dilluns, 28 d’octubre del 2013

Lou

Mira Lou, unes quantes coses et volia dir, que segur que encara estàs en el llimb i encara em pots escoltar (a més, el català t'és proper, almenys els poetes).


- Em va agradar de manera instantània el Take a Walk On The Wild Side, quan tenia, no sé, 18 anys? I se'm va clavar durant una bona temporada en algun racó del cervell relacionat amb les emocions (bé, el Transformer sencer).
- Vaig plorar anant en cotxe amb Perfect Day, per un noi. Crec que no era un dia precisament perfecte, però aquella música que sonava al cotxe el feia totalment èpic, com esqueia a l'ocasió. (Anys després he pensat que podria ser una de les cançons que sonés al meu enterrament, perquè m'agrada molt, o Magician).
- Vaig flipar molt al concert del New York, 1a part New York, 2a part grans èxits. (Després en tindries alguns més, d'èxits, però ja no com els grans del Transformer, el Rock n Roll Animal o el Berlin).
- Em vaig enamorar mentre et redescobria amb la Velvet (la Nico, la Mo Tucker... Pale Blue Eyes, Sunday Morning, All Tomorrow's Parties....)
- Em van prendre el pèl (de bon rotllo grrr) fent-me creure que anava a un concert teu que mai va existir (ostitu, com es pot ser tan pava).
- Vaig anar a un concert (recital conceptual) teu amb la Laurie que sí que va existir però del que no vaig entendre pràcticament res, però és igual.
- En aquest mateix sentit, confesso que de vegades en el random de l'ipod em surten cançons teves que passo de llarg, no puc.
- En l'altre sentit, confesso que de vegades necessito sentir cançons teves o de la Velvet. Com ara mateix.
Thanks, Lou. Too sad.

Sunday Morning, la ironia és que aquest matí he estat a punt de penjar aquest vídeo al Facebook, m'ha fet gràcia el noi fent tai txi...


                                  Coney Island Baby, m'encanta


    Veus, no coneixia aquesta multi-versió tan curiosa de Perfect Day...


           En el començament va ser Walk On The Wild Side....


diumenge, 13 d’octubre del 2013

So different

- Mama, no m'ho puc creure, estic cansada de lo molt que he dormit.


Aquest fenomen estrany que li ha passat a la Sara, de vegades passa: quan dormim molt, ens llevem cansats, potser ens ha passat això durant molt de temps, ara potser estem despertant, no ho sé, i veiem dos camins:

- Hi ha el camí independentista que il·lusiona, però sense voler ser il·lusos (que no ens expliquin contes de la independència amb final feliç, per poder dormir tranquils, com en el gag de Polònia de dijous). Cal més democràcia (poder votar) per aconseguir-ho.

- Hi ha el camí del procés constituent i el de la CUP, que té la independència com a via per poder arribar a una societat més justa i democràtica, sense límit geogràfic. Cal més independència (en tots els sentits) per aconseguir-ho.

El Gerardo Pisarello, professor de dret constitucional, diu que un procés constituent pot ser de moltes maneres. La qüestió és que, en cas de proclamar-se la república catalana, sigui el que nosaltres volem. Això és possible? Home, si en tres anys la independència s'ha fet possible en tants caps, això també, no? Ara bé, segons Gerardo, s'han de vèncer 3 discursos (tres estats mentals, jo diria):

- el de la resignació
- el de la por
- el de la inevitabilitat

Crec que a més es retroalimenten. Perquè que les coses siguin com són sembla inevitable. Si ens atrevim a canviar-les, aniran maldades. Per tant, por i resignació (en realitat, de por, poca, ni ens arribem a plantejar alguna mena de canvi real a nivell social, ni a petita ni a gran escala).

No vull ser ingènua, no vull que m'expliquin contes de la societat justa amb final feliç (espero que en facin un gag a Polònia ja). Però coi, intentem-ho, ni que sigui imaginar-ho, pensar-ho.

                              
El David Fernàndez citant Allende. Com pot ser que s'apassioni tant aquest home si és completament impossible el que diu?

I ara ve la falca publicitària: avui a les 11h a les Fonts de Montjuïc. 


dimarts, 8 d’octubre del 2013

Minuts musicals

Després de l'estrès del capítol anterior, ens ve de gust una mica de relax... i un diàleg d'aquests que fotografiem de tant en tant al blog:

- Mama, per què canto tant tant tant?
- Perquè t'agrada molt molt molt?
(classes de lògica elemental avançada, nivell 1 i mig)


             "Viure amb tu" d'Isaac Ulam, com m'agrada aquesta cançó


"Enséñame a cantar" de Micky & girls a Eurovisió 1977, me'n recordo perfectament. Per a mi, l'argument definitiu per a la independència de Catalunya és poder votar Espanya a Eurovisió. Per cert, la parrafada de presentació ara dura 10 segons.



Els Beatles tocant en directe "Don't Let Me Down" dalt d'un terrat, un dels grans moments de la humanitat.



        Quins grans concerts, els dels Azucarillo Kings! Amb la Carme!


No hi ha manera de trobar la versió original al youtube, Bob, Bob, ja saps com és d'important aquesta cançó per nosaltres i ja l'hem comprat unes quantes vegades...


              In the beginning there was Otis Redding

divendres, 4 d’octubre del 2013

El màrqueting o la vida

Ahir vaig anar a una xerrada sobre la dependència cada vegada més gran (i més greu) dels mitjans de comunicació respecte del poder, sobretot dels bancs. I avui em plantejo que jo a la feina també em censuro o acato ordres que fins i tot arriben a ser ridícules. Com per exemple, no penjar unes dades de taquilla de cinema a la web, perquè "no són bones". El que seria estrany és que fossin bones, ei, que les dades corresponen a personetes que han estat per aquí en els últims 5 anys... Potser "els de dalt" se senten responsables d'aquestes males notes (i aquí "només" parlem de cultura, ai, ai, ai).

I com que lo cortés no quita lo valiente (l'autocensura no treu la il·lusió per fer-ho bé), ara faré propaganda d'una acció en què estic implicada (i tinc unes companyes que encara ho estan més directament i amb molt entusiasme): Escena 25Es tracta de facilitar vals de descompte de 25 euros a joves que tinguin entre 18 i 25 anys, perquè els utilitzin en un o dos espectacles (concerts, teatre, circ, dansa) durant el mes d'octubre. (Els 25 euros els posen els teatres i sales, és a dir, ells posen les butaques a disponibilitat dels joves, i nosaltres posem la organització, la plataforma web, i el seguiment de les dades -això em toca més a mi). Ja s'ha tuitejat que és una operació de màrqueting de la Generalitat. I?? La qüestió no és aquesta, la qüestió és si a més del màrqueting (ça va de soi!), serveix per alguna cosa, si pot servir d'estímul per als joves o fins i tot per generar debat sobre com promoure la cultura avui, que no és poc.

De vegades dic que treballem al Servei de Propaganda de la Generalitat. Fer-ne broma vol dir que encara mantenim una certa distància crítica, crec. També està bé deixar-se portar per la il·lusió, i si hi ha polèmica, doncs benvinguda. De vegades també dic que prefereixo treballar al Departament de Cultura (l'any vinent farà 20 anys!), que al d'Agricultura. M'agrada treballar amb material sensible (que no tinc res contra les patates i les cebes, ans al contrari!). Si no pots escapar del màrqueting, que sigui a fi de bé...


"La revolució no serà tuitejada", un dels espectacles disponibles a Escena 25. Jo hi vaig demà, pel TresC (el lífting no ha colat).

PS. Crec que necessitem aire, altres canals d'informació, altres visions, altres possibilitats de vida. La gràcia de la cultura (que treballa amb material sensible, intel·ligible i imaginable) també és aquesta. Que el poder pugui promoure cultura que pugui anar contra el poder (tot és un suposar) no deixa de ser paradoxal...