d'aquelles que quan les compres et mires el full d'instruccions amb cara incrèdula, coooom, que diu que hem de fer quèèè? Nosaltres ens vam autocomprar una casa per jugar la Sara (un trastot), dues boles de colors, dos llibres (Filosofia dels drets humans i La natura no té drets, ara me n'adono que va de drets, la cosa), un Tatano, un joc de mates, un tupper del Barça (que van tenir molt èxit, eren de primera mà, no sé d'on van sortir), uns llapissos i tres contes. És el que té treballar en una botiga, que tens la temptació a prop, com deia una mama, no sé que passaria si treballés al Maxipan.
 
Hem descobert que entre nosaltres, papes i mames, hi ha, per exemple, un dibuixant de còmics professional, una crack en la captació de patrocinadors (caldo Aneto mmm), un parell de mames "born to coordinate", un papa (el nostre) que ha aconseguit el regal més preuat, un llibre sobre el Guardiola, i sobretot la revelació de la jornada, el Jorge, un showman i ballarí cubà que va fer ballar a tope les mestres i el director de l'escola, entre expressions de joia i admiració, un bon rotllo total. 
 
I hem recaptat més de 2.000 euros, es veu que el president de Bankia ens vol demanar una festa solidària, que passen un mal moment i els ajuts públics no els arriben. S'haurien d'adaptar els tallers, però, "Taller de blanqueig de diners", "Joc de bitlles: a veure qui es carrega més gent", en comptes de "Xocolatada", "Caviarada".... Però hem dit que no, que només treballem per bones causes. En aquest cas, els diners són per al departament d'oncologia infantil de la Vall d'Hebron, a través de l'Associació Espanyola Contra el Càncer i per als 25 anys de l'escola. Potser és un pèl estrany que ajudem la sanitat pública des de l'escola, o potser no. El que està clar és que com La Sopa de pedres en versió de Xesco Boix, que van representar els de l'extraescolar de Teatre, ho hem aconseguit perquè hi hem participat tots, o una gran gran majoria, i a més amb ganes.
 
Bé, tampoc no hem inventat la sopa d'all, el Joan diu que a la seva escola no feien festes, a la meva sí, i ma mare feia pastissos (bons!) i venia el Xesco Boix i tot. La veritat és que el Gripau blau s'ha convertit una mica en els grans èxits ballables de la temporada, però és impagable veure la mestra de la teva filla i el director de l'escola ballant com locus, i les mames i papes, i els nens, i la teva filla amb cara de felicitat, apa som-hi tots!!!