La nit americana i més!

Aquest any he vist 55 pel·lis al cine. No les havia comptat mai i fan patxoca, totes juntes.

Per grups, veig que hi ha les que hem vist amb i per la Sara, de les quals la millor, per mi, és Zootròpolis. 

També veig que hi ha les feministes, en països on ser feminista és un acte de supervivència i d'heroïcitat. Formarien una mena de trilogia: Mustang (a Turquia), La estación de las mujeres (a l'Índia) i Bar Bahar (a Israel). El contrast entre tradició i modernitat en aquestes societats és molt potent, molt recomanables les tres.

Hi ha les que m'han fet patir de valent, com La habitación, història d'un segrest i de com viure després d'aquest fet traumàtic, amb unes interpretacions brutals. Hem gaudit molt amb la dels Beatles i la de la Janis (amb el Joan, que és el melòman de la family, of course). També ens va interessar i indignar molt Spotlight.

Espero que s'endugui molts premis Gaudí La propera pell, d'Isa Campo i Isaki Lacuesta, una de les catalanes que hem vist, encara que també vull que se n'endugui El rei borni, de Marc Crehuet.

Vaig flipar amb el surrealisme de la grega La Langosta, però no em va entrar gens. Tampoc em va entrar la coreana La doncella, per molt de culte que sigui el seu director, Park Chan-Wook.

I que bonica que és Un amor de verano (La belle saison), mon dieu. Ah, i també és maca la nova de Jim Jarmusch, Paterson.

Però la pel·lícula que més em va emocionar veure va ser La nit americana, del Truffaut. L'havia vist al cinema quan tenia 10 o 12 anys, amb l'escola, i m'havien quedat gravades algunes escenes i l'atmosfera del film. Doncs bé, vaig veure que la feien a la Filmo i li vaig dir a la Sara si m'hi volia acompanyar. Primer no li va fer gràcia, però després va decidir que sí, que ho faria per mi. I va ser fantàstic. I també li va agradar. I vam veure al prota, Jean-Pierre Léaud, ja molt gran, que venia convidat per la Filmo.

Amb La nit americana, que explica el rodatge d'una pel·lícula amb la fermosa Jacqueline Bisset, us desitgem un gran 2017, amb moltes històries que ens passaran i que ens explicaran!!!

Títol Data estrena 1 Nadie quiere noche 27/11/2015 2 Langosta 04/12/2015 3 Carlitos y Snoopy, la pelicula de Peanuts 25/12/2015 4 Joy 08/01/2016 5 The Hateful Eight 15/01/2016 6 Down by Law 00/00/1986 7 Mia Madre 22/01/2016 8 Spotlight 29/01/2016 9 Zootròpolis 12/02/2016 10 La Habitación 26/02/2016 11 Brooklyn 26/02/2016 12 Janis 04/03/2016 13 Mustang 11/03/2016 14 Batman V Superman: El Amanecer de la Justicia 23/03/2016 15 Nuestra hermana pequeña 23/03/2016 16 Kiki, el amor se hace 01/04/2016 17 El Libro de la selva 15/04/2016 18 Cegados por el Sol 22/04/2016 19 El Hombre perfecto 13/05/2016 20 El rei borni 20/05/2016 21 Un doctor en la campiña 27/05/2016 22 Buscant la Dory 22/06/2016 23 The Program (El idolo) 22/06/2016 24 Mi panaderia en Brooklyn 01/07/2016 25 Un amor de verano 01/07/2016 26 Todos queremos algo 01/07/2016 27 Money monster 06/07/2016 28 Zipi y Zape y la Isla del Capitan 29/07/2016 29 Pastel de pera con lavanda 29/07/2016 30 Mascotas 05/08/2016 31 Star Trek: Mas alla 19/08/2016 32 La Estacion de las mujeres 19/08/2016 33 El Petit Príncep 09/09/2016 34 The Beatles: Eight days a week and concert at the shea stadium 15/09/2016 35 Bridget Jones' Baby 16/09/2016 36 El Hombre de las mil caras 23/09/2016 37 Cigonyes 30/09/2016 38 Elle 30/09/2016 39 Spain in a day 30/09/2016 40 Un monstre em ve a veure 07/10/2016 41 La propera pell 21/10/2016 42 Terra 03/11/2016 43 Animales fantasticos y donde encontrarlos 18/11/2016 44 Arrival 18/11/2016 45 Aliados 25/11/2016 46 Bar Bahar. Entre dos mundos 25/11/2016 47 Los Exámenes 25/11/2016 48 Vaiana 02/12/2016 49 Doncella, La 02/12/2016 50 Paterson 07/12/2016 51 María (y los demás) 07/12/2016 52 53     Rogue One: Una historia de Star Wars Passengers 16/12/2016 30/12/2016 54 Una noche en la ópera 00/00/1935 55 La nuit américaine 00/00/1973

Peixos com nosaltres (en tres actes)

                                                   El Roto

Avui m'ha donat pels peixos de colors... (un poc llarg, sorry)

I. Paraules de David Foster Wallace a uns estudiants, en una cerimònia de graduació el 2005:

"Van dos peixos nedant de bon matí i es troben un peix vell que els diu 'bon dia, nois, què, com està avui l'aigua? Els dos peixos joves continuen nedant fins que un d'ells es para de cop i diu a l'altre "què coi és l'aigua?'"

Clau interpretativa: consciència de la realitat que, de tant avesats com estem, no veiem.

Clau interpretativa siempre positifa: cada cop en som més conscients, sembla, i s'encomana, sembla.


II. El peix del mig (conte meu de fa 11 anys, inspirat en una llegenda africana):

El peix del mig començava a sentir-se incòmode. En el banc de peixos començava a mirar-se el primer amb enveja i l'últim amb menyspreu. Un dia, la seva mare, que l'estava observant, li va explicar una història.

-Fa molts anys, en el principi dels temps, el cel era tan a prop de la terra que només calia treure el cap per a tocar-lo. Un dia, uns peixos molt atrevits van començar a saltar fins que van fer forats al cel. El cel va dir "m'esteu fent mal, voleu parar de saltironar?" però ells no li van fer cas i vinga a saltar. El cel va començar a enretirar-se fins que va quedar on és avui en dia.

-Ah, va dir el peixet, que era molt llest, els forats que van fer els peixos són les estrelles, perquè a la nit la llum del sol passa a través dels forats!

-Sí, aquesta és la part bona de la història. La dolenta és que aquells peixos, de tant saltar van anar a parar a terra.

-I es van morir?

- Aquesta és la part bona i dolenta alhora. No es van morir, perquè eren molt vius. Però no van poder tornar al mar i ara els seus fills no són carn ni peix.

-Vols dir que és perillós ser atrevit?

-Aquesta és la part dolenta. És perillós, sí, perquè les estrelles aquestes... tampoc no te'n refiïs, són com els hams dels pescadors, que també brillen a la nit.

-Però a mi m'agraden les estrelles...

-I a mi, fill, i a mi.

Clau interpretativa: és perillós voler trencar el que hi ha, el sostre que et limita, i obrir nous horitzons.

Clau interpretativa siempre positifa: si dels peixos atrevits en van sortir amfibis, no "ni carn ni peix" sinó "carn i peix", val la pena arriscar-se.


III. The Meaning of Life, dels Monty Python, escena dels peixos, inici del film (dura 1 min.):

Clau interpretativa: l'absurd de la vida, I al final se't mengen.

Clau interpretativa siempre positifa: val la pena mentre hi som, veritat, Howard?

I fins aquí la trilogia del peix! (els colors són de la Sara i l'esperit positiu és dels meus caps, sempre evangaalitzant).

El màrqueting o la vida

Ahir vaig anar a una xerrada sobre la dependència cada vegada més gran (i més greu) dels mitjans de comunicació respecte del poder, sobretot dels bancs. I avui em plantejo que jo a la feina també em censuro o acato ordres que fins i tot arriben a ser ridícules. Com per exemple, no penjar unes dades de taquilla de cinema a la web, perquè "no són bones". El que seria estrany és que fossin bones, ei, que les dades corresponen a personetes que han estat per aquí en els últims 5 anys... Potser "els de dalt" se senten responsables d'aquestes males notes (i aquí "només" parlem de cultura, ai, ai, ai).

I com que lo cortés no quita lo valiente (l'autocensura no treu la il·lusió per fer-ho bé), ara faré propaganda d'una acció en què estic implicada (i tinc unes companyes que encara ho estan més directament i amb molt entusiasme): Escena 25. Es tracta de facilitar vals de descompte de 25 euros a joves que tinguin entre 18 i 25 anys, perquè els utilitzin en un o dos espectacles (concerts, teatre, circ, dansa) durant el mes d'octubre. (Els 25 euros els posen els teatres i sales, és a dir, ells posen les butaques a disponibilitat dels joves, i nosaltres posem la organització, la plataforma web, i el seguiment de les dades -això em toca més a mi). Ja s'ha tuitejat que és una operació de màrqueting de la Generalitat. I?? La qüestió no és aquesta, la qüestió és si a més del màrqueting (ça va de soi!), serveix per alguna cosa, si pot servir d'estímul per als joves o fins i tot per generar debat sobre com promoure la cultura avui, que no és poc.

De vegades dic que treballem al Servei de Propaganda de la Generalitat. Fer-ne broma vol dir que encara mantenim una certa distància crítica, crec. També està bé deixar-se portar per la il·lusió, i si hi ha polèmica, doncs benvinguda. De vegades també dic que prefereixo treballar al Departament de Cultura (l'any vinent farà 20 anys!), que al d'Agricultura. M'agrada treballar amb material sensible (que no tinc res contra les patates i les cebes, ans al contrari!). Si no pots escapar del màrqueting, que sigui a fi de bé...

"La revolució no serà tuitejada", un dels espectacles disponibles a Escena 25. Jo hi vaig demà, pel TresC (el lífting no ha colat).

PS. Crec que necessitem aire, altres canals d'informació, altres visions, altres possibilitats de vida. La gràcia de la cultura (que treballa amb material sensible, intel·ligible i imaginable) també és aquesta. Que el poder pugui promoure cultura que pugui anar contra el poder (tot és un suposar) no deixa de ser paradoxal...

35marques en 35mm

ATENCIÓ, POT SER QUE AQUEST POST CONTINGUI SPOILERS CINEMATOGRÀFICS INVOLUNTARIS I INEVITABLES

 

 

- Quan vingui l'Aina a casa podrem veure juntes l'Amenaza fantasma, oi?

 

Sí, i serà la segona o la cinquena vegada que la veurà. Mentre escric això, a les fosques (m'hi estic deixant la vista), els altres dos terços de la família estan començant a veure l'Amenaza fantasma, o sigui, la quarta que van fer d'Star Wars, la primera de la saga. M'agrada perquè la Sara comença a veure-li la gràcia a això del cine, no només per les pelis en si, sinó, perquè com diria aquell, el cine és el cine i les seves circumstàncies, sobretot la circumstància "qui/amb qui".

Tot confabula perquè estigui escrivint ara mateix aquest post: ahir vaig veure una peli que el Joan feia molt temps que em recomanava, El secreto de sus ojos, i que em va agradar molt i molt, avui la Sara diu això (fa dies que va darrera l'Amenaza fantasma, des que va veure la trilogia en un cap de setmana, fa poc), i per acabar-ho d'adobar, quan torno del Dia veig a la revista Saber vivir un anunci d'un llibre de Francesc Miralles: Cineterapia: 35 películas para mejorar tu vida. Ep, Miralles, això de les 35 pel·lícules ho estava barrinant jo des que m'he llevat aquest matí!!! Per una escletxa de l'espai-temps m'has robat la idea! (bé, no és tan original, ben mirat).

 

Total, que hi ha pel.lícules que et marquen. No sé si et milloren o no, però et marquen d'una manera o altra. I ni curta ni peretzosa m'he posat a aplegar les meves 35, per la il·lusió de veure-les juntes i per compartir-les. Podrien ser 23 o 54, però que hagin de ser 35, limitades com els sonets o els haikus, té la seva gràcia...

TOT COMENÇA A LA INFANTESA (NO PER OBVI MENYS VERITAT)

Heidi (la primera primera que recordo al cine)

La dama y el vagabundo (l'escena dels espaguetis està entre les meves millors escenes de tots els temps)

Dersu Uzala (la primera pel·lícula adulta sent nena)

Programa doble famós: Quién puede matar a un niño i Niñas al salón (descobrir que ta mare també s'equivoca, sempre ha estat una mica Bambi, veuràs després). Per cert, la peli que més m'ha aterroritzat de gran ha estat Funny Games, hi veig un paral·lelisme en la violència com a joc.

Grease (a les nenes de 10 anys ens agraden els nens -i el Travolta-, els nens no s'han assabentat de res)

Atenció, la Sara veu que estic fent un post sobre cine i pregunta "podem posar colorins? "has posat Star Wars?"

 

L'APASSIONANT MÓN DE LA PARELLA

Conflictes inicials: trobar-lo

High Fidelity (veure que tenia el llibre a casa seva la primera nit va ser un gran senyal, que ens agradés tant la peli als dos va ser definitiu, no diré que dec la meva parella al Nick Hornby i al John Cusack, però...)

Atenció, moment de reflexió, sembla que l'Anakin es tornarà dolent perquè no té la confiança que tindrà el seu fill, el Luke "Skywalter".

Jules et Jim (gran escena la de la Jeanne Moreau cantant "le tourbillon de la vie", una peli tràgica, perdéu)

Blade Runner (emparellar-se amb un possible replicant, que acabarà en ex (no sé com van acabar, en Deckard i la Rachel). La inevitable gran escena, la de les llàgrimes a la pluja i jo plorant pels carrers de Londres, mentre plovia, tot recordant-la. De joves som molt pel·liculerus, no?).

 

Conflictes avançats: conservar-lo

Ficció (ets gran, Cesc Gay)

Si fuera fácil i Blue Valentine (dos films molt recents sobre un mateix tema, les gràcies i desgràcies d'una parella de llarga durada, i amb dos finals diferents, en coherència amb el gènere de cadascun, comèdia romàntica un, drama l'altre).

PROGENITORS UNA MICA CINÈFILS

La sal de la tierra (la consciència social i ma mare. Dos cops hem vist la pel·lícula juntes)
West Side Story (l'amor per la vida i ma mare. Boy, boy, get cool boy... fantàstica)
Mones com la Becky (la bipolaritat i ma mare, la nostra malaltia, portada amb dignitat)

Yo maté (hagués matat per aconseguir-li aquesta pel·lícula al meu pare, que va veure rodar de petit. No va caldre, el meu jefe va autoritzar fer-ne una còpia en VHS que li vaig portar al meu pare amb tota la il·lusió, va ser emocionant, no havien passat tants anys des que ens portàvem a matar)

JA HO DEIA ARISTÒTIL, NO HI HA RES COM L'AMISTAT

Thelma i Louise (llibertat, complicitat, autofoto, si de cas canviem el final, que no hi hagi final, la Lali)

Happiness (una peli tan poc feliç per un d'aquells feliços 1 de gener que vam passar juntes, la Carme

Down by Law, La última noche de Boris Grushenko (perquè tenir un amic mascle és possible, el David).

 

CINE I FEINA, CURIOSA COMBINACIÓ

Things I Never Told You (estava treballant per promocionar la peli a la Berlinale, el 1996. Mai oblidaré quan, en el passi del mercat, el distribuïdor de Wanda em va dir que li digués a la Coixet que volia distribuir-la. Tampoc oblidaré aquella estona caminant amb l'Andrew McCarthy, un encant. La pel·lícula també ho és).

 

PASSEM EL RELLEU ALS QUE VÉNEN

Star Wars. El imperio contraataca: des que la Sara era ben petita, però ben petita, que el seu pare li feia la broma... "Yo soy tu padre". Crec que això l'ha començat a marcar, espero que per bé.

Rio. Un dels millors films d'animació que hem vist amb la Sara. Lluminosa, la Sara i la pel·lícula.

Toy Story 3: L'escena del gaaaaancho ens fa molta gràcia a les dues, crec que, posats a posar-li una mica de xitxa emocional, per mi simbolitza l'amor, allò que et salva, i que et salva amb alegria, el ganxo sempre estarà aquí, que lo sepas.

 

Crec que en porto 25, ara ve un BONUS FILM, que ja no puc més, vaig a sac:

 

Manhattan

Another Woman

The Wall

El Show de Truman

El apartamento

Le rayon vert

Un tranvía llamado deseo

I em queden 3 per dir 3 cinemes, en això no has pensat, Miralles!: RIO, VERDI I ICÀRIA.

 

 

PS. Si algú s'ha llegit tot el post que sàpiga que em fa molta il·lusió, que té molt mèrit. Però alguna escena hauríem de posar, no? ja sé quina.
 

 

 

GRANS ESCENES

My Beautiful Laundrette, Stephen Frears, 1985 (Allau)

Love and Death, Woody Allen, 1975 (XeXu)

First Blood, Ted Kotcheff, 1982 (Joan Gasull)

 

Pride and Prejudice, Joe Wright, 2005 (rits)

Poltergeist, Tobe Hooper, 1982 (Aris)

 

Easy Rider, Dennis Hopper, 1969 (Alba)

The Philadelphia Story, George Cukor, 1940 (Pombolita)

Los Bingueros, Mariano Ozores, 1979 (Pombolita 2)

Bigas Luna

Le goût des autres, Agnès Jaoui, 2000 (Carme)

 
Jules et Jim, François Truffaut, 1962 (Elfree)

Mars Attacks!, Tim Burton, 1996 (Pons)

 

Remando al viento, Gonzalo Suárez, 1987 (Helena)

También la lluvia, Icíar Bollaín, 2010 (Mercè)

Two For The Road, Stanley Donen, 1967 (Glòria)

Before Midnight, Richard Linklater, 2013 (Sergi)

Life of Brian, Terry Jones, 1979 (Josep)

Höstsonaten, Ingmar Bergman, 1978 (Eduard)

 

 

 

West Side Story, Robert Wise & Jerome Robbins, 1961 (M. Roser)

 

 

 

Grease, Randal Kleiser, 1978 (Glò)

 

 

 

Ruby Sparks, Jonathan Dayton & Valerie Faris, 2012 (Sílvia)

 



 

 

Novecento, Bernardo Bertolucci, 1971 (Clidi)

 



 

 

Exotica, Atom Egoyan, 1994 (Enric)

 



 

 

La vita è bella, Roberto Benigni, 1997 (Lali)

 





 

 

Il Gattopardo, Luchino Visconti, 1963 (Carme)

 



 

 

My Life Without Me, Isabel Coixet, 2003 (Cantireta)

 



 

 

Inside Job, Charles Ferguson, 2010 (Marta)

 

 

 

Chariots of Fire, Hugh Hudson, 1981 (porquet)

 

 

 

A Night At The Opera, Sam Wood, 1935 (Jp)

 

 

 

Un homme et un femme, Claude Lelouch, 1966 (Ona)

 



 

 

Le voyage dans la lune, Georges Méliès, 1902 (sa lluna)

 











Conserve este prospecto, ya que puede tener que volver a leerlo

Sara: I com es diu la teva malaltia?

Gemma: Trastorn bipolar

Sara: Sembla una pel·lícula!
 

         La Carrie Fisher, que diumenge va fer 56 anys, també ha tastat el costat fosc.

 

Efectivament, sembla una pel·lícula, i avui volia fer un post sobre aquesta pel·lícula, i m'està costant.

Perquè vull mostrar la malatia, el trastorn (d'una malatia te'n surts -o no-, el trastorn el tens sempre) d'una manera positiva. Un trastorn pot tenir alguna cosa de positiu? cal trobar-li? doncs aquest et permet viure experiències paranormals que no viuries en condicions normals: deliris i al·lucinacions, (o sigui, estats alterats de consciència que de fet també es poden obtenir amb les drogues) i sobretot l'experiència de la hipomania, que s'assembla molt a la felicitat, que és felicitat, vaja, amb un grau d'autoestima brutal, el cervell que fa connexions ultraràpides, i la sensació que tot és més brillant, que tot és més. Fins a quin punt és una felicitat "natural"? Paradoxalment és natural i no ho és.

Però hi ha una part fosca, la relacionada amb la depressió, amb les ganes de voler desaparèixer del mapa, de no voler viure. Tothom que hagi viscut una depressió (no cal ser bipolar) sabrà el grau de patiment a què s'arriba (i en el meu cas no he tingut depressions realment greus, potser per això mai he pensat en el suïcidi, només volia desaparèixer un temps). No tenir ganes de res, no sentir plaer per res, no poder concentrar-se, una autoestima pel terra, el cervell que fa connexions ultralentes, una culpabilitat irracional. Una infelicitat total.

Per acabar-ho d'adobar, la mania/eufòria, que hem dit que tenia la seva gràcia, també té el seu costat fosc. La psicosi (ja sigui de bipolar o d'esquizofrènic) és la bogeria de tota la vida, és el que et pot portar a pensar que el món és una pel·lícula, precisament, o que de sobte estem al 2025 i tot és un caos. La línia de flotació de l'inconscient puja i pots passar por. I pots fer patir molt els que tens al voltant.

Per tornar al costat positiu de la força -almenys per pensar-hi- hi ha el tema de la creativitat i la bipolaritat. Sembla que entre els artistes hi ha una quantitat considerable de bipolars. Per internet corren vàries llistes de famosos bipolars (entre els quals Kurt Cobain, Sting,  Robert Schumann, Stephen Fry, Vivien Leigh, Mel Gibson, Jim Carrey, Carrie Fisher, Tim Burton, Francis Ford Coppola, William Faulkner, Tennessee Williams, Hermann Hesse, Graham Green, Ernest Hemingway, Edgar Allan Poe, Sylvia Plath, Virgina Woolf, Jackson Pollock, Vincent Van Gogh...). Hi ha estudis que relacionen aquestes dues variables i sembla que l'etapa hipomaníaca afavoriria la creació (és veritat, ho puc certificar, una altra cosa és que sigui bona).

L'Eduard Vieta, un expert en la matèria, diu a Creatividad y bipolaridad: "Una de las premisas mejor establecidas entre creación artística y bipolaridad es que lo aprendido y vislumbrado durante las fases de mayor intensidad emocional, eufórica o de dolor puede ser aprovechado para conferir mayor sentido y profundidad a la propia actividad después de haber sacudido a las estructuras más profundas del ser humano". Suposo que per fer això "primer" s'ha de ser un artista. Un artista "gràcies a" o "a pesar del" trastorn? Té sentit la pregunta?

Com dèiem, és una malaltia molt pel·liculera. Jo ho sóc en grau 1, els més pel·liculeros de tots; hi ha el grau 2, amb manies menys acusades, sense deliris; els ciclotímics, amb pujades i baixades menys acusades, que de vegades poden confondre's amb un tret de caràcter; i els cicladors ràpids, que poden tenir episodis de depressió i mania en un sol dia. I tenim un sant grial, perquè d'aquestes estructures profundes, d'aquests límits extrems et rescata un element tan simple com el liti.

  

LLEGA EL LITIO
José Agustín Goytisolo

Mucha tristeza nunca le humilló
pero temía el hondo pozo oscuro
que él envolvió en sus aguas cenagosas.
Mucho haloperidol; pinchazos de antabús
probó electroterapia veinte veces
y salió disparado hacia una vida
que ahora ya no recuerda: quince años
hasta que llegó el litio: quince años
perjudicando a todos los que amaba
pues gastó su dinero y el ajeno
en alcohol en viajes y en delirios.
Pero el litio llegó y está en su sangre
y ahora es su compañero de por vida
hasta la oscuridad o la luz total.

 

De per vida. Hi ha bipolars que treballen i fan una vida més o menys normal i d'altres que tenen la incapacitat temporal o permanent perquè els continus episodis els deixen tocats. Perquè matxaquen, especialment l'atenció i la memòria. I també poden afectar les relacions.

De vegades penso que la Sara pot heretar el trastorn (com jo l'he heretat de ma mare, ma germana no), però no em fa por, el conec, l'he llegit moltes vegades.

 

 

 

 

En realitat...

- En realitat el geni és de color blau

Això m'ho va dir la Sara l'altre dia, quan estàvem al teatre veient Aladí. I on era aquesta realitat més real que la que estàvem veient? A Disney, el geni de color blau sortia a l'Aladí de Disney. Curiós que pensés que el geni de Disney era l'autèntic geni. Per què? Perquè el va veure primer? Perquè el cinema és més realista (curiosament) que el teatre? Perquè Disney té un prestigi que no tenia aquell grup de teatre? (per cert, ja van dues obres de teatre infantil en què els actors es peten de riure a l'escenari, no m'ho imagino en el teatre d'adults, però quin bon rotllo, això sí).

Segons això, Disney seria com el món de les idees platònic, del qual participen totes les obres de teatre, còpies voluntarioses i sovint amb mitjans limitats d'aquella "versió original": "Esto es, por cierto, la reminiscencia de lo que vio, en otro tiempo, nuestra alma, cuando iba de camino con la divinidad, mirando desde lo alto a lo que ahora decimos que es, y alzando la cabeza a lo que es en realidad" (Plató, Fedre).

Ara penso que després de l'obra no li vaig dir a la Sara que allò no s'ho havia inventat Disney, que en realitat el geni no sabem de quin color era o que pot ser de molts colors. Tampoc no tenim molt clar si existeix o no realment. Una hipòtesi és que existeix però està en un altre planeta. Si aconseguim arribar-hi li demanarem tres desitjos:

- Que els animals salvatges com els hàmsters (tenim un hàmster bastant salvatge) siguin més tranquils, perquè no facin por al papa.
- Menjar només molles de pa i aigua i sopa i iogurt per beure (diu molt de la meva qualitat com a cuinera).
- Tenir una guitarra de veritat (recordem que la guitarra de la Dora la Exploradora no té cordes).

Un xic allunyats dels desitjos de Plató-Sòcrates...:

"SÓC.- Oh querido Pan, y todos los otros dioses que aquí habitéis, concededme que llegue a ser bello por dentro, y todo lo que tengo por fuera se enlace en amistad con lo de dentro; que considere rico al sabio; que todo el dinero que tenga sólo sea el que puede llevar y transportar consigo un hombre sensato, y no otro. ¿Necesitamos de alguna otra cosa, Fedro? A mi me basta con lo que he pedido.
FED.- Pide todo esto también para mí, ya que son comunes las cosas de los amigos.
SÓC.-Vayámonos."

Edat recomanada

-Mama, creus que estic preparada per aquest llibre?

Ja ens estàvem estancant entre el llibre de mites i llegendes del món i el de la Disney. El de mites a mi m'encanta perquè aprens mitologia i geografia d'una tacada, però la Sara ja en té un tip, ara quan li dic "va Sara, d'on vols que t'expliqui el conte avuiii?" (i li faig que assenyali un gran mapamundi que té damunt del llit), em diu "no, no vull, vull el llibre de sempre". El llibre de sempre és el de la Disney (amb les seves princeses com a cap de cartell). Els altres contes se'ns han quedat petits o no ens criden prou. Així que aquesta tarda hem anat tots a l'Abacus, on a més s'hi estava fresquet i fèiem temps perquè la Sara pogués llençar-se amb la tirolina.

I remenant remenant (jo he remenat per a mi, també, i fins i tot he perdut un llibre que m'anava a comprar a la llibreria mateixa, el que suposa una nova marca en la meva capacitat per perdre coses), remenant, doncs, m'ha dit aquesta frase que m'ha fet riure, perquè fa de personeta gran i indica confiança en el meu criteri, que sempre és d'agrair.

Però m'ha semblat que encara no estava preparada, que era una novel·la il·lustrada més per nenes de 10 o 11 anys, i a més em feia mandra, literalment, el tema princeses. Ara penso que potser m'he passat, que segurament no s'allunya gaire de les Winx, que la mandra me l'he de menjar, i que de tota manera, tot ho entén a la seva mida, que el mateix conte el pot llegir ara i d'aquí 3 anys. Bé, la propera vegada hi tornaré a donar un cop d'ull.

Escrivint ara això he recordat una anècdota de quan jo era petita (ho vaig explicar en un post, però no el trobo, també el dec haver perdut). Quan tenia 8 o 9 anys, la meva mare ens va portar a les meves cosines i a mi a veure un programa doble format per, atenció, Quien puede matar a un niño i Niñas al salón. Quien puede matar a un niño no l'he tornat a veure sencera, perquè encara em fa posar els pèls de punta. Niñas al salón m'ha fet gràcia recuperar-la ara pel youtube, perquè almenys és inofensiva. Em sembla que és el programa doble més desencertat de tota la història de la programació infantil. Quan li he comentat algun cop a ma mare, no se'n recorda, però jo sí. Recordo com em va agafar de la mà i vam sortir les dues de la sala a corre-cuita amb les darreres escenes de la peli del Chicho Ibáñez Serrador, ho recordo perfectament.







I després d'aquest contraexemple tan entranyable (ei, ma mare també em va portar en aquella època a un concert del Raimon, per compensar :-), tornant a aquesta tarda, finalment ha/hem escollit un llibre d'una mona, un d'un rellotge i el recull de contes L'hora del conte.

Jo també m'he firat, tot i que no sé si estic preparada.

Dream a big dream

Fa poc la Sara em va dir que havia somiat que volava per les estrelles, amb el seu pare i amb mi.

Aquest somni també l'he tingut jo i és fantàstic. I m'ha fet pensar en els somnis autoconscients. Així és com anomenava jo els somnis lúcids en una època en què en tenia sovint (entre els 20 i els 25 anys, més o menys).

Un somni lúcid és aquell en què saps que estàs somiant. La sensació és genial perquè saps que pots fer el que et doni la gana, perquè per això és un somni, el teu somni. És com estar en una pel·lícula de gènere fantàstic en què tu n'ets l'autor i el protagonista. I a què et dediques?

Com diu la Dra. Consuelo Barea en el seu llibre El sueño lúcido (Océano): "El principal motivo para querer tener sueños lúcidos suele ser el potencial de aventura y fantasía. Volar es una de las actividades lúcidas favoritas de la gente, igual que el sexo; pero también hay personas motivadas por el crecimiento espiritual o los estados de conciencia".

Òbviament, el meu interès principal era el creixement espiritual. Per això, invocava per exemple Brad Pitt, gurú de reconegut prestigi, per adonar-me de seguida que pel·lícules, sí, però de baix pressupost. Les estrelles deurien estar en altres somnis lúcids. Però les estrelles de l'univers de veritat sí que estaven al meu abast. Bé, a un nivell bàsic, perquè com diu la Barea "Sólo los soñadores lúcidos muy expertos pueden plantearse la visita a otros planetas habitados de nuestra galaxia", quina sort.

Els somnis lúcids també serveixen per curar prejudicis, per exemple, "si tienes una ideología sexista o racista, sé mujer de color". Estic temptada d'enviar el llibre a l'Anglada, ara que té el cotarro revolucionat.

En fi, que tenir somnis lúcids és un xollo, però requereix temps i pràctica (o tenir 20 anys, en el meu cas). Normalment, entres en un somni lúcid quan hi ha alguna cosa que t'estranya en el somni (un "signe oníric", s'anomena), de vegades el fet mateix de volar "ei, estic volant, això vol dir que és un somni, uau, puc volar!" Aquesta consciència del somni em segueix semblant fascinant. Sigui com sigui, el llibre apunta uns quants exercicis. En reprodueixo un, per a qui li pugui fer servei:

"Dar la orden a cualquier hora
Este método se basa en la intensidad de la voluntad y en una atención extrema durante un breve período de tiempo:
1) Llena tu boca de saliva fluida i agradable.
2) Con los ojos cerrados y en una postura cómoda, conecta con el recuerdo de un momento de tu vida en el que lograste lo que te habías propuesto. Recuerda el esfuerzo, la decisión y el momento del triunfo. Mantén tu boca llena de saliva muy fluida.
3) Repite tres veces una frase que sintetice tu intención de lucidez, por ejemplo 'Esta noche voy a tener un sueño lúcido'. Mantén la boca llena de saliva fluida. Siente tu voluntad en el vientre, igual que los practicantes de artes marciales concentrándose en el hara, punto situado unos dos dedos por debajo del ombligo.
4) Repite los pasos anteriores hasta que pasen diez minutos."

Bé, ho he intentat un parell de nits però no prou seriosament, em temo (em sento ridícula i no entenc això de la saliva, és un conductor de somnis o què?). De moment, li enviaré el llibre a l'Anglada, a veure si es queda sense parròquia definitivament.

El vídeo és bastant friki-kitsch, m'ha semblat que lligava amb el tema (la cançó és preciosa):



P.S. El llibre també parla del ioga tibetà del somni, segons el qual en realitat no hi ha diferència entre la vigília i el somni. La vida és un somni i els somnis s'acaben quan hi ha una comprensíó absoluta. Des del somni lúcid s'arriba a la Unitat, en què no hi ha més que una consciència. Està clar que s'ho prenen seriosament.

Tengo el reto de estar siempre perfecta 2

Atenció: si no has vist i vols veure Cisne Negro/Black Swan, NO llegeixis aquest post.

-Existeix una mica, però no.

El que existeix una mica però no és la perfecció, segons la Sara. Li he preguntat si existeix la perfecció perquè ella és la meva filòsofa de capçalera i de moment sembla que no li és contraproduent.

I li he preguntat això, perquè avui li estic donant voltes al tema de la perfecció, com vaig fer en aquest post fa un any: Tengo el reto de estar siempre perfecta.

La conclusió d'aquell post és que l'argument definitiu contra l'existència de Déu és que la perfecció és una llauna. I si mirem, com vam mirar ahir el Joan i jo, Black Swan, no només és una llauna sinó que és perillós per a la integritat física i mental. Que pot matar, vaja.

L'anècdota tonta és que avui he fet un informe a la feina que m'han dit que era perfecte, la qual cosa m'ha pujat l'ego déu n'hi do, per al cap d'una estona dir-me que no, que hi havia un parell de coses millorables, la qual cosa m'ha tornat l'ego on estava, que és on ha d'estar. 

O sigui, que com diu la Sara, era una mica perfecte, però no. Però i què? M'hauria de transformar en informe, en text (home, és maco això de transformar-se en text) per arribar a la perfecció? I aquesta transformació no em costaria la vida? (home, no sé si deu ser dolorós transformar-se en text... i que fa menys mal, transformar-se en lletra de pal o en lletra lligada?).

I aquí tenim a la Natalie Portman que (quasi?) arriba a la perfecció amb el seu paper de Nina (que els seus disgustos li haurà costat, suposo), i la gran frase final: "It was perfect" o "I was perfect" (que potser estava pensant la Natalie de la seva actuació). Per sort la Natalie n'ha sortit íntegra i amb un Oscar a la butxaca.

Per cert, calia que fos una peli de terror? Calien tants ensurts? D'acord que hi hagi patiment i confrontació amb si mateixa i descobriment de les profunditats i de la part fosca, però no es podia haver quedat en drama, la cosa?

Un final alternatiu per al tema...

Aigua

Aquest post no té gaire a veure amb la Sara ni amb la filosofia ni amb la filosofia de la Sara, però ja fa una estona que em ronda pel cap que tinc ganes de recomanar También la lluvia, de la Icíar Bollaín. No sé si arribarà als Oscars, però sigui com sigui, val molt la pena.

"Algunos quieren cambiar el mundo... pocos quieren cambiarse a sí mismos".

Hi ha dues històries paral·leles: la de l'equip de rodatge que fa una pel·lícula sobre el Descubrimiento, mentre esclata la Guerra de l'Aigua a Cochabamba, Bolívia, l'any 2000 (la lluita dels indígenes per la recuperació del dret a l'aigua després de la seva privatització i encariment), i la pel·lícula dins la pel·lícula, la del Descubrimiento i el paper de Fray Antonio Montesinos i de Fray Bartolomé de las Casas en la defensa dels drets dels indígenes.

En les dues històries hi ha una relació, doncs, amb els indígenes: amb els actors de la pel·licula, d'una banda, i amb els "descoberts" de l'altra. I se m'acut que encara hi hauria un tercer nivell que se'ns escapa, que és el del rodatge de la pròpia pel·lícula, la relació amb els actors indígenes que fan d'actors indígenes. (Ara tinc un dubte, no sé si els actors són "indígenes" o simplement "bolivians"). És interessant aquest paral·lisme i veure com evolucionen o no els personatges i, si canvien, com i per què. A més els actors estan fantàstics, especialment, crec, el Luis Tosar.

Com diu un eslògan inscrit a les parets de Cochamba (ep, d'inspiració cartesiana): "Bebo agua, luego existo, entonces voto". D'alguna manera la pel·lícula em recorda aquella mítica "La sal de la tierra", sobre la vaga d'uns miners a Nou Mèxic.

Ben mirat, aquest post sí que té a veure amb la filosofia de la Gemma Sara Glaukopis, sobretot amb les màximes cinquena "sigues rebel dels límits" i novena "fem un món millor!" (m'ho prenc seriosament, eh?).

A més, l'aigua és principi de vida, com l'arjé (ἀρχή) grec. L'aigua és essencial i alhora és metàfora d'allò que és essencial. A Tales li hagués agradat la pel·lícula!

(Ara que penso, una de les primeres paraules que diuen els nens és "aigua", Tales sabia de què parlava).

.

Tots contents en una festa...

Gemma: Què és la felicitat?
Sara: És tots contents en una festa

Una versió més acurada apunta que és una festa "que hi hagi txutxes".

M'agrada aquesta visió de la felicitat, perquè hi ha alegria (en aquest estadi dels 3 anys em sembla que no es distingeix "estar content" d"'estar feliç" i potser no hi ha tanta diferència). Se m'acuden alguns elements més que es relacionen amb la felicitat: autoestima, autorealització, confiança, benestar (difícilment seran feliços els 1.020 milions de persones que passen gana al món, segons vaig llegir ahir).

Apel·larem al pseudoatzar, com fem sovint en aquest blog, i veurem què en surt.

De Bertrand Russell, The Conquest of Hapiness (comencem forts):

"The pleasure of work is open to anyone who can develop some specialised skill, provided that he can get satisfaction from the exercise of his skill without demanding universal applause."

"All unhappiness depends upon some kind of disintegration or lack of integration; there is disintegration between the self and society where the two are not knit together by the force of objective interests and affections. The happy man is the man who does not suffer from either of these failures of unity, whose personality is neither divided against itsef not pitted against the world."

De Gottfried Kerstin, 99 maneras de ser feliz... y 99 recetas budistas para vivir en plenitud (de ple en l'autoajuda):

"Si pasas una epoca de mucho estrés, una sesión de cine te permitirá desconectar de los problemas durante un par de horas." (Aquesta és profunda, cine cine cine cine, más cine por favor... clara inspiració budista).

"Para quién vives, para ti o para los demás? El deseo de agradar en todo momento a los que nos rodean comporta un importante riesgo: podemos acabar no sabiendo cómo somos en realidad. Aunque parezca una obviedad, lo esencial no es lo que el mundo piensa sobre uno, sino lo que uno piensa de sí mismo. Puesto que las opiniones externas, las modas y tendencias cambian constantemente, guiarse por ellas nos lleva sin lugar a duda a la insatisfacción."

I tornem a la filosofia amb Schopenhauer i el seu Arte del buen vivir:

"El hombre más feliz es, pues, el que pasa la vida sin grandes dolores, tanto en lo moral como en lo físico, y no el que tiene de su parte las alegrías más vivas o los goces más intensos. Querer medir por éstos la felicidad de una existencia es recurrir a una medida falsa. Si a un estadio libre de dolor viene a agregarse la ausencia del tedio, entonces se logra la felicidad en la tierra en lo que tiene de esencial, porque lo demás no es más que quimera." (Està clar que no estaria d'acord amb la teoria sariana de la felicitat...).

I per acabar fem entrar a la festa Àlex Rovira amb La bona vida:

"Angoixat, el deixeble va anar a veure el seu mestre i li va demanar: -com me'n puc alliberar, mestre? El mestre li va respondre: -Amic meu, qui et lliga?" Conte hindú

I així, tots contents, alliberats, reunificats, davant una gran pantalla de cinema, amb txutxes i crispetes, tranquils, celebrem la felicitat, allò que quan es té ja ha passat.

P.S. Quan em pregunten per la Sara, sovint dic que és una nena feliç. I és veritat, té aquella felicitat natural que tenen la majoria de nens. Avui em deia un amic que no li interessava el concepte de felicitat. A mi sí, potser perquè sóc del tipus Icantgetnosatisfaction plasta. O estic d'aquest tipus. I no sé com acabar aquest paràgraf... tots contents en una festa!


Posarem una cançó de bon rotllo: Happy Together, The Turtles.